dilluns, d’octubre 10, 2016

La quarta contrareforma espanyola



A quien os eche en cara vuestros pocos años bien podéis responderle que la política no ha de ser, necesariamente, cosa de viejos. Hay movimientos políticos que tienen su punto de arranque en una justificada rebelión de menores contra la inepcia de los sedicientes padres de la patria: Esta política, vista desde el barullo juvenil, puede parecer demasiado revolucionaria, siendo en el fondo perfectamente conservadora. Hasta las madres -¿hay algo más conservador que una madre?- pudieran aconsejarla con estas o parecidas palabras: “Toma el volante, niño, porque estoy viendo que tu papá nos va a estrellar a todos –de una vez- en la cuneta del camino”.

Antonio Machado: Juan de Mairena (1936)



L’any 2014, en entrevistes i en articles periodístics, Rafael Argullol, un dels intel·lectuals més solvents del nostre país, descrivia la realitat espanyola del present com “la quarta contrareforma”. La magnitud de la catàstrofe que això comportaria es pot amidar si pensem en les tres anteriors: l’expulsió dels jueus, el 1492; la rebel·lió profundament reaccionària contra el moviment il·lustrat, al segle XIX; i l’alçament feixista de Franco i la dictadura de quaranta anys que va imposar. En els tres casos els protagonistes van invocar el bé de la pàtria per justificar les seves barbaritats. I és que, efectivament, “espanyol” per a ells no era un substantiu que acollís tot tipus d’adjectius (hi podia haver hagut espanyols cristians, musulmans o jueus; il·lustrats o apologistes; falangistes, socialistes, anarquistes, comunistes; però, no, el substantiu espanyol només admetia un adjectiu: cristià; conservador; franquista).

La distància respecte aquestes fites ens permet afirmar una veritat òbvia: tot podia haver sigut diferent, com en qualsevol aspecte de la vida. (En un llibre molt interessant sobre la Gran Guerra, Christopher Clark escriu: lluny de ser inevitable, era una guerra improbable).

Tornem a la quarta contrareforma. Sóc dels que pensen que fins a mitjans dels anys noranta, la transició espanyola acumulava unes quantes virtuts que alimentaven l’esperança. Amb errors comprensibles i prevencions excessives, s’avançava cap a un Estat homologable amb els de “nord enllà”. També sóc dels que pensen que tot va començar a canviar amb l’últim govern presidit per Felipe González i es va accelerar i intensificar amb l’arribada de José Maria Aznar a la Moncloa. “Espanyol” va tornar a ser un substantiu que excloïa adjectius.

(Expliquen que quan se li va preguntar a Margaret Thatcher de quina obra se sentia més orgullosa va respondre “de Tony Blair i la destrucció del laborisme”. Si no ho evitem –i ens queda poc temps- d’aquí a uns anys, José María Aznar podrà donar una resposta semblant en relació a Felipe González, Rodríguez Zapatero, Susana Díaz... a l’aparell del PSOE).


En aquest moment, a Espanya, hi ha, entre d’altres, dues emergències perfectament perceptibles:

1a. Des de 2008 creix el nombre de persones que viuen en la misèria, o que estan a punt de viure-hi, o que tenen por de veure-s’hi abocades. La generació jove és la més castigada.

2a. El 20 de desembre de 2015 es van encendre totes les alarmes de l’establishment espanyol. Les derrotes del Partit Popular i del PSOE van ser imponents, van perdre més de cinc milions de vots. Ciudadanos no va tenir els resultats que s’esperaven i, sobretot, es podia constituir una majoria d’esquerres al Congrés dels Diputats, avalada per una majoria, encara més clara, de votants.

Les emergències, quan es detecten i es diagnostica correctament la seva potencialitat destructiva, provoquen la unió de totes les forces afectades per aturar els danys i revertir la situació.

Si s’accepta aquesta premissa, arribem a una conclusió desesperançadora. Només s’ha actuat amb eficàcia en relació a la segona emergència. Tots els subjectes de l’establishment estan mobilitzats per restablir i fortificar el seu domini. Els aparells dels partits fidels han fet la feina que els corresponia.

En canvi, els partits que denunciaven la primera emergència i que el 20 de desembre de 2015 podien haver concertat la primera reunió de treball per constituir un “govern per a l’esperança dels espanyols acorralats per la misèria”, van fer tot el possible per no entendre’s. El 26 de juny de 2016 encara donava una segona oportunitat, més complicada, més difícil, però possible (i amb l’aval d’una majoria justa de vots). ¿Quantes vegades s’han reunit les hores que fes falta els partits d’esquerra, per aplegar-se i fer front a aquesta emergència? ¿N’estan convençuts que la situació de molts espanyols exigeix un acord excepcional entre els polítics que els van prometre que els ajudarien (per justícia, no per caritat)? O, formulem-ho d’una manera més descarnada: ¿han detectat de debò l’emergència?

Falten tres setmanes per al 31 d’octubre i sembla que només es contempli una possibilitat: que el PSOE, sigui com sigui, -però amb la garantia d’un “relat” molt ben construït per gabinets de comunicació (i no només el propi)- condemni els espanyols que no van votar el PP a un nou govern del PP –un partit que conté l’extrema dreta espanyola, que ha acumulat tot tipus de casos de corrupció i que ha governat l’Estat com si fos la seva finca particular-. Aquests gabinets de comunicació ja han aconseguit que des dels mitjans es blasmin unes terceres eleccions i es qualifiqui de “Frankenstein” un govern que tingui el suport dels representants legítims de més de la meitat dels ciutadans espanyols que van anar a votar, la majoria, joves (llegim bé la cita de Machado).

Si el centre-esquerra s’adonés de la primera emergència potser entendria que és imprescindible activar un pla extraordinari que obri un període, el de la propera legislatura, en el qual es corregeixi el rumb dels últims quatre anys.

A hores d’ara, des del meu punt de vista, la millor solució seria un pacte parlamentari sòlid que donés suport a un govern presidit per una persona indiscutiblement progressista amb capacitat d’acció i persuasió i amb prestigi estatal i internacional (podríem dir que a Espanya li aniria molt bé trobar la seva Manuela Carmena) i que dirigís un govern molt solvent. El primer objectiu hauria de ser “conservador”: aturar el desmantellament de l’estat del benestar i atendre les persones humiliades per les dinàmiques de saqueig cobdiciós que han imperat durant els últims vint anys; el segon, pensar les bases per aturar la transició aznariana i impulsar-ne una altra que estigui més en consonància amb les realitats col·lectives i individuals del país. Hi ha molts altres objectius importants. Aquesta fórmula també donaria el temps necessari per a la reconversió dels partits en organitzacions molt més obertes i, conseqüentment, preparades pels reptes positius i negatius del segle XXI.

És probable que el PSOE no en vulgui saber res d’aquesta solució. Si és així, que deixi, almenys, que siguin els ciutadans –i no el seu Consell Federal- qui decideixin si volen quatre anys més de govern neoliberal. (No estic d’acord amb els que pensen que el proper govern del PP serà agònic i que es veurà obligat a convocar noves eleccions aviat. Cent setanta diputats defensant un model econòmic, social i territorial semblant són molts).

El 31 d’octubre, podria ser que, gràcies al PSOE, Rajoy fos altre cop president del govern. L’endemà, 1 de novembre, a més de la meitat dels espanyols se’ls glaçarà el cor, com diria Antonio Machado –un dels derrotats per la tercera contrareforma-. Tornaran a ser ben actuals, les paraules de Mariano José de Larra -un dels derrotats per la segona contrareforma- al seu article Dia de difuntos de 1836. Val la pena llegir-lo tot i resseguir, amb tristesa nova, les últimes paraules:

“¡Fuera –exclamé– la horrible pesadilla, fuera! ¡Libertad! ¡Constitución! ¡Tres veces! ¡Opinión nacional! ¡Emigración! ¡Vergüenza! ¡Discordia!” Todas estas palabras parecían repetirme a un tiempo los últimos ecos del clamor general de las campanas del día de Difuntos de 1836.
Una nube sombría lo envolvió todo. Era la noche. El frío de la noche helaba mis venas. Quise salir violentamente del horrible cementerio. Quise refugiarme en mi propio corazón, lleno no ha mucho de vida, de ilusiones, de deseos.
¡Santo cielo! También otro cementerio. Mi corazón no es más que otro sepulcro. ¿Qué dice? Leamos. ¿Quién ha muerto en él? ¡Espantoso letrero! «¡Aquí yace la esperanza!»
¡Silencio, silencio!


Haurà culminat la quarta contrareforma.

dilluns, de juliol 25, 2016

Si és possible, per què a Espanya no es preveu un govern d’esquerres?


He de reconèixer que la informació que escolto i llegeixo dels nostres polítics o sobre ells comença a deixar-me perplex. Per convicció i per experiència pròpia els tinc un respecte enorme i intento, si no comprendre’ls, entendre’ls. Però no els entenc.
No entenc què està fent el Govern de Catalunya, ni el Parlament, però en aquest text vull referir-me a Espanya i als partits d’esquerres després de les dues últimes eleccions generals.
Tinc molt present que vivim un temps on els factors que indiquen futurs inquietants són més nombrosos i precisos que els que permeten esperar canvis positius. I penso que una part molt important de la responsabilitat d’aquesta deriva la tenen i l’han d’assumir els governs i els partits neo-conservadors. Dit d’una altra manera, és imprescindible i urgent rectificar radicalment les polítiques i les agendes polítiques. Totes. Les econòmiques, les socials i les culturals.
Les eleccions sempre són una oportunitat de canvi, de fet, el més normal, el menys traumàtic. Tanmateix, les lleis electorals solen impedir una lectura clara de la voluntat ciutadana. Quan un partit que té un milió de vots aconsegueix només dos representants al Congrés de Diputats i un altre n’obté sis amb tres-cents mil es produeix una distorsió important de les prioritats dels votants. Per això, sense discutir a posteriori les regles del joc (que s’accepten en el mateix moment de participar), és fonamental tenir en compte sempre el nombre de vots a l’hora de pensar en la representativitat dels òrgans de govern escollits en segona instància (per exemple, la mesa del Congrés o el President del Govern).
Vaig tenir una gran alegria el 20 de desembre. Malgrat les distorsions provocades per la Llei d’Hont, era possible conformar una majoria d’esquerres que obrís pas a un canvi en el govern d’Espanya. L’esperança d’aquest govern nou es fonamentava, sobretot, en què els partits d’esquerres superaven el 51% dels vots emesos, mentre que les forces de centre-dreta i dreta no arribaven al 45%. A part, Democràcia i Llibertat, el PNV i CC també eren partidaris d’un canvi de govern i, sobretot, de polítiques.
La perplexitat va començar amb el pacte PSOE – Ciutadans. Era obvi que no portava enlloc. Era menys obvi, però es podia sospitar que s’havia activat l’establishment espanyol, no per impulsar un govern amb aquests dos partits, sinó per fer impossible un pacte d’esquerres. La repetició de les eleccions va ser la primera gran victòria del establishment.
Mesos de treball molt intel·ligent per part del PP, d’obnubilació socialista i d’errors tàctics greus per part de Podem (també a Catalunya) feien témer el pitjor. Però no es va produir. El resultat electoral va ser molt més ajustat, però l’esquerra (48%) continuava tenint més volts que la dreta (46%).
El canvi era possible. Per això va augmentar la perplexitat quan es va conèixer la composició de la mesa del Congrés, on la dreta hi té la majoria.
El procés encara no s’ha acabat, però em temo que, una vegada més, les esquerres seran responsables de la continuació (amb modificacions cosmètiques -o contundents pel que fa a la política territorial-) de l’envestida neoliberal.
Era possible dialogar fins a l’extenuació per fer un govern d’esquerres? Sí, i encara ho és.
Era possible dissenyar una legislatura curta amb un govern format per persones amb gran autoritat moral que, a part de les rectificacions urgents, preparés els canvis legislatius substancials que necessita Espanya? Sí, i encara ho és.
Era bo per a Catalunya aquest govern? Sí, perquè les forces catalanistes i sobiranistes eren determinants (penso que és errònia la màxima “quant pitjor, millor” i que a la política catalana li falta assossec, reflexió, alguna correcció i, sobretot, temps).
Espanya tindrà un govern d’esquerres el 2016? Si no el té serà responsabilitat dels partits d’esquerres. Faran impossible, altre cop, allò que és possible?

diumenge, de juny 28, 2015

Alguns errors catalans


¿Per què suspendre la capacitat de previsió, que és una de les fortaleses del nostre cervell? Walter Benjamin.
Els humans tenim, entre moltes d’altres, dues facultats singulars, en l’univers dels éssers vius: podem imaginar futurs no immediats possibles i podem posar-nos “al lloc de l’altre”, és a dir, podem projectar una mirada al món que no es correspongui al sistema dels nostres coneixements, interessos i escales de valors. Molt sovint convé activar aquestes dues facultats per intentar entendre millor el present, no fos cas que les ignoràncies, els hàbits, els entorns i els prejudicis ens fessin viure enganyats. Sobretot, és imprescindible avivar-les, quan estem en circumstàncies excepcionals (de grans perills i/o de grans oportunitats).
Estic absolutament convençut que els ciutadans de Catalunya, ara, vivim en un Estat que no ens és propici. No sense dubtes, alguns molt importants, fa tres anys que he arribat a la conclusió que ens convé un Estat propi, independent d’Espanya, però convençudament compromès amb la construcció d’una Unió Europea als servei dels ciutadans i disposat a dependre de les seves Institucions i a participar-hi amb actitud generosa. He llegit articles i tractats d’experts que expliquen que això és jurídicament complex, però possible. Per tant, la qüestió és política.
En la meva formulació particular no entenc que la consecució d’aquest Estat comporti aixecar cap frontera, ni molt menys canviar la qualificació dels ciutadans d’altres llocs de la península, que no seran mai estrangers per a mi.
Aquesta afirmació no és retòrica, no ho pot ser si vull ser just, per exemple, amb tots els que van morir en la guerra civil per defensar la legalitat republicana o que van patir una repressió cruel durant la dictadura per haver-se mantingut lleials a unes Institucions entre les quals hi havia la Generalitat de Catalunya (la guerra civil no va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya, va ser una guerra civil catalana i la repressió posterior va ser també de catalans contra catalans); no pot ser retòrica quan em considero hereu sentimental i intel·lectual, per exemple, dels grans mestres de la millor literatura escrita en la meva segona llengua estimada, el castellà (alguns d’aquests mestres són els il·lustrats, que van patir les violències d’un Estat bàrbar, o Antonio Machado, Federico García Lorca, Luís Cernuda, i centenars d’altres, alguns dels quals estan enterrats a milers de quilòmetres víctimes d’un cabdill feixista que encara ara no ha estat condemnat i que descansa sota una creu immensa, en un convent servit per l’ordre Benedictina).
Espero que el que acabo d’escriure ajudi a entendre que alguns partidaris de la independència de Catalunya no pretenem participar en cap gesta èpica, ni obtenir una victòria que comporti una derrota, sinó en un exercici de reforma o ruptura escrupolosament democràtic (tant de bo que del nostre temps els llibres d’història en diguin alguna cosa com aquesta “després de convulsions errònies i erràtiques, els governants van estar a l’alçada dels principis democràtics, van enraonar, van convenir que el millor era construir una proposta nova de marc legal, van sotmetre’l a votació dels ciutadans i van actuar en conseqüència. La vida va seguir i els catalans, un sol poble, van ser una mica menys desiguals”).
Durant quasi un any, he intentat, amb silenci i discreció, posar-me en el lloc dels que no pensen com jo i imaginar escenaris després d’aquest cicle electoral. En aquest article i en els següents compartiré (poques) certeses i (moltes) idees provisionals.
Veig, amb una preocupació enorme, moltes persones perdudes en un laberint de paraules. Lamento les tergiversacions de la realitat social. Em fa patir una dinàmica accelerada que pot acabar llançant-nos a tots a comportaments que s’allunyin dels principis democràtics.
Estic convençut que l’actitud crítica autèntica sempre ha de començar pels “nostres”, ens fa forts (si la dirigim als “altres” ens fa víctimes i les víctimes sempre tenen les de perdre). Per això només em referiré a alguns errors que s’estan cometent a Catalunya.
Primer error. La simplificació maniquea, sempre perillosa, massa propera a la màxima “just o injust, el meu país”, ens impedeix cultivar una de les essències de la democràcia, el reconeixement que hi ha alternatives, el reconeixement de l’adversari i l’admissió que els seus arguments poden ser millors. Em permeto citar Machado (Juan de Mairena. 1936): Para los tiempos que vienen hay que estar seguros de algo. Porque han de ser tiempos de lucha, y habréis de tomar partido. ¡Ah! ¿Sabéis vosotros lo que esto significa? Por de pronto, renunciar a las razones que pudieran tener vuestros adversarios (…) Tomar partido es no solo renunciar a las razones de vuestros adversarios, sino también a las vuestras; abolir el diálogo, renunciar, en suma, a la razón humana. Si lo miráis despacio, comprenderéis el arduo problema de vuestro porvenir: habréis de retroceder a la barbarie cargados de razón (…).
El maniqueisme porta alguns independentistes a desqualificar aliats polítics. Per a mi, ho són tots els que estan d’acord en aconseguir un referèndum. Hem de ser molt curosos amb aquestes actituds perquè ens podem trobar en la contradicció d’aplaudir un espoliador neoliberal partidari de la independència de Catalunya i escridassar un lluitador contra la pobresa pel fet de considerar que el federalisme potser seria una solució millor.
Segon error. La creació d’una jungla de paraules i expressions que ens allunyen de la realitat social i legal.
Dos exemples, entre desenes.
Per què adjectivar les eleccions? Per què sembrar confusió amb el terme plebiscitàries? No en tenim cap necessitat si no és per procurar anticipar victòries en forma de succedanis, com s’ha fet en el passat. En el fons, denota el poc valor que atorguen alguns partits als seus programes. Si són clars en la formulació del compromís de treballar per aconseguir l’Estat català independent i si obtenen una majoria de vots, la lectura serà diàfana. Si no posem aquest adjectiu tan ampulós a les eleccions potser ens acostarem a aquelles persones que quan senten un altre joc de paraules: “l’eix nacional i l’eix social són indestriables” tremolen, perquè interpreten -i interpreten bé- que alguns posaran més esforços en l’obtenció de la independència que en el treball per començar a posar remei de debò a la seva misèria. Si no adjectivem, evitarem el ridícul en el cas que els resultats no tinguin cap lectura plebiscitària. I, sobretot, si no posem adjectius reconeixem els adversaris que pensen, legítimament, que les eleccions catalanes “només” són unes eleccions democràtiques.
El segon exemple vol denunciar l´ús malintencionat de la llengua. Alguns experts en això que se’n diu comunicació i que en molts casos és manipulació i propaganda s’han inventat “la llista del president” i, també, “la llista amb el president”. ¿De debò que no veuen que les dues formulacions són profundament antidemocràtiques? A partir del dia que es convoquin les eleccions la llista encapçalada per Artur Mas serà la llista d’un / amb un dels candidats a president. I si pensem que pot perdre, cosa ben normal en democràcia, no haurà perdut el president, perquè després faríem el ridícul de ser el primer país del món que té el president i la seva llista a l’oposició.
Per pròpia experiència puc dir que el llenguatge amb el qual els ciutadans d’un conflicte prolongat descriuen la seva situació és més superficial a mesura que el conflicte es prolonga. Gradualment es va reduint a una seqüència de clixés i eslògans. Comença amb un llenguatge creat per les instàncies que s’ocupen directament del conflicte (...) ràpidament es filtra als mitjans de comunicació que informen sobre el conflicte i generen un llenguatge encara més retorçat que pretén oferir al seu públic una història fàcil de digerir (creant una separació entre el que l’Estat fa en la zona obscura del conflicte i la forma en què els seus ciutadans prefereixen veure’s). I aquest procés acaba penetrant en el llenguatge privat i íntim dels ciutadans del conflicte, encara que ho neguin enèrgicament. David Grossman: Writing in the Dark (2010)
Tercer error. La ignorància voluntària de la realitat objectiva que expressen les eleccions. Com que els exemples són contundents, em limitaré a reproduir els resultats de les municipals a Barcelona però donant les xifres en negatiu (no tinc la pretensió de treure legitimitat a ningú, perquè les regles del joc democràtic confereixen tota l’autoritat legal als que hauran de governar i tota la legitimitat als que s’oposaran al govern): Tenien dret de vot 1.160.000 persones i el van exercir 703.000. Qui va treure més vots, doncs, va ser el col·lectiu que es va abstenir, 457.000 persones. Barcelona en Comú va aconseguir 176.000 vots, és a dir no van votar aquesta candidatura 984.000 electors o, si es vol, 527.000 votants. Si sumem els partits “independentistes” (ho escric entre cometes, perquè encara existia CiU i perquè, malgrat que Artur Mas ho anunciava com una primera volta de les autonòmiques, no es pot establir una correspondència matemàtica) van obtenir quasi 290.000 vots, és a dir, no els van votar 870.000 electors o 413.000 votants. Si ja va ser diversa –és a dir, rica-, l’expressió dels ciutadans de Barcelona, aquesta diversitat encara es fa més complexa –més rica- si tenim en compte els que no van votar.
¿Com és possible que, amb dades com aquesta alguns s’atreveixin a dir que Catalunya vol la independència o que Catalunya ha fet un gir radical contra “la casta”? Són igual de errònies les afirmacions contràries. ¿No encertaríem millor les nostres accions si assumíssim aquesta realitat i intentéssim dialogar-hi de manera raonada?
Tenim temps de corregir els errors. Tenim l’obligació de fer-ho. I potser si els corregim, aconseguirem convèncer més conciutadans que la nostra opció és una mica millor que les altres. Però sobretot haurem servit una altra essència democràtica: evitar els mals de qualsevol canvi important. No n’hi ha prou que l’estat de coses que volem promoure sigui millor que l’anterior, la millora ha de compensar els mals de la transició. José María Ridao. La estrategia del malestar. 2014

dimecres, de juliol 30, 2014

Quan no trobem respostes...

Des de fa uns quants anys torna a ser difícil estar a l’altura de les circumstàncies. Vivim en una paradoxa: tot evoluciona tan de pressa que no podem entendre cap instant, ni gaudir-lo. Estem convençuts que per a la tecnologia ni hi ha res impossible, que ens ofegaran les novetats, que l’obsolescència programada afectarà, si no afecta ja, les persones. Però al mateix temps, sentim que la majoria de nosaltres no podem impulsar cap dels canvis socials que considerem imprescindibles: per exemple, la consecució d’un model polític que restauri el principi d’igualtat d’oportunitats i que restitueixi a la gent la seva condició de ciutadans.

Ens preguntem què hem de fer? i no ens complauen les respostes que surten vertiginoses i caduques dels “artilugis” amb els quals pensem que ens comuniquem.
Hem oblidat, o, millor, ens han fet oblidar que els éssers humans disposem que quatre mètodes de coneixement i que, per tant, allò que no podem explicar amb un mètode, potser ho podem començar a entendre amb un altre. Un d’aquests mètodes és l’artístic (abans de ser desactivat pel postmodernisme, la màscara que el neocapitalisme va regalar a l’art). Una obra artística no dóna respostes, ajuda, en canvi, a formular d’una altra manera, més extensa i més intensa les preguntes.

Convido a llegir aquest fragment de Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino:

L’atles del gran Khan conté també els mapes de les terres promeses visitades amb el pensament però encara no descobertes, o no fundades; la nova Atlàntida, Utopia, La Ciutat del Sol, Oceana, Tamoe, Harmonia, Icària.

Pregunta Kublai a Marco: tu que ets explorador i veus els signes, sabràs dir-me cap a quin d’aquests futurs ens impulsen els vents propicis.

I Polo: Per a aquests ports no sabria traçar la ruta en el mapa ni fixar la data d’arribada. De vegades en tinc prou amb un escorç obert al bell mig d’un paisatge incongruent, amb la insinuació d’unes llums en la boira, amb el diàlegs de dos transeünts que es troben en el vertiginós anar i venir, per pensar que partint d’allà formaré tros a tros la ciutat perfecta, feta de fragments barrejats amb la resta, d’instants separats per intervals, de senyals que algú envia sense saber qui les rep. Si et dic que la ciutat a la qual tendeix el meu viatge és discontínua en el temps i l’espai, de vegades més dispersa, d’altres més densa, no has de creure que es pot deixar de buscar-la. Potser mentre nosaltres enraonem està aflorant esbarriada dins dels termes del teu imperi. Puc rastrejar-la, però de la manera que t’he dit.

El gran Khan estava fullejant ja en el seu atles els mapes de les ciutats que amenacen en els malsons i en les malediccions. Kublai diu: tot és inútil si l’últim port només pot ser la ciutat infernal, i allà, en el fons, és on, en una espiral cada vegada més estreta, ens xucla la corrent.

I Polo: L’infern dels vius no és una cosa que serà, ja existeix aquí i és el que habitem cada dia, el que formem estant junts. Hi ha dues maneres de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i convertir-se en part d’ell fins el punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix atenció i aprenentatge continus: buscar i saber qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.


No trobeu que hi podem veure molt més clar? Que podem repensar què està passant i què seria bo que passés? Que necessitem afinar les nostres atencions per copsar símptomes positius? Busquem els noms dels “qui” i dels “què”, que existeixen, i donem-los espai.

dimarts, de juliol 15, 2014

L'elecció de la barbàrie

Reflexions d’urgència davant d’un manifest nacionalista espanyol

Avui, 15 de juliol de 2014 s’ha donat a conèixer el Manifiesto de los libres e iguales, davant del Congrés dels Diputats. Ha recollit, de moment, cinquanta-nou signatures.

La seva lectura provoca molta preocupació a les persones com jo que no hem estat ni som nacionalistes, que sabem que no tenim la Veritat, que salvaguardem com un gran tresor l’autonomia de pensament, que ens hem passat molts anys promovent diàlegs després dels quals hem reafirmat les nostres idees o ens han convençut les dels nostres interlocutors, que no ens agrada la deriva que des de fa temps impulsa l’establishment espanyol i que pensem que els ciutadans catalans ens mereixem un estat propici, un estat propi, un estat independent.

¿Per què dic que provoca preocupació? Perquè hi ha afirmacions que jo subscriuria, però que no signifiquen el mateix per a mi que per als signants del manifest. I perquè persones admirades avalen falsedats i advertències que sonen igual al dogma de l’administració Bush: “sospitem que el mal ens vol destruir (el secesionismo catalán pretende romper la convivència entre espanyoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres), per tant és legítima la guerra preventiva (asumimos la responsabilidad y pasamos a la acción)”.


Estic completament d’acord, per exemple, en evitar la derrota de la democracia espanyola; en la necessitat d’aplicar “toda la ley; en someter a referendum común cualquier alteración de las bases constitucionales (ja m’hauria agradat que haguessin sotmès a referèndum la modificació de l’article 135 que en un dels seus apartats ara diu: Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta); i, sobretot, estic d’acord en el fet que el “projecte independentista” “no ha recibido la respuesta que merece, però just en el sentit contrari al que exigeix el manifest nacionalista espanyol.

També estic d’acord amb l’afirmació següent: El nacionalismo (español) antepone la identidad a la ciudadanía, los derechos míticos de un territorio (Espanya) a los derechos fundamentales de las personas… Si no estigués convençut que la vida en democràcia es fonamenta en el respecte als que no pensen com jo, podria acceptar la demanda que es treballi organizadamente por la deslegitimación intelectual y política del nacionalismo. Em carrega molt el nacionalisme espanyol (penso que tinc autoritat moral per dir-ho perquè sempre he discrepat del nacionalisme català), però més aviat treballaré perquè els senyors Félix de Azúa, Fernando Savater, Vargas-Llosa; etc. continuïn gaudint de tota la legitimació intel·lectual i política que per a mi tenen. I m’agradaria que ells fessin el mateix amb els que pensen com jo.

No estic d’acord amb l’ús de “desafío”. M’agrada molt més parlar del “projecte independentista” d’una part significativa de la ciutadania catalana. I penso que és un error considerar que el que vol una majoria d’aquesta part significativa pugui considerar-se “agermanat” con el populismo antieuropeo. L’anti-europeisme no ha estat precisament una pulsió catalana. En canvi, no sé si el nacionalisme espanyol ara és europeista o és, mes aviat, “atlantista”. El que és inqüestionable és que ha estat anti-europeu desenes de dècades.

Tampoc estic d’acord en considerar que España es hoy una nación a la defensiva en cuyas élites prevalecen el tacticismo y la resignación. (Dec estar equivocat, però jo pensava que la paraula “tacticismo” no era admesa en castellà, però davant de l’autoritat intel·lectual dels signants del manifest, accepto el mot). L’ofensiva de l’establishment és abassegadora, només cal consultar el BOE i alguns mitjans de comunicació. Les elits no estan a la defensiva, què va, ho estan dominant tot i aconsegueixen, fins i tot amb més celeritat del que es podien imaginar, els seus objectius, que, com sempre, són econòmics. I res de “tacticisme”, hi ha una estratègia neoliberal i “recentralitzadora” diàfana, a la qual li ha sortit un adversari imprevist: una part de la ciutadania catalana.

Que les elits van per feina respecte el projecte independentista ho reconeixia fa poc, al Campus FAES 2014, el senyor Francesc de Carreras: Gràcies a la FAES per l’esforç que està fent, sobretot l’últim any, per informar de manera solvent als espanyols i especialment als catalans de la realitat històrica, social i econòmica de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya enfront de les deformacions i mentides oficials que es propaguen a Catalunya pels sectors nacionalistes, molts d’ells amb càrrecs públics, i que s’han fet especialment dures els últims anys. Gràcies per les dues publicacions; per la presència a Barcelona en reunions de grups. Estan essent decisives perquè una part callada i aïllada de Catalunya s’animi a dir en públic allò que es deia en privat. A Catalunya hi ha un dèficit de democràcia fa anys. La intel·ligent intervenció de FAES per superar la situació està essent essencial. (la traducció és meva. Les publicacions a les quals fa referència es poden trobar gratuïtament a la pàgina web de la Fundació partidista més ben subvencionada d’Espanya. Són Cataluña en claro: economía, derecho, historia y cultura i 20 preguntas con respuesta sobre la secesión de Cataluña)

El manifest que estic comentant és una invitació a la barbàrie, en el sentit precís de la paraula. Algú va escriure: la barbàrie s’elegeix. S’elegeix optar per la victòria de la “nació” sobre el ciutadà. S’elegeix renunciar a l’esperit crític. S’elegeix no acceptar el principi fonamental de la deliberació política: les coses poden ser d’una altra manera. S’elegeix no articular les diferències sinó elaborar “mots d’ordre” per justificar l’encotillament i la mutilació d’una realitat múltiple i heterogènia. S’elegeix posar el titol Manifiesto de los libres e iguales (altre cop la pulsió espanyola a buscar “limpiezas” excloents: exclouen els que no pensem com ells del nom d’una iniciativa de la Oficina de les Nacions Unides per als Drets Humans –Free&Equal-). La intolerància s’elegeix. S’elegeix, sobretot, posar-se al costat de qui domina, convalidant les consignes –no els arguments- amb els quals el poder bàrbar persegueix els que no són o no pensen com la majoria. Els catalans que pensem que es pot trobar un camí polític que ens permeti la creació d’un estat propi no som com la majoria espanyola.

Les paraules emblema del manifest, si no m’equivoco, són “Democràcia” i “Constitució”. Des del meu punt de vista, en canvi, el problema és de “política”. En minúscula, perquè no estem convocats a “fer Història” –la història no convoca ni fixa destins-.

“Només” estem convocats a fer política, començant per acordar dues obvietats:

1. Hi ha un projecte, no un “desafiament”, ni un “fet gravíssim per a la convivència, el benestar i la modernització d’Espanya i Catalunya”, ni un “órdago” o ni un “perill terrible per a uns, o altres, o tots”;

2. És obligatori i imprescindible crear el marc de diàleg polític per buscar la millor solució. He escrit moltes vegades que entenc la política com l’art de minimitzar els riscos d’enfrontament, de construir (si no la trobem ja oberta) la sortida menys traumàtica als conflictes.

Fins ara, tot el que la immensa majoria dels ciutadans, pensin el que pensin, està fent respecte aquest projecte és democràtic: ho és oposar-se a la independència, i ho és, també, voler la independència i obtenir-la. Ambdues posicions són constitucionals. Resultaria un frau de llei que un Estat democràtic que empara els partits independentistes i els declara tan legals, lícits i legítims com tots els altres no contemplés la possibilitat legal de la consecució del seu objectiu.

Potser això explica la virulència que destil·la el manifest: els que l’han signat saben que la Constitució espanyola deixa oberta la possibilitat legal de la independència d’un territori d’Espanya.

dimarts, de maig 20, 2014

Un pacte per a l'Europa de la Ciutadania

1. Les virtuts d’una coalició

Des de fa quatre anys, a Catalunya estem vivint una experiència democràtica molt valuosa, que podria arribar a resultar exemplar. Els ciutadans són conscients que poden produir-se canvis polítics importants, que comportin transformacions socials i millores culturals necessàries, a partir del seu impuls, des de la pulcritud democràtica més estricta i comptant amb les Institucions.

El primer factor té molt de mèrit, perquè en les últimes dècades –en períodes de presumpta prosperitat i en els d’empobriment real- se’ns ha pretès convèncer que les transformacions socials són impossibles o que només ho són si deriven de les úniques possibles (segons diuen): les tecnològiques (confessables) i les derivades de la follia de l’anomenada “enginyeria financera” (inconfessades). La immensa majoria de catalans patim els desastres provocats per les finances cobdicioses, bàrbares i desbocades, i suportem la pressió de les “actualitzacions” tecnològiques, com la majoria d’europeus, però ens sentim protagonistes –perquè ho som- d’una transformació social important inspirada en idees diverses que ens han unit sense uniformar-nos.

El segon factor, la pulcritud democràtica, és una condició que hem d’avaluar constantment. No n’hi ha prou amb la defensa del dret a votar en una consulta i a exigir que el resultat comporti els canvis corresponents. S’ha de defensar el reconeixement de totes les posicions, el dret a la discrepància, l’obligació del debat lleial, i la premissa més bàsica: l’acceptació que només hi ha democràcia si les coses “poden ser d’una altra manera”, si hi ha alternativa.

El tercer factor garanteix el caràcter pacífic i respectuós de les actituds i dels fets. L’estratègia és reformista, és a dir, propugna partir d’unes Institucions democràtiques per arribar a unes altres Institucions democràtiques, sense cap moment de buit legal.

No m’estendré més en la descripció introductòria, perquè el tema d’aquest article és la propera cita electoral.

***

Penso que l’experiència democràtica que vivim està en l’origen d’un pacte que té una gran transcendència immediata i a mig termini. Em refereixo a l’acord entre Esquerra Republicana de Catalunya i Nova Esquerra Catalana per presentar-se junts a les eleccions europees. Salvant la diferència abismal pel que fa a militància i a representativitat entre els dos partits, és la unitat del que representen allò que fa virtuosa la coalició. N’estic segur que no s’hauria pogut produir abans de 2010. No m’explico per què, però sé, per experiència, que el catalanisme popular i republicà ha competit més que cooperat amb el socialisme democràtic, obrer i catalanista. I en alguns moments, la competència ha anat acompanyada de la desacreditació nacional o ideològica de l’adversari.

Alguns acusen l’experiència democràtica catalana de provocar divisions –no nego pulsions i manifestacions excloents de minories instal·lades en les trinxeres-, però aquesta coalició és una prova notòria de la dissolució de prejudicis i de la possibilitat de construir espais més grans, més diversos, més rics. Per primera vegada republicans i socialistes construeixen un marc comú. El que hem vist i conegut durant les últimes setmanes fa pensar que el marc té futur, i això alimenta moltes esperances.

També han sabut presentar una candidatura innovadora. Molt sovint hem associat “innovació” a canvi generacional, com si les persones haguessin de sotmetre’s a “l’obsolescència programada”. La història demostra que els avenços de debò s’aconsegueixen amb la unió d’ignoràncies i debilitats diferents, per exemple les que hi ha entre individus d’edats diferents.

Encapçala la candidatura en Josep Maria Terricabras, un professor de filosofia, director de la prestigiosa càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, especialista i traductor de Wittgenstein i Nietzsche, partidari de mostrar les coses perquè cadascú hi faci la seva reflexió, amb el rebuig, precisament nietzschià, de convertir-se en guia.

L’acompanya l’Ernest Maragall. Tothom coneix la seva experiència i capacitat de treball, el seu esperit crític i la seva autonomia radical de pensament –tan grans com la seva estima generosa a les persones-. Sóc testimoni que fa uns mesos va decidir deixar de liderar iniciatives polítiques. En l’última Assemblea no va tornar a optar a la presidència de Nova Esquerra Catalana. Volia ser un membre del partit a disposició de les persones que n’assumissin la responsabilitat. No és a la llista per continuar una carrera. Hi és per servir una iniciativa engrescadora. I per actualitzar un projecte inacabat (Josep Maria Vallès el va explicar en un llibre molt clarificador: Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi).

L’autoritat moral dels dos és indiscutible. I darrere seu, amb possibilitats de ser escollits si la participació a Catalunya es correspon amb la mobilització dels últims anys, dues persones joves que ja han demostrat saviesa i capacitat de gestió, en Jordi Solé, actual alcalde de Caldes de Montbui, llicenciat en Ciències Politiques i de l’Administració, Màster en Assumptes Europeus per la Universitat de Frankfurt (Oder), assessor, durant cinc anys, al Parlament Europeu; i l’Elisabet Nebreda, una advocada formada a les universitats Pompeu Fabra i Autònoma, Màster en Relacions Internacionals i Afers Exteriors, per la Universitat de Nottingam, i que va formar part del Technical Secretariat Advisory for Bulgària, que assessorava el Primer Ministre en qüestions relacionades amb la Unió i la gestió dels fons comunitaris.

Aquesta candidatura, obtindrà un resultat molt bo, que podria ser excepcional. Lògicament la votaran els simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però també, entre altres, molts socialistes que des de fa anys han vist com la direcció del partit que els havia representat, el PSC, els ignorava i s’extraviava en un viatge del qual poca gent en coneix el rumb, socialistes que, en les últimes eleccions, s’han hagut d’abstenir o votar en blanc.

El 25 de maig, Catalunya no votarà com Espanya, ni com la majoria dels països europeus. I això ens ha d’enorgullir. A part de destacar que l’experiència democràtica també ha impedit l’entrada del discurs populista, la victòria probable d’aquesta coalició deixarà en llocs discrets els partits responsables d’una política europea indigna, amb expressions clarament antidemocràtiques i, per tant, expressarà allò que pensa una majoria de catalans: sí, a un projecte europeu inclusiu; sí, a una altra Unió Europea.


2. La instauració de la sobirania parlamentària

És imprescindible i possible una modificació substancial de les decisions que es prenen a la Unió i de la presa de decisions, que mai no han qüestionat efectivament els tres grans grups que fins ara han dominat el Parlament Europeu, el PPE (Partit Popular Europeu), el S&D (Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates) i el ALDE (Aliança dels Liberals i dels Demòcrates per Europa), als quals estan inscrits els representants del Partit Popular, del PSOE i de CiU.

Molt sovint es parla de la importància de la Unió afirmant que tres quartes parts de les normes que regulen la nostra vida neixen allà. Cal afegir immediatament que si és cert, la Unió hauria de ser un sistema d’Institucions plenament, escrupolosament democràtic. I no ho és.

¿Què és la Unió Europea, ara? Una resposta seria: a) l’Europa d’uns Estats que es coordinen i cooperen des dels principis de delegació i subsidiarietat; b) l’Europa dels “despatxos”: una burocràcia supranacional eficaç –no eficient- que treballa per la integració; i c) l’Europa dels ciutadans, que volen la construcció de la unitat social, cultural i política, sense posar en risc la diversitat ni el benestar.

Si és això, i és un projecte democràtic, el Parlament hauria de ser l’òrgan jeràrquicament superior, el Consell hauria de coordinar els executius dels Estats en les polítiques que comparteixen objectius comuns definits pel Parlament, i la Comissió hauria de ser el “sistema de despatxos” al servei del Parlament i del Consell.

Res a veure amb la realitat. El Parlament Europeu s’ha auto-exclòs del control real i efectiu de les grans decisions. Els últims cinc anys els grups majoritaris s’han resignat a ser uns testimonis privilegiats, des de Brussel·les i Estrasburg, de preses de decisions sense l’aval del Parlament. L’Europa dels “despatxos” –la que no està sotmesa a cap procés d’elecció democràtic- domina, amb ben poca legitimitat. La Troica, que segons el Tractat de Lisboa hauria d’estar formada pel President del Consell, el president de la Comissió i l’Alt representant per a Afers Exteriors i política de Seguretat, ara tothom sap que està constituïda per la Comissió, que mana poc, i pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional que decideixen tot el que és important. Incompleixen la regla d’or del govern democràtic: “No taxation without representation”.

L’Establishment “polític-administratiu” (grup dominant visible que ostenta el poder i l'autoritat reals), s’ha associat a l’Establishment econòmic i s’han instal·lat en els llocs de comandament de la Unió sense necessitat de cites electorals. Amb la credencial de tecnòcrates, han assumit el poder de decisió. Han sentenciat: There is no alternative, no hi ha alternativa. Fan caure governs, en creen de nous, organitzen el naixement de coalicions, prohibeixen referèndums. Emparats en la documentació elaborada en els “despatxos” i en informes externs descaradament interessats, han obligat a infligir sofriment, a enviar a la misèria i a l’exclusió milions de ciutadans europeus que no tenien cap responsabilitat en la bancarrota provocada per la cobdícia d’uns quants –persones i entitats amb noms coneguts-; cada decisió adoptada sota el paraigües de la denominada “política d’austeritat” (una paraula digníssima usada indignament), que amaga l’aniquilació de la solidaritat com a valor inspirador de la Unió, ha suposat una traïció als que, amb molt de sacrifici propi, van regalar-nos l’Estat del Benestar.

Val la pena posar un exemple.

Una carta amb data de 5 d’agost de 2011, dirigida al primer ministre d’Itàlia, signada per Jean-Claude Trichet, President del Banc Central Europeu des del 2003 fins el 2011 i, ara, candidat a la Presidència de la Comissió pel Partit Popular Europeu, i per Mario Draghi (ex-director executiu del Banc Mundial; vice-president per a Europa de Goldman Sachs, ex-governador del Banc d’Itàlia; president del Banc Central Europeu, a partir de l’1 de novembre de 2011).

Els dos dirigents no escollits democràticament s’atrevien a escriure:

a) És necessària una estratègia de reformes global, radical i creïble, que inclogui la plena liberalització dels serveis públics locals i dels serveis professionals. Això hauria d’aplicar-se en particular a la provisió de serveis locals a través de privatitzacions a gran escala.

c) (...) Vista la gravetat de la situació actual dels mercats financers, considerem crucial que s’aprovin tan aviat com es pugui per decret llei totes les accions enumerades en les seccions 1 i 2, seguides de la ratificació parlamentària, abans de finals de setembre de 2011. Seria apropiada també una reforma constitucional que endureixi les normes pressupostàries.

Fa angúnia pensar que Jean-Claude Trichet pugui obtenir una majoria dels vots emesos a Europa, inclosa Espanya. I enorgulleix saber que, a Catalunya, el seu partit potser no arribarà a obtenir l’11% dels vots emesos.

José Luis Rodríguez Zapatero (que ja havia rebut un primer avís el maig de 2010 al qual va respondre retallant salaris públics i aprovant una reforma laboral dràstica) va rebre una altra carta, amb la mateixa data i amb el mateix to, signada per Jean-Claude Trichet i Miguel Ángel Fernández Ordóñez.

Se li indicaven, entre altres mesures, a part de la retallada del salari dels funcionaris, la retallada de l’ajut al desenvolupament, la congelació de les pensions i la retallada del finançament a les Comunitats Autònomes, que, a Espanya, tenen la responsabilitat de la despesa social. I Zapatero no va oposar-s’hi, ni va donar cap explicació directa a la ciutadania, ni va dimitir. Va obeir. Va anar fins i tot més lluny i va pactar una reforma de la Constitució amb el Partit Popular, per incorporar-hi el dogma de l’estabilitat pressupostària. Aquest manament vol dir que mai cap necessitat dels ciutadans serà prioritària davant del pagament del deute. Un partit d’esquerres expulsava la pietat de la Constitució.

Al PSOE li costarà molt fer oblidar les seves decisions i accions en perjudici de la ciutadania durant els últims anys. No té credibilitat. Per reconquerir-la hauria d’abandonar, entre altres capteniments, la seva pulsió de formar part del Establishment, (el grup de gent acomodada que debat com convèncer els que no tenen res o els que viuen amb 500 euros al mes que es resignin als sacrificis a l’espera d’un futur millor).

Fa angúnia pensar que Martin Schulz, candidat socialista, pugui obtenir una majoria dels vots emesos a Europa, inclosa Espanya. I enorgulleix saber que a Catalunya el seu partit potser no arribarà a obtenir el 20 % dels vots emesos.

***

Hannah Arendt, el 1975 ja veia venir el que ha passat. A Copenhague, en el discurs de recepció del premi Sonning en reconeixement de la seva contribució a la civilització europea va dir: La idea que a la hora de la veritat s’ha de sacrificar la diversitat a la “union sacrée” de la nació, el major triomf, en el seu moment, del poder d’assimilació del grup ètnic dominant, ara ha començat a ensorrar-se sota la pressió de la transformació amenaçadora de totes les formes de govern, les quals es van convertint en burocràcies, és a dir, en la dominació no de lleis ni de persones, sinó d’oficines anònimes o ordenadors, la supremacia absolutament despersonalitzadora de les quals pot suposar, per a la llibertat i el mínim de civilitat sense el qual no pot imaginar-se la vida comunitària, una amenaça major que l’arbitrarietat més indignant de les tiranies del passat.

***

És indignant veure la malversació d’una herència magnífica: L’Estat del Benestar. La gran creació de la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia europees després de les dècades on els éssers humans van demostrar el seu rostre més infernal.

L’Estat del Benestar és una de les obres més dignes de la Història perquè vinculava qualitat de vida amb democràcia. Només ha calgut una generació. Els hereus dels fundadors estan instal·lats als dos partits hegemònics –fins ara-, formen part dels governs o dels parlaments i quan en surten, si no es col·loquen en organismes tipus “Consell d’Estat”, sempre hi ha alguna multinacional o alguna empresa concessionada –i agraïda- que els ofereix un lloc en el seu Consell d’Administració.

Està en joc el desmantellament de l’Estat del Benestar. I l’Esquerra “instal·lada” en el poder ha participat en la destrucció. Ara promet recuperacions futures, fent ostentació d’una força que ja no té.

A part d’una bona representació catalanista a Europa, necessitem una bona representació d’esquerres perquè, al costat dels representants de les mateixes sensibilitats que s’expressaran a Europa del 22 al 25 de maig, comencin a pensar i proposar una altra Unió, que faci front al xantatge constant dels que tenen la riquesa, que freni i posi fi al “gangsterisme bancari” (el terme és de Luciano Canfora, un dels principals classicistes vius, analista brillant de la realitat present a La historia falsa y otros escritos).

***

Brussel·les està a Europa, però Europa no està a Brussel·les. Les noves esquerres poden fer-li entrar.

dijous, de gener 02, 2014

Nosaltres, els europeu

En democràcia, les eleccions són la gran oportunitat i la gran responsabilitat de la ciutadania. Percebre-les com una oportunitat és fàcil: la possibilitat d’aconseguir els objectius propis si guanya el partit que els ha incorporat en el seu programa. Però, en general, no es consideren un exercici de responsabilitat.

Aquest factor és primordial per entendre el desinterès amb què són esperades les eleccions al Parlament Europeu.

No ens costaria gens trobar desenes d’arguments per explicar el fenomen, per justificar l’euroescepticisme. També hi ha desenes d’arguments per defensar que el projecte polític més engrescador que podem elaborar la majoria dels ciutadans d’Europa és la Unió Europea.

Òbviament que no interessa a l’oligarquia financera perquè una Unió forta podria atrevir-se a dictar regulacions que espatllarien un negoci sense escrúpols basat en anar retallant sobiranies fins que només en quedi una: el “deute sobirà”. Tampoc interessa a les “castes” governants (o dominants) de cada Estat, el poder –també oligàrquic- de les quals no ha disminuït o ha augmentat durant aquests anys de “les tres crisis” (la real, la induïda i la fictícia –intentaré desenvolupar aquesta idea en un altre article d’aquest bloc-). Tampoc interessa, finalment, als nacionalistes, perquè els principis polítics en els quals es fonamenten quedarien obsolets.

Aquesta oposició tan poderosa a la Unió hauria de convertir-se en una raó sòlida a favor per a la ciutadania que se sap i es reconeix complexa, que no vol deixar de ser-ho i que es veu subjugada per unes estructures institucionals i partidistes que no estan al seu servei.

Per a mi, l’argument principal a favor de la Unió Europea deriva de la responsabilitat de la nostra generació, la més afortunada de la història, d’evitar que la convivència empitjori i d’oferir als que ens succeiran en l’aventura de viure uns marcs polítics millors dels que tenim.

De cap manera ho veig com una “oportunitat històrica”, ni com un “moment fonamental” (no molt menys “fundacional”). Si escric aquestes reflexions és perquè el proper mes de maig hi haurà eleccions al Parlament Europeu i la seva composició i les decisions que prengui dependran (en part, ja ho sé) dels vots emesos.

L’anàlisi dels últims vint anys no ens permet ser optimistes. En comptes d’enfortir-se la Unió, s’han reforçat els Estats. Hi ha hagut molta més competència que cooperació i, al final, la Comissió s’ha rendit a les exigències i imposicions dels més forts.

Si obrim el camp d’observació i estudiem la història, les raons per al pessimisme poden ofegar-nos. La història d’Europa està atapeïda de barbaritats devastadores comeses per persones en nom de creences i idees de tot tipus (no només de les que avui mereixen el rebuig absolut. També s’ha expulsat, detingut, torturat i matat en nom del Bé).

Però, per sort, la vida és futur. I per més que s’hagin repetit els errors, aquesta vegada podem fer-ho millor. Si estudiem amb “esperit crític” –el tret diferencial del pensament europeu- les opcions del passat que van ser derrotades, descobrirem idees que ens poden inspirar per definir les alternatives. Penso, per exemple, en l’Erasmisme (cal trobar un vincle comú a tots els individus sobre el qual articular la comunitat política i minimitzar el risc de confrontacions...) o en la Il·lustració (cal trobar els valors universals que permeten contemplar la humanitat com un conjunt i construir el concepte de ciutadania, la fórmula política més poderosa per garantir la pau civil i la convivència sense exclusions...).

Tot el que acabo d’escriure té un sentit especial per a una part (que considero majoritària) de la ciutadania catalana.

Opino que el pensament dominant espanyol no és europeista, però també em preocupa que no ho sigui el català, que en l’eufòria de treballar per a un estat propici, “independent”, oblidem que sense una nova Unió Europea (aquella Federació de pobles iguals on les diverses llengües i les diverses cultures tindrien els mateixos drets, que preconitzava l’any 1955 Czeslaw Milosz), podem acabar essent irrellevants com a país.

(També per això considero imprescindible, en aquest moment, una candidatura unitària catalanista).

Un dels errors més greus de les anàlisis que es fan sobre l’increment de l’independentisme a Catalunya és concloure que s’ha produït una deriva inesperada del nacionalisme moderat cap al separatisme i que la ideologia nacionalista ho domina tot.

Precisament, un dels factors més atractius del present català és que es conjuga un acord civil per a superar la situació Institucional (de moment, no ens donen l’oportunitat d’amidar si és majoritari de debò) amb una dispersió de la intenció de vot que pot ser jutjada negativament (desorientació) o positivament (diversitat).

Les CUP, ICV-EU, ERC i NECat (el nou partit format majoritàriament per socialistes) no són nacionalistes.

Molts hem arribat a la conclusió que l’establishment espanyol està liderant, sense respecte ni pietat, una involució recentralitzadora i ultraliberal, executada pel govern del Partit Popular. La situació resulta més greu si hi afegim la desorientació i la inestabilitat del PSOE, els silencis d'Izquierda Unida i el creixement, com a única alternativa, d’UPyD, un partit apadrinat per intel·lectuals respectables que, sorprenentment, descriuen una Catalunya que no respon a la realitat, sinó a un model que han definit prèviament, al qual demonitzen i donen pals de cec amb una violència verbal que sorprèn i inquieta.

Aquesta deriva espanyola no es correspon de cap manera amb el que han votat reiteradament la majoria dels ciutadans de Catalunya i com que pensem que la situació és irreversible, molts treballem perquè s’iniciï un procés (no kafkià) que hauria de tenir tres fases: 1ª la constatació de l’existència d’una majoria suficient a favor de la independència mitjançant un referèndum consultiu; 2ª (si existeix aquesta majoria) les reformes legals pertinents per facilitar aquesta independència, que han d’acabar amb un referèndum estatal vinculant: 3ª les negociacions per a la separació.

És evident que el procés serà traumàtic –ja ho és, però no més que les (des)mesures bàrbares que s’han imposat amb l’excusa de la crisi o que algunes lleis o resolucions aprovades pel Govern Central-. Ho pot ser molt menys si des de Catalunya deixem clara una convicció: ens és imprescindible una Unió Europea fonamentada en la ciutadania, dit d’una altra manera, ens és imprescindible i urgent la creació d’un veritable “Nosaltres, els europeus”. Catalans i espanyols en formarem part.