dimarts, de desembre 14, 2010

Reptes després de les eleccions. 2. Educació

2.1. L'èxit escolar és possible

Aquests dies post-electorals hi ha una febra analítica dels resultats. M’agraden molt la majoria de respostes i actituds personals i institucionals –i me’n sento orgullós-, però em fa la impressió que es busquen formulacions caducades per entendre què ha passat. Segurament que no es pot discutir que les esquerres estan fora de joc a Europa; ni que la crisi passa factura als governs; ni que la sentència del Tribunal Constitucional ha estat demolidora; ni que el PSOE i el Govern Central han jugat brut contra el govern català –també Carme Chacón, amb fets i paraules (em refereixo a algunes declaracions i a un article increïble signat amb Felipe González)-; ni que el PSC ha jugat papers contradictoris; ni que seria millor un grup parlamentari socialista català diferenciat... Tampoc no es pot discutir massa que han sobrat picabaralles internes i ha faltat sintonia mediàtica... Però trobo a faltar la crítica a la gestió.

Cadascú coneix el món en què es mou i on es juga la dignitat. En el meu entorn, la majoria dels que han deixat de votar els partits governants ho han fet per un desacord perplex amb les polítiques de cultura i d’educació. En un altre apartat em referiré a la cultura, però ja avanço que la major part de comentaris apuntaven a la intensificació dels monopolis reals i a un menyspreu impensable cap a la creació catalana de rigor.

Conec moltes persones que treballen en l’ensenyament secundari i universitari. La immensa majoria es divideixen en dos grups. Els que vam confirmar ben aviat que la política del govern en aquest àmbit era errònia i els que ho van confirmar més tard. Després de no fer cap cas als indicadors que definien el fracàs d’un sistema –no d’un model, perquè no n’hi ha-, ara s’utilitzen les últimes dades d’un informe sobrevalorat que indiquen una millora lleugera i relativa. És dolorós criticar la feina dels amics, tant com notar el menyspreu silenciós de totes les anàlisis i propostes enviades amb respecte i il·lusió durant aquests set anys.

Cal un canvi de rumb urgent en la política educativa catalana. I el més necessari és obrir les portes a les persones que coneixen la realitat, marginades i silenciades de fa molt temps, i encarregar-los la gran rectificació. Espero que el nou govern ho sàpiga fer. No li serà fàcil. El primer adversari que tindrà és la lluita contra uns gegants: les grans paraules. Haurà d’enfrontar-se a la Inclusió –qui s’atreveix a no estar d’acord amb una educació inclusiva!-; a la Equitat –una de les fal·làcies més grans que es divulguen és que el nostre sistema equitatiu: confonent aquest concepte tan noble amb la uniformitat de la ignorància-; a l’Autonomia dels Centres –el pitjor dels últims paranys: construir autonomies en el buit de Model. És imprescindible un pla de xoc que es resumeix en un gest: escoltar el clam dels professionals i, a continuació, les seves explicacions i, després, les seves recomanacions.

El fracàs escolar no és només el percentatge de nois i noies que no obtenen el graduat. És el fracàs d’un sistema que no serveix bé cap alumne; que no detecta a temps els problemes de comprensió i d’expressió i, per tant, que condemna a moltes persones al pitjor que els pot passar: la incompetència lingüística. Un sistema que crea marginacions disfressades de cohesions; que menysprea el treballador i tolera el que en cap altre lloc seria tolerat: la impunitat del brètol o del que es nega a complir amb la seva obligació. Un sistema que desconeix què fan els professors i que els sotmet a un martiri burocràtic impertinent. Un sistema que impossibilita l’atenció personalitzada, malgrat que la predica com una de les seves virtuts.

Alguns hem volgut quedar-nos i no hem acceptat ofertes polítiques o privades perquè hem decidit esperar, des de dins, el dia que puguem tornar a entrar a una classe i treballar amb la moral de qui disposa d’ instruments eficients per ajudar els alumnes a construir una autonomia de pensament, uns coneixements sòlids i ben formats i una capacitat d’expressió solvent, en el marc d’un model que torna a prestigiar l’educació catalana. Fa set anys, pensàvem que era possible i imminent. Ara ho tornem a pensar, a desitjar, a suplicar. Perquè estem convençuts que l'èxit escolar és possible.

Reptes després de les eleccions. 1 Primeres notes

Després d’haver analitzat els resultats del 28 de novembre, m’atreveixo a dir que hem superat bé la primera prova d’un període transcendental de la vida espanyola que acabarà amb les eleccions generals del 2012.

Necessitàvem els resultats que es van donar en les eleccions al Parlament de Catalunya.

No podem estar contents amb la participació, però n’hi va haver més de l’esperada i això va atorgar un plus d’autoritat moral al veredicte de les urnes.

Va guanyar Convergència i Unió amb un nombre de vots que els permet liderar un governament que serà molt difícil si assumeixen la responsabilitat de mirar la realitat sense lents distorsionadores.

Els partits del Govern van perdre una quatitat de vots impressionant. No m’agraden les derrotes esfereidores, però potser en aquest cas, a més de merescuda, pot ser catàrtica.

I els partits que es van presentar amb objectius simples i maximalistes van rebre molt pocs vots.

Ara comença el temps de definició de reptes.

El primer és convèncer’ns que tots constituïm un “nosaltres” i que, per tant, ens interessa un grau elevat d’acord en l’anàlisi i la jerarquització dels problemes que han de resoldre els poders públics, una voluntat de pacte en les polítiques estratègiques i una acció eficient, honesta i convençuda de la gestió que se’n deriva. Si s’aconsegueix això –amb la celeritat imprescindible que exigeixen les circumstàncies actuals- els representants polítics i els governants podran liderar els canvis profunds que hem de protagonitzar entre tots (protagonitzar, no patir).

Ciutadans hauria de revisar aspectes de la seva diagnosi de Catalunya que no s’avenen amb la realitat, però que poden acabar afectant-la negativament. Necessitem tothom –tothom- per no haver de deixar en herència els nostres nets una Catalunya monolíngüe castellana de fet.

Els partits independentistes haurien de veure que aquestes eleccions emmarcades per tot el que ha passat els últims anys han dibuixat el millor panorama possible per les seves aspiracions: l’independentisme és transversal. Difícilment podrà ser ja l’única bandera d’una formació política amb voluntat d’influir en la governança. Ja no pot ser un objectiu messiànic, sinó un instrument per aconseguir més responsabilitat i més possibilitat de desenvolupar les potencialitats de tots els ciutadans a Catalunya, a Europa i al món.

Els partits del Govern d’Entesa han d’assumir de debò la derrota i admetre la raó dels ciutadans. Només si busquen la raó dels ciutadans i no les “raons internes” podran comptar en el futur. Hi ha dues estratègies per vèncer incerteses: comprendre la realitat o imposar una mirada. Totes les formacions polítiques han de revisar el seu llenguatge per adequar-lo a la realitat –i plegar de voler aconseguir l’efecte invers. I en aquesta revisió, una de les primeres accions ha de ser “auscultar” (escoltar amb atenció els indicis profunds) tot el que passa fora de la galàxia política. Penso que no som pocs els que no ens preocupa el futur del PSC, d’ERC o d’IV, sinó el futur dels ciutadans. Dit d’una altra manera, si els polítics d’aquests partits volen sobreviure, no s’han de mirar entre ells –ni tampoc no s’han de mirar gaire els estudis d’opinió-. Han d’observar amb rigor i humilitat, sense altiveses morals, què els demanen les persones a les quals han de servir. Segurament que no és la prioritat immediata, però no estaria malament posar damunt la taula el fracàs de la fórmula del govern de l’esquerra plural i, conseqüentment, la necessitat, ara ja inajornable, de plantejar-se una fórmula nova, una Plataforma Progressista.

El repte de Convergència i Unió és encertar el Govern i les polítiques immediates. Ja sé que em puc fer pesat, però una vegada més vull insistir en el fet que només una mirada sense prejudicis a la realitat pot garantir el seu èxit –que serà el nostre-. Necessitem fermesa i claredat en l’explicació dels problemes i de les mesures traumàtiques imprescindibles, per més que ens resulti dolorosa. Repeteixo, si res ja no tornarà a ser com abans, no en vulguem ser víctimes, sinó subjectes de la transformació.