divendres, de desembre 02, 2011

Senyors delegats del PSC ¿començaran el Congrés amb el vot decidit?

¿N’estan segurs, els protagonistes del presumpte procés de renovació del PSC, que la societat segueix amb interès el pròleg del seu congrés i alimenta expectatives que el dia 18 de desembre marqui el començament d’una etapa realment nova en la política catalana?

¿No s’han adonat que només està creixent la moral dels adversaris davant la manifestació palesa d’una tossuderia que pretén garantir el manteniment del stato quo pagant el preu de la ruptura definitiva de la sintonia amb una part important dels ciutadans de Catalunya i especialment dels que es consideren (ens considerem) socialdemòcrates?

¿No se’ls ha acudit de pensar que estan davant de l’última oportunitat de recuperació de la solvència perduda d’un partit que en el passat va (co)liderar la construcció d’una Catalunya integradora i admirada, però que ara, extraviat, és vist com una part del problema per sortir de la crisi econòmica, social, cultural i de valors que ens aclapara?

El PSC hauria de ser l’instrument adaptat a la realitat del segle XXI per convertir les idees socialdemòcrates noves en propostes i accions polítiques efectives. Des de l’any 2003 els ciutadans han enviat senyals, cada cop més diàfans i contundents, a uns responsables que construïen uns discursos (liberals), que mantenien unes relacions (“perilloses”), que feien ostentació d’unes actituds (prepotents) i que impulsaven i defensaven unes polítiques (impròpies). La resposta d’aquests responsables ha estat doble: la ignorància dels senyals i la defensa aferrissada de discursos, relacions, actituds i polítiques.

Les idees socialdemòcrates noves s’obriran camí i buscaran dialogar una vegada més amb el pensament democratacristià nou. Una altra cosa és l’instrument que les assumirà i les convertirà en projecte i acció política. A Catalunya hi ha tres alternatives: el PSC, una CiU que ja està movent-se per atraure les persones que poden centrar-la, i un partit nou –una iniciativa possible.

Avui opino que la primera de les tres alternatives és la més improbable. El pròleg del Congrés convida a canviar de canal.

Primer i sobretot perquè ningú no demostra haver estudiat a fons la realitat i estar construint les línies generals de la diagnosi dels problemes principals i de les propostes que s’han d’oferir des de l’oposició. No s’hi val a dir que s’està resolent una qüestió interna. S’està definint una estructura, finançada en part per molts diners públics, que només tindrà sentit si es converteix en el motor que col•labora en la solució dels problemes gravíssims que afecten una part considerable de ciutadans.

En segon lloc, perquè aparentment no hi ha candidatures, sinó candidats. És a dir, es menyspreen idees i equips i només es mostren persones.

En tercer lloc perquè fa la impressió que, una vegada més, tot està decidit i decantat cap als sectors responsables de la catàstrofe. M’adono que encara em quedava un pols d’ingenuïtat perquè desitjava assistir (des de fora) a un debat transparent en un congrés on els delegats, en un exercici d’obertura intel•lectual –i moral-, escoltessin amb atenció les propostes de les candidatures, les debatessin a fons i votessin la més solvent. He de confessar que m’han decebut els posicionaments públics, precipitats, dels alcaldes de Tarragona, de Granollers, de Pineda, de l’alcaldessa de Santa Coloma o del primer secretari de la Federació de Barcelona (fora que no formin part de les candidatures i jo ho ignori). En comptes de convidar a escoltar les propostes, ja anuncien el vot, en una actitud que s’assembla a la llei de l’Oest: primer escullo i després escolto.

Encara em resulten més estranyes les manifestacions dels que ja tenen el vot decidit, després de llegir el discurs més nou, més ple de veritat i més estimulant de tot aquest procés, el de Martín Miralles (1). Senyor Ballesteros, senyor Amor, senyor Mayoral, senyora Parlón, senyor Martí ¿de debò que no dedicaran ni un minut a pensar que potser el senyor Miralles té raó i que el seu vot hauria de ser un altre? ¿de debò que diguin el que diguin , passi el que passi, en el Congrés vostès t’entossudiran en el seu vot? ¿No troben que seria inacceptable, avui dia, amb tot el que ha passat, que tots els delegats comencessin el Congrés sabent què votaran?

Al PSC és l’hora d’exigir mirades noves, paraules vives, oïdes innocents i persones amb autoritat moral. Si no, la socialdemocràcia catalana trobarà un altre camí.

(1) https://www.facebook.com/notes/més-psc/discurs-de-mart%C3%ADn-miralles-a-lacte-de-suport-al-candidat-joan-ignasi-elena-trans/331812080165904

dilluns, de novembre 21, 2011

Les catàstrofes demanen respostes excepcionals

Sempre és bo mantenir la calma en circumstàncies catastròfiques per intentar respostes intel•ligents. Sempre és bo evitar els impulsos instintius, que només garanteixen l’encert quan parteixen del que podríem anomenar “l’experiència de l’espècie”. Sempre és bo no reaccionar precipitadament.

Ara bé, una catàstrofe exigeix accions extraordinàries després d’haver-se produït. S’ha d’atendre els damnificats, s’ha d’iniciar el període de recuperació –que serà un temps durant el qual es treballarà d’una manera excepcional-, i s’han de demanar responsabilitats als que podien haver-la evitat.

Les respostes que s’han donat per part de les persones responsables de la direcció del PSC no es corresponen amb la dimensió formidable de la sèrie de catàstrofes que ha patit. Encara que sigui una obvietat, penso que he d’aportar algunes dades. Les més significatives, des del meu punt de vista, són les següents:

Diferència de vots entre el PSC i el PP a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 1.067.813
2011: + 204.503

El PP ha retallat la diferència en 863.310 vots.

Diferència de vots entre el PSC i CiU a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 893.352
2011: - 93.940

CiU ha retallat tota la diferència i ens ha superat, això vol dir que entre 2008 i 2011 hi ha una diferència relativa a favor seu de 987.292 vots.

Malgrat l’evidència, públicament, tot continua com si els fets haguessin sigut més o menys normals.

Cap assumpció de responsabilitats. La crisi econòmica (la fúria dels déus) és la culpable de tot. Com si no haguessin negat la crisi amb Zapatero, com si no haguessin saludat els “brots verds”, com si no haguessin donat suport a un govern insolvent, com si no haguessin votat la reforma constitucional... Ni una dimissió (un detall per a la història).

Cap missatge als damnificats, que pertanyen a tres grups: a) els ciutadans que no han pogut votar aquest PSC i que, en conseqüència s’han vist abocats a l’abstenció o al vot en blanc; b) els que, havent-lo votat, s’han trobat amb un resultat que minimitza el valor del seu vot; i c) els ciutadans de Catalunya que consideren imprescindible l’existència d’un partit socialdemòcrata solvent, que pugui ser, si és necessari, l’alternativa a CiU.

Cap anunci de plans singulars per començar la rectificació immediatament. Encara que falti poc, el Congrés hauria de ser, de facto, extraordinari i en canvi sembla que tot avança de la mateixa manera que fa un any, com si res no hagués passat, enmig de silencis intolerables (que fan sospitar maniobres amagades per mantenir el control “del poder”). No em sé de memòria els estatuts, però cap norma no hauria d’impedir un congrés excepcional, que, si no és l’inici d’una catarsi i d’un temps radicalment nou, pot ser una rèplica de la catàstrofe.

Una persona ha qualificat aquest blog com la carta dels desitjos impossibles d’un nàufrag. Si també resulta impossible la rectificació imprescindible del PSC, potser serà el moment de buscar un altre partit.

"El problema actual no està en la política socialdemócrata, sinó en el seu llenguatge esgotat". Tony Judt

Avui diumenge no és el dia de fer análisis. Tampoc no és el día de demanar responsabilitats. Però sí que era el día que els responsables de la catàstrofe estiguessin a l'alçada de les circumstàncies. Com escrivía l'enyorat Tony Judt, els dirigents socialdemòcrates pateixen un greu problema de llenguatge i, seguint amb el seu pensament, aquests problemes els impedeixen d'adonar-se de la realitat i, conseqüentment, de buscar la resposta necessària.

El PP ha guanyat perquè el PSOE i el PSC han perdut. La realitat és que a Catalunya hem perdut més de 750.000 vots, el 45% dels electors del 2008 no ens han renovat la confiança i, amb això, hem restat força als que ens han votat. L'ètica, l moral i la política exigien una resposta ben diferent de la que hem hagut d'escoltar. Avui, els resonsables encara estan submergits en l'error, en la falta de llenguatge.

A partir de demà és imprescindible un canvi de rumb, un canvi radical.

dijous, de novembre 10, 2011

Un vídeo immoral (Nota d'urgència)

Els responsables de campanya haurien de saber que la democràcia es fonamenta en el convenciment que l'adversari també té la seva part de raó i que la seva veritat pot estar més a prop de la realitat que la nostra. Aquest convenciment és la base del respecte, una actitud que s'ha de cultivar constantment, fins i tot, si no et paguen amb la mateixa moneda.

Des d'aquest principi, una campanya electoral ha de tendir a l'argumentació constant. I argumentar no és desacreditar ni molt menys agredir.

No renuncio a cap de les meves conviccions, continuo opinant que el pensament socialdemòcrata és el que pot ajudar-nos millor a encarar la crisi, acabar de diagnosticar-la i treballar per superar-la. Però de cap manera puc acceptar que el meu partit faci i divulgui un vídeo com el que acaba de presentar.

Considero que els que no som responsables de campanya no podem callar. Aquest vídeo porta verí i els socialistes podem perdre les eleccions, però no podem malbaratar el nostre patrimoni moral. Hem de denunciar-lo i hem d'exigir la seva retirada immediata.

Malauradament, aquest fet em confirma les idees que vaig exposar la setmana passada.

dissabte, de novembre 05, 2011

El camí equivocat

Entre les tècniques de la Retòrica hi ha “l’argument de direcció”: Si ja hem escollit un camí, no podem tornar enrere. Sembla que és el dogma del present. Les persones elegides per administrar el bé públic són incapaces d’imaginar una alternativa a la realitat actual. No són els únics. Hi ha corporacions financeres que estan convençudes que el camí escollit continua essent el millor i faran tot el que puguin (tenen molt poder) perquè cap responsable polític gosi imaginar un canvi de rumb. Han treballat molt bé durant els últims vint anys, han aconseguit que els polítics els ajudin a desacreditar la política, han aconseguit desactivar el pensament crític que podia cultivar-se en els centres educatius, en les manifestacions artístiques i en els mitjans de comunicació i han implantat el culte a la cobdícia, al món líquid i al “jo individual” (aquell que menysté tot el que no representi un benefici propi, aquell per a qui no importa l’efecte que els seus actes tenen per als altres: el contrari al “jo moral”). Un exemple: només en aquest context s’entén l’acceptació acrítica del discurs de Steve Jobs als alumnes de la Universitat de Stanford –que aquests dies centenars de milers de persones escolten, admiren i aplaudeixen. Ara no puc analitzar exhaustivament les barbaritats que diu, només convido a pensar en l’última recomanació que fa i que encén l’auditori: Stay Hungry, stay Foolish (podríem traduir-ho de manera no literal com: no deixeu de desitjar, seguiu esbojarrats), el retrat de l’únic “valor” que té prestigi avui.

Ningú no pot negar que el PSOE, amb la complicitat d’un PSC sotmès, va canviar de rumb el maig de 2010, però esclar, el canvi de rumb no garanteix el camí correcte. Del 2006 al 2010 ens arrossegaven cap a la fallida moral, política i econòmica, vam caure-hi i vam prendre mal.

A partir d’aquell moment s’han perdut quatre grans oportunitats.

La primera era la dimissió de Rodríguez Zapatero i la formació d’un govern amb estabilitat parlamentària garantida i la màxima credibilitat europea possible. En comptes d’això es va posar el govern al servei de la redempció europea del president.

La segona era la rectificació del PSC després del missatge claríssim dels ciutadans catalans -en forma de vot- en les eleccions al Parlament de Catalunya: congrés extraordinari i exigència de canvi de rumb a Madrid. Ni una cosa, ni l’altra. Al contrari, justificació pública entusiasta de l’injustificable: la reforma de la constitució, per exemple.

La tercera era la confecció de candidatures. Òbviament, Rubalcaba sol no podia recuperar la confiança dels electors socialistes, per tant s’imposava un procés de selecció dels millors candidats possibles en cada circumscripció: persones noves, socialdemòcrates, solvents en les seves professions i amb autoritat moral. Les candidatures són continuistes. Han actuat com les Institucions financeres internacionals i les grans corporacions privades, que han premiat els responsables de la catàstrofe. La perseverança en el manteniment dels responsables de polítiques errònies és una malaltia crònica del PSOE: podríem donar-li un nom: la síndrome Bel, en homenatge a Germà Bel que després d’haver demostrat l’immens error de les polítiques d’infraestructures de les últimes dècades ha vist com ningú li feia cas i es persistia en l’error, amb gran entusiasme. El que han fet en l’àmbit educatiu n’és un altre exemple clamorós.

La quarta oportunitat era la construcció d’un discurs nou, radicalment nou, fonamentat en la veritat (qui està en el govern la coneix millor que ningú) i en un programa a mig termini d’exigència de sacrificis estructurals i conjunturals que permetessin encarar els propers anys amb més marge de maniobra. En comptes d’això, s’ha optat per un discurs vell, molt vell, caducat i, el que és pitjor, gens respectuós amb els ciutadans, perquè els fa responsables de l’apocalipsi que anuncien si guanyen “les dretes”, quan s’han dedicat els últims divuit mesos, després de culminar la revolució de l’ultraliberalisme moral, a començar l’última fase d’entronització de l’ultraliberalisme econòmic. Abraçats al PP en la ressaca de la reforma constitucional, ens miren i ens diuen que la seva parella és el diable.

Aquests errors, gravíssims des del pensament socialdemòcrata, aboquen Espanya a un futur d’augment de les desigualtats, d’hegemonia del pensament ultraliberal únic, i d’involució autonòmica.

Alguns companys em retreuen que escrigui aquestes opinions ara. Poden perjudicar els interessos del PSC, dels “meus”. Potser aquest és el problema de fons, pensar que “els meus” són el meu partit, amb la qual cosa es confon un instrument amb aquells a qui ha de servir. Els “meus” són totes les persones joves que he tingut la sort de conèixer en les meves classes, perquè, per primera vegada, temo pel seu futur. Fa anys que se’ls adula elevant-los a la categoria d’únics protagonistes del món, se’ls ha convidat als funerals del coneixement, se’ls ha repetit que podien fer-se ells mateixos, se’ls ha recomanat l’egoisme irresponsable (Stay Hungry, stay Foolish)... i ara ningú no sap com dir-los que darrere la porta hi ha el desert. Els “meus” són els aturats que han dedicat temps i recursos a aconseguir la millor formació possible (alguns han pogut demostrar-ho en les feines de les quals han estat expulsats simplement pel fet d’haver arribat els últims). Comparteixo amb ells un raonament bàsic, que cap partit incorpora en el seu programa, “repartim el treball, encara que els que tenim feina haguem de ser el vint per cent més pobres”. Els “meus” també són tots els que no compten a l’hora de dibuixar els perfils sociològics del present: les persones que prefereixen contemplar que explotar, “estar-se’n” que consumir, enraonar en viu que reaccionar als estímuls virtuals, les persones que consideren una estupidesa afirmar: és l’economia, imbècil!

Formo part del trenta per cent de ciutadans que no saben què faran el 20 N. I no me’n sento gens orgullós. M’agradaria que “els meus”, que no van aprofitar l’oportunitat de canviar el govern el maig de l’any passat, que no van impulsar la gran rectificació el novembre, que no van renovar les candidatures, s’aturin un moment, pensin que potser avancen per un camí equivocat i busquin una drecera: un canvi en el discurs, que a hores d’ara només pot ser radical: una descripció correcta i clara de la realitat, el pla de xoc dels sacrificis en favor de la comunitat i la crida a la gran rectificació socialdemòcrata.

Sóc capaç d’esborrar totes les frustracions passades, de renunciar a totes les exigències de responsabilitat, d’oblidar tots els menyspreus, si escolto el discurs nou.

dilluns, d’octubre 10, 2011

O un altre PSC o un altre Partit - i 3

Fa dues setmanes, en una tertúlia radiofònica, un periodista li va dir a un polític: ja estem, de fet, en campanya electoral, per tant res del que diguis ens ho podem agafar seriosament. Hem d’esperar al dia 21 de novembre (la cita no és textual). No faig referència a aquestes paraules per denunciar-ne la barbaritat aparent, sinó per emfasitzar-les. Ha canviat el món, han empitjorat les expectatives dels ciutadans, hi ha una indefinició perillosa que pot provocar una catàstrofe social i resulta que a l’hora de decidir qui ens governa ho hem de fer en base a múltiples formes de mentida, servides amb un llenguatge buit, insolvent. No és que falli alguna cosa accessòria: fallen els pilars del Sistema.

Els saberuts gabinets de comunicació imposen “discursos que persuadeixin l’auditori”. Des del setial del presumpte coneixement de les persones aconsellen als polítics –i aquests se’ls creuen- adular-les, bressolar-les perquè s’adormin i oblidin les dificultats reals i advertir-les del perill del triomf des adversaris. I així ens veiem obligats a percebre diàfanament com es deterioren les condicions de vida de la majoria dels ciutadans –no de tots, alguns les milloren escandalosament-, a escoltar sorolls (em nego a dir-ne paraules i menys música) que pretenen enganyar-nos i a esperar l’endemà de les eleccions.

En resum, al sobirà (el poble) se li demana el vot sense un compromís solvent –allò que es farà amb aquest vot. És immoral i no té res a veure amb la democràcia.

El panorama és molt inquietant en les circumstàncies actuals en què la desacreditació dels partits polítics i de la funció pública són també una part del problema.

D’aquí venia la meva apel•lació a construir un altre PSC o un altre Partit. Era molt difícil, però no impossible. Ara ja no hi som a temps. Sembla que no hi haurà un altre Partit i el PSC està donant una imatge desoladora per als que ens hem passat tota la vida defensant-lo i, temporalment, representant-lo. L’argument fonamental continua essent vàlid: hi ha mes de cinc milions de ciutadans espanyols, un milió a Catalunya, condemnats, a priori, a l’abstenció.

Serà difícil viure els dies que falten per a les eleccions més tristes des de la restauració democràtica. Cap Partit ens presentarà una avaluació precisa de la realitat, ni ens dirà, amb paraules convincents, la veritat del què pensa fer –o tem haver de fer- en relació a les quatre problemàtiques que ens afecten més greument: l’econòmica, la institucional i política (també territorial), la de valors i la cultural.

No s’ha de ser molt intel•ligent per intuir que el 20 N pot significar una altra cosa a partir de 2011: el primer dia d’una llarga etapa neofranquista. Es derrocarà l’Espanya Constitucional i s’instaurarà l’Espanya Nacional. Es decidirà -des d’on hi haurà legitimitat democràtica per decidir- que s’ha acabat la broma del desenvolupament constitucional i que comença a tornar a ser hora de la "renacionalització". Una nova victòria dels apologistes, apòstols del sacrifici de la realitat a l’altar de la “idea d’Espanya”. Una nova derrota de Luís Cañuelo, de Manuel de la Revilla, d’Antonio Machado, de Luis Cernuda, de José María Ridao (espanyols que m’han estimulat a pensar els últims trenta anys que la seva idea d’Espanya, que jo compartia, era possible). Una nova victòria de Juan Pablo Forner, de Menéndez Pelayo, d’Ángel Ganivet, de José María Pemán, de Jon Juaristi.

Si reflexionem sobre la implicacions que aquesta amenaça possible té per a Catalunya, aquí, la preocupació hauria de ser majúscula. No m’agrada lamentar-me del passat ni plànyer-me del present, però no puc deixar de constatar una evidència paradoxal: mentre una part dels catalans –amb molt ressò als mitjans- repeteixen constantment que no en volen saber res d’Espanya –des de la indiferència, del sentiment de superioritat moral, o, pitjor, d’una aversió injustificable en democràcia-, una part cada dia més considerable d’espanyols s’ha ocupat i s’ha preocupat de Catalunya i l’ha confirmat com el “seu problema”, un problema a resoldre, que pesarà en el sentit del vot d’una minoria nombrosa.

El proper govern, del PP, té el camp abonat per a totes les iniciatives que se li acudeixin contra l’Estat Autonòmic (que és el constitucional) i, si considerem les circumstàncies d’Euskadi, la víctima -única i propiciatòria- serà Catalunya. I quan la crisi provoqui -o culmini- la segona recaiguda, cap fórmula del pensament independentista -l'únic que articula un discurs versemblant sobre el futur català- serà possible en els propers vuit anys (la pròpia essència de l’independentisme intel•ligent és l’europeisme i Europa, ara, no es pot permetre aquest front).

Davant d’aquest perill, altre cop la mirada ha d’apuntar al PSC. Més ben dit, al PSC, al govern de la Generalitat i a la coalició que té la majoria al Parlament de Catalunya. Estan obligats a entendre’s i a donar senyals inequívocs de disposició a l’entesa –fins i tot, abans del 20 N-. Des del meu punt de vista és imprescindible que, entre els dos, arribin als 35 diputats a Madrid (en això, podem fer-hi molt els ciutadans) i que Iniciativa i Esquerra facin el millor resultat possible. Després de les eleccions veurem que el PSOE es mostra disposat a pactar amb el PP (en una reedició de les “componendas” –no trobo una bona traducció al català d’aquesta paraula- entre Cánovas i Sagasta). Ja n’hem tingut dos tastos, amargants per les formes i els continguts: la reforma constitucional i la cessió de la base de Rota. El PSC haurà de dir no a l’envestida neofranquista. Haurà de dir no al PSOE en qüestions territorials. Haurà d’ajudar a construir el “poder de Catalunya”, i el model que pot enfortir més aquest poder és un pacte conjuntural (a dos o tres anys, prorrogables) que porti a un govern de concentració català (no uso l’adjectiu nacional per subratllar la necessitat integradora). El considero imprescindible i penso que s’hauria de fer abans dels primers acords a Madrid, que arribaran molt aviat.

Durant aquests dos o tres anys, els socialdemòcrates hauríem de portar la paraula “progrés” als laboratoris d’anàlisi i reformulació i, en el pacte, treballar amb tres paraules que poden conduir a un acord eficaç: la perfectibilitat, la solidaritat i el respecte.

En aquest escenari, no hi pot fer res un nou Partit –tant de bo es pogués constituir un Think Tank que el fes possible si es considera necessari-, però sí que hi pot fer molt un nou PSC, del qual, de moment, se’n veuen pocs senyals esperançadors.

dilluns, de setembre 26, 2011

O un altre PSC o un altre Partit - 2

No recordo qui va escriure que és millor una esquerra reflexiva que una esquerra indignada. Em sembla un bon pensament. La indignació pot convertir-se en la nova coartada –l’enèsima- per no assumir responsabilitats. La democràcia es fonamenta en la voluntat dels ciutadans, per tant, en últim terme, som els ciutadans els responsables dels nostres governs. La indignació ens pot consolar, però té un efecte secundari negatiu: no és el millor estat per analitzar, per destriar, per avaluar, per decidir. Per fer tot això és imprescindible la reflexió i la millor reflexió és la que es fonamenta en la serenitat, en el respecte i en l’estudi sense apriorismes.

És veritat que vivim un temps que ens inunda de motius per a la perplexitat. Entre aquests motius no hi ha la incertesa, perquè la incertesa és senyal de vida i causa de llibertat. Resulta molt poc atractiu un futur cert. El que provoca perplexitat és la indefinició. La incapacitat de trobar els factors que defineixen el present, perquè el present sí que el podem conèixer bé i en podem fer la “foto-fixa” per analitzar-lo a fons, ja com a passat immediat.

Moltes veus denuncien que la política s’hagi sotmès als “mercats”. D’acord amb el que acabo d’escriure, s’hauria de precisar el retret. Massa governants han renunciat a conèixer la realitat -de fet l’han abandonada, han construït un núvol d’adulacions i combats que té poc a veure amb el que estan vivint els ciutadans-. Al meu entendre, no estan sotmesos ara, amb la crisi, sinó que porten molts anys sense observar la realitat o adequant-la a la seva fantasia. A Espanya, especialment (inclosa Catalunya). Quan podíem tenir la millor educació, quan podíem invertir més diners en la sanitat per homologar-nos a Europa, quan podíem resoldre l’atur estructural, quan podíem fer la reforma fiscal imprescindible per a les nostres aspiracions de benestar i perseguir el frau... quan podíem adonar-nos que l’Alta Velocitat no era un gran negoci o que el finançament local no podia basar-se en la construcció o que l’Estat Autonòmic era un bé a preservar, massa governants van dedicar-se a la pràctica de la banalitat i de la buidor.

El memorial de greuges dels ciutadans espanyols pot ser molt més gran, però vull agafar el fil d’aquesta sèrie de comentaris que plantegen la necessitat d’un nou PSC o d’un nou Partit.

Si la meva anàlisi és certa i si hi afegim que molts estudis coincideixen que en aquest moment hi pot haver entre quatre i cinc milions de persones de pensament socialdemòcrata que no tenen a qui votar (un milió a Catalunya), quina hauria de ser la resposta del PSC?

Tinc la tendència a dibuixar escenaris possibles, m’ajuden a pensar críticament. El PSC podria prioritzar les eleccions del 20 N (oblidar-se temporalment del seu congrés) i convocar tothom, especialment les persones més preparades a formular la millor diagnosi possible dels últims quatre anys. Podria adonar-se que ha comès errors d’una magnitud tan gran que exigeixen canvis programàtics i canvis de persones. Podria buscar les persones idònies, amb un bon coneixement de la realitat, amb capacitat de confrontació dialèctica respectuosa i, sobretot, amb autoritat moral i amb el compromís de dir la veritat. Amb aquestes persones es poden construir unes candidatures ben diferents –homes i dones que afirmin amb credibilitat que seran lleials als electors, no a l’executiva del partit (no proposo uns representants que “vagin a la seva”, sinó que siguin sempre la veu de qui els ha votat –avui dia hi ha mecanismes per estar ben a prop dels ciutadans). I podria fer saber que fa tot això.

El que estem coneixent no té res a veure amb aquest escenari. Més aviat dóna la impressió que tots els moviments responen a una doble convicció i a una necessitat: la convicció que les coses s’han fet bé i que els ciutadans som desagraïts i la necessitat de mantenir un lloc de treball.

Quina immensa tristesa. El PSC que tantes vegades ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies ara malbarata el seu crèdit i deixa un milió de persones sense empara. El futur de la socialdemocràcia catalana ha de dependre d’aquesta estructura? Ho poso en dubte. Hi ha temps per rectificar? Sí I per construir una alternativa solvent? Tant de bo.

dimecres, de setembre 14, 2011

O un altre PSC o un altre Partit - 1

La nota anterior d’aquest Blog permet entendre la meva profunda decepció pel vot del PSC en la reforma constitucional. És molt dolorós veure com persones amb qui has compartit projecte, derrotes i victòries, confonen responsabilitat amb submissió i s’avenen a prendre una decisió precipitada que pot afectar greument les persones de classe mitjana i baixa, les generacions joves, i també el futur de l’autogovern de Catalunya.

Ja fa temps que els representants del PSC i molts d’altres parlamentaris socialistes haurien d’haver exigit la dimissió de Zapatero, però han acceptat que el pensament vagi per una banda i les resolucions per una altra. S’han avingut a propostes contradictòries i absurdes, i s’han contagiat d’una de les pitjors malalties de la política actual, el convenciment que tot és líquid i virtual i que, en conseqüència, només s’ha de flotar (ni tan sols nedar) i només s’han de fer gestos per resoldre uns problemes (els derivats de la bogeria del gran Casino en què s’han convertit “els mercats”) o dir paraules per “consolar” els veritables afectats –els aturats i les persones que encara tenen moral per destinar els seus recursos econòmics a la mal anomenada economia real (mal anomenada, perquè li sobra l’adjectiu; l’economia que no és real és economia? –haurem de seguir la pista del significat de la paraula).

El que comento representa la part visible d’una irresponsabilitat estructural. Si el món ha canviat i si vivim una crisi greu, un partit socialdemòcrata hauria d’organitzar-se d’una manera radicalment nova, per fer la millor anàlisi possible de la realitat, per arribar a definir unes propostes viables que salvaguardin els poders democràtics i que defensin els bens col•lectius –aconseguits gràcies als sacrificis de molts homes i dones- i per seleccionar aquelles persones solvents i preparades que, per la seva credibilitat i trajectòria, poden garantir-ne l’execució. Això ho hauria d’haver fet fa temps però molt més ara, que estem en període (pre)electoral.

Sense crueltat, amb respecte, també hauria estat imprescindible substituir els representants que no han sabut trobar solucions a les problemàtiques que havien de combatre.

En comptes d’això, ens trobem amb una elecció acrítica de la cap de llista, amb moviments que només tenen a veure amb qüestions internes (la “lluita pel poder”) i amb uns missatges que no es corresponen en absolut al temps que vivim.

(Una nota com la que avui publica Le Monde és impensable al PSC: Premier débat PS : six candidats attendus sur la crise. Les socialistes seront jeudi au débat France 2-"Le Monde". Leurs propositions face à la crise seront determinantes).

A quina conclusió hem d'arribar? Si fos que ens trobem davant d’un Partit que no s’adona que s’arrisca a perdre prop d’un milió de vots respecte les últimes eleccions i que, en conseqüència, els perdrà, potser no seria preocupant.

Però no és aquesta la conclusió, sinó una altra molt més dura: A Catalunya, ara, hi ha un milió de ciutadans que després de comprovar amb perplexitat que es quedaven sense representants en el poder legislatiu i executiu, es queden sense partit a qui votar (a la resta d’Espanya, el nombre pot superar els tres milions).

El centre de la política socialdemòcrata són els ciutadans i els partits han de saber estar a la seva alçada. El PSC, ara, no hi està. Ha abandonat els seus.

Per això és pertinent una pregunta: si no és possible un altre PSC, no s’hauria d’intentar promoure un altre Partit Socialdemòcrata Català (amb accent europeu)?

dijous, de setembre 01, 2011

Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució

Hi ha raons de pes per estudiar una reforma del marc legal que generi l’estabilitat pressupostària de les Administracions Públiques a Espanya, però no es pot acceptar de cap manera la reforma improvisada que es planteja. Per això suplico als diputats i senadors del PSC, des de la meva minúscula part de la sobirania popular, que votin en contra de la reforma.

He procurat seleccionar les paraules. No em refereixo al PSC, sinó als seus diputats i senadors. Si renuncien a l’autonomia de pensament i a l’esperit crític i se sotmeten a una disciplina imposada sense possibilitat de debat ample i intens desvirtuen greument la democràcia, perquè trenquen el compromís amb els ciutadans i, especialment, amb els seus electors.

Es converteixen en actors secundaris d’un “relat” pervers:

Hi ha unes persones, amb nom i cognom, que han aconseguit crear uns “ens abstractes” (els nous deus, els “mercats”, perillosos, perquè són déus fets a imatge i semblança de la cobdícia humana) que volen gestos sacrificials per consolidar i augmentar el seu poder.

Aquestes persones han fet arribar senyals a un “grup reduït amb informació privilegiada” encapçalat pel senyor Rodríguez Zapatero.

El president del govern (que fa poc s’ha reunit amb el màxim representant d’aquells que “vuelven, si tú no vas”) ha exigit el gran sacrifici, per impedir el pitjor sacrifici.

Els diputats i senadors, majoritàriament, hi estan en contra (ho diuen privadament, no públicament).

Els ciutadans, perplexos, no tenen cap informació, no entenen la proposta, no la poden assumir perquè hi ha hagut massa enganys en els últims temps i, sobretot, massa claudicació política.

(I vet aquí el gran gir, digne del pitjor guió): els diputats i senadors voten contra la seva pròpia opinió i col•laboren en l’ocultació de la informació a la ciutadania, a la qual demanen fe cega, negant el que pot comportar la normativa derivada de la modificació constitucional.

Hi ha un epíleg: Els diputats i senadors, catalans, saben perfectament que a Catalunya el perjudici és triple: el de la pròpia mesura; el de la continuació inexorable d’un procés, iniciat per la resolució del Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut, planificat per recentralitzar el poder espanyol; i el del trencament, una vegada més, de la unitat catalanista.

Poden haver-hi d’altres sorpreses atesa la inconsistència del govern central, però el dia clau serà el 20 N, data mal escollida que pot convertir la transició en un parèntesi entre el “tardofranquisme” i el “neofranquisme” (penso que com sempre Spain is diferent i que es cultiva una versió molt particular del neoliberalisme, més gris i més altiva, que necessitaria un altre Goya o un altre Valle-Inclán per descriure-la).

¿Per què els diputats i senadors del PSC no han de votar a favor d’ aquesta modificació de l’article 135 de la Constitució?

Perquè Espanya té problemes estructurals molt greus, tant greus o més que els efectes de la crisi internacional. Aquí s’escau l’analogia amb les malalties. Hi ha metges que sostenen que no hi ha malalties, sinó malalts. La crisi internacional ha agafat a Espanya amb molt poques defenses. És d’aquells malalts la vida dels quals perilla més per la seva feblesa o per alguna reacció equivocada dels seus anticossos, que pels antígens.

Seria molt diferent plantejar aquesta modificació en un altre marc, com, per exemple, el següent:

• Si no tinguéssim cinc milions d’aturats.
• Si no tinguéssim el 43% d’atur juvenil (més del doble de la mitjana europea).
• Si les nostres despeses sanitària i educativa no estigués per sota de la mitjana europea.
• Si haguéssim definit els llindars que no es poden rebaixar per garantir els serveis bàsics de l’estat del benestar.
• Si el dèficit públic no estigués en un nivell baix (com en realitat està).
• Si el frau fiscal no hagués arribat al 23’3% del PIB (a Europa no supera el 14%). Els estudis sobre el frau fiscal a Espanya indiquen que mentre només hi ha un 1% d’assalariats que no compleixen amb els seus deures fiscals, hi ha el 18% de professionals liberals i el 45% d’empresaris que no ho fan: alguns treballs quantifiquen en vuitanta mil milions més d’euros els que podria ingressar de més cada any la Hisenda Pública amb una inspecció responsable.
• Si s’haguessin millorat les lleis fiscals per equilibrar relativament l’aportació de les empreses i del capital a la dels assalariats. No m’estic referint al demagògic “que paguin els rics”, sinó que tots fem el mateix esforç fiscal.
• Si no s’hagués escrit la sentència demolidora contra l’Estatut.
• Si s’hagués obert un procés de debat llarg, crític i inclusiu.
• (Podríem afegir-hi d'altres condicions).

Ja sé que se’m pot dir: “estem en una situació extrema, si coneguessis la realitat...” Doncs bé, això és el que vull i això és el que ens mereixem els ciutadans: conèixer la realitat. I n’estic segur que si la coneguéssim no prendríem aquesta mesura, sinó d’altres més efectives, més justes i, possiblement, més doloroses per als que podem fer molts més sacrificis, però que reforçarien l’Estat democràtic.

Potser val la pena que tornem a formular principis democratacristians i socialdemòcrates (les ideologies que van inspirar l’Estat del Benestar): sí a l’austeritat econòmica; sí al pacte lleial entre ciutadans d’ideologies diferents; no a les renúncies morals; sí a la política.

Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució.

(Vull que se m'entengui. No abono la immobilitat, ni molt menys la frivolitat o la ignorància. Al contrari. Penso que es podrien adoptar mesures urgents molt més efectives -i doloroses, sí, doloroses- per resoldre els problemes del malalt i frenar els efectes de la malaltia).

diumenge, de juny 26, 2011

Una generació afortunada no pot deixar una herència miserable

Si repassem la història d’Espanya, és probable que trobem algunes persones molt afortunades. Però segur que no trobarem cap generació com la nostra, els que vam néixer al començament de la segona meitat del segle XX. Podem lamentar la brutalitat moral i l’estultícia de la dictadura, però vam ser fills d’homes i dones que van decidir lliurement i amb una convicció indestructible que ho sacrificarien tot per la nostra salut, per la nostra formació acadèmica, per la nostra feina i per la nostra felicitat. Van saber estar-se de capricis, van ser radicalment austers, van estalviar més del que era raonable. Alguns, ferits per la responsabilitat de l’última guerra civil, van treballar per teixir vincles amb vells enemics, que, poc a poc, es van convertir en adversaris i, finalment, en conciutadans (la llista d’excepcions pot semblar llarga, però és insignificant). Els nostres pares ens van dir “el món és vostre”. Van transformar la misèria en fortuna i ens la van regalar abans de morir-se.

¿Com és possible que en només trenta anys haguem arribat a malbaratar-ho tot? Primer vam decidir atacar els valors morals, i van caure fàcilment. Ara tot s’amida pel benefici econòmic. Després vam anar contra els objectius comuns i vam invertir l’equació: de la dignitat del reconeixement que “allò que és bo per la majoria és bo per a mi” hem passat a roïnesa d’ “allò que és bo per a mi és l’únic que m’importa”. Finalment, ens hem fet tots “maoistes” i hem aniquilat el passat (literalment o reescrivint-lo segons els nostres interessos d’ara).

Fa un any tenia l’esperança que la crisi ens faria reaccionar. Em vaig equivocar. Alguns –una minoria- l’han convertida en una oportunitat, renovada i millor, de continuar fent negoci. D’altres, desarmats de valors morals, s’han deixat endur per la torbonada, pregant al nou déu i als seus sacerdots que els permetin continuar consumint. La immensa majoria ens sentim impotents i estem paralitzats davant la magnitud de la catàstrofe. I uns quants milions ja han tornat als anys quaranta del segle passat: a la pobresa real produïda per la pobresa moral.

No és la nostra derrota, la de la generació afortunada, (encara rebrem la torna d’una jubilació còmoda) és la derrota dels nostres pares –hem invalidat els seu sacrifici- i dels nostres fills –estem a punt de fer-los la vida impossible.

“A punt de...” Aquesta podria ser la nostra oportunitat. La rectificació és urgent i ha de ser radical. La nostra generació encara mana –ho ha fet sempre-. Abans de desaparèixer ha de canviar el rumb del que, per entendre’ns, anomenem societat.

Els socialdemòcrates ens hauríem de posar al davant, exigint, abans, la retirada dels companys, responsables polítics, que han fet el paper lamentable de comparses dels especuladors i ens estan intentant vendre que els ha tocat complir un presumpte destí èpic: infligir dolor als febles.

dilluns, de juny 13, 2011

Més reflexions, també provisionals, sobre el PSC i el seu congrés

Els comentaris d’aquesta nota són la continuació de les anteriors, és a dir que els problemes que plantejaré s’han de col•locar a continuació dels que vaig prioritzar el 5 de juny: l’atur, la involució de la política espanyola i l’absència d’un llenguatge capaç d’il•luminar millor la realitat i de generar idees resolutòries.

Mesures conjunturals

És imprescindible que tot el que fem se sotmeti a la creació de la millor estructura possible per resoldre els problemes dels ciutadans, que estan per damunt, absolutament, dels problemes d’un partit.

En aquest sentit, m’agradaria que la direcció actual ordenés l’estudi de mesures conjunturals per començar a crear feina ja, sobretot per als joves. De vegades oblidem que som responsables del govern d’Espanya i, per tant, de la seva submissió a una abstracció, “els mercats” i a uns organismes reals que no li fan cas perquè no té cap autoritat moral –imprescindible per convèncer que hi ha altres maneres de sortir de la crisi-. No podem continuar tolerant des del PSC el “pensament captiu” del president del govern. Cada vegada hi ha més argumentacions crítiques amb les fórmules imposades per fer front a la crisi. Cada vegada és més qüestionable com s’està fent el que s’està fent. Sense renunciar a sacrificis duríssims, o, si cal, demanant-ne més, hauríem d’aconseguir que el problema singular d’Espanya, l’atur, no fos tan greu.

La debilitat del catalanisme polític

El segon problema que plantejava en la nota anterior s’ha agreujat. El catalanisme polític, que va ser incapaç de donar una resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional (que preconitza la submissió al concepte arcaic d’una Espanya “essencial”), ara ha estat incapaç de unir-se per construir una alternativa a Badalona.

El missatge de Badalona és clar i rotund. Lamentable. El catalanisme actual pot ser capaç de construir discursos brillants i, fins i tot, enviar els més “valents” a demanar la proclamació unilateral de la independència, però no és capaç de crear estructures de diàleg respectuós ni d’unitat d’acció, ni de formulació d’alternatives a les agressions que pretenen la pitjor de les opcions democràtiques: una Espanya uniforme –a la valenciana (i sotmesa a una capital despòtica).

L’actual alcalde de Badalona no és una persona moderada, que llueixi un currículum de consensos i que es mostri capaç d’entendre les raons dels altres. Tampoc no duu sota el braç una proposta per pal•liar els efectes de la crisi. No. Ha arribat a cavall de proclames xenòfobes tan efectives que han impedit l’entrada de l’extrema dreta –perquè els ha manllevat el discurs.

Sap greu constatar que al país al qual has volgut servir, Catalunya, s’acoblen plenament les paraules premonitòries de l’enyorat Tony Judt: El Estado, lejos de desaparecer, podría estar a punto de lograr su plena realización: los privilegios de la ciudadanía, las protecciones de los derechos de los poseedores de tarjetas de residencia, serán esgrimidos como triunfos políticos. Habrá intolerantes demagogos en democracias establecidas que pedirán tests –de conocimientos, de lengua, de actitud- para determinar si los desesperados recién llegados merecen ostentar la “identidad” de británicos o de holandeses o de franceses. Ya lo están haciendo. En este “espléndido siglo nuevo” echaremos de menos a los tolerantes, a los de los márgenes: a la gente fronteriza. Mi gente.

Al “laboratori” de Badalona el PP ha provat el seu discurs dretà més dur i l’ha reblat amb un tractament demagògic de la immigració. ¿No és una circumstància propícia per buscar la unitat catalanista i crear una alternativa? Dol la impotència del catalanisme. El PSC ha de donar prioritat a l’anàlisi d’aquest fet. Té poc temps per construir un discurs que permeti convèncer els ciutadans i els altres partits que s’ha d’evitar que el model València-Madrid-Badalona domini Espanya. (Aquest discurs no pot ser, de cap manera, el de la por).

Un sistema electoral profundament injust

Amb el sistema electoral que tenim, a Badalona no és de rebut utilitzar l’argument del respecte a la llista més votada –ho dic amb l’autoritat que em dóna haver guanyat quatre eleccions i haver governat només les dues úniques vegades que CiU no va poder pactar amb altres forces-.
García Albiol va treure només 26.890 vots. Els partits catalanistes amb representació al Consistori en van obtenir 39.053. A Badalona van votar 81.370 persones, el 33’47 % de les quals es va inclinar per una opció anticatalanista i xenòfoba; el 47’99 %, en canvi, va optar per opcions catalanistes i integradores. Garcia Albiol és alcalde només amb el 17’57 % dels vots dels electors badalonins. Dit d’una altra manera, 129.140 ciutadans de Badalona no li van donar confiança. Són dades d’una contundència colossal. El PP ha obtingut “la gran victòria” per la incapacitat dels catalanistes. El recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes anticatalanes (amb recollida de signatures inclosa) i un discurs sobre la immigració propi de l’extrema dreta, els han sortit de franc. Un 17’57 % de suport ciutadà ha estat suficient per desactivar el catalanisme.

De vegades, l’obligació d’analitzar les dades et duu a ratificar la convicció que tenim una llei electoral profundament injusta. Del congrés del PSC n’ha de sortir el compromís solemne que es canviarà si som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans que ens han abandonat perplexos davant els nostres errors.

L’abstenció

Si s’analitza un altre aspecte de Badalona es fa palesa una altra singularitat catalana. L’abstenció. És ben estrany en el territori espanyol amb més ofertes partidistes. Per subratllar la gravetat del fet, podem comparar-nos amb València. Allà, l’abstenció en les eleccions locals va ser del 30 %, a Catalunya, va arribar al 45 %. I si ho comparem amb les autonòmiques potser ens resultarà increïble. En les eleccions del novembre de 2010, l’abstenció va ser del 40’05 %. A València, ha sigut del 28’54 %. Hem de ser honestos i admetre que el partit que a hores d’ara no està a l’alçada de les circumstàncies és el PSC. Un altre repte per al Congrés.

S’hi ha d’incorporar aquest problema, començant per la seva objectivació. Tots coneixem persones que han deixat de votar el PSC. Jo puc assegurar, per exemple, que hi ha molt poca gent del món de la cultura, de les arts i de l’educació (el meu món) que en vulgui saber res del partit al qual, majoritàriament, han donat confiança fins el 2007. A uns, els hem abandonat, a d’altres els hem amargat la vida professional. Ara bé, la major part dels abstencionistes estan al marge d’un marc que el PSC ha assumit de manera acrítica. Avui ho exposaré sintèticament, perquè tinc ganes d’escriure-ho més endavant. Com que en aquesta nota abuso de les estadístiques (cosa que no m’agrada fer) també les utilitzaré per a la síntesi. El PSC en els últims anys s’ha sotmès al “marc d’acreditació catalana establert”: “els catalans veuen TV3 i estan a la xarxa”. L’audiència de TV3 no supera el 20 %. El nombre de catalans amb accés a Internet volta el 40 %. Les grans derrotes polítiques tenen el seu origen en la ignorància, per part dels partits, de la majoria dels ciutadans.

TRES APUNTS BREUS

1. He defensat que la millor solució a Espanya era la dimissió de Zapatero i la seva substitució per una persona i un equip de solvència contrastada i autoritat europea. No s’ha produït. Ara ens veiem abocats a dues opcions dolentes: avançar les eleccions –el més probable- o arribar al març havent fet fora del govern “el millor dels seus membres” (per això se l’ha escollit candidat, no?). El PSC ha de tenir un pla B si vol presentar una candidatura catalana realment nova. D’aquí a la tardor hi va una eternitat i a la tardor poden coincidir congrés i eleccions: el pitjor escenari.

2 ¿Qui és el responsable de les postes en escena del PSC? ¿Ningú no veu que les imatges de la trobada amb Rubalcaba que van servir les televisions generen rebuig als espectadors distants o crítics? El missatge era “caos”. Des del meu punt de vista, el pitjor és que no respirava cap sensació de veritat.

3. No tot és negatiu en el temps que ens toca viure. Espero que els actuals responsables del PSC s’adonin de la fortuna dels moviments que s’han creat “des de baix” i que atenguin les seves demandes. Cap burocràcia no ha de frenar o limitar la participació. Sóc partidari de les formes, però sempre hi ha formes que canvien formes, les milloren i les adeqüen a la realitat i a la necessitat. Els ciutadans ens han de veure discutint molt poc de “casa nostra” i enraonant molt, amb criteri, sobre els seus problemes (que són els nostres) i les possibles solucions. Tot Sine ira et Studio.

diumenge, de juny 05, 2011

Primeres reflexions, provisionals, sobre el congrés del PSC

0. És necessari el PSC?

Moltes vegades s’ha fet servir la frase “si això no existís, s’hauria d’inventar”. És un bon instrument intel•lectual per analitzar periòdicament realitats i construccions mentals de tota mena.

Tinc moltes prevencions davant de qualsevol proposta d’eliminació o de canvi radical. Les cultures humanes, ho he dit altres vegades citant el poeta W. H. Auden, són lenta construcció i destrucció impacient i sempre he preferit formar part dels constructors que dels destructors. Però seguint amb el mateix poema, sorgeix la qüestió: tot el camí que ha fet l’ésser humà, que és molt, ha estat avenç o “extraviament”. La veritat és que ara no seria incorrecte aplicar-nos el participi “extraviats”.

En aquest context, trobo que és bo preguntar-se, per exemple, ¿si no existís un sistema hospitalari com el que tenim a Catalunya, l’hauríem d’inventar? La resposta seria afirmativa, per tant, l’hem de defensar i millorar. I si la pregunta fos ¿si no existís el Facebook, l’hauríem d’inventar? Per a mi, la resposta seria negativa. No respon a cap necessitat i, més aviat, és perniciós per als més joves (segons sembla, ni hi podrien entrar, ni podrien penjar-hi fotos... que és el que fan amb total impunitat). No podem combatre’l frontalment, per tant l’hem de conèixer a fons per trobar-li potencialitats positives, que en té i moltes. També ens hauríem de preguntar ¿si no existissin les escoles o els Instituts o les universitats tal com els tenim ara, els hauríem d’inventar? Molt em temo que la resposta intel•ligent seria negativa. Però com que no voldrem ser la primera generació que desmantelli un dels invents humans més fecunds, el que convé és redefinir el seu paper en el món actual, on quasi tot el que “educa” és a fora de les Institucions educatives (família i escola).

I és pertinent preguntar-se ¿si a Catalunya no existís el PSC, ara, ens l’inventaríem? La meva resposta és negativa.

1. Quin partit seria necessari?

Per tant, la primera premissa per a una autèntica renovació d’aquest col•lectiu de persones és definir quin partit necessita la majoria de ciutadans que no se senten representats per les altres formacions polítiques, que són moltíssims. Si no ho fem, serà senyal que ens importa més el partit –que no és res més que un instrument- que les persones, que són els subjectes de la democràcia.


2. Els problemes dels ciutadans.

Per a aquesta definició, que no pot ser apriorística, necessitem detectar quins són els problemes que els ciutadans raonablement han d’exigir que siguin entomats i resolts per les institucions polítiques.

En aquest escrit n’identificaré tres.

a. El problema fonamental

El problema fonamental és –i serà durant uns anys- una crisi que és alhora econòmica i moral (he intentat sintetitzar en altres escrits els factors desencadenants en la simbiosi perversa entre el liberalisme econòmic i el liberalisme moral).

Aquesta crisi té beneficiaris i perjudicats. Hi ha persones que guanyen molts diners des de fa tres anys i n’hi ha d’altres que es freguen les mans perquè observen com la por d’una part dels ciutadans abona una ideologia que permetrà la segona revolució conservadora (Reagan i Thatcher rebran un homenatge pòstum, ja estan a punt d’aconseguir el poder els que aniran molt més enllà que ells). Els perjudicats són de tres classes. Els perjudicats / privilegiats (només s’han de moure per obtenir suports institucionals de tot tipus); els perjudicats visibles (que sempre tenen una organització que els representa i poden manifestar-se i fer-se sentir –que no escoltar); i els perjudicats invisibles (que són xifres).

És imprescindible un partit capaç d’estudiar a fons la situació, de trobar les alternatives, d’explicar-les a uns ciutadans majors d’edat i de convertir-les en programa electoral.

b. El problema d’Espanya.

A Espanya tenim un problema afegit: La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut incentiva la destrucció de l’Estat pactat en la Constitució de 1978. Em sembla un problema gravíssim, perquè és latent i sabem que allò que és latent pot esclatar sense control (també sabem com esclaten les coses sense control a Espanya).

És imprescindible un partit capaç d’objectivar els perills derivats d’aquesta sentència i d’obtenir la força moral i la força real imprescindibles per convertir-se en referent per a la solució.

c. Un problema de mirada.

El tercer problema és de llenguatge i de discurs. Els moviments que han coincidit en les ocupacions de les places han il•luminat la buidor o la desorientació del llenguatge polític integrat i dels seus discursos. Ni un sol eslògan partidista podia competir amb els eslògans de la Plaza del Sol o de la Plaça Catalunya. Aclareixo que el llenguatge i el discurs no són “forma” sinó que revelen “contingut”.

Si no canviem la mirada, discutirem sobre les mateixes coses, de la mateixa manera.
És imprescindible un partit capaç de trobar un discurs que soni més autèntic que el dels “indignats”.

3. Un congrés diferent

Si s’accepta la primera premissa (cal definir el partit que necessita una majoria de la població), s’ha de concloure que el congrés per començar a construir aquest partit no pot semblar-se en absolut a cap congrés anterior.

Ha de ser un congrés que sigui vist pels ciutadans com la traducció organitzada d’un missatge:

. Unes persones diverses i acreditades per trajectòries professionals i de compromís social solvents (l’experiència política ha de quedar en segon terme, i en tercer terme, la partidista) han decidit treballar colze a colze per resoldre els tres problemes –i d’altres-.

. Han creat una estructura senzilla, oberta, receptiva i descentralitzada.

. Han definit prioritats.

. S’han proposat estudiar de la manera més rigorosa possible els factors dels problemes i les alternatives. Això exigeix començar per posar en qüestió el corpus teòric i ideològic preservat fins ara i obrir-se a tots els sectors intel•lectuals. També exigeix una incorporació real i efectiva de les problemàtiques i dels anhels de tots els sectors socials.

. Es comprometen a aplicar les polítiques imprescindibles, derivades de les prioritats i dels estudis, immediatament, en els Ajuntaments que governa, i en el govern de l’Estat si els ciutadans els fan confiança en les eleccions generals.

dilluns, de maig 30, 2011

Chacón, Zapatero... i Rubalcaba

Alfredo Pérez Rubalcaba, en el seu discurs com a pre-candidat a unes primàries, que encara no s’havien convocat va dir que una de les raons que l’obligaven a acceptar el repte era el fet que la petició havia vingut de molts companys que havien perdut per culpa de ser del PSOE. Tenia raó. A Catalunya també ha passat. Però es va oblidar d’una cosa: el PSOE també ha fet perdre la credibilitat dels ciutadans socialdemòcrates. Quan se'ns demanen explicacions, no podem defensar aquest govern. Tampoc podem callar davant les seves inconguències.

L’última representació de la farsa governamental que està vivint Espanya va tenir lloc durant la setmana passada.

Primer acte

En una roda de premsa que respira falsedat per tot arreu, Carme Chacón anuncia que no es presentarà a unes primàries encara no convocades. La interpretació –molt ben estudiada- mostra un ésser desolat per unes tribulacions personals que no tenen res a veure amb els problemes reals que afecten molts ciutadans, cada més desemparats. El “Princep” diu als seus vassalls: “ploreu per mi, ploreu amb mi”.

Però el més insòlit és el discurs: conté dues denúncies, una implícita i l’altra explícita, contra els seus.

L’explícita es dirigeix contra alguns desconeguts que, amb no sabem quines maniobres, ho han posat en perill tot.

La implícita és contra una acció de govern que fa imprescindible un projecte que recuperés la identitat de la socialdemocràcia i apliqués l’ambició d’igualtat i justícia en un context de crisi; que mobilitzés totes les energies del país per combatre l’atur, i en concret, l’atur dels nostres joves, que els exclou del treball, que és un dels drets principals de la ciutadania; que reafirmés l’autonomia de la política davant dels grans poders econòmics i que distribuís els sacrificis de la crisi amb la màxima equitat; que recuperés la dignitat i el prestigi de la política, com han demanat milers de ciutadans en les urnes i en el carrer (...) que integrés generacions socialistes i no les enfrontés.

Si això ho digués una persona socialdemòcrata amb prestigi, sense responsabilitat en el govern que ens ha portat a la situació denunciada, ens alegraria l’encert de la seva diagnosi i ens entristiria que les conspiracions de palau li barressin el pas. Però no, ho diu una persona membre del govern que ha perdut la identitat socialdemòcrata; que no té en compte ni la igualtat ni la justícia ni l’equitat en les seves decisions des de fa dos anys; que no mobilitza totes les energies per combatre l’atur; que té el 45 % dels joves sense feina i la major part de la resta amb contractes precaris i mal remunerats; que es sotmet als grans poders econòmics –amb llicència per entrar a La Moncloa-... I aquesta persona, després de denunciar-ho, continua en el govern i ens demana una llàgrima de consol.

Segon acte

En el seu discurs davant del Comitè Federal, el primer secretari tracta els ciutadans com si fossin menors d’edat:

1 Hem de continuar fent el que fem (és a dir, tot el que mereix la denúncia de Carme Chacón), malgrat que aquests menors d’edat no ens entenguin.

2. Convocarem unes primàries, però ja tenim candidat.

3. Els ciutadans estan pendents del que els diem a ells, no del que ens diem entre nosaltres (sembla bonica aquesta frase, però cal remarcar que no diu que han d’escoltar, sinó que han de dir).

***

En honor a la veritat, he de dir que amb Alfredo Pérez Rubalcaba canvien les paraules i, sobretot, la veu. Feia molt de temps que no escoltava una veu sincera. Els propers dies podrem conèixer la seva força. Ho té quasi tot en contra. Seria molt diferent si Zapatero dimitís i si comencéssim a percebre que comença un període nou, durant el qual molts ens avindríem a sacrificar-nos fins el límit de les nostres possibilitats en benefici de les persones –sobretot joves- que no poden témer el futur perquè prou feina tenen en superar el pànic del present. Seria molt diferent un govern nou amb un programa de cinc anys, veritablement socialdemòcrata, que podria ser avalat per les urnes d’aquí a deu mesos. Seria molt diferent si Alfredo Pérez Rubalcaba continués cultivant la veu sincera i escampés paraules plenes i, sobretot, construís una mirada que reflectís la tragèdia dels desemparats de debò, els que mai no són convidats a la Moncloa, ni poden convocar una roda de premsa per dir que no els importen res les primàries, ni les cabòries entotsolades dels governants amb aspiració de perpetuar-se, que allò que els importa és, senzillament, tenir feina. Seria molt diferent.

dilluns, de maig 23, 2011

El PSC i el PSOE han donat l’esquena al seu electorat

Sembla un conte, però no ho és:

Una trucada d’uns amics que viuen a París (artistes farts dels monopolis culturals del nostre país, exiliats des de fa dotze anys) m’ajuda a començar una reflexió urgent sobre el 22 de maig: “L’electorat ha donat l’esquena als socialistes”, constaten. ‘No’, responc convençut, ‘els aparells socialistes i els parlamentaris han donat l’esquena a l’electorat’. Em recriminen que això és un joc de paraules i em demanen concreció. No em costa gaire de trobar arguments. ‘Últimament’, els dic, ‘he parlat amb uns quants homes i dones -votants socialistes- perplexos: “abans en sabíem coses dels nostres líders, ens venien a veure, ens escoltaven, discutíem (com han fet sempre els de CiU)... Ara no en sabem res. Si de tant en tant rebem alguna cosa d’ells és una consigna contra la dreta”. Interpreto el silenci dels meus amics de París com una invitació a continuar –em coneixen i saben que sóc reservat, que m’agrada més escoltar que enraonar-. Però avui tinc ganes d’enraonar, perquè em sento tan marginat com aquells votants socialistes de sempre, i m’atreveixo, davant la sorpresa dels amics, a parlar de l’experiència pròpia. ‘¿Pot ser que totes les meves idees dels últims onze anys hagin estat equivocades?’, em pregunto en veu alta. ‘Encara que només sigui per una raó estadística, alguna vegada dec haver encertat. Doncs, no. Cap de les meves observacions –sempre discrepants, sempre argumentades- dirigides, respectuosament, als membres de les executives o a algun alt càrrec dels governs de Catalunya o d’Espanya ha obtingut atenció –no dic resposta, dic atenció-. Hi ha un moment visible, que coneixeu, l’ensarronada del meu pas –de només quatre mesos- pel Departament de Cultura. No es va acceptar ni una de les meves propostes. Però hi ha desenes de comunicacions escrites i verbals que han topat amb dirigents sords i muts. Si em passa a mi, que he estat alcalde, membre d’una executiva i d’un govern, què no els passarà als militants “de base”?

Com que per una raó que no entenc la trucada els resulta gratuïta –també m’assabento que ells paguen la meitat que jo per la connexió a Internet- l’enraonament s’allarga molt. Tinc temps d’explicar-los que els nostres vint-i-cinc representants al Congrés dels Diputats van posar per davant la conveniència del PSOE a allò que s’havia considerat interessant per Catalunya. També els explico que Zapatero continua als núvols i analitza la realitat com si no tingués res a veure amb ell. No es volen creure que en comptes de dimitir i donar pas a un nou president del mateix partit –que és el que necessita Espanya, ara- empeny el PSOE a un procés de primàries que restarà energies al govern (demostrant una vegada més que el PSOE està per damunt dels ciutadans). “¿I no podríeu exigir als parlamentaris catalans, que ho són pels vots que han obtingut de vosaltres, que convoquin el grup parlamentari i demanin la dimissió de Zapatero?” La clau està en això, penso. La situació és suficientment greu per exigir als parlamentaris que assumeixin la responsabilitat de representar-nos. Com que m’he quedat mut, em demanen: “Què faràs?” ‘Ho escriure al blog’ els responc. Riuen i, com que són amics lleials, em reserven una pregunta sorpresa –no sorprenent- per tancar l’enraonament llarg, agradable, fecund com sempre: “¿I per què continues en aquest partit?”

A soles penso ¿Per què continuar en un partit amb un “aparell” que un dia es va posar al davant d’un milió i mig de persones i els va dir “endarrere!!!” El milió i mig de persones va recular confiat. Va adonar-se que els dirigents, que ja no els miraven, continuaven endavant. El milió i mig de persones es va aturar, pensant que els dirigents s’havien avançat per guaitar el paratge i que recularien per anunciar el camí a recórrer junts (escollit entre els que havien proposat en el seu programa electoral); però els dirigents es van oblidar del milió i mig de persones i del programa electoral i caminaven entotsolats, tossuts, atents a unes pantalles on podien emmirallar-se de tant en tant, on es discutien a crits amb altres dirigents d’altres partits i on, sobretot, s’escoltaven... i escoltaven el que es deia d’ells. El milió i mig de persones va enviar algun senyal. Cap resposta. La meitat del milió i mig de persones va decidir tornar-se’n a casa. La perplexitat va convertir-se en desolació, per als que es van quedar i per als que se’n van tornar: una crisi econòmica desbocada i una política econòmica improvisada van començar a sembrar atur, precarietat i misèria. I els dirigents s’emmirallaven, s’escoltaven, discutien i “mitinejaven” entotsolats... però el seu missatge era incomprensible o inaudible.

Avui, alguns mitjans afirmen que el partit travessarà el desert. I la majoria dels que li han donat confiança habitualment pensa que potser serà positiu, perquè ells fa molt temps que malviuen al desert.

Jo no em puc treure del cap la pregunta: “¿per què continues en aquest partit?”

dilluns, de maig 02, 2011

És imprescindible un pacte contra l'atur

Segurament que una de les millors mirades al caos on presumptament vivim és la dels humoristes dels diaris. Fa poc, en un dels seus dibuixos, El Roto escrivia aquest diàleg: Personatge 1: La gent està furiosa amb la situació! Personatge 2: I això que no saben quina és la situació. Penso que aquest és un problema fonamental a Espanya.

Ara bé, si apliquem el zoom a la realitat ens adonarem que hi ha situacions que podríem conèixer. Però això exigeix una atenció que avui dia no es practica. Fins i tot s’ha volgut pervertir la paraula atenció inventant-se un terme: “l’economia de l’atenció”. La teoria –econòmica, òbviament- que predica aquest terme ve a dir que com que el món és ple de distrets només es vendran els productes (siguin detergents o candidats polítics) que seguin capaços de captar durant un temps mínimament llarg l’atenció dels consumidors (ex-ciutadans) mitjançant “relats” –que no tenen per què ser notícia de cap realitat-.

L’atenció que no es practica és la que mereixen la ciència i alguns estudiosos de les humanitats. Efectivament, la ciència ens permetria veure clarament on ens duu l’explotació actual dels recursos i conèixer algunes solucions possibles.

No m’he referit genèricament a les humanitats perquè penso que part del seu descrèdit s’ha guanyat a pols, moltes vegades per les respostes que alguns professionals han gosat donar, però també per les preguntes (falses) que s’han fet. Ara bé, entre aquests professionals de les humanitats n’hi ha que estudien, que es passen moltes hores estudiant –per això no són mediàtics-. Si els prestéssim atenció, o si féssim com ells, també podríem aclarir de què poden ser símptomes els fets que ens aclaparen.

Posaré alguns exemples:

¿De què és símptoma la falta de lideratge polític? Doncs del fet que els dirigents dels partits ja no fan com abans. Dediquen molt poc temps a observar i estudiar la realitat. Si els partits no són àmbits d’anàlisi intens i profund de la realitat, i de formació de persones per al govern democràtic, com pot sortir un líder?

¿De què és símptoma la il•legalització de Bildu? ¿Si no s’estiguessin mirant constantment –ja no de reüll sinó cara a cara com en un duel del “Oest”- el PP i el PSOE, la Fiscalia hauria impugnat les llistes?

¿De què és símptoma la volubilitat del govern català en les “retallades”? ¿Seria voluble si no hi hagués eleccions municipals aquest mes? ¿Ho seria si tingués la certesa que només podrà convèncer si demostra haver estudiat a fons la situació, si estigués disposat de debò a uns pactes parlamentaris sòlids i generosos, si fos capaç de donar dades indiscutibles als ciutadans?

¿De què és símptoma l’obertura dels informatius del divendres, 29 d’abril de 2011? “Una bona notícia i una mala notícia” - va dir un presentador solvent. “La bona notícia, la boda reial britànica. La mala notícia, els quatre milions nou-cents mil aturats a Espanya”. ¿No és insultant per als aturats aquesta equiparació? ¿No és un missatge clar a totes les persones que no tenen feina –i molt especialment als joves-, que proclama: tenim altres preocupacions, no ens molesteu, perquè volem veure un petó i un vestit i una llàgrima i una persona que ha demanat tres dies lliures a la seva feina per “estar, en aquest moment històric, al carrer per on passaran els nuvis”?

¿De què són símptomes totes les campanyes maximalistes de “no retalleu...”? No volem adonar-nos de la situació en què ens trobem i no volem fer res per resoldre el problema més greu de tots, l’atur.

No entenc com cap governant no fa cap passa per aconseguir un gran pacte d’Estat contra l’atur. Tampoc no el fem a Catalunya. Alguns responsables encara s’afanyen a maquillar les xifres o a prometre paradisos futurs on “començarà a crear-se” treball (és a dir, paradisos amb “només” quatre milions d’aturats). De vegades em fa l’efecte que estem en una espècie de món al revés. Se’ns vol convèncer que només resolent una crisi –que potser no tindrà solució eficaç- es crearà feina. Se’ns demanen sacrificis o se’ns imposen sense demanar-nos-els per fer contents els “mercats”. No per ajudar els aturats.

Penso que només hi ha una manera de fer front amb dignitat democràtica a la realitat actual: Per una banda, fer cas als professionals més solvents –no als de sempre- per diagnosticar bé el problema i conèixer algunes solucions “macro”. Per l’altra, aconseguir un pacte contra l’atur: un pla de xoc. Com que sóc un treballador públic proposo una mesura, a tall d’exemple. ¿Seria impossible aconseguir un acord polític i social de quatre anys pel qual els treballadors dels que s’anomenen serveis essencials a les persones (sanitat, ensenyament i benestar social) renunciéssim al deu o al quinze per cent del nostre sou a canvi de crear tots els llocs de treball possibles per millorar aquests serveis? Proposo més metges, més ensenyants i més treballadors socials. Sí. Al contrari del que és ortodox. Els primers beneficiaris serien els joves –tenim una oportunitat de demostrar-los que ens importa de debò el seu futur-. Hi hauria d’haver condicions, esclar. Naturalment, els primers beneficiaris haurien de ser els que en el temps de les irresponsabilitats s’han sacrificat i han estudiat i s’han preparat a fons. Per la meva feina, en conec molts i seria un honor per a mi tenir-ne uns quants treballant al meu costat. Si algú pensa que això és impossible (o demagog) ha de saber que algunes empreses privades s’han salvat gràcies a renúncies com la que proposo o que el govern de l’Estat, de fet, ja m’ha rebaixat un quinze per cent el meu poder adquisitiu en els últims dos anys.

dissabte, d’abril 02, 2011

L'enèsim error de Zapatero

En política, quan es tergiversen els principis les accions són errònies. I els errors no els paguen els polítics, sinó els ciutadans. Quan l’error és d’un partit que es diu socialdemòcrata, els més perjudicats són els ciutadans socialdemòcrates.

Posem-nos en la pell d’un neoconservador ben instal•lat. Acaba de rebre una altra bona notícia. Zapatero ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions generals. El neoconservador ben instal•lat porta una bona temporada. El govern del PSOE li està fent la feina, fins i tot en el camp semàntic perquè fa servir les paraules “reforma” i “reformisme” per referir-se a l’acció de desmantellament dels serveis bàsics per disposar de recursos destinats a “salvar” els responsables de la crisi, preservant la seva integritat i la seva immunitat. Les acadèmies de les llengües tindran feina: “reformar” ara també vol dir derivar diners de la Sanitat i de l’Ensenyament als bancs. El neoconservador ben instal•lat contempla, amb un paternalisme que xiuxiueja el “ja t’ho deia jo”, els militants, simpatitzants i electors del PSOE -i del PSC-. Els veu aclaparats, desorientats, orfes. Al seu costat contempla com la televisió mostra reunions del president “d’esquerres” amb uns senyors respectables, la nova cort del rei despullat. Els recorda que anem cap als cinc milions d’aturats per culpa seva, perquè van votar a aquell qui diu que anem millor perquè ara l’atur creix més a poc a poc. El neoconservador ben instal•lat no expressa ostensiblement la seva alegria, però li encanta que Zapatero digui que vol esgotar la legislatura, no té cap pressa que governin els seus, perquè, de fet, ja governen els seus.

Canviem de perspectiva i responem a una persona de disset anys, que ens pregunti, perquè l’any vinent podrà votar, què és això de la democràcia per a nosaltres. Li direm que és un sistema basat en una delegació de sobirania a uns governants mitjançant unes eleccions en què es comprometen a fer unes polítiques determinades que han escrit en els seus programes. Només faltaria que a aquesta persona se li acudís preguntar-me: “Tu vas votar aquest govern?” “Sí”. “Vas votar aquestes polítiques?”. “No”. “Així, per què no pleguen?”. Tocat.

Aquesta conversa inventada (per sort) fa més escandaloses les paraules de Zapatero al Comitè Federal. Cito textualment: “Voy a ejercer mi responsabilidad como Presidente del Gobierno hasta el final de la legislatura, hasta el último día y lo voy a hacer como hasta ahora: cumpliendo con los compromisos que asumí en el Parlamento ante los representantes de todos los ciudadanos”. No es compromet a complir amb els compromisos assumits davant dels ciutadans, ni tan sols amb compromisos que s’acostin al que els seus votants puguin entendre com assumibles. Algú podria respondre’m: “la sobirania està en els representants i la situació d’ara és excepcional”. La meva rèplica seria. “Els meus representants li haurien de dir al senyor Zapatero que hi ha altres maneres d’encarar aquesta crisi i que la diferència entre el que es va comprometre a fer i el que fa és brutal i que o bé ha de dimitir i deixar pas a un altre president del govern del PSOE o bé té l’obligació de tornar-me a consultar, és a dir, de convocar eleccions”.

En el discurs hi ha una altra afirmació increïble: “(...) para elegir a la persona que encabece nuestras listas en marzo de 2012. Y para que ella pueda, a su vez, después de ser elegida, disponer de tiempo suficiente para forjar un proyecto político para el nuevo periodo y también para explicárselo a los ciudadanos”. Acabem de recular al segle XVII: primer escollirem una persona, després construirem un projecte polític i després l’explicarem als ciutadans.

Els fets em van convencent que és imprescindible la iniciativa política que explicava en una reflexió anterior d’aquest blog. Ara, a Espanya, només hi ha una política: la neoconservadora. Avui s’ha perdut una altra oportunitat: la dimissió i l’elecció d’un candidat a President fins el 2012, una persona acreditada i de prestigi a Europa –el PSOE en té unes quantes-.

L’única esperança per aconseguir que l’any vinent no siguin els neoconservadors de sempre els que iniciïn una llarga etapa de domini a l'estat passa per un gran acord dels partits del nord d’Espanya. Inclòs el PSC.

Els errors de la socialdemocràcia espanyola

Fa molts anys, en els inicis del meu enfrontament dialèctic contra els partidaris d’un sistema d’ensenyament que considerava molt perjudicial per als nois i noies que el patirien, vaig aventurar una predicció que, malauradament, el pas del temps ha confirmat. Ja l’he esmentat alguna altra vegada en aquest blog: la connivència entre el liberalisme econòmic radical –propugnat i practicat pels neoconservadors- i el liberalisme moral –defensat amb entusiasme increïble i practicat pels neosocialdemòcrates- podia provocar un perjudici social difícilment reparable. Els dos liberalismes compartien la defensa dels drets individuals per damunt dels drets polítics i morals, és a dir la preeminència de l’interès del “jo” –que no ha de pactar amb ningú- per damunt de l’interès del “nosaltres” –que he de pactar, necessàriament, amb altres persones.
Tota la impostura que ha dominat l’educació dels últims catorze anys s’ha basat en aquesta complicitat dels dos liberalismes.

Dos fenòmens greus

Vist des d’ara, la realitat és pitjor del que havia previst perquè, entre d’altres s’han produït dos fenòmens que expliquen la gravetat de la crisi que ens aclapara.

1. El liberalisme moral ha buidat d’ideologia els partits socialdemòcrates –que és el mateix que dir que s’han diluït en el liberalisme econòmic, és a dir s’han transformat en l’altra cara del neoconservadurisme-. No m’agrada parlar de “relat”, de falta de “relat” (una altra de les concessions al pensament neoconservador), sinó de falta de discurs. Un relat es pot crear, es pot improvisar, només necessita un bon guionista. Un discurs, no. Perquè exigeix un coneixement sòlid, un pensament audaç i una expressió convincent. El relat persuadeix, el discurs convenç. La democràcia no pot sotmetre’s a la persuasió, perquè genera consumidors, públics, adeptes, però no ciutadans. I la clau de la democràcia és la ciutadania.

2. El segon fenomen és pitjor encara. Fa un moment, en la defensa del discurs, em referia a l’exigència del coneixement sòlid. Quan l’important és “el capritx” individual, el valor del coneixement es rebaixa, perquè la gran aliada de la preeminència del “jo” és la ignorància, filla del menyspreu.

És curiós que l’anomenada “societat del coneixement” sigui una impulsora d’ignorants. En les escoles, en els Instituts i també en algunes facultats universitàries han dominat els alumnes ignorants –no em refereixo als que no saben o als que tenen dificultats per aprendre, sinó als que no volen aprendre i s’enfronten als professors que els molesten i agredeixen els companys que gosen estudiar-.

El menyspreu del coneixement

Per acreditar la descripció que estic fent, podríem preguntar-nos per l’estat dels quatre grans mètodes de coneixement que hem sabut crear els humans –i si els hem creat és perquè, en un moment de la nostra història els hem considerat imprescindibles.

El primer mètode és el científic, que busca la veritat mitjançant la demostració. La ciència no influeix en absolut en les decisions socials a Espanya. El desdeny de la ciència és l’esport estatal (donem una dada: a Espanya l’any 2008 es van gastar més de setze mil milions d’euros en publicitat; en I+D la despesa pública i privada no va superar els tretze mil milions).

El segon mètode és el revelat. El PSOE li ha tret tot el suc possible a l’anticlericalisme. No vull entrar a valorar una actitud que sempre m’ha semblat covarda, simplement vull lamentar que la nova onada s’ha endut tot el coneixement associat a la cultura bíblica i a les seves derivacions: una part considerable de la cultura humanística.

El tercer mètode és l’artístic. Durant molts segles, l’art ha constituït un sistema d’àmbits on es generaven mirades noves a la realitat que servien per construir universos ficticis que oferien als receptors la possibilitat d’entendre o d’acceptar una mica millor el món –sempre confús-. Tinc el convenciment que l’art subvencionat a Espanya no respon a aquests paràmetres, que els artistes subvencionats mai no s’han plantejat que estan al servei dels ciutadans que els permeten fer la seva obra. No cal preguntar-se si l’art no subvencionat manté el compromís moral de l’herència secular. L’art no subvencionat és invisible. No té cap influència.

El quart mètode és el que podríem anomenar argumentatiu. Busca la versemblança mitjançant l’especulació i l’argumentació. Hi caben el gènere judicial, i el deliberatiu –que hauria de ser propi dels parlaments. També hi podríem afegir el periodístic i de de les mal anomenades ciències socials –que no compleixen els requisits mínims per merèixer el nom de ciències-. Les últimes grans decisions judicials espanyoles són polítiques. En els parlaments no es delibera, s’agredeix verbalment. El periodisme està en crisi i alguns mitjans de comunicació espanyols s’han convertit en lobbys polítics. I massa acadèmics de les facultats de “ciències socials” s’han transformat en generadors d’analogies amb pretensió de descriure la realitat (les analogies mai no descriuen la realitat, la comparen amb d’altres coses).

Estic convençut que només podem sortir bé de la crisi actual si som capaços de restaurar el valor del coneixement. La ruïna és impressionant, però si volem assumir la responsabilitat de sortir-nos-en –i l’hem d’assumir- ho hem de fer. Potser aquest podria ser un dels objectius nous de la nova socialdemocràcia.

divendres, de març 04, 2011

Espanya i Catalunya... i Europa. Allò que és important i allò que és urgent.

1. Reflexions generals.

Costa molt entendre el nostre món avui dia. Potser el problema més important és que, de grat o per força, s’imposa que “el nostre món” sigui “tot el món”. I això, per a qualsevol ésser viu és anihilador, perquè la garantia de la vida individual és el coneixement del seu entorn per poder establir els intercanvis convenients en uns relació que alguns han anomenat amb encert de “cooperació competitiva”. Per definició, doncs, l’entorn ha de ser abastable. I el planeta sencer no ho és.

Una altra cosa és que les organitzacions d’individus vagin obrint els camps d’acció i ampliïn el marc d’intercanvis fins assumir la responsabilitat global. Els éssers vius tendeixen naturalment a l’eficiència. Els humans, influïts per la cultura, ens en allunyem sovint. Si avaluéssim el grau d’eficiència de la pulsió individualista que ens domina, o dels tres grans àmbits d’acollida i educació que hem construït al llarg de mil•lennis (família, població, escola) o de les Institucions polítiques que ens governen, els resultats tendirien més a la catàstrofe que a la satisfacció.

Opino que la crisi actual té molt a veure amb aquests fets. Si és així, no ens en sortirem amb reaccions urgents que posposin diagnòstics solvents i respostes a allò que és important.
Encara que no ho sembli, aquest preàmbul és fruit d’una reflexió sobre les “retallades” un dels grans arguments informatius de les últimes setmanes.

Un “oracle” va clamar: s’ha de reduir el dèficit dels estats de la Unió Europea perquè si no, els “mercats”, una altre avatar del mateix “oracle” castigaran tots els estat, un rere l’altre, sense compassió. Una barreja d’ecos i rumors, que avui dia tenen tota la credibilitat ha acorralat els governs, es ha obligat a rendir-se, a convertir-se a la nova religió i a predicar les excel•lències de la reducció del dèficit. No hi ha arguments, hi ha amenaces, tant difoses com les que atemorien els primers humans quan sentien remors més enllà dels caus on intentaven protegir-se.

“Tranquil•litzar els mercats” és la formulació eufemística que s’ha trobat per aconseguir la claudicació de l’Europa més atractiva de tota la seva història, la que va construir-se mitjançant el pacte de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. No sé si en som prou conscients que assistim als funerals del millor centre-dreta i del millor centre-esquerra europeus. Què els substitueix?: la dictadura dels “mercats”. La més eficaç de les dictadures, perquè el poder és “invisible” i els individus no es poden treure la por del cos. En un país on el nombre d’aturats galopa cap els cinc milions, on el fracàs escolar és estrepitós i on els joves no poden mirar amb optimisme el futur (el seu temps) no es pot titllar d’exagerat l’ús de la paraula “dictadura”.



2. Allò que és urgent: la veritat i la responsabilitat.

I en aquest context, s’imposen retallades. Sense saber de quin mal patim (no nego la crisi, em permeto sospitar que les persones que imposen les retallades no coneixen a quina crisi s’enfronten). No coneixem el que és important i ens afanyem a fer el que alguns exigeixen com a deure urgent.

A Catalunya hi ha una despesa excessiva en ensenyament? Al contrari. I en sanitat? Al contrari. En xifres absolutes i relatives estem per sota de la mitjana europea, ocupant la cua dels rànquings. A l’any 2006, la despesa educativa i sanitària a Catalunya –al conjunt d’Espanya també, però menys- era insuficient. La dècada de l’abundància no havia servit per augmentar els pressupostos d’aquests serveis essencials. La retallada redueix allò que ja era insuficient. (Suposo que no escapa la derivada perversa que té l’afectació a aquests serveis: que els ciutadans puguin pensar que gastàvem més del compte, just el contrari del que és veritat).

La pregunta següent és obligada. Com que l’evidència es fonamenta també en dades relatives, en percentatges, quines partides pressupostàries estaven per damunt de la mitjana europea? Haurien de ser aquestes les més afectades per la retallada. No tinc la resposta, però hi ha una evidència sospitosa: s’afecten els serveis essencials, que gestionen les autonomies i no s’afecten els serveis de titularitat estatal. Una evidència que il•lumina una ideologia.

Ho he escrit unes quantes vegades: cal que els responsables polítics ens diguin la veritat i que els ciutadans ens avinguem a fer els esforços imprescindibles per sortir de la crisi. Ara bé, sense xecs en blanc. Amb condicions.

La primera: Definició del nivell d’estalvi mínim.

La segona: Descripció de l’estat actual de l’estructura de la despesa i de la previsió d’ingressos. No se’ns ha informat, quan es podria haver fet a partir de les dades de la Intervenció General.

La tercera: Explicació del “pla de xoc”, amb l’especificació de totes les retallades, de la durada prevista i de les polítiques complementàries –que han de tenir l’objectiu d’obrir els camins per al creixement econòmic-. És una fal•làcia vincular automàticament la reducció del dèficit amb el creixement econòmic. La ideologia dominant seguirà exigint reduccions de despesa pública (de moment, ja ha aconseguit imposar la “bondat” del que se’n diu “aprimar l’administració” (una paraula positiva, “aprimar” –curiosament fa quatre dècades, la paraula positiva era engreixar).

La quarta: Convèncer els ciutadans. Ho considero imprescindible, si no volem continuar perdent l’essència de la democràcia. Parlo per experiència, no és veritat que els ciutadans no en vulguin saber res de pagar més o avenir-se a sacrificis. És una qüestió d’autoritat moral de qui ho proposa, de credibilitat.



3. Allò que és important: una tercera via per a Espanya.


Una anàlisi profunda del que ha passat en els últims quinze anys ens dóna un conjunt de dades que ens permeten concloure que a alguns països europeus -a Espanya de manera intensa- s’ha fet política des d’un pragmatisme reactiu. Els governs s’han dedicat a respondre a estímuls en comptes d’estudiar, de planificar i de construir vincles morals abans d’actuar. La resposta als estímuls ve determinada per les incitacions. L’estudi, la planificació i la construcció de vincles morals es fonamenta en les conviccions i en l’assumpció de responsabilitats. Acostumats a la reacció en els temps “bons” –qui no se n’aprofitava de les circumstàncies era titllat d’estúpid-, ara continuen reaccionant. El cas Zapatero és paradigmàtic. L’ensorrament electoral del PSC també s’explica, en part, per això. Han tingut molts reflexos que els han donat èxits sense precedents i no se n’han adonat que els reflexos s’anaven convertint en reflexos condicionats.

Penso que l’electorat català va fer una bona opció el mes de novembre. El que està passant en els primers mesos em fa dubtar que el Govern estigui a l’alçada dels ciutadans que els van votar per primera vegada, però cal atorgar-los el període de confiança. Em puc equivocar en la interpretació, però penso que en el vot va tenir menys pes el nacionalisme que el “centrisme”.
Em saltaré les eleccions del mes de maig, perquè les municipals es guanyen o es perden en cada municipi i, per sort, la realitat catalana és molt complexa.

El repte més important són les eleccions generals. Ens hi juguem molt, especialment els ciutadans catalanistes socialdemòcrates. L’escenari actual és negatiu, inconsistent. Tota la xerinola (no mereix dir-se’n debat) successòria de José Luís Rodríguez Zapatero és insultant. Quasi tothom percep com un temps agònic el que falta per acabar aquesta legislatura. I per als catalanistes socialdemòcrates l’alternativa és com per anar-se’n a viure “nord enllà”. Una victòria aclaparadora del PP, com pronostiquen les enquestes, podria voler dir el final del somni de l’Europa Social i de l’Espanya del pacte constitucional. Perquè malgrat que en el PP hi ha persones de pensament demòcrata-cristià, no són majoritaris. Podríem trobar-nos amb el govern més ultranacionalista i dretà d’Europa.

Davant d’aquests possibilitat em dolen la ceguesa, la indolència i el conformisme dels amics i companys que, com jo, han viscut amb perplexitat la deriva del PSOE i del PSC. També em dol l’eufòria mal dissimulada dels que pensen, a Catalunya, que serà l’oportunitat per a la independència (no ho serà, més aviat pot contribuir a una ruptura civil catalana).
¿Per què no mirem amb humilitat la història contemporània d’Europa? ¿Per què no encetem el temps de recuperar el millor del passat? Cap crisi s’ha resolt amb instruments nous, sinó amb noves utilitzacions d’instruments vells. (De vegades m’imagino què escriuran del nostre temps i considero versemblant un judici com aquest: “Durant de primera dècada del segle XXI, es va aconseguir esborrar del mapa tots els grans homes i totes les grans dones de la història, es va aprofitar el foc per fer desaparèixer totes les seves paraules. Els mediocres van tenir, finalment, la possibilitat d’ocupar el seu lloc. I van instaurar la nova barbàrie”).

Hi ha una possibilitat, que seria bona per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. Trencar amb el bipartidisme espanyol. Només es pot aconseguir buscant un marc per a un gran pacte d’Estat. En podríem formular les bases recuperant el millor del passat: Els fills del demòcrata-cristians i dels socialdemòcrates recuperem i actualitzem els acords dels nostres pares (o avis) i definim i avalem un model de govern espanyol per als propers vuit anys. Aquest podria de ser el primer marc de treball i podria influir immediatament en la política espanyola (el PSOE no pot continuar governant sol amb aquesta broma de mal gust de la geometria variable). Després s’hauria de buscar la traducció electoral. Al PSOE li costarà de moure’s, per això, les meves esperances estan en el PSC, en CiU i en el PNV. Si es deixa a part el nacionalisme, es poden trobar moltes confluències programàtiques, un programa comú per a Espanya que pugui influir a Europa. L’acord hauria d’incloure la constitució de fet d’una tercera força parlamentària (no parlo de grup parlamentari) que decantaria i orientaria en una direcció nova de debò el govern espanyol i la política espanyola. No seria una força menor, perquè podria superar els tres milions de vots i acostar-se als cinquanta escons.

No és un procés fàcil ni té l’èxit garantit. Però en aquest moment, l’alternativa és majoria absoluta del PP o Gran Pacte dels hereus de la Democràcia Cristiana i de la Socialdemocràcia. Penso que val la pena treballar en aquesta direcció.

diumenge, de gener 30, 2011

Quantes ignoràncies i quants oblits ens podem permetre?

La memòria és la garantia de la vida. No existiria cap ésser viu sense la memòria genètica. No existiria la majoria de les espècies sense la memòria immunològica. Els éssers humans s’han inventat fórmules genials per garantir la memòria que podríem anomenar "històrica". I malgrat això, i malgrat conèixer la devastació que provoca en els individus una malaltia com l’Alzheimer, hem fet de la vida actual el ball de l'oblit i de la ignorància.

Segur que es poden trobar desenes d’arguments per defensar l’assumpció d’ignoràncies i oblits com a garantia de supervivència No ho podem saber tot ni ho podem recordar tot. Tenim el cervell preparat per conèixer i recordar només allò que resulta necessari. Els que més saben són els que tenen més consciència de la magnitud del que no saben. Però és pertinent preguntar-se quines ignoràncies no hauríem de cultivar per no ser responsables, per acció o per consentiment, de destruccions irreversibles.

Si estiguéssim en una activitat científica, seria obvi que ningú menysprearia tot el saber acumulat fins aquest moment. Newton i altres s’han referit al mèrit escàs de les seves aportacions i han conclòs, amb humilitat, que les seves descobertes s’han produït perquè s’han pogut enfilar en les espatlles dels gegants que els han precedit. (Seria bo deixar-nos encomanar per l’actitud científica en les decisions quotidianes).

En canvi, en l’activitat sociocultural, estem renunciant a una herència humanística mil•lenària. Actuem amb la convicció que els clàssics no hi tenen res a dir en el nostre temps; que les obres de Ramon Llull, Petrarca, Erasme, Montaigne, i tants d’altres, són anacròniques i el seu estudi i coneixement ens impedirien viure les oportunitats del nostre present vertiginós; que la gran literatura de les últimes centúries avorreix. Preferim inventar-nos la història que estudiar-la. Venem el passat a preu de saldo i expressem la nostra lleialtat cega al projecte de ser sempre joves –o millor, encara que no queda bé dir-ho, adolescents-. L’adolescent té moltes virtuts, però és, essencialment, ignorant.

Només en aquest context poden explicar-se -no justificar-se- les ignoràncies clamoroses de les quals som responsables per acció o per consentiment.

Com poden els governants escoltar els oracles dels mercats i sotmetre’s als seus dictats i ignorar els ciutadans i, especialment, les persones que estan en l’atur? Les dues “convencions partidistes” que hem hagut de suportar els últims caps de setmana han estat cerimònies litúrgiques d’exaltacions solipsistes que ofenen les famílies a les quals el despertador no els anuncia el començament d’una jornada laboral. Ens governa el PSOE, malgrat que no ho sembli, i els líders convoquen els vips de les finances i de les empreses “concessionades”, els representants de les patronals i els sindicats, que defensen els treballadors. Però i els aturats –sobretot els aturats que no van tenir res a veure amb la crisi i en són víctimes-, qui els convoca? Qui els representa? Els partits Ignoren que els únics representants orgànics dels aturats són, precisament, ells mateixos, els partits.

 Podem ignorar els aturats?

 Podem ignorar l’ampliació de l’abisme entre els que tenen més i els que tenen poc, entre els que avui compten beneficis milionaris i els que s’enfonsen en la misèria més humiliant?

 Podem ignorar qui són els responsables d’una crisi de la qual la majoria en sortirem molt perjudicats? (Menys, esclar, els responsables i els acòlits que acabaran acompanyant-los amb l’hàbit de conversos).

 Podem ignorar el formidable moviment de renacionalització espanyola, en els anys que havíem reservat per celebrar la veritable Unió Europea, i el que això significa?

 Podem ignorar la història de les Caixes i impulsar i acceptar la seva conversió en bancs? Com afectarà això a Catalunya? Com substituirem la seva obra social i cultural d’aquí a cinc o deu anys? Des de quan la mala gestió d’alguns organismes es resol aniquilant el tipus l’organisme, quan ha resultat molt beneficiós per a un país?

 Podem ignorar els principis de la democràcia?

La resposta és sí. I d’aquí neix una altra pregunta: Fins quan? I una altra: Amb quines conseqüències? I una altra: Estarem preparats per fer-hi front? No.

Per què no ens aturem i busquem resposta en la memòria? Escoltem, per exemple, els ecos d’un poema de W.H. Auden:

WE'VE covered ground since that awkward day
When, thoughtlessly, a human mind
Decided to leave the apes behind,
Come pretty far, but who dare say
If far be forward or astray,
Or what we still might do in the way
Of patient building, impatient crime,
Given the sunlight, salt and time.


(...) Hem anat molt lluny, però no sabem si hem progressat o ens hem extraviat, ni què farem en aquest viatge de construcció pacient, de crims impacients, que depenen de la llum del sol, de la sal o del temps”. (Disculpeu la traducció)

Penso que la paraula “extraviat” ens defineix molt bé. I molt sovint les paraules poden orientar les accions. Si l’acceptéssim, què faríem? Ens aturaríem un temps, veuríem si hi som tots i buscaríem en la nostra experiència –la humanitat ha trobat totes les solucions als problemes nous en experiències anteriors- algun model per orientar-nos i continuar caminant.

Queda una pregunta: Com és que els governants han ignorat la possibilitat que els milions de persones que treballem, i molt especialment els funcionaris, estiguem disposats a renunciar a un altre percentatge del nostre sou, no per tapar forats bancaris, sinó per incorporar al treball, millor al nostre costat, les persones preparades per fer-ho? Aquesta pregunta conté l’alternativa a la política actual. La política actual té alternativa, el PP i el PSOE també volen que ignorem això.

divendres, de gener 21, 2011

Pensant en Espanya

Espanya no està bé, el problema no és conjuntural i impedeix respostes eficients als reptes. Cal una diagnosi i l’actuació corresponent. Per diagnosticar bé un problema, a part d’una metodologia acreditada és imprescindible disposar de temps i de distància. Els dos factors no estan disponibles en el mercat de la política i tampoc en el dels mitjans de comunicació. Els que és important no marca l’agenda, sinó el que és immediat. I si el que és immediat no resulta aparatós, el discurs el transforma en transcendental. Així, en el dia a dia, es van lidiant temes cabdals o presumptament cabdals des de la improvisació, des de la intuïció o des dels prejudicis.

Pensant des de Catalunya en Espanya sense precipitacions i sense apriorismes és fàcil adonar-se que hi ha descripcions que s’aproximen al moviment de fons que es produeix a l’Estat, un moviment que s’està intensificant els últims sis anys, però que s’alimenta d’un impuls secular, que, en altres moments, va donar vida, per exemple, als apologistes o al Regeneracionisme. Però em fa l’efecte que confonem descripcions amb diagnòstics. La descripció no comporta la necessitat d’actuar, el diagnòstic, sí. Trobo a faltar un pensament aplicat, que dugui el germen de solucions possibles.
Des del meu punt de vista, el problema d’Espanya per a Catalunya (i també per a Europa) és que els dos partits hegemònics es mouen en un marc definit pel nacionalisme espanyol del PP. Cada vegada hi ha més detalls que poden permetre definir el PSOE com el PP d’esquerres. Aquest marc ens perjudica, a Catalunya i a Europa, perquè cap dels dos partits actuen ni d’acord amb l’Espanya constitucional (plural) ni amb la voluntat d’enfortir la Unió Europea. Cada dos per tres se’ls activa l’instint nacionalista i Europa es redueix a un directori, que s’ha vist obligat a imposar i amenaçar, i Catalunya a una nacionalitat impulsora d’excessos descentralitzadors que s’han d’acabar d’una vegada per totes.

La conclusió previsible d’aquesta situació és una sortida falsa de la crisi i que les properes eleccions generals reflecteixin una Espanya dominada pel PP, amb un PSOE derrotat per no haver complert el pacte que va signar amb els seus propis electors el 2008. Aznar ja va demostrar que per a ell Europa no existia i no sembla que Rajoy sigui un europeista convençut. Els dos comparteixen la necessitat de recentralitzar políticament i institucionalment Espanya –ara que ja està centralitzada pel que fa a les infraestructures i al poder econòmic que depèn de les concessions-. Les línies de la recentralització política i institucional estan en els documents de la FAES i en els continguts i en la lletra de la sentència contra la decisió dels ciutadans de Catalunya, en referèndum, a favor de l’Estatut.

N’estic segut que encara hi ha possibilitat de canviar la tendència i aconseguir un resultat diferent. Em semblen imprescindibles dues condicions:

1ª. La rectificació del PSOE (i també del PSC). La poca tradició democràtica d’Espanya (trenta-tres anys són molt pocs) permet entendre com s’han admès les frivolitats i les vel•leïtats de José Luís Rodríguez Zapatero. Si no arrosseguéssim la història que ens condiciona, el grup parlamentari ja li hauria demanat la dimissió. Penso que aquesta és una clau molt important. No he esmentat el Partit, perquè, al cap i la fi podem entendre que es regeixi per Òrgans que garanteixin la fidelitat al líder, però els parlamentaris es deuen als seus electors i és evident que estan actuant d’esquena als onze milions de ciutadans que els van votar i contra el que es van comprometre a defensar. Trobo que farien un gran servei a l’Estat si convencessin José Luís Rodríguez Zapatero de deixar el càrrec i busquessin els recolzaments necessaris per a un nou president. Hi ha persones molt preparades i algunes amb molt prestigi a Europa. Penso que el vot del ciutadà dóna dret a exigir als parlamentaris que va escollir que li siguin lleials a ell, no al líder d’un partit.

2ª. El trencament del bipartidisme a Espanya. En això hi pot jugar un paper cabdal el PSC i m’agradaria molt que el jugués. La raó és clara. En totes les eleccions generals, entre setanta-set i vuitanta quatre de cada cent electors catalans no han donat la seva confiança al PP. El millor servei a Catalunya és, òbviament, actuar perquè la nostra voluntat es converteixi en un fet i el PP no governi Espanya. Opino que en aquest moment, si no canvien les coses, el lligam amb el PSOE converteix el PSC en un apèndix d’un partit nacionalista espanyol. La seva història li permetria liderar un gran pacte amb altres partits de “la perifèria” que volguessin jugar net els propers vuit anys per reconduir l’Estat cap al model constitucional i per tornar-li a donar credibilitat a Europa (no em refereixo als mercats). Les últimes eleccions van ser les més bipartidistes de la història, en canvi, al 1993 i al 1996, la suma dels vots obtinguts pels partits perifèrics –inclòs el PSC, esclar- es va acostar al 25 %. Podria tornar-se a donar aquest percentatge o, fins i tot, gràcies a aquest pacte, incrementar-se. Una força amb aquest vots té la legitimitat de decidir quin dels dos partits més grans ha de governar l’Estat i té el dret d’entrar en el Govern, que és, penso, el que també li falta a Espanya: ministres amb una mirada molt més oberta.

El que penso tindria un bon efecte col•lateral: obligaria a imaginar noves maneres de fer política intensament democràtica, que ens són absolutament imprescindibles.