diumenge, de gener 30, 2011

Quantes ignoràncies i quants oblits ens podem permetre?

La memòria és la garantia de la vida. No existiria cap ésser viu sense la memòria genètica. No existiria la majoria de les espècies sense la memòria immunològica. Els éssers humans s’han inventat fórmules genials per garantir la memòria que podríem anomenar "històrica". I malgrat això, i malgrat conèixer la devastació que provoca en els individus una malaltia com l’Alzheimer, hem fet de la vida actual el ball de l'oblit i de la ignorància.

Segur que es poden trobar desenes d’arguments per defensar l’assumpció d’ignoràncies i oblits com a garantia de supervivència No ho podem saber tot ni ho podem recordar tot. Tenim el cervell preparat per conèixer i recordar només allò que resulta necessari. Els que més saben són els que tenen més consciència de la magnitud del que no saben. Però és pertinent preguntar-se quines ignoràncies no hauríem de cultivar per no ser responsables, per acció o per consentiment, de destruccions irreversibles.

Si estiguéssim en una activitat científica, seria obvi que ningú menysprearia tot el saber acumulat fins aquest moment. Newton i altres s’han referit al mèrit escàs de les seves aportacions i han conclòs, amb humilitat, que les seves descobertes s’han produït perquè s’han pogut enfilar en les espatlles dels gegants que els han precedit. (Seria bo deixar-nos encomanar per l’actitud científica en les decisions quotidianes).

En canvi, en l’activitat sociocultural, estem renunciant a una herència humanística mil•lenària. Actuem amb la convicció que els clàssics no hi tenen res a dir en el nostre temps; que les obres de Ramon Llull, Petrarca, Erasme, Montaigne, i tants d’altres, són anacròniques i el seu estudi i coneixement ens impedirien viure les oportunitats del nostre present vertiginós; que la gran literatura de les últimes centúries avorreix. Preferim inventar-nos la història que estudiar-la. Venem el passat a preu de saldo i expressem la nostra lleialtat cega al projecte de ser sempre joves –o millor, encara que no queda bé dir-ho, adolescents-. L’adolescent té moltes virtuts, però és, essencialment, ignorant.

Només en aquest context poden explicar-se -no justificar-se- les ignoràncies clamoroses de les quals som responsables per acció o per consentiment.

Com poden els governants escoltar els oracles dels mercats i sotmetre’s als seus dictats i ignorar els ciutadans i, especialment, les persones que estan en l’atur? Les dues “convencions partidistes” que hem hagut de suportar els últims caps de setmana han estat cerimònies litúrgiques d’exaltacions solipsistes que ofenen les famílies a les quals el despertador no els anuncia el començament d’una jornada laboral. Ens governa el PSOE, malgrat que no ho sembli, i els líders convoquen els vips de les finances i de les empreses “concessionades”, els representants de les patronals i els sindicats, que defensen els treballadors. Però i els aturats –sobretot els aturats que no van tenir res a veure amb la crisi i en són víctimes-, qui els convoca? Qui els representa? Els partits Ignoren que els únics representants orgànics dels aturats són, precisament, ells mateixos, els partits.

 Podem ignorar els aturats?

 Podem ignorar l’ampliació de l’abisme entre els que tenen més i els que tenen poc, entre els que avui compten beneficis milionaris i els que s’enfonsen en la misèria més humiliant?

 Podem ignorar qui són els responsables d’una crisi de la qual la majoria en sortirem molt perjudicats? (Menys, esclar, els responsables i els acòlits que acabaran acompanyant-los amb l’hàbit de conversos).

 Podem ignorar el formidable moviment de renacionalització espanyola, en els anys que havíem reservat per celebrar la veritable Unió Europea, i el que això significa?

 Podem ignorar la història de les Caixes i impulsar i acceptar la seva conversió en bancs? Com afectarà això a Catalunya? Com substituirem la seva obra social i cultural d’aquí a cinc o deu anys? Des de quan la mala gestió d’alguns organismes es resol aniquilant el tipus l’organisme, quan ha resultat molt beneficiós per a un país?

 Podem ignorar els principis de la democràcia?

La resposta és sí. I d’aquí neix una altra pregunta: Fins quan? I una altra: Amb quines conseqüències? I una altra: Estarem preparats per fer-hi front? No.

Per què no ens aturem i busquem resposta en la memòria? Escoltem, per exemple, els ecos d’un poema de W.H. Auden:

WE'VE covered ground since that awkward day
When, thoughtlessly, a human mind
Decided to leave the apes behind,
Come pretty far, but who dare say
If far be forward or astray,
Or what we still might do in the way
Of patient building, impatient crime,
Given the sunlight, salt and time.


(...) Hem anat molt lluny, però no sabem se hem progressat o ens hem extraviat, ni què farem en aquest viatge de construcció pacient, de crims impacients, que depenen de la llum del sol, de la sal o del temps”. (Disculpeu la traducció)

Penso que la paraula “extraviat” ens defineix molt bé. I molt sovint les paraules poden orientar les accions. Si l’acceptéssim, què faríem? Ens aturaríem un temps, veuríem si hi som tots i buscaríem en la nostra experiència –la humanitat ha trobat totes les solucions als problemes nous en experiències anteriors- algun model per orientar-nos i continuar caminant.

Queda una pregunta: Com és que els governants han ignorat la possibilitat que els milions de persones que treballem, i molt especialment els funcionaris, estiguem disposats a renunciar a un altre percentatge del nostre sou, no per tapar forats bancaris, sinó per incorporar al treball, millor al nostre costat, les persones preparades per fer-ho? Aquesta pregunta conté l’alternativa a la política actual. La política actual té alternativa, el PP i el PSOE també volen que ignorem això.

divendres, de gener 21, 2011

Pensant en Espanya

Espanya no està bé, el problema no és conjuntural i impedeix respostes eficients als reptes. Cal una diagnosi i l’actuació corresponent. Per diagnosticar bé un problema, a part d’una metodologia acreditada és imprescindible disposar de temps i de distància. Els dos factors no estan disponibles en el mercat de la política i tampoc en el dels mitjans de comunicació. Els que és important no marca l’agenda, sinó el que és immediat. I si el que és immediat no resulta aparatós, el discurs el transforma en transcendental. Així, en el dia a dia, es van lidiant temes cabdals o presumptament cabdals des de la improvisació, des de la intuïció o des dels prejudicis.

Pensant des de Catalunya en Espanya sense precipitacions i sense apriorismes és fàcil adonar-se que hi ha descripcions que s’aproximen al moviment de fons que es produeix a l’Estat, un moviment que s’està intensificant els últims sis anys, però que s’alimenta d’un impuls secular, que, en altres moments, va donar vida, per exemple, als apologistes o al Regeneracionisme. Però em fa l’efecte que confonem descripcions amb diagnòstics. La descripció no comporta la necessitat d’actuar, el diagnòstic, sí. Trobo a faltar un pensament aplicat, que dugui el germen de solucions possibles.
Des del meu punt de vista, el problema d’Espanya per a Catalunya (i també per a Europa) és que els dos partits hegemònics es mouen en un marc definit pel nacionalisme espanyol del PP. Cada vegada hi ha més detalls que poden permetre definir el PSOE com el PP d’esquerres. Aquest marc ens perjudica, a Catalunya i a Europa, perquè cap dels dos partits actuen ni d’acord amb l’Espanya constitucional (plural) ni amb la voluntat d’enfortir la Unió Europea. Cada dos per tres se’ls activa l’instint nacionalista i Europa es redueix a un directori, que s’ha vist obligat a imposar i amenaçar, i Catalunya a una nacionalitat impulsora d’excessos descentralitzadors que s’han d’acabar d’una vegada per totes.

La conclusió previsible d’aquesta situació és una sortida falsa de la crisi i que les properes eleccions generals reflecteixin una Espanya dominada pel PP, amb un PSOE derrotat per no haver complert el pacte que va signar amb els seus propis electors el 2008. Aznar ja va demostrar que per a ell Europa no existia i no sembla que Rajoy sigui un europeista convençut. Els dos comparteixen la necessitat de recentralitzar políticament i institucionalment Espanya –ara que ja està centralitzada pel que fa a les infraestructures i al poder econòmic que depèn de les concessions-. Les línies de la recentralització política i institucional estan en els documents de la FAES i en els continguts i en la lletra de la sentència contra la decisió dels ciutadans de Catalunya, en referèndum, a favor de l’Estatut.

N’estic segut que encara hi ha possibilitat de canviar la tendència i aconseguir un resultat diferent. Em semblen imprescindibles dues condicions:

1ª. La rectificació del PSOE (i també del PSC). La poca tradició democràtica d’Espanya (trenta-tres anys són molt pocs) permet entendre com s’han admès les frivolitats i les vel•leïtats de José Luís Rodríguez Zapatero. Si no arrosseguéssim la història que ens condiciona, el grup parlamentari ja li hauria demanat la dimissió. Penso que aquesta és una clau molt important. No he esmentat el Partit, perquè, al cap i la fi podem entendre que es regeixi per Òrgans que garanteixin la fidelitat al líder, però els parlamentaris es deuen als seus electors i és evident que estan actuant d’esquena als onze milions de ciutadans que els van votar i contra el que es van comprometre a defensar. Trobo que farien un gran servei a l’Estat si convencessin José Luís Rodríguez Zapatero de deixar el càrrec i busquessin els recolzaments necessaris per a un nou president. Hi ha persones molt preparades i algunes amb molt prestigi a Europa. Penso que el vot del ciutadà dóna dret a exigir als parlamentaris que va escollir que li siguin lleials a ell, no al líder d’un partit.

2ª. El trencament del bipartidisme a Espanya. En això hi pot jugar un paper cabdal el PSC i m’agradaria molt que el jugués. La raó és clara. En totes les eleccions generals, entre setanta-set i vuitanta quatre de cada cent electors catalans no han donat la seva confiança al PP. El millor servei a Catalunya és, òbviament, actuar perquè la nostra voluntat es converteixi en un fet i el PP no governi Espanya. Opino que en aquest moment, si no canvien les coses, el lligam amb el PSOE converteix el PSC en un apèndix d’un partit nacionalista espanyol. La seva història li permetria liderar un gran pacte amb altres partits de “la perifèria” que volguessin jugar net els propers vuit anys per reconduir l’Estat cap al model constitucional i per tornar-li a donar credibilitat a Europa (no em refereixo als mercats). Les últimes eleccions van ser les més bipartidistes de la història, en canvi, al 1993 i al 1996, la suma dels vots obtinguts pels partits perifèrics –inclòs el PSC, esclar- es va acostar al 25 %. Podria tornar-se a donar aquest percentatge o, fins i tot, gràcies a aquest pacte, incrementar-se. Una força amb aquest vots té la legitimitat de decidir quin dels dos partits més grans ha de governar l’Estat i té el dret d’entrar en el Govern, que és, penso, el que també li falta a Espanya: ministres amb una mirada molt més oberta.

El que penso tindria un bon efecte col•lateral: obligaria a imaginar noves maneres de fer política intensament democràtica, que ens són absolutament imprescindibles.

dissabte, de gener 01, 2011

2011: Un escenari possible. 1

REFLEXIÓ PRÈVIA

El 2010 es recordarà com l’any en el qual es va fer visible la derrota absoluta de l’esquerra europea i més concretament de la socialdemocràcia. La devastació arriba fins i tot a les paraules: ¿Qui pot definir de manera convincent en què consisteix ser d’esquerres o ser socialdemòcrata avui dia?

Ja fa temps que penso que la conjunció del liberalisme moral de l’"esquerra" i el liberalisme econòmic de la "dreta" ens han abocat a la vora d'un col•lapse social. Algunes persones ben informades opinen que els símptomes són clars i preocupants.

Tampoc no han fet bon servei lectures simplificadores de teories sociològiques que han convertit l’analogia en realitat. L’analogia és una tàctica imprescindible per conèixer el món: la descoberta de les “novetats” només es pot fer a partir d’instruments semàntics vells (d’això, els científics en saben molt). Segurament que és una bona trobada la paraula “líquida” com a analogia per a aproximacions provisionals a la realitat. Però en comptes d’aproximacions, que il•luminarien precisament la impertinència de la paraula, per la multitud d’excepcions i, sobretot, pels seus efectes perversos en la recerca de solucions possibles als problemes, s’ha volgut “explicar-ho” tot amb aquesta paraula. Els metges insisteixen en una realitat fonamental per a l’exercici de la seva professió: més que malalties, hi ha malalts. Doncs bé, alguns sociòlegs i la majoria dels seus comentaristes ens diuen el contrari: hi ha malaltia, els malalts no importen i no hi ha gent sana. Aquesta joguina terminològica serveix de coartada per al relativisme absolut. En un article recent, un professor de “Storytelling” recomanava fa pocs mesos que acceptéssim que el rumor ja forma part de la realitat i que l’important no és ni la realitat ni la veritat, sinó el rumor.

Los rumores, nos guste o no, son el combustible principal que alimenta el mecanismo de comunicación triunfante en esta nueva economía, el boca a oreja. La combustión permanente de dichas especulaciones es la que precisamente pone en marcha el motor de la atención de los ciudadanos, del debate privado y público, y es necesaria para lograr la perseguida cohesión social y visión común frente a un problema. Por tanto, para construir la imagen de España no debemos tratar como incendio lo que en realidad es necesaria combustión.

Antonio Núñez: España serà lo que se rumoree. El Pais, 16/08/2010

¿Llegeixo bé si interpreto que –tornant a l’analogia- el senyor Núñez ens està dient que la malaltia és imprescindible perquè el malalt continuï malalt?

Ara es pot percebre que l’esquerra amb el seu liberalisme moral ha fet la feina bruta al liberalisme econòmic i, sense saber-ho, s’ha immolat en el seu altar. És patètic veure el president del govern lloant les excel•lències d’unes polítiques contràries a les que va pactar amb els seus electors, abans d’oferir el seu cap a un botxí. Jo no sóc partidari del martiri, no el vull ni per a mi ni per als altres, però si alguna vegada em toca ser martiritzat preferiré que sigui per defensar les meves idees, no per defensar les idees del botxí.

La derrota s’ha produït. A Europa, no hi ha cap partit d’esquerres amb la fortalesa suficient per guanyar unes eleccions en la dècada que acabem d’encetar. Ara bé, això no és el pitjor. Hi ha dos fets més greus: 1) la irresponsabilitat de la majoria dels governants d’esquerres, que s’han sentit còmodes en les corts del poder i han confirmat cada dia, davant del mirall, la seva superioritat moral, han deixat orfes els miserables (ja se’m perdonarà la incorrecció política) i n’han creat més. 2) Referint-nos a Espanya i a Catalunya, amb set anys de governs d’esquerres, ara hi ha molta més gent en una situació de pobresa irreversible i també, molta més gent relegada, exclosa, humiliada. Si aquestes circumstàncies coven la ràbia i el ressentiment, el conflicte social pot ser imparable i no ens podem imaginar la seva magnitud.

Hi ha solució? Sí. Hi ha alternativa, sí. Em referiré més endavant a un escenari desitjable per a aquest any que acabem d’encetar. De tota manera, amb franquesa, penso que el millor seria promoure plataformes noves d’implicació ciutadana amb dos objectius: 1) presentar als governs la possibilitat d’una política econòmica alternativa que exigeixi molts sacrificis immediats als que tenim sous o ingressos dignes, alts o molt alts, però que ens compensi amb la creació de llocs de treball, per a les persones preparades, en sectors on hi hagi feina per repartir (aquesta és la paraula: repartir), i amb l’assignació de fons extraordinaris per a les persones que viuen en la pobresa. 2) anar definint un partit nou, per si l’esclerosi dels partits tradicionals es converteix en “el” problema. Potser la paraula idònia per a aquest partit seria “demòcrata” per posar de relleu la reinstauració del seu factor bàsic: el govern ho és en representació dels ciutadans, no del poble, ni del públic, ni dels consumidors, ni de les audiències, ni dels territoris, ni de la nació, dels ciutadans. I també hauria d’incorporar el qualificatiu “europeu”, perquè Europa, ara, és més solució que mai. (Ja sé que acabo d’anomenar unes sigles que ja existeixen). El nom fa la cosa. Aquest partit hauria de tenir una vocació de centralitat i hauria de proposar la regulació del liberalisme econòmic i també la del liberalisme moral, des de la confiança en les virtuts dels ciutadans, molts dels quals no només saben regular-se, sinó que, amb convenciment o per força, ja ho han fet.

L’ESCENARI

1. El nou govern de Catalunya respon a les expectatives creades en els àmbits de l’educació i de la cultura.
2. El Partit dels Socialistes de Catalunya assumeix les seves responsabilitats i encerta la reformulació dels objectius.
3. El PSOE convenç Zapatero de la conveniència de la seva substitució immediata, forma un govern amb credibilitat i orienta les seves polítiques cap a la creació d’ocupació.


QUE NO ENS FALTI
1. El pa a taula
2. La disposició a nous viatges d’anada
3. La ironia

(L’escenari el desenvoluparé un altre dia)