dilluns, d’octubre 10, 2011

O un altre PSC o un altre Partit - i 3

Fa dues setmanes, en una tertúlia radiofònica, un periodista li va dir a un polític: ja estem, de fet, en campanya electoral, per tant res del que diguis ens ho podem agafar seriosament. Hem d’esperar al dia 21 de novembre (la cita no és textual). No faig referència a aquestes paraules per denunciar-ne la barbaritat aparent, sinó per emfasitzar-les. Ha canviat el món, han empitjorat les expectatives dels ciutadans, hi ha una indefinició perillosa que pot provocar una catàstrofe social i resulta que a l’hora de decidir qui ens governa ho hem de fer en base a múltiples formes de mentida, servides amb un llenguatge buit, insolvent. No és que falli alguna cosa accessòria: fallen els pilars del Sistema.

Els saberuts gabinets de comunicació imposen “discursos que persuadeixin l’auditori”. Des del setial del presumpte coneixement de les persones aconsellen als polítics –i aquests se’ls creuen- adular-les, bressolar-les perquè s’adormin i oblidin les dificultats reals i advertir-les del perill del triomf des adversaris. I així ens veiem obligats a percebre diàfanament com es deterioren les condicions de vida de la majoria dels ciutadans –no de tots, alguns les milloren escandalosament-, a escoltar sorolls (em nego a dir-ne paraules i menys música) que pretenen enganyar-nos i a esperar l’endemà de les eleccions.

En resum, al sobirà (el poble) se li demana el vot sense un compromís solvent –allò que es farà amb aquest vot. És immoral i no té res a veure amb la democràcia.

El panorama és molt inquietant en les circumstàncies actuals en què la desacreditació dels partits polítics i de la funció pública són també una part del problema.

D’aquí venia la meva apel•lació a construir un altre PSC o un altre Partit. Era molt difícil, però no impossible. Ara ja no hi som a temps. Sembla que no hi haurà un altre Partit i el PSC està donant una imatge desoladora per als que ens hem passat tota la vida defensant-lo i, temporalment, representant-lo. L’argument fonamental continua essent vàlid: hi ha mes de cinc milions de ciutadans espanyols, un milió a Catalunya, condemnats, a priori, a l’abstenció.

Serà difícil viure els dies que falten per a les eleccions més tristes des de la restauració democràtica. Cap Partit ens presentarà una avaluació precisa de la realitat, ni ens dirà, amb paraules convincents, la veritat del què pensa fer –o tem haver de fer- en relació a les quatre problemàtiques que ens afecten més greument: l’econòmica, la institucional i política (també territorial), la de valors i la cultural.

No s’ha de ser molt intel•ligent per intuir que el 20 N pot significar una altra cosa a partir de 2011: el primer dia d’una llarga etapa neofranquista. Es derrocarà l’Espanya Constitucional i s’instaurarà l’Espanya Nacional. Es decidirà -des d’on hi haurà legitimitat democràtica per decidir- que s’ha acabat la broma del desenvolupament constitucional i que comença a tornar a ser hora de la "renacionalització". Una nova victòria dels apologistes, apòstols del sacrifici de la realitat a l’altar de la “idea d’Espanya”. Una nova derrota de Luís Cañuelo, de Manuel de la Revilla, d’Antonio Machado, de Luis Cernuda, de José María Ridao (espanyols que m’han estimulat a pensar els últims trenta anys que la seva idea d’Espanya, que jo compartia, era possible). Una nova victòria de Juan Pablo Forner, de Menéndez Pelayo, d’Ángel Ganivet, de José María Pemán, de Jon Juaristi.

Si reflexionem sobre la implicacions que aquesta amenaça possible té per a Catalunya, aquí, la preocupació hauria de ser majúscula. No m’agrada lamentar-me del passat ni plànyer-me del present, però no puc deixar de constatar una evidència paradoxal: mentre una part dels catalans –amb molt ressò als mitjans- repeteixen constantment que no en volen saber res d’Espanya –des de la indiferència, del sentiment de superioritat moral, o, pitjor, d’una aversió injustificable en democràcia-, una part cada dia més considerable d’espanyols s’ha ocupat i s’ha preocupat de Catalunya i l’ha confirmat com el “seu problema”, un problema a resoldre, que pesarà en el sentit del vot d’una minoria nombrosa.

El proper govern, del PP, té el camp abonat per a totes les iniciatives que se li acudeixin contra l’Estat Autonòmic (que és el constitucional) i, si considerem les circumstàncies d’Euskadi, la víctima -única i propiciatòria- serà Catalunya. I quan la crisi provoqui -o culmini- la segona recaiguda, cap fórmula del pensament independentista -l'únic que articula un discurs versemblant sobre el futur català- serà possible en els propers vuit anys (la pròpia essència de l’independentisme intel•ligent és l’europeisme i Europa, ara, no es pot permetre aquest front).

Davant d’aquest perill, altre cop la mirada ha d’apuntar al PSC. Més ben dit, al PSC, al govern de la Generalitat i a la coalició que té la majoria al Parlament de Catalunya. Estan obligats a entendre’s i a donar senyals inequívocs de disposició a l’entesa –fins i tot, abans del 20 N-. Des del meu punt de vista és imprescindible que, entre els dos, arribin als 35 diputats a Madrid (en això, podem fer-hi molt els ciutadans) i que Iniciativa i Esquerra facin el millor resultat possible. Després de les eleccions veurem que el PSOE es mostra disposat a pactar amb el PP (en una reedició de les “componendas” –no trobo una bona traducció al català d’aquesta paraula- entre Cánovas i Sagasta). Ja n’hem tingut dos tastos, amargants per les formes i els continguts: la reforma constitucional i la cessió de la base de Rota. El PSC haurà de dir no a l’envestida neofranquista. Haurà de dir no al PSOE en qüestions territorials. Haurà d’ajudar a construir el “poder de Catalunya”, i el model que pot enfortir més aquest poder és un pacte conjuntural (a dos o tres anys, prorrogables) que porti a un govern de concentració català (no uso l’adjectiu nacional per subratllar la necessitat integradora). El considero imprescindible i penso que s’hauria de fer abans dels primers acords a Madrid, que arribaran molt aviat.

Durant aquests dos o tres anys, els socialdemòcrates hauríem de portar la paraula “progrés” als laboratoris d’anàlisi i reformulació i, en el pacte, treballar amb tres paraules que poden conduir a un acord eficaç: la perfectibilitat, la solidaritat i el respecte.

En aquest escenari, no hi pot fer res un nou Partit –tant de bo es pogués constituir un Think Tank que el fes possible si es considera necessari-, però sí que hi pot fer molt un nou PSC, del qual, de moment, se’n veuen pocs senyals esperançadors.