dissabte, de desembre 01, 2012

A Catalunya, potser és necessari un govern d’unitat


La Unió Europea està en crisi perquè ha estat segrestada segrestada el poder econòmic d’alguns països que han desactivat la política de les Institucions escollides pels ciutadans.

La crisi de la Unió Europea és també espanyola, però Espanya també està en crisi perquè a partir de 1996 l’Estat va iniciar una “segona transició”, impulsada amb entusiasme i astúcia pel PP, que va imposar la política de trinxera, on l’adversari deixava de ser el company amb qui deliberar, per convertir-se en l’enemic a destruir, i va implementar un model econòmic el motor del qual eren la usura i la cobdícia. També va canviar el rumb de la interpretació de la Constitució per tergiversar-ne l’esperit i tornar a la matriu castellana, sempre dogmàtica, sempre uniformadora, sempre excloent. El PSOE, incomprensiblement, va seguir en el mateix paradigma –camuflat per les polítiques dels canvis socials, alguns imprescindibles i d’altres que envaïen la llibertat de la ciutadania-. Els partits catalans hegemònics no es van oposar ni a la política de trinxera, ni al nou model econòmic, però van haver de connectar amb els ciutadans de Catalunya que, ja el 2010, van reaccionar amb contundència i maduresa a l’ús dels poders de l’Estat per a la contrareforma involutiva.

Les crisis de la Unió Europea i espanyola també són catalanes. Però Catalunya les pateix amb una gravetat especial perquè és feble, molt feble, i perquè durant l’últim any la majoria de partits polítics i la majoria de comentaristes dels mitjans de comunicació han creat un miratge que han confós amb la realitat ciutadana. Penso que aquest miratge és el que ha provocat que els resultats de les últimes eleccions hagin estat sorprenents. La realitat catalana no es corresponia a la imatge que molts se n’havien fet.

I ara què?

Penso que el primer que s’ha de demanar és que no es torni a cometre l’error del miratge. No es poden tornar a construir presumptes veritats amb interpretacions interessades dels resultats electorals. Potser el que convé és aturar-se i revisar la realitat. Canviar la mirada. Estudiar molt. Introduir la paciència en l’acció política i, també, en els mitjans de comunicació.

Tenim, esclar, algunes urgències:

La primera és l’atenció als damnificats per la barbàrie econòmica que ens domina i per les polítiques que han agreujat la crisi (m’atreveixo a fer aquesta afirmació perquè considero que si unes polítiques no han impedit la condemna a la misèria a milions de ciutadans i a desenes de milers d’empreses productives són responsables de la gravetat de la situació; ningú no em podrà convèncer que és més important un punt menys de dèficit que la feina de milers de treballadors honestos; que és més important pagar el deute a un banc que pagar el deute a entitats d’atenció social; que és més important satisfer el senyor Monti que als ciutadans innocents que temen l’arribada de l’exèrcit civil que li prendrà el pis on viu).

La revisió de la realitat començarà amb bon peu si admetem la complexitat –riquíssima i democràtica- de la ciutadania catalana; si acceptem que la nostra política també ha estat de trinxeres; i que vam abocar-nos, alguns amb molt d’entusiasme, a l’economia de la usura i de la cobdícia. També seria important fer un exercici d’humilitat i abandonar l’altivesa moral amb què enfrontem totes les crisis que ens afecten.

La revisió continuaria pel bon camí si féssim memòria de les paraules sàvies que han guiat temps esplèndids o que han lamentat períodes devastadors. Per exemple que destruir és molt fàcil i construir molt lent; que costa relativament poc saber on està el mal, però és molt difícil percebre què és i on està el bé; que la recerca d’objectius excel·lents no és un antídot contra mètodes injustos; que no n’hi ha prou que allò que desitgem sigui millor que allò que tenim: la millora ha de compensar els mals de la transició; que els revolucionaris pacífics han de respectar els adversaris.

La segona urgència és la formació d’un govern sòlid que tingui la màxima autoritat moral a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Després dels resultats electorals, hi ha diferents possibilitats de govern, però penso que només n’hi ha una que pugui tenir aquesta autoritat moral: un govern d’unitat constituït sense criteris de quotes i sense submissions als “estats majors” dels partits.

(No em refereixo a un govern de tecnòcrates, ni d’independents. Mai he considerat democràtica la desconsideració als polítics ni la entronització dels tècnics o dels independents. Sí que proposo que els partits facin un pas enrere i que no interfereixen en l’autonomia del Parlament ni en la del Govern. La “separació de poders” també passa per això).

Els ciutadans van escollir un Parlament. És als parlamentaris a qui correspon intentar arribar al millor acord possible, sense invents que només es poden defensar amb sofismes. I el millor acord possible serà aquell que aconsegueixi aplegar el màxim de forces polítiques a l’entorn d’un programa solvent.

M’atreveixo a avançar que, atesos els resultats electorals, i tenint en compte molt especialment el nombre de vots de les diferents opcions polítiques, podria tenir un suport molt gran un programa basat en les prioritats següents:
Atenció urgent als ciutadans i ciutadanes que viuen en la pobresa o que voregen el seu llindar.
Garantia dels serveis sanitaris, socials, educatius i culturals suficients.
Millora del finançament.
Estímul de l'economia productiva.
Optimització de la col·laboració amb Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments.
Convocatòria del referèndum.

Vivim temps molt difícils –no sé si en som del tot conscients- i la situació pot empitjorar. La història està plena d’exemples de catàstrofes que han derivat de greuges, pors i ràbies. També de miopies dels governants. En els racons de la història també hi ha exemples de gestos i accions que han permès frenar caigudes i recuperar dignitats. Aquests exemples conjuguen, entre d’altres, tres virtuts: el respecte, la compassió i la generositat.

Hem de ser capaços d’imaginar alternatives.







divendres, de setembre 28, 2012

És imprescindible un partit català nou

Si no es crea una opció electoral que prioritzi els interessos i les necessitats dels ciutadans de Catalunya des dels principis de la justícia social i de l’equitat, molts milers d’homes i dones amb dret a vot no sabran qui votar el dia 25 de novembre, i, la majoria, ho farà en blanc o s’abstindrà. Si sempre és bona la màxima participació, aquesta vegada és imprescindible. Molt més que la majoria absoluta d’un partit, necessitem una participació nombrosa, per damunt de la que es dóna en les eleccions generals. La nostra autoritat moral creixerà.

El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.

Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.

Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)

Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.

A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.

En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.

CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.

És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:

1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.

2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.

No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.

Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).

Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.

La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.

Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.

Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.

Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.

Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)

Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.

En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.









dilluns, de juliol 16, 2012

Potser ja és massa tard.1

Hi ha vuit factors que poden justificar el títol d’aquest text i dels dos que el complementaran:

1.El “Real Decreto-Ley 20/2012, de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y el fomento de la competitividad" (dit amb altres paraules, més clares i més pròximes a la realitat: mesures contra les víctimes de la crisi perquè una part dels responsables rebin cent milions d’euros i per aprofitar l’avinentesa i fer la contrareforma a Espanya).

2.Les conviccions que es deriven de l’última Escuela de Verano de la FAES. (Llegir els documents de la FAES és adonar-se de la magnífica manera de treballar de la dreta espanyola. Normalment, encerten les seves prediccions, entre altres coses, perquè tenen una bona logística, una bona estratègia i cap escrúpol per aplicar tot tipus de tàctiques).

3.El domini dels mitjans de comunicació d’Espanya per part de la ideologia nacionalista espanyola, neofranquista. Ara es farà quasi hegemònica amb les mesures que està prenent el govern central per al control absolut de la ràdio i les televisions públiques.

4.La ignorància i la impotència del PSOE (i del PSC). Ignorància en el sentit que han viscut els últims anys en un món que no tenia res a veure amb la realitat. Els costarà molt temps fer-ne una diagnosi correcta, si l’arriben a fer i hi són a temps.

5.Els errors del govern català, que el sotmeten absolutament al PP i al govern de Madrid. El perjudici suplementari que estem patint els catalans també és responsabilitat del nostre Govern.

6.La deriva europea cap al menyspreu de la sobirania popular i cap a l’incompliment de les normes per a la presa de decisions establertes en tots els tractats. No hi ha cap norma europea que pugui legitimar el “càstig” a Grècia o a Espanya.

7.La reacció dels ciutadans no troba cap canalització. La immensa majoria -segurament que no seria exagerat parlar d’un setanta per cent- poden fer seva la frase “ningú no ens representa”.

8.Atesa la clarividència i la capacitat de síntesi de “El Roto” em preocupa molt aquesta vinyeta: http://elpais.com/elpais/2012/07/09/opinion/1341856280_000180.html


Per raons professionals, he hagut de tornar a llegir King Lear de Shakespeare. Molt sovint els artistes ens donen definicions impossibles d’obtenir mitjançant els altres processos de coneixement. A l’escena primera de l’acte quart, Gloucester diu: 'Tis the time’s plague when madmen lead the blind (És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs. Traducció de Salvador Oliva). Trobo que és una manera molt precisa de descriure la situació actual. Els “Madmen” del gran casino en què s’ha convertit el planeta guien els cecs, els governants democràtics.

***

En els altres dos textos d’aquesta sèrie intentaré explicar millor els vuit factors i afegiré unes reflexions sobre la necessitat de l’heterodòxia per fer front a l’envestida contra els drets dels ciutadans a la qual estem assistint.

Presentaré cinc accions heterodoxes que considero imprescindibles:

1. Un exercici de (re)coneixement de la força immensa de les persones, partits i instàncies civils que han dit prou a les conquestes de l’Estat del Benestar, i de la feblesa de la majoria dels ciutadans (i dels partits que els haurien de representar i defensar).

2. Assumpció de la necessitat de fer política europea i d'exigir que se’n faci.

3. La petició insistent i per totes les vies democràtiques i pacífiques possibles –que són moltes- de la dimissió del govern de l'Estat per fer tot el contrari del que va proposar en el programa amb el qual va guanyar les eleccions.

4. La creació d’un ens d’anàlisi i acció institucional a Catalunya que defineixi l’Estat que necessitem els ciutadans de Catalunya i les accions que s’han d’emprendre per a la seva consecució.

I la més important i urgent en la conjuntura actual:

5. L’estudi, la creació i l’execució d’un programa de repartiment del treball. Penso que no es pot proposar cap mesura en aquest moment si abans no es mostra la disposició col·lectiva a compartir el que tenim.

dimecres, de maig 23, 2012

S'està fent cada cop més tard. 3

En el primer article d’aquesta sèrie vaig intentar sintetitzar les meves preocupacions en la degradació de la política. Em referia a la política tal com es va anar configurant a partir de 1945: des de la salvaguarda dels principis de les velles declaracions fundacionals es concretava un objectiu extraordinari, l’Estat del Benestar. Des de pactes tàcits i d’acords explícits, teixint costums i promulgant lleis, la ciutadania se sentia protagonista d’un procés de millora modesta de les condicions de vida pròpies i, sobretot, de la construcció d’una arquitectura sociopolítica que oferiria a les generacions futures unes oportunitats individuals i col·lectives mai imaginades.

Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.

Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.

Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.

La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.

A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).

A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696

Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.

Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.

Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).

Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %

(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)

Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?







(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.

dimecres, de maig 09, 2012

S'està fent cada cop més tard. 2

En un llibre de publicació recent, Radicales libres –interessant, com la majoria dels seus assaigs-, José Maria Ridao escriu: Otto Rosenberg –un gitano que va patir la persecució nazi- sufriría una decepción tanto más profunda cuanto que ponía en entredicho su secreta esperanza de que ningún sistema político podría jamás abolir la compasión. La lectura d’aquestes paraules va coincidir amb la reunió del BCE a Barcelona, vigilada per terra, mar i aire, i vaig pensar que acabava de trobar una formulació precisa del diagnòstic del que està passant a Europa i més específicament a alguns països, entre els quals hi ha Espanya. L’organisme que dirigeix, sense cap autoritat moral, Mario Draghi celebrava una de les cerimònies perfectament programades per abolir la compassió. La irritació que em produïen les imatges va activar-me la ironia i per un moment vaig pensar que el que veiem eren dibuixos de “El Roto”: una foto de grup dels culpables de la malaltia -que, com els bruixots, s’havien convertit en els responsables de la cura-, somrients davant les càmeres que immortalitzaven la barbàrie; una altra foto dels mateixos en un dels grans àpats de celebració de la cerimònia obscena per confirmar, entre tast i tast de bons vins i d’aliments de qualitat suprema cuinats amb receptes sofisticades, que la compassió anava debilitant-se adequadament; una altra foto d’un policia estirat amb un fusell amb mira telescòpica protegint-los de no se sap ben bé qui... La ironia va donar pas a la tristesa quan vaig escoltar el meu president demanant al nunci del final de l’Estat del Benestar a Europa, que donessin una oportunitat a l’esperança. Un representant polític legitimat pels vots dels ciutadans suplicava caritat a uns senyors que no representen ningú, que no estan legitimats democràticament, però que intervenen descaradament en les nostres vides. Aquestes imatges es barrejaven amb el record de la faula Els animals empestats: el lleó, el rei, després de constatar que la pesta s’escampa per les seves terres ordena que es busqui el culpable de la epidèmia. Amb una dignitat falsa confessa que potser ell en té la culpa, perquè ha devorat convulsivament xais i fins i tot un pastor, però la guineu, el llop i d’altres animals aristocràtics s’encarreguen de treure-li del cap aquestes cabòries girant-li l’argument –"és un honor pels devorats"-. La guineu, el llop i totes les altres bèsties amb “càrrec” confessen presumptes excessos i els neguen immediatament. Al final, només queda el ruc. No hi ha dubte: ell és el culpable de la pesta, perquè ha gosat menjar-se l’herba d’un camp. Ha de patir i morir perquè la resta d’animals se salvin. La reunió de Barcelona em va semblar una posta en escena molt vella, però fastuosa, d’aquesta faula. De fet, feia quatre dies que s’havien infligit càstigs als malalts, als majors de 26 anys sense feina, als “sense papers” i un conseller de la Generalitat havia suggerit als joves catalans que se n’anessin a fer de cambrers a Londres. Una altra obra va acabar d’omplir la visió esperpèntica de la setmana passada, Los barateros, l’excel·lent article que Mariano José de Larra va escriure l’any 1836. Discuteixen un barater i la societat. El barater es queixa que la societat no el protegeix, només el castiga. I la societat li respon: Porque mis leyes, baratero alcanzan con la pena a aquellos a quienes no alcanzan con la protección. Ellas renuncian a amparar, pero no a vengar; lo bueno de ellas, baratero, es para mí, lo malo, para ti; (...) tú no puedes castigar mi negligencia y mi falta de amparo. Quan el barater li fa la pregunta fonamental, ¿Y la igualdad ante la ley, sociedad?, la societat contesta: Hombre del pueblo, la igualdad ante la ley existirá cuando tú y tus semejantes la conquistéis (...) Y de qué te quejas, pueblo? No renuncias a tus derechos en el acto de no reclamarlos? ¿No lo autorizas todo sufriéndolo todo? En aquestes paraules hi ha la fórmula de la rectificació. Els ciutadans no podem sofrir-ho tot, perquè és el mateix que autoritzar-ho tot. ¿Què podem fer? Abans d’aventurar una resposta a aquesta pregunta convé reflexionar sobre l’estratègia del neoliberalisme salvatge. Altre cop ens il·lumina José María Ridao, a Radicales libres, quan descriu la crisi dels anys trenta del segle passat: Grandes períodos, grandes procesos, grandes trastornos: una descripción del mundo, en suma, donde las figuras de una abstracción colectiva ocuparon el lugar de los acontecimientos reales, que sus contemporáneos sólo vivieron, sin embargo como acumulación de dramas individuales en paralelo, en radical e incomunicable soledad. S’ha construït un gran relat quasi mític. D’una banda, els mercats totpoderosos, cínics i capriciosos –com els déus de l’Olimp-, que inspiren els sermons dels sacerdots que sublimen el dolor i li confereixen un sentit: el patiment d’avui és imprescindible si no volem caure en el precipici. De l’altra els governs oferint els sacrificis pertinents que calmaran la ira dels totpoderosos. I flotant en aquest univers líquid –fals-, els ciutadans damnificats, entre els quals hi ha, condemnats a l’atur, cinquanta de cada cent joves. És aquest relat el que ens obliga a suportar que Mario Draghi sentenciï: "la primera prioritat és l’estabilitat de preus; la segona prioritat és l’estabilitat financera"... S’ha de abandonar aquest relat i les regles que se’n deriven i s’ha d’exigir als nostres representants legítims que també abandonin aquest terreny de joc, on no hi ha els ciutadans. Potser els ciutadans podríem començar amb una declaració solemne: no estem disposats a acceptar que s’aboleixi la compassió, per tant, estem disposats a compartir el que tenim, perquè tots tinguem, encara que alguns, la majoria, tinguem menys. Deixo les implicacions polítiques d’aquesta declaració per al proper article.

dimecres, d’abril 11, 2012

S’està fent cada cop més tard. 1

Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.

Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula

He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?

Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.

S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).

He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.

En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.

És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:

Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.

L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?

Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.

Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.

Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.

Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.

La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.

A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.

S’està fent cada cop més tard. 1

Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.

Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula

He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?

Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.

S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).

He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.

En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.

És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:

Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.

L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?

Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.

Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.

Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.

Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.

La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.

A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.

dimecres, de gener 11, 2012

Adéu, PSC

El PSC s’ha extraviat. En el Congrés va perdre l’oportunitat de començar a rectificar la deriva dels últims anys –el factor principal de tres derrotes formidables-. L’interès amb què el van seguir els mitjans de comunicació permetia enviar un missatge solvent a tota la ciutadania. Una vegada més no es va estar a l’alçada de les circumstàncies. Res del que es va dir públicament responia de manera convincent als problemes reals (als greus problemes reals) de la majoria de ciutadans de Catalunya. No vaig percebre cap canvi rellevant, perquè els responsables del desgavell continuen acaparant el poder. I el nou primer secretari va fer un discurs vell, buit, banal. Havia llegit feia poc la intervenció, llarga, densa, persuasiva, de Helmut Schmith davant dels congressistes del SPD. La diferència es abismal. La diferència entre les paraules d’un “home d’Estat” i les d’un “home de Partit”.

Era ingenu esperar que el Congrés fos una altra cosa, ja ho sé. De fet, la història dels vuit últims anys és la de la perpetuació dels responsables dels errors reconeguts, una paradoxa sobre la qual tornaré més endavant.

És dolorós veure com una organització que ha fet aportacions tan substancials a la restauració de la democràcia espanyola i a la vertebració del catalanisme, ara sigui un mecanisme rovellat incapaç de generar aportacions polítiques efectives en un moment de crisi econòmica greu, que s’està aprofitant per teixir la segona fase de la reforma conservadora radical a Europa i als EEUU –el somni de Reagan i Thatcher- i, a Espanya, per enderrocar l’Estat Constitucional i substituir-lo per un Estat Nacional –el somni de José Antonio Primo de Rivera-.

I més dolorós és veure com molts companys de molt temps –alguns amics- se sotmeten a les imposicions -que critiquen privadament- dels responsables de la catàstrofe que no han perdut el poder i col·laboren en una presumpta renovació que saben que no és real.

A tot això s’hi afegeix la submissió a un PSOE que és incapaç de generar alternatives a un model caducat (liderat per Rubalcaba) o a un altre cosa (liderada per Chacón) –no es pot parlar de model- que és la responsable principal de la derrota política i moral del socialisme espanyol. El fet que les úniques candidatures amb possibilitats de dirigir del PSOE siguin aquestes dues és l’exemple clau de la seva obsolescència. El PSOE té un problema molt greu si els candidats a liderar-lo són els dos grans derrotats en les últimes eleccions, a Espanya i a Catalunya. Es podria arribar a parlar de falta de respecte als electors.

Hi ha un document que permet fer-se una idea de la incongruència radical de les persones que volen continuar dominant el PSOE. És “Mucho PSOE por hacer” (producte evident de la marca propagandística que sempre acompanya Carme Chacón). Només comentaré tres fragments:

(...) los socialistas nos hemos ido dejando parte de nuestra credibilidad en el camino. Cuando tardamos en reconocer y llamar a la situación económica con el mismo nombre que la llamaban los ciudadanos, perdimos ante ellos buena parte de nuestro crédito. Cuando aplicamos, ciertamente obligados, políticas contra la crisis ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores, perdimos otra parte de nuestro crédito. Más aún cuando no fuimos capaces de equilibrar los esfuerzos y sacrificios que dichas políticas imponían a los sectores más débiles de nuestra sociedad con la carga fiscal que debería haberse exigido a los más poderosos. También hemos dejado una parte de nuestro crédito cuando hemos justificado la limitación de nuestras prácticas democráticas internas con el argumento de las dificultades a las que nos enfrentábamos, en lugar de ver en la amplia participación de los militantes una vía de solución a nuestros problemas (…)

Fixem-nos que en aquest fragment es construeix un “nosaltres” que no només se separa de la ciutadania, sinó que exclou també els militants del partit. És a dir, afirmen que “nosaltres, els socialistes” no hem escoltat els militants socialistes. Sense voler-ho mostren l’arrel del problema: una cúpula que ho ha volgut controlar i dominar tot, que ha aniquilat el pensament crític i que s’ha apropiat de la identitat del Partit: “L’État c’est moi”.

Pot semblar que en la cita anterior hi ha un reconeixement sincer dels errors. No. La sinceritat els hauria dut a l’autoexclusió dels propers òrgans directius i no ho fan. Al contrari, i ho deixen clar en un altre paràgraf extraordinàriament significatiu:

(...) lo importante no es señalar quién haya podido equivocarse; esos errores, en mayor o menor medida, y por acción o por omisión, ya forman parte de nuestra trayectoria colectiva.

Ara sí que en el “nosaltres” hi volen els que durant anys han estat marginats i exclosos. Els errors són “nostres”, de tots, per tant no podem parlar de persones, no podem identificar responsables, perquè ho som tots. Ens obliguen a oblidar-nos de qui s’ha equivocat, amb la intenció de continuar dirigint els errors del futur. Aquesta actitud exigeix la creació d’un concepte nou que algun filòsof hauria d’estudiar. En podríem dir "l’ètica de la irresponsabilitat", que inspira l’actuació dels responsables que es declaren irresponsables de les catàstrofes que podien haver evitat, abans d’intentar continuar ocupant llocs de responsabilitat.

En el document hi ha la denuncia inútil dels "poders no democràtics que pretenen imposar els seus privilegis i la seva moral a tota la societat". És inútil perquè alguns dels signants del document s’han sotmès a aquests poders des del govern i els han convidat -i festejat- unes quantes vegades a La Moncloa. També denuncien el retorn als egoismes nacionals, ells, que s’han passat els últims sis anys (des que van encunyar l’eslògan “Gobierno de España”) alimentant l’egoisme estèril del nacionalisme espanyol.

En el document hi ha, només faltaria, una declaració programàtica: la potenciació del treball i del capital intel·lectual, la reforma fiscal integral, el combat del frau…

En la crisis, hemos de reforzar el compromiso que los socialistas hemos mostrado siempre con los más débiles, con los trabajadores y las mujeres, y volcar, además, toda nuestra energía en rescatar a los jóvenes de la discriminación laboral y social que sufren.

La pregunta innocent davant tanta impertinència és “vostès han governat els últims vuit anys i podien haver fet tot això, no?

En el document també es reivindiquen els encerts –n’hi ha hagut, esclar-. I s’insisteix en una “auténtica revolución en derechos civiles” (he de confessar que no entenc què són els drets civils actualment: ¿els que no són militars, o religiosos…? no ho sé). En aquest cas, el problema és que aquesta presumpta revolució s’ha fet en un marc erroni: el liberalisme moral. Sospito que quan diuen drets civils volen dir drets individuals. És a dir han ajudat a Thatcher i a Reagan en la seva creuada a favor de l’individualisme radical i ferotge, sense compassió. Ja he escrit moltes vegades que la crisi actual s’ha gestat en el cultiu creuat del liberalisme econòmic i del liberalisme moral.

En aquestes circumstàncies i en coherència amb tot el que he escrit durant els últims catorze mesos en un bloc on, en comptes de parlar de política de partits, m’hauria agradat reflexionar i dialogar sobre cultura i ensenyament, el que s’escau és dir adéu, amb respecte, amb afecte a les persones, ple de dubtes, fins i tot amb el desig de estar equivocat.

Continuo pensant que és imprescindible un partit socialdemòcrata català. Després de constatar la impossibilitat d’un PSC nou, a alguns només ens queda l’esperança d’un partit nou. Em consta que hi ha molta gent que el desitja perquè el necessita. ¿Serà possible en un temps de desmantellament dels principis de la política i de descrèdit induït dels polítics? ¿Serà possible en un temps en què el pensament socialdemòcrata troba tan poques oportunitats de desenvolupar-se i d’aplicar-se? Ha de ser possible.