dissabte, de desembre 01, 2012

A Catalunya, potser és necessari un govern d’unitat


La Unió Europea està en crisi perquè ha estat segrestada segrestada el poder econòmic d’alguns països que han desactivat la política de les Institucions escollides pels ciutadans.

La crisi de la Unió Europea és també espanyola, però Espanya també està en crisi perquè a partir de 1996 l’Estat va iniciar una “segona transició”, impulsada amb entusiasme i astúcia pel PP, que va imposar la política de trinxera, on l’adversari deixava de ser el company amb qui deliberar, per convertir-se en l’enemic a destruir, i va implementar un model econòmic el motor del qual eren la usura i la cobdícia. També va canviar el rumb de la interpretació de la Constitució per tergiversar-ne l’esperit i tornar a la matriu castellana, sempre dogmàtica, sempre uniformadora, sempre excloent. El PSOE, incomprensiblement, va seguir en el mateix paradigma –camuflat per les polítiques dels canvis socials, alguns imprescindibles i d’altres que envaïen la llibertat de la ciutadania-. Els partits catalans hegemònics no es van oposar ni a la política de trinxera, ni al nou model econòmic, però van haver de connectar amb els ciutadans de Catalunya que, ja el 2010, van reaccionar amb contundència i maduresa a l’ús dels poders de l’Estat per a la contrareforma involutiva.

Les crisis de la Unió Europea i espanyola també són catalanes. Però Catalunya les pateix amb una gravetat especial perquè és feble, molt feble, i perquè durant l’últim any la majoria de partits polítics i la majoria de comentaristes dels mitjans de comunicació han creat un miratge que han confós amb la realitat ciutadana. Penso que aquest miratge és el que ha provocat que els resultats de les últimes eleccions hagin estat sorprenents. La realitat catalana no es corresponia a la imatge que molts se n’havien fet.

I ara què?

Penso que el primer que s’ha de demanar és que no es torni a cometre l’error del miratge. No es poden tornar a construir presumptes veritats amb interpretacions interessades dels resultats electorals. Potser el que convé és aturar-se i revisar la realitat. Canviar la mirada. Estudiar molt. Introduir la paciència en l’acció política i, també, en els mitjans de comunicació.

Tenim, esclar, algunes urgències:

La primera és l’atenció als damnificats per la barbàrie econòmica que ens domina i per les polítiques que han agreujat la crisi (m’atreveixo a fer aquesta afirmació perquè considero que si unes polítiques no han impedit la condemna a la misèria a milions de ciutadans i a desenes de milers d’empreses productives són responsables de la gravetat de la situació; ningú no em podrà convèncer que és més important un punt menys de dèficit que la feina de milers de treballadors honestos; que és més important pagar el deute a un banc que pagar el deute a entitats d’atenció social; que és més important satisfer el senyor Monti que als ciutadans innocents que temen l’arribada de l’exèrcit civil que li prendrà el pis on viu).

La revisió de la realitat començarà amb bon peu si admetem la complexitat –riquíssima i democràtica- de la ciutadania catalana; si acceptem que la nostra política també ha estat de trinxeres; i que vam abocar-nos, alguns amb molt d’entusiasme, a l’economia de la usura i de la cobdícia. També seria important fer un exercici d’humilitat i abandonar l’altivesa moral amb què enfrontem totes les crisis que ens afecten.

La revisió continuaria pel bon camí si féssim memòria de les paraules sàvies que han guiat temps esplèndids o que han lamentat períodes devastadors. Per exemple que destruir és molt fàcil i construir molt lent; que costa relativament poc saber on està el mal, però és molt difícil percebre què és i on està el bé; que la recerca d’objectius excel·lents no és un antídot contra mètodes injustos; que no n’hi ha prou que allò que desitgem sigui millor que allò que tenim: la millora ha de compensar els mals de la transició; que els revolucionaris pacífics han de respectar els adversaris.

La segona urgència és la formació d’un govern sòlid que tingui la màxima autoritat moral a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Després dels resultats electorals, hi ha diferents possibilitats de govern, però penso que només n’hi ha una que pugui tenir aquesta autoritat moral: un govern d’unitat constituït sense criteris de quotes i sense submissions als “estats majors” dels partits.

(No em refereixo a un govern de tecnòcrates, ni d’independents. Mai he considerat democràtica la desconsideració als polítics ni la entronització dels tècnics o dels independents. Sí que proposo que els partits facin un pas enrere i que no interfereixen en l’autonomia del Parlament ni en la del Govern. La “separació de poders” també passa per això).

Els ciutadans van escollir un Parlament. És als parlamentaris a qui correspon intentar arribar al millor acord possible, sense invents que només es poden defensar amb sofismes. I el millor acord possible serà aquell que aconsegueixi aplegar el màxim de forces polítiques a l’entorn d’un programa solvent.

M’atreveixo a avançar que, atesos els resultats electorals, i tenint en compte molt especialment el nombre de vots de les diferents opcions polítiques, podria tenir un suport molt gran un programa basat en les prioritats següents:
Atenció urgent als ciutadans i ciutadanes que viuen en la pobresa o que voregen el seu llindar.
Garantia dels serveis sanitaris, socials, educatius i culturals suficients.
Millora del finançament.
Estímul de l'economia productiva.
Optimització de la col·laboració amb Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments.
Convocatòria del referèndum.

Vivim temps molt difícils –no sé si en som del tot conscients- i la situació pot empitjorar. La història està plena d’exemples de catàstrofes que han derivat de greuges, pors i ràbies. També de miopies dels governants. En els racons de la història també hi ha exemples de gestos i accions que han permès frenar caigudes i recuperar dignitats. Aquests exemples conjuguen, entre d’altres, tres virtuts: el respecte, la compassió i la generositat.

Hem de ser capaços d’imaginar alternatives.