dimecres, de maig 15, 2013

La unitat és imprescindible

Si repassem què ha passat els últim cinc anys a Catalunya podem observar, entre d’altres, els fets següents:

- Hi ha centenars de persones, una “gran minoria”, que s’ha enriquit igual que abans o, fins i tot, més.
- Hi ha centenars de milers persones abocades a la misèria que cultiven l’esperança, però que tremolen de por.
- Hi ha centenars de milers persones ofegades per la misèria que encara alimenten l’esperança.
- Hi ha centenars de milers persones humiliades per la misèria que han hagut de renunciar a l’esperança.

- L’any 2008 hi havia el 9% d’aturats (346.000 persones); el 2012, el 22’6% (846.000 persones)
- L’any 2008, 79.000 joves no tenien feina, el 20%; el 2012, eren 153.000, el 50%
- L’any 2008, 243.000 persones de 25 a 54 anys no podien treballar, el 8%; el 2012, arribaven a 612.000, el 21 %.
- L’any 2008, 24.000 persones de 55 anys o més no tenien feina, el 5 %; el 2012, van ser 81.000, el 16 %.

- Els bancs i les caixes han rebut milions d’euros dels contribuents, que han utilitzat “per sobreviure”, no per complir amb la seva funció en el sistema econòmic.
- Hi ha hagut persones en els bancs i les caixes que han ideat o copiat “productes financers” que han conduit a la ruïna centenars de milers de conciutadans.

- Hi ha hagut empreses que s’havien desviat cap el Gran Casino de la mal anomenada “economia financera” de les quals no en queda cap rastre.
- Hi ha hagut empreses que havien fet bé la feina, però que s’han quedat sense crèdit i, mantenint-se viables, han hagut de tancar.
- Hi ha empreses que continuen treballant gràcies a la voluntat i a la capacitat de renúncia dels seus directius i dels seus treballadors.

- S’ha retallat la sanitat pública fins a deixar-la en un estat crític.
- S’ha retallat l’ensenyament públic d’una manera indiscriminada, sense tenir en compte ni respectar el treball dels professionals que pertanyen als col·lectius menys protegits.
- S’ha retallat l’atenció social frustrant les expectatives de mínima qualitat de vida de les famílies que la necessitaven.
- S’ha retallat l’aportació pública i privada a la investigació, que ja rebia pocs recursos, i es convida les persones amb més talent i preparació a emigrar, després d’haver-los explotat amb beques ridícules o amb “compensacions econòmiques” insultants.

I tot això és més greu pel fet que el statu quo que domina l’aparell de l’Estat aprofita les circumstàncies per imposar una doble involució: la neoliberal i la uniformitzadora. (Un pas més en la direcció equivocada. Quan a Europa es construïen estats, Espanya erigia un imperi; quan a Europa triomfava la Il·lustració, aquí dominava la reacció; quan Europa teixia l’Estat del Benestar, aquí s’imposava la dictadura. Ara, quan més falta fa treballar per a una Unió Europea Federal, els poders “de sempre” reforcen els seus vincles, s’uneixen, decreten el final de la diversitat de debò -que mai no pot ser atorgada- i tornen a conjugar el verb “españolizar”).

Conclusió:

La majoria de les persones que vivim a Catalunya tenim, almenys, cinc problemes:
1. Una desigualtat econòmica i social creixent, absolutament injusta (aquí també és veritat que mai no havia estat tan gran com ara la diferència entre els que tenen més diners i els que en tenen menys). La desigualtat precipita el trencament de la cohesió.
2. Un Estat que no ens és propici i una absència clamorosa d’aliats (entenc per aliat aquell que està disposat a comprendre, no em refereixo al col·laborador incondicional).
3. Uns partits polítics incoherents. (Es dóna un sentit impropi a aquesta paraula. Es considera que una persona és coherent si és un bon militant, fidel, devot... si defensa sempre les mateixes idees, és a dir, si quan hi ha un conflicte entre la realitat i les conviccions pròpies, allò que decideix canviar és la realitat. Si parléssim d’objectius, podria ser acceptable, però si ens referim a coneixement, de cap manera. Precisament, la incoherència dels partits radica en què pretenen dominar una realitat que desconeixen).
4. Un Govern que no governa i que contribueix a generar inseguretat jurídica.
- Diuen que no hi havia més remei que fer les retallades que ha fet (abusant d’una paraula digna que han contribuït a fer malbé: austeritat).
- De debò?
- És lògic fer mal a qui dóna la legitimitat per governar sense explicar-li la veritat?
- És lògic sacrificar els ciutadans als altars de l’economia especulativa?
- No és radicalment impropi de la política democràtica que només hi hagi una possibilitat d’acció, quan, precisament, la política és democràtica si es pot escollir entre alternatives?

5. I si ens referim a l’anomenada “agenda nacional”. S’ha avançat molt?
- Els éssers humans actuem per obtenir alguna cosa o bé per representar (significar) alguna cosa. No tinc cap dubte que amb el lideratge del Govern s’han fet i es fan moltes coses simbòliques, però se’n podria destacar alguna que sigui realment útil?

El panorama és desolador. Objectivament desolador.

Què poden fer –que han fet moltes vegades- els éssers humans quan es troben en situacions de necessitat extrema o de catàstrofe? Unir-se i encarar junts les dificultats.
- Ho hem fet, a Catalunya?
- Alguns ciutadans, sí. De manera anònima i amb una generositat exemplar.
- Han propiciat aquesta unitat els partits polítics que han escollit les persones que anaven a les llistes guanyadores de les eleccions? (perdoneu la formulació, però la realitat la reclama).
- No. Els partits polítics juguen en un altre univers on és imprescindible la desunió.

Queda una possibilitat: que les ciutadanes i els ciutadans exigeixin unitat i si no obtenen resposta, que la demanin, i si tampoc no obtenen resposta, que la supliquin... en nom propi i, sobretot, d’aquells que formen part de la Catalunya miserable, que s’oculta diàriament darrere d’estadístiques o se li prometen paradisos llunyans.

(En un altre escrit ja vaig defensar que era necessari un govern d’unitat a Catalunya. Ara he signat un manifest per a una candidatura unitària catalanista a les eleccions europees: http://juntsaeuropa.cat . Continuaré insistint)

dilluns, de març 04, 2013

Ni rota, ni roja

(Aquest article és la continuació de l'anterior en el qual reflexionava sobre l'ofensiva del statu quo espanyol contra l'autonomia local. Avui em referiré a l'autonomia catalana)

Contra la ciutadania catalana

1. L’estat autonòmic no pot funcionar amb situacions de privilegi. El model foral de concert o conveni d’ Euskadi i Navarra (o potser hauríem de parlar de la seva aplicació) crea un estat d’injustícia permanent i representa un mal exemple. És molt difícil que una Constitució que diu defensar la igualtat de tots els espanyols contempli una excepció fiscal i econòmica d’aquesta igualtat. Si totes les comunitats tinguessin i apliquessin un concert semblant, l’estat seria inviable.

2. Espanya tampoc pot funcionar amb l’anomenat “cafè per a tothom”, perquè, contra el que pretenen alguns –molts-, és un estat amb diferències territorials molt importants, un estat molt complex, que el Partit Popular està uniformitzant gràcies al control del BOE i a la col·laboració de mitjans de comunicació importants.

3. En aquest context, la resolució del Tribunal Constitucional contra un Estatut aprovat en un procés d’estricta pulcritud democràtica que va culminar amb l’aval en referèndum del poble de Catalunya posa punt i final al pacte constitucional d’on deriva un Estat de les Autonomies que no tenia per què ser el que ha acabat essent.

Al mateix temps, aquella desafortunada resolució obre les portes a dictàmens com el del Consell d’Estat contra la declaració del Parlament de Catalunya, d’un dogmatisme que nega una de les essències democràtiques: la deliberació fonamentada en el convenciment que “l’altra pot tenir raó” (s’ha destacat, amb raó, la discrepància de Fernando Ledesma i de Miguel Herrero de Miñon, però potser no s’ha subratllat prou l’acord amb el dictamen de José Luís Rodríguez Zapatero, de María Teresa Fernández de la Vega –què era per a ells l'Espanya plural?- o d’Alberto Aza, una persona que va ser director de Gabinet de Suárez, secretari general de la Casa Reial i creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de Catalunya, l’any 2010 –una distinció que mereixen les persones que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural-).


A propòsit de les actuals reivindicacions catalanes, es parla molt d’un text de la Cort Suprema de Canadà en resposta a tres preguntes del govern federal respecte la voluntat secessionista del Quebec. En aquest text podem trobar els arguments per criticar la resolució desafortunada del Tribunal Constitucional espanyol (també són arguments a favor del referèndum que s’haurà de fer a Catalunya).

La Cort Suprema de Canadà afirma textualment:

La Constitution n'est pas uniquement un texte écrit. Elle englobe tout le système des règles et principes qui régissent l'exercice du pouvoir constitutionnel. Une lecture superficielle de certaines dispositions spécifiques du texte de la Constitution, sans plus, pourrait induire en erreur. Il faut faire un examen plus approfondi des principes sous-jacents qui animent l'ensemble de notre Constitution, dont le fédéralisme, la démocratie, le constitutionnalisme et la primauté du droit, ainsi que le respect des minorités. Ces principes doivent guider notre appréciation globale des droits et obligations constitutionnels qui entreraient en jeu si une majorité claire de Québécois, en réponse à une question claire, votaient pour la sécession.

(La Constitució no és només un text escrit. Engloba tot el sistema de regles i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional. Una lectura superficial d’algunes disposicions específiques del text de la Constitució podria induir a error. Cal fer un examen més aprofundit dels principis subjacents que animen el conjunt de la nostra Constitució: el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme, la primacia del dret i el respecte a les minories. Aquests principis han de guiar la nostra apreciació global dels drets i obligacions constitucionals que entrarien en joc si una majoria clara de “québécois”, en resposta a una pregunta clara, votessin a favor de la secessió)

¿Dels cinc “principis subjacents” que destaca la Cort Suprema de Canadà en va tenir en compte cap el nostre Tribunal Constitucional? Es pot dir que va atendre el constitucionalisme i la primacia del dret –alguns juristes ho discuteixen, tenint en compte resolucions anteriors del mateix Tribunal i la qualitat del procés-, però segur que no va tenir en compte l’autonomisme (l’equivalent al federalisme canadenc), la democràcia ni el respecte a les minories.

I va anar més enllà: va convertir un Estatut en un manual d’instruccions amb una multitud de notes a peu de pàgina, més pròpies d’un document de “repressió preventiva” que d’una norma del “bloc constitucional”.

El conflicte s’agreuja per l’acció del Partit Popular –i d’altres- que vol agafar el relleu dels regeneracionistes espanyols i culminar l’obra que somniaven Joaquín Costa i uns quants membres de l’anomenada “Generación del 98” (¿per a quan la revisió acadèmica dels seus autors? És una de les impostures intel·lectuals més greus dels programes educatius –també a Catalunya-).

No m’agrada simplificar, però tampoc renuncio a escoltar o donar nom a les simplificacions dels que no pensen com jo. Em permeto doncs proposar un punt de partida de l’anàlisi de l’evolució de la ideologia que torna a ser hegemònica a la resta de l’estat amb aquesta formulació: De l’Espanya “roja y rota” que s’havia de combatre a sang i foc (i unes persones, que tenen noms i cognoms, ho van fer, amb intensitats diferents, durant quaranta anys), es va passar al famós “antes roja que rota” per arribar a l’actual “ni rota ni roja”.

I els ciutadans de centre-esquerra i d’esquerres contemplen atònits com els partits que els haurien de representar no busquen, de debò, amb imaginació i perspicàcia, -i conjuntament- la manera de fer-hi front.

divendres, de febrer 22, 2013

De l’Estat de les Autonomies a l’Estat contra qualsevol autonomia

Tenia previst publicar el segon article d’aquesta sèrie la setmana passada, però la lectura del “Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración local” (versió 18.02.13) m’ha portat a tornar-lo a escriure i a dividir-lo en dues parts.

I. CONTRA L'AUTONOMIA LOCAL

Els sectors que després de la mort del dictador Franco van aconseguir retenir el poder a Espanya –i que ara l’ostenten- tenien por dels Ajuntaments. M’imagino que es devien alegrar que la Constitució que van acceptar de mala gana no atribuís cap poder polític real als governs locals.

El record les últimes eleccions municipals a Espanya, el 12 d’abril de 1931, era viu. Havien precipitat el canvi de règim: dos dies més tard es proclamava la Segona República.

Del 1975 al 1979 es van conjurar moltes instàncies i es van esmerçar molts esforços perquè no tornés a passar. Això explica el retard de la convocatòria; el fet que no es tingués en compte la Llei Municipal de Catalunya, que indicava que la primera convocatòria d’eleccions municipals seria efectuada pel Govern de la Generalitat; la definició d’un marc d’actuació dels Ajuntaments molt restrictiu. El mateix marc que va consolidar la Llei de Bases del Règim Local de 1983. Les administracions locals podien tenir totes les iniciatives que volguessin, però el mínim de capacitat política i econòmica.

La por era fundada. Van guanyar els partits d’esquerres i la immensa majoria de les ciutats importants d’Espanya es van preparar per donar la benvinguda a governs municipals diferents de debò, persones enemigues declarades de la dictadura, que venien de les associacions de veïns, dels sindicats, de la militància política clandestina.

Segur que es van convocar reunions urgents en despatxos d’olor ranci i molt poder per evitar “com fos” el que deurien anomenar “nou Front Popular”.

No és difícil imaginar-nos-ho si consultem a les hemeroteques la premsa d’aquelles setmanes. Tierno Galván, el nou alcalde de Madrid declarava literalment No soy partidario del Frente Popular. El Ayuntamiento tiene que ser centro de paz, de diálogo, de colaboración, muy distinto del Parlamento. ¿Qui era el destinatari d’aquestes paraules?

A Catalunya, Ramon Trias Fargas signava un article sorprenent: La entrada de los socialistas en algunos ayuntamientos y muy concretamente en el de Barcelona no tiene porque ser algo irremisiblemente negativo. I continuava: Si el Gobierno socialista sabe ser realista, sensato y eficiente en la solución de los problemas cotidianos (…); si sabe tener presente que los ayuntamientos, precisamente porque la eficacia y la buena gestión son su primer objetivo, deben administrar bien y sobre todo con igual trato para todos, entonces me parece que el Gobierno sociaIista en las poblaciones donde el voto popular lo justifique, puede preparar pedagógicamente el terreno para la alternancia en el poder, sin la cual la democracia se hace ilusoria. En todo caso, no hay que exagerar las cosas. Es frecuente que el público piense en materia de política municipal de forma distinta a lo que piensa cuando se trata de la política estatal. En muchos países se vota más conservador en las elecciones generales, que son las que definen el modelo de sociedad. Véase el caso de Francia en los últimos tiempos. En otros lugares, el electorado suele dar el voto en las municipales a los partidos que en el Parlamento están en la oposición. Esto ha sucedido con frecuencia en Inglaterra. Quiero decir que en este tres de abril último no ha pasado nada. Ni se configura nada que una democracia sana y fuerte no pueda digerir.

¿Què va conduir una persona profundament democràtica i antifranquista com Ramon Trias Fargas a escriure, el 5 d’abril de 1979, aquest text que conclou negant el que realment havia passat (este tres de abril último no ha pasado nada)?

Trenta anys més tard encara dolen els anticossos que es van generar en aquell moment i que han impulsat normes i accions que han convertit els Ajuntaments en Entitats sense autonomia política i amb una autonomia administrativa vigilada i escapçada per administracions que no eren elegides directament pels ciutadans: les Diputacions primer i, més tard, els Consells Comarcals (àmbits de domini dels partits, lluny del control directe de la ciutadania).

Ara, el Partit Popular vol aprofitar els temps obscurs i incerts que estem vivint per donar el cop de gràcia a l’autonomia local.

Els delictes i els comportaments indeguts d’alguns (pocs, però rellevants) alcaldes i regidors corruptes ha facilitat el descrèdit dels Ajuntaments, que no es salven de la malfiança de la ciutadania.

També hi ha ajudat el perillós “alzheimer col·lectiu”. No es recorda què van fer els primers governs, amb les arques buides, sense el personal adient, sense conèixer l’administació, sense la complicitat de la majoria dels “cuerpos nacionales”.

Amb la col·laboració generosa i lleial de moltes persones implicades en organitzacions socials i culturals i amb un coneixement precís de les necessitats dels pobles i ciutats van treballar amb diligència i entusiasme per aconseguir uns municipis més nets, més endreçats, més segurs. Es van elaborar els primers estudis, previs als primers programes d’acció i d’inversió, i es van posar les bases per a la qualificació cultural, per als equipaments escolars, esportius i de lleure i per a un urbanisme controlat. I es van situar els impostos als nivells necessaris i es van crear els òrgans recaptatoris per aplicar-los amb justícia. El català va començar a recuperar el rang de llengua administrativa, encara que es va haver d’esperar alguns anys per poder escriure les actes en aquesta llengua (es podia fer, sempre que també es fes en castellà, que era la llengua vàlida). I es van inventar projectes d’impacte singular, com, per exemple, les emissores municipals, que durant un temps van promoure noves formes de participació i van constituir-se en escola dels professionals que més tard passarien a corporacions públiques o privades amb uns models d’informació i de programació absolutament rupturistes.

Malgrat aquestes credencials, no es va produir cap gest en favor d’una major autonomia política i d’un millor finançament (val a dir que ni per part del Govern Central, ni del Govern de la Generalitat). Com a màxim se’ls va convidar a la festa enverinada d’unes requalificacions urbanístiques que estan en l’origen dels excessos de l’última dècada.

El gest ha arribat ara, en el moment de màxim descrèdit dels polítics, en forma de “cop de gràcia”. És el gest que no es van atrevir a fer fa trenta anys els “titulars” del poder espanyol.

Si l'“Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración Local” es transforma en Llei, el poder institucional més proper als ciutadans, el que pot auscultar millor totes les problemàtiques i el que pot fer d’avantguarda dels serveis públics, el poder local, serà una “gerència” sotmesa permanentment als criteris del govern central de torn (és a dir, obligada a complir les seves indicacions i no els requeriments d’uns ciutadans cada cop menys sobirans).

En l’exposició de motius queda palès l’objectiu: racionalizar la estructura organizativa de la Administración local de acuerdo con los principios de eficiencia, estabilidad y sostenibilidad financiera, garantizar un control financiero y presupuestario más riguroso y favorecer la iniciativa económica privada evitando intervenciones administrativas desproporcionadas.

Més endavant aclareix:

Por tanto, solo podrán ejercer competencias impropias, cuando no se ponga en riesgo financiero la realización de las competencias propias, no haya duplicidades con las competencias autonómicas, y se garantice la sostenibilidad financiera de las nuevas competencias o actividades económicas, respetando en todo caso el principio de eficiencia y el resto de los requerimientos de la legislación de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera.

Dóna més poder a les Diputacions (uns ens anacrònics, poc democràtics, sotmesos als partits). El objetivo de racionalizar la estructura organizativa de la Administración local se refleja en las medidas incluidas para fortalecer a las Diputaciones provinciales

Manté els “cuerpos nacionales”, és a dir “de obediencia nacional española” i, a més, reforça l’immens poder que ja té la función interventora en las entidades locales.

En cap moment s’esmenta l’obligació d’atendre les necessitats ciutadanes (que penso que hauria de ser l’objectiu principal d’una institució democràtica, no?) ni el principi d’autonomia.

L’avantprojecte incompleix la Carta Europea de l’Autonomia Local. Només cal comparar el que acabem de transcriure amb el preàmbul d’aquest document (copio la versió aprovada per les corts espanyoles):

(…) considerando que las Entidades locales son uno de los principales fundamentos de un régimen democrático; considerando que el derecho de los ciudadanos a participar en la gestión de los asuntos públicos forma parte de los principios democráticos comunes a todos los Estados miembros del Consejo de Europa; convencidos de que en este nivel local este derecho puede ser ejercido más directamente; convencidos de que la existencia de Entidades locales investidas de competencias efectivas permite una administración a la vez eficaz y próxima al ciudadano; conscientes de que la defensa y el fortalecimiento de la autonomía local en los diferentes países de Europa representan una contribución esencial en la construcción de una Europa basada en los principios de democracia y descentralización del poder; afirmando que esto supone la existencia de Entidades locales dotadas de órganos de decisión democráticamente constituidos que se benefician de una amplia autonomía en cuanto a las competencias, a las modalidades de ejercicio de estas últimas y a los medios necesarios para el cumplimiento de su misión (…)

Més edavant, afirma:

Article 3: El ejercicio de las competencias públicas debe, de modo general, incumbir preferentemente a las autoridades más cercanas a los ciudadanos.

Article 8.2: Todo control administrativo de los actos de las Entidades locales no debe normalmente tener como objetivo más que asegurar el respeto a la legalidad y de los principios constitucionales.

El llarg camí que els que van retenir el poder el 1975 van deixar obert per quan vinguessin temps propicis per a la involució, que va ser traçat pel Partit Popular a partir de 1996, que no va ser rectificat pel PSOE quan va recuperar el govern de l’Estat, el camí de la interdicció de l’autonomia local està a punt d'assolir el seu objectiu.

¿L’elecció de l’alcalde tornarà a ser la designació de qui ha d’agafar el telèfon quan truquin dels Ministerios o de la Delegació o Subdelegacions del Govern (central, òbviament)? I quan s’acosti un ciutadà amb un problema urgent o important, potser li haurà de dir: “em planteges un problema impropi, que m’obligaria a una intervenció administrativa desproporcionada i que atempta contra els principis d’eficiencia, estabilitat y sostenibilitat financiera, que tinc l’obligació de garantir…”?


dilluns, de febrer 11, 2013

Els partits polítics tenen la clau, la ciutadania ha d'exigir la rectificació. 1

(Les notícies que estem coneixent els últims mesos conviden, en un primer moment, a respostes des de la impotència. Però si som capaços de mantenir el cap clar i ser perseverants en la il·luminació dels problemes fonamentals, podem convertir aquestes notícies en l’últim argument per demanar/exigir als partits polítics que rectifiquin ja, no amb gestos ni amb mesures-“placebo” aconsellades pels professionals de la manipulació. Perquè, a Espanya, són els partits que tenen la clau de la rectificació de les polítiques econòmiques equivocades i del desgavell institucional/territorial.

Han de retornar a la ciutadania la sobredosi de "confiança" que han rebut des de la restauració democràtica. Han de deixar de controlar les Institucions i han d’impulsar processos de democràcia interna i de connexió amb les persones reals i els seus problemes. No poden quedar-se en una exhibició de pseudo-transparència com la que estem veient, amb vergonya aliena, aquests dies. No necessitem succedanis d’actes de fe.

Òbviament que els parlaments s’han d’afanyar a fer noves lleis electorals i de finançament de les formacions polítiques, però això requereix mesos. En aquest moment és imprescindible que els partits comencin a treballar com si aquestes noves lleis ja estiguessin vigents. I qui diu els partits, diu els dirigents, els opositors a les direccions i els militants.

Reflexionaré sobre aquest tema en els tres articles que publicaré aquesta setmana.)


I

L’atenció a allò real és una virtut
Hannah Arendt

La majoria de les persones del sud d’Europa vivim temps molt difícils. Tenim molts problemes que ens aclaparen, ens immobilitzen i en vencen: problemes reals i problemes imaginats (tant perillosos com els reals).

Veiem molt poques solucions reals, imaginem solucions ideals (que no resolen els problemes).

Ens resulta impossible adaptar el nostre temps vital al vertigen dels esdeveniments.

Estem en perill de consolar-nos amb la indignació, llepant-nos les ferides, convencent-nos de la nostra bondat i innocència i denunciant la “irresponsabilitat dels altres”.

I malgrat tot, no vivim el pitjor temps de la història.

Hi ha hagut períodes esgarrifosos, de grans catàstrofes -naturals o provocades pels deliris humans-, en què les conseqüències han estat irreversibles. Hi ha hagut èpoques de misèria econòmica i moral insuportables. Durant milers d’anys la vida de la majoria dels individus no tenia cap valor.

Estem en un temps crític, sí, però tenim recursos materials, intel·lectuals i morals suficients per encarar els problemes i resoldre’ls.

Cada vegada són més els qui reconeixen que les mesures contra l’anomenada “crisi econòmica” no han estat encertades. Podríem afegir que l’error ha derivat d’una diagnosi incorrecta.

En aquestes circumstàncies, potser és aconsellable tornar a mirar els problemes, definir-los altre cop, buscar les seves causes i, al mateix temps, imaginar solucions possibles (no possibles solucions).


Qüestions prèvies

1. Parteixo de la base que, en democràcia, l’objectiu polític prioritari és governar la complexitat per articular una nova convivència, no sotmetre les singularitats i les diferències a una abstracció convertida en altar i doctrina per estar a l’alçada d’una presumpta “gran oportunitat històrica”.

Els governs s’haurien de “limitar” a aconseguir l’aproximació màxima a les realitats (en plural) de la ciutadania; detectar les inquietuds i els desitjos compartits; percebre les pors; definir els problemes; pensar solucions possibles; mantenir, restaurar o crear àmbits de relació de manera que es minimitzin, sense necessitat de cap tipus de repressió, els riscos d’enfrontament. En resum, governar la complexitat per articular la convivència i millorar la cohesió.

M’agrada molt una definició del temps polític-social: una sèrie de moments en què les persones es van fent cada vegada més hospitalàries (lamento no haver anotat el seu autor).

2. Hem de fer el possible per rebaixar les proclames. Prendrem mal si volem escriure la propera pàgina de la nostre història -que està en blanc- en poesia èpica. Millor la prosa, senzilla i humil, discreta i respectuosa.

Els problemes

Els problemes són molts. Em cenyiré a tres que considero greus i intentaré explicar com la solució del tercer pot afavorir la dels altres dos.


Primer problema. La desigualtat econòmica creixent

Penso que hauríem de prescindir de l’expressió “crisi econòmica”, perquè enlluerna, no deixa veure la realitat, potser hi veurem millor si li donem el nom de “desigualtat econòmica” i li afegim l’adjectiu “creixent”. La democràcia és un règim que ha d’afavorir la igualtat. Si no ho fa, es degrada i prepara el terreny a règims pseudo-democràtics.

L’origen del problema és una nova “separació de poders”.

Un repàs de la història ens pot permetre entendre què està passant. Al segle XIX, la reivindicació de la “separació de poders” la van protagonitzar els adversaris de la democràcia: Napoleó III, “l’emperador dels francesos” volia ser independent dels poders parlamentari i judicial. Ningú podia controlar la “voluntat del monarca”.

Ara passa el mateix. Hi ha molts “Napoleó III”. Estem sota un “Imperi Econòmic” -els governants del qual tenen nom i cognom- que està a punt d’aconseguir la “separació de poders”. En diuen llibertat i desregulació, ho van formular en l’anomenat Consens de Wasingthon, el 1990, ho han anat elaborant i desenvolupant amb recursos econòmics i humans extraordinaris, amb fermesa i constància, i, sobretot, amb astúcia (han aconseguit que una part de la feina la fessin governs socialdemòcrates i han dominat la majoria dels partits amb el seu finançament). Estan a punt d’aconseguir un règim absolutista nou (el poder no ha d’estar subjecte a cap limitació institucional). Tot el que pugui ser negoci ho ha de ser i ho serà –si forma part de les competències públiques, ha de privatitzar-se-.

El problema s’agreuja perquè alguns partits polítics democràtics són partidaris d’aquest règim absolutista nou (que mereix el nom de “nova plutocràcia”) i estan contribuint a la seva hegemonia desmantellant les Institucions governamentals, degradant la funció pública i desacreditant la política. El Partit Popular n’és el paradigma. Però cal dir que d’altres partits han contribuït i contribueixen a la seva consolidació i, sobretot, que la Unió Europea ha claudicat (els que la manen de debò no han estat escollits democràticament).

El patiment que la instauració del regim nou comporta, exigit pels seus executius, és infligit pels governs democràtics en un procés cruel que va convertint, de fet, els ciutadans en súbdits.

Després de robar-li a les paraules austeritat i reforma el seu sentit (l’austeritat és una virtut i les reformes impulsades pels parlaments són factors claus de la democràcia), han exigit sacrificis (una altra paraula tergiversada).

Un repàs dels sacrificis il·lumina situacions injustes i intolerables: la misèria d’una part molt important de la població; la desaparició de la “classe mitja”, (la gran adversària ja que avalava la millora permanent de l’Estat del Benestar); la retallada de les expectatives i de les possibilitats dels joves; la destrucció de moltes empreses productives i la ineficiència de l’administració pública.

El problema és que un poder no democràtic, l’econòmic, s’ha separat i exigeix la submissió dels poders democràtics.

Si no prenem mesures aviat, ens faran celebrar el final de la crisi amb càntics de lloança al règim nou, que, òbviament, mantindrà oberts al públic uns teatres on se simularan accions de govern; promulgacions de normes; aplicacions de la justícia, per part d’homes i dones escollits per sufragi universal en les “festes quadriennals de la democràcia”.

Al meu entendre, aquest problema només té solució si el considerem “el problema”, si els partits renuncien a teledirigir les Institucions (no postulo governs tecnòcrates, sinó governs independents dels interessos partidaris, defensors tenaços de les Institucions des de les quals serveixen els ciutadans) i si aconseguim que les millors persones l’analitzin a fons, en facin la diagnosi més precisa i proposin les mesures noves urgents a emprendre.