dilluns, de març 04, 2013

Ni rota, ni roja

(Aquest article és la continuació de l'anterior en el qual reflexionava sobre l'ofensiva del statu quo espanyol contra l'autonomia local. Avui em referiré a l'autonomia catalana)

Contra la ciutadania catalana

1. L’estat autonòmic no pot funcionar amb situacions de privilegi. El model foral de concert o conveni d’ Euskadi i Navarra (o potser hauríem de parlar de la seva aplicació) crea un estat d’injustícia permanent i representa un mal exemple. És molt difícil que una Constitució que diu defensar la igualtat de tots els espanyols contempli una excepció fiscal i econòmica d’aquesta igualtat. Si totes les comunitats tinguessin i apliquessin un concert semblant, l’estat seria inviable.

2. Espanya tampoc pot funcionar amb l’anomenat “cafè per a tothom”, perquè, contra el que pretenen alguns –molts-, és un estat amb diferències territorials molt importants, un estat molt complex, que el Partit Popular està uniformitzant gràcies al control del BOE i a la col·laboració de mitjans de comunicació importants.

3. En aquest context, la resolució del Tribunal Constitucional contra un Estatut aprovat en un procés d’estricta pulcritud democràtica que va culminar amb l’aval en referèndum del poble de Catalunya posa punt i final al pacte constitucional d’on deriva un Estat de les Autonomies que no tenia per què ser el que ha acabat essent.

Al mateix temps, aquella desafortunada resolució obre les portes a dictàmens com el del Consell d’Estat contra la declaració del Parlament de Catalunya, d’un dogmatisme que nega una de les essències democràtiques: la deliberació fonamentada en el convenciment que “l’altra pot tenir raó” (s’ha destacat, amb raó, la discrepància de Fernando Ledesma i de Miguel Herrero de Miñon, però potser no s’ha subratllat prou l’acord amb el dictamen de José Luís Rodríguez Zapatero, de María Teresa Fernández de la Vega –què era per a ells l'Espanya plural?- o d’Alberto Aza, una persona que va ser director de Gabinet de Suárez, secretari general de la Casa Reial i creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de Catalunya, l’any 2010 –una distinció que mereixen les persones que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural-).


A propòsit de les actuals reivindicacions catalanes, es parla molt d’un text de la Cort Suprema de Canadà en resposta a tres preguntes del govern federal respecte la voluntat secessionista del Quebec. En aquest text podem trobar els arguments per criticar la resolució desafortunada del Tribunal Constitucional espanyol (també són arguments a favor del referèndum que s’haurà de fer a Catalunya).

La Cort Suprema de Canadà afirma textualment:

La Constitution n'est pas uniquement un texte écrit. Elle englobe tout le système des règles et principes qui régissent l'exercice du pouvoir constitutionnel. Une lecture superficielle de certaines dispositions spécifiques du texte de la Constitution, sans plus, pourrait induire en erreur. Il faut faire un examen plus approfondi des principes sous-jacents qui animent l'ensemble de notre Constitution, dont le fédéralisme, la démocratie, le constitutionnalisme et la primauté du droit, ainsi que le respect des minorités. Ces principes doivent guider notre appréciation globale des droits et obligations constitutionnels qui entreraient en jeu si une majorité claire de Québécois, en réponse à une question claire, votaient pour la sécession.

(La Constitució no és només un text escrit. Engloba tot el sistema de regles i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional. Una lectura superficial d’algunes disposicions específiques del text de la Constitució podria induir a error. Cal fer un examen més aprofundit dels principis subjacents que animen el conjunt de la nostra Constitució: el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme, la primacia del dret i el respecte a les minories. Aquests principis han de guiar la nostra apreciació global dels drets i obligacions constitucionals que entrarien en joc si una majoria clara de “québécois”, en resposta a una pregunta clara, votessin a favor de la secessió)

¿Dels cinc “principis subjacents” que destaca la Cort Suprema de Canadà en va tenir en compte cap el nostre Tribunal Constitucional? Es pot dir que va atendre el constitucionalisme i la primacia del dret –alguns juristes ho discuteixen, tenint en compte resolucions anteriors del mateix Tribunal i la qualitat del procés-, però segur que no va tenir en compte l’autonomisme (l’equivalent al federalisme canadenc), la democràcia ni el respecte a les minories.

I va anar més enllà: va convertir un Estatut en un manual d’instruccions amb una multitud de notes a peu de pàgina, més pròpies d’un document de “repressió preventiva” que d’una norma del “bloc constitucional”.

El conflicte s’agreuja per l’acció del Partit Popular –i d’altres- que vol agafar el relleu dels regeneracionistes espanyols i culminar l’obra que somniaven Joaquín Costa i uns quants membres de l’anomenada “Generación del 98” (¿per a quan la revisió acadèmica dels seus autors? És una de les impostures intel·lectuals més greus dels programes educatius –també a Catalunya-).

No m’agrada simplificar, però tampoc renuncio a escoltar o donar nom a les simplificacions dels que no pensen com jo. Em permeto doncs proposar un punt de partida de l’anàlisi de l’evolució de la ideologia que torna a ser hegemònica a la resta de l’estat amb aquesta formulació: De l’Espanya “roja y rota” que s’havia de combatre a sang i foc (i unes persones, que tenen noms i cognoms, ho van fer, amb intensitats diferents, durant quaranta anys), es va passar al famós “antes roja que rota” per arribar a l’actual “ni rota ni roja”.

I els ciutadans de centre-esquerra i d’esquerres contemplen atònits com els partits que els haurien de representar no busquen, de debò, amb imaginació i perspicàcia, -i conjuntament- la manera de fer-hi front.