dimecres, de maig 15, 2013

La unitat és imprescindible

Si repassem què ha passat els últim cinc anys a Catalunya podem observar, entre d’altres, els fets següents:

- Hi ha centenars de persones, una “gran minoria”, que s’ha enriquit igual que abans o, fins i tot, més.
- Hi ha centenars de milers persones abocades a la misèria que cultiven l’esperança, però que tremolen de por.
- Hi ha centenars de milers persones ofegades per la misèria que encara alimenten l’esperança.
- Hi ha centenars de milers persones humiliades per la misèria que han hagut de renunciar a l’esperança.

- L’any 2008 hi havia el 9% d’aturats (346.000 persones); el 2012, el 22’6% (846.000 persones)
- L’any 2008, 79.000 joves no tenien feina, el 20%; el 2012, eren 153.000, el 50%
- L’any 2008, 243.000 persones de 25 a 54 anys no podien treballar, el 8%; el 2012, arribaven a 612.000, el 21 %.
- L’any 2008, 24.000 persones de 55 anys o més no tenien feina, el 5 %; el 2012, van ser 81.000, el 16 %.

- Els bancs i les caixes han rebut milions d’euros dels contribuents, que han utilitzat “per sobreviure”, no per complir amb la seva funció en el sistema econòmic.
- Hi ha hagut persones en els bancs i les caixes que han ideat o copiat “productes financers” que han conduit a la ruïna centenars de milers de conciutadans.

- Hi ha hagut empreses que s’havien desviat cap el Gran Casino de la mal anomenada “economia financera” de les quals no en queda cap rastre.
- Hi ha hagut empreses que havien fet bé la feina, però que s’han quedat sense crèdit i, mantenint-se viables, han hagut de tancar.
- Hi ha empreses que continuen treballant gràcies a la voluntat i a la capacitat de renúncia dels seus directius i dels seus treballadors.

- S’ha retallat la sanitat pública fins a deixar-la en un estat crític.
- S’ha retallat l’ensenyament públic d’una manera indiscriminada, sense tenir en compte ni respectar el treball dels professionals que pertanyen als col·lectius menys protegits.
- S’ha retallat l’atenció social frustrant les expectatives de mínima qualitat de vida de les famílies que la necessitaven.
- S’ha retallat l’aportació pública i privada a la investigació, que ja rebia pocs recursos, i es convida les persones amb més talent i preparació a emigrar, després d’haver-los explotat amb beques ridícules o amb “compensacions econòmiques” insultants.

I tot això és més greu pel fet que el statu quo que domina l’aparell de l’Estat aprofita les circumstàncies per imposar una doble involució: la neoliberal i la uniformitzadora. (Un pas més en la direcció equivocada. Quan a Europa es construïen estats, Espanya erigia un imperi; quan a Europa triomfava la Il·lustració, aquí dominava la reacció; quan Europa teixia l’Estat del Benestar, aquí s’imposava la dictadura. Ara, quan més falta fa treballar per a una Unió Europea Federal, els poders “de sempre” reforcen els seus vincles, s’uneixen, decreten el final de la diversitat de debò -que mai no pot ser atorgada- i tornen a conjugar el verb “españolizar”).

Conclusió:

La majoria de les persones que vivim a Catalunya tenim, almenys, cinc problemes:
1. Una desigualtat econòmica i social creixent, absolutament injusta (aquí també és veritat que mai no havia estat tan gran com ara la diferència entre els que tenen més diners i els que en tenen menys). La desigualtat precipita el trencament de la cohesió.
2. Un Estat que no ens és propici i una absència clamorosa d’aliats (entenc per aliat aquell que està disposat a comprendre, no em refereixo al col·laborador incondicional).
3. Uns partits polítics incoherents. (Es dóna un sentit impropi a aquesta paraula. Es considera que una persona és coherent si és un bon militant, fidel, devot... si defensa sempre les mateixes idees, és a dir, si quan hi ha un conflicte entre la realitat i les conviccions pròpies, allò que decideix canviar és la realitat. Si parléssim d’objectius, podria ser acceptable, però si ens referim a coneixement, de cap manera. Precisament, la incoherència dels partits radica en què pretenen dominar una realitat que desconeixen).
4. Un Govern que no governa i que contribueix a generar inseguretat jurídica.
- Diuen que no hi havia més remei que fer les retallades que ha fet (abusant d’una paraula digna que han contribuït a fer malbé: austeritat).
- De debò?
- És lògic fer mal a qui dóna la legitimitat per governar sense explicar-li la veritat?
- És lògic sacrificar els ciutadans als altars de l’economia especulativa?
- No és radicalment impropi de la política democràtica que només hi hagi una possibilitat d’acció, quan, precisament, la política és democràtica si es pot escollir entre alternatives?

5. I si ens referim a l’anomenada “agenda nacional”. S’ha avançat molt?
- Els éssers humans actuem per obtenir alguna cosa o bé per representar (significar) alguna cosa. No tinc cap dubte que amb el lideratge del Govern s’han fet i es fan moltes coses simbòliques, però se’n podria destacar alguna que sigui realment útil?

El panorama és desolador. Objectivament desolador.

Què poden fer –que han fet moltes vegades- els éssers humans quan es troben en situacions de necessitat extrema o de catàstrofe? Unir-se i encarar junts les dificultats.
- Ho hem fet, a Catalunya?
- Alguns ciutadans, sí. De manera anònima i amb una generositat exemplar.
- Han propiciat aquesta unitat els partits polítics que han escollit les persones que anaven a les llistes guanyadores de les eleccions? (perdoneu la formulació, però la realitat la reclama).
- No. Els partits polítics juguen en un altre univers on és imprescindible la desunió.

Queda una possibilitat: que les ciutadanes i els ciutadans exigeixin unitat i si no obtenen resposta, que la demanin, i si tampoc no obtenen resposta, que la supliquin... en nom propi i, sobretot, d’aquells que formen part de la Catalunya miserable, que s’oculta diàriament darrere d’estadístiques o se li prometen paradisos llunyans.

(En un altre escrit ja vaig defensar que era necessari un govern d’unitat a Catalunya. Ara he signat un manifest per a una candidatura unitària catalanista a les eleccions europees: http://juntsaeuropa.cat . Continuaré insistint)