dijous, de gener 02, 2014

Nosaltres, els europeu

En democràcia, les eleccions són la gran oportunitat i la gran responsabilitat de la ciutadania. Percebre-les com una oportunitat és fàcil: la possibilitat d’aconseguir els objectius propis si guanya el partit que els ha incorporat en el seu programa. Però, en general, no es consideren un exercici de responsabilitat.

Aquest factor és primordial per entendre el desinterès amb què són esperades les eleccions al Parlament Europeu.

No ens costaria gens trobar desenes d’arguments per explicar el fenomen, per justificar l’euroescepticisme. També hi ha desenes d’arguments per defensar que el projecte polític més engrescador que podem elaborar la majoria dels ciutadans d’Europa és la Unió Europea.

Òbviament que no interessa a l’oligarquia financera perquè una Unió forta podria atrevir-se a dictar regulacions que espatllarien un negoci sense escrúpols basat en anar retallant sobiranies fins que només en quedi una: el “deute sobirà”. Tampoc interessa a les “castes” governants (o dominants) de cada Estat, el poder –també oligàrquic- de les quals no ha disminuït o ha augmentat durant aquests anys de “les tres crisis” (la real, la induïda i la fictícia –intentaré desenvolupar aquesta idea en un altre article d’aquest bloc-). Tampoc interessa, finalment, als nacionalistes, perquè els principis polítics en els quals es fonamenten quedarien obsolets.

Aquesta oposició tan poderosa a la Unió hauria de convertir-se en una raó sòlida a favor per a la ciutadania que se sap i es reconeix complexa, que no vol deixar de ser-ho i que es veu subjugada per unes estructures institucionals i partidistes que no estan al seu servei.

Per a mi, l’argument principal a favor de la Unió Europea deriva de la responsabilitat de la nostra generació, la més afortunada de la història, d’evitar que la convivència empitjori i d’oferir als que ens succeiran en l’aventura de viure uns marcs polítics millors dels que tenim.

De cap manera ho veig com una “oportunitat històrica”, ni com un “moment fonamental” (no molt menys “fundacional”). Si escric aquestes reflexions és perquè el proper mes de maig hi haurà eleccions al Parlament Europeu i la seva composició i les decisions que prengui dependran (en part, ja ho sé) dels vots emesos.

L’anàlisi dels últims vint anys no ens permet ser optimistes. En comptes d’enfortir-se la Unió, s’han reforçat els Estats. Hi ha hagut molta més competència que cooperació i, al final, la Comissió s’ha rendit a les exigències i imposicions dels més forts.

Si obrim el camp d’observació i estudiem la història, les raons per al pessimisme poden ofegar-nos. La història d’Europa està atapeïda de barbaritats devastadores comeses per persones en nom de creences i idees de tot tipus (no només de les que avui mereixen el rebuig absolut. També s’ha expulsat, detingut, torturat i matat en nom del Bé).

Però, per sort, la vida és futur. I per més que s’hagin repetit els errors, aquesta vegada podem fer-ho millor. Si estudiem amb “esperit crític” –el tret diferencial del pensament europeu- les opcions del passat que van ser derrotades, descobrirem idees que ens poden inspirar per definir les alternatives. Penso, per exemple, en l’Erasmisme (cal trobar un vincle comú a tots els individus sobre el qual articular la comunitat política i minimitzar el risc de confrontacions...) o en la Il·lustració (cal trobar els valors universals que permeten contemplar la humanitat com un conjunt i construir el concepte de ciutadania, la fórmula política més poderosa per garantir la pau civil i la convivència sense exclusions...).

Tot el que acabo d’escriure té un sentit especial per a una part (que considero majoritària) de la ciutadania catalana.

Opino que el pensament dominant espanyol no és europeista, però també em preocupa que no ho sigui el català, que en l’eufòria de treballar per a un estat propici, “independent”, oblidem que sense una nova Unió Europea (aquella Federació de pobles iguals on les diverses llengües i les diverses cultures tindrien els mateixos drets, que preconitzava l’any 1955 Czeslaw Milosz), podem acabar essent irrellevants com a país.

(També per això considero imprescindible, en aquest moment, una candidatura unitària catalanista).

Un dels errors més greus de les anàlisis que es fan sobre l’increment de l’independentisme a Catalunya és concloure que s’ha produït una deriva inesperada del nacionalisme moderat cap al separatisme i que la ideologia nacionalista ho domina tot.

Precisament, un dels factors més atractius del present català és que es conjuga un acord civil per a superar la situació Institucional (de moment, no ens donen l’oportunitat d’amidar si és majoritari de debò) amb una dispersió de la intenció de vot que pot ser jutjada negativament (desorientació) o positivament (diversitat).

Les CUP, ICV-EU, ERC i NECat (el nou partit format majoritàriament per socialistes) no són nacionalistes.

Molts hem arribat a la conclusió que l’establishment espanyol està liderant, sense respecte ni pietat, una involució recentralitzadora i ultraliberal, executada pel govern del Partit Popular. La situació resulta més greu si hi afegim la desorientació i la inestabilitat del PSOE, els silencis d'Izquierda Unida i el creixement, com a única alternativa, d’UPyD, un partit apadrinat per intel·lectuals respectables que, sorprenentment, descriuen una Catalunya que no respon a la realitat, sinó a un model que han definit prèviament, al qual demonitzen i donen pals de cec amb una violència verbal que sorprèn i inquieta.

Aquesta deriva espanyola no es correspon de cap manera amb el que han votat reiteradament la majoria dels ciutadans de Catalunya i com que pensem que la situació és irreversible, molts treballem perquè s’iniciï un procés (no kafkià) que hauria de tenir tres fases: 1ª la constatació de l’existència d’una majoria suficient a favor de la independència mitjançant un referèndum consultiu; 2ª (si existeix aquesta majoria) les reformes legals pertinents per facilitar aquesta independència, que han d’acabar amb un referèndum estatal vinculant: 3ª les negociacions per a la separació.

És evident que el procés serà traumàtic –ja ho és, però no més que les (des)mesures bàrbares que s’han imposat amb l’excusa de la crisi o que algunes lleis o resolucions aprovades pel Govern Central-. Ho pot ser molt menys si des de Catalunya deixem clara una convicció: ens és imprescindible una Unió Europea fonamentada en la ciutadania, dit d’una altra manera, ens és imprescindible i urgent la creació d’un veritable “Nosaltres, els europeus”. Catalans i espanyols en formarem part.