dimarts, de maig 20, 2014

Un pacte per a l'Europa de la Ciutadania

1. Les virtuts d’una coalició

Des de fa quatre anys, a Catalunya estem vivint una experiència democràtica molt valuosa, que podria arribar a resultar exemplar. Els ciutadans són conscients que poden produir-se canvis polítics importants, que comportin transformacions socials i millores culturals necessàries, a partir del seu impuls, des de la pulcritud democràtica més estricta i comptant amb les Institucions.

El primer factor té molt de mèrit, perquè en les últimes dècades –en períodes de presumpta prosperitat i en els d’empobriment real- se’ns ha pretès convèncer que les transformacions socials són impossibles o que només ho són si deriven de les úniques possibles (segons diuen): les tecnològiques (confessables) i les derivades de la follia de l’anomenada “enginyeria financera” (inconfessades). La immensa majoria de catalans patim els desastres provocats per les finances cobdicioses, bàrbares i desbocades, i suportem la pressió de les “actualitzacions” tecnològiques, com la majoria d’europeus, però ens sentim protagonistes –perquè ho som- d’una transformació social important inspirada en idees diverses que ens han unit sense uniformar-nos.

El segon factor, la pulcritud democràtica, és una condició que hem d’avaluar constantment. No n’hi ha prou amb la defensa del dret a votar en una consulta i a exigir que el resultat comporti els canvis corresponents. S’ha de defensar el reconeixement de totes les posicions, el dret a la discrepància, l’obligació del debat lleial, i la premissa més bàsica: l’acceptació que només hi ha democràcia si les coses “poden ser d’una altra manera”, si hi ha alternativa.

El tercer factor garanteix el caràcter pacífic i respectuós de les actituds i dels fets. L’estratègia és reformista, és a dir, propugna partir d’unes Institucions democràtiques per arribar a unes altres Institucions democràtiques, sense cap moment de buit legal.

No m’estendré més en la descripció introductòria, perquè el tema d’aquest article és la propera cita electoral.

***

Penso que l’experiència democràtica que vivim està en l’origen d’un pacte que té una gran transcendència immediata i a mig termini. Em refereixo a l’acord entre Esquerra Republicana de Catalunya i Nova Esquerra Catalana per presentar-se junts a les eleccions europees. Salvant la diferència abismal pel que fa a militància i a representativitat entre els dos partits, és la unitat del que representen allò que fa virtuosa la coalició. N’estic segur que no s’hauria pogut produir abans de 2010. No m’explico per què, però sé, per experiència, que el catalanisme popular i republicà ha competit més que cooperat amb el socialisme democràtic, obrer i catalanista. I en alguns moments, la competència ha anat acompanyada de la desacreditació nacional o ideològica de l’adversari.

Alguns acusen l’experiència democràtica catalana de provocar divisions –no nego pulsions i manifestacions excloents de minories instal·lades en les trinxeres-, però aquesta coalició és una prova notòria de la dissolució de prejudicis i de la possibilitat de construir espais més grans, més diversos, més rics. Per primera vegada republicans i socialistes construeixen un marc comú. El que hem vist i conegut durant les últimes setmanes fa pensar que el marc té futur, i això alimenta moltes esperances.

També han sabut presentar una candidatura innovadora. Molt sovint hem associat “innovació” a canvi generacional, com si les persones haguessin de sotmetre’s a “l’obsolescència programada”. La història demostra que els avenços de debò s’aconsegueixen amb la unió d’ignoràncies i debilitats diferents, per exemple les que hi ha entre individus d’edats diferents.

Encapçala la candidatura en Josep Maria Terricabras, un professor de filosofia, director de la prestigiosa càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, especialista i traductor de Wittgenstein i Nietzsche, partidari de mostrar les coses perquè cadascú hi faci la seva reflexió, amb el rebuig, precisament nietzschià, de convertir-se en guia.

L’acompanya l’Ernest Maragall. Tothom coneix la seva experiència i capacitat de treball, el seu esperit crític i la seva autonomia radical de pensament –tan grans com la seva estima generosa a les persones-. Sóc testimoni que fa uns mesos va decidir deixar de liderar iniciatives polítiques. En l’última Assemblea no va tornar a optar a la presidència de Nova Esquerra Catalana. Volia ser un membre del partit a disposició de les persones que n’assumissin la responsabilitat. No és a la llista per continuar una carrera. Hi és per servir una iniciativa engrescadora. I per actualitzar un projecte inacabat (Josep Maria Vallès el va explicar en un llibre molt clarificador: Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi).

L’autoritat moral dels dos és indiscutible. I darrere seu, amb possibilitats de ser escollits si la participació a Catalunya es correspon amb la mobilització dels últims anys, dues persones joves que ja han demostrat saviesa i capacitat de gestió, en Jordi Solé, actual alcalde de Caldes de Montbui, llicenciat en Ciències Politiques i de l’Administració, Màster en Assumptes Europeus per la Universitat de Frankfurt (Oder), assessor, durant cinc anys, al Parlament Europeu; i l’Elisabet Nebreda, una advocada formada a les universitats Pompeu Fabra i Autònoma, Màster en Relacions Internacionals i Afers Exteriors, per la Universitat de Nottingam, i que va formar part del Technical Secretariat Advisory for Bulgària, que assessorava el Primer Ministre en qüestions relacionades amb la Unió i la gestió dels fons comunitaris.

Aquesta candidatura, obtindrà un resultat molt bo, que podria ser excepcional. Lògicament la votaran els simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però també, entre altres, molts socialistes que des de fa anys han vist com la direcció del partit que els havia representat, el PSC, els ignorava i s’extraviava en un viatge del qual poca gent en coneix el rumb, socialistes que, en les últimes eleccions, s’han hagut d’abstenir o votar en blanc.

El 25 de maig, Catalunya no votarà com Espanya, ni com la majoria dels països europeus. I això ens ha d’enorgullir. A part de destacar que l’experiència democràtica també ha impedit l’entrada del discurs populista, la victòria probable d’aquesta coalició deixarà en llocs discrets els partits responsables d’una política europea indigna, amb expressions clarament antidemocràtiques i, per tant, expressarà allò que pensa una majoria de catalans: sí, a un projecte europeu inclusiu; sí, a una altra Unió Europea.


2. La instauració de la sobirania parlamentària

És imprescindible i possible una modificació substancial de les decisions que es prenen a la Unió i de la presa de decisions, que mai no han qüestionat efectivament els tres grans grups que fins ara han dominat el Parlament Europeu, el PPE (Partit Popular Europeu), el S&D (Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates) i el ALDE (Aliança dels Liberals i dels Demòcrates per Europa), als quals estan inscrits els representants del Partit Popular, del PSOE i de CiU.

Molt sovint es parla de la importància de la Unió afirmant que tres quartes parts de les normes que regulen la nostra vida neixen allà. Cal afegir immediatament que si és cert, la Unió hauria de ser un sistema d’Institucions plenament, escrupolosament democràtic. I no ho és.

¿Què és la Unió Europea, ara? Una resposta seria: a) l’Europa d’uns Estats que es coordinen i cooperen des dels principis de delegació i subsidiarietat; b) l’Europa dels “despatxos”: una burocràcia supranacional eficaç –no eficient- que treballa per la integració; i c) l’Europa dels ciutadans, que volen la construcció de la unitat social, cultural i política, sense posar en risc la diversitat ni el benestar.

Si és això, i és un projecte democràtic, el Parlament hauria de ser l’òrgan jeràrquicament superior, el Consell hauria de coordinar els executius dels Estats en les polítiques que comparteixen objectius comuns definits pel Parlament, i la Comissió hauria de ser el “sistema de despatxos” al servei del Parlament i del Consell.

Res a veure amb la realitat. El Parlament Europeu s’ha auto-exclòs del control real i efectiu de les grans decisions. Els últims cinc anys els grups majoritaris s’han resignat a ser uns testimonis privilegiats, des de Brussel·les i Estrasburg, de preses de decisions sense l’aval del Parlament. L’Europa dels “despatxos” –la que no està sotmesa a cap procés d’elecció democràtic- domina, amb ben poca legitimitat. La Troica, que segons el Tractat de Lisboa hauria d’estar formada pel President del Consell, el president de la Comissió i l’Alt representant per a Afers Exteriors i política de Seguretat, ara tothom sap que està constituïda per la Comissió, que mana poc, i pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional que decideixen tot el que és important. Incompleixen la regla d’or del govern democràtic: “No taxation without representation”.

L’Establishment “polític-administratiu” (grup dominant visible que ostenta el poder i l'autoritat reals), s’ha associat a l’Establishment econòmic i s’han instal·lat en els llocs de comandament de la Unió sense necessitat de cites electorals. Amb la credencial de tecnòcrates, han assumit el poder de decisió. Han sentenciat: There is no alternative, no hi ha alternativa. Fan caure governs, en creen de nous, organitzen el naixement de coalicions, prohibeixen referèndums. Emparats en la documentació elaborada en els “despatxos” i en informes externs descaradament interessats, han obligat a infligir sofriment, a enviar a la misèria i a l’exclusió milions de ciutadans europeus que no tenien cap responsabilitat en la bancarrota provocada per la cobdícia d’uns quants –persones i entitats amb noms coneguts-; cada decisió adoptada sota el paraigües de la denominada “política d’austeritat” (una paraula digníssima usada indignament), que amaga l’aniquilació de la solidaritat com a valor inspirador de la Unió, ha suposat una traïció als que, amb molt de sacrifici propi, van regalar-nos l’Estat del Benestar.

Val la pena posar un exemple.

Una carta amb data de 5 d’agost de 2011, dirigida al primer ministre d’Itàlia, signada per Jean-Claude Trichet, President del Banc Central Europeu des del 2003 fins el 2011 i, ara, candidat a la Presidència de la Comissió pel Partit Popular Europeu, i per Mario Draghi (ex-director executiu del Banc Mundial; vice-president per a Europa de Goldman Sachs, ex-governador del Banc d’Itàlia; president del Banc Central Europeu, a partir de l’1 de novembre de 2011).

Els dos dirigents no escollits democràticament s’atrevien a escriure:

a) És necessària una estratègia de reformes global, radical i creïble, que inclogui la plena liberalització dels serveis públics locals i dels serveis professionals. Això hauria d’aplicar-se en particular a la provisió de serveis locals a través de privatitzacions a gran escala.

c) (...) Vista la gravetat de la situació actual dels mercats financers, considerem crucial que s’aprovin tan aviat com es pugui per decret llei totes les accions enumerades en les seccions 1 i 2, seguides de la ratificació parlamentària, abans de finals de setembre de 2011. Seria apropiada també una reforma constitucional que endureixi les normes pressupostàries.

Fa angúnia pensar que Jean-Claude Trichet pugui obtenir una majoria dels vots emesos a Europa, inclosa Espanya. I enorgulleix saber que, a Catalunya, el seu partit potser no arribarà a obtenir l’11% dels vots emesos.

José Luis Rodríguez Zapatero (que ja havia rebut un primer avís el maig de 2010 al qual va respondre retallant salaris públics i aprovant una reforma laboral dràstica) va rebre una altra carta, amb la mateixa data i amb el mateix to, signada per Jean-Claude Trichet i Miguel Ángel Fernández Ordóñez.

Se li indicaven, entre altres mesures, a part de la retallada del salari dels funcionaris, la retallada de l’ajut al desenvolupament, la congelació de les pensions i la retallada del finançament a les Comunitats Autònomes, que, a Espanya, tenen la responsabilitat de la despesa social. I Zapatero no va oposar-s’hi, ni va donar cap explicació directa a la ciutadania, ni va dimitir. Va obeir. Va anar fins i tot més lluny i va pactar una reforma de la Constitució amb el Partit Popular, per incorporar-hi el dogma de l’estabilitat pressupostària. Aquest manament vol dir que mai cap necessitat dels ciutadans serà prioritària davant del pagament del deute. Un partit d’esquerres expulsava la pietat de la Constitució.

Al PSOE li costarà molt fer oblidar les seves decisions i accions en perjudici de la ciutadania durant els últims anys. No té credibilitat. Per reconquerir-la hauria d’abandonar, entre altres capteniments, la seva pulsió de formar part del Establishment, (el grup de gent acomodada que debat com convèncer els que no tenen res o els que viuen amb 500 euros al mes que es resignin als sacrificis a l’espera d’un futur millor).

Fa angúnia pensar que Martin Schulz, candidat socialista, pugui obtenir una majoria dels vots emesos a Europa, inclosa Espanya. I enorgulleix saber que a Catalunya el seu partit potser no arribarà a obtenir el 20 % dels vots emesos.

***

Hannah Arendt, el 1975 ja veia venir el que ha passat. A Copenhague, en el discurs de recepció del premi Sonning en reconeixement de la seva contribució a la civilització europea va dir: La idea que a la hora de la veritat s’ha de sacrificar la diversitat a la “union sacrée” de la nació, el major triomf, en el seu moment, del poder d’assimilació del grup ètnic dominant, ara ha començat a ensorrar-se sota la pressió de la transformació amenaçadora de totes les formes de govern, les quals es van convertint en burocràcies, és a dir, en la dominació no de lleis ni de persones, sinó d’oficines anònimes o ordenadors, la supremacia absolutament despersonalitzadora de les quals pot suposar, per a la llibertat i el mínim de civilitat sense el qual no pot imaginar-se la vida comunitària, una amenaça major que l’arbitrarietat més indignant de les tiranies del passat.

***

És indignant veure la malversació d’una herència magnífica: L’Estat del Benestar. La gran creació de la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia europees després de les dècades on els éssers humans van demostrar el seu rostre més infernal.

L’Estat del Benestar és una de les obres més dignes de la Història perquè vinculava qualitat de vida amb democràcia. Només ha calgut una generació. Els hereus dels fundadors estan instal·lats als dos partits hegemònics –fins ara-, formen part dels governs o dels parlaments i quan en surten, si no es col·loquen en organismes tipus “Consell d’Estat”, sempre hi ha alguna multinacional o alguna empresa concessionada –i agraïda- que els ofereix un lloc en el seu Consell d’Administració.

Està en joc el desmantellament de l’Estat del Benestar. I l’Esquerra “instal·lada” en el poder ha participat en la destrucció. Ara promet recuperacions futures, fent ostentació d’una força que ja no té.

A part d’una bona representació catalanista a Europa, necessitem una bona representació d’esquerres perquè, al costat dels representants de les mateixes sensibilitats que s’expressaran a Europa del 22 al 25 de maig, comencin a pensar i proposar una altra Unió, que faci front al xantatge constant dels que tenen la riquesa, que freni i posi fi al “gangsterisme bancari” (el terme és de Luciano Canfora, un dels principals classicistes vius, analista brillant de la realitat present a La historia falsa y otros escritos).

***

Brussel·les està a Europa, però Europa no està a Brussel·les. Les noves esquerres poden fer-li entrar.