diumenge, de juny 28, 2015

Alguns errors catalans


¿Per què suspendre la capacitat de previsió, que és una de les fortaleses del nostre cervell? Walter Benjamin.
Els humans tenim, entre moltes d’altres, dues facultats singulars, en l’univers dels éssers vius: podem imaginar futurs no immediats possibles i podem posar-nos “al lloc de l’altre”, és a dir, podem projectar una mirada al món que no es correspongui al sistema dels nostres coneixements, interessos i escales de valors. Molt sovint convé activar aquestes dues facultats per intentar entendre millor el present, no fos cas que les ignoràncies, els hàbits, els entorns i els prejudicis ens fessin viure enganyats. Sobretot, és imprescindible avivar-les, quan estem en circumstàncies excepcionals (de grans perills i/o de grans oportunitats).
Estic absolutament convençut que els ciutadans de Catalunya, ara, vivim en un Estat que no ens és propici. No sense dubtes, alguns molt importants, fa tres anys que he arribat a la conclusió que ens convé un Estat propi, independent d’Espanya, però convençudament compromès amb la construcció d’una Unió Europea als servei dels ciutadans i disposat a dependre de les seves Institucions i a participar-hi amb actitud generosa. He llegit articles i tractats d’experts que expliquen que això és jurídicament complex, però possible. Per tant, la qüestió és política.
En la meva formulació particular no entenc que la consecució d’aquest Estat comporti aixecar cap frontera, ni molt menys canviar la qualificació dels ciutadans d’altres llocs de la península, que no seran mai estrangers per a mi.
Aquesta afirmació no és retòrica, no ho pot ser si vull ser just, per exemple, amb tots els que van morir en la guerra civil per defensar la legalitat republicana o que van patir una repressió cruel durant la dictadura per haver-se mantingut lleials a unes Institucions entre les quals hi havia la Generalitat de Catalunya (la guerra civil no va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya, va ser una guerra civil catalana i la repressió posterior va ser també de catalans contra catalans); no pot ser retòrica quan em considero hereu sentimental i intel·lectual, per exemple, dels grans mestres de la millor literatura escrita en la meva segona llengua estimada, el castellà (alguns d’aquests mestres són els il·lustrats, que van patir les violències d’un Estat bàrbar, o Antonio Machado, Federico García Lorca, Luís Cernuda, i centenars d’altres, alguns dels quals estan enterrats a milers de quilòmetres víctimes d’un cabdill feixista que encara ara no ha estat condemnat i que descansa sota una creu immensa, en un convent servit per l’ordre Benedictina).
Espero que el que acabo d’escriure ajudi a entendre que alguns partidaris de la independència de Catalunya no pretenem participar en cap gesta èpica, ni obtenir una victòria que comporti una derrota, sinó en un exercici de reforma o ruptura escrupolosament democràtic (tant de bo que del nostre temps els llibres d’història en diguin alguna cosa com aquesta “després de convulsions errònies i erràtiques, els governants van estar a l’alçada dels principis democràtics, van enraonar, van convenir que el millor era construir una proposta nova de marc legal, van sotmetre’l a votació dels ciutadans i van actuar en conseqüència. La vida va seguir i els catalans, un sol poble, van ser una mica menys desiguals”).
Durant quasi un any, he intentat, amb silenci i discreció, posar-me en el lloc dels que no pensen com jo i imaginar escenaris després d’aquest cicle electoral. En aquest article i en els següents compartiré (poques) certeses i (moltes) idees provisionals.
Veig, amb una preocupació enorme, moltes persones perdudes en un laberint de paraules. Lamento les tergiversacions de la realitat social. Em fa patir una dinàmica accelerada que pot acabar llançant-nos a tots a comportaments que s’allunyin dels principis democràtics.
Estic convençut que l’actitud crítica autèntica sempre ha de començar pels “nostres”, ens fa forts (si la dirigim als “altres” ens fa víctimes i les víctimes sempre tenen les de perdre). Per això només em referiré a alguns errors que s’estan cometent a Catalunya.
Primer error. La simplificació maniquea, sempre perillosa, massa propera a la màxima “just o injust, el meu país”, ens impedeix cultivar una de les essències de la democràcia, el reconeixement que hi ha alternatives, el reconeixement de l’adversari i l’admissió que els seus arguments poden ser millors. Em permeto citar Machado (Juan de Mairena. 1936): Para los tiempos que vienen hay que estar seguros de algo. Porque han de ser tiempos de lucha, y habréis de tomar partido. ¡Ah! ¿Sabéis vosotros lo que esto significa? Por de pronto, renunciar a las razones que pudieran tener vuestros adversarios (…) Tomar partido es no solo renunciar a las razones de vuestros adversarios, sino también a las vuestras; abolir el diálogo, renunciar, en suma, a la razón humana. Si lo miráis despacio, comprenderéis el arduo problema de vuestro porvenir: habréis de retroceder a la barbarie cargados de razón (…).
El maniqueisme porta alguns independentistes a desqualificar aliats polítics. Per a mi, ho són tots els que estan d’acord en aconseguir un referèndum. Hem de ser molt curosos amb aquestes actituds perquè ens podem trobar en la contradicció d’aplaudir un espoliador neoliberal partidari de la independència de Catalunya i escridassar un lluitador contra la pobresa pel fet de considerar que el federalisme potser seria una solució millor.
Segon error. La creació d’una jungla de paraules i expressions que ens allunyen de la realitat social i legal.
Dos exemples, entre desenes.
Per què adjectivar les eleccions? Per què sembrar confusió amb el terme plebiscitàries? No en tenim cap necessitat si no és per procurar anticipar victòries en forma de succedanis, com s’ha fet en el passat. En el fons, denota el poc valor que atorguen alguns partits als seus programes. Si són clars en la formulació del compromís de treballar per aconseguir l’Estat català independent i si obtenen una majoria de vots, la lectura serà diàfana. Si no posem aquest adjectiu tan ampulós a les eleccions potser ens acostarem a aquelles persones que quan senten un altre joc de paraules: “l’eix nacional i l’eix social són indestriables” tremolen, perquè interpreten -i interpreten bé- que alguns posaran més esforços en l’obtenció de la independència que en el treball per començar a posar remei de debò a la seva misèria. Si no adjectivem, evitarem el ridícul en el cas que els resultats no tinguin cap lectura plebiscitària. I, sobretot, si no posem adjectius reconeixem els adversaris que pensen, legítimament, que les eleccions catalanes “només” són unes eleccions democràtiques.
El segon exemple vol denunciar l´ús malintencionat de la llengua. Alguns experts en això que se’n diu comunicació i que en molts casos és manipulació i propaganda s’han inventat “la llista del president” i, també, “la llista amb el president”. ¿De debò que no veuen que les dues formulacions són profundament antidemocràtiques? A partir del dia que es convoquin les eleccions la llista encapçalada per Artur Mas serà la llista d’un / amb un dels candidats a president. I si pensem que pot perdre, cosa ben normal en democràcia, no haurà perdut el president, perquè després faríem el ridícul de ser el primer país del món que té el president i la seva llista a l’oposició.
Per pròpia experiència puc dir que el llenguatge amb el qual els ciutadans d’un conflicte prolongat descriuen la seva situació és més superficial a mesura que el conflicte es prolonga. Gradualment es va reduint a una seqüència de clixés i eslògans. Comença amb un llenguatge creat per les instàncies que s’ocupen directament del conflicte (...) ràpidament es filtra als mitjans de comunicació que informen sobre el conflicte i generen un llenguatge encara més retorçat que pretén oferir al seu públic una història fàcil de digerir (creant una separació entre el que l’Estat fa en la zona obscura del conflicte i la forma en què els seus ciutadans prefereixen veure’s). I aquest procés acaba penetrant en el llenguatge privat i íntim dels ciutadans del conflicte, encara que ho neguin enèrgicament. David Grossman: Writing in the Dark (2010)
Tercer error. La ignorància voluntària de la realitat objectiva que expressen les eleccions. Com que els exemples són contundents, em limitaré a reproduir els resultats de les municipals a Barcelona però donant les xifres en negatiu (no tinc la pretensió de treure legitimitat a ningú, perquè les regles del joc democràtic confereixen tota l’autoritat legal als que hauran de governar i tota la legitimitat als que s’oposaran al govern): Tenien dret de vot 1.160.000 persones i el van exercir 703.000. Qui va treure més vots, doncs, va ser el col·lectiu que es va abstenir, 457.000 persones. Barcelona en Comú va aconseguir 176.000 vots, és a dir no van votar aquesta candidatura 984.000 electors o, si es vol, 527.000 votants. Si sumem els partits “independentistes” (ho escric entre cometes, perquè encara existia CiU i perquè, malgrat que Artur Mas ho anunciava com una primera volta de les autonòmiques, no es pot establir una correspondència matemàtica) van obtenir quasi 290.000 vots, és a dir, no els van votar 870.000 electors o 413.000 votants. Si ja va ser diversa –és a dir, rica-, l’expressió dels ciutadans de Barcelona, aquesta diversitat encara es fa més complexa –més rica- si tenim en compte els que no van votar.
¿Com és possible que, amb dades com aquesta alguns s’atreveixin a dir que Catalunya vol la independència o que Catalunya ha fet un gir radical contra “la casta”? Són igual de errònies les afirmacions contràries. ¿No encertaríem millor les nostres accions si assumíssim aquesta realitat i intentéssim dialogar-hi de manera raonada?
Tenim temps de corregir els errors. Tenim l’obligació de fer-ho. I potser si els corregim, aconseguirem convèncer més conciutadans que la nostra opció és una mica millor que les altres. Però sobretot haurem servit una altra essència democràtica: evitar els mals de qualsevol canvi important. No n’hi ha prou que l’estat de coses que volem promoure sigui millor que l’anterior, la millora ha de compensar els mals de la transició. José María Ridao. La estrategia del malestar. 2014