La quarta contrareforma espanyola

A quien os eche en cara vuestros pocos años bien podéis responderle que la política no ha de ser, necesariamente, cosa de viejos. Hay movimientos políticos que tienen su punto de arranque en una justificada rebelión de menores contra la inepcia de los sedicientes padres de la patria: Esta política, vista desde el barullo juvenil, puede parecer demasiado revolucionaria, siendo en el fondo perfectamente conservadora. Hasta las madres -¿hay algo más conservador que una madre?- pudieran aconsejarla con estas o parecidas palabras: “Toma el volante, niño, porque estoy viendo que tu papá nos va a estrellar a todos –de una vez- en la cuneta del camino”.

Antonio Machado: Juan de Mairena (1936)



L’any 2014, en entrevistes i en articles periodístics, Rafael Argullol, un dels intel·lectuals més solvents del nostre país, descrivia la realitat espanyola del present com “la quarta contrareforma”. La magnitud de la catàstrofe que això comportaria es pot amidar si pensem en les tres anteriors: l’expulsió dels jueus, el 1492; la rebel·lió profundament reaccionària contra el moviment il·lustrat, al segle XIX; i l’alçament feixista de Franco i la dictadura de quaranta anys que va imposar. En els tres casos els protagonistes van invocar el bé de la pàtria per justificar les seves barbaritats. I és que, efectivament, “espanyol” per a ells no era un substantiu que acollís tot tipus d’adjectius (hi podia haver hagut espanyols cristians, musulmans o jueus; il·lustrats o apologistes; falangistes, socialistes, anarquistes, comunistes; però, no, el substantiu espanyol només admetia un adjectiu: cristià; conservador; franquista).

La distància respecte aquestes fites ens permet afirmar una veritat òbvia: tot podia haver sigut diferent, com en qualsevol aspecte de la vida. (En un llibre molt interessant sobre la Gran Guerra, Christopher Clark escriu: lluny de ser inevitable, era una guerra improbable).

Tornem a la quarta contrareforma. Sóc dels que pensen que fins a mitjans dels anys noranta, la transició espanyola acumulava unes quantes virtuts que alimentaven l’esperança. Amb errors comprensibles i prevencions excessives, s’avançava cap a un Estat homologable amb els de “nord enllà”. També sóc dels que pensen que tot va començar a canviar amb l’últim govern presidit per Felipe González i es va accelerar i intensificar amb l’arribada de José Maria Aznar a la Moncloa. “Espanyol” va tornar a ser un substantiu que excloïa adjectius.

(Expliquen que quan se li va preguntar a Margaret Thatcher de quina obra se sentia més orgullosa va respondre “de Tony Blair i la destrucció del laborisme”. Si no ho evitem –i ens queda poc temps- d’aquí a uns anys, José María Aznar podrà donar una resposta semblant en relació a Felipe González, Rodríguez Zapatero, Susana Díaz... a l’aparell del PSOE).


En aquest moment, a Espanya, hi ha, entre d’altres, dues emergències perfectament perceptibles:

1a. Des de 2008 creix el nombre de persones que viuen en la misèria, o que estan a punt de viure-hi, o que tenen por de veure-s’hi abocades. La generació jove és la més castigada.

2a. El 20 de desembre de 2015 es van encendre totes les alarmes de l’establishment espanyol. Les derrotes del Partit Popular i del PSOE van ser imponents, van perdre més de cinc milions de vots. Ciudadanos no va tenir els resultats que s’esperaven i, sobretot, es podia constituir una majoria d’esquerres al Congrés dels Diputats, avalada per una majoria, encara més clara, de votants.

Les emergències, quan es detecten i es diagnostica correctament la seva potencialitat destructiva, provoquen la unió de totes les forces afectades per aturar els danys i revertir la situació.

Si s’accepta aquesta premissa, arribem a una conclusió desesperançadora. Només s’ha actuat amb eficàcia en relació a la segona emergència. Tots els subjectes de l’establishment estan mobilitzats per restablir i fortificar el seu domini. Els aparells dels partits fidels han fet la feina que els corresponia.

En canvi, els partits que denunciaven la primera emergència i que el 20 de desembre de 2015 podien haver concertat la primera reunió de treball per constituir un “govern per a l’esperança dels espanyols acorralats per la misèria”, van fer tot el possible per no entendre’s. El 26 de juny de 2016 encara donava una segona oportunitat, més complicada, més difícil, però possible (i amb l’aval d’una majoria justa de vots). ¿Quantes vegades s’han reunit les hores que fes falta els partits d’esquerra, per aplegar-se i fer front a aquesta emergència? ¿N’estan convençuts que la situació de molts espanyols exigeix un acord excepcional entre els polítics que els van prometre que els ajudarien (per justícia, no per caritat)? O, formulem-ho d’una manera més descarnada: ¿han detectat de debò l’emergència?

Falten tres setmanes per al 31 d’octubre i sembla que només es contempli una possibilitat: que el PSOE, sigui com sigui, -però amb la garantia d’un “relat” molt ben construït per gabinets de comunicació (i no només el propi)- condemni els espanyols que no van votar el PP a un nou govern del PP –un partit que conté l’extrema dreta espanyola, que ha acumulat tot tipus de casos de corrupció i que ha governat l’Estat com si fos la seva finca particular-. Aquests gabinets de comunicació ja han aconseguit que des dels mitjans es blasmin unes terceres eleccions i es qualifiqui de “Frankenstein” un govern que tingui el suport dels representants legítims de més de la meitat dels ciutadans espanyols que van anar a votar, la majoria, joves (llegim bé la cita de Machado).

Si el centre-esquerra s’adonés de la primera emergència potser entendria que és imprescindible activar un pla extraordinari que obri un període, el de la propera legislatura, en el qual es corregeixi el rumb dels últims quatre anys.

A hores d’ara, des del meu punt de vista, la millor solució seria un pacte parlamentari sòlid que donés suport a un govern presidit per una persona indiscutiblement progressista amb capacitat d’acció i persuasió i amb prestigi estatal i internacional (podríem dir que a Espanya li aniria molt bé trobar la seva Manuela Carmena) i que dirigís un govern molt solvent. El primer objectiu hauria de ser “conservador”: aturar el desmantellament de l’estat del benestar i atendre les persones humiliades per les dinàmiques de saqueig cobdiciós que han imperat durant els últims vint anys; el segon, pensar les bases per aturar la transició aznariana i impulsar-ne una altra que estigui més en consonància amb les realitats col·lectives i individuals del país. Hi ha molts altres objectius importants. Aquesta fórmula també donaria el temps necessari per a la reconversió dels partits en organitzacions molt més obertes i, conseqüentment, preparades pels reptes positius i negatius del segle XXI.

És probable que el PSOE no en vulgui saber res d’aquesta solució. Si és així, que deixi, almenys, que siguin els ciutadans –i no el seu Consell Federal- qui decideixin si volen quatre anys més de govern neoliberal. (No estic d’acord amb els que pensen que el proper govern del PP serà agònic i que es veurà obligat a convocar noves eleccions aviat. Cent setanta diputats defensant un model econòmic, social i territorial semblant són molts).

El 31 d’octubre, podria ser que, gràcies al PSOE, Rajoy fos altre cop president del govern. L’endemà, 1 de novembre, a més de la meitat dels espanyols se’ls glaçarà el cor, com diria Antonio Machado –un dels derrotats per la tercera contrareforma-. Tornaran a ser ben actuals, les paraules de Mariano José de Larra -un dels derrotats per la segona contrareforma- al seu article Dia de difuntos de 1836. Val la pena llegir-lo tot i resseguir, amb tristesa nova, les últimes paraules:

“¡Fuera –exclamé– la horrible pesadilla, fuera! ¡Libertad! ¡Constitución! ¡Tres veces! ¡Opinión nacional! ¡Emigración! ¡Vergüenza! ¡Discordia!” Todas estas palabras parecían repetirme a un tiempo los últimos ecos del clamor general de las campanas del día de Difuntos de 1836.
Una nube sombría lo envolvió todo. Era la noche. El frío de la noche helaba mis venas. Quise salir violentamente del horrible cementerio. Quise refugiarme en mi propio corazón, lleno no ha mucho de vida, de ilusiones, de deseos.
¡Santo cielo! También otro cementerio. Mi corazón no es más que otro sepulcro. ¿Qué dice? Leamos. ¿Quién ha muerto en él? ¡Espantoso letrero! «¡Aquí yace la esperanza!»
¡Silencio, silencio!

Haurà culminat la quarta contrareforma.

Si és possible, per què a Espanya no es preveu un govern d’esquerres?

He de reconèixer que la informació que escolto i llegeixo dels nostres polítics o sobre ells comença a deixar-me perplex. Per convicció i per experiència pròpia els tinc un respecte enorme i intento, si no comprendre’ls, entendre’ls. Però no els entenc.
No entenc què està fent el Govern de Catalunya, ni el Parlament, però en aquest text vull referir-me a Espanya i als partits d’esquerres després de les dues últimes eleccions generals.
Tinc molt present que vivim un temps on els factors que indiquen futurs inquietants són més nombrosos i precisos que els que permeten esperar canvis positius. I penso que una part molt important de la responsabilitat d’aquesta deriva la tenen i l’han d’assumir els governs i els partits neo-conservadors. Dit d’una altra manera, és imprescindible i urgent rectificar radicalment les polítiques i les agendes polítiques. Totes. Les econòmiques, les socials i les culturals.
Les eleccions sempre són una oportunitat de canvi, de fet, el més normal, el menys traumàtic. Tanmateix, les lleis electorals solen impedir una lectura clara de la voluntat ciutadana. Quan un partit que té un milió de vots aconsegueix només dos representants al Congrés de Diputats i un altre n’obté sis amb tres-cents mil es produeix una distorsió important de les prioritats dels votants. Per això, sense discutir a posteriori les regles del joc (que s’accepten en el mateix moment de participar), és fonamental tenir en compte sempre el nombre de vots a l’hora de pensar en la representativitat dels òrgans de govern escollits en segona instància (per exemple, la mesa del Congrés o el President del Govern).
Vaig tenir una gran alegria el 20 de desembre. Malgrat les distorsions provocades per la Llei d’Hont, era possible conformar una majoria d’esquerres que obrís pas a un canvi en el govern d’Espanya. L’esperança d’aquest govern nou es fonamentava, sobretot, en què els partits d’esquerres superaven el 51% dels vots emesos, mentre que les forces de centre-dreta i dreta no arribaven al 45%. A part, Democràcia i Llibertat, el PNV i CC també eren partidaris d’un canvi de govern i, sobretot, de polítiques.
La perplexitat va començar amb el pacte PSOE – Ciutadans. Era obvi que no portava enlloc. Era menys obvi, però es podia sospitar que s’havia activat l’establishment espanyol, no per impulsar un govern amb aquests dos partits, sinó per fer impossible un pacte d’esquerres. La repetició de les eleccions va ser la primera gran victòria del establishment.
Mesos de treball molt intel·ligent per part del PP, d’obnubilació socialista i d’errors tàctics greus per part de Podem (també a Catalunya) feien témer el pitjor. Però no es va produir. El resultat electoral va ser molt més ajustat, però l’esquerra (48%) continuava tenint més volts que la dreta (46%).
El canvi era possible. Per això va augmentar la perplexitat quan es va conèixer la composició de la mesa del Congrés, on la dreta hi té la majoria.
El procés encara no s’ha acabat, però em temo que, una vegada més, les esquerres seran responsables de la continuació (amb modificacions cosmètiques -o contundents pel que fa a la política territorial-) de l’envestida neoliberal.
Era possible dialogar fins a l’extenuació per fer un govern d’esquerres? Sí, i encara ho és.
Era possible dissenyar una legislatura curta amb un govern format per persones amb gran autoritat moral que, a part de les rectificacions urgents, preparés els canvis legislatius substancials que necessita Espanya? Sí, i encara ho és.
Era bo per a Catalunya aquest govern? Sí, perquè les forces catalanistes i sobiranistes eren determinants (penso que és errònia la màxima “quant pitjor, millor” i que a la política catalana li falta assossec, reflexió, alguna correcció i, sobretot, temps).
Espanya tindrà un govern d’esquerres el 2016? Si no el té serà responsabilitat dels partits d’esquerres. Faran impossible, altre cop, allò que és possible?