dilluns, de novembre 06, 2017

"Summa iniuria". L’Estat contra els ciutadans de Catalunya

La sentència llatina completa és Summum ius, summa iniuria, que es podria traduir d’aquesta manera: la justícia extrema (pot ser) l’extrema injustícia. Però no és això el que estem patint els ciutadans de Catalunya en aquest moment (i molt especialment els que estan a la presó essent innocents dels delictes per als quals són investigats -sí, perquè la presumpció d’innocència és un dret i no es pot confondre amb alguna cosa tan aberrant com la “innocència provisional”-).

No som víctimes de dues injustícies extremes (a les quals em referiré) per una aplicació extrema de la justícia, sinó per abusos de poder.

La primera va ser la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 contra l’Estatut d’Autonomia aprovat el 2006 per l’última instància legal i legítima: nosaltres, els ciutadans de Catalunya, en referèndum. A part de contradir el sobirà –nosaltres, els ciutadans de Catalunya-, el Tribunal Constitucional li va imposar, sense el seu consentiment, un altre text. És a dir, Catalunya està regida per un Estatut no referendat pels ciutadans. Summa iniuria.

La segona són els Reials Decrets aprovats pel Consell de Ministres de 28 d’octubre de 2017, que pretenen legitimar-se en l’article 155 de la Constitució. Tothom el coneix, però val la pena reproduir-lo:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.


Del primer apartat destaca el subjecte, la Comunitat Autònoma que és qui no compliria les obligacions o atemptaria greument l’interès general. El govern de l’Estat podrà adoptar les mesures necessàries perquè el subjecte, la Comunitat Autònoma, compleixi i no atempti.

Del segon apartat destaca l’existència de totes les autoritats de les Comunitats Autònomes, que rebran les instruccions que el govern de l’Estat consideri convenients.
És contradictori amb l’article 155 de la Constitució cessar el President, el Vicepresident, els Consellers del Govern i altres càrrecs de l’Administració nomenats per aquests: La interpretació del segon apartat és fer desaparèixer les autoritats a les quals fa referència. L’única instància política que pot cessar el President i, per extensió, el seu govern, és el Parlament de Catalunya, és a dir els únics representants legitimats pels ciutadans de Catalunya per al govern de la Comunitat Autònoma. En conseqüència, altre cop s’ha prescindit del consentiment del sobirà. Summa iniuria.

Si no es pot decretar el cessament del President de la Generalitat, tampoc ningú pot convocar eleccions autonòmiques en el seu lloc. El decret de convocatòria és injust.

(Algú, amb potestat de fer-ho, per exemple cinquanta membres del Congrés de Diputats, hauria de presentar un recurs d’inconstitucionalitat per restaurar la legalitat: el govern de tots els catalans presidit pel Molt Honorable Carles Puigdemont).

Epíleg:
Els dos escrits d’aquest bloc que han tingut més lectors són Ni rota ni roja, de l’any 2013, i La quarta contrareforma, de 2016.

Lamento haver encertat en les anàlisis i en les impressions respecte el futur que hi explicava.

Amb les actuacions dels últims deu anys, el PSOE ha regalat el govern d’Espanya al PP per molt de temps. (Ho escric amb una tristesa immensa, en nom propi i de molts que vam treballar per aconseguir les victòries esperançadores de González i Rodríguez Zapatero).

Amb l’aplicació implacable de la quarta contrareforma, Espanya serà més petita i més uniforme: en la primera contrareforma, vam perdre els jueus; en la segona, els il·lustrats; en la tercera, els antifranquistes. En la quarta ja hem de canviar el temps verbal, en el “nosaltres” de l’Estat espanyol d’avui ja no hi cabem tots els ciutadans de Catalunya –també ho dic amb una tristesa profunda, pels amics d’Espanya que no em comprenen, però m’entenen, i, molt especialment, perquè també els catalans que no pensen com jo han estat i són víctimes de l’abús de poder -.

Més aviat que tard Catalunya serà un nou Estat d’Europa.