Avui tanco aquest bloc. És evident que el meu desig, expressat en el lema inicial, no s’ha acomplert. Pensava que la segona dècada del segle XXI ens podria permetre ser més pertinents i desfer-nos de cadenes de pertinences excloents. Just al revés del que ha passat. Margaret Thatcher no para d’obtenir victòries pòstumes. Haurem de continuar buscant arguments per convèncer de la necessitar d’una rectificació radical si volem mirar el futur comú amb esperança. El substituirà el meu espai virtual (la meva “web”, en la neo-llengua). Concretament la pàgina d’aquest nou espai, que es titula “Mirades”. També hi podreu trobar les obres escrites i audiovisuals que, al meu entendre, han superat més o menys bé la prova del pas del temps. Tot està – o estarà – a la vostra disposició i podreu descarregar-vos-ho i fer-ne l’ús que us sembli oportú. També hi veureu la pàgina “Àgora”. Sóc conscient de la dificultat d’aconseguir l’objectiu que persegueixo, però ¿per què no provar-ho? És la pàgina dels lectors que vulguin escriure el que considerin convenient o necessari sobre qualsevol contingut del lloc virtual i que permeti encetar un diàleg amb mi o, millor, amb altres lectors. No hi ha cap restricció excepte la falta de respecte. Tanmateix es prega deixar de banda els “m’agrada” i altres exageracions i hipèrboles laudatòries que ja tenen els seus espais, on naufraguen en un mar d’autocomplaences o de complaences recíproques. Moltes gràcies a les persones responsables de les catorze mil quatre-centes seixanta dues lectures que, fins avui, han tingut els meus cinquanta articles. A reveure al nou espai: http://www.joan-solana.cat

La gran lliçó de l’Olga Tubau

“Un ciudadano de un pueblo libre no debe expiar las faltas que no son suyas ni ser víctima de la impotencia y egoísmo del Estado, y esto es algo que los tribunales pueden evitar. Les pido que lo eviten con la sentencia absolutoria”

Aquestes han estat les últimes paraules de l’Olga Tubau, l’advocada del major Josep Lluís Trapero i de la intendent Teresa Laplana, en una intervenció final -de deu hores- absolutament admirable. Ha omplert d’oxigen democràtic la Sala de l’Audiència Nacional.

No m’ha sorprès perquè vaig tenir la immensa fortuna de compartir amb ella les vicissituds d’un judici molt complicat contra un “fals culpable”. Treball infatigable, professionalitat radical, respecte a l’adversari i principis democràtics irrenunciables. Aquests són, des del meu punt de vista, els seus atributs, que es conjuguen amb una bondat que m’atreveixo a qualificar de “machadiana” (“Y supo cuánto es la vida hecha de sed y dolor. / Y fue compasivo para el ciervo y el cazador, / para el ladrón y el robado, / para el pájaro azorado, / para el sanguinario azor.”)

Les últimes paraules de l’Olga Tubau anaven dirigides al Tribunal, perquè ella mai no utilitzaria el caràcter púbic d’una vista judicial per dirigir-se als possibles espectadors. Penso que el món on li agradaria viure s’assembla poc al que ens toca suportar, ple de brogit i de fúria, farcit de virtualitats, de simulacions, de succedanis. Lluny de la realitat.

Però si les llegim bé, convindrem que aquestes paraules serveixen per explicar l’arrel més profunda de la crisi territorial que viu l’Estat: Hi ha ciutadans que expien faltes que no són seves. Hi ha ciutadans (moltíssims, no només catalans -independentistes o no-) que han sigut víctimes de la impotència i de l’egoisme de l’Estat. I fins ara, almenys, els tribunals no ho han evitat, al contrari, han donat forma legal a la injustícia.

Recordem el començament de la cita -son paraules de Manuel Alonso Martínez, un dels pares de la Constitució de 1876, “un ciudadano de un pueblo libre...”. La impotència i l’egoisme de l’Estat han suspès l’atribut fonamental del poble i quan cau l’adjectiu “lliure”, com queda la democràcia?

Apología y petición

Cuando resulta difícil encontrar palabras convincentes para evitar la catástrofe que puede producirse en España el 28 de abril de 2019, quizás solo nos queda el recurso de la poesía, por ejemplo, los versos lúcidos de un poeta catalán, Jaime Gil de Biedma, publicados en 1966, en México...

Apología y petición

Y qué decir de nuestra madre España,
este país de todos los demonios
en donde el mal gobierno, la pobreza
no son, sin más, pobreza y mal gobierno,
sino un estado místico del hombre,
la absolución final de nuestra historia?

De todas las historias de la Historia
sin duda la más triste es la de España
porque termina mal. Como si el hombre,
harto ya de luchar con sus demonios,
decidiese encargarles el gobierno
y la administración de su pobreza.

Nuestra famosa inmemorial pobreza
cuyo origen se pierde en las historias
que dicen que no es culpa del gobierno,
sino terrible maldición de España,
triste precio pagado a los demonios
con hambre y con trabajo de sus hombres.

A menudo he pensado en esos hombres,
a menudo he pensado en la pobreza
de este país de todos los demonios.
Y a menudo he pensado en otra historia
distinta y menos simple, en otra España
en donde sí que importa un mal gobierno.

Quiero creer que nuestro mal gobierno
es un vulgar negocio de los hombres
y no una metafísica, que España
puede y debe salir de la pobreza,
que es tiempo aún para cambiar su historia
antes que se la lleven los demonios.

Porque quiero creer que no hay demonios.
Son hombres los que pagan al gobierno,
los empresarios de la falsa historia,
son hombres quienes han vendido al hombre,
los que le han convertido a la pobreza
y secuestrado la salud de España.

Pido que España expulse a esos demonios.
Que la pobreza suba hasta el gobierno.
Que sea el hombre el dueño de su historia.

Una moció de censura per a un "pacte de gestió del desacord"

La moció de censura, imprescindible i insubstituïble, no es justifica només per la corrupció provada del Partit Popular. També perquè pot permetre que el govern que se’n derivi es correspongui més als resultats electorals de 2016 i, sobretot, perquè pot obrir la vàlvula necessària per començar a resoldre el problema territorial que pateix Espanya.

No cal afegir arguments per exigir l’única resposta política democràtica a la corrupció: el Partit Popular ha d’abandonar el poder.

Sí que és bo repetir que el govern que hem sofert des de 2016 no es correspon als resultats electorals. El President Rajoy apel·la constantment a la voluntat dels espanyols. Doncs bé, el seu partit va rebre 7.900.000 vots, això vol dir que no el van votar 16.250.000 ciutadans que van decidir participar. Sobre el total d’electors, el Partit Popular va aconseguir el 22,85% de suports.

Si recuperem l’eix esquerra-dreta, que és bo de no abandonar, resulta que els dos partits de dreta van sumar 11.030.000 vots, mentre que els d’esquerra van obtenir-ne 11.288.000. Els partits nacionalistes català i basc van arribar als 768.000.

Malgrat això, la Llei d’Hont, va afavorir el bloc de dreta, 169 escons. El bloc d’esquerra, amb 250.000 vots més, va obtenir dos escons menys. (És oportú de recordar-ho a C’s quan es queixa de la composició del Parlament de Catalunya).

En resum, la moció de censura, que pot guanyar el centre-esquerra, amb el PdeCat i el PNV, permetrà un govern que representarà 12.055.000 ciutadans.

Ara bé, si acceptem que les dues crisis fonamentals que pateix Espanya en aquest moment són la desigualtat socio-econòmica i el conflicte territorial, l’acció virtuosa més important que tenim dret a exigir al nou govern és la cerca del “pacte de gestió del desacord” entre una part molt important dels ciutadans de Catalunya i la resta de ciutadans, de Catalunya i de tot l’Estat.

Aquesta és la gran responsabilitat dels dirigents polítics en aquest moment. El “pacte de gestió del desacord” serà molt difícil, però només de plantejar-ho permetrà reduir la tensió i, al mateix temps, redescobrir els acords (de diagnòstic i de mesures urgents) que els ciutadans de centre-esquerra compartim pel que fa als drets socials i econòmics conculcats, que han condemnat tantes persones, molts joves, a una vida sense esperança.

Dues preguntes, per acabar. La primera, al PSOE i als partits disposats a donar suport a la moció de censura. ¿No seria millor, atesa l’excepcionalitat del moment, buscar un candidat a la presidència fruit del consens? ¿No ha arribat l’hora que els candidats a la presidència no siguin designats per persones o aparells de partit?

La segona pregunta, al conciutadà Pablo Llarena. ¿Si l’escenari que s’obre és de “pacte de gestió del desacord” mantindrà la presó per a persones innocents (mentre no es demostri el contrari) i la condemna que comporta als seus familiars? Sempre he pensat que és tan insuportable i inhumana –quan et saps innocent- la humiliació de sobreviure en una cel·la sotmès a un règim de privació de llibertat, com la buidor de l’absència, i aquest sentiment desolador el pateixen, potser amb més dany, les seves famílies.

"Summa iniuria". L’Estat contra els ciutadans de Catalunya

La sentència llatina completa és Summum ius, summa iniuria, que es podria traduir d’aquesta manera: la justícia extrema (pot ser) l’extrema injustícia. Però no és això el que estem patint els ciutadans de Catalunya en aquest moment (i molt especialment els que estan a la presó essent innocents dels delictes per als quals són investigats -sí, perquè la presumpció d’innocència és un dret i no es pot confondre amb alguna cosa tan aberrant com la “innocència provisional”-).

No som víctimes de dues injustícies extremes (a les quals em referiré) per una aplicació extrema de la justícia, sinó per abusos de poder.

La primera va ser la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 contra l’Estatut d’Autonomia aprovat el 2006 per l’última instància legal i legítima: nosaltres, els ciutadans de Catalunya, en referèndum. A part de contradir el sobirà –nosaltres, els ciutadans de Catalunya-, el Tribunal Constitucional li va imposar, sense el seu consentiment, un altre text. És a dir, Catalunya està regida per un Estatut no referendat pels ciutadans. Summa iniuria.

La segona són els Reials Decrets aprovats pel Consell de Ministres de 28 d’octubre de 2017, que pretenen legitimar-se en l’article 155 de la Constitució. Tothom el coneix, però val la pena reproduir-lo:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Del primer apartat destaca el subjecte, la Comunitat Autònoma que és qui no compliria les obligacions o atemptaria greument l’interès general. El govern de l’Estat podrà adoptar les mesures necessàries perquè el subjecte, la Comunitat Autònoma, compleixi i no atempti.

Del segon apartat destaca l’existència de totes les autoritats de les Comunitats Autònomes, que rebran les instruccions que el govern de l’Estat consideri convenients.
És contradictori amb l’article 155 de la Constitució cessar el President, el Vicepresident, els Consellers del Govern i altres càrrecs de l’Administració nomenats per aquests: La interpretació del segon apartat és fer desaparèixer les autoritats a les quals fa referència. L’única instància política que pot cessar el President i, per extensió, el seu govern, és el Parlament de Catalunya, és a dir els únics representants legitimats pels ciutadans de Catalunya per al govern de la Comunitat Autònoma. En conseqüència, altre cop s’ha prescindit del consentiment del sobirà. Summa iniuria.

Si no es pot decretar el cessament del President de la Generalitat, tampoc ningú pot convocar eleccions autonòmiques en el seu lloc. El decret de convocatòria és injust.

(Algú, amb potestat de fer-ho, per exemple cinquanta membres del Congrés de Diputats, hauria de presentar un recurs d’inconstitucionalitat per restaurar la legalitat: el govern de tots els catalans presidit pel Molt Honorable Carles Puigdemont).

Epíleg:
Els dos escrits d’aquest bloc que han tingut més lectors són Ni rota ni roja, de l’any 2013, i La quarta contrareforma, de 2016.

Lamento haver encertat en les anàlisis i en les impressions respecte el futur que hi explicava.

Amb les actuacions dels últims deu anys, el PSOE ha regalat el govern d’Espanya al PP per molt de temps. (Ho escric amb una tristesa immensa, en nom propi i de molts que vam treballar per aconseguir les victòries esperançadores de González i Rodríguez Zapatero).

Amb l’aplicació implacable de la quarta contrareforma, Espanya serà més petita i més uniforme: en la primera contrareforma, vam perdre els jueus; en la segona, els il·lustrats; en la tercera, els antifranquistes. En la quarta ja hem de canviar el temps verbal, en el “nosaltres” de l’Estat espanyol d’avui ja no hi cabem tots els ciutadans de Catalunya –també ho dic amb una tristesa profunda, pels amics d’Espanya que no em comprenen, però m’entenen, i, molt especialment, perquè també els catalans que no pensen com jo han estat i són víctimes de l’abús de poder -.

Més aviat que tard Catalunya serà un nou Estat d’Europa.

La quarta contrareforma espanyola

A quien os eche en cara vuestros pocos años bien podéis responderle que la política no ha de ser, necesariamente, cosa de viejos. Hay movimientos políticos que tienen su punto de arranque en una justificada rebelión de menores contra la inepcia de los sedicientes padres de la patria: Esta política, vista desde el barullo juvenil, puede parecer demasiado revolucionaria, siendo en el fondo perfectamente conservadora. Hasta las madres -¿hay algo más conservador que una madre?- pudieran aconsejarla con estas o parecidas palabras: “Toma el volante, niño, porque estoy viendo que tu papá nos va a estrellar a todos –de una vez- en la cuneta del camino”.

Antonio Machado: Juan de Mairena (1936)



L’any 2014, en entrevistes i en articles periodístics, Rafael Argullol, un dels intel·lectuals més solvents del nostre país, descrivia la realitat espanyola del present com “la quarta contrareforma”. La magnitud de la catàstrofe que això comportaria es pot amidar si pensem en les tres anteriors: l’expulsió dels jueus, el 1492; la rebel·lió profundament reaccionària contra el moviment il·lustrat, al segle XIX; i l’alçament feixista de Franco i la dictadura de quaranta anys que va imposar. En els tres casos els protagonistes van invocar el bé de la pàtria per justificar les seves barbaritats. I és que, efectivament, “espanyol” per a ells no era un substantiu que acollís tot tipus d’adjectius (hi podia haver hagut espanyols cristians, musulmans o jueus; il·lustrats o apologistes; falangistes, socialistes, anarquistes, comunistes; però, no, el substantiu espanyol només admetia un adjectiu: cristià; conservador; franquista).

La distància respecte aquestes fites ens permet afirmar una veritat òbvia: tot podia haver sigut diferent, com en qualsevol aspecte de la vida. (En un llibre molt interessant sobre la Gran Guerra, Christopher Clark escriu: lluny de ser inevitable, era una guerra improbable).

Tornem a la quarta contrareforma. Sóc dels que pensen que fins a mitjans dels anys noranta, la transició espanyola acumulava unes quantes virtuts que alimentaven l’esperança. Amb errors comprensibles i prevencions excessives, s’avançava cap a un Estat homologable amb els de “nord enllà”. També sóc dels que pensen que tot va començar a canviar amb l’últim govern presidit per Felipe González i es va accelerar i intensificar amb l’arribada de José Maria Aznar a la Moncloa. “Espanyol” va tornar a ser un substantiu que excloïa adjectius.

(Expliquen que quan se li va preguntar a Margaret Thatcher de quina obra se sentia més orgullosa va respondre “de Tony Blair i la destrucció del laborisme”. Si no ho evitem –i ens queda poc temps- d’aquí a uns anys, José María Aznar podrà donar una resposta semblant en relació a Felipe González, Rodríguez Zapatero, Susana Díaz... a l’aparell del PSOE).


En aquest moment, a Espanya, hi ha, entre d’altres, dues emergències perfectament perceptibles:

1a. Des de 2008 creix el nombre de persones que viuen en la misèria, o que estan a punt de viure-hi, o que tenen por de veure-s’hi abocades. La generació jove és la més castigada.

2a. El 20 de desembre de 2015 es van encendre totes les alarmes de l’establishment espanyol. Les derrotes del Partit Popular i del PSOE van ser imponents, van perdre més de cinc milions de vots. Ciudadanos no va tenir els resultats que s’esperaven i, sobretot, es podia constituir una majoria d’esquerres al Congrés dels Diputats, avalada per una majoria, encara més clara, de votants.

Les emergències, quan es detecten i es diagnostica correctament la seva potencialitat destructiva, provoquen la unió de totes les forces afectades per aturar els danys i revertir la situació.

Si s’accepta aquesta premissa, arribem a una conclusió desesperançadora. Només s’ha actuat amb eficàcia en relació a la segona emergència. Tots els subjectes de l’establishment estan mobilitzats per restablir i fortificar el seu domini. Els aparells dels partits fidels han fet la feina que els corresponia.

En canvi, els partits que denunciaven la primera emergència i que el 20 de desembre de 2015 podien haver concertat la primera reunió de treball per constituir un “govern per a l’esperança dels espanyols acorralats per la misèria”, van fer tot el possible per no entendre’s. El 26 de juny de 2016 encara donava una segona oportunitat, més complicada, més difícil, però possible (i amb l’aval d’una majoria justa de vots). ¿Quantes vegades s’han reunit les hores que fes falta els partits d’esquerra, per aplegar-se i fer front a aquesta emergència? ¿N’estan convençuts que la situació de molts espanyols exigeix un acord excepcional entre els polítics que els van prometre que els ajudarien (per justícia, no per caritat)? O, formulem-ho d’una manera més descarnada: ¿han detectat de debò l’emergència?

Falten tres setmanes per al 31 d’octubre i sembla que només es contempli una possibilitat: que el PSOE, sigui com sigui, -però amb la garantia d’un “relat” molt ben construït per gabinets de comunicació (i no només el propi)- condemni els espanyols que no van votar el PP a un nou govern del PP –un partit que conté l’extrema dreta espanyola, que ha acumulat tot tipus de casos de corrupció i que ha governat l’Estat com si fos la seva finca particular-. Aquests gabinets de comunicació ja han aconseguit que des dels mitjans es blasmin unes terceres eleccions i es qualifiqui de “Frankenstein” un govern que tingui el suport dels representants legítims de més de la meitat dels ciutadans espanyols que van anar a votar, la majoria, joves (llegim bé la cita de Machado).

Si el centre-esquerra s’adonés de la primera emergència potser entendria que és imprescindible activar un pla extraordinari que obri un període, el de la propera legislatura, en el qual es corregeixi el rumb dels últims quatre anys.

A hores d’ara, des del meu punt de vista, la millor solució seria un pacte parlamentari sòlid que donés suport a un govern presidit per una persona indiscutiblement progressista amb capacitat d’acció i persuasió i amb prestigi estatal i internacional (podríem dir que a Espanya li aniria molt bé trobar la seva Manuela Carmena) i que dirigís un govern molt solvent. El primer objectiu hauria de ser “conservador”: aturar el desmantellament de l’estat del benestar i atendre les persones humiliades per les dinàmiques de saqueig cobdiciós que han imperat durant els últims vint anys; el segon, pensar les bases per aturar la transició aznariana i impulsar-ne una altra que estigui més en consonància amb les realitats col·lectives i individuals del país. Hi ha molts altres objectius importants. Aquesta fórmula també donaria el temps necessari per a la reconversió dels partits en organitzacions molt més obertes i, conseqüentment, preparades pels reptes positius i negatius del segle XXI.

És probable que el PSOE no en vulgui saber res d’aquesta solució. Si és així, que deixi, almenys, que siguin els ciutadans –i no el seu Consell Federal- qui decideixin si volen quatre anys més de govern neoliberal. (No estic d’acord amb els que pensen que el proper govern del PP serà agònic i que es veurà obligat a convocar noves eleccions aviat. Cent setanta diputats defensant un model econòmic, social i territorial semblant són molts).

El 31 d’octubre, podria ser que, gràcies al PSOE, Rajoy fos altre cop president del govern. L’endemà, 1 de novembre, a més de la meitat dels espanyols se’ls glaçarà el cor, com diria Antonio Machado –un dels derrotats per la tercera contrareforma-. Tornaran a ser ben actuals, les paraules de Mariano José de Larra -un dels derrotats per la segona contrareforma- al seu article Dia de difuntos de 1836. Val la pena llegir-lo tot i resseguir, amb tristesa nova, les últimes paraules:

“¡Fuera –exclamé– la horrible pesadilla, fuera! ¡Libertad! ¡Constitución! ¡Tres veces! ¡Opinión nacional! ¡Emigración! ¡Vergüenza! ¡Discordia!” Todas estas palabras parecían repetirme a un tiempo los últimos ecos del clamor general de las campanas del día de Difuntos de 1836.
Una nube sombría lo envolvió todo. Era la noche. El frío de la noche helaba mis venas. Quise salir violentamente del horrible cementerio. Quise refugiarme en mi propio corazón, lleno no ha mucho de vida, de ilusiones, de deseos.
¡Santo cielo! También otro cementerio. Mi corazón no es más que otro sepulcro. ¿Qué dice? Leamos. ¿Quién ha muerto en él? ¡Espantoso letrero! «¡Aquí yace la esperanza!»
¡Silencio, silencio!

Haurà culminat la quarta contrareforma.

Si és possible, per què a Espanya no es preveu un govern d’esquerres?

He de reconèixer que la informació que escolto i llegeixo dels nostres polítics o sobre ells comença a deixar-me perplex. Per convicció i per experiència pròpia els tinc un respecte enorme i intento, si no comprendre’ls, entendre’ls. Però no els entenc.
No entenc què està fent el Govern de Catalunya, ni el Parlament, però en aquest text vull referir-me a Espanya i als partits d’esquerres després de les dues últimes eleccions generals.
Tinc molt present que vivim un temps on els factors que indiquen futurs inquietants són més nombrosos i precisos que els que permeten esperar canvis positius. I penso que una part molt important de la responsabilitat d’aquesta deriva la tenen i l’han d’assumir els governs i els partits neo-conservadors. Dit d’una altra manera, és imprescindible i urgent rectificar radicalment les polítiques i les agendes polítiques. Totes. Les econòmiques, les socials i les culturals.
Les eleccions sempre són una oportunitat de canvi, de fet, el més normal, el menys traumàtic. Tanmateix, les lleis electorals solen impedir una lectura clara de la voluntat ciutadana. Quan un partit que té un milió de vots aconsegueix només dos representants al Congrés de Diputats i un altre n’obté sis amb tres-cents mil es produeix una distorsió important de les prioritats dels votants. Per això, sense discutir a posteriori les regles del joc (que s’accepten en el mateix moment de participar), és fonamental tenir en compte sempre el nombre de vots a l’hora de pensar en la representativitat dels òrgans de govern escollits en segona instància (per exemple, la mesa del Congrés o el President del Govern).
Vaig tenir una gran alegria el 20 de desembre. Malgrat les distorsions provocades per la Llei d’Hont, era possible conformar una majoria d’esquerres que obrís pas a un canvi en el govern d’Espanya. L’esperança d’aquest govern nou es fonamentava, sobretot, en què els partits d’esquerres superaven el 51% dels vots emesos, mentre que les forces de centre-dreta i dreta no arribaven al 45%. A part, Democràcia i Llibertat, el PNV i CC també eren partidaris d’un canvi de govern i, sobretot, de polítiques.
La perplexitat va començar amb el pacte PSOE – Ciutadans. Era obvi que no portava enlloc. Era menys obvi, però es podia sospitar que s’havia activat l’establishment espanyol, no per impulsar un govern amb aquests dos partits, sinó per fer impossible un pacte d’esquerres. La repetició de les eleccions va ser la primera gran victòria del establishment.
Mesos de treball molt intel·ligent per part del PP, d’obnubilació socialista i d’errors tàctics greus per part de Podem (també a Catalunya) feien témer el pitjor. Però no es va produir. El resultat electoral va ser molt més ajustat, però l’esquerra (48%) continuava tenint més volts que la dreta (46%).
El canvi era possible. Per això va augmentar la perplexitat quan es va conèixer la composició de la mesa del Congrés, on la dreta hi té la majoria.
El procés encara no s’ha acabat, però em temo que, una vegada més, les esquerres seran responsables de la continuació (amb modificacions cosmètiques -o contundents pel que fa a la política territorial-) de l’envestida neoliberal.
Era possible dialogar fins a l’extenuació per fer un govern d’esquerres? Sí, i encara ho és.
Era possible dissenyar una legislatura curta amb un govern format per persones amb gran autoritat moral que, a part de les rectificacions urgents, preparés els canvis legislatius substancials que necessita Espanya? Sí, i encara ho és.
Era bo per a Catalunya aquest govern? Sí, perquè les forces catalanistes i sobiranistes eren determinants (penso que és errònia la màxima “quant pitjor, millor” i que a la política catalana li falta assossec, reflexió, alguna correcció i, sobretot, temps).
Espanya tindrà un govern d’esquerres el 2016? Si no el té serà responsabilitat dels partits d’esquerres. Faran impossible, altre cop, allò que és possible?