Una moció de censura per a un "pacte de gestió del desacord"

La moció de censura, imprescindible i insubstituïble, no es justifica només per la corrupció provada del Partit Popular. També perquè pot permetre que el govern que se’n derivi es correspongui més als resultats electorals de 2016 i, sobretot, perquè pot obrir la vàlvula necessària per començar a resoldre el problema territorial que pateix Espanya.

No cal afegir arguments per exigir l’única resposta política democràtica a la corrupció: el Partit Popular ha d’abandonar el poder.

Sí que és bo repetir que el govern que hem sofert des de 2016 no es correspon als resultats electorals. El President Rajoy apel·la constantment a la voluntat dels espanyols. Doncs bé, el seu partit va rebre 7.900.000 vots, això vol dir que no el van votar 16.250.000 ciutadans que van decidir participar. Sobre el total d’electors, el Partit Popular va aconseguir el 22,85% de suports.

Si recuperem l’eix esquerra-dreta, que és bo de no abandonar, resulta que els dos partits de dreta van sumar 11.030.000 vots, mentre que els d’esquerra van obtenir-ne 11.288.000. Els partits nacionalistes català i basc van arribar als 768.000.

Malgrat això, la Llei d’Hont, va afavorir el bloc de dreta, 169 escons. El bloc d’esquerra, amb 250.000 vots més, va obtenir dos escons menys. (És oportú de recordar-ho a C’s quan es queixa de la composició del Parlament de Catalunya).

En resum, la moció de censura, que pot guanyar el centre-esquerra, amb el PdeCat i el PNV, permetrà un govern que representarà 12.055.000 ciutadans.

Ara bé, si acceptem que les dues crisis fonamentals que pateix Espanya en aquest moment són la desigualtat socio-econòmica i el conflicte territorial, l’acció virtuosa més important que tenim dret a exigir al nou govern és la cerca del “pacte de gestió del desacord” entre una part molt important dels ciutadans de Catalunya i la resta de ciutadans, de Catalunya i de tot l’Estat.

Aquesta és la gran responsabilitat dels dirigents polítics en aquest moment. El “pacte de gestió del desacord” serà molt difícil, però només de plantejar-ho permetrà reduir la tensió i, al mateix temps, redescobrir els acords (de diagnòstic i de mesures urgents) que els ciutadans de centre-esquerra compartim pel que fa als drets socials i econòmics conculcats, que han condemnat tantes persones, molts joves, a una vida sense esperança.

Dues preguntes, per acabar. La primera, al PSOE i als partits disposats a donar suport a la moció de censura. ¿No seria millor, atesa l’excepcionalitat del moment, buscar un candidat a la presidència fruit del consens? ¿No ha arribat l’hora que els candidats a la presidència no siguin designats per persones o aparells de partit?

La segona pregunta, al conciutadà Pablo Llarena. ¿Si l’escenari que s’obre és de “pacte de gestió del desacord” mantindrà la presó per a persones innocents (mentre no es demostri el contrari) i la condemna que comporta als seus familiars? Sempre he pensat que és tan insuportable i inhumana –quan et saps innocent- la humiliació de sobreviure en una cel·la sotmès a un règim de privació de llibertat, com la buidor de l’absència, i aquest sentiment desolador el pateixen, potser amb més dany, les seves famílies.