Els partits i els governs s'han oblidat de mi?

Des que vaig decidir escriure alguns pensaments aprofitant l’oportunitat que ofereixen unes eleccions –i més aquestes que es produeixen en un temps de crisis assumides com reals, però no com pròpies- he enraonat amb molts amics i n’he tret algunes conclusions que aniré explicant regularment.
Dos aclariments previs relacionats amb el que acabo d’escriure. Tinc amics que voten quasi tots els partits de l’espectre polític i no ens passa allò de “per no barallar-nos, per no perdre l’amistat, no parlem de política”. Al contrari. La conversa es fa fecunda, segrega constantment l’adhesiu que intensifica l’amistat i confirma la primera màxima de la democràcia: “les coses poden ser d’una altra manera”. I m’ha permès confirmar l’experiència de sempre: és molt més divertit viure en el joc de la discrepància que en el de la uniformitat. Penso que també és més segur. Podríem manllevar una constatació científica i argumentar que tenen més possibilitat de supervivència els col•lectius constituïts per individus que ignoren coses diferents.
El segon aclariment és sobre la distinció entre crisis reals i crisis pròpies. Tornem als científics, la disciplina del pensament dels quals és imprescindible en èpoques convulses com la que estem vivint. No sé qui va trobar per primera vegada el terme “realitat biològica”, té un poder explicatiu molt gran. Els individus de qualsevol espècie no viuen en la realitat, sinó en la “realitat biològica”, que és una construcció del cervell a partir de les dades dels sentits i, en el cas humà, del llenguatge. Les crisis són reals, però per a una majoria –de la qual formen part els que tenen els instruments i/o l’obligació d’encarar-les i de resoldre-les- no són la seva “realitat biològica”. Opino que aquest problema és el principal.
Insistint en aquestes teories, la clau de la supervivència dels individus i de la pervivència de l’espècie és que la “realitat biològica” es correspongui suficientment a la realitat. Si no es dóna aquesta condició, la catàstrofe es pot precipitar.
***
Entre els meus amics ha crescut considerablement el nombre dels que pensen abstenir-se en les properes eleccions catalanes. Comparteixo molts dels arguments que aporten. Avui en vull destacar un. Els partits polítics s’han oblidat dels ciutadans i alguns afegeixen, amb tanta raó com tristesa, “s’han oblidat que són el que són gràcies a la confiança que els vam atorgar després de conèixer com volien governar”.
Sóc dels que encara penso que l’art ens ajuda a revelar aspectes de la vida i entendre allò que ni la ciència, ni les disciplines humanístiques, ni les religions, ni les tertúlies no ens aclareixen. En una obra artística, un relat excel•lent de Julio Cortázar, “El perseguidor”, trobo unes paraules il•luminadores. El protagonista, Johnny Carter (la traducció fictícia del gran saxofonista Charlie Parker), li diu al seu biògraf, després de llegir la biografia ja publicada, “Bruno, (...) de lo que te has olvidado es de mí”. Efectivament, els partits i els governs utilitzen informes que presumptament defineixen els ciutadans i actuen en consonància amb els esbossos que se’n desprenen. Però som molts els que podem afirmar que ens han escrit una biografia que no té res a veure amb nosaltres. Molts podem dir als partits i als governs: us heu oblidat de mi.
Els meus amics saben que aniré a votar i que en aquest moment la meva papereta és en blanc, que vull participar en el procés electoral llançant al mar d’Internet ampolles amb un paper a dintre, com el nàufrag que necessita que el trobin a faltar, que el busquin i que li permetin recuperar els drets de ciutadà. Sóc plenament conscient que el mar és ple d’ampolles i que hi ha poques probabilitats que algú faci cas a les meves. Però tot i això, escriuré. He convidat els meus amics a fer-ho, perquè potser si canviéssim el joc i convertíssim els dies que queden fins a les eleccions en oportunitats que l’oferta s’adeqüi a la demanda i no al revés, l’endemà del 28N podríem alimentar expectatives de millora.
Els meus amics també saben que només votaré el partit que es comprometi a fer una política econòmica que prioritzi la definició dels sacrificis necessaris per reduir, a curt termini, dràsticament l’atur; una política educativa nova, amb dirigents diferents; una política cultural que trenqui amb els monopolis i que busqui la síntesi entre la Indústria i la creació “amateur”; i un compromís argumentat de treballar per l’exigència i la consecució d’un estat eficient. En aquest ordre de prioritat.
Sobre aquestes quatre condicions, escriuré més endavant.

Una nova conjuntura. 1

He llegit la sentència del Tribunal Constitucional i sense haver d'esperar els nous pronunciaments respecte els recursos pendents he entès el missatge: la Espanya que alguns vam imaginar el 1978 i per la qual hem treballat (no m'agrada el verb lluitar) fins fa pocs mesos és constitucionalment impossible. La reacció de les forces polítiques espanyoles i dels mitjans de comunicació que tenen la seu a Madrid porta a una conclusió l'estat federal és impossible. El missatge és diàfan, unívoc. No té matisos.

Segur que s'han produït errors per part dels promotors del nou Estatut per a Catalunya, però han estat errors comesos en seus parlamentàries que podien corregir-se en els imprescindible debats d'idees, basats en argumentacions respectuoses, que haurien de ser la tònica dominant del Parlament de Catalunya i de les Corts espanyoles. També admeto que l'Estatut que vaig votar en referèndum tenia imperfeccions. Però entre moltes d'altres li veia una virtut: demostrava que les Corts espanyoles sabien llegir la Constitució en clau federal.

Opino que la millor resposta d'un Tribunal Constitucional davant dels recursos contra un Estatut votat en última instància pel poble -a qui se li reconeix la legitimitat i, per tant, la soberania per fer-ho- hauria estat desistir de pronunciar-se. S'hauria pronunciat aquest Tribunal contra l'adopció d'acords en el marc dels òrgans de la Unió Europea? Totes les resolucions a través dels quals hem cedit soberania a la Unió cabien en la Constitució que coneixen els actuals membres del Tribunal Constitucional?

Portem cinc anys durant els quals la política ha estat sotmesa a les estratègies i tàctiques partidistes, però també a l'ètica i a la moral. (Potser ens caldria redefinir aquests conceptes, precisament per salvaguardar el gran invent que va ser la política democràtica. Els ciutadans hem de tenir un marc ample -el més ample possible- de pensament, decisió i acció derivats de l'ètica i la moral, però també hem de defensar la política, entesa com l'acció de prendre acords des de la discrepància; d'escoltar atentament les minories, de assumir les resolucions de la majoria i de fer possible el benestar dels ciutadans).

Els últim cinc anys han tingut moments de buidor i banalitat; moments miserables -per exemple, la recollida de signatures contra Catalunya- que culminaven tota una estratègia sectària del Partit Popular; moments de perplexitat: la incomprensió o la desqualificació de la major part de la intel·lectualitat que s'expressa a través dels mitjans de comunicació de Madrid; moments de profunda tristesa: l'operació del "Manifiesto en Favor de la Lengua Española", que pretenia influir en la decisió del Tribunal Constitucional per destruir l'aspecte més indiscutible de la discutible política educativa de les últimes dècades. (També hi ha hagut moments de vergonya aliena davant de respostes simplistes que partien d'una pretesa superioritat moral catalana). Espanya no es mereixia això, Catalunya i Europa, tampoc.

El 9 de juliol vam poder llegir la sentència. Naturalment no m'atreveixo a discutir-la ni criticar-la des d'una perspectiva jurídica. Això ho han de fer els professionals. Sí que ho vull fer i ho puc fer des d'una perspectiva de lleialtat democràtica.

Per a un Estat, és un símptoma molt inquietant que el seu Tribunal Constitucional s'hagi guanyat a pols durant els últims anys la sospita fundada de la submissió als partits o a les ideologies. Hi ha qui ha dit, amb tota la raó que el més important per fer política a Espanya, ara, és "controlar" el Tribunal Constitucional. La gravetat s'accentua quan, a més, la seva composició no respon a les sensibilitats guanyadores de les dues últimes eleccions. Els vots dels partits d'esquerres i dels nacionalistes -que van aprovar a les Corts el text que vam votar els ciutadans de Catalunya- sumen el 57 %. De cap manera no és aquesta la proporció del Tribunal Constitucional. La gravetat assoleix el seu grau màxim quan la seva resolució es converteix, de fet, en un annex preventiu de l'Estatut, fet que comporta, com deia José Maria Ridao, amb la lucidesa que el caracteritza, que "no tenim Estatut".

També vull analitzar la sentència des d'una perspectiva lingüística -aclarint que això no vol dir que em quedi en la forma, perquè un ús lingüístic és forma i contingut.

Des del segle XV, a la península, hi ha molts episodis de creació de models excloents, d'imposicions d'uniformitat, d'expulsions dels col·lectius diferents del grup dominant -moltes vegades invocant el "nom sagrat d'Espanya" i titllant d'anti-espanyols persones de nissaga espanyola centenària-. Aquest episodis han general un castellà que s'ha convertit en la llengua de l'ortodòxia, del dogma, de la intolerància, de la persecució: El castellà de la Inquisició, d'alguns membres de l'anomenada i sobrevalorada Generación del 98, de José María Pemán. Un castellà que no tenia res a veure amb la poesia de Juan de la Cruz o de Luís Cernuda, ni amb la prosa de Cervantes o de Juan Marsé. Un dels innombrables perdedors ignorats en les cunetes de la Historia de Espanya, José María Blanco White, a començaments del segle XIX, va decidir escriure en anglès perquè notava que el castellà evocava "el rumor lejano de una mazmorra". Juan Goytisolo, després d'haver constatat el fracàs de la novel·la del realisme social, s'adona que el seu principal adversari és la llengua de l'Espanya de la dictadura, que es proclamava hereva dels Reis Catòlics i de l'Imperi, i escriu a Disidencias: "para violar la leyenda, los mitos y los valores hispánicos, tenía que violar asimismo el lenguaje". La lectura de la sentència i, sobretot, de quatre vots particulars, m'ha evocat "el rumor lejano de una mazmorra". Res a veure amb sentències de fa vint-i-cinc anys del mateix Tribunal.

No es pot oblidar -i el Tribunal Constitucional menys que ningú- que la política democràtica, entre molts altres fonaments, s'inscriu en el mètode argumentatiu, que no busca la veritat, com la busquen, cadascún a la seva manera, el mètode científic, l'artístic o el revelat. Busca la versemblança. És a dir, parteix del principi que "les coses poden ser d'una altra manera".

Tots aquests factors em duen a tres conclusions:

De cap manera em sento allunyat d'una part de la cultura en llengua castellana que s'ha produït des de tots els indrets de la península. Em sento del mateix univers de Fernando de Rojas, de Cervantes, de Machado, de Cernuda i de desenes de creadors no catalans. M'apassiona el castellà estimulant, obert, profund que va cultivar Jaime Gil de Biedma i que cultiven Juan Marsé i Javier Cercas, catalans admirats.

Em sento exclòs de l'Estat que imposa la sentència del Tribunal Constitucional i que assumeixen -l'Estat i la sentència- els Partit Popular i el PSOE.

Considero imprescindible que els ciutadans de Catalunya treballem amb respecte, rigor i exigència per definir, des de la diferència -que és la nostra riquesa-, marcs possibles on puguin desenvolupar-se els tres grans impulsos que ens poden permetre aspirar a viure un futur millor: la solidaritat (no oblidem que el principal problema és la crisi econòmica, que pateixen d'una manera molt cruel milions d'europeus); l'excel·lència (que ens farà respectables per la qualitat del nostre treball i dels nostres serveis públics); i la definició de l'Estat que més ens convé, un Estat -sigui l'espanyol o el propi- amb una vocació inequívoca de federar-se amb altres Estats que comparteixen cultura, que assumeixen una història de confrontacions constants (això és la història d'Europa) i, sobretot, que cultiven la voluntat de fer camí junts. Els tres grans impulsos s'han de fer a l'hora i cap d'ells ha de prevaldre, especialment l'últim, perquè caiem massa sovint en el parany de suspendre la vida a l'espera d'esdeveniments alliberadors.

Jo també sóc dels que penso que les properes eleccions al Parlament de Catalunya són fonamentals per al nostre futur i que, per tant, hem de tenir un Parlament capaç de constituir majories sòlides i un govern cohesionat, eficient i eficaç.

És l'hora dels partits i és l'hora dels ciutadans que més que mai tenim l'oportunitat de donar a conèixer amb tots els matisos el nostre pensament.