Si repassem què ha passat els últim cinc anys a Catalunya podem observar, entre d’altres, els fets següents:
- Hi ha centenars de persones, una “gran minoria”, que s’ha enriquit igual que abans o, fins i tot, més.
- Hi ha centenars de milers persones abocades a la misèria que cultiven l’esperança, però que tremolen de por.
- Hi ha centenars de milers persones ofegades per la misèria que encara alimenten l’esperança.
- Hi ha centenars de milers persones humiliades per la misèria que han hagut de renunciar a l’esperança.
- L’any 2008 hi havia el 9% d’aturats (346.000 persones); el 2012, el 22’6% (846.000 persones)
- L’any 2008, 79.000 joves no tenien feina, el 20%; el 2012, eren 153.000, el 50%
- L’any 2008, 243.000 persones de 25 a 54 anys no podien treballar, el 8%; el 2012, arribaven a 612.000, el 21 %.
- L’any 2008, 24.000 persones de 55 anys o més no tenien feina, el 5 %; el 2012, van ser 81.000, el 16 %.
- Els bancs i les caixes han rebut milions d’euros dels contribuents, que han utilitzat “per sobreviure”, no per complir amb la seva funció en el sistema econòmic.
- Hi ha hagut persones en els bancs i les caixes que han ideat o copiat “productes financers” que han conduit a la ruïna centenars de milers de conciutadans.
- Hi ha hagut empreses que s’havien desviat cap el Gran Casino de la mal anomenada “economia financera” de les quals no en queda cap rastre.
- Hi ha hagut empreses que havien fet bé la feina, però que s’han quedat sense crèdit i, mantenint-se viables, han hagut de tancar.
- Hi ha empreses que continuen treballant gràcies a la voluntat i a la capacitat de renúncia dels seus directius i dels seus treballadors.
- S’ha retallat la sanitat pública fins a deixar-la en un estat crític.
- S’ha retallat l’ensenyament públic d’una manera indiscriminada, sense tenir en compte ni respectar el treball dels professionals que pertanyen als col·lectius menys protegits.
- S’ha retallat l’atenció social frustrant les expectatives de mínima qualitat de vida de les famílies que la necessitaven.
- S’ha retallat l’aportació pública i privada a la investigació, que ja rebia pocs recursos, i es convida les persones amb més talent i preparació a emigrar, després d’haver-los explotat amb beques ridícules o amb “compensacions econòmiques” insultants.
I tot això és més greu pel fet que el statu quo que domina l’aparell de l’Estat aprofita les circumstàncies per imposar una doble involució: la neoliberal i la uniformitzadora. (Un pas més en la direcció equivocada. Quan a Europa es construïen estats, Espanya erigia un imperi; quan a Europa triomfava la Il·lustració, aquí dominava la reacció; quan Europa teixia l’Estat del Benestar, aquí s’imposava la dictadura. Ara, quan més falta fa treballar per a una Unió Europea Federal, els poders “de sempre” reforcen els seus vincles, s’uneixen, decreten el final de la diversitat de debò -que mai no pot ser atorgada- i tornen a conjugar el verb “españolizar”).
Conclusió:
La majoria de les persones que vivim a Catalunya tenim, almenys, cinc problemes:
1. Una desigualtat econòmica i social creixent, absolutament injusta (aquí també és veritat que mai no havia estat tan gran com ara la diferència entre els que tenen més diners i els que en tenen menys). La desigualtat precipita el trencament de la cohesió.
2. Un Estat que no ens és propici i una absència clamorosa d’aliats (entenc per aliat aquell que està disposat a comprendre, no em refereixo al col·laborador incondicional).
3. Uns partits polítics incoherents. (Es dóna un sentit impropi a aquesta paraula. Es considera que una persona és coherent si és un bon militant, fidel, devot... si defensa sempre les mateixes idees, és a dir, si quan hi ha un conflicte entre la realitat i les conviccions pròpies, allò que decideix canviar és la realitat. Si parléssim d’objectius, podria ser acceptable, però si ens referim a coneixement, de cap manera. Precisament, la incoherència dels partits radica en què pretenen dominar una realitat que desconeixen).
4. Un Govern que no governa i que contribueix a generar inseguretat jurídica.
- Diuen que no hi havia més remei que fer les retallades que ha fet (abusant d’una paraula digna que han contribuït a fer malbé: austeritat).
- De debò?
- És lògic fer mal a qui dóna la legitimitat per governar sense explicar-li la veritat?
- És lògic sacrificar els ciutadans als altars de l’economia especulativa?
- No és radicalment impropi de la política democràtica que només hi hagi una possibilitat d’acció, quan, precisament, la política és democràtica si es pot escollir entre alternatives?
5. I si ens referim a l’anomenada “agenda nacional”. S’ha avançat molt?
- Els éssers humans actuem per obtenir alguna cosa o bé per representar (significar) alguna cosa. No tinc cap dubte que amb el lideratge del Govern s’han fet i es fan moltes coses simbòliques, però se’n podria destacar alguna que sigui realment útil?
El panorama és desolador. Objectivament desolador.
Què poden fer –que han fet moltes vegades- els éssers humans quan es troben en situacions de necessitat extrema o de catàstrofe? Unir-se i encarar junts les dificultats.
- Ho hem fet, a Catalunya?
- Alguns ciutadans, sí. De manera anònima i amb una generositat exemplar.
- Han propiciat aquesta unitat els partits polítics que han escollit les persones que anaven a les llistes guanyadores de les eleccions? (perdoneu la formulació, però la realitat la reclama).
- No. Els partits polítics juguen en un altre univers on és imprescindible la desunió.
Queda una possibilitat: que les ciutadanes i els ciutadans exigeixin unitat i si no obtenen resposta, que la demanin, i si tampoc no obtenen resposta, que la supliquin... en nom propi i, sobretot, d’aquells que formen part de la Catalunya miserable, que s’oculta diàriament darrere d’estadístiques o se li prometen paradisos llunyans.
(En un altre escrit ja vaig defensar que era necessari un govern d’unitat a Catalunya. Ara he signat un manifest per a una candidatura unitària catalanista a les eleccions europees: http://juntsaeuropa.cat . Continuaré insistint)
dimecres, de maig 15, 2013
dilluns, de març 04, 2013
Ni rota, ni roja
(Aquest article és la continuació de l'anterior en el qual reflexionava sobre l'ofensiva del statu quo espanyol contra l'autonomia local. Avui em referiré a l'autonomia catalana)
Contra la ciutadania catalana
1. L’estat autonòmic no pot funcionar amb situacions de privilegi. El model foral de concert o conveni d’ Euskadi i Navarra (o potser hauríem de parlar de la seva aplicació) crea un estat d’injustícia permanent i representa un mal exemple. És molt difícil que una Constitució que diu defensar la igualtat de tots els espanyols contempli una excepció fiscal i econòmica d’aquesta igualtat. Si totes les comunitats tinguessin i apliquessin un concert semblant, l’estat seria inviable.
2. Espanya tampoc pot funcionar amb l’anomenat “cafè per a tothom”, perquè, contra el que pretenen alguns –molts-, és un estat amb diferències territorials molt importants, un estat molt complex, que el Partit Popular està uniformitzant gràcies al control del BOE i a la col·laboració de mitjans de comunicació importants.
3. En aquest context, la resolució del Tribunal Constitucional contra un Estatut aprovat en un procés d’estricta pulcritud democràtica que va culminar amb l’aval en referèndum del poble de Catalunya posa punt i final al pacte constitucional d’on deriva un Estat de les Autonomies que no tenia per què ser el que ha acabat essent.
Al mateix temps, aquella desafortunada resolució obre les portes a dictàmens com el del Consell d’Estat contra la declaració del Parlament de Catalunya, d’un dogmatisme que nega una de les essències democràtiques: la deliberació fonamentada en el convenciment que “l’altra pot tenir raó” (s’ha destacat, amb raó, la discrepància de Fernando Ledesma i de Miguel Herrero de Miñon, però potser no s’ha subratllat prou l’acord amb el dictamen de José Luís Rodríguez Zapatero, de María Teresa Fernández de la Vega –què era per a ells l'Espanya plural?- o d’Alberto Aza, una persona que va ser director de Gabinet de Suárez, secretari general de la Casa Reial i creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de Catalunya, l’any 2010 –una distinció que mereixen les persones que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural-).
A propòsit de les actuals reivindicacions catalanes, es parla molt d’un text de la Cort Suprema de Canadà en resposta a tres preguntes del govern federal respecte la voluntat secessionista del Quebec. En aquest text podem trobar els arguments per criticar la resolució desafortunada del Tribunal Constitucional espanyol (també són arguments a favor del referèndum que s’haurà de fer a Catalunya).
La Cort Suprema de Canadà afirma textualment:
La Constitution n'est pas uniquement un texte écrit. Elle englobe tout le système des règles et principes qui régissent l'exercice du pouvoir constitutionnel. Une lecture superficielle de certaines dispositions spécifiques du texte de la Constitution, sans plus, pourrait induire en erreur. Il faut faire un examen plus approfondi des principes sous-jacents qui animent l'ensemble de notre Constitution, dont le fédéralisme, la démocratie, le constitutionnalisme et la primauté du droit, ainsi que le respect des minorités. Ces principes doivent guider notre appréciation globale des droits et obligations constitutionnels qui entreraient en jeu si une majorité claire de Québécois, en réponse à une question claire, votaient pour la sécession.
(La Constitució no és només un text escrit. Engloba tot el sistema de regles i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional. Una lectura superficial d’algunes disposicions específiques del text de la Constitució podria induir a error. Cal fer un examen més aprofundit dels principis subjacents que animen el conjunt de la nostra Constitució: el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme, la primacia del dret i el respecte a les minories. Aquests principis han de guiar la nostra apreciació global dels drets i obligacions constitucionals que entrarien en joc si una majoria clara de “québécois”, en resposta a una pregunta clara, votessin a favor de la secessió)
¿Dels cinc “principis subjacents” que destaca la Cort Suprema de Canadà en va tenir en compte cap el nostre Tribunal Constitucional? Es pot dir que va atendre el constitucionalisme i la primacia del dret –alguns juristes ho discuteixen, tenint en compte resolucions anteriors del mateix Tribunal i la qualitat del procés-, però segur que no va tenir en compte l’autonomisme (l’equivalent al federalisme canadenc), la democràcia ni el respecte a les minories.
I va anar més enllà: va convertir un Estatut en un manual d’instruccions amb una multitud de notes a peu de pàgina, més pròpies d’un document de “repressió preventiva” que d’una norma del “bloc constitucional”.
El conflicte s’agreuja per l’acció del Partit Popular –i d’altres- que vol agafar el relleu dels regeneracionistes espanyols i culminar l’obra que somniaven Joaquín Costa i uns quants membres de l’anomenada “Generación del 98” (¿per a quan la revisió acadèmica dels seus autors? És una de les impostures intel·lectuals més greus dels programes educatius –també a Catalunya-).
No m’agrada simplificar, però tampoc renuncio a escoltar o donar nom a les simplificacions dels que no pensen com jo. Em permeto doncs proposar un punt de partida de l’anàlisi de l’evolució de la ideologia que torna a ser hegemònica a la resta de l’estat amb aquesta formulació: De l’Espanya “roja y rota” que s’havia de combatre a sang i foc (i unes persones, que tenen noms i cognoms, ho van fer, amb intensitats diferents, durant quaranta anys), es va passar al famós “antes roja que rota” per arribar a l’actual “ni rota ni roja”.
I els ciutadans de centre-esquerra i d’esquerres contemplen atònits com els partits que els haurien de representar no busquen, de debò, amb imaginació i perspicàcia, -i conjuntament- la manera de fer-hi front.
Contra la ciutadania catalana
1. L’estat autonòmic no pot funcionar amb situacions de privilegi. El model foral de concert o conveni d’ Euskadi i Navarra (o potser hauríem de parlar de la seva aplicació) crea un estat d’injustícia permanent i representa un mal exemple. És molt difícil que una Constitució que diu defensar la igualtat de tots els espanyols contempli una excepció fiscal i econòmica d’aquesta igualtat. Si totes les comunitats tinguessin i apliquessin un concert semblant, l’estat seria inviable.
2. Espanya tampoc pot funcionar amb l’anomenat “cafè per a tothom”, perquè, contra el que pretenen alguns –molts-, és un estat amb diferències territorials molt importants, un estat molt complex, que el Partit Popular està uniformitzant gràcies al control del BOE i a la col·laboració de mitjans de comunicació importants.
3. En aquest context, la resolució del Tribunal Constitucional contra un Estatut aprovat en un procés d’estricta pulcritud democràtica que va culminar amb l’aval en referèndum del poble de Catalunya posa punt i final al pacte constitucional d’on deriva un Estat de les Autonomies que no tenia per què ser el que ha acabat essent.
Al mateix temps, aquella desafortunada resolució obre les portes a dictàmens com el del Consell d’Estat contra la declaració del Parlament de Catalunya, d’un dogmatisme que nega una de les essències democràtiques: la deliberació fonamentada en el convenciment que “l’altra pot tenir raó” (s’ha destacat, amb raó, la discrepància de Fernando Ledesma i de Miguel Herrero de Miñon, però potser no s’ha subratllat prou l’acord amb el dictamen de José Luís Rodríguez Zapatero, de María Teresa Fernández de la Vega –què era per a ells l'Espanya plural?- o d’Alberto Aza, una persona que va ser director de Gabinet de Suárez, secretari general de la Casa Reial i creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de Catalunya, l’any 2010 –una distinció que mereixen les persones que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural-).
A propòsit de les actuals reivindicacions catalanes, es parla molt d’un text de la Cort Suprema de Canadà en resposta a tres preguntes del govern federal respecte la voluntat secessionista del Quebec. En aquest text podem trobar els arguments per criticar la resolució desafortunada del Tribunal Constitucional espanyol (també són arguments a favor del referèndum que s’haurà de fer a Catalunya).
La Cort Suprema de Canadà afirma textualment:
La Constitution n'est pas uniquement un texte écrit. Elle englobe tout le système des règles et principes qui régissent l'exercice du pouvoir constitutionnel. Une lecture superficielle de certaines dispositions spécifiques du texte de la Constitution, sans plus, pourrait induire en erreur. Il faut faire un examen plus approfondi des principes sous-jacents qui animent l'ensemble de notre Constitution, dont le fédéralisme, la démocratie, le constitutionnalisme et la primauté du droit, ainsi que le respect des minorités. Ces principes doivent guider notre appréciation globale des droits et obligations constitutionnels qui entreraient en jeu si une majorité claire de Québécois, en réponse à une question claire, votaient pour la sécession.
(La Constitució no és només un text escrit. Engloba tot el sistema de regles i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional. Una lectura superficial d’algunes disposicions específiques del text de la Constitució podria induir a error. Cal fer un examen més aprofundit dels principis subjacents que animen el conjunt de la nostra Constitució: el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme, la primacia del dret i el respecte a les minories. Aquests principis han de guiar la nostra apreciació global dels drets i obligacions constitucionals que entrarien en joc si una majoria clara de “québécois”, en resposta a una pregunta clara, votessin a favor de la secessió)
¿Dels cinc “principis subjacents” que destaca la Cort Suprema de Canadà en va tenir en compte cap el nostre Tribunal Constitucional? Es pot dir que va atendre el constitucionalisme i la primacia del dret –alguns juristes ho discuteixen, tenint en compte resolucions anteriors del mateix Tribunal i la qualitat del procés-, però segur que no va tenir en compte l’autonomisme (l’equivalent al federalisme canadenc), la democràcia ni el respecte a les minories.
I va anar més enllà: va convertir un Estatut en un manual d’instruccions amb una multitud de notes a peu de pàgina, més pròpies d’un document de “repressió preventiva” que d’una norma del “bloc constitucional”.
El conflicte s’agreuja per l’acció del Partit Popular –i d’altres- que vol agafar el relleu dels regeneracionistes espanyols i culminar l’obra que somniaven Joaquín Costa i uns quants membres de l’anomenada “Generación del 98” (¿per a quan la revisió acadèmica dels seus autors? És una de les impostures intel·lectuals més greus dels programes educatius –també a Catalunya-).
No m’agrada simplificar, però tampoc renuncio a escoltar o donar nom a les simplificacions dels que no pensen com jo. Em permeto doncs proposar un punt de partida de l’anàlisi de l’evolució de la ideologia que torna a ser hegemònica a la resta de l’estat amb aquesta formulació: De l’Espanya “roja y rota” que s’havia de combatre a sang i foc (i unes persones, que tenen noms i cognoms, ho van fer, amb intensitats diferents, durant quaranta anys), es va passar al famós “antes roja que rota” per arribar a l’actual “ni rota ni roja”.
I els ciutadans de centre-esquerra i d’esquerres contemplen atònits com els partits que els haurien de representar no busquen, de debò, amb imaginació i perspicàcia, -i conjuntament- la manera de fer-hi front.
divendres, de febrer 22, 2013
De l’Estat de les Autonomies a l’Estat contra qualsevol autonomia
Tenia previst publicar el segon article d’aquesta sèrie la setmana passada, però la lectura del “Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración local” (versió 18.02.13) m’ha portat a tornar-lo a escriure i a dividir-lo en dues parts.
I. CONTRA L'AUTONOMIA LOCAL
Els sectors que després de la mort del dictador Franco van aconseguir retenir el poder a Espanya –i que ara l’ostenten- tenien por dels Ajuntaments. M’imagino que es devien alegrar que la Constitució que van acceptar de mala gana no atribuís cap poder polític real als governs locals.
El record les últimes eleccions municipals a Espanya, el 12 d’abril de 1931, era viu. Havien precipitat el canvi de règim: dos dies més tard es proclamava la Segona República.
Del 1975 al 1979 es van conjurar moltes instàncies i es van esmerçar molts esforços perquè no tornés a passar. Això explica el retard de la convocatòria; el fet que no es tingués en compte la Llei Municipal de Catalunya, que indicava que la primera convocatòria d’eleccions municipals seria efectuada pel Govern de la Generalitat; la definició d’un marc d’actuació dels Ajuntaments molt restrictiu. El mateix marc que va consolidar la Llei de Bases del Règim Local de 1983. Les administracions locals podien tenir totes les iniciatives que volguessin, però el mínim de capacitat política i econòmica.
La por era fundada. Van guanyar els partits d’esquerres i la immensa majoria de les ciutats importants d’Espanya es van preparar per donar la benvinguda a governs municipals diferents de debò, persones enemigues declarades de la dictadura, que venien de les associacions de veïns, dels sindicats, de la militància política clandestina.
Segur que es van convocar reunions urgents en despatxos d’olor ranci i molt poder per evitar “com fos” el que deurien anomenar “nou Front Popular”.
No és difícil imaginar-nos-ho si consultem a les hemeroteques la premsa d’aquelles setmanes. Tierno Galván, el nou alcalde de Madrid declarava literalment No soy partidario del Frente Popular. El Ayuntamiento tiene que ser centro de paz, de diálogo, de colaboración, muy distinto del Parlamento. ¿Qui era el destinatari d’aquestes paraules?
A Catalunya, Ramon Trias Fargas signava un article sorprenent: La entrada de los socialistas en algunos ayuntamientos y muy concretamente en el de Barcelona no tiene porque ser algo irremisiblemente negativo. I continuava: Si el Gobierno socialista sabe ser realista, sensato y eficiente en la solución de los problemas cotidianos (…); si sabe tener presente que los ayuntamientos, precisamente porque la eficacia y la buena gestión son su primer objetivo, deben administrar bien y sobre todo con igual trato para todos, entonces me parece que el Gobierno sociaIista en las poblaciones donde el voto popular lo justifique, puede preparar pedagógicamente el terreno para la alternancia en el poder, sin la cual la democracia se hace ilusoria. En todo caso, no hay que exagerar las cosas. Es frecuente que el público piense en materia de política municipal de forma distinta a lo que piensa cuando se trata de la política estatal. En muchos países se vota más conservador en las elecciones generales, que son las que definen el modelo de sociedad. Véase el caso de Francia en los últimos tiempos. En otros lugares, el electorado suele dar el voto en las municipales a los partidos que en el Parlamento están en la oposición. Esto ha sucedido con frecuencia en Inglaterra. Quiero decir que en este tres de abril último no ha pasado nada. Ni se configura nada que una democracia sana y fuerte no pueda digerir.
¿Què va conduir una persona profundament democràtica i antifranquista com Ramon Trias Fargas a escriure, el 5 d’abril de 1979, aquest text que conclou negant el que realment havia passat (este tres de abril último no ha pasado nada)?
Trenta anys més tard encara dolen els anticossos que es van generar en aquell moment i que han impulsat normes i accions que han convertit els Ajuntaments en Entitats sense autonomia política i amb una autonomia administrativa vigilada i escapçada per administracions que no eren elegides directament pels ciutadans: les Diputacions primer i, més tard, els Consells Comarcals (àmbits de domini dels partits, lluny del control directe de la ciutadania).
Ara, el Partit Popular vol aprofitar els temps obscurs i incerts que estem vivint per donar el cop de gràcia a l’autonomia local.
Els delictes i els comportaments indeguts d’alguns (pocs, però rellevants) alcaldes i regidors corruptes ha facilitat el descrèdit dels Ajuntaments, que no es salven de la malfiança de la ciutadania.
També hi ha ajudat el perillós “alzheimer col·lectiu”. No es recorda què van fer els primers governs, amb les arques buides, sense el personal adient, sense conèixer l’administació, sense la complicitat de la majoria dels “cuerpos nacionales”.
Amb la col·laboració generosa i lleial de moltes persones implicades en organitzacions socials i culturals i amb un coneixement precís de les necessitats dels pobles i ciutats van treballar amb diligència i entusiasme per aconseguir uns municipis més nets, més endreçats, més segurs. Es van elaborar els primers estudis, previs als primers programes d’acció i d’inversió, i es van posar les bases per a la qualificació cultural, per als equipaments escolars, esportius i de lleure i per a un urbanisme controlat. I es van situar els impostos als nivells necessaris i es van crear els òrgans recaptatoris per aplicar-los amb justícia. El català va començar a recuperar el rang de llengua administrativa, encara que es va haver d’esperar alguns anys per poder escriure les actes en aquesta llengua (es podia fer, sempre que també es fes en castellà, que era la llengua vàlida). I es van inventar projectes d’impacte singular, com, per exemple, les emissores municipals, que durant un temps van promoure noves formes de participació i van constituir-se en escola dels professionals que més tard passarien a corporacions públiques o privades amb uns models d’informació i de programació absolutament rupturistes.
Malgrat aquestes credencials, no es va produir cap gest en favor d’una major autonomia política i d’un millor finançament (val a dir que ni per part del Govern Central, ni del Govern de la Generalitat). Com a màxim se’ls va convidar a la festa enverinada d’unes requalificacions urbanístiques que estan en l’origen dels excessos de l’última dècada.
El gest ha arribat ara, en el moment de màxim descrèdit dels polítics, en forma de “cop de gràcia”. És el gest que no es van atrevir a fer fa trenta anys els “titulars” del poder espanyol.
Si l'“Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración Local” es transforma en Llei, el poder institucional més proper als ciutadans, el que pot auscultar millor totes les problemàtiques i el que pot fer d’avantguarda dels serveis públics, el poder local, serà una “gerència” sotmesa permanentment als criteris del govern central de torn (és a dir, obligada a complir les seves indicacions i no els requeriments d’uns ciutadans cada cop menys sobirans).
En l’exposició de motius queda palès l’objectiu: racionalizar la estructura organizativa de la Administración local de acuerdo con los principios de eficiencia, estabilidad y sostenibilidad financiera, garantizar un control financiero y presupuestario más riguroso y favorecer la iniciativa económica privada evitando intervenciones administrativas desproporcionadas.
Més endavant aclareix:
Por tanto, solo podrán ejercer competencias impropias, cuando no se ponga en riesgo financiero la realización de las competencias propias, no haya duplicidades con las competencias autonómicas, y se garantice la sostenibilidad financiera de las nuevas competencias o actividades económicas, respetando en todo caso el principio de eficiencia y el resto de los requerimientos de la legislación de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera.
Dóna més poder a les Diputacions (uns ens anacrònics, poc democràtics, sotmesos als partits). El objetivo de racionalizar la estructura organizativa de la Administración local se refleja en las medidas incluidas para fortalecer a las Diputaciones provinciales
Manté els “cuerpos nacionales”, és a dir “de obediencia nacional española” i, a més, reforça l’immens poder que ja té la función interventora en las entidades locales.
En cap moment s’esmenta l’obligació d’atendre les necessitats ciutadanes (que penso que hauria de ser l’objectiu principal d’una institució democràtica, no?) ni el principi d’autonomia.
L’avantprojecte incompleix la Carta Europea de l’Autonomia Local. Només cal comparar el que acabem de transcriure amb el preàmbul d’aquest document (copio la versió aprovada per les corts espanyoles):
(…) considerando que las Entidades locales son uno de los principales fundamentos de un régimen democrático; considerando que el derecho de los ciudadanos a participar en la gestión de los asuntos públicos forma parte de los principios democráticos comunes a todos los Estados miembros del Consejo de Europa; convencidos de que en este nivel local este derecho puede ser ejercido más directamente; convencidos de que la existencia de Entidades locales investidas de competencias efectivas permite una administración a la vez eficaz y próxima al ciudadano; conscientes de que la defensa y el fortalecimiento de la autonomía local en los diferentes países de Europa representan una contribución esencial en la construcción de una Europa basada en los principios de democracia y descentralización del poder; afirmando que esto supone la existencia de Entidades locales dotadas de órganos de decisión democráticamente constituidos que se benefician de una amplia autonomía en cuanto a las competencias, a las modalidades de ejercicio de estas últimas y a los medios necesarios para el cumplimiento de su misión (…)
Més edavant, afirma:
Article 3: El ejercicio de las competencias públicas debe, de modo general, incumbir preferentemente a las autoridades más cercanas a los ciudadanos.
Article 8.2: Todo control administrativo de los actos de las Entidades locales no debe normalmente tener como objetivo más que asegurar el respeto a la legalidad y de los principios constitucionales.
El llarg camí que els que van retenir el poder el 1975 van deixar obert per quan vinguessin temps propicis per a la involució, que va ser traçat pel Partit Popular a partir de 1996, que no va ser rectificat pel PSOE quan va recuperar el govern de l’Estat, el camí de la interdicció de l’autonomia local està a punt d'assolir el seu objectiu.
¿L’elecció de l’alcalde tornarà a ser la designació de qui ha d’agafar el telèfon quan truquin dels Ministerios o de la Delegació o Subdelegacions del Govern (central, òbviament)? I quan s’acosti un ciutadà amb un problema urgent o important, potser li haurà de dir: “em planteges un problema impropi, que m’obligaria a una intervenció administrativa desproporcionada i que atempta contra els principis d’eficiencia, estabilitat y sostenibilitat financiera, que tinc l’obligació de garantir…”?
I. CONTRA L'AUTONOMIA LOCAL
Els sectors que després de la mort del dictador Franco van aconseguir retenir el poder a Espanya –i que ara l’ostenten- tenien por dels Ajuntaments. M’imagino que es devien alegrar que la Constitució que van acceptar de mala gana no atribuís cap poder polític real als governs locals.
El record les últimes eleccions municipals a Espanya, el 12 d’abril de 1931, era viu. Havien precipitat el canvi de règim: dos dies més tard es proclamava la Segona República.
Del 1975 al 1979 es van conjurar moltes instàncies i es van esmerçar molts esforços perquè no tornés a passar. Això explica el retard de la convocatòria; el fet que no es tingués en compte la Llei Municipal de Catalunya, que indicava que la primera convocatòria d’eleccions municipals seria efectuada pel Govern de la Generalitat; la definició d’un marc d’actuació dels Ajuntaments molt restrictiu. El mateix marc que va consolidar la Llei de Bases del Règim Local de 1983. Les administracions locals podien tenir totes les iniciatives que volguessin, però el mínim de capacitat política i econòmica.
La por era fundada. Van guanyar els partits d’esquerres i la immensa majoria de les ciutats importants d’Espanya es van preparar per donar la benvinguda a governs municipals diferents de debò, persones enemigues declarades de la dictadura, que venien de les associacions de veïns, dels sindicats, de la militància política clandestina.
Segur que es van convocar reunions urgents en despatxos d’olor ranci i molt poder per evitar “com fos” el que deurien anomenar “nou Front Popular”.
No és difícil imaginar-nos-ho si consultem a les hemeroteques la premsa d’aquelles setmanes. Tierno Galván, el nou alcalde de Madrid declarava literalment No soy partidario del Frente Popular. El Ayuntamiento tiene que ser centro de paz, de diálogo, de colaboración, muy distinto del Parlamento. ¿Qui era el destinatari d’aquestes paraules?
A Catalunya, Ramon Trias Fargas signava un article sorprenent: La entrada de los socialistas en algunos ayuntamientos y muy concretamente en el de Barcelona no tiene porque ser algo irremisiblemente negativo. I continuava: Si el Gobierno socialista sabe ser realista, sensato y eficiente en la solución de los problemas cotidianos (…); si sabe tener presente que los ayuntamientos, precisamente porque la eficacia y la buena gestión son su primer objetivo, deben administrar bien y sobre todo con igual trato para todos, entonces me parece que el Gobierno sociaIista en las poblaciones donde el voto popular lo justifique, puede preparar pedagógicamente el terreno para la alternancia en el poder, sin la cual la democracia se hace ilusoria. En todo caso, no hay que exagerar las cosas. Es frecuente que el público piense en materia de política municipal de forma distinta a lo que piensa cuando se trata de la política estatal. En muchos países se vota más conservador en las elecciones generales, que son las que definen el modelo de sociedad. Véase el caso de Francia en los últimos tiempos. En otros lugares, el electorado suele dar el voto en las municipales a los partidos que en el Parlamento están en la oposición. Esto ha sucedido con frecuencia en Inglaterra. Quiero decir que en este tres de abril último no ha pasado nada. Ni se configura nada que una democracia sana y fuerte no pueda digerir.
¿Què va conduir una persona profundament democràtica i antifranquista com Ramon Trias Fargas a escriure, el 5 d’abril de 1979, aquest text que conclou negant el que realment havia passat (este tres de abril último no ha pasado nada)?
Trenta anys més tard encara dolen els anticossos que es van generar en aquell moment i que han impulsat normes i accions que han convertit els Ajuntaments en Entitats sense autonomia política i amb una autonomia administrativa vigilada i escapçada per administracions que no eren elegides directament pels ciutadans: les Diputacions primer i, més tard, els Consells Comarcals (àmbits de domini dels partits, lluny del control directe de la ciutadania).
Ara, el Partit Popular vol aprofitar els temps obscurs i incerts que estem vivint per donar el cop de gràcia a l’autonomia local.
Els delictes i els comportaments indeguts d’alguns (pocs, però rellevants) alcaldes i regidors corruptes ha facilitat el descrèdit dels Ajuntaments, que no es salven de la malfiança de la ciutadania.
També hi ha ajudat el perillós “alzheimer col·lectiu”. No es recorda què van fer els primers governs, amb les arques buides, sense el personal adient, sense conèixer l’administació, sense la complicitat de la majoria dels “cuerpos nacionales”.
Amb la col·laboració generosa i lleial de moltes persones implicades en organitzacions socials i culturals i amb un coneixement precís de les necessitats dels pobles i ciutats van treballar amb diligència i entusiasme per aconseguir uns municipis més nets, més endreçats, més segurs. Es van elaborar els primers estudis, previs als primers programes d’acció i d’inversió, i es van posar les bases per a la qualificació cultural, per als equipaments escolars, esportius i de lleure i per a un urbanisme controlat. I es van situar els impostos als nivells necessaris i es van crear els òrgans recaptatoris per aplicar-los amb justícia. El català va començar a recuperar el rang de llengua administrativa, encara que es va haver d’esperar alguns anys per poder escriure les actes en aquesta llengua (es podia fer, sempre que també es fes en castellà, que era la llengua vàlida). I es van inventar projectes d’impacte singular, com, per exemple, les emissores municipals, que durant un temps van promoure noves formes de participació i van constituir-se en escola dels professionals que més tard passarien a corporacions públiques o privades amb uns models d’informació i de programació absolutament rupturistes.
Malgrat aquestes credencials, no es va produir cap gest en favor d’una major autonomia política i d’un millor finançament (val a dir que ni per part del Govern Central, ni del Govern de la Generalitat). Com a màxim se’ls va convidar a la festa enverinada d’unes requalificacions urbanístiques que estan en l’origen dels excessos de l’última dècada.
El gest ha arribat ara, en el moment de màxim descrèdit dels polítics, en forma de “cop de gràcia”. És el gest que no es van atrevir a fer fa trenta anys els “titulars” del poder espanyol.
Si l'“Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración Local” es transforma en Llei, el poder institucional més proper als ciutadans, el que pot auscultar millor totes les problemàtiques i el que pot fer d’avantguarda dels serveis públics, el poder local, serà una “gerència” sotmesa permanentment als criteris del govern central de torn (és a dir, obligada a complir les seves indicacions i no els requeriments d’uns ciutadans cada cop menys sobirans).
En l’exposició de motius queda palès l’objectiu: racionalizar la estructura organizativa de la Administración local de acuerdo con los principios de eficiencia, estabilidad y sostenibilidad financiera, garantizar un control financiero y presupuestario más riguroso y favorecer la iniciativa económica privada evitando intervenciones administrativas desproporcionadas.
Més endavant aclareix:
Por tanto, solo podrán ejercer competencias impropias, cuando no se ponga en riesgo financiero la realización de las competencias propias, no haya duplicidades con las competencias autonómicas, y se garantice la sostenibilidad financiera de las nuevas competencias o actividades económicas, respetando en todo caso el principio de eficiencia y el resto de los requerimientos de la legislación de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera.
Dóna més poder a les Diputacions (uns ens anacrònics, poc democràtics, sotmesos als partits). El objetivo de racionalizar la estructura organizativa de la Administración local se refleja en las medidas incluidas para fortalecer a las Diputaciones provinciales
Manté els “cuerpos nacionales”, és a dir “de obediencia nacional española” i, a més, reforça l’immens poder que ja té la función interventora en las entidades locales.
En cap moment s’esmenta l’obligació d’atendre les necessitats ciutadanes (que penso que hauria de ser l’objectiu principal d’una institució democràtica, no?) ni el principi d’autonomia.
L’avantprojecte incompleix la Carta Europea de l’Autonomia Local. Només cal comparar el que acabem de transcriure amb el preàmbul d’aquest document (copio la versió aprovada per les corts espanyoles):
(…) considerando que las Entidades locales son uno de los principales fundamentos de un régimen democrático; considerando que el derecho de los ciudadanos a participar en la gestión de los asuntos públicos forma parte de los principios democráticos comunes a todos los Estados miembros del Consejo de Europa; convencidos de que en este nivel local este derecho puede ser ejercido más directamente; convencidos de que la existencia de Entidades locales investidas de competencias efectivas permite una administración a la vez eficaz y próxima al ciudadano; conscientes de que la defensa y el fortalecimiento de la autonomía local en los diferentes países de Europa representan una contribución esencial en la construcción de una Europa basada en los principios de democracia y descentralización del poder; afirmando que esto supone la existencia de Entidades locales dotadas de órganos de decisión democráticamente constituidos que se benefician de una amplia autonomía en cuanto a las competencias, a las modalidades de ejercicio de estas últimas y a los medios necesarios para el cumplimiento de su misión (…)
Més edavant, afirma:
Article 3: El ejercicio de las competencias públicas debe, de modo general, incumbir preferentemente a las autoridades más cercanas a los ciudadanos.
Article 8.2: Todo control administrativo de los actos de las Entidades locales no debe normalmente tener como objetivo más que asegurar el respeto a la legalidad y de los principios constitucionales.
El llarg camí que els que van retenir el poder el 1975 van deixar obert per quan vinguessin temps propicis per a la involució, que va ser traçat pel Partit Popular a partir de 1996, que no va ser rectificat pel PSOE quan va recuperar el govern de l’Estat, el camí de la interdicció de l’autonomia local està a punt d'assolir el seu objectiu.
¿L’elecció de l’alcalde tornarà a ser la designació de qui ha d’agafar el telèfon quan truquin dels Ministerios o de la Delegació o Subdelegacions del Govern (central, òbviament)? I quan s’acosti un ciutadà amb un problema urgent o important, potser li haurà de dir: “em planteges un problema impropi, que m’obligaria a una intervenció administrativa desproporcionada i que atempta contra els principis d’eficiencia, estabilitat y sostenibilitat financiera, que tinc l’obligació de garantir…”?
dilluns, de febrer 11, 2013
Els partits polítics tenen la clau, la ciutadania ha d'exigir la rectificació. 1
(Les notícies que estem coneixent els últims mesos conviden, en un primer moment, a respostes des de la impotència. Però si som capaços de mantenir el cap clar i ser perseverants en la il·luminació dels problemes fonamentals, podem convertir aquestes notícies en l’últim argument per demanar/exigir als partits polítics que rectifiquin ja, no amb gestos ni amb mesures-“placebo” aconsellades pels professionals de la manipulació. Perquè, a Espanya, són els partits que tenen la clau de la rectificació de les polítiques econòmiques equivocades i del desgavell institucional/territorial.
Han de retornar a la ciutadania la sobredosi de "confiança" que han rebut des de la restauració democràtica. Han de deixar de controlar les Institucions i han d’impulsar processos de democràcia interna i de connexió amb les persones reals i els seus problemes. No poden quedar-se en una exhibició de pseudo-transparència com la que estem veient, amb vergonya aliena, aquests dies. No necessitem succedanis d’actes de fe.
Òbviament que els parlaments s’han d’afanyar a fer noves lleis electorals i de finançament de les formacions polítiques, però això requereix mesos. En aquest moment és imprescindible que els partits comencin a treballar com si aquestes noves lleis ja estiguessin vigents. I qui diu els partits, diu els dirigents, els opositors a les direccions i els militants.
Reflexionaré sobre aquest tema en els tres articles que publicaré aquesta setmana.)
I
L’atenció a allò real és una virtut
Hannah Arendt
La majoria de les persones del sud d’Europa vivim temps molt difícils. Tenim molts problemes que ens aclaparen, ens immobilitzen i en vencen: problemes reals i problemes imaginats (tant perillosos com els reals).
Veiem molt poques solucions reals, imaginem solucions ideals (que no resolen els problemes).
Ens resulta impossible adaptar el nostre temps vital al vertigen dels esdeveniments.
Estem en perill de consolar-nos amb la indignació, llepant-nos les ferides, convencent-nos de la nostra bondat i innocència i denunciant la “irresponsabilitat dels altres”.
I malgrat tot, no vivim el pitjor temps de la història.
Hi ha hagut períodes esgarrifosos, de grans catàstrofes -naturals o provocades pels deliris humans-, en què les conseqüències han estat irreversibles. Hi ha hagut èpoques de misèria econòmica i moral insuportables. Durant milers d’anys la vida de la majoria dels individus no tenia cap valor.
Estem en un temps crític, sí, però tenim recursos materials, intel·lectuals i morals suficients per encarar els problemes i resoldre’ls.
Cada vegada són més els qui reconeixen que les mesures contra l’anomenada “crisi econòmica” no han estat encertades. Podríem afegir que l’error ha derivat d’una diagnosi incorrecta.
En aquestes circumstàncies, potser és aconsellable tornar a mirar els problemes, definir-los altre cop, buscar les seves causes i, al mateix temps, imaginar solucions possibles (no possibles solucions).
Qüestions prèvies
1. Parteixo de la base que, en democràcia, l’objectiu polític prioritari és governar la complexitat per articular una nova convivència, no sotmetre les singularitats i les diferències a una abstracció convertida en altar i doctrina per estar a l’alçada d’una presumpta “gran oportunitat històrica”.
Els governs s’haurien de “limitar” a aconseguir l’aproximació màxima a les realitats (en plural) de la ciutadania; detectar les inquietuds i els desitjos compartits; percebre les pors; definir els problemes; pensar solucions possibles; mantenir, restaurar o crear àmbits de relació de manera que es minimitzin, sense necessitat de cap tipus de repressió, els riscos d’enfrontament. En resum, governar la complexitat per articular la convivència i millorar la cohesió.
M’agrada molt una definició del temps polític-social: una sèrie de moments en què les persones es van fent cada vegada més hospitalàries (lamento no haver anotat el seu autor).
2. Hem de fer el possible per rebaixar les proclames. Prendrem mal si volem escriure la propera pàgina de la nostre història -que està en blanc- en poesia èpica. Millor la prosa, senzilla i humil, discreta i respectuosa.
Els problemes
Els problemes són molts. Em cenyiré a tres que considero greus i intentaré explicar com la solució del tercer pot afavorir la dels altres dos.
Primer problema. La desigualtat econòmica creixent
Penso que hauríem de prescindir de l’expressió “crisi econòmica”, perquè enlluerna, no deixa veure la realitat, potser hi veurem millor si li donem el nom de “desigualtat econòmica” i li afegim l’adjectiu “creixent”. La democràcia és un règim que ha d’afavorir la igualtat. Si no ho fa, es degrada i prepara el terreny a règims pseudo-democràtics.
L’origen del problema és una nova “separació de poders”.
Un repàs de la història ens pot permetre entendre què està passant. Al segle XIX, la reivindicació de la “separació de poders” la van protagonitzar els adversaris de la democràcia: Napoleó III, “l’emperador dels francesos” volia ser independent dels poders parlamentari i judicial. Ningú podia controlar la “voluntat del monarca”.
Ara passa el mateix. Hi ha molts “Napoleó III”. Estem sota un “Imperi Econòmic” -els governants del qual tenen nom i cognom- que està a punt d’aconseguir la “separació de poders”. En diuen llibertat i desregulació, ho van formular en l’anomenat Consens de Wasingthon, el 1990, ho han anat elaborant i desenvolupant amb recursos econòmics i humans extraordinaris, amb fermesa i constància, i, sobretot, amb astúcia (han aconseguit que una part de la feina la fessin governs socialdemòcrates i han dominat la majoria dels partits amb el seu finançament). Estan a punt d’aconseguir un règim absolutista nou (el poder no ha d’estar subjecte a cap limitació institucional). Tot el que pugui ser negoci ho ha de ser i ho serà –si forma part de les competències públiques, ha de privatitzar-se-.
El problema s’agreuja perquè alguns partits polítics democràtics són partidaris d’aquest règim absolutista nou (que mereix el nom de “nova plutocràcia”) i estan contribuint a la seva hegemonia desmantellant les Institucions governamentals, degradant la funció pública i desacreditant la política. El Partit Popular n’és el paradigma. Però cal dir que d’altres partits han contribuït i contribueixen a la seva consolidació i, sobretot, que la Unió Europea ha claudicat (els que la manen de debò no han estat escollits democràticament).
El patiment que la instauració del regim nou comporta, exigit pels seus executius, és infligit pels governs democràtics en un procés cruel que va convertint, de fet, els ciutadans en súbdits.
Després de robar-li a les paraules austeritat i reforma el seu sentit (l’austeritat és una virtut i les reformes impulsades pels parlaments són factors claus de la democràcia), han exigit sacrificis (una altra paraula tergiversada).
Un repàs dels sacrificis il·lumina situacions injustes i intolerables: la misèria d’una part molt important de la població; la desaparició de la “classe mitja”, (la gran adversària ja que avalava la millora permanent de l’Estat del Benestar); la retallada de les expectatives i de les possibilitats dels joves; la destrucció de moltes empreses productives i la ineficiència de l’administració pública.
El problema és que un poder no democràtic, l’econòmic, s’ha separat i exigeix la submissió dels poders democràtics.
Si no prenem mesures aviat, ens faran celebrar el final de la crisi amb càntics de lloança al règim nou, que, òbviament, mantindrà oberts al públic uns teatres on se simularan accions de govern; promulgacions de normes; aplicacions de la justícia, per part d’homes i dones escollits per sufragi universal en les “festes quadriennals de la democràcia”.
Al meu entendre, aquest problema només té solució si el considerem “el problema”, si els partits renuncien a teledirigir les Institucions (no postulo governs tecnòcrates, sinó governs independents dels interessos partidaris, defensors tenaços de les Institucions des de les quals serveixen els ciutadans) i si aconseguim que les millors persones l’analitzin a fons, en facin la diagnosi més precisa i proposin les mesures noves urgents a emprendre.
Han de retornar a la ciutadania la sobredosi de "confiança" que han rebut des de la restauració democràtica. Han de deixar de controlar les Institucions i han d’impulsar processos de democràcia interna i de connexió amb les persones reals i els seus problemes. No poden quedar-se en una exhibició de pseudo-transparència com la que estem veient, amb vergonya aliena, aquests dies. No necessitem succedanis d’actes de fe.
Òbviament que els parlaments s’han d’afanyar a fer noves lleis electorals i de finançament de les formacions polítiques, però això requereix mesos. En aquest moment és imprescindible que els partits comencin a treballar com si aquestes noves lleis ja estiguessin vigents. I qui diu els partits, diu els dirigents, els opositors a les direccions i els militants.
Reflexionaré sobre aquest tema en els tres articles que publicaré aquesta setmana.)
I
L’atenció a allò real és una virtut
Hannah Arendt
La majoria de les persones del sud d’Europa vivim temps molt difícils. Tenim molts problemes que ens aclaparen, ens immobilitzen i en vencen: problemes reals i problemes imaginats (tant perillosos com els reals).
Veiem molt poques solucions reals, imaginem solucions ideals (que no resolen els problemes).
Ens resulta impossible adaptar el nostre temps vital al vertigen dels esdeveniments.
Estem en perill de consolar-nos amb la indignació, llepant-nos les ferides, convencent-nos de la nostra bondat i innocència i denunciant la “irresponsabilitat dels altres”.
I malgrat tot, no vivim el pitjor temps de la història.
Hi ha hagut períodes esgarrifosos, de grans catàstrofes -naturals o provocades pels deliris humans-, en què les conseqüències han estat irreversibles. Hi ha hagut èpoques de misèria econòmica i moral insuportables. Durant milers d’anys la vida de la majoria dels individus no tenia cap valor.
Estem en un temps crític, sí, però tenim recursos materials, intel·lectuals i morals suficients per encarar els problemes i resoldre’ls.
Cada vegada són més els qui reconeixen que les mesures contra l’anomenada “crisi econòmica” no han estat encertades. Podríem afegir que l’error ha derivat d’una diagnosi incorrecta.
En aquestes circumstàncies, potser és aconsellable tornar a mirar els problemes, definir-los altre cop, buscar les seves causes i, al mateix temps, imaginar solucions possibles (no possibles solucions).
Qüestions prèvies
1. Parteixo de la base que, en democràcia, l’objectiu polític prioritari és governar la complexitat per articular una nova convivència, no sotmetre les singularitats i les diferències a una abstracció convertida en altar i doctrina per estar a l’alçada d’una presumpta “gran oportunitat històrica”.
Els governs s’haurien de “limitar” a aconseguir l’aproximació màxima a les realitats (en plural) de la ciutadania; detectar les inquietuds i els desitjos compartits; percebre les pors; definir els problemes; pensar solucions possibles; mantenir, restaurar o crear àmbits de relació de manera que es minimitzin, sense necessitat de cap tipus de repressió, els riscos d’enfrontament. En resum, governar la complexitat per articular la convivència i millorar la cohesió.
M’agrada molt una definició del temps polític-social: una sèrie de moments en què les persones es van fent cada vegada més hospitalàries (lamento no haver anotat el seu autor).
2. Hem de fer el possible per rebaixar les proclames. Prendrem mal si volem escriure la propera pàgina de la nostre història -que està en blanc- en poesia èpica. Millor la prosa, senzilla i humil, discreta i respectuosa.
Els problemes
Els problemes són molts. Em cenyiré a tres que considero greus i intentaré explicar com la solució del tercer pot afavorir la dels altres dos.
Primer problema. La desigualtat econòmica creixent
Penso que hauríem de prescindir de l’expressió “crisi econòmica”, perquè enlluerna, no deixa veure la realitat, potser hi veurem millor si li donem el nom de “desigualtat econòmica” i li afegim l’adjectiu “creixent”. La democràcia és un règim que ha d’afavorir la igualtat. Si no ho fa, es degrada i prepara el terreny a règims pseudo-democràtics.
L’origen del problema és una nova “separació de poders”.
Un repàs de la història ens pot permetre entendre què està passant. Al segle XIX, la reivindicació de la “separació de poders” la van protagonitzar els adversaris de la democràcia: Napoleó III, “l’emperador dels francesos” volia ser independent dels poders parlamentari i judicial. Ningú podia controlar la “voluntat del monarca”.
Ara passa el mateix. Hi ha molts “Napoleó III”. Estem sota un “Imperi Econòmic” -els governants del qual tenen nom i cognom- que està a punt d’aconseguir la “separació de poders”. En diuen llibertat i desregulació, ho van formular en l’anomenat Consens de Wasingthon, el 1990, ho han anat elaborant i desenvolupant amb recursos econòmics i humans extraordinaris, amb fermesa i constància, i, sobretot, amb astúcia (han aconseguit que una part de la feina la fessin governs socialdemòcrates i han dominat la majoria dels partits amb el seu finançament). Estan a punt d’aconseguir un règim absolutista nou (el poder no ha d’estar subjecte a cap limitació institucional). Tot el que pugui ser negoci ho ha de ser i ho serà –si forma part de les competències públiques, ha de privatitzar-se-.
El problema s’agreuja perquè alguns partits polítics democràtics són partidaris d’aquest règim absolutista nou (que mereix el nom de “nova plutocràcia”) i estan contribuint a la seva hegemonia desmantellant les Institucions governamentals, degradant la funció pública i desacreditant la política. El Partit Popular n’és el paradigma. Però cal dir que d’altres partits han contribuït i contribueixen a la seva consolidació i, sobretot, que la Unió Europea ha claudicat (els que la manen de debò no han estat escollits democràticament).
El patiment que la instauració del regim nou comporta, exigit pels seus executius, és infligit pels governs democràtics en un procés cruel que va convertint, de fet, els ciutadans en súbdits.
Després de robar-li a les paraules austeritat i reforma el seu sentit (l’austeritat és una virtut i les reformes impulsades pels parlaments són factors claus de la democràcia), han exigit sacrificis (una altra paraula tergiversada).
Un repàs dels sacrificis il·lumina situacions injustes i intolerables: la misèria d’una part molt important de la població; la desaparició de la “classe mitja”, (la gran adversària ja que avalava la millora permanent de l’Estat del Benestar); la retallada de les expectatives i de les possibilitats dels joves; la destrucció de moltes empreses productives i la ineficiència de l’administració pública.
El problema és que un poder no democràtic, l’econòmic, s’ha separat i exigeix la submissió dels poders democràtics.
Si no prenem mesures aviat, ens faran celebrar el final de la crisi amb càntics de lloança al règim nou, que, òbviament, mantindrà oberts al públic uns teatres on se simularan accions de govern; promulgacions de normes; aplicacions de la justícia, per part d’homes i dones escollits per sufragi universal en les “festes quadriennals de la democràcia”.
Al meu entendre, aquest problema només té solució si el considerem “el problema”, si els partits renuncien a teledirigir les Institucions (no postulo governs tecnòcrates, sinó governs independents dels interessos partidaris, defensors tenaços de les Institucions des de les quals serveixen els ciutadans) i si aconseguim que les millors persones l’analitzin a fons, en facin la diagnosi més precisa i proposin les mesures noves urgents a emprendre.
dissabte, de desembre 01, 2012
A Catalunya, potser és necessari un govern d’unitat
La Unió Europea està en crisi perquè ha estat segrestada segrestada el poder econòmic d’alguns països que han desactivat la política de les Institucions escollides pels ciutadans.
La crisi de la Unió Europea és també espanyola, però Espanya també està en crisi perquè a partir de 1996 l’Estat va iniciar una “segona transició”, impulsada amb entusiasme i astúcia pel PP, que va imposar la política de trinxera, on l’adversari deixava de ser el company amb qui deliberar, per convertir-se en l’enemic a destruir, i va implementar un model econòmic el motor del qual eren la usura i la cobdícia. També va canviar el rumb de la interpretació de la Constitució per tergiversar-ne l’esperit i tornar a la matriu castellana, sempre dogmàtica, sempre uniformadora, sempre excloent. El PSOE, incomprensiblement, va seguir en el mateix paradigma –camuflat per les polítiques dels canvis socials, alguns imprescindibles i d’altres que envaïen la llibertat de la ciutadania-. Els partits catalans hegemònics no es van oposar ni a la política de trinxera, ni al nou model econòmic, però van haver de connectar amb els ciutadans de Catalunya que, ja el 2010, van reaccionar amb contundència i maduresa a l’ús dels poders de l’Estat per a la contrareforma involutiva.
Les crisis de la Unió Europea i espanyola també són catalanes. Però Catalunya les pateix amb una gravetat especial perquè és feble, molt feble, i perquè durant l’últim any la majoria de partits polítics i la majoria de comentaristes dels mitjans de comunicació han creat un miratge que han confós amb la realitat ciutadana. Penso que aquest miratge és el que ha provocat que els resultats de les últimes eleccions hagin estat sorprenents. La realitat catalana no es corresponia a la imatge que molts se n’havien fet.
I ara què?
Penso que el primer que s’ha de demanar és que no es torni a cometre l’error del miratge. No es poden tornar a construir presumptes veritats amb interpretacions interessades dels resultats electorals. Potser el que convé és aturar-se i revisar la realitat. Canviar la mirada. Estudiar molt. Introduir la paciència en l’acció política i, també, en els mitjans de comunicació.
Tenim, esclar, algunes urgències:
La primera és l’atenció als damnificats per la barbàrie econòmica que ens domina i per les polítiques que han agreujat la crisi (m’atreveixo a fer aquesta afirmació perquè considero que si unes polítiques no han impedit la condemna a la misèria a milions de ciutadans i a desenes de milers d’empreses productives són responsables de la gravetat de la situació; ningú no em podrà convèncer que és més important un punt menys de dèficit que la feina de milers de treballadors honestos; que és més important pagar el deute a un banc que pagar el deute a entitats d’atenció social; que és més important satisfer el senyor Monti que als ciutadans innocents que temen l’arribada de l’exèrcit civil que li prendrà el pis on viu).
La revisió de la realitat començarà amb bon peu si admetem la complexitat –riquíssima i democràtica- de la ciutadania catalana; si acceptem que la nostra política també ha estat de trinxeres; i que vam abocar-nos, alguns amb molt d’entusiasme, a l’economia de la usura i de la cobdícia. També seria important fer un exercici d’humilitat i abandonar l’altivesa moral amb què enfrontem totes les crisis que ens afecten.
La revisió continuaria pel bon camí si féssim memòria de les paraules sàvies que han guiat temps esplèndids o que han lamentat períodes devastadors. Per exemple que destruir és molt fàcil i construir molt lent; que costa relativament poc saber on està el mal, però és molt difícil percebre què és i on està el bé; que la recerca d’objectius excel·lents no és un antídot contra mètodes injustos; que no n’hi ha prou que allò que desitgem sigui millor que allò que tenim: la millora ha de compensar els mals de la transició; que els revolucionaris pacífics han de respectar els adversaris.
La segona urgència és la formació d’un govern sòlid que tingui la màxima autoritat moral a Catalunya, a Espanya i a Europa.
Després dels resultats electorals, hi ha diferents possibilitats de govern, però penso que només n’hi ha una que pugui tenir aquesta autoritat moral: un govern d’unitat constituït sense criteris de quotes i sense submissions als “estats majors” dels partits.
(No em refereixo a un govern de tecnòcrates, ni d’independents. Mai he considerat democràtica la desconsideració als polítics ni la entronització dels tècnics o dels independents. Sí que proposo que els partits facin un pas enrere i que no interfereixen en l’autonomia del Parlament ni en la del Govern. La “separació de poders” també passa per això).
Els ciutadans van escollir un Parlament. És als parlamentaris a qui correspon intentar arribar al millor acord possible, sense invents que només es poden defensar amb sofismes. I el millor acord possible serà aquell que aconsegueixi aplegar el màxim de forces polítiques a l’entorn d’un programa solvent.
M’atreveixo a avançar que, atesos els resultats electorals, i tenint en compte molt especialment el nombre de vots de les diferents opcions polítiques, podria tenir un suport molt gran un programa basat en les prioritats següents:
Atenció urgent als ciutadans i ciutadanes que viuen en la pobresa o que voregen el seu llindar.
Garantia dels serveis sanitaris, socials, educatius i culturals suficients.
Millora del finançament.
Estímul de l'economia productiva.
Optimització de la col·laboració amb Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments.
Convocatòria del referèndum.
Vivim temps molt difícils –no sé si en som del tot conscients- i la situació pot empitjorar. La història està plena d’exemples de catàstrofes que han derivat de greuges, pors i ràbies. També de miopies dels governants. En els racons de la història també hi ha exemples de gestos i accions que han permès frenar caigudes i recuperar dignitats. Aquests exemples conjuguen, entre d’altres, tres virtuts: el respecte, la compassió i la generositat.
Hem de ser capaços d’imaginar alternatives.
divendres, de setembre 28, 2012
És imprescindible un partit català nou
Si no es crea una opció electoral que prioritzi els interessos i les necessitats dels ciutadans de Catalunya des dels principis de la justícia social i de l’equitat, molts milers d’homes i dones amb dret a vot no sabran qui votar el dia 25 de novembre, i, la majoria, ho farà en blanc o s’abstindrà. Si sempre és bona la màxima participació, aquesta vegada és imprescindible. Molt més que la majoria absoluta d’un partit, necessitem una participació nombrosa, per damunt de la que es dóna en les eleccions generals. La nostra autoritat moral creixerà.
El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.
Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.
Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)
Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.
A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.
En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.
CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.
És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:
1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.
2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.
No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.
Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).
Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.
La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.
Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.
Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.
Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.
Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)
Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.
En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.
El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.
Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.
Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)
Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.
A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.
En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.
CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.
És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:
1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.
2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.
No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.
Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).
Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.
La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.
Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.
Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.
Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.
Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)
Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.
En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.
dilluns, de juliol 16, 2012
Potser ja és massa tard.1
Hi ha vuit factors que poden justificar el títol d’aquest text i dels dos que el complementaran:
1.El “Real Decreto-Ley 20/2012, de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y el fomento de la competitividad" (dit amb altres paraules, més clares i més pròximes a la realitat: mesures contra les víctimes de la crisi perquè una part dels responsables rebin cent milions d’euros i per aprofitar l’avinentesa i fer la contrareforma a Espanya).
2.Les conviccions que es deriven de l’última Escuela de Verano de la FAES. (Llegir els documents de la FAES és adonar-se de la magnífica manera de treballar de la dreta espanyola. Normalment, encerten les seves prediccions, entre altres coses, perquè tenen una bona logística, una bona estratègia i cap escrúpol per aplicar tot tipus de tàctiques).
3.El domini dels mitjans de comunicació d’Espanya per part de la ideologia nacionalista espanyola, neofranquista. Ara es farà quasi hegemònica amb les mesures que està prenent el govern central per al control absolut de la ràdio i les televisions públiques.
4.La ignorància i la impotència del PSOE (i del PSC). Ignorància en el sentit que han viscut els últims anys en un món que no tenia res a veure amb la realitat. Els costarà molt temps fer-ne una diagnosi correcta, si l’arriben a fer i hi són a temps.
5.Els errors del govern català, que el sotmeten absolutament al PP i al govern de Madrid. El perjudici suplementari que estem patint els catalans també és responsabilitat del nostre Govern.
6.La deriva europea cap al menyspreu de la sobirania popular i cap a l’incompliment de les normes per a la presa de decisions establertes en tots els tractats. No hi ha cap norma europea que pugui legitimar el “càstig” a Grècia o a Espanya.
7.La reacció dels ciutadans no troba cap canalització. La immensa majoria -segurament que no seria exagerat parlar d’un setanta per cent- poden fer seva la frase “ningú no ens representa”.
8.Atesa la clarividència i la capacitat de síntesi de “El Roto” em preocupa molt aquesta vinyeta: http://elpais.com/elpais/2012/07/09/opinion/1341856280_000180.html
Per raons professionals, he hagut de tornar a llegir King Lear de Shakespeare. Molt sovint els artistes ens donen definicions impossibles d’obtenir mitjançant els altres processos de coneixement. A l’escena primera de l’acte quart, Gloucester diu: 'Tis the time’s plague when madmen lead the blind (És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs. Traducció de Salvador Oliva). Trobo que és una manera molt precisa de descriure la situació actual. Els “Madmen” del gran casino en què s’ha convertit el planeta guien els cecs, els governants democràtics.
***
En els altres dos textos d’aquesta sèrie intentaré explicar millor els vuit factors i afegiré unes reflexions sobre la necessitat de l’heterodòxia per fer front a l’envestida contra els drets dels ciutadans a la qual estem assistint.
Presentaré cinc accions heterodoxes que considero imprescindibles:
1. Un exercici de (re)coneixement de la força immensa de les persones, partits i instàncies civils que han dit prou a les conquestes de l’Estat del Benestar, i de la feblesa de la majoria dels ciutadans (i dels partits que els haurien de representar i defensar).
2. Assumpció de la necessitat de fer política europea i d'exigir que se’n faci.
3. La petició insistent i per totes les vies democràtiques i pacífiques possibles –que són moltes- de la dimissió del govern de l'Estat per fer tot el contrari del que va proposar en el programa amb el qual va guanyar les eleccions.
4. La creació d’un ens d’anàlisi i acció institucional a Catalunya que defineixi l’Estat que necessitem els ciutadans de Catalunya i les accions que s’han d’emprendre per a la seva consecució.
I la més important i urgent en la conjuntura actual:
5. L’estudi, la creació i l’execució d’un programa de repartiment del treball. Penso que no es pot proposar cap mesura en aquest moment si abans no es mostra la disposició col·lectiva a compartir el que tenim.
1.El “Real Decreto-Ley 20/2012, de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y el fomento de la competitividad" (dit amb altres paraules, més clares i més pròximes a la realitat: mesures contra les víctimes de la crisi perquè una part dels responsables rebin cent milions d’euros i per aprofitar l’avinentesa i fer la contrareforma a Espanya).
2.Les conviccions que es deriven de l’última Escuela de Verano de la FAES. (Llegir els documents de la FAES és adonar-se de la magnífica manera de treballar de la dreta espanyola. Normalment, encerten les seves prediccions, entre altres coses, perquè tenen una bona logística, una bona estratègia i cap escrúpol per aplicar tot tipus de tàctiques).
3.El domini dels mitjans de comunicació d’Espanya per part de la ideologia nacionalista espanyola, neofranquista. Ara es farà quasi hegemònica amb les mesures que està prenent el govern central per al control absolut de la ràdio i les televisions públiques.
4.La ignorància i la impotència del PSOE (i del PSC). Ignorància en el sentit que han viscut els últims anys en un món que no tenia res a veure amb la realitat. Els costarà molt temps fer-ne una diagnosi correcta, si l’arriben a fer i hi són a temps.
5.Els errors del govern català, que el sotmeten absolutament al PP i al govern de Madrid. El perjudici suplementari que estem patint els catalans també és responsabilitat del nostre Govern.
6.La deriva europea cap al menyspreu de la sobirania popular i cap a l’incompliment de les normes per a la presa de decisions establertes en tots els tractats. No hi ha cap norma europea que pugui legitimar el “càstig” a Grècia o a Espanya.
7.La reacció dels ciutadans no troba cap canalització. La immensa majoria -segurament que no seria exagerat parlar d’un setanta per cent- poden fer seva la frase “ningú no ens representa”.
8.Atesa la clarividència i la capacitat de síntesi de “El Roto” em preocupa molt aquesta vinyeta: http://elpais.com/elpais/2012/07/09/opinion/1341856280_000180.html
Per raons professionals, he hagut de tornar a llegir King Lear de Shakespeare. Molt sovint els artistes ens donen definicions impossibles d’obtenir mitjançant els altres processos de coneixement. A l’escena primera de l’acte quart, Gloucester diu: 'Tis the time’s plague when madmen lead the blind (És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs. Traducció de Salvador Oliva). Trobo que és una manera molt precisa de descriure la situació actual. Els “Madmen” del gran casino en què s’ha convertit el planeta guien els cecs, els governants democràtics.
***
En els altres dos textos d’aquesta sèrie intentaré explicar millor els vuit factors i afegiré unes reflexions sobre la necessitat de l’heterodòxia per fer front a l’envestida contra els drets dels ciutadans a la qual estem assistint.
Presentaré cinc accions heterodoxes que considero imprescindibles:
1. Un exercici de (re)coneixement de la força immensa de les persones, partits i instàncies civils que han dit prou a les conquestes de l’Estat del Benestar, i de la feblesa de la majoria dels ciutadans (i dels partits que els haurien de representar i defensar).
2. Assumpció de la necessitat de fer política europea i d'exigir que se’n faci.
3. La petició insistent i per totes les vies democràtiques i pacífiques possibles –que són moltes- de la dimissió del govern de l'Estat per fer tot el contrari del que va proposar en el programa amb el qual va guanyar les eleccions.
4. La creació d’un ens d’anàlisi i acció institucional a Catalunya que defineixi l’Estat que necessitem els ciutadans de Catalunya i les accions que s’han d’emprendre per a la seva consecució.
I la més important i urgent en la conjuntura actual:
5. L’estudi, la creació i l’execució d’un programa de repartiment del treball. Penso que no es pot proposar cap mesura en aquest moment si abans no es mostra la disposició col·lectiva a compartir el que tenim.
dimecres, de maig 23, 2012
S'està fent cada cop més tard. 3
En el primer article d’aquesta sèrie vaig intentar sintetitzar les meves preocupacions en la degradació de la política. Em referia a la política tal com es va anar configurant a partir de 1945: des de la salvaguarda dels principis de les velles declaracions fundacionals es concretava un objectiu extraordinari, l’Estat del Benestar. Des de pactes tàcits i d’acords explícits, teixint costums i promulgant lleis, la ciutadania se sentia protagonista d’un procés de millora modesta de les condicions de vida pròpies i, sobretot, de la construcció d’una arquitectura sociopolítica que oferiria a les generacions futures unes oportunitats individuals i col·lectives mai imaginades.
Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.
Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.
Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.
La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.
A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).
A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696
Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.
Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.
Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).
Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %
(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)
Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?
(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.
Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.
Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.
Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.
La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.
A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).
A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696
Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.
Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.
Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).
Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %
(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)
Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?
(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.
dimecres, de maig 09, 2012
S'està fent cada cop més tard. 2
En un llibre de publicació recent, Radicales libres –interessant, com la majoria dels seus assaigs-, José Maria Ridao escriu: Otto Rosenberg –un gitano que va patir la persecució nazi- sufriría una decepción tanto más profunda cuanto que ponía en entredicho su secreta esperanza de que ningún sistema político podría jamás abolir la compasión.
La lectura d’aquestes paraules va coincidir amb la reunió del BCE a Barcelona, vigilada per terra, mar i aire, i vaig pensar que acabava de trobar una formulació precisa del diagnòstic del que està passant a Europa i més específicament a alguns països, entre els quals hi ha Espanya. L’organisme que dirigeix, sense cap autoritat moral, Mario Draghi celebrava una de les cerimònies perfectament programades per abolir la compassió.
La irritació que em produïen les imatges va activar-me la ironia i per un moment vaig pensar que el que veiem eren dibuixos de “El Roto”: una foto de grup dels culpables de la malaltia -que, com els bruixots, s’havien convertit en els responsables de la cura-, somrients davant les càmeres que immortalitzaven la barbàrie; una altra foto dels mateixos en un dels grans àpats de celebració de la cerimònia obscena per confirmar, entre tast i tast de bons vins i d’aliments de qualitat suprema cuinats amb receptes sofisticades, que la compassió anava debilitant-se adequadament; una altra foto d’un policia estirat amb un fusell amb mira telescòpica protegint-los de no se sap ben bé qui... La ironia va donar pas a la tristesa quan vaig escoltar el meu president demanant al nunci del final de l’Estat del Benestar a Europa, que donessin una oportunitat a l’esperança. Un representant polític legitimat pels vots dels ciutadans suplicava caritat a uns senyors que no representen ningú, que no estan legitimats democràticament, però que intervenen descaradament en les nostres vides.
Aquestes imatges es barrejaven amb el record de la faula Els animals empestats: el lleó, el rei, després de constatar que la pesta s’escampa per les seves terres ordena que es busqui el culpable de la epidèmia. Amb una dignitat falsa confessa que potser ell en té la culpa, perquè ha devorat convulsivament xais i fins i tot un pastor, però la guineu, el llop i d’altres animals aristocràtics s’encarreguen de treure-li del cap aquestes cabòries girant-li l’argument –"és un honor pels devorats"-. La guineu, el llop i totes les altres bèsties amb “càrrec” confessen presumptes excessos i els neguen immediatament. Al final, només queda el ruc. No hi ha dubte: ell és el culpable de la pesta, perquè ha gosat menjar-se l’herba d’un camp. Ha de patir i morir perquè la resta d’animals se salvin. La reunió de Barcelona em va semblar una posta en escena molt vella, però fastuosa, d’aquesta faula. De fet, feia quatre dies que s’havien infligit càstigs als malalts, als majors de 26 anys sense feina, als “sense papers” i un conseller de la Generalitat havia suggerit als joves catalans que se n’anessin a fer de cambrers a Londres.
Una altra obra va acabar d’omplir la visió esperpèntica de la setmana passada, Los barateros, l’excel·lent article que Mariano José de Larra va escriure l’any 1836. Discuteixen un barater i la societat. El barater es queixa que la societat no el protegeix, només el castiga. I la societat li respon: Porque mis leyes, baratero alcanzan con la pena a aquellos a quienes no alcanzan con la protección. Ellas renuncian a amparar, pero no a vengar; lo bueno de ellas, baratero, es para mí, lo malo, para ti; (...) tú no puedes castigar mi negligencia y mi falta de amparo. Quan el barater li fa la pregunta fonamental, ¿Y la igualdad ante la ley, sociedad?, la societat contesta: Hombre del pueblo, la igualdad ante la ley existirá cuando tú y tus semejantes la conquistéis (...) Y de qué te quejas, pueblo? No renuncias a tus derechos en el acto de no reclamarlos? ¿No lo autorizas todo sufriéndolo todo?
En aquestes paraules hi ha la fórmula de la rectificació. Els ciutadans no podem sofrir-ho tot, perquè és el mateix que autoritzar-ho tot. ¿Què podem fer?
Abans d’aventurar una resposta a aquesta pregunta convé reflexionar sobre l’estratègia del neoliberalisme salvatge. Altre cop ens il·lumina José María Ridao, a Radicales libres, quan descriu la crisi dels anys trenta del segle passat: Grandes períodos, grandes procesos, grandes trastornos: una descripción del mundo, en suma, donde las figuras de una abstracción colectiva ocuparon el lugar de los acontecimientos reales, que sus contemporáneos sólo vivieron, sin embargo como acumulación de dramas individuales en paralelo, en radical e incomunicable soledad.
S’ha construït un gran relat quasi mític. D’una banda, els mercats totpoderosos, cínics i capriciosos –com els déus de l’Olimp-, que inspiren els sermons dels sacerdots que sublimen el dolor i li confereixen un sentit: el patiment d’avui és imprescindible si no volem caure en el precipici. De l’altra els governs oferint els sacrificis pertinents que calmaran la ira dels totpoderosos. I flotant en aquest univers líquid –fals-, els ciutadans damnificats, entre els quals hi ha, condemnats a l’atur, cinquanta de cada cent joves.
És aquest relat el que ens obliga a suportar que Mario Draghi sentenciï: "la primera prioritat és l’estabilitat de preus; la segona prioritat és l’estabilitat financera"... S’ha de abandonar aquest relat i les regles que se’n deriven i s’ha d’exigir als nostres representants legítims que també abandonin aquest terreny de joc, on no hi ha els ciutadans.
Potser els ciutadans podríem començar amb una declaració solemne: no estem disposats a acceptar que s’aboleixi la compassió, per tant, estem disposats a compartir el que tenim, perquè tots tinguem, encara que alguns, la majoria, tinguem menys.
Deixo les implicacions polítiques d’aquesta declaració per al proper article.
dimecres, d’abril 11, 2012
S’està fent cada cop més tard. 1
Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
S’està fent cada cop més tard. 1
Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
dimecres, de gener 11, 2012
Adéu, PSC
El PSC s’ha extraviat. En el Congrés va perdre l’oportunitat de començar a rectificar la deriva dels últims anys –el factor principal de tres derrotes formidables-. L’interès amb què el van seguir els mitjans de comunicació permetia enviar un missatge solvent a tota la ciutadania. Una vegada més no es va estar a l’alçada de les circumstàncies. Res del que es va dir públicament responia de manera convincent als problemes reals (als greus problemes reals) de la majoria de ciutadans de Catalunya. No vaig percebre cap canvi rellevant, perquè els responsables del desgavell continuen acaparant el poder. I el nou primer secretari va fer un discurs vell, buit, banal. Havia llegit feia poc la intervenció, llarga, densa, persuasiva, de Helmut Schmith davant dels congressistes del SPD. La diferència es abismal. La diferència entre les paraules d’un “home d’Estat” i les d’un “home de Partit”.
Era ingenu esperar que el Congrés fos una altra cosa, ja ho sé. De fet, la història dels vuit últims anys és la de la perpetuació dels responsables dels errors reconeguts, una paradoxa sobre la qual tornaré més endavant.
És dolorós veure com una organització que ha fet aportacions tan substancials a la restauració de la democràcia espanyola i a la vertebració del catalanisme, ara sigui un mecanisme rovellat incapaç de generar aportacions polítiques efectives en un moment de crisi econòmica greu, que s’està aprofitant per teixir la segona fase de la reforma conservadora radical a Europa i als EEUU –el somni de Reagan i Thatcher- i, a Espanya, per enderrocar l’Estat Constitucional i substituir-lo per un Estat Nacional –el somni de José Antonio Primo de Rivera-.
I més dolorós és veure com molts companys de molt temps –alguns amics- se sotmeten a les imposicions -que critiquen privadament- dels responsables de la catàstrofe que no han perdut el poder i col·laboren en una presumpta renovació que saben que no és real.
A tot això s’hi afegeix la submissió a un PSOE que és incapaç de generar alternatives a un model caducat (liderat per Rubalcaba) o a un altre cosa (liderada per Chacón) –no es pot parlar de model- que és la responsable principal de la derrota política i moral del socialisme espanyol. El fet que les úniques candidatures amb possibilitats de dirigir del PSOE siguin aquestes dues és l’exemple clau de la seva obsolescència. El PSOE té un problema molt greu si els candidats a liderar-lo són els dos grans derrotats en les últimes eleccions, a Espanya i a Catalunya. Es podria arribar a parlar de falta de respecte als electors.
Hi ha un document que permet fer-se una idea de la incongruència radical de les persones que volen continuar dominant el PSOE. És “Mucho PSOE por hacer” (producte evident de la marca propagandística que sempre acompanya Carme Chacón). Només comentaré tres fragments:
(...) los socialistas nos hemos ido dejando parte de nuestra credibilidad en el camino. Cuando tardamos en reconocer y llamar a la situación económica con el mismo nombre que la llamaban los ciudadanos, perdimos ante ellos buena parte de nuestro crédito. Cuando aplicamos, ciertamente obligados, políticas contra la crisis ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores, perdimos otra parte de nuestro crédito. Más aún cuando no fuimos capaces de equilibrar los esfuerzos y sacrificios que dichas políticas imponían a los sectores más débiles de nuestra sociedad con la carga fiscal que debería haberse exigido a los más poderosos. También hemos dejado una parte de nuestro crédito cuando hemos justificado la limitación de nuestras prácticas democráticas internas con el argumento de las dificultades a las que nos enfrentábamos, en lugar de ver en la amplia participación de los militantes una vía de solución a nuestros problemas (…)
Fixem-nos que en aquest fragment es construeix un “nosaltres” que no només se separa de la ciutadania, sinó que exclou també els militants del partit. És a dir, afirmen que “nosaltres, els socialistes” no hem escoltat els militants socialistes. Sense voler-ho mostren l’arrel del problema: una cúpula que ho ha volgut controlar i dominar tot, que ha aniquilat el pensament crític i que s’ha apropiat de la identitat del Partit: “L’État c’est moi”.
Pot semblar que en la cita anterior hi ha un reconeixement sincer dels errors. No. La sinceritat els hauria dut a l’autoexclusió dels propers òrgans directius i no ho fan. Al contrari, i ho deixen clar en un altre paràgraf extraordinàriament significatiu:
(...) lo importante no es señalar quién haya podido equivocarse; esos errores, en mayor o menor medida, y por acción o por omisión, ya forman parte de nuestra trayectoria colectiva.
Ara sí que en el “nosaltres” hi volen els que durant anys han estat marginats i exclosos. Els errors són “nostres”, de tots, per tant no podem parlar de persones, no podem identificar responsables, perquè ho som tots. Ens obliguen a oblidar-nos de qui s’ha equivocat, amb la intenció de continuar dirigint els errors del futur. Aquesta actitud exigeix la creació d’un concepte nou que algun filòsof hauria d’estudiar. En podríem dir "l’ètica de la irresponsabilitat", que inspira l’actuació dels responsables que es declaren irresponsables de les catàstrofes que podien haver evitat, abans d’intentar continuar ocupant llocs de responsabilitat.
En el document hi ha la denuncia inútil dels "poders no democràtics que pretenen imposar els seus privilegis i la seva moral a tota la societat". És inútil perquè alguns dels signants del document s’han sotmès a aquests poders des del govern i els han convidat -i festejat- unes quantes vegades a La Moncloa. També denuncien el retorn als egoismes nacionals, ells, que s’han passat els últims sis anys (des que van encunyar l’eslògan “Gobierno de España”) alimentant l’egoisme estèril del nacionalisme espanyol.
En el document hi ha, només faltaria, una declaració programàtica: la potenciació del treball i del capital intel·lectual, la reforma fiscal integral, el combat del frau…
En la crisis, hemos de reforzar el compromiso que los socialistas hemos mostrado siempre con los más débiles, con los trabajadores y las mujeres, y volcar, además, toda nuestra energía en rescatar a los jóvenes de la discriminación laboral y social que sufren.
La pregunta innocent davant tanta impertinència és “vostès han governat els últims vuit anys i podien haver fet tot això, no?
En el document també es reivindiquen els encerts –n’hi ha hagut, esclar-. I s’insisteix en una “auténtica revolución en derechos civiles” (he de confessar que no entenc què són els drets civils actualment: ¿els que no són militars, o religiosos…? no ho sé). En aquest cas, el problema és que aquesta presumpta revolució s’ha fet en un marc erroni: el liberalisme moral. Sospito que quan diuen drets civils volen dir drets individuals. És a dir han ajudat a Thatcher i a Reagan en la seva creuada a favor de l’individualisme radical i ferotge, sense compassió. Ja he escrit moltes vegades que la crisi actual s’ha gestat en el cultiu creuat del liberalisme econòmic i del liberalisme moral.
En aquestes circumstàncies i en coherència amb tot el que he escrit durant els últims catorze mesos en un bloc on, en comptes de parlar de política de partits, m’hauria agradat reflexionar i dialogar sobre cultura i ensenyament, el que s’escau és dir adéu, amb respecte, amb afecte a les persones, ple de dubtes, fins i tot amb el desig de estar equivocat.
Continuo pensant que és imprescindible un partit socialdemòcrata català. Després de constatar la impossibilitat d’un PSC nou, a alguns només ens queda l’esperança d’un partit nou. Em consta que hi ha molta gent que el desitja perquè el necessita. ¿Serà possible en un temps de desmantellament dels principis de la política i de descrèdit induït dels polítics? ¿Serà possible en un temps en què el pensament socialdemòcrata troba tan poques oportunitats de desenvolupar-se i d’aplicar-se? Ha de ser possible.
Era ingenu esperar que el Congrés fos una altra cosa, ja ho sé. De fet, la història dels vuit últims anys és la de la perpetuació dels responsables dels errors reconeguts, una paradoxa sobre la qual tornaré més endavant.
És dolorós veure com una organització que ha fet aportacions tan substancials a la restauració de la democràcia espanyola i a la vertebració del catalanisme, ara sigui un mecanisme rovellat incapaç de generar aportacions polítiques efectives en un moment de crisi econòmica greu, que s’està aprofitant per teixir la segona fase de la reforma conservadora radical a Europa i als EEUU –el somni de Reagan i Thatcher- i, a Espanya, per enderrocar l’Estat Constitucional i substituir-lo per un Estat Nacional –el somni de José Antonio Primo de Rivera-.
I més dolorós és veure com molts companys de molt temps –alguns amics- se sotmeten a les imposicions -que critiquen privadament- dels responsables de la catàstrofe que no han perdut el poder i col·laboren en una presumpta renovació que saben que no és real.
A tot això s’hi afegeix la submissió a un PSOE que és incapaç de generar alternatives a un model caducat (liderat per Rubalcaba) o a un altre cosa (liderada per Chacón) –no es pot parlar de model- que és la responsable principal de la derrota política i moral del socialisme espanyol. El fet que les úniques candidatures amb possibilitats de dirigir del PSOE siguin aquestes dues és l’exemple clau de la seva obsolescència. El PSOE té un problema molt greu si els candidats a liderar-lo són els dos grans derrotats en les últimes eleccions, a Espanya i a Catalunya. Es podria arribar a parlar de falta de respecte als electors.
Hi ha un document que permet fer-se una idea de la incongruència radical de les persones que volen continuar dominant el PSOE. És “Mucho PSOE por hacer” (producte evident de la marca propagandística que sempre acompanya Carme Chacón). Només comentaré tres fragments:
(...) los socialistas nos hemos ido dejando parte de nuestra credibilidad en el camino. Cuando tardamos en reconocer y llamar a la situación económica con el mismo nombre que la llamaban los ciudadanos, perdimos ante ellos buena parte de nuestro crédito. Cuando aplicamos, ciertamente obligados, políticas contra la crisis ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores, perdimos otra parte de nuestro crédito. Más aún cuando no fuimos capaces de equilibrar los esfuerzos y sacrificios que dichas políticas imponían a los sectores más débiles de nuestra sociedad con la carga fiscal que debería haberse exigido a los más poderosos. También hemos dejado una parte de nuestro crédito cuando hemos justificado la limitación de nuestras prácticas democráticas internas con el argumento de las dificultades a las que nos enfrentábamos, en lugar de ver en la amplia participación de los militantes una vía de solución a nuestros problemas (…)
Fixem-nos que en aquest fragment es construeix un “nosaltres” que no només se separa de la ciutadania, sinó que exclou també els militants del partit. És a dir, afirmen que “nosaltres, els socialistes” no hem escoltat els militants socialistes. Sense voler-ho mostren l’arrel del problema: una cúpula que ho ha volgut controlar i dominar tot, que ha aniquilat el pensament crític i que s’ha apropiat de la identitat del Partit: “L’État c’est moi”.
Pot semblar que en la cita anterior hi ha un reconeixement sincer dels errors. No. La sinceritat els hauria dut a l’autoexclusió dels propers òrgans directius i no ho fan. Al contrari, i ho deixen clar en un altre paràgraf extraordinàriament significatiu:
(...) lo importante no es señalar quién haya podido equivocarse; esos errores, en mayor o menor medida, y por acción o por omisión, ya forman parte de nuestra trayectoria colectiva.
Ara sí que en el “nosaltres” hi volen els que durant anys han estat marginats i exclosos. Els errors són “nostres”, de tots, per tant no podem parlar de persones, no podem identificar responsables, perquè ho som tots. Ens obliguen a oblidar-nos de qui s’ha equivocat, amb la intenció de continuar dirigint els errors del futur. Aquesta actitud exigeix la creació d’un concepte nou que algun filòsof hauria d’estudiar. En podríem dir "l’ètica de la irresponsabilitat", que inspira l’actuació dels responsables que es declaren irresponsables de les catàstrofes que podien haver evitat, abans d’intentar continuar ocupant llocs de responsabilitat.
En el document hi ha la denuncia inútil dels "poders no democràtics que pretenen imposar els seus privilegis i la seva moral a tota la societat". És inútil perquè alguns dels signants del document s’han sotmès a aquests poders des del govern i els han convidat -i festejat- unes quantes vegades a La Moncloa. També denuncien el retorn als egoismes nacionals, ells, que s’han passat els últims sis anys (des que van encunyar l’eslògan “Gobierno de España”) alimentant l’egoisme estèril del nacionalisme espanyol.
En el document hi ha, només faltaria, una declaració programàtica: la potenciació del treball i del capital intel·lectual, la reforma fiscal integral, el combat del frau…
En la crisis, hemos de reforzar el compromiso que los socialistas hemos mostrado siempre con los más débiles, con los trabajadores y las mujeres, y volcar, además, toda nuestra energía en rescatar a los jóvenes de la discriminación laboral y social que sufren.
La pregunta innocent davant tanta impertinència és “vostès han governat els últims vuit anys i podien haver fet tot això, no?
En el document també es reivindiquen els encerts –n’hi ha hagut, esclar-. I s’insisteix en una “auténtica revolución en derechos civiles” (he de confessar que no entenc què són els drets civils actualment: ¿els que no són militars, o religiosos…? no ho sé). En aquest cas, el problema és que aquesta presumpta revolució s’ha fet en un marc erroni: el liberalisme moral. Sospito que quan diuen drets civils volen dir drets individuals. És a dir han ajudat a Thatcher i a Reagan en la seva creuada a favor de l’individualisme radical i ferotge, sense compassió. Ja he escrit moltes vegades que la crisi actual s’ha gestat en el cultiu creuat del liberalisme econòmic i del liberalisme moral.
En aquestes circumstàncies i en coherència amb tot el que he escrit durant els últims catorze mesos en un bloc on, en comptes de parlar de política de partits, m’hauria agradat reflexionar i dialogar sobre cultura i ensenyament, el que s’escau és dir adéu, amb respecte, amb afecte a les persones, ple de dubtes, fins i tot amb el desig de estar equivocat.
Continuo pensant que és imprescindible un partit socialdemòcrata català. Després de constatar la impossibilitat d’un PSC nou, a alguns només ens queda l’esperança d’un partit nou. Em consta que hi ha molta gent que el desitja perquè el necessita. ¿Serà possible en un temps de desmantellament dels principis de la política i de descrèdit induït dels polítics? ¿Serà possible en un temps en què el pensament socialdemòcrata troba tan poques oportunitats de desenvolupar-se i d’aplicar-se? Ha de ser possible.
divendres, de desembre 02, 2011
Senyors delegats del PSC ¿començaran el Congrés amb el vot decidit?
¿N’estan segurs, els protagonistes del presumpte procés de renovació del PSC, que la societat segueix amb interès el pròleg del seu congrés i alimenta expectatives que el dia 18 de desembre marqui el començament d’una etapa realment nova en la política catalana?
¿No s’han adonat que només està creixent la moral dels adversaris davant la manifestació palesa d’una tossuderia que pretén garantir el manteniment del stato quo pagant el preu de la ruptura definitiva de la sintonia amb una part important dels ciutadans de Catalunya i especialment dels que es consideren (ens considerem) socialdemòcrates?
¿No se’ls ha acudit de pensar que estan davant de l’última oportunitat de recuperació de la solvència perduda d’un partit que en el passat va (co)liderar la construcció d’una Catalunya integradora i admirada, però que ara, extraviat, és vist com una part del problema per sortir de la crisi econòmica, social, cultural i de valors que ens aclapara?
El PSC hauria de ser l’instrument adaptat a la realitat del segle XXI per convertir les idees socialdemòcrates noves en propostes i accions polítiques efectives. Des de l’any 2003 els ciutadans han enviat senyals, cada cop més diàfans i contundents, a uns responsables que construïen uns discursos (liberals), que mantenien unes relacions (“perilloses”), que feien ostentació d’unes actituds (prepotents) i que impulsaven i defensaven unes polítiques (impròpies). La resposta d’aquests responsables ha estat doble: la ignorància dels senyals i la defensa aferrissada de discursos, relacions, actituds i polítiques.
Les idees socialdemòcrates noves s’obriran camí i buscaran dialogar una vegada més amb el pensament democratacristià nou. Una altra cosa és l’instrument que les assumirà i les convertirà en projecte i acció política. A Catalunya hi ha tres alternatives: el PSC, una CiU que ja està movent-se per atraure les persones que poden centrar-la, i un partit nou –una iniciativa possible.
Avui opino que la primera de les tres alternatives és la més improbable. El pròleg del Congrés convida a canviar de canal.
Primer i sobretot perquè ningú no demostra haver estudiat a fons la realitat i estar construint les línies generals de la diagnosi dels problemes principals i de les propostes que s’han d’oferir des de l’oposició. No s’hi val a dir que s’està resolent una qüestió interna. S’està definint una estructura, finançada en part per molts diners públics, que només tindrà sentit si es converteix en el motor que col•labora en la solució dels problemes gravíssims que afecten una part considerable de ciutadans.
En segon lloc, perquè aparentment no hi ha candidatures, sinó candidats. És a dir, es menyspreen idees i equips i només es mostren persones.
En tercer lloc perquè fa la impressió que, una vegada més, tot està decidit i decantat cap als sectors responsables de la catàstrofe. M’adono que encara em quedava un pols d’ingenuïtat perquè desitjava assistir (des de fora) a un debat transparent en un congrés on els delegats, en un exercici d’obertura intel•lectual –i moral-, escoltessin amb atenció les propostes de les candidatures, les debatessin a fons i votessin la més solvent. He de confessar que m’han decebut els posicionaments públics, precipitats, dels alcaldes de Tarragona, de Granollers, de Pineda, de l’alcaldessa de Santa Coloma o del primer secretari de la Federació de Barcelona (fora que no formin part de les candidatures i jo ho ignori). En comptes de convidar a escoltar les propostes, ja anuncien el vot, en una actitud que s’assembla a la llei de l’Oest: primer escullo i després escolto.
Encara em resulten més estranyes les manifestacions dels que ja tenen el vot decidit, després de llegir el discurs més nou, més ple de veritat i més estimulant de tot aquest procés, el de Martín Miralles (1). Senyor Ballesteros, senyor Amor, senyor Mayoral, senyora Parlón, senyor Martí ¿de debò que no dedicaran ni un minut a pensar que potser el senyor Miralles té raó i que el seu vot hauria de ser un altre? ¿de debò que diguin el que diguin , passi el que passi, en el Congrés vostès t’entossudiran en el seu vot? ¿No troben que seria inacceptable, avui dia, amb tot el que ha passat, que tots els delegats comencessin el Congrés sabent què votaran?
Al PSC és l’hora d’exigir mirades noves, paraules vives, oïdes innocents i persones amb autoritat moral. Si no, la socialdemocràcia catalana trobarà un altre camí.
(1) https://www.facebook.com/notes/més-psc/discurs-de-mart%C3%ADn-miralles-a-lacte-de-suport-al-candidat-joan-ignasi-elena-trans/331812080165904
¿No s’han adonat que només està creixent la moral dels adversaris davant la manifestació palesa d’una tossuderia que pretén garantir el manteniment del stato quo pagant el preu de la ruptura definitiva de la sintonia amb una part important dels ciutadans de Catalunya i especialment dels que es consideren (ens considerem) socialdemòcrates?
¿No se’ls ha acudit de pensar que estan davant de l’última oportunitat de recuperació de la solvència perduda d’un partit que en el passat va (co)liderar la construcció d’una Catalunya integradora i admirada, però que ara, extraviat, és vist com una part del problema per sortir de la crisi econòmica, social, cultural i de valors que ens aclapara?
El PSC hauria de ser l’instrument adaptat a la realitat del segle XXI per convertir les idees socialdemòcrates noves en propostes i accions polítiques efectives. Des de l’any 2003 els ciutadans han enviat senyals, cada cop més diàfans i contundents, a uns responsables que construïen uns discursos (liberals), que mantenien unes relacions (“perilloses”), que feien ostentació d’unes actituds (prepotents) i que impulsaven i defensaven unes polítiques (impròpies). La resposta d’aquests responsables ha estat doble: la ignorància dels senyals i la defensa aferrissada de discursos, relacions, actituds i polítiques.
Les idees socialdemòcrates noves s’obriran camí i buscaran dialogar una vegada més amb el pensament democratacristià nou. Una altra cosa és l’instrument que les assumirà i les convertirà en projecte i acció política. A Catalunya hi ha tres alternatives: el PSC, una CiU que ja està movent-se per atraure les persones que poden centrar-la, i un partit nou –una iniciativa possible.
Avui opino que la primera de les tres alternatives és la més improbable. El pròleg del Congrés convida a canviar de canal.
Primer i sobretot perquè ningú no demostra haver estudiat a fons la realitat i estar construint les línies generals de la diagnosi dels problemes principals i de les propostes que s’han d’oferir des de l’oposició. No s’hi val a dir que s’està resolent una qüestió interna. S’està definint una estructura, finançada en part per molts diners públics, que només tindrà sentit si es converteix en el motor que col•labora en la solució dels problemes gravíssims que afecten una part considerable de ciutadans.
En segon lloc, perquè aparentment no hi ha candidatures, sinó candidats. És a dir, es menyspreen idees i equips i només es mostren persones.
En tercer lloc perquè fa la impressió que, una vegada més, tot està decidit i decantat cap als sectors responsables de la catàstrofe. M’adono que encara em quedava un pols d’ingenuïtat perquè desitjava assistir (des de fora) a un debat transparent en un congrés on els delegats, en un exercici d’obertura intel•lectual –i moral-, escoltessin amb atenció les propostes de les candidatures, les debatessin a fons i votessin la més solvent. He de confessar que m’han decebut els posicionaments públics, precipitats, dels alcaldes de Tarragona, de Granollers, de Pineda, de l’alcaldessa de Santa Coloma o del primer secretari de la Federació de Barcelona (fora que no formin part de les candidatures i jo ho ignori). En comptes de convidar a escoltar les propostes, ja anuncien el vot, en una actitud que s’assembla a la llei de l’Oest: primer escullo i després escolto.
Encara em resulten més estranyes les manifestacions dels que ja tenen el vot decidit, després de llegir el discurs més nou, més ple de veritat i més estimulant de tot aquest procés, el de Martín Miralles (1). Senyor Ballesteros, senyor Amor, senyor Mayoral, senyora Parlón, senyor Martí ¿de debò que no dedicaran ni un minut a pensar que potser el senyor Miralles té raó i que el seu vot hauria de ser un altre? ¿de debò que diguin el que diguin , passi el que passi, en el Congrés vostès t’entossudiran en el seu vot? ¿No troben que seria inacceptable, avui dia, amb tot el que ha passat, que tots els delegats comencessin el Congrés sabent què votaran?
Al PSC és l’hora d’exigir mirades noves, paraules vives, oïdes innocents i persones amb autoritat moral. Si no, la socialdemocràcia catalana trobarà un altre camí.
(1) https://www.facebook.com/notes/més-psc/discurs-de-mart%C3%ADn-miralles-a-lacte-de-suport-al-candidat-joan-ignasi-elena-trans/331812080165904
dilluns, de novembre 21, 2011
Les catàstrofes demanen respostes excepcionals
Sempre és bo mantenir la calma en circumstàncies catastròfiques per intentar respostes intel•ligents. Sempre és bo evitar els impulsos instintius, que només garanteixen l’encert quan parteixen del que podríem anomenar “l’experiència de l’espècie”. Sempre és bo no reaccionar precipitadament.
Ara bé, una catàstrofe exigeix accions extraordinàries després d’haver-se produït. S’ha d’atendre els damnificats, s’ha d’iniciar el període de recuperació –que serà un temps durant el qual es treballarà d’una manera excepcional-, i s’han de demanar responsabilitats als que podien haver-la evitat.
Les respostes que s’han donat per part de les persones responsables de la direcció del PSC no es corresponen amb la dimensió formidable de la sèrie de catàstrofes que ha patit. Encara que sigui una obvietat, penso que he d’aportar algunes dades. Les més significatives, des del meu punt de vista, són les següents:
Diferència de vots entre el PSC i el PP a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 1.067.813
2011: + 204.503
El PP ha retallat la diferència en 863.310 vots.
Diferència de vots entre el PSC i CiU a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 893.352
2011: - 93.940
CiU ha retallat tota la diferència i ens ha superat, això vol dir que entre 2008 i 2011 hi ha una diferència relativa a favor seu de 987.292 vots.
Malgrat l’evidència, públicament, tot continua com si els fets haguessin sigut més o menys normals.
Cap assumpció de responsabilitats. La crisi econòmica (la fúria dels déus) és la culpable de tot. Com si no haguessin negat la crisi amb Zapatero, com si no haguessin saludat els “brots verds”, com si no haguessin donat suport a un govern insolvent, com si no haguessin votat la reforma constitucional... Ni una dimissió (un detall per a la història).
Cap missatge als damnificats, que pertanyen a tres grups: a) els ciutadans que no han pogut votar aquest PSC i que, en conseqüència s’han vist abocats a l’abstenció o al vot en blanc; b) els que, havent-lo votat, s’han trobat amb un resultat que minimitza el valor del seu vot; i c) els ciutadans de Catalunya que consideren imprescindible l’existència d’un partit socialdemòcrata solvent, que pugui ser, si és necessari, l’alternativa a CiU.
Cap anunci de plans singulars per començar la rectificació immediatament. Encara que falti poc, el Congrés hauria de ser, de facto, extraordinari i en canvi sembla que tot avança de la mateixa manera que fa un any, com si res no hagués passat, enmig de silencis intolerables (que fan sospitar maniobres amagades per mantenir el control “del poder”). No em sé de memòria els estatuts, però cap norma no hauria d’impedir un congrés excepcional, que, si no és l’inici d’una catarsi i d’un temps radicalment nou, pot ser una rèplica de la catàstrofe.
Una persona ha qualificat aquest blog com la carta dels desitjos impossibles d’un nàufrag. Si també resulta impossible la rectificació imprescindible del PSC, potser serà el moment de buscar un altre partit.
Ara bé, una catàstrofe exigeix accions extraordinàries després d’haver-se produït. S’ha d’atendre els damnificats, s’ha d’iniciar el període de recuperació –que serà un temps durant el qual es treballarà d’una manera excepcional-, i s’han de demanar responsabilitats als que podien haver-la evitat.
Les respostes que s’han donat per part de les persones responsables de la direcció del PSC no es corresponen amb la dimensió formidable de la sèrie de catàstrofes que ha patit. Encara que sigui una obvietat, penso que he d’aportar algunes dades. Les més significatives, des del meu punt de vista, són les següents:
Diferència de vots entre el PSC i el PP a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 1.067.813
2011: + 204.503
El PP ha retallat la diferència en 863.310 vots.
Diferència de vots entre el PSC i CiU a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 893.352
2011: - 93.940
CiU ha retallat tota la diferència i ens ha superat, això vol dir que entre 2008 i 2011 hi ha una diferència relativa a favor seu de 987.292 vots.
Malgrat l’evidència, públicament, tot continua com si els fets haguessin sigut més o menys normals.
Cap assumpció de responsabilitats. La crisi econòmica (la fúria dels déus) és la culpable de tot. Com si no haguessin negat la crisi amb Zapatero, com si no haguessin saludat els “brots verds”, com si no haguessin donat suport a un govern insolvent, com si no haguessin votat la reforma constitucional... Ni una dimissió (un detall per a la història).
Cap missatge als damnificats, que pertanyen a tres grups: a) els ciutadans que no han pogut votar aquest PSC i que, en conseqüència s’han vist abocats a l’abstenció o al vot en blanc; b) els que, havent-lo votat, s’han trobat amb un resultat que minimitza el valor del seu vot; i c) els ciutadans de Catalunya que consideren imprescindible l’existència d’un partit socialdemòcrata solvent, que pugui ser, si és necessari, l’alternativa a CiU.
Cap anunci de plans singulars per començar la rectificació immediatament. Encara que falti poc, el Congrés hauria de ser, de facto, extraordinari i en canvi sembla que tot avança de la mateixa manera que fa un any, com si res no hagués passat, enmig de silencis intolerables (que fan sospitar maniobres amagades per mantenir el control “del poder”). No em sé de memòria els estatuts, però cap norma no hauria d’impedir un congrés excepcional, que, si no és l’inici d’una catarsi i d’un temps radicalment nou, pot ser una rèplica de la catàstrofe.
Una persona ha qualificat aquest blog com la carta dels desitjos impossibles d’un nàufrag. Si també resulta impossible la rectificació imprescindible del PSC, potser serà el moment de buscar un altre partit.
"El problema actual no està en la política socialdemócrata, sinó en el seu llenguatge esgotat". Tony Judt
Avui diumenge no és el dia de fer análisis. Tampoc no és el día de demanar responsabilitats. Però sí que era el día que els responsables de la catàstrofe estiguessin a l'alçada de les circumstàncies. Com escrivía l'enyorat Tony Judt, els dirigents socialdemòcrates pateixen un greu problema de llenguatge i, seguint amb el seu pensament, aquests problemes els impedeixen d'adonar-se de la realitat i, conseqüentment, de buscar la resposta necessària.
El PP ha guanyat perquè el PSOE i el PSC han perdut. La realitat és que a Catalunya hem perdut més de 750.000 vots, el 45% dels electors del 2008 no ens han renovat la confiança i, amb això, hem restat força als que ens han votat. L'ètica, l moral i la política exigien una resposta ben diferent de la que hem hagut d'escoltar. Avui, els resonsables encara estan submergits en l'error, en la falta de llenguatge.
A partir de demà és imprescindible un canvi de rumb, un canvi radical.
El PP ha guanyat perquè el PSOE i el PSC han perdut. La realitat és que a Catalunya hem perdut més de 750.000 vots, el 45% dels electors del 2008 no ens han renovat la confiança i, amb això, hem restat força als que ens han votat. L'ètica, l moral i la política exigien una resposta ben diferent de la que hem hagut d'escoltar. Avui, els resonsables encara estan submergits en l'error, en la falta de llenguatge.
A partir de demà és imprescindible un canvi de rumb, un canvi radical.
dijous, de novembre 10, 2011
Un vídeo immoral (Nota d'urgència)
Els responsables de campanya haurien de saber que la democràcia es fonamenta en el convenciment que l'adversari també té la seva part de raó i que la seva veritat pot estar més a prop de la realitat que la nostra. Aquest convenciment és la base del respecte, una actitud que s'ha de cultivar constantment, fins i tot, si no et paguen amb la mateixa moneda.
Des d'aquest principi, una campanya electoral ha de tendir a l'argumentació constant. I argumentar no és desacreditar ni molt menys agredir.
No renuncio a cap de les meves conviccions, continuo opinant que el pensament socialdemòcrata és el que pot ajudar-nos millor a encarar la crisi, acabar de diagnosticar-la i treballar per superar-la. Però de cap manera puc acceptar que el meu partit faci i divulgui un vídeo com el que acaba de presentar.
Considero que els que no som responsables de campanya no podem callar. Aquest vídeo porta verí i els socialistes podem perdre les eleccions, però no podem malbaratar el nostre patrimoni moral. Hem de denunciar-lo i hem d'exigir la seva retirada immediata.
Malauradament, aquest fet em confirma les idees que vaig exposar la setmana passada.
Des d'aquest principi, una campanya electoral ha de tendir a l'argumentació constant. I argumentar no és desacreditar ni molt menys agredir.
No renuncio a cap de les meves conviccions, continuo opinant que el pensament socialdemòcrata és el que pot ajudar-nos millor a encarar la crisi, acabar de diagnosticar-la i treballar per superar-la. Però de cap manera puc acceptar que el meu partit faci i divulgui un vídeo com el que acaba de presentar.
Considero que els que no som responsables de campanya no podem callar. Aquest vídeo porta verí i els socialistes podem perdre les eleccions, però no podem malbaratar el nostre patrimoni moral. Hem de denunciar-lo i hem d'exigir la seva retirada immediata.
Malauradament, aquest fet em confirma les idees que vaig exposar la setmana passada.
dissabte, de novembre 05, 2011
El camí equivocat
Entre les tècniques de la Retòrica hi ha “l’argument de direcció”: Si ja hem escollit un camí, no podem tornar enrere. Sembla que és el dogma del present. Les persones elegides per administrar el bé públic són incapaces d’imaginar una alternativa a la realitat actual. No són els únics. Hi ha corporacions financeres que estan convençudes que el camí escollit continua essent el millor i faran tot el que puguin (tenen molt poder) perquè cap responsable polític gosi imaginar un canvi de rumb. Han treballat molt bé durant els últims vint anys, han aconseguit que els polítics els ajudin a desacreditar la política, han aconseguit desactivar el pensament crític que podia cultivar-se en els centres educatius, en les manifestacions artístiques i en els mitjans de comunicació i han implantat el culte a la cobdícia, al món líquid i al “jo individual” (aquell que menysté tot el que no representi un benefici propi, aquell per a qui no importa l’efecte que els seus actes tenen per als altres: el contrari al “jo moral”). Un exemple: només en aquest context s’entén l’acceptació acrítica del discurs de Steve Jobs als alumnes de la Universitat de Stanford –que aquests dies centenars de milers de persones escolten, admiren i aplaudeixen. Ara no puc analitzar exhaustivament les barbaritats que diu, només convido a pensar en l’última recomanació que fa i que encén l’auditori: Stay Hungry, stay Foolish (podríem traduir-ho de manera no literal com: no deixeu de desitjar, seguiu esbojarrats), el retrat de l’únic “valor” que té prestigi avui.
Ningú no pot negar que el PSOE, amb la complicitat d’un PSC sotmès, va canviar de rumb el maig de 2010, però esclar, el canvi de rumb no garanteix el camí correcte. Del 2006 al 2010 ens arrossegaven cap a la fallida moral, política i econòmica, vam caure-hi i vam prendre mal.
A partir d’aquell moment s’han perdut quatre grans oportunitats.
La primera era la dimissió de Rodríguez Zapatero i la formació d’un govern amb estabilitat parlamentària garantida i la màxima credibilitat europea possible. En comptes d’això es va posar el govern al servei de la redempció europea del president.
La segona era la rectificació del PSC després del missatge claríssim dels ciutadans catalans -en forma de vot- en les eleccions al Parlament de Catalunya: congrés extraordinari i exigència de canvi de rumb a Madrid. Ni una cosa, ni l’altra. Al contrari, justificació pública entusiasta de l’injustificable: la reforma de la constitució, per exemple.
La tercera era la confecció de candidatures. Òbviament, Rubalcaba sol no podia recuperar la confiança dels electors socialistes, per tant s’imposava un procés de selecció dels millors candidats possibles en cada circumscripció: persones noves, socialdemòcrates, solvents en les seves professions i amb autoritat moral. Les candidatures són continuistes. Han actuat com les Institucions financeres internacionals i les grans corporacions privades, que han premiat els responsables de la catàstrofe. La perseverança en el manteniment dels responsables de polítiques errònies és una malaltia crònica del PSOE: podríem donar-li un nom: la síndrome Bel, en homenatge a Germà Bel que després d’haver demostrat l’immens error de les polítiques d’infraestructures de les últimes dècades ha vist com ningú li feia cas i es persistia en l’error, amb gran entusiasme. El que han fet en l’àmbit educatiu n’és un altre exemple clamorós.
La quarta oportunitat era la construcció d’un discurs nou, radicalment nou, fonamentat en la veritat (qui està en el govern la coneix millor que ningú) i en un programa a mig termini d’exigència de sacrificis estructurals i conjunturals que permetessin encarar els propers anys amb més marge de maniobra. En comptes d’això, s’ha optat per un discurs vell, molt vell, caducat i, el que és pitjor, gens respectuós amb els ciutadans, perquè els fa responsables de l’apocalipsi que anuncien si guanyen “les dretes”, quan s’han dedicat els últims divuit mesos, després de culminar la revolució de l’ultraliberalisme moral, a començar l’última fase d’entronització de l’ultraliberalisme econòmic. Abraçats al PP en la ressaca de la reforma constitucional, ens miren i ens diuen que la seva parella és el diable.
Aquests errors, gravíssims des del pensament socialdemòcrata, aboquen Espanya a un futur d’augment de les desigualtats, d’hegemonia del pensament ultraliberal únic, i d’involució autonòmica.
Alguns companys em retreuen que escrigui aquestes opinions ara. Poden perjudicar els interessos del PSC, dels “meus”. Potser aquest és el problema de fons, pensar que “els meus” són el meu partit, amb la qual cosa es confon un instrument amb aquells a qui ha de servir. Els “meus” són totes les persones joves que he tingut la sort de conèixer en les meves classes, perquè, per primera vegada, temo pel seu futur. Fa anys que se’ls adula elevant-los a la categoria d’únics protagonistes del món, se’ls ha convidat als funerals del coneixement, se’ls ha repetit que podien fer-se ells mateixos, se’ls ha recomanat l’egoisme irresponsable (Stay Hungry, stay Foolish)... i ara ningú no sap com dir-los que darrere la porta hi ha el desert. Els “meus” són els aturats que han dedicat temps i recursos a aconseguir la millor formació possible (alguns han pogut demostrar-ho en les feines de les quals han estat expulsats simplement pel fet d’haver arribat els últims). Comparteixo amb ells un raonament bàsic, que cap partit incorpora en el seu programa, “repartim el treball, encara que els que tenim feina haguem de ser el vint per cent més pobres”. Els “meus” també són tots els que no compten a l’hora de dibuixar els perfils sociològics del present: les persones que prefereixen contemplar que explotar, “estar-se’n” que consumir, enraonar en viu que reaccionar als estímuls virtuals, les persones que consideren una estupidesa afirmar: és l’economia, imbècil!
Formo part del trenta per cent de ciutadans que no saben què faran el 20 N. I no me’n sento gens orgullós. M’agradaria que “els meus”, que no van aprofitar l’oportunitat de canviar el govern el maig de l’any passat, que no van impulsar la gran rectificació el novembre, que no van renovar les candidatures, s’aturin un moment, pensin que potser avancen per un camí equivocat i busquin una drecera: un canvi en el discurs, que a hores d’ara només pot ser radical: una descripció correcta i clara de la realitat, el pla de xoc dels sacrificis en favor de la comunitat i la crida a la gran rectificació socialdemòcrata.
Sóc capaç d’esborrar totes les frustracions passades, de renunciar a totes les exigències de responsabilitat, d’oblidar tots els menyspreus, si escolto el discurs nou.
Ningú no pot negar que el PSOE, amb la complicitat d’un PSC sotmès, va canviar de rumb el maig de 2010, però esclar, el canvi de rumb no garanteix el camí correcte. Del 2006 al 2010 ens arrossegaven cap a la fallida moral, política i econòmica, vam caure-hi i vam prendre mal.
A partir d’aquell moment s’han perdut quatre grans oportunitats.
La primera era la dimissió de Rodríguez Zapatero i la formació d’un govern amb estabilitat parlamentària garantida i la màxima credibilitat europea possible. En comptes d’això es va posar el govern al servei de la redempció europea del president.
La segona era la rectificació del PSC després del missatge claríssim dels ciutadans catalans -en forma de vot- en les eleccions al Parlament de Catalunya: congrés extraordinari i exigència de canvi de rumb a Madrid. Ni una cosa, ni l’altra. Al contrari, justificació pública entusiasta de l’injustificable: la reforma de la constitució, per exemple.
La tercera era la confecció de candidatures. Òbviament, Rubalcaba sol no podia recuperar la confiança dels electors socialistes, per tant s’imposava un procés de selecció dels millors candidats possibles en cada circumscripció: persones noves, socialdemòcrates, solvents en les seves professions i amb autoritat moral. Les candidatures són continuistes. Han actuat com les Institucions financeres internacionals i les grans corporacions privades, que han premiat els responsables de la catàstrofe. La perseverança en el manteniment dels responsables de polítiques errònies és una malaltia crònica del PSOE: podríem donar-li un nom: la síndrome Bel, en homenatge a Germà Bel que després d’haver demostrat l’immens error de les polítiques d’infraestructures de les últimes dècades ha vist com ningú li feia cas i es persistia en l’error, amb gran entusiasme. El que han fet en l’àmbit educatiu n’és un altre exemple clamorós.
La quarta oportunitat era la construcció d’un discurs nou, radicalment nou, fonamentat en la veritat (qui està en el govern la coneix millor que ningú) i en un programa a mig termini d’exigència de sacrificis estructurals i conjunturals que permetessin encarar els propers anys amb més marge de maniobra. En comptes d’això, s’ha optat per un discurs vell, molt vell, caducat i, el que és pitjor, gens respectuós amb els ciutadans, perquè els fa responsables de l’apocalipsi que anuncien si guanyen “les dretes”, quan s’han dedicat els últims divuit mesos, després de culminar la revolució de l’ultraliberalisme moral, a començar l’última fase d’entronització de l’ultraliberalisme econòmic. Abraçats al PP en la ressaca de la reforma constitucional, ens miren i ens diuen que la seva parella és el diable.
Aquests errors, gravíssims des del pensament socialdemòcrata, aboquen Espanya a un futur d’augment de les desigualtats, d’hegemonia del pensament ultraliberal únic, i d’involució autonòmica.
Alguns companys em retreuen que escrigui aquestes opinions ara. Poden perjudicar els interessos del PSC, dels “meus”. Potser aquest és el problema de fons, pensar que “els meus” són el meu partit, amb la qual cosa es confon un instrument amb aquells a qui ha de servir. Els “meus” són totes les persones joves que he tingut la sort de conèixer en les meves classes, perquè, per primera vegada, temo pel seu futur. Fa anys que se’ls adula elevant-los a la categoria d’únics protagonistes del món, se’ls ha convidat als funerals del coneixement, se’ls ha repetit que podien fer-se ells mateixos, se’ls ha recomanat l’egoisme irresponsable (Stay Hungry, stay Foolish)... i ara ningú no sap com dir-los que darrere la porta hi ha el desert. Els “meus” són els aturats que han dedicat temps i recursos a aconseguir la millor formació possible (alguns han pogut demostrar-ho en les feines de les quals han estat expulsats simplement pel fet d’haver arribat els últims). Comparteixo amb ells un raonament bàsic, que cap partit incorpora en el seu programa, “repartim el treball, encara que els que tenim feina haguem de ser el vint per cent més pobres”. Els “meus” també són tots els que no compten a l’hora de dibuixar els perfils sociològics del present: les persones que prefereixen contemplar que explotar, “estar-se’n” que consumir, enraonar en viu que reaccionar als estímuls virtuals, les persones que consideren una estupidesa afirmar: és l’economia, imbècil!
Formo part del trenta per cent de ciutadans que no saben què faran el 20 N. I no me’n sento gens orgullós. M’agradaria que “els meus”, que no van aprofitar l’oportunitat de canviar el govern el maig de l’any passat, que no van impulsar la gran rectificació el novembre, que no van renovar les candidatures, s’aturin un moment, pensin que potser avancen per un camí equivocat i busquin una drecera: un canvi en el discurs, que a hores d’ara només pot ser radical: una descripció correcta i clara de la realitat, el pla de xoc dels sacrificis en favor de la comunitat i la crida a la gran rectificació socialdemòcrata.
Sóc capaç d’esborrar totes les frustracions passades, de renunciar a totes les exigències de responsabilitat, d’oblidar tots els menyspreus, si escolto el discurs nou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
