Un pacte per a l'Europa de la Ciutadania

1. Les virtuts d’una coalició

Des de fa quatre anys, a Catalunya estem vivint una experiència democràtica molt valuosa, que podria arribar a resultar exemplar. Els ciutadans són conscients que poden produir-se canvis polítics importants, que comportin transformacions socials i millores culturals necessàries, a partir del seu impuls, des de la pulcritud democràtica més estricta i comptant amb les Institucions.

El primer factor té molt de mèrit, perquè en les últimes dècades –en períodes de presumpta prosperitat i en els d’empobriment real- se’ns ha pretès convèncer que les transformacions socials són impossibles o que només ho són si deriven de les úniques possibles (segons diuen): les tecnològiques (confessables) i les derivades de la follia de l’anomenada “enginyeria financera” (inconfessades). La immensa majoria de catalans patim els desastres provocats per les finances cobdicioses, bàrbares i desbocades, i suportem la pressió de les “actualitzacions” tecnològiques, com la majoria d’europeus, però ens sentim protagonistes –perquè ho som- d’una transformació social important inspirada en idees diverses que ens han unit sense uniformar-nos.

El segon factor, la pulcritud democràtica, és una condició que hem d’avaluar constantment. No n’hi ha prou amb la defensa del dret a votar en una consulta i a exigir que el resultat comporti els canvis corresponents. S’ha de defensar el reconeixement de totes les posicions, el dret a la discrepància, l’obligació del debat lleial, i la premissa més bàsica: l’acceptació que només hi ha democràcia si les coses “poden ser d’una altra manera”, si hi ha alternativa.

El tercer factor garanteix el caràcter pacífic i respectuós de les actituds i dels fets. L’estratègia és reformista, és a dir, propugna partir d’unes Institucions democràtiques per arribar a unes altres Institucions democràtiques, sense cap moment de buit legal.

No m’estendré més en la descripció introductòria, perquè el tema d’aquest article és la propera cita electoral.

***

Penso que l’experiència democràtica que vivim està en l’origen d’un pacte que té una gran transcendència immediata i a mig termini. Em refereixo a l’acord entre Esquerra Republicana de Catalunya i Nova Esquerra Catalana per presentar-se junts a les eleccions europees. Salvant la diferència abismal pel que fa a militància i a representativitat entre els dos partits, és la unitat del que representen allò que fa virtuosa la coalició. N’estic segur que no s’hauria pogut produir abans de 2010. No m’explico per què, però sé, per experiència, que el catalanisme popular i republicà ha competit més que cooperat amb el socialisme democràtic, obrer i catalanista. I en alguns moments, la competència ha anat acompanyada de la desacreditació nacional o ideològica de l’adversari.

Alguns acusen l’experiència democràtica catalana de provocar divisions –no nego pulsions i manifestacions excloents de minories instal·lades en les trinxeres-, però aquesta coalició és una prova notòria de la dissolució de prejudicis i de la possibilitat de construir espais més grans, més diversos, més rics. Per primera vegada republicans i socialistes construeixen un marc comú. El que hem vist i conegut durant les últimes setmanes fa pensar que el marc té futur, i això alimenta moltes esperances.

També han sabut presentar una candidatura innovadora. Molt sovint hem associat “innovació” a canvi generacional, com si les persones haguessin de sotmetre’s a “l’obsolescència programada”. La història demostra que els avenços de debò s’aconsegueixen amb la unió d’ignoràncies i debilitats diferents, per exemple les que hi ha entre individus d’edats diferents.

Encapçala la candidatura en Josep Maria Terricabras, un professor de filosofia, director de la prestigiosa càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, especialista i traductor de Wittgenstein i Nietzsche, partidari de mostrar les coses perquè cadascú hi faci la seva reflexió, amb el rebuig, precisament nietzschià, de convertir-se en guia.

L’acompanya l’Ernest Maragall. Tothom coneix la seva experiència i capacitat de treball, el seu esperit crític i la seva autonomia radical de pensament –tan grans com la seva estima generosa a les persones-. Sóc testimoni que fa uns mesos va decidir deixar de liderar iniciatives polítiques. En l’última Assemblea no va tornar a optar a la presidència de Nova Esquerra Catalana. Volia ser un membre del partit a disposició de les persones que n’assumissin la responsabilitat. No és a la llista per continuar una carrera. Hi és per servir una iniciativa engrescadora. I per actualitzar un projecte inacabat (Josep Maria Vallès el va explicar en un llibre molt clarificador: Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi).

L’autoritat moral dels dos és indiscutible. I darrere seu, amb possibilitats de ser escollits si la participació a Catalunya es correspon amb la mobilització dels últims anys, dues persones joves que ja han demostrat saviesa i capacitat de gestió, en Jordi Solé, actual alcalde de Caldes de Montbui, llicenciat en Ciències Politiques i de l’Administració, Màster en Assumptes Europeus per la Universitat de Frankfurt (Oder), assessor, durant cinc anys, al Parlament Europeu; i l’Elisabet Nebreda, una advocada formada a les universitats Pompeu Fabra i Autònoma, Màster en Relacions Internacionals i Afers Exteriors, per la Universitat de Nottingam, i que va formar part del Technical Secretariat Advisory for Bulgària, que assessorava el Primer Ministre en qüestions relacionades amb la Unió i la gestió dels fons comunitaris.

Aquesta candidatura, obtindrà un resultat molt bo, que podria ser excepcional. Lògicament la votaran els simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però també, entre altres, molts socialistes que des de fa anys han vist com la direcció del partit que els havia representat, el PSC, els ignorava i s’extraviava en un viatge del qual poca gent en coneix el rumb, socialistes que, en les últimes eleccions, s’han hagut d’abstenir o votar en blanc.

El 25 de maig, Catalunya no votarà com Espanya, ni com la majoria dels països europeus. I això ens ha d’enorgullir. A part de destacar que l’experiència democràtica també ha impedit l’entrada del discurs populista, la victòria probable d’aquesta coalició deixarà en llocs discrets els partits responsables d’una política europea indigna, amb expressions clarament antidemocràtiques i, per tant, expressarà allò que pensa una majoria de catalans: sí, a un projecte europeu inclusiu; sí, a una altra Unió Europea.


2. La instauració de la sobirania parlamentària

És imprescindible i possible una modificació substancial de les decisions que es prenen a la Unió i de la presa de decisions, que mai no han qüestionat efectivament els tres grans grups que fins ara han dominat el Parlament Europeu, el PPE (Partit Popular Europeu), el S&D (Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates) i el ALDE (Aliança dels Liberals i dels Demòcrates per Europa), als quals estan inscrits els representants del Partit Popular, del PSOE i de CiU.

Molt sovint es parla de la importància de la Unió afirmant que tres quartes parts de les normes que regulen la nostra vida neixen allà. Cal afegir immediatament que si és cert, la Unió hauria de ser un sistema d’Institucions plenament, escrupolosament democràtic. I no ho és.

¿Què és la Unió Europea, ara? Una resposta seria: a) l’Europa d’uns Estats que es coordinen i cooperen des dels principis de delegació i subsidiarietat; b) l’Europa dels “despatxos”: una burocràcia supranacional eficaç –no eficient- que treballa per la integració; i c) l’Europa dels ciutadans, que volen la construcció de la unitat social, cultural i política, sense posar en risc la diversitat ni el benestar.

Si és això, i és un projecte democràtic, el Parlament hauria de ser l’òrgan jeràrquicament superior, el Consell hauria de coordinar els executius dels Estats en les polítiques que comparteixen objectius comuns definits pel Parlament, i la Comissió hauria de ser el “sistema de despatxos” al servei del Parlament i del Consell.

Res a veure amb la realitat. El Parlament Europeu s’ha auto-exclòs del control real i efectiu de les grans decisions. Els últims cinc anys els grups majoritaris s’han resignat a ser uns testimonis privilegiats, des de Brussel·les i Estrasburg, de preses de decisions sense l’aval del Parlament. L’Europa dels “despatxos” –la que no està sotmesa a cap procés d’elecció democràtic- domina, amb ben poca legitimitat. La Troica, que segons el Tractat de Lisboa hauria d’estar formada pel President del Consell, el president de la Comissió i l’Alt representant per a Afers Exteriors i política de Seguretat, ara tothom sap que està constituïda per la Comissió, que mana poc, i pel Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional que decideixen tot el que és important. Incompleixen la regla d’or del govern democràtic: “No taxation without representation”.

L’Establishment “polític-administratiu” (grup dominant visible que ostenta el poder i l'autoritat reals), s’ha associat a l’Establishment econòmic i s’han instal·lat en els llocs de comandament de la Unió sense necessitat de cites electorals. Amb la credencial de tecnòcrates, han assumit el poder de decisió. Han sentenciat: There is no alternative, no hi ha alternativa. Fan caure governs, en creen de nous, organitzen el naixement de coalicions, prohibeixen referèndums. Emparats en la documentació elaborada en els “despatxos” i en informes externs descaradament interessats, han obligat a infligir sofriment, a enviar a la misèria i a l’exclusió milions de ciutadans europeus que no tenien cap responsabilitat en la bancarrota provocada per la cobdícia d’uns quants –persones i entitats amb noms coneguts-; cada decisió adoptada sota el paraigües de la denominada “política d’austeritat” (una paraula digníssima usada indignament), que amaga l’aniquilació de la solidaritat com a valor inspirador de la Unió, ha suposat una traïció als que, amb molt de sacrifici propi, van regalar-nos l’Estat del Benestar.

Val la pena posar un exemple.

Una carta amb data de 5 d’agost de 2011, dirigida al primer ministre d’Itàlia, signada per Jean-Claude Trichet, President del Banc Central Europeu des del 2003 fins el 2011 i, ara, candidat a la Presidència de la Comissió pel Partit Popular Europeu, i per Mario Draghi (ex-director executiu del Banc Mundial; vice-president per a Europa de Goldman Sachs, ex-governador del Banc d’Itàlia; president del Banc Central Europeu, a partir de l’1 de novembre de 2011).

Els dos dirigents no escollits democràticament s’atrevien a escriure:

a) És necessària una estratègia de reformes global, radical i creïble, que inclogui la plena liberalització dels serveis públics locals i dels serveis professionals. Això hauria d’aplicar-se en particular a la provisió de serveis locals a través de privatitzacions a gran escala.

c) (...) Vista la gravetat de la situació actual dels mercats financers, considerem crucial que s’aprovin tan aviat com es pugui per decret llei totes les accions enumerades en les seccions 1 i 2, seguides de la ratificació parlamentària, abans de finals de setembre de 2011. Seria apropiada també una reforma constitucional que endureixi les normes pressupostàries.

Fa angúnia pensar que Jean-Claude Trichet pugui obtenir una majoria dels vots emesos a Europa, inclosa Espanya. I enorgulleix saber que, a Catalunya, el seu partit potser no arribarà a obtenir l’11% dels vots emesos.

José Luis Rodríguez Zapatero (que ja havia rebut un primer avís el maig de 2010 al qual va respondre retallant salaris públics i aprovant una reforma laboral dràstica) va rebre una altra carta, amb la mateixa data i amb el mateix to, signada per Jean-Claude Trichet i Miguel Ángel Fernández Ordóñez.

Se li indicaven, entre altres mesures, a part de la retallada del salari dels funcionaris, la retallada de l’ajut al desenvolupament, la congelació de les pensions i la retallada del finançament a les Comunitats Autònomes, que, a Espanya, tenen la responsabilitat de la despesa social. I Zapatero no va oposar-s’hi, ni va donar cap explicació directa a la ciutadania, ni va dimitir. Va obeir. Va anar fins i tot més lluny i va pactar una reforma de la Constitució amb el Partit Popular, per incorporar-hi el dogma de l’estabilitat pressupostària. Aquest manament vol dir que mai cap necessitat dels ciutadans serà prioritària davant del pagament del deute. Un partit d’esquerres expulsava la pietat de la Constitució.

Al PSOE li costarà molt fer oblidar les seves decisions i accions en perjudici de la ciutadania durant els últims anys. No té credibilitat. Per reconquerir-la hauria d’abandonar, entre altres capteniments, la seva pulsió de formar part del Establishment, (el grup de gent acomodada que debat com convèncer els que no tenen res o els que viuen amb 500 euros al mes que es resignin als sacrificis a l’espera d’un futur millor).

Fa angúnia pensar que Martin Schulz, candidat socialista, pugui obtenir una majoria dels vots emesos a Europa, inclosa Espanya. I enorgulleix saber que a Catalunya el seu partit potser no arribarà a obtenir el 20 % dels vots emesos.

***

Hannah Arendt, el 1975 ja veia venir el que ha passat. A Copenhague, en el discurs de recepció del premi Sonning en reconeixement de la seva contribució a la civilització europea va dir: La idea que a la hora de la veritat s’ha de sacrificar la diversitat a la “union sacrée” de la nació, el major triomf, en el seu moment, del poder d’assimilació del grup ètnic dominant, ara ha començat a ensorrar-se sota la pressió de la transformació amenaçadora de totes les formes de govern, les quals es van convertint en burocràcies, és a dir, en la dominació no de lleis ni de persones, sinó d’oficines anònimes o ordenadors, la supremacia absolutament despersonalitzadora de les quals pot suposar, per a la llibertat i el mínim de civilitat sense el qual no pot imaginar-se la vida comunitària, una amenaça major que l’arbitrarietat més indignant de les tiranies del passat.

***

És indignant veure la malversació d’una herència magnífica: L’Estat del Benestar. La gran creació de la Democràcia Cristiana i la Socialdemocràcia europees després de les dècades on els éssers humans van demostrar el seu rostre més infernal.

L’Estat del Benestar és una de les obres més dignes de la Història perquè vinculava qualitat de vida amb democràcia. Només ha calgut una generació. Els hereus dels fundadors estan instal·lats als dos partits hegemònics –fins ara-, formen part dels governs o dels parlaments i quan en surten, si no es col·loquen en organismes tipus “Consell d’Estat”, sempre hi ha alguna multinacional o alguna empresa concessionada –i agraïda- que els ofereix un lloc en el seu Consell d’Administració.

Està en joc el desmantellament de l’Estat del Benestar. I l’Esquerra “instal·lada” en el poder ha participat en la destrucció. Ara promet recuperacions futures, fent ostentació d’una força que ja no té.

A part d’una bona representació catalanista a Europa, necessitem una bona representació d’esquerres perquè, al costat dels representants de les mateixes sensibilitats que s’expressaran a Europa del 22 al 25 de maig, comencin a pensar i proposar una altra Unió, que faci front al xantatge constant dels que tenen la riquesa, que freni i posi fi al “gangsterisme bancari” (el terme és de Luciano Canfora, un dels principals classicistes vius, analista brillant de la realitat present a La historia falsa y otros escritos).

***

Brussel·les està a Europa, però Europa no està a Brussel·les. Les noves esquerres poden fer-li entrar.

Nosaltres, els europeu

En democràcia, les eleccions són la gran oportunitat i la gran responsabilitat de la ciutadania. Percebre-les com una oportunitat és fàcil: la possibilitat d’aconseguir els objectius propis si guanya el partit que els ha incorporat en el seu programa. Però, en general, no es consideren un exercici de responsabilitat.

Aquest factor és primordial per entendre el desinterès amb què són esperades les eleccions al Parlament Europeu.

No ens costaria gens trobar desenes d’arguments per explicar el fenomen, per justificar l’euroescepticisme. També hi ha desenes d’arguments per defensar que el projecte polític més engrescador que podem elaborar la majoria dels ciutadans d’Europa és la Unió Europea.

Òbviament que no interessa a l’oligarquia financera perquè una Unió forta podria atrevir-se a dictar regulacions que espatllarien un negoci sense escrúpols basat en anar retallant sobiranies fins que només en quedi una: el “deute sobirà”. Tampoc interessa a les “castes” governants (o dominants) de cada Estat, el poder –també oligàrquic- de les quals no ha disminuït o ha augmentat durant aquests anys de “les tres crisis” (la real, la induïda i la fictícia –intentaré desenvolupar aquesta idea en un altre article d’aquest bloc-). Tampoc interessa, finalment, als nacionalistes, perquè els principis polítics en els quals es fonamenten quedarien obsolets.

Aquesta oposició tan poderosa a la Unió hauria de convertir-se en una raó sòlida a favor per a la ciutadania que se sap i es reconeix complexa, que no vol deixar de ser-ho i que es veu subjugada per unes estructures institucionals i partidistes que no estan al seu servei.

Per a mi, l’argument principal a favor de la Unió Europea deriva de la responsabilitat de la nostra generació, la més afortunada de la història, d’evitar que la convivència empitjori i d’oferir als que ens succeiran en l’aventura de viure uns marcs polítics millors dels que tenim.

De cap manera ho veig com una “oportunitat històrica”, ni com un “moment fonamental” (no molt menys “fundacional”). Si escric aquestes reflexions és perquè el proper mes de maig hi haurà eleccions al Parlament Europeu i la seva composició i les decisions que prengui dependran (en part, ja ho sé) dels vots emesos.

L’anàlisi dels últims vint anys no ens permet ser optimistes. En comptes d’enfortir-se la Unió, s’han reforçat els Estats. Hi ha hagut molta més competència que cooperació i, al final, la Comissió s’ha rendit a les exigències i imposicions dels més forts.

Si obrim el camp d’observació i estudiem la història, les raons per al pessimisme poden ofegar-nos. La història d’Europa està atapeïda de barbaritats devastadores comeses per persones en nom de creences i idees de tot tipus (no només de les que avui mereixen el rebuig absolut. També s’ha expulsat, detingut, torturat i matat en nom del Bé).

Però, per sort, la vida és futur. I per més que s’hagin repetit els errors, aquesta vegada podem fer-ho millor. Si estudiem amb “esperit crític” –el tret diferencial del pensament europeu- les opcions del passat que van ser derrotades, descobrirem idees que ens poden inspirar per definir les alternatives. Penso, per exemple, en l’Erasmisme (cal trobar un vincle comú a tots els individus sobre el qual articular la comunitat política i minimitzar el risc de confrontacions...) o en la Il·lustració (cal trobar els valors universals que permeten contemplar la humanitat com un conjunt i construir el concepte de ciutadania, la fórmula política més poderosa per garantir la pau civil i la convivència sense exclusions...).

Tot el que acabo d’escriure té un sentit especial per a una part (que considero majoritària) de la ciutadania catalana.

Opino que el pensament dominant espanyol no és europeista, però també em preocupa que no ho sigui el català, que en l’eufòria de treballar per a un estat propici, “independent”, oblidem que sense una nova Unió Europea (aquella Federació de pobles iguals on les diverses llengües i les diverses cultures tindrien els mateixos drets, que preconitzava l’any 1955 Czeslaw Milosz), podem acabar essent irrellevants com a país.

(També per això considero imprescindible, en aquest moment, una candidatura unitària catalanista).

Un dels errors més greus de les anàlisis que es fan sobre l’increment de l’independentisme a Catalunya és concloure que s’ha produït una deriva inesperada del nacionalisme moderat cap al separatisme i que la ideologia nacionalista ho domina tot.

Precisament, un dels factors més atractius del present català és que es conjuga un acord civil per a superar la situació Institucional (de moment, no ens donen l’oportunitat d’amidar si és majoritari de debò) amb una dispersió de la intenció de vot que pot ser jutjada negativament (desorientació) o positivament (diversitat).

Les CUP, ICV-EU, ERC i NECat (el nou partit format majoritàriament per socialistes) no són nacionalistes.

Molts hem arribat a la conclusió que l’establishment espanyol està liderant, sense respecte ni pietat, una involució recentralitzadora i ultraliberal, executada pel govern del Partit Popular. La situació resulta més greu si hi afegim la desorientació i la inestabilitat del PSOE, els silencis d'Izquierda Unida i el creixement, com a única alternativa, d’UPyD, un partit apadrinat per intel·lectuals respectables que, sorprenentment, descriuen una Catalunya que no respon a la realitat, sinó a un model que han definit prèviament, al qual demonitzen i donen pals de cec amb una violència verbal que sorprèn i inquieta.

Aquesta deriva espanyola no es correspon de cap manera amb el que han votat reiteradament la majoria dels ciutadans de Catalunya i com que pensem que la situació és irreversible, molts treballem perquè s’iniciï un procés (no kafkià) que hauria de tenir tres fases: 1ª la constatació de l’existència d’una majoria suficient a favor de la independència mitjançant un referèndum consultiu; 2ª (si existeix aquesta majoria) les reformes legals pertinents per facilitar aquesta independència, que han d’acabar amb un referèndum estatal vinculant: 3ª les negociacions per a la separació.

És evident que el procés serà traumàtic –ja ho és, però no més que les (des)mesures bàrbares que s’han imposat amb l’excusa de la crisi o que algunes lleis o resolucions aprovades pel Govern Central-. Ho pot ser molt menys si des de Catalunya deixem clara una convicció: ens és imprescindible una Unió Europea fonamentada en la ciutadania, dit d’una altra manera, ens és imprescindible i urgent la creació d’un veritable “Nosaltres, els europeus”. Catalans i espanyols en formarem part.

La unitat és imprescindible

Si repassem què ha passat els últim cinc anys a Catalunya podem observar, entre d’altres, els fets següents:

- Hi ha centenars de persones, una “gran minoria”, que s’ha enriquit igual que abans o, fins i tot, més.
- Hi ha centenars de milers persones abocades a la misèria que cultiven l’esperança, però que tremolen de por.
- Hi ha centenars de milers persones ofegades per la misèria que encara alimenten l’esperança.
- Hi ha centenars de milers persones humiliades per la misèria que han hagut de renunciar a l’esperança.

- L’any 2008 hi havia el 9% d’aturats (346.000 persones); el 2012, el 22’6% (846.000 persones)
- L’any 2008, 79.000 joves no tenien feina, el 20%; el 2012, eren 153.000, el 50%
- L’any 2008, 243.000 persones de 25 a 54 anys no podien treballar, el 8%; el 2012, arribaven a 612.000, el 21 %.
- L’any 2008, 24.000 persones de 55 anys o més no tenien feina, el 5 %; el 2012, van ser 81.000, el 16 %.

- Els bancs i les caixes han rebut milions d’euros dels contribuents, que han utilitzat “per sobreviure”, no per complir amb la seva funció en el sistema econòmic.
- Hi ha hagut persones en els bancs i les caixes que han ideat o copiat “productes financers” que han conduit a la ruïna centenars de milers de conciutadans.

- Hi ha hagut empreses que s’havien desviat cap el Gran Casino de la mal anomenada “economia financera” de les quals no en queda cap rastre.
- Hi ha hagut empreses que havien fet bé la feina, però que s’han quedat sense crèdit i, mantenint-se viables, han hagut de tancar.
- Hi ha empreses que continuen treballant gràcies a la voluntat i a la capacitat de renúncia dels seus directius i dels seus treballadors.

- S’ha retallat la sanitat pública fins a deixar-la en un estat crític.
- S’ha retallat l’ensenyament públic d’una manera indiscriminada, sense tenir en compte ni respectar el treball dels professionals que pertanyen als col·lectius menys protegits.
- S’ha retallat l’atenció social frustrant les expectatives de mínima qualitat de vida de les famílies que la necessitaven.
- S’ha retallat l’aportació pública i privada a la investigació, que ja rebia pocs recursos, i es convida les persones amb més talent i preparació a emigrar, després d’haver-los explotat amb beques ridícules o amb “compensacions econòmiques” insultants.

I tot això és més greu pel fet que el statu quo que domina l’aparell de l’Estat aprofita les circumstàncies per imposar una doble involució: la neoliberal i la uniformitzadora. (Un pas més en la direcció equivocada. Quan a Europa es construïen estats, Espanya erigia un imperi; quan a Europa triomfava la Il·lustració, aquí dominava la reacció; quan Europa teixia l’Estat del Benestar, aquí s’imposava la dictadura. Ara, quan més falta fa treballar per a una Unió Europea Federal, els poders “de sempre” reforcen els seus vincles, s’uneixen, decreten el final de la diversitat de debò -que mai no pot ser atorgada- i tornen a conjugar el verb “españolizar”).

Conclusió:

La majoria de les persones que vivim a Catalunya tenim, almenys, cinc problemes:
1. Una desigualtat econòmica i social creixent, absolutament injusta (aquí també és veritat que mai no havia estat tan gran com ara la diferència entre els que tenen més diners i els que en tenen menys). La desigualtat precipita el trencament de la cohesió.
2. Un Estat que no ens és propici i una absència clamorosa d’aliats (entenc per aliat aquell que està disposat a comprendre, no em refereixo al col·laborador incondicional).
3. Uns partits polítics incoherents. (Es dóna un sentit impropi a aquesta paraula. Es considera que una persona és coherent si és un bon militant, fidel, devot... si defensa sempre les mateixes idees, és a dir, si quan hi ha un conflicte entre la realitat i les conviccions pròpies, allò que decideix canviar és la realitat. Si parléssim d’objectius, podria ser acceptable, però si ens referim a coneixement, de cap manera. Precisament, la incoherència dels partits radica en què pretenen dominar una realitat que desconeixen).
4. Un Govern que no governa i que contribueix a generar inseguretat jurídica.
- Diuen que no hi havia més remei que fer les retallades que ha fet (abusant d’una paraula digna que han contribuït a fer malbé: austeritat).
- De debò?
- És lògic fer mal a qui dóna la legitimitat per governar sense explicar-li la veritat?
- És lògic sacrificar els ciutadans als altars de l’economia especulativa?
- No és radicalment impropi de la política democràtica que només hi hagi una possibilitat d’acció, quan, precisament, la política és democràtica si es pot escollir entre alternatives?

5. I si ens referim a l’anomenada “agenda nacional”. S’ha avançat molt?
- Els éssers humans actuem per obtenir alguna cosa o bé per representar (significar) alguna cosa. No tinc cap dubte que amb el lideratge del Govern s’han fet i es fan moltes coses simbòliques, però se’n podria destacar alguna que sigui realment útil?

El panorama és desolador. Objectivament desolador.

Què poden fer –que han fet moltes vegades- els éssers humans quan es troben en situacions de necessitat extrema o de catàstrofe? Unir-se i encarar junts les dificultats.
- Ho hem fet, a Catalunya?
- Alguns ciutadans, sí. De manera anònima i amb una generositat exemplar.
- Han propiciat aquesta unitat els partits polítics que han escollit les persones que anaven a les llistes guanyadores de les eleccions? (perdoneu la formulació, però la realitat la reclama).
- No. Els partits polítics juguen en un altre univers on és imprescindible la desunió.

Queda una possibilitat: que les ciutadanes i els ciutadans exigeixin unitat i si no obtenen resposta, que la demanin, i si tampoc no obtenen resposta, que la supliquin... en nom propi i, sobretot, d’aquells que formen part de la Catalunya miserable, que s’oculta diàriament darrere d’estadístiques o se li prometen paradisos llunyans.

(En un altre escrit ja vaig defensar que era necessari un govern d’unitat a Catalunya. Ara he signat un manifest per a una candidatura unitària catalanista a les eleccions europees: http://juntsaeuropa.cat . Continuaré insistint)

Ni rota, ni roja

(Aquest article és la continuació de l'anterior en el qual reflexionava sobre l'ofensiva del statu quo espanyol contra l'autonomia local. Avui em referiré a l'autonomia catalana)

Contra la ciutadania catalana

1. L’estat autonòmic no pot funcionar amb situacions de privilegi. El model foral de concert o conveni d’ Euskadi i Navarra (o potser hauríem de parlar de la seva aplicació) crea un estat d’injustícia permanent i representa un mal exemple. És molt difícil que una Constitució que diu defensar la igualtat de tots els espanyols contempli una excepció fiscal i econòmica d’aquesta igualtat. Si totes les comunitats tinguessin i apliquessin un concert semblant, l’estat seria inviable.

2. Espanya tampoc pot funcionar amb l’anomenat “cafè per a tothom”, perquè, contra el que pretenen alguns –molts-, és un estat amb diferències territorials molt importants, un estat molt complex, que el Partit Popular està uniformitzant gràcies al control del BOE i a la col·laboració de mitjans de comunicació importants.

3. En aquest context, la resolució del Tribunal Constitucional contra un Estatut aprovat en un procés d’estricta pulcritud democràtica que va culminar amb l’aval en referèndum del poble de Catalunya posa punt i final al pacte constitucional d’on deriva un Estat de les Autonomies que no tenia per què ser el que ha acabat essent.

Al mateix temps, aquella desafortunada resolució obre les portes a dictàmens com el del Consell d’Estat contra la declaració del Parlament de Catalunya, d’un dogmatisme que nega una de les essències democràtiques: la deliberació fonamentada en el convenciment que “l’altra pot tenir raó” (s’ha destacat, amb raó, la discrepància de Fernando Ledesma i de Miguel Herrero de Miñon, però potser no s’ha subratllat prou l’acord amb el dictamen de José Luís Rodríguez Zapatero, de María Teresa Fernández de la Vega –què era per a ells l'Espanya plural?- o d’Alberto Aza, una persona que va ser director de Gabinet de Suárez, secretari general de la Casa Reial i creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de Catalunya, l’any 2010 –una distinció que mereixen les persones que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural-).


A propòsit de les actuals reivindicacions catalanes, es parla molt d’un text de la Cort Suprema de Canadà en resposta a tres preguntes del govern federal respecte la voluntat secessionista del Quebec. En aquest text podem trobar els arguments per criticar la resolució desafortunada del Tribunal Constitucional espanyol (també són arguments a favor del referèndum que s’haurà de fer a Catalunya).

La Cort Suprema de Canadà afirma textualment:

La Constitution n'est pas uniquement un texte écrit. Elle englobe tout le système des règles et principes qui régissent l'exercice du pouvoir constitutionnel. Une lecture superficielle de certaines dispositions spécifiques du texte de la Constitution, sans plus, pourrait induire en erreur. Il faut faire un examen plus approfondi des principes sous-jacents qui animent l'ensemble de notre Constitution, dont le fédéralisme, la démocratie, le constitutionnalisme et la primauté du droit, ainsi que le respect des minorités. Ces principes doivent guider notre appréciation globale des droits et obligations constitutionnels qui entreraient en jeu si une majorité claire de Québécois, en réponse à une question claire, votaient pour la sécession.

(La Constitució no és només un text escrit. Engloba tot el sistema de regles i principis que regeixen l’exercici del poder constitucional. Una lectura superficial d’algunes disposicions específiques del text de la Constitució podria induir a error. Cal fer un examen més aprofundit dels principis subjacents que animen el conjunt de la nostra Constitució: el federalisme, la democràcia, el constitucionalisme, la primacia del dret i el respecte a les minories. Aquests principis han de guiar la nostra apreciació global dels drets i obligacions constitucionals que entrarien en joc si una majoria clara de “québécois”, en resposta a una pregunta clara, votessin a favor de la secessió)

¿Dels cinc “principis subjacents” que destaca la Cort Suprema de Canadà en va tenir en compte cap el nostre Tribunal Constitucional? Es pot dir que va atendre el constitucionalisme i la primacia del dret –alguns juristes ho discuteixen, tenint en compte resolucions anteriors del mateix Tribunal i la qualitat del procés-, però segur que no va tenir en compte l’autonomisme (l’equivalent al federalisme canadenc), la democràcia ni el respecte a les minories.

I va anar més enllà: va convertir un Estatut en un manual d’instruccions amb una multitud de notes a peu de pàgina, més pròpies d’un document de “repressió preventiva” que d’una norma del “bloc constitucional”.

El conflicte s’agreuja per l’acció del Partit Popular –i d’altres- que vol agafar el relleu dels regeneracionistes espanyols i culminar l’obra que somniaven Joaquín Costa i uns quants membres de l’anomenada “Generación del 98” (¿per a quan la revisió acadèmica dels seus autors? És una de les impostures intel·lectuals més greus dels programes educatius –també a Catalunya-).

No m’agrada simplificar, però tampoc renuncio a escoltar o donar nom a les simplificacions dels que no pensen com jo. Em permeto doncs proposar un punt de partida de l’anàlisi de l’evolució de la ideologia que torna a ser hegemònica a la resta de l’estat amb aquesta formulació: De l’Espanya “roja y rota” que s’havia de combatre a sang i foc (i unes persones, que tenen noms i cognoms, ho van fer, amb intensitats diferents, durant quaranta anys), es va passar al famós “antes roja que rota” per arribar a l’actual “ni rota ni roja”.

I els ciutadans de centre-esquerra i d’esquerres contemplen atònits com els partits que els haurien de representar no busquen, de debò, amb imaginació i perspicàcia, -i conjuntament- la manera de fer-hi front.

De l’Estat de les Autonomies a l’Estat contra qualsevol autonomia

Tenia previst publicar el segon article d’aquesta sèrie la setmana passada, però la lectura del “Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración local” (versió 18.02.13) m’ha portat a tornar-lo a escriure i a dividir-lo en dues parts.

I. CONTRA L'AUTONOMIA LOCAL

Els sectors que després de la mort del dictador Franco van aconseguir retenir el poder a Espanya –i que ara l’ostenten- tenien por dels Ajuntaments. M’imagino que es devien alegrar que la Constitució que van acceptar de mala gana no atribuís cap poder polític real als governs locals.

El record les últimes eleccions municipals a Espanya, el 12 d’abril de 1931, era viu. Havien precipitat el canvi de règim: dos dies més tard es proclamava la Segona República.

Del 1975 al 1979 es van conjurar moltes instàncies i es van esmerçar molts esforços perquè no tornés a passar. Això explica el retard de la convocatòria; el fet que no es tingués en compte la Llei Municipal de Catalunya, que indicava que la primera convocatòria d’eleccions municipals seria efectuada pel Govern de la Generalitat; la definició d’un marc d’actuació dels Ajuntaments molt restrictiu. El mateix marc que va consolidar la Llei de Bases del Règim Local de 1983. Les administracions locals podien tenir totes les iniciatives que volguessin, però el mínim de capacitat política i econòmica.

La por era fundada. Van guanyar els partits d’esquerres i la immensa majoria de les ciutats importants d’Espanya es van preparar per donar la benvinguda a governs municipals diferents de debò, persones enemigues declarades de la dictadura, que venien de les associacions de veïns, dels sindicats, de la militància política clandestina.

Segur que es van convocar reunions urgents en despatxos d’olor ranci i molt poder per evitar “com fos” el que deurien anomenar “nou Front Popular”.

No és difícil imaginar-nos-ho si consultem a les hemeroteques la premsa d’aquelles setmanes. Tierno Galván, el nou alcalde de Madrid declarava literalment No soy partidario del Frente Popular. El Ayuntamiento tiene que ser centro de paz, de diálogo, de colaboración, muy distinto del Parlamento. ¿Qui era el destinatari d’aquestes paraules?

A Catalunya, Ramon Trias Fargas signava un article sorprenent: La entrada de los socialistas en algunos ayuntamientos y muy concretamente en el de Barcelona no tiene porque ser algo irremisiblemente negativo. I continuava: Si el Gobierno socialista sabe ser realista, sensato y eficiente en la solución de los problemas cotidianos (…); si sabe tener presente que los ayuntamientos, precisamente porque la eficacia y la buena gestión son su primer objetivo, deben administrar bien y sobre todo con igual trato para todos, entonces me parece que el Gobierno sociaIista en las poblaciones donde el voto popular lo justifique, puede preparar pedagógicamente el terreno para la alternancia en el poder, sin la cual la democracia se hace ilusoria. En todo caso, no hay que exagerar las cosas. Es frecuente que el público piense en materia de política municipal de forma distinta a lo que piensa cuando se trata de la política estatal. En muchos países se vota más conservador en las elecciones generales, que son las que definen el modelo de sociedad. Véase el caso de Francia en los últimos tiempos. En otros lugares, el electorado suele dar el voto en las municipales a los partidos que en el Parlamento están en la oposición. Esto ha sucedido con frecuencia en Inglaterra. Quiero decir que en este tres de abril último no ha pasado nada. Ni se configura nada que una democracia sana y fuerte no pueda digerir.

¿Què va conduir una persona profundament democràtica i antifranquista com Ramon Trias Fargas a escriure, el 5 d’abril de 1979, aquest text que conclou negant el que realment havia passat (este tres de abril último no ha pasado nada)?

Trenta anys més tard encara dolen els anticossos que es van generar en aquell moment i que han impulsat normes i accions que han convertit els Ajuntaments en Entitats sense autonomia política i amb una autonomia administrativa vigilada i escapçada per administracions que no eren elegides directament pels ciutadans: les Diputacions primer i, més tard, els Consells Comarcals (àmbits de domini dels partits, lluny del control directe de la ciutadania).

Ara, el Partit Popular vol aprofitar els temps obscurs i incerts que estem vivint per donar el cop de gràcia a l’autonomia local.

Els delictes i els comportaments indeguts d’alguns (pocs, però rellevants) alcaldes i regidors corruptes ha facilitat el descrèdit dels Ajuntaments, que no es salven de la malfiança de la ciutadania.

També hi ha ajudat el perillós “alzheimer col·lectiu”. No es recorda què van fer els primers governs, amb les arques buides, sense el personal adient, sense conèixer l’administació, sense la complicitat de la majoria dels “cuerpos nacionales”.

Amb la col·laboració generosa i lleial de moltes persones implicades en organitzacions socials i culturals i amb un coneixement precís de les necessitats dels pobles i ciutats van treballar amb diligència i entusiasme per aconseguir uns municipis més nets, més endreçats, més segurs. Es van elaborar els primers estudis, previs als primers programes d’acció i d’inversió, i es van posar les bases per a la qualificació cultural, per als equipaments escolars, esportius i de lleure i per a un urbanisme controlat. I es van situar els impostos als nivells necessaris i es van crear els òrgans recaptatoris per aplicar-los amb justícia. El català va començar a recuperar el rang de llengua administrativa, encara que es va haver d’esperar alguns anys per poder escriure les actes en aquesta llengua (es podia fer, sempre que també es fes en castellà, que era la llengua vàlida). I es van inventar projectes d’impacte singular, com, per exemple, les emissores municipals, que durant un temps van promoure noves formes de participació i van constituir-se en escola dels professionals que més tard passarien a corporacions públiques o privades amb uns models d’informació i de programació absolutament rupturistes.

Malgrat aquestes credencials, no es va produir cap gest en favor d’una major autonomia política i d’un millor finançament (val a dir que ni per part del Govern Central, ni del Govern de la Generalitat). Com a màxim se’ls va convidar a la festa enverinada d’unes requalificacions urbanístiques que estan en l’origen dels excessos de l’última dècada.

El gest ha arribat ara, en el moment de màxim descrèdit dels polítics, en forma de “cop de gràcia”. És el gest que no es van atrevir a fer fa trenta anys els “titulars” del poder espanyol.

Si l'“Anteproyecto de Ley de racionalitzación y sostenibilidad de la Administración Local” es transforma en Llei, el poder institucional més proper als ciutadans, el que pot auscultar millor totes les problemàtiques i el que pot fer d’avantguarda dels serveis públics, el poder local, serà una “gerència” sotmesa permanentment als criteris del govern central de torn (és a dir, obligada a complir les seves indicacions i no els requeriments d’uns ciutadans cada cop menys sobirans).

En l’exposició de motius queda palès l’objectiu: racionalizar la estructura organizativa de la Administración local de acuerdo con los principios de eficiencia, estabilidad y sostenibilidad financiera, garantizar un control financiero y presupuestario más riguroso y favorecer la iniciativa económica privada evitando intervenciones administrativas desproporcionadas.

Més endavant aclareix:

Por tanto, solo podrán ejercer competencias impropias, cuando no se ponga en riesgo financiero la realización de las competencias propias, no haya duplicidades con las competencias autonómicas, y se garantice la sostenibilidad financiera de las nuevas competencias o actividades económicas, respetando en todo caso el principio de eficiencia y el resto de los requerimientos de la legislación de estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera.

Dóna més poder a les Diputacions (uns ens anacrònics, poc democràtics, sotmesos als partits). El objetivo de racionalizar la estructura organizativa de la Administración local se refleja en las medidas incluidas para fortalecer a las Diputaciones provinciales

Manté els “cuerpos nacionales”, és a dir “de obediencia nacional española” i, a més, reforça l’immens poder que ja té la función interventora en las entidades locales.

En cap moment s’esmenta l’obligació d’atendre les necessitats ciutadanes (que penso que hauria de ser l’objectiu principal d’una institució democràtica, no?) ni el principi d’autonomia.

L’avantprojecte incompleix la Carta Europea de l’Autonomia Local. Només cal comparar el que acabem de transcriure amb el preàmbul d’aquest document (copio la versió aprovada per les corts espanyoles):

(…) considerando que las Entidades locales son uno de los principales fundamentos de un régimen democrático; considerando que el derecho de los ciudadanos a participar en la gestión de los asuntos públicos forma parte de los principios democráticos comunes a todos los Estados miembros del Consejo de Europa; convencidos de que en este nivel local este derecho puede ser ejercido más directamente; convencidos de que la existencia de Entidades locales investidas de competencias efectivas permite una administración a la vez eficaz y próxima al ciudadano; conscientes de que la defensa y el fortalecimiento de la autonomía local en los diferentes países de Europa representan una contribución esencial en la construcción de una Europa basada en los principios de democracia y descentralización del poder; afirmando que esto supone la existencia de Entidades locales dotadas de órganos de decisión democráticamente constituidos que se benefician de una amplia autonomía en cuanto a las competencias, a las modalidades de ejercicio de estas últimas y a los medios necesarios para el cumplimiento de su misión (…)

Més edavant, afirma:

Article 3: El ejercicio de las competencias públicas debe, de modo general, incumbir preferentemente a las autoridades más cercanas a los ciudadanos.

Article 8.2: Todo control administrativo de los actos de las Entidades locales no debe normalmente tener como objetivo más que asegurar el respeto a la legalidad y de los principios constitucionales.

El llarg camí que els que van retenir el poder el 1975 van deixar obert per quan vinguessin temps propicis per a la involució, que va ser traçat pel Partit Popular a partir de 1996, que no va ser rectificat pel PSOE quan va recuperar el govern de l’Estat, el camí de la interdicció de l’autonomia local està a punt d'assolir el seu objectiu.

¿L’elecció de l’alcalde tornarà a ser la designació de qui ha d’agafar el telèfon quan truquin dels Ministerios o de la Delegació o Subdelegacions del Govern (central, òbviament)? I quan s’acosti un ciutadà amb un problema urgent o important, potser li haurà de dir: “em planteges un problema impropi, que m’obligaria a una intervenció administrativa desproporcionada i que atempta contra els principis d’eficiencia, estabilitat y sostenibilitat financiera, que tinc l’obligació de garantir…”?

Els partits polítics tenen la clau, la ciutadania ha d'exigir la rectificació. 1

(Les notícies que estem coneixent els últims mesos conviden, en un primer moment, a respostes des de la impotència. Però si som capaços de mantenir el cap clar i ser perseverants en la il·luminació dels problemes fonamentals, podem convertir aquestes notícies en l’últim argument per demanar/exigir als partits polítics que rectifiquin ja, no amb gestos ni amb mesures-“placebo” aconsellades pels professionals de la manipulació. Perquè, a Espanya, són els partits que tenen la clau de la rectificació de les polítiques econòmiques equivocades i del desgavell institucional/territorial.

Han de retornar a la ciutadania la sobredosi de "confiança" que han rebut des de la restauració democràtica. Han de deixar de controlar les Institucions i han d’impulsar processos de democràcia interna i de connexió amb les persones reals i els seus problemes. No poden quedar-se en una exhibició de pseudo-transparència com la que estem veient, amb vergonya aliena, aquests dies. No necessitem succedanis d’actes de fe.

Òbviament que els parlaments s’han d’afanyar a fer noves lleis electorals i de finançament de les formacions polítiques, però això requereix mesos. En aquest moment és imprescindible que els partits comencin a treballar com si aquestes noves lleis ja estiguessin vigents. I qui diu els partits, diu els dirigents, els opositors a les direccions i els militants.

Reflexionaré sobre aquest tema en els tres articles que publicaré aquesta setmana.)

I

L’atenció a allò real és una virtut
Hannah Arendt

La majoria de les persones del sud d’Europa vivim temps molt difícils. Tenim molts problemes que ens aclaparen, ens immobilitzen i en vencen: problemes reals i problemes imaginats (tant perillosos com els reals).

Veiem molt poques solucions reals, imaginem solucions ideals (que no resolen els problemes).

Ens resulta impossible adaptar el nostre temps vital al vertigen dels esdeveniments.

Estem en perill de consolar-nos amb la indignació, llepant-nos les ferides, convencent-nos de la nostra bondat i innocència i denunciant la “irresponsabilitat dels altres”.

I malgrat tot, no vivim el pitjor temps de la història.

Hi ha hagut períodes esgarrifosos, de grans catàstrofes -naturals o provocades pels deliris humans-, en què les conseqüències han estat irreversibles. Hi ha hagut èpoques de misèria econòmica i moral insuportables. Durant milers d’anys la vida de la majoria dels individus no tenia cap valor.

Estem en un temps crític, sí, però tenim recursos materials, intel·lectuals i morals suficients per encarar els problemes i resoldre’ls.

Cada vegada són més els qui reconeixen que les mesures contra l’anomenada “crisi econòmica” no han estat encertades. Podríem afegir que l’error ha derivat d’una diagnosi incorrecta.

En aquestes circumstàncies, potser és aconsellable tornar a mirar els problemes, definir-los altre cop, buscar les seves causes i, al mateix temps, imaginar solucions possibles (no possibles solucions).


Qüestions prèvies

1. Parteixo de la base que, en democràcia, l’objectiu polític prioritari és governar la complexitat per articular una nova convivència, no sotmetre les singularitats i les diferències a una abstracció convertida en altar i doctrina per estar a l’alçada d’una presumpta “gran oportunitat històrica”.

Els governs s’haurien de “limitar” a aconseguir l’aproximació màxima a les realitats (en plural) de la ciutadania; detectar les inquietuds i els desitjos compartits; percebre les pors; definir els problemes; pensar solucions possibles; mantenir, restaurar o crear àmbits de relació de manera que es minimitzin, sense necessitat de cap tipus de repressió, els riscos d’enfrontament. En resum, governar la complexitat per articular la convivència i millorar la cohesió.

M’agrada molt una definició del temps polític-social: una sèrie de moments en què les persones es van fent cada vegada més hospitalàries (lamento no haver anotat el seu autor).

2. Hem de fer el possible per rebaixar les proclames. Prendrem mal si volem escriure la propera pàgina de la nostre història -que està en blanc- en poesia èpica. Millor la prosa, senzilla i humil, discreta i respectuosa.

Els problemes

Els problemes són molts. Em cenyiré a tres que considero greus i intentaré explicar com la solució del tercer pot afavorir la dels altres dos.


Primer problema. La desigualtat econòmica creixent

Penso que hauríem de prescindir de l’expressió “crisi econòmica”, perquè enlluerna, no deixa veure la realitat, potser hi veurem millor si li donem el nom de “desigualtat econòmica” i li afegim l’adjectiu “creixent”. La democràcia és un règim que ha d’afavorir la igualtat. Si no ho fa, es degrada i prepara el terreny a règims pseudo-democràtics.

L’origen del problema és una nova “separació de poders”.

Un repàs de la història ens pot permetre entendre què està passant. Al segle XIX, la reivindicació de la “separació de poders” la van protagonitzar els adversaris de la democràcia: Napoleó III, “l’emperador dels francesos” volia ser independent dels poders parlamentari i judicial. Ningú podia controlar la “voluntat del monarca”.

Ara passa el mateix. Hi ha molts “Napoleó III”. Estem sota un “Imperi Econòmic” -els governants del qual tenen nom i cognom- que està a punt d’aconseguir la “separació de poders”. En diuen llibertat i desregulació, ho van formular en l’anomenat Consens de Wasingthon, el 1990, ho han anat elaborant i desenvolupant amb recursos econòmics i humans extraordinaris, amb fermesa i constància, i, sobretot, amb astúcia (han aconseguit que una part de la feina la fessin governs socialdemòcrates i han dominat la majoria dels partits amb el seu finançament). Estan a punt d’aconseguir un règim absolutista nou (el poder no ha d’estar subjecte a cap limitació institucional). Tot el que pugui ser negoci ho ha de ser i ho serà –si forma part de les competències públiques, ha de privatitzar-se-.

El problema s’agreuja perquè alguns partits polítics democràtics són partidaris d’aquest règim absolutista nou (que mereix el nom de “nova plutocràcia”) i estan contribuint a la seva hegemonia desmantellant les Institucions governamentals, degradant la funció pública i desacreditant la política. El Partit Popular n’és el paradigma. Però cal dir que d’altres partits han contribuït i contribueixen a la seva consolidació i, sobretot, que la Unió Europea ha claudicat (els que la manen de debò no han estat escollits democràticament).

El patiment que la instauració del regim nou comporta, exigit pels seus executius, és infligit pels governs democràtics en un procés cruel que va convertint, de fet, els ciutadans en súbdits.

Després de robar-li a les paraules austeritat i reforma el seu sentit (l’austeritat és una virtut i les reformes impulsades pels parlaments són factors claus de la democràcia), han exigit sacrificis (una altra paraula tergiversada).

Un repàs dels sacrificis il·lumina situacions injustes i intolerables: la misèria d’una part molt important de la població; la desaparició de la “classe mitja”, (la gran adversària ja que avalava la millora permanent de l’Estat del Benestar); la retallada de les expectatives i de les possibilitats dels joves; la destrucció de moltes empreses productives i la ineficiència de l’administració pública.

El problema és que un poder no democràtic, l’econòmic, s’ha separat i exigeix la submissió dels poders democràtics.

Si no prenem mesures aviat, ens faran celebrar el final de la crisi amb càntics de lloança al règim nou, que, òbviament, mantindrà oberts al públic uns teatres on se simularan accions de govern; promulgacions de normes; aplicacions de la justícia, per part d’homes i dones escollits per sufragi universal en les “festes quadriennals de la democràcia”.

Al meu entendre, aquest problema només té solució si el considerem “el problema”, si els partits renuncien a teledirigir les Institucions (no postulo governs tecnòcrates, sinó governs independents dels interessos partidaris, defensors tenaços de les Institucions des de les quals serveixen els ciutadans) i si aconseguim que les millors persones l’analitzin a fons, en facin la diagnosi més precisa i proposin les mesures noves urgents a emprendre.

A Catalunya, potser és necessari un govern d’unitat

La Unió Europea està en crisi perquè ha estat segrestada segrestada el poder econòmic d’alguns països que han desactivat la política de les Institucions escollides pels ciutadans.

La crisi de la Unió Europea és també espanyola, però Espanya també està en crisi perquè a partir de 1996 l’Estat va iniciar una “segona transició”, impulsada amb entusiasme i astúcia pel PP, que va imposar la política de trinxera, on l’adversari deixava de ser el company amb qui deliberar, per convertir-se en l’enemic a destruir, i va implementar un model econòmic el motor del qual eren la usura i la cobdícia. També va canviar el rumb de la interpretació de la Constitució per tergiversar-ne l’esperit i tornar a la matriu castellana, sempre dogmàtica, sempre uniformadora, sempre excloent. El PSOE, incomprensiblement, va seguir en el mateix paradigma –camuflat per les polítiques dels canvis socials, alguns imprescindibles i d’altres que envaïen la llibertat de la ciutadania-. Els partits catalans hegemònics no es van oposar ni a la política de trinxera, ni al nou model econòmic, però van haver de connectar amb els ciutadans de Catalunya que, ja el 2010, van reaccionar amb contundència i maduresa a l’ús dels poders de l’Estat per a la contrareforma involutiva.

Les crisis de la Unió Europea i espanyola també són catalanes. Però Catalunya les pateix amb una gravetat especial perquè és feble, molt feble, i perquè durant l’últim any la majoria de partits polítics i la majoria de comentaristes dels mitjans de comunicació han creat un miratge que han confós amb la realitat ciutadana. Penso que aquest miratge és el que ha provocat que els resultats de les últimes eleccions hagin estat sorprenents. La realitat catalana no es corresponia a la imatge que molts se n’havien fet.

I ara què?

Penso que el primer que s’ha de demanar és que no es torni a cometre l’error del miratge. No es poden tornar a construir presumptes veritats amb interpretacions interessades dels resultats electorals. Potser el que convé és aturar-se i revisar la realitat. Canviar la mirada. Estudiar molt. Introduir la paciència en l’acció política i, també, en els mitjans de comunicació.

Tenim, esclar, algunes urgències:

La primera és l’atenció als damnificats per la barbàrie econòmica que ens domina i per les polítiques que han agreujat la crisi (m’atreveixo a fer aquesta afirmació perquè considero que si unes polítiques no han impedit la condemna a la misèria a milions de ciutadans i a desenes de milers d’empreses productives són responsables de la gravetat de la situació; ningú no em podrà convèncer que és més important un punt menys de dèficit que la feina de milers de treballadors honestos; que és més important pagar el deute a un banc que pagar el deute a entitats d’atenció social; que és més important satisfer el senyor Monti que als ciutadans innocents que temen l’arribada de l’exèrcit civil que li prendrà el pis on viu).

La revisió de la realitat començarà amb bon peu si admetem la complexitat –riquíssima i democràtica- de la ciutadania catalana; si acceptem que la nostra política també ha estat de trinxeres; i que vam abocar-nos, alguns amb molt d’entusiasme, a l’economia de la usura i de la cobdícia. També seria important fer un exercici d’humilitat i abandonar l’altivesa moral amb què enfrontem totes les crisis que ens afecten.

La revisió continuaria pel bon camí si féssim memòria de les paraules sàvies que han guiat temps esplèndids o que han lamentat períodes devastadors. Per exemple que destruir és molt fàcil i construir molt lent; que costa relativament poc saber on està el mal, però és molt difícil percebre què és i on està el bé; que la recerca d’objectius excel·lents no és un antídot contra mètodes injustos; que no n’hi ha prou que allò que desitgem sigui millor que allò que tenim: la millora ha de compensar els mals de la transició; que els revolucionaris pacífics han de respectar els adversaris.

La segona urgència és la formació d’un govern sòlid que tingui la màxima autoritat moral a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Després dels resultats electorals, hi ha diferents possibilitats de govern, però penso que només n’hi ha una que pugui tenir aquesta autoritat moral: un govern d’unitat constituït sense criteris de quotes i sense submissions als “estats majors” dels partits.

(No em refereixo a un govern de tecnòcrates, ni d’independents. Mai he considerat democràtica la desconsideració als polítics ni la entronització dels tècnics o dels independents. Sí que proposo que els partits facin un pas enrere i que no interfereixen en l’autonomia del Parlament ni en la del Govern. La “separació de poders” també passa per això).

Els ciutadans van escollir un Parlament. És als parlamentaris a qui correspon intentar arribar al millor acord possible, sense invents que només es poden defensar amb sofismes. I el millor acord possible serà aquell que aconsegueixi aplegar el màxim de forces polítiques a l’entorn d’un programa solvent.

M’atreveixo a avançar que, atesos els resultats electorals, i tenint en compte molt especialment el nombre de vots de les diferents opcions polítiques, podria tenir un suport molt gran un programa basat en les prioritats següents:
Atenció urgent als ciutadans i ciutadanes que viuen en la pobresa o que voregen el seu llindar.
Garantia dels serveis sanitaris, socials, educatius i culturals suficients.
Millora del finançament.
Estímul de l'economia productiva.
Optimització de la col·laboració amb Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments.
Convocatòria del referèndum.

Vivim temps molt difícils –no sé si en som del tot conscients- i la situació pot empitjorar. La història està plena d’exemples de catàstrofes que han derivat de greuges, pors i ràbies. També de miopies dels governants. En els racons de la història també hi ha exemples de gestos i accions que han permès frenar caigudes i recuperar dignitats. Aquests exemples conjuguen, entre d’altres, tres virtuts: el respecte, la compassió i la generositat.

Hem de ser capaços d’imaginar alternatives.

És imprescindible un partit català nou

Si no es crea una opció electoral que prioritzi els interessos i les necessitats dels ciutadans de Catalunya des dels principis de la justícia social i de l’equitat, molts milers d’homes i dones amb dret a vot no sabran qui votar el dia 25 de novembre, i, la majoria, ho farà en blanc o s’abstindrà. Si sempre és bona la màxima participació, aquesta vegada és imprescindible. Molt més que la majoria absoluta d’un partit, necessitem una participació nombrosa, per damunt de la que es dóna en les eleccions generals. La nostra autoritat moral creixerà.

El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.

Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.

Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)

Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.

A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.

En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.

CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.

És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:

1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.

2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.

No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.

Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).

Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.

La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.

Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.

Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.

Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.

Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)

Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.

En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.

Potser ja és massa tard.1

Hi ha vuit factors que poden justificar el títol d’aquest text i dels dos que el complementaran:

1.El “Real Decreto-Ley 20/2012, de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y el fomento de la competitividad" (dit amb altres paraules, més clares i més pròximes a la realitat: mesures contra les víctimes de la crisi perquè una part dels responsables rebin cent milions d’euros i per aprofitar l’avinentesa i fer la contrareforma a Espanya).

2.Les conviccions que es deriven de l’última Escuela de Verano de la FAES. (Llegir els documents de la FAES és adonar-se de la magnífica manera de treballar de la dreta espanyola. Normalment, encerten les seves prediccions, entre altres coses, perquè tenen una bona logística, una bona estratègia i cap escrúpol per aplicar tot tipus de tàctiques).

3.El domini dels mitjans de comunicació d’Espanya per part de la ideologia nacionalista espanyola, neofranquista. Ara es farà quasi hegemònica amb les mesures que està prenent el govern central per al control absolut de la ràdio i les televisions públiques.

4.La ignorància i la impotència del PSOE (i del PSC). Ignorància en el sentit que han viscut els últims anys en un món que no tenia res a veure amb la realitat. Els costarà molt temps fer-ne una diagnosi correcta, si l’arriben a fer i hi són a temps.

5.Els errors del govern català, que el sotmeten absolutament al PP i al govern de Madrid. El perjudici suplementari que estem patint els catalans també és responsabilitat del nostre Govern.

6.La deriva europea cap al menyspreu de la sobirania popular i cap a l’incompliment de les normes per a la presa de decisions establertes en tots els tractats. No hi ha cap norma europea que pugui legitimar el “càstig” a Grècia o a Espanya.

7.La reacció dels ciutadans no troba cap canalització. La immensa majoria -segurament que no seria exagerat parlar d’un setanta per cent- poden fer seva la frase “ningú no ens representa”.

8.Atesa la clarividència i la capacitat de síntesi de “El Roto” em preocupa molt aquesta vinyeta: http://elpais.com/elpais/2012/07/09/opinion/1341856280_000180.html


Per raons professionals, he hagut de tornar a llegir King Lear de Shakespeare. Molt sovint els artistes ens donen definicions impossibles d’obtenir mitjançant els altres processos de coneixement. A l’escena primera de l’acte quart, Gloucester diu: 'Tis the time’s plague when madmen lead the blind (És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs. Traducció de Salvador Oliva). Trobo que és una manera molt precisa de descriure la situació actual. Els “Madmen” del gran casino en què s’ha convertit el planeta guien els cecs, els governants democràtics.

***

En els altres dos textos d’aquesta sèrie intentaré explicar millor els vuit factors i afegiré unes reflexions sobre la necessitat de l’heterodòxia per fer front a l’envestida contra els drets dels ciutadans a la qual estem assistint.

Presentaré cinc accions heterodoxes que considero imprescindibles:

1. Un exercici de (re)coneixement de la força immensa de les persones, partits i instàncies civils que han dit prou a les conquestes de l’Estat del Benestar, i de la feblesa de la majoria dels ciutadans (i dels partits que els haurien de representar i defensar).

2. Assumpció de la necessitat de fer política europea i d'exigir que se’n faci.

3. La petició insistent i per totes les vies democràtiques i pacífiques possibles –que són moltes- de la dimissió del govern de l'Estat per fer tot el contrari del que va proposar en el programa amb el qual va guanyar les eleccions.

4. La creació d’un ens d’anàlisi i acció institucional a Catalunya que defineixi l’Estat que necessitem els ciutadans de Catalunya i les accions que s’han d’emprendre per a la seva consecució.

I la més important i urgent en la conjuntura actual:

5. L’estudi, la creació i l’execució d’un programa de repartiment del treball. Penso que no es pot proposar cap mesura en aquest moment si abans no es mostra la disposició col·lectiva a compartir el que tenim.

S'està fent cada cop més tard. 3

En el primer article d’aquesta sèrie vaig intentar sintetitzar les meves preocupacions en la degradació de la política. Em referia a la política tal com es va anar configurant a partir de 1945: des de la salvaguarda dels principis de les velles declaracions fundacionals es concretava un objectiu extraordinari, l’Estat del Benestar. Des de pactes tàcits i d’acords explícits, teixint costums i promulgant lleis, la ciutadania se sentia protagonista d’un procés de millora modesta de les condicions de vida pròpies i, sobretot, de la construcció d’una arquitectura sociopolítica que oferiria a les generacions futures unes oportunitats individuals i col·lectives mai imaginades.

Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.

Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.

Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.

La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.

A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).

A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696

Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.

Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.

Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).

Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %

(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)

Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?







(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.

S'està fent cada cop més tard. 2

En un llibre de publicació recent, Radicales libres –interessant, com la majoria dels seus assaigs-, José Maria Ridao escriu: Otto Rosenberg –un gitano que va patir la persecució nazi- sufriría una decepción tanto más profunda cuanto que ponía en entredicho su secreta esperanza de que ningún sistema político podría jamás abolir la compasión. La lectura d’aquestes paraules va coincidir amb la reunió del BCE a Barcelona, vigilada per terra, mar i aire, i vaig pensar que acabava de trobar una formulació precisa del diagnòstic del que està passant a Europa i més específicament a alguns països, entre els quals hi ha Espanya. L’organisme que dirigeix, sense cap autoritat moral, Mario Draghi celebrava una de les cerimònies perfectament programades per abolir la compassió. La irritació que em produïen les imatges va activar-me la ironia i per un moment vaig pensar que el que veiem eren dibuixos de “El Roto”: una foto de grup dels culpables de la malaltia -que, com els bruixots, s’havien convertit en els responsables de la cura-, somrients davant les càmeres que immortalitzaven la barbàrie; una altra foto dels mateixos en un dels grans àpats de celebració de la cerimònia obscena per confirmar, entre tast i tast de bons vins i d’aliments de qualitat suprema cuinats amb receptes sofisticades, que la compassió anava debilitant-se adequadament; una altra foto d’un policia estirat amb un fusell amb mira telescòpica protegint-los de no se sap ben bé qui... La ironia va donar pas a la tristesa quan vaig escoltar el meu president demanant al nunci del final de l’Estat del Benestar a Europa, que donessin una oportunitat a l’esperança. Un representant polític legitimat pels vots dels ciutadans suplicava caritat a uns senyors que no representen ningú, que no estan legitimats democràticament, però que intervenen descaradament en les nostres vides. Aquestes imatges es barrejaven amb el record de la faula Els animals empestats: el lleó, el rei, després de constatar que la pesta s’escampa per les seves terres ordena que es busqui el culpable de la epidèmia. Amb una dignitat falsa confessa que potser ell en té la culpa, perquè ha devorat convulsivament xais i fins i tot un pastor, però la guineu, el llop i d’altres animals aristocràtics s’encarreguen de treure-li del cap aquestes cabòries girant-li l’argument –"és un honor pels devorats"-. La guineu, el llop i totes les altres bèsties amb “càrrec” confessen presumptes excessos i els neguen immediatament. Al final, només queda el ruc. No hi ha dubte: ell és el culpable de la pesta, perquè ha gosat menjar-se l’herba d’un camp. Ha de patir i morir perquè la resta d’animals se salvin. La reunió de Barcelona em va semblar una posta en escena molt vella, però fastuosa, d’aquesta faula. De fet, feia quatre dies que s’havien infligit càstigs als malalts, als majors de 26 anys sense feina, als “sense papers” i un conseller de la Generalitat havia suggerit als joves catalans que se n’anessin a fer de cambrers a Londres. Una altra obra va acabar d’omplir la visió esperpèntica de la setmana passada, Los barateros, l’excel·lent article que Mariano José de Larra va escriure l’any 1836. Discuteixen un barater i la societat. El barater es queixa que la societat no el protegeix, només el castiga. I la societat li respon: Porque mis leyes, baratero alcanzan con la pena a aquellos a quienes no alcanzan con la protección. Ellas renuncian a amparar, pero no a vengar; lo bueno de ellas, baratero, es para mí, lo malo, para ti; (...) tú no puedes castigar mi negligencia y mi falta de amparo. Quan el barater li fa la pregunta fonamental, ¿Y la igualdad ante la ley, sociedad?, la societat contesta: Hombre del pueblo, la igualdad ante la ley existirá cuando tú y tus semejantes la conquistéis (...) Y de qué te quejas, pueblo? No renuncias a tus derechos en el acto de no reclamarlos? ¿No lo autorizas todo sufriéndolo todo? En aquestes paraules hi ha la fórmula de la rectificació. Els ciutadans no podem sofrir-ho tot, perquè és el mateix que autoritzar-ho tot. ¿Què podem fer? Abans d’aventurar una resposta a aquesta pregunta convé reflexionar sobre l’estratègia del neoliberalisme salvatge. Altre cop ens il·lumina José María Ridao, a Radicales libres, quan descriu la crisi dels anys trenta del segle passat: Grandes períodos, grandes procesos, grandes trastornos: una descripción del mundo, en suma, donde las figuras de una abstracción colectiva ocuparon el lugar de los acontecimientos reales, que sus contemporáneos sólo vivieron, sin embargo como acumulación de dramas individuales en paralelo, en radical e incomunicable soledad. S’ha construït un gran relat quasi mític. D’una banda, els mercats totpoderosos, cínics i capriciosos –com els déus de l’Olimp-, que inspiren els sermons dels sacerdots que sublimen el dolor i li confereixen un sentit: el patiment d’avui és imprescindible si no volem caure en el precipici. De l’altra els governs oferint els sacrificis pertinents que calmaran la ira dels totpoderosos. I flotant en aquest univers líquid –fals-, els ciutadans damnificats, entre els quals hi ha, condemnats a l’atur, cinquanta de cada cent joves. És aquest relat el que ens obliga a suportar que Mario Draghi sentenciï: "la primera prioritat és l’estabilitat de preus; la segona prioritat és l’estabilitat financera"... S’ha de abandonar aquest relat i les regles que se’n deriven i s’ha d’exigir als nostres representants legítims que també abandonin aquest terreny de joc, on no hi ha els ciutadans. Potser els ciutadans podríem començar amb una declaració solemne: no estem disposats a acceptar que s’aboleixi la compassió, per tant, estem disposats a compartir el que tenim, perquè tots tinguem, encara que alguns, la majoria, tinguem menys. Deixo les implicacions polítiques d’aquesta declaració per al proper article.

S’està fent cada cop més tard. 1

Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.

Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula

He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?

Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.

S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).

He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.

En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.

És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:

Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.

L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?

Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.

Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.

Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.

Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.

La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.

A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.

S’està fent cada cop més tard. 1

Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.

Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula

He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?

Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.

S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).

He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.

En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.

És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:

Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.

L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?

Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.

Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.

Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.

Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.

La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.

A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.