Alfredo Pérez Rubalcaba, en el seu discurs com a pre-candidat a unes primàries, que encara no s’havien convocat va dir que una de les raons que l’obligaven a acceptar el repte era el fet que la petició havia vingut de molts companys que havien perdut per culpa de ser del PSOE. Tenia raó. A Catalunya també ha passat. Però es va oblidar d’una cosa: el PSOE també ha fet perdre la credibilitat dels ciutadans socialdemòcrates. Quan se'ns demanen explicacions, no podem defensar aquest govern. Tampoc podem callar davant les seves inconguències.
L’última representació de la farsa governamental que està vivint Espanya va tenir lloc durant la setmana passada.
Primer acte
En una roda de premsa que respira falsedat per tot arreu, Carme Chacón anuncia que no es presentarà a unes primàries encara no convocades. La interpretació –molt ben estudiada- mostra un ésser desolat per unes tribulacions personals que no tenen res a veure amb els problemes reals que afecten molts ciutadans, cada més desemparats. El “Princep” diu als seus vassalls: “ploreu per mi, ploreu amb mi”.
Però el més insòlit és el discurs: conté dues denúncies, una implícita i l’altra explícita, contra els seus.
L’explícita es dirigeix contra alguns desconeguts que, amb no sabem quines maniobres, ho han posat en perill tot.
La implícita és contra una acció de govern que fa imprescindible un projecte que recuperés la identitat de la socialdemocràcia i apliqués l’ambició d’igualtat i justícia en un context de crisi; que mobilitzés totes les energies del país per combatre l’atur, i en concret, l’atur dels nostres joves, que els exclou del treball, que és un dels drets principals de la ciutadania; que reafirmés l’autonomia de la política davant dels grans poders econòmics i que distribuís els sacrificis de la crisi amb la màxima equitat; que recuperés la dignitat i el prestigi de la política, com han demanat milers de ciutadans en les urnes i en el carrer (...) que integrés generacions socialistes i no les enfrontés.
Si això ho digués una persona socialdemòcrata amb prestigi, sense responsabilitat en el govern que ens ha portat a la situació denunciada, ens alegraria l’encert de la seva diagnosi i ens entristiria que les conspiracions de palau li barressin el pas. Però no, ho diu una persona membre del govern que ha perdut la identitat socialdemòcrata; que no té en compte ni la igualtat ni la justícia ni l’equitat en les seves decisions des de fa dos anys; que no mobilitza totes les energies per combatre l’atur; que té el 45 % dels joves sense feina i la major part de la resta amb contractes precaris i mal remunerats; que es sotmet als grans poders econòmics –amb llicència per entrar a La Moncloa-... I aquesta persona, després de denunciar-ho, continua en el govern i ens demana una llàgrima de consol.
Segon acte
En el seu discurs davant del Comitè Federal, el primer secretari tracta els ciutadans com si fossin menors d’edat:
1 Hem de continuar fent el que fem (és a dir, tot el que mereix la denúncia de Carme Chacón), malgrat que aquests menors d’edat no ens entenguin.
2. Convocarem unes primàries, però ja tenim candidat.
3. Els ciutadans estan pendents del que els diem a ells, no del que ens diem entre nosaltres (sembla bonica aquesta frase, però cal remarcar que no diu que han d’escoltar, sinó que han de dir).
***
En honor a la veritat, he de dir que amb Alfredo Pérez Rubalcaba canvien les paraules i, sobretot, la veu. Feia molt de temps que no escoltava una veu sincera. Els propers dies podrem conèixer la seva força. Ho té quasi tot en contra. Seria molt diferent si Zapatero dimitís i si comencéssim a percebre que comença un període nou, durant el qual molts ens avindríem a sacrificar-nos fins el límit de les nostres possibilitats en benefici de les persones –sobretot joves- que no poden témer el futur perquè prou feina tenen en superar el pànic del present. Seria molt diferent un govern nou amb un programa de cinc anys, veritablement socialdemòcrata, que podria ser avalat per les urnes d’aquí a deu mesos. Seria molt diferent si Alfredo Pérez Rubalcaba continués cultivant la veu sincera i escampés paraules plenes i, sobretot, construís una mirada que reflectís la tragèdia dels desemparats de debò, els que mai no són convidats a la Moncloa, ni poden convocar una roda de premsa per dir que no els importen res les primàries, ni les cabòries entotsolades dels governants amb aspiració de perpetuar-se, que allò que els importa és, senzillament, tenir feina. Seria molt diferent.
dilluns, de maig 30, 2011
dilluns, de maig 23, 2011
El PSC i el PSOE han donat l’esquena al seu electorat
Sembla un conte, però no ho és:
Una trucada d’uns amics que viuen a París (artistes farts dels monopolis culturals del nostre país, exiliats des de fa dotze anys) m’ajuda a començar una reflexió urgent sobre el 22 de maig: “L’electorat ha donat l’esquena als socialistes”, constaten. ‘No’, responc convençut, ‘els aparells socialistes i els parlamentaris han donat l’esquena a l’electorat’. Em recriminen que això és un joc de paraules i em demanen concreció. No em costa gaire de trobar arguments. ‘Últimament’, els dic, ‘he parlat amb uns quants homes i dones -votants socialistes- perplexos: “abans en sabíem coses dels nostres líders, ens venien a veure, ens escoltaven, discutíem (com han fet sempre els de CiU)... Ara no en sabem res. Si de tant en tant rebem alguna cosa d’ells és una consigna contra la dreta”. Interpreto el silenci dels meus amics de París com una invitació a continuar –em coneixen i saben que sóc reservat, que m’agrada més escoltar que enraonar-. Però avui tinc ganes d’enraonar, perquè em sento tan marginat com aquells votants socialistes de sempre, i m’atreveixo, davant la sorpresa dels amics, a parlar de l’experiència pròpia. ‘¿Pot ser que totes les meves idees dels últims onze anys hagin estat equivocades?’, em pregunto en veu alta. ‘Encara que només sigui per una raó estadística, alguna vegada dec haver encertat. Doncs, no. Cap de les meves observacions –sempre discrepants, sempre argumentades- dirigides, respectuosament, als membres de les executives o a algun alt càrrec dels governs de Catalunya o d’Espanya ha obtingut atenció –no dic resposta, dic atenció-. Hi ha un moment visible, que coneixeu, l’ensarronada del meu pas –de només quatre mesos- pel Departament de Cultura. No es va acceptar ni una de les meves propostes. Però hi ha desenes de comunicacions escrites i verbals que han topat amb dirigents sords i muts. Si em passa a mi, que he estat alcalde, membre d’una executiva i d’un govern, què no els passarà als militants “de base”?
Com que per una raó que no entenc la trucada els resulta gratuïta –també m’assabento que ells paguen la meitat que jo per la connexió a Internet- l’enraonament s’allarga molt. Tinc temps d’explicar-los que els nostres vint-i-cinc representants al Congrés dels Diputats van posar per davant la conveniència del PSOE a allò que s’havia considerat interessant per Catalunya. També els explico que Zapatero continua als núvols i analitza la realitat com si no tingués res a veure amb ell. No es volen creure que en comptes de dimitir i donar pas a un nou president del mateix partit –que és el que necessita Espanya, ara- empeny el PSOE a un procés de primàries que restarà energies al govern (demostrant una vegada més que el PSOE està per damunt dels ciutadans). “¿I no podríeu exigir als parlamentaris catalans, que ho són pels vots que han obtingut de vosaltres, que convoquin el grup parlamentari i demanin la dimissió de Zapatero?” La clau està en això, penso. La situació és suficientment greu per exigir als parlamentaris que assumeixin la responsabilitat de representar-nos. Com que m’he quedat mut, em demanen: “Què faràs?” ‘Ho escriure al blog’ els responc. Riuen i, com que són amics lleials, em reserven una pregunta sorpresa –no sorprenent- per tancar l’enraonament llarg, agradable, fecund com sempre: “¿I per què continues en aquest partit?”
A soles penso ¿Per què continuar en un partit amb un “aparell” que un dia es va posar al davant d’un milió i mig de persones i els va dir “endarrere!!!” El milió i mig de persones va recular confiat. Va adonar-se que els dirigents, que ja no els miraven, continuaven endavant. El milió i mig de persones es va aturar, pensant que els dirigents s’havien avançat per guaitar el paratge i que recularien per anunciar el camí a recórrer junts (escollit entre els que havien proposat en el seu programa electoral); però els dirigents es van oblidar del milió i mig de persones i del programa electoral i caminaven entotsolats, tossuts, atents a unes pantalles on podien emmirallar-se de tant en tant, on es discutien a crits amb altres dirigents d’altres partits i on, sobretot, s’escoltaven... i escoltaven el que es deia d’ells. El milió i mig de persones va enviar algun senyal. Cap resposta. La meitat del milió i mig de persones va decidir tornar-se’n a casa. La perplexitat va convertir-se en desolació, per als que es van quedar i per als que se’n van tornar: una crisi econòmica desbocada i una política econòmica improvisada van començar a sembrar atur, precarietat i misèria. I els dirigents s’emmirallaven, s’escoltaven, discutien i “mitinejaven” entotsolats... però el seu missatge era incomprensible o inaudible.
Avui, alguns mitjans afirmen que el partit travessarà el desert. I la majoria dels que li han donat confiança habitualment pensa que potser serà positiu, perquè ells fa molt temps que malviuen al desert.
Jo no em puc treure del cap la pregunta: “¿per què continues en aquest partit?”
Una trucada d’uns amics que viuen a París (artistes farts dels monopolis culturals del nostre país, exiliats des de fa dotze anys) m’ajuda a començar una reflexió urgent sobre el 22 de maig: “L’electorat ha donat l’esquena als socialistes”, constaten. ‘No’, responc convençut, ‘els aparells socialistes i els parlamentaris han donat l’esquena a l’electorat’. Em recriminen que això és un joc de paraules i em demanen concreció. No em costa gaire de trobar arguments. ‘Últimament’, els dic, ‘he parlat amb uns quants homes i dones -votants socialistes- perplexos: “abans en sabíem coses dels nostres líders, ens venien a veure, ens escoltaven, discutíem (com han fet sempre els de CiU)... Ara no en sabem res. Si de tant en tant rebem alguna cosa d’ells és una consigna contra la dreta”. Interpreto el silenci dels meus amics de París com una invitació a continuar –em coneixen i saben que sóc reservat, que m’agrada més escoltar que enraonar-. Però avui tinc ganes d’enraonar, perquè em sento tan marginat com aquells votants socialistes de sempre, i m’atreveixo, davant la sorpresa dels amics, a parlar de l’experiència pròpia. ‘¿Pot ser que totes les meves idees dels últims onze anys hagin estat equivocades?’, em pregunto en veu alta. ‘Encara que només sigui per una raó estadística, alguna vegada dec haver encertat. Doncs, no. Cap de les meves observacions –sempre discrepants, sempre argumentades- dirigides, respectuosament, als membres de les executives o a algun alt càrrec dels governs de Catalunya o d’Espanya ha obtingut atenció –no dic resposta, dic atenció-. Hi ha un moment visible, que coneixeu, l’ensarronada del meu pas –de només quatre mesos- pel Departament de Cultura. No es va acceptar ni una de les meves propostes. Però hi ha desenes de comunicacions escrites i verbals que han topat amb dirigents sords i muts. Si em passa a mi, que he estat alcalde, membre d’una executiva i d’un govern, què no els passarà als militants “de base”?
Com que per una raó que no entenc la trucada els resulta gratuïta –també m’assabento que ells paguen la meitat que jo per la connexió a Internet- l’enraonament s’allarga molt. Tinc temps d’explicar-los que els nostres vint-i-cinc representants al Congrés dels Diputats van posar per davant la conveniència del PSOE a allò que s’havia considerat interessant per Catalunya. També els explico que Zapatero continua als núvols i analitza la realitat com si no tingués res a veure amb ell. No es volen creure que en comptes de dimitir i donar pas a un nou president del mateix partit –que és el que necessita Espanya, ara- empeny el PSOE a un procés de primàries que restarà energies al govern (demostrant una vegada més que el PSOE està per damunt dels ciutadans). “¿I no podríeu exigir als parlamentaris catalans, que ho són pels vots que han obtingut de vosaltres, que convoquin el grup parlamentari i demanin la dimissió de Zapatero?” La clau està en això, penso. La situació és suficientment greu per exigir als parlamentaris que assumeixin la responsabilitat de representar-nos. Com que m’he quedat mut, em demanen: “Què faràs?” ‘Ho escriure al blog’ els responc. Riuen i, com que són amics lleials, em reserven una pregunta sorpresa –no sorprenent- per tancar l’enraonament llarg, agradable, fecund com sempre: “¿I per què continues en aquest partit?”
A soles penso ¿Per què continuar en un partit amb un “aparell” que un dia es va posar al davant d’un milió i mig de persones i els va dir “endarrere!!!” El milió i mig de persones va recular confiat. Va adonar-se que els dirigents, que ja no els miraven, continuaven endavant. El milió i mig de persones es va aturar, pensant que els dirigents s’havien avançat per guaitar el paratge i que recularien per anunciar el camí a recórrer junts (escollit entre els que havien proposat en el seu programa electoral); però els dirigents es van oblidar del milió i mig de persones i del programa electoral i caminaven entotsolats, tossuts, atents a unes pantalles on podien emmirallar-se de tant en tant, on es discutien a crits amb altres dirigents d’altres partits i on, sobretot, s’escoltaven... i escoltaven el que es deia d’ells. El milió i mig de persones va enviar algun senyal. Cap resposta. La meitat del milió i mig de persones va decidir tornar-se’n a casa. La perplexitat va convertir-se en desolació, per als que es van quedar i per als que se’n van tornar: una crisi econòmica desbocada i una política econòmica improvisada van començar a sembrar atur, precarietat i misèria. I els dirigents s’emmirallaven, s’escoltaven, discutien i “mitinejaven” entotsolats... però el seu missatge era incomprensible o inaudible.
Avui, alguns mitjans afirmen que el partit travessarà el desert. I la majoria dels que li han donat confiança habitualment pensa que potser serà positiu, perquè ells fa molt temps que malviuen al desert.
Jo no em puc treure del cap la pregunta: “¿per què continues en aquest partit?”
dilluns, de maig 02, 2011
És imprescindible un pacte contra l'atur
Segurament que una de les millors mirades al caos on presumptament vivim és la dels humoristes dels diaris. Fa poc, en un dels seus dibuixos, El Roto escrivia aquest diàleg: Personatge 1: La gent està furiosa amb la situació! Personatge 2: I això que no saben quina és la situació. Penso que aquest és un problema fonamental a Espanya.
Ara bé, si apliquem el zoom a la realitat ens adonarem que hi ha situacions que podríem conèixer. Però això exigeix una atenció que avui dia no es practica. Fins i tot s’ha volgut pervertir la paraula atenció inventant-se un terme: “l’economia de l’atenció”. La teoria –econòmica, òbviament- que predica aquest terme ve a dir que com que el món és ple de distrets només es vendran els productes (siguin detergents o candidats polítics) que seguin capaços de captar durant un temps mínimament llarg l’atenció dels consumidors (ex-ciutadans) mitjançant “relats” –que no tenen per què ser notícia de cap realitat-.
L’atenció que no es practica és la que mereixen la ciència i alguns estudiosos de les humanitats. Efectivament, la ciència ens permetria veure clarament on ens duu l’explotació actual dels recursos i conèixer algunes solucions possibles.
No m’he referit genèricament a les humanitats perquè penso que part del seu descrèdit s’ha guanyat a pols, moltes vegades per les respostes que alguns professionals han gosat donar, però també per les preguntes (falses) que s’han fet. Ara bé, entre aquests professionals de les humanitats n’hi ha que estudien, que es passen moltes hores estudiant –per això no són mediàtics-. Si els prestéssim atenció, o si féssim com ells, també podríem aclarir de què poden ser símptomes els fets que ens aclaparen.
Posaré alguns exemples:
¿De què és símptoma la falta de lideratge polític? Doncs del fet que els dirigents dels partits ja no fan com abans. Dediquen molt poc temps a observar i estudiar la realitat. Si els partits no són àmbits d’anàlisi intens i profund de la realitat, i de formació de persones per al govern democràtic, com pot sortir un líder?
¿De què és símptoma la il•legalització de Bildu? ¿Si no s’estiguessin mirant constantment –ja no de reüll sinó cara a cara com en un duel del “Oest”- el PP i el PSOE, la Fiscalia hauria impugnat les llistes?
¿De què és símptoma la volubilitat del govern català en les “retallades”? ¿Seria voluble si no hi hagués eleccions municipals aquest mes? ¿Ho seria si tingués la certesa que només podrà convèncer si demostra haver estudiat a fons la situació, si estigués disposat de debò a uns pactes parlamentaris sòlids i generosos, si fos capaç de donar dades indiscutibles als ciutadans?
¿De què és símptoma l’obertura dels informatius del divendres, 29 d’abril de 2011? “Una bona notícia i una mala notícia” - va dir un presentador solvent. “La bona notícia, la boda reial britànica. La mala notícia, els quatre milions nou-cents mil aturats a Espanya”. ¿No és insultant per als aturats aquesta equiparació? ¿No és un missatge clar a totes les persones que no tenen feina –i molt especialment als joves-, que proclama: tenim altres preocupacions, no ens molesteu, perquè volem veure un petó i un vestit i una llàgrima i una persona que ha demanat tres dies lliures a la seva feina per “estar, en aquest moment històric, al carrer per on passaran els nuvis”?
¿De què són símptomes totes les campanyes maximalistes de “no retalleu...”? No volem adonar-nos de la situació en què ens trobem i no volem fer res per resoldre el problema més greu de tots, l’atur.
No entenc com cap governant no fa cap passa per aconseguir un gran pacte d’Estat contra l’atur. Tampoc no el fem a Catalunya. Alguns responsables encara s’afanyen a maquillar les xifres o a prometre paradisos futurs on “començarà a crear-se” treball (és a dir, paradisos amb “només” quatre milions d’aturats). De vegades em fa l’efecte que estem en una espècie de món al revés. Se’ns vol convèncer que només resolent una crisi –que potser no tindrà solució eficaç- es crearà feina. Se’ns demanen sacrificis o se’ns imposen sense demanar-nos-els per fer contents els “mercats”. No per ajudar els aturats.
Penso que només hi ha una manera de fer front amb dignitat democràtica a la realitat actual: Per una banda, fer cas als professionals més solvents –no als de sempre- per diagnosticar bé el problema i conèixer algunes solucions “macro”. Per l’altra, aconseguir un pacte contra l’atur: un pla de xoc. Com que sóc un treballador públic proposo una mesura, a tall d’exemple. ¿Seria impossible aconseguir un acord polític i social de quatre anys pel qual els treballadors dels que s’anomenen serveis essencials a les persones (sanitat, ensenyament i benestar social) renunciéssim al deu o al quinze per cent del nostre sou a canvi de crear tots els llocs de treball possibles per millorar aquests serveis? Proposo més metges, més ensenyants i més treballadors socials. Sí. Al contrari del que és ortodox. Els primers beneficiaris serien els joves –tenim una oportunitat de demostrar-los que ens importa de debò el seu futur-. Hi hauria d’haver condicions, esclar. Naturalment, els primers beneficiaris haurien de ser els que en el temps de les irresponsabilitats s’han sacrificat i han estudiat i s’han preparat a fons. Per la meva feina, en conec molts i seria un honor per a mi tenir-ne uns quants treballant al meu costat. Si algú pensa que això és impossible (o demagog) ha de saber que algunes empreses privades s’han salvat gràcies a renúncies com la que proposo o que el govern de l’Estat, de fet, ja m’ha rebaixat un quinze per cent el meu poder adquisitiu en els últims dos anys.
Ara bé, si apliquem el zoom a la realitat ens adonarem que hi ha situacions que podríem conèixer. Però això exigeix una atenció que avui dia no es practica. Fins i tot s’ha volgut pervertir la paraula atenció inventant-se un terme: “l’economia de l’atenció”. La teoria –econòmica, òbviament- que predica aquest terme ve a dir que com que el món és ple de distrets només es vendran els productes (siguin detergents o candidats polítics) que seguin capaços de captar durant un temps mínimament llarg l’atenció dels consumidors (ex-ciutadans) mitjançant “relats” –que no tenen per què ser notícia de cap realitat-.
L’atenció que no es practica és la que mereixen la ciència i alguns estudiosos de les humanitats. Efectivament, la ciència ens permetria veure clarament on ens duu l’explotació actual dels recursos i conèixer algunes solucions possibles.
No m’he referit genèricament a les humanitats perquè penso que part del seu descrèdit s’ha guanyat a pols, moltes vegades per les respostes que alguns professionals han gosat donar, però també per les preguntes (falses) que s’han fet. Ara bé, entre aquests professionals de les humanitats n’hi ha que estudien, que es passen moltes hores estudiant –per això no són mediàtics-. Si els prestéssim atenció, o si féssim com ells, també podríem aclarir de què poden ser símptomes els fets que ens aclaparen.
Posaré alguns exemples:
¿De què és símptoma la falta de lideratge polític? Doncs del fet que els dirigents dels partits ja no fan com abans. Dediquen molt poc temps a observar i estudiar la realitat. Si els partits no són àmbits d’anàlisi intens i profund de la realitat, i de formació de persones per al govern democràtic, com pot sortir un líder?
¿De què és símptoma la il•legalització de Bildu? ¿Si no s’estiguessin mirant constantment –ja no de reüll sinó cara a cara com en un duel del “Oest”- el PP i el PSOE, la Fiscalia hauria impugnat les llistes?
¿De què és símptoma la volubilitat del govern català en les “retallades”? ¿Seria voluble si no hi hagués eleccions municipals aquest mes? ¿Ho seria si tingués la certesa que només podrà convèncer si demostra haver estudiat a fons la situació, si estigués disposat de debò a uns pactes parlamentaris sòlids i generosos, si fos capaç de donar dades indiscutibles als ciutadans?
¿De què és símptoma l’obertura dels informatius del divendres, 29 d’abril de 2011? “Una bona notícia i una mala notícia” - va dir un presentador solvent. “La bona notícia, la boda reial britànica. La mala notícia, els quatre milions nou-cents mil aturats a Espanya”. ¿No és insultant per als aturats aquesta equiparació? ¿No és un missatge clar a totes les persones que no tenen feina –i molt especialment als joves-, que proclama: tenim altres preocupacions, no ens molesteu, perquè volem veure un petó i un vestit i una llàgrima i una persona que ha demanat tres dies lliures a la seva feina per “estar, en aquest moment històric, al carrer per on passaran els nuvis”?
¿De què són símptomes totes les campanyes maximalistes de “no retalleu...”? No volem adonar-nos de la situació en què ens trobem i no volem fer res per resoldre el problema més greu de tots, l’atur.
No entenc com cap governant no fa cap passa per aconseguir un gran pacte d’Estat contra l’atur. Tampoc no el fem a Catalunya. Alguns responsables encara s’afanyen a maquillar les xifres o a prometre paradisos futurs on “començarà a crear-se” treball (és a dir, paradisos amb “només” quatre milions d’aturats). De vegades em fa l’efecte que estem en una espècie de món al revés. Se’ns vol convèncer que només resolent una crisi –que potser no tindrà solució eficaç- es crearà feina. Se’ns demanen sacrificis o se’ns imposen sense demanar-nos-els per fer contents els “mercats”. No per ajudar els aturats.
Penso que només hi ha una manera de fer front amb dignitat democràtica a la realitat actual: Per una banda, fer cas als professionals més solvents –no als de sempre- per diagnosticar bé el problema i conèixer algunes solucions “macro”. Per l’altra, aconseguir un pacte contra l’atur: un pla de xoc. Com que sóc un treballador públic proposo una mesura, a tall d’exemple. ¿Seria impossible aconseguir un acord polític i social de quatre anys pel qual els treballadors dels que s’anomenen serveis essencials a les persones (sanitat, ensenyament i benestar social) renunciéssim al deu o al quinze per cent del nostre sou a canvi de crear tots els llocs de treball possibles per millorar aquests serveis? Proposo més metges, més ensenyants i més treballadors socials. Sí. Al contrari del que és ortodox. Els primers beneficiaris serien els joves –tenim una oportunitat de demostrar-los que ens importa de debò el seu futur-. Hi hauria d’haver condicions, esclar. Naturalment, els primers beneficiaris haurien de ser els que en el temps de les irresponsabilitats s’han sacrificat i han estudiat i s’han preparat a fons. Per la meva feina, en conec molts i seria un honor per a mi tenir-ne uns quants treballant al meu costat. Si algú pensa que això és impossible (o demagog) ha de saber que algunes empreses privades s’han salvat gràcies a renúncies com la que proposo o que el govern de l’Estat, de fet, ja m’ha rebaixat un quinze per cent el meu poder adquisitiu en els últims dos anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
