Chacón, Zapatero... i Rubalcaba

Alfredo Pérez Rubalcaba, en el seu discurs com a pre-candidat a unes primàries, que encara no s’havien convocat va dir que una de les raons que l’obligaven a acceptar el repte era el fet que la petició havia vingut de molts companys que havien perdut per culpa de ser del PSOE. Tenia raó. A Catalunya també ha passat. Però es va oblidar d’una cosa: el PSOE també ha fet perdre la credibilitat dels ciutadans socialdemòcrates. Quan se'ns demanen explicacions, no podem defensar aquest govern. Tampoc podem callar davant les seves inconguències.

L’última representació de la farsa governamental que està vivint Espanya va tenir lloc durant la setmana passada.

Primer acte

En una roda de premsa que respira falsedat per tot arreu, Carme Chacón anuncia que no es presentarà a unes primàries encara no convocades. La interpretació –molt ben estudiada- mostra un ésser desolat per unes tribulacions personals que no tenen res a veure amb els problemes reals que afecten molts ciutadans, cada més desemparats. El “Princep” diu als seus vassalls: “ploreu per mi, ploreu amb mi”.

Però el més insòlit és el discurs: conté dues denúncies, una implícita i l’altra explícita, contra els seus.

L’explícita es dirigeix contra alguns desconeguts que, amb no sabem quines maniobres, ho han posat en perill tot.

La implícita és contra una acció de govern que fa imprescindible un projecte que recuperés la identitat de la socialdemocràcia i apliqués l’ambició d’igualtat i justícia en un context de crisi; que mobilitzés totes les energies del país per combatre l’atur, i en concret, l’atur dels nostres joves, que els exclou del treball, que és un dels drets principals de la ciutadania; que reafirmés l’autonomia de la política davant dels grans poders econòmics i que distribuís els sacrificis de la crisi amb la màxima equitat; que recuperés la dignitat i el prestigi de la política, com han demanat milers de ciutadans en les urnes i en el carrer (...) que integrés generacions socialistes i no les enfrontés.

Si això ho digués una persona socialdemòcrata amb prestigi, sense responsabilitat en el govern que ens ha portat a la situació denunciada, ens alegraria l’encert de la seva diagnosi i ens entristiria que les conspiracions de palau li barressin el pas. Però no, ho diu una persona membre del govern que ha perdut la identitat socialdemòcrata; que no té en compte ni la igualtat ni la justícia ni l’equitat en les seves decisions des de fa dos anys; que no mobilitza totes les energies per combatre l’atur; que té el 45 % dels joves sense feina i la major part de la resta amb contractes precaris i mal remunerats; que es sotmet als grans poders econòmics –amb llicència per entrar a La Moncloa-... I aquesta persona, després de denunciar-ho, continua en el govern i ens demana una llàgrima de consol.

Segon acte

En el seu discurs davant del Comitè Federal, el primer secretari tracta els ciutadans com si fossin menors d’edat:

1 Hem de continuar fent el que fem (és a dir, tot el que mereix la denúncia de Carme Chacón), malgrat que aquests menors d’edat no ens entenguin.

2. Convocarem unes primàries, però ja tenim candidat.

3. Els ciutadans estan pendents del que els diem a ells, no del que ens diem entre nosaltres (sembla bonica aquesta frase, però cal remarcar que no diu que han d’escoltar, sinó que han de dir).

***

En honor a la veritat, he de dir que amb Alfredo Pérez Rubalcaba canvien les paraules i, sobretot, la veu. Feia molt de temps que no escoltava una veu sincera. Els propers dies podrem conèixer la seva força. Ho té quasi tot en contra. Seria molt diferent si Zapatero dimitís i si comencéssim a percebre que comença un període nou, durant el qual molts ens avindríem a sacrificar-nos fins el límit de les nostres possibilitats en benefici de les persones –sobretot joves- que no poden témer el futur perquè prou feina tenen en superar el pànic del present. Seria molt diferent un govern nou amb un programa de cinc anys, veritablement socialdemòcrata, que podria ser avalat per les urnes d’aquí a deu mesos. Seria molt diferent si Alfredo Pérez Rubalcaba continués cultivant la veu sincera i escampés paraules plenes i, sobretot, construís una mirada que reflectís la tragèdia dels desemparats de debò, els que mai no són convidats a la Moncloa, ni poden convocar una roda de premsa per dir que no els importen res les primàries, ni les cabòries entotsolades dels governants amb aspiració de perpetuar-se, que allò que els importa és, senzillament, tenir feina. Seria molt diferent.