Segurament que la meva opinió no és majoritària, perquè si ho fos potser notaria que alguns missatges d’aquesta campanya em concerneixen, i no ho noto. Però, si faig cas a les enquestes, resulta que formo part d’un grup considerable, els que no tenen decidit el vot. Per tant sembla que m’haurien de tenir en compte.
Intento posar-me en el lloc de l’interlocutor (els responsables de campanya dels partits) i preguntar-me com em veuen. Com que no els conec, em baso en allò que produeixen i surt en els mitjans de comunicació. I una vegada més constato un desconeixement. No sé si hi ha altres persones en el grup dels que no tenim decidit el vot que puguin decantar-se per una opció després d’haver vist els vídeos o d’haver escoltat els debats o llegit les entrevistes que s’han publicat. Jo no. Més aviat m’han decebut. Bàsicament, per dues raons. La primera és que els missatges no es corresponen a la realitat de novembre de 2010 (el debat dels candidats de la demarcació de Girona, per exemple em feia la impressió que podia ser el de 2006). La segona perquè la major part dels “relats” –es nota la interiorització de les modes dogmàtiques de les estratègies de seducció contemporànies- són buit i banals. Bernardo Atxaga, en la seva obra mestra “Obabakoak”, dedica un capítol a teoritzar sobre el conte. Diu que un bon conte no pot ser buit, no pot ser banal i no pot ser miserable. Procuro mesurar les meves paraules, per això m’he estalviat la tercera, però costa de no utilitzar-la quan veus i sents algunes coses –i n’intueixes el cost-.
En resum, falten deu dies per les eleccions, teníem una oportunitat immillorable per estar a l’alçada d’unes circumstàncies que exigeixen intel•ligència, rigor i anàlisi crítica, i, de moment, l’hem perduda. Sempre he pensat que les eleccions no són una festa, amb un programa d’actes i unes litúrgies que tenen el seu valor en la repetició. En canvi, aquestes, de moment, ho són: una festa que deixa la vida entre parèntesi.
Reivindico raons.
Quin pla de xoc en política econòmica? Insisteixo en la disponibilitat per a tots els sacrificis que calguin si l’objectiu és, de debò, resoldre el problema dels aturats i anar cap a una política europea comuna.
Quin pla de xoc en política educativa? Aquí no hi valen més dogmes ni actes de fe. El canvi és urgent i ha de ser important.
Quin pla de reforma de la política cultural? Com pensen acabar amb els monopolis? Com pensen tornar a atendre els impulsos “amateurs” i les iniciatives dels ciutadans que no vivim a Barcelona?
Quina voluntat d’incidència en la política espanyola i, per extensió, europea? Opino que desenfoquem el problema d’Espanya. Al meu entendre, ara, el problema és que només hi ha dos partits que compten i que comparteixen un marc ideològic de fons inspirat per un pensament jacobí caduc, el problema, ara té dos noms PP i PSOE. M’agradaria sentir que algun partit proposa la construcció d’un àmbit de reflexió sobre Espanya des de la perifèria amb la voluntat d’arribar a acords programàtics en futures convocatòries electorals per decidir el signe del govern espanyol. (Ampliaré aquesta idea en futures aportacions al blog).
Em calen raons per decidir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Joan, penso que tens molta rao en aquet escrit, i m'ha sorpres en el moment que has anomenat que s'entenia per una campanya electoral actual. La meva pregunta pero es perque s'han convertit les campanyes en unes festes, no sera perque s'ha perdut el valor i el significat real del que ha de ser la politica democratica?
No m'agrada passar les responsabilitats als "altres" -de fet tampoc no m'agrada parlar dels "altres", és millor definir un nosaltres tan ampli com sigui possible i suplicar que tothom aporti raons, és a dir, que conjugui el meravellós verb català: enraonar. La majoria de les persones som demòcrates, però callem massa, o cridem massa. Enraonem
Publica un comentari a l'entrada