Un escenari per al 29 N

Quan el present aclapara per sobredosi d’incerteses i el passat sembla que no serveix, es pot intentar definir un escenari futur pròxim, desitjable i possible. Si aquest escenari resulta atractiu, redueix el nombre d’incerteses i, sobretot, convida a mirar el passat per trobar-hi models de solucions.

És el que penso fer en aquesta nota. ¿Quin escenari m’agradaria que es perfilés l’endemà de les eleccions?

1. Un enfortiment, encara que sigui lleu –molt lleu- de la democràcia. Des del respecte màxim a les persones que decideixin abstenir-se, jo opino que és millor votar. Hi ha d’haver més votants dels que es preveuen. Des de dos observatoris molt poderosos es desitja el contrari: els partidaris de l’Espanya uniforme, hereus dels apologistes del segle XVIII, de Menéndez Pelayo i de la sobrevalorada Generació del 98 –els que sempre han guanyat (excepte en els primers quinze anys de la transició). Aquests partidaris de l’Espanya uniforme han imposat un domini que te el seu correlat partidista perfecte en el PP, però ha arrossegat el PSOE i ha dibuixat un camp de joc on competeixen els mitjans de comunicació de Madrid. Una participació baixa es llegirà com un èxit en la seva estratègia (no democràtica) de desactivació del model d’estat plurinacional. L’altre observatori són allò que s’anomena “els mercats”. Des de sempre hi ha un combat entre democràcia (sense cometes, perquè podem definir què és) i “mercats” (amb cometes, perquè no sabem què són, ni on són, ni –especialment- què desitgen). Al meu entendre, cada punt de participació que es perd és una victòria.

2. La possibilitat d’un govern fort (no d’un partit fort), amb una gran credibilitat i amb la màxima autoritat moral possible. Només hi veig dues alternatives: una majoria absoluta o un pacte –de govern- entre els dos grans partits, que busqui la implicació de les minories catalanistes en la major part de polítiques estratègiques. És imprescindible per atraure persones amb preparació sòlida que assumeixin les conselleries i els altres nivells de màxima responsabilitat governamental. També ho és per prendre amb urgència les mesures necessàries per encarar la crisi –al començament, sacrifici, generositat i solidaritat; després, dependrà de les circumstàncies. I també és imprescindible per comptar políticament a Espanya i Europa.

3. La percepció d’una disponibilitat ciutadana a donar suport a aquest govern durant molt més que els cent dies de gràcia. És a dir, a acceptar la invitació al sacrifici; a assumir un model de vida molt més auster; a “pensar individualment i actuar col•lectivament”. Un dels millors professors que he tingut, no pas precisament d’esquerres em va dir l’any 1982: “és magnífica la democràcia, perquè pots empènyer “el carro” en la direcció contrària a les teves idees i opinions, sense trair els teus principis”.

Aquest escenari podria tenir alguna cosa de nou començament, de nova oportunitat. I és factible, depèn dels ciutadans, de nosaltres.