Reptes després de les eleccions. 1 Primeres notes

Després d’haver analitzat els resultats del 28 de novembre, m’atreveixo a dir que hem superat bé la primera prova d’un període transcendental de la vida espanyola que acabarà amb les eleccions generals del 2012.

Necessitàvem els resultats que es van donar en les eleccions al Parlament de Catalunya.

No podem estar contents amb la participació, però n’hi va haver més de l’esperada i això va atorgar un plus d’autoritat moral al veredicte de les urnes.

Va guanyar Convergència i Unió amb un nombre de vots que els permet liderar un governament que serà molt difícil si assumeixen la responsabilitat de mirar la realitat sense lents distorsionadores.

Els partits del Govern van perdre una quatitat de vots impressionant. No m’agraden les derrotes esfereidores, però potser en aquest cas, a més de merescuda, pot ser catàrtica.

I els partits que es van presentar amb objectius simples i maximalistes van rebre molt pocs vots.

Ara comença el temps de definició de reptes.

El primer és convèncer’ns que tots constituïm un “nosaltres” i que, per tant, ens interessa un grau elevat d’acord en l’anàlisi i la jerarquització dels problemes que han de resoldre els poders públics, una voluntat de pacte en les polítiques estratègiques i una acció eficient, honesta i convençuda de la gestió que se’n deriva. Si s’aconsegueix això –amb la celeritat imprescindible que exigeixen les circumstàncies actuals- els representants polítics i els governants podran liderar els canvis profunds que hem de protagonitzar entre tots (protagonitzar, no patir).

Ciutadans hauria de revisar aspectes de la seva diagnosi de Catalunya que no s’avenen amb la realitat, però que poden acabar afectant-la negativament. Necessitem tothom –tothom- per no haver de deixar en herència els nostres nets una Catalunya monolíngüe castellana de fet.

Els partits independentistes haurien de veure que aquestes eleccions emmarcades per tot el que ha passat els últims anys han dibuixat el millor panorama possible per les seves aspiracions: l’independentisme és transversal. Difícilment podrà ser ja l’única bandera d’una formació política amb voluntat d’influir en la governança. Ja no pot ser un objectiu messiànic, sinó un instrument per aconseguir més responsabilitat i més possibilitat de desenvolupar les potencialitats de tots els ciutadans a Catalunya, a Europa i al món.

Els partits del Govern d’Entesa han d’assumir de debò la derrota i admetre la raó dels ciutadans. Només si busquen la raó dels ciutadans i no les “raons internes” podran comptar en el futur. Hi ha dues estratègies per vèncer incerteses: comprendre la realitat o imposar una mirada. Totes les formacions polítiques han de revisar el seu llenguatge per adequar-lo a la realitat –i plegar de voler aconseguir l’efecte invers. I en aquesta revisió, una de les primeres accions ha de ser “auscultar” (escoltar amb atenció els indicis profunds) tot el que passa fora de la galàxia política. Penso que no som pocs els que no ens preocupa el futur del PSC, d’ERC o d’IV, sinó el futur dels ciutadans. Dit d’una altra manera, si els polítics d’aquests partits volen sobreviure, no s’han de mirar entre ells –ni tampoc no s’han de mirar gaire els estudis d’opinió-. Han d’observar amb rigor i humilitat, sense altiveses morals, què els demanen les persones a les quals han de servir. Segurament que no és la prioritat immediata, però no estaria malament posar damunt la taula el fracàs de la fórmula del govern de l’esquerra plural i, conseqüentment, la necessitat, ara ja inajornable, de plantejar-se una fórmula nova, una Plataforma Progressista.

El repte de Convergència i Unió és encertar el Govern i les polítiques immediates. Ja sé que em puc fer pesat, però una vegada més vull insistir en el fet que només una mirada sense prejudicis a la realitat pot garantir el seu èxit –que serà el nostre-. Necessitem fermesa i claredat en l’explicació dels problemes i de les mesures traumàtiques imprescindibles, per més que ens resulti dolorosa. Repeteixo, si res ja no tornarà a ser com abans, no en vulguem ser víctimes, sinó subjectes de la transformació.