Més reflexions, també provisionals, sobre el PSC i el seu congrés

Els comentaris d’aquesta nota són la continuació de les anteriors, és a dir que els problemes que plantejaré s’han de col•locar a continuació dels que vaig prioritzar el 5 de juny: l’atur, la involució de la política espanyola i l’absència d’un llenguatge capaç d’il•luminar millor la realitat i de generar idees resolutòries.

Mesures conjunturals

És imprescindible que tot el que fem se sotmeti a la creació de la millor estructura possible per resoldre els problemes dels ciutadans, que estan per damunt, absolutament, dels problemes d’un partit.

En aquest sentit, m’agradaria que la direcció actual ordenés l’estudi de mesures conjunturals per començar a crear feina ja, sobretot per als joves. De vegades oblidem que som responsables del govern d’Espanya i, per tant, de la seva submissió a una abstracció, “els mercats” i a uns organismes reals que no li fan cas perquè no té cap autoritat moral –imprescindible per convèncer que hi ha altres maneres de sortir de la crisi-. No podem continuar tolerant des del PSC el “pensament captiu” del president del govern. Cada vegada hi ha més argumentacions crítiques amb les fórmules imposades per fer front a la crisi. Cada vegada és més qüestionable com s’està fent el que s’està fent. Sense renunciar a sacrificis duríssims, o, si cal, demanant-ne més, hauríem d’aconseguir que el problema singular d’Espanya, l’atur, no fos tan greu.

La debilitat del catalanisme polític

El segon problema que plantejava en la nota anterior s’ha agreujat. El catalanisme polític, que va ser incapaç de donar una resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional (que preconitza la submissió al concepte arcaic d’una Espanya “essencial”), ara ha estat incapaç de unir-se per construir una alternativa a Badalona.

El missatge de Badalona és clar i rotund. Lamentable. El catalanisme actual pot ser capaç de construir discursos brillants i, fins i tot, enviar els més “valents” a demanar la proclamació unilateral de la independència, però no és capaç de crear estructures de diàleg respectuós ni d’unitat d’acció, ni de formulació d’alternatives a les agressions que pretenen la pitjor de les opcions democràtiques: una Espanya uniforme –a la valenciana (i sotmesa a una capital despòtica).

L’actual alcalde de Badalona no és una persona moderada, que llueixi un currículum de consensos i que es mostri capaç d’entendre les raons dels altres. Tampoc no duu sota el braç una proposta per pal•liar els efectes de la crisi. No. Ha arribat a cavall de proclames xenòfobes tan efectives que han impedit l’entrada de l’extrema dreta –perquè els ha manllevat el discurs.

Sap greu constatar que al país al qual has volgut servir, Catalunya, s’acoblen plenament les paraules premonitòries de l’enyorat Tony Judt: El Estado, lejos de desaparecer, podría estar a punto de lograr su plena realización: los privilegios de la ciudadanía, las protecciones de los derechos de los poseedores de tarjetas de residencia, serán esgrimidos como triunfos políticos. Habrá intolerantes demagogos en democracias establecidas que pedirán tests –de conocimientos, de lengua, de actitud- para determinar si los desesperados recién llegados merecen ostentar la “identidad” de británicos o de holandeses o de franceses. Ya lo están haciendo. En este “espléndido siglo nuevo” echaremos de menos a los tolerantes, a los de los márgenes: a la gente fronteriza. Mi gente.

Al “laboratori” de Badalona el PP ha provat el seu discurs dretà més dur i l’ha reblat amb un tractament demagògic de la immigració. ¿No és una circumstància propícia per buscar la unitat catalanista i crear una alternativa? Dol la impotència del catalanisme. El PSC ha de donar prioritat a l’anàlisi d’aquest fet. Té poc temps per construir un discurs que permeti convèncer els ciutadans i els altres partits que s’ha d’evitar que el model València-Madrid-Badalona domini Espanya. (Aquest discurs no pot ser, de cap manera, el de la por).

Un sistema electoral profundament injust

Amb el sistema electoral que tenim, a Badalona no és de rebut utilitzar l’argument del respecte a la llista més votada –ho dic amb l’autoritat que em dóna haver guanyat quatre eleccions i haver governat només les dues úniques vegades que CiU no va poder pactar amb altres forces-.
García Albiol va treure només 26.890 vots. Els partits catalanistes amb representació al Consistori en van obtenir 39.053. A Badalona van votar 81.370 persones, el 33’47 % de les quals es va inclinar per una opció anticatalanista i xenòfoba; el 47’99 %, en canvi, va optar per opcions catalanistes i integradores. Garcia Albiol és alcalde només amb el 17’57 % dels vots dels electors badalonins. Dit d’una altra manera, 129.140 ciutadans de Badalona no li van donar confiança. Són dades d’una contundència colossal. El PP ha obtingut “la gran victòria” per la incapacitat dels catalanistes. El recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes anticatalanes (amb recollida de signatures inclosa) i un discurs sobre la immigració propi de l’extrema dreta, els han sortit de franc. Un 17’57 % de suport ciutadà ha estat suficient per desactivar el catalanisme.

De vegades, l’obligació d’analitzar les dades et duu a ratificar la convicció que tenim una llei electoral profundament injusta. Del congrés del PSC n’ha de sortir el compromís solemne que es canviarà si som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans que ens han abandonat perplexos davant els nostres errors.

L’abstenció

Si s’analitza un altre aspecte de Badalona es fa palesa una altra singularitat catalana. L’abstenció. És ben estrany en el territori espanyol amb més ofertes partidistes. Per subratllar la gravetat del fet, podem comparar-nos amb València. Allà, l’abstenció en les eleccions locals va ser del 30 %, a Catalunya, va arribar al 45 %. I si ho comparem amb les autonòmiques potser ens resultarà increïble. En les eleccions del novembre de 2010, l’abstenció va ser del 40’05 %. A València, ha sigut del 28’54 %. Hem de ser honestos i admetre que el partit que a hores d’ara no està a l’alçada de les circumstàncies és el PSC. Un altre repte per al Congrés.

S’hi ha d’incorporar aquest problema, començant per la seva objectivació. Tots coneixem persones que han deixat de votar el PSC. Jo puc assegurar, per exemple, que hi ha molt poca gent del món de la cultura, de les arts i de l’educació (el meu món) que en vulgui saber res del partit al qual, majoritàriament, han donat confiança fins el 2007. A uns, els hem abandonat, a d’altres els hem amargat la vida professional. Ara bé, la major part dels abstencionistes estan al marge d’un marc que el PSC ha assumit de manera acrítica. Avui ho exposaré sintèticament, perquè tinc ganes d’escriure-ho més endavant. Com que en aquesta nota abuso de les estadístiques (cosa que no m’agrada fer) també les utilitzaré per a la síntesi. El PSC en els últims anys s’ha sotmès al “marc d’acreditació catalana establert”: “els catalans veuen TV3 i estan a la xarxa”. L’audiència de TV3 no supera el 20 %. El nombre de catalans amb accés a Internet volta el 40 %. Les grans derrotes polítiques tenen el seu origen en la ignorància, per part dels partits, de la majoria dels ciutadans.

TRES APUNTS BREUS

1. He defensat que la millor solució a Espanya era la dimissió de Zapatero i la seva substitució per una persona i un equip de solvència contrastada i autoritat europea. No s’ha produït. Ara ens veiem abocats a dues opcions dolentes: avançar les eleccions –el més probable- o arribar al març havent fet fora del govern “el millor dels seus membres” (per això se l’ha escollit candidat, no?). El PSC ha de tenir un pla B si vol presentar una candidatura catalana realment nova. D’aquí a la tardor hi va una eternitat i a la tardor poden coincidir congrés i eleccions: el pitjor escenari.

2 ¿Qui és el responsable de les postes en escena del PSC? ¿Ningú no veu que les imatges de la trobada amb Rubalcaba que van servir les televisions generen rebuig als espectadors distants o crítics? El missatge era “caos”. Des del meu punt de vista, el pitjor és que no respirava cap sensació de veritat.

3. No tot és negatiu en el temps que ens toca viure. Espero que els actuals responsables del PSC s’adonin de la fortuna dels moviments que s’han creat “des de baix” i que atenguin les seves demandes. Cap burocràcia no ha de frenar o limitar la participació. Sóc partidari de les formes, però sempre hi ha formes que canvien formes, les milloren i les adeqüen a la realitat i a la necessitat. Els ciutadans ens han de veure discutint molt poc de “casa nostra” i enraonant molt, amb criteri, sobre els seus problemes (que són els nostres) i les possibles solucions. Tot Sine ira et Studio.