Una generació afortunada no pot deixar una herència miserable

Si repassem la història d’Espanya, és probable que trobem algunes persones molt afortunades. Però segur que no trobarem cap generació com la nostra, els que vam néixer al començament de la segona meitat del segle XX. Podem lamentar la brutalitat moral i l’estultícia de la dictadura, però vam ser fills d’homes i dones que van decidir lliurement i amb una convicció indestructible que ho sacrificarien tot per la nostra salut, per la nostra formació acadèmica, per la nostra feina i per la nostra felicitat. Van saber estar-se de capricis, van ser radicalment austers, van estalviar més del que era raonable. Alguns, ferits per la responsabilitat de l’última guerra civil, van treballar per teixir vincles amb vells enemics, que, poc a poc, es van convertir en adversaris i, finalment, en conciutadans (la llista d’excepcions pot semblar llarga, però és insignificant). Els nostres pares ens van dir “el món és vostre”. Van transformar la misèria en fortuna i ens la van regalar abans de morir-se.

¿Com és possible que en només trenta anys haguem arribat a malbaratar-ho tot? Primer vam decidir atacar els valors morals, i van caure fàcilment. Ara tot s’amida pel benefici econòmic. Després vam anar contra els objectius comuns i vam invertir l’equació: de la dignitat del reconeixement que “allò que és bo per la majoria és bo per a mi” hem passat a roïnesa d’ “allò que és bo per a mi és l’únic que m’importa”. Finalment, ens hem fet tots “maoistes” i hem aniquilat el passat (literalment o reescrivint-lo segons els nostres interessos d’ara).

Fa un any tenia l’esperança que la crisi ens faria reaccionar. Em vaig equivocar. Alguns –una minoria- l’han convertida en una oportunitat, renovada i millor, de continuar fent negoci. D’altres, desarmats de valors morals, s’han deixat endur per la torbonada, pregant al nou déu i als seus sacerdots que els permetin continuar consumint. La immensa majoria ens sentim impotents i estem paralitzats davant la magnitud de la catàstrofe. I uns quants milions ja han tornat als anys quaranta del segle passat: a la pobresa real produïda per la pobresa moral.

No és la nostra derrota, la de la generació afortunada, (encara rebrem la torna d’una jubilació còmoda) és la derrota dels nostres pares –hem invalidat els seu sacrifici- i dels nostres fills –estem a punt de fer-los la vida impossible.

“A punt de...” Aquesta podria ser la nostra oportunitat. La rectificació és urgent i ha de ser radical. La nostra generació encara mana –ho ha fet sempre-. Abans de desaparèixer ha de canviar el rumb del que, per entendre’ns, anomenem societat.

Els socialdemòcrates ens hauríem de posar al davant, exigint, abans, la retirada dels companys, responsables polítics, que han fet el paper lamentable de comparses dels especuladors i ens estan intentant vendre que els ha tocat complir un presumpte destí èpic: infligir dolor als febles.