O un altre PSC o un altre Partit - 1

La nota anterior d’aquest Blog permet entendre la meva profunda decepció pel vot del PSC en la reforma constitucional. És molt dolorós veure com persones amb qui has compartit projecte, derrotes i victòries, confonen responsabilitat amb submissió i s’avenen a prendre una decisió precipitada que pot afectar greument les persones de classe mitjana i baixa, les generacions joves, i també el futur de l’autogovern de Catalunya.

Ja fa temps que els representants del PSC i molts d’altres parlamentaris socialistes haurien d’haver exigit la dimissió de Zapatero, però han acceptat que el pensament vagi per una banda i les resolucions per una altra. S’han avingut a propostes contradictòries i absurdes, i s’han contagiat d’una de les pitjors malalties de la política actual, el convenciment que tot és líquid i virtual i que, en conseqüència, només s’ha de flotar (ni tan sols nedar) i només s’han de fer gestos per resoldre uns problemes (els derivats de la bogeria del gran Casino en què s’han convertit “els mercats”) o dir paraules per “consolar” els veritables afectats –els aturats i les persones que encara tenen moral per destinar els seus recursos econòmics a la mal anomenada economia real (mal anomenada, perquè li sobra l’adjectiu; l’economia que no és real és economia? –haurem de seguir la pista del significat de la paraula).

El que comento representa la part visible d’una irresponsabilitat estructural. Si el món ha canviat i si vivim una crisi greu, un partit socialdemòcrata hauria d’organitzar-se d’una manera radicalment nova, per fer la millor anàlisi possible de la realitat, per arribar a definir unes propostes viables que salvaguardin els poders democràtics i que defensin els bens col•lectius –aconseguits gràcies als sacrificis de molts homes i dones- i per seleccionar aquelles persones solvents i preparades que, per la seva credibilitat i trajectòria, poden garantir-ne l’execució. Això ho hauria d’haver fet fa temps però molt més ara, que estem en període (pre)electoral.

Sense crueltat, amb respecte, també hauria estat imprescindible substituir els representants que no han sabut trobar solucions a les problemàtiques que havien de combatre.

En comptes d’això, ens trobem amb una elecció acrítica de la cap de llista, amb moviments que només tenen a veure amb qüestions internes (la “lluita pel poder”) i amb uns missatges que no es corresponen en absolut al temps que vivim.

(Una nota com la que avui publica Le Monde és impensable al PSC: Premier débat PS : six candidats attendus sur la crise. Les socialistes seront jeudi au débat France 2-"Le Monde". Leurs propositions face à la crise seront determinantes).

A quina conclusió hem d'arribar? Si fos que ens trobem davant d’un Partit que no s’adona que s’arrisca a perdre prop d’un milió de vots respecte les últimes eleccions i que, en conseqüència, els perdrà, potser no seria preocupant.

Però no és aquesta la conclusió, sinó una altra molt més dura: A Catalunya, ara, hi ha un milió de ciutadans que després de comprovar amb perplexitat que es quedaven sense representants en el poder legislatiu i executiu, es queden sense partit a qui votar (a la resta d’Espanya, el nombre pot superar els tres milions).

El centre de la política socialdemòcrata són els ciutadans i els partits han de saber estar a la seva alçada. El PSC, ara, no hi està. Ha abandonat els seus.

Per això és pertinent una pregunta: si no és possible un altre PSC, no s’hauria d’intentar promoure un altre Partit Socialdemòcrata Català (amb accent europeu)?