O un altre PSC o un altre Partit - 2

No recordo qui va escriure que és millor una esquerra reflexiva que una esquerra indignada. Em sembla un bon pensament. La indignació pot convertir-se en la nova coartada –l’enèsima- per no assumir responsabilitats. La democràcia es fonamenta en la voluntat dels ciutadans, per tant, en últim terme, som els ciutadans els responsables dels nostres governs. La indignació ens pot consolar, però té un efecte secundari negatiu: no és el millor estat per analitzar, per destriar, per avaluar, per decidir. Per fer tot això és imprescindible la reflexió i la millor reflexió és la que es fonamenta en la serenitat, en el respecte i en l’estudi sense apriorismes.

És veritat que vivim un temps que ens inunda de motius per a la perplexitat. Entre aquests motius no hi ha la incertesa, perquè la incertesa és senyal de vida i causa de llibertat. Resulta molt poc atractiu un futur cert. El que provoca perplexitat és la indefinició. La incapacitat de trobar els factors que defineixen el present, perquè el present sí que el podem conèixer bé i en podem fer la “foto-fixa” per analitzar-lo a fons, ja com a passat immediat.

Moltes veus denuncien que la política s’hagi sotmès als “mercats”. D’acord amb el que acabo d’escriure, s’hauria de precisar el retret. Massa governants han renunciat a conèixer la realitat -de fet l’han abandonada, han construït un núvol d’adulacions i combats que té poc a veure amb el que estan vivint els ciutadans-. Al meu entendre, no estan sotmesos ara, amb la crisi, sinó que porten molts anys sense observar la realitat o adequant-la a la seva fantasia. A Espanya, especialment (inclosa Catalunya). Quan podíem tenir la millor educació, quan podíem invertir més diners en la sanitat per homologar-nos a Europa, quan podíem resoldre l’atur estructural, quan podíem fer la reforma fiscal imprescindible per a les nostres aspiracions de benestar i perseguir el frau... quan podíem adonar-nos que l’Alta Velocitat no era un gran negoci o que el finançament local no podia basar-se en la construcció o que l’Estat Autonòmic era un bé a preservar, massa governants van dedicar-se a la pràctica de la banalitat i de la buidor.

El memorial de greuges dels ciutadans espanyols pot ser molt més gran, però vull agafar el fil d’aquesta sèrie de comentaris que plantegen la necessitat d’un nou PSC o d’un nou Partit.

Si la meva anàlisi és certa i si hi afegim que molts estudis coincideixen que en aquest moment hi pot haver entre quatre i cinc milions de persones de pensament socialdemòcrata que no tenen a qui votar (un milió a Catalunya), quina hauria de ser la resposta del PSC?

Tinc la tendència a dibuixar escenaris possibles, m’ajuden a pensar críticament. El PSC podria prioritzar les eleccions del 20 N (oblidar-se temporalment del seu congrés) i convocar tothom, especialment les persones més preparades a formular la millor diagnosi possible dels últims quatre anys. Podria adonar-se que ha comès errors d’una magnitud tan gran que exigeixen canvis programàtics i canvis de persones. Podria buscar les persones idònies, amb un bon coneixement de la realitat, amb capacitat de confrontació dialèctica respectuosa i, sobretot, amb autoritat moral i amb el compromís de dir la veritat. Amb aquestes persones es poden construir unes candidatures ben diferents –homes i dones que afirmin amb credibilitat que seran lleials als electors, no a l’executiva del partit (no proposo uns representants que “vagin a la seva”, sinó que siguin sempre la veu de qui els ha votat –avui dia hi ha mecanismes per estar ben a prop dels ciutadans). I podria fer saber que fa tot això.

El que estem coneixent no té res a veure amb aquest escenari. Més aviat dóna la impressió que tots els moviments responen a una doble convicció i a una necessitat: la convicció que les coses s’han fet bé i que els ciutadans som desagraïts i la necessitat de mantenir un lloc de treball.

Quina immensa tristesa. El PSC que tantes vegades ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies ara malbarata el seu crèdit i deixa un milió de persones sense empara. El futur de la socialdemocràcia catalana ha de dependre d’aquesta estructura? Ho poso en dubte. Hi ha temps per rectificar? Sí I per construir una alternativa solvent? Tant de bo.