1. Reflexions generals.
Costa molt entendre el nostre món avui dia. Potser el problema més important és que, de grat o per força, s’imposa que “el nostre món” sigui “tot el món”. I això, per a qualsevol ésser viu és anihilador, perquè la garantia de la vida individual és el coneixement del seu entorn per poder establir els intercanvis convenients en uns relació que alguns han anomenat amb encert de “cooperació competitiva”. Per definició, doncs, l’entorn ha de ser abastable. I el planeta sencer no ho és.
Una altra cosa és que les organitzacions d’individus vagin obrint els camps d’acció i ampliïn el marc d’intercanvis fins assumir la responsabilitat global. Els éssers vius tendeixen naturalment a l’eficiència. Els humans, influïts per la cultura, ens en allunyem sovint. Si avaluéssim el grau d’eficiència de la pulsió individualista que ens domina, o dels tres grans àmbits d’acollida i educació que hem construït al llarg de mil•lennis (família, població, escola) o de les Institucions polítiques que ens governen, els resultats tendirien més a la catàstrofe que a la satisfacció.
Opino que la crisi actual té molt a veure amb aquests fets. Si és així, no ens en sortirem amb reaccions urgents que posposin diagnòstics solvents i respostes a allò que és important.
Encara que no ho sembli, aquest preàmbul és fruit d’una reflexió sobre les “retallades” un dels grans arguments informatius de les últimes setmanes.
Un “oracle” va clamar: s’ha de reduir el dèficit dels estats de la Unió Europea perquè si no, els “mercats”, una altre avatar del mateix “oracle” castigaran tots els estat, un rere l’altre, sense compassió. Una barreja d’ecos i rumors, que avui dia tenen tota la credibilitat ha acorralat els governs, es ha obligat a rendir-se, a convertir-se a la nova religió i a predicar les excel•lències de la reducció del dèficit. No hi ha arguments, hi ha amenaces, tant difoses com les que atemorien els primers humans quan sentien remors més enllà dels caus on intentaven protegir-se.
“Tranquil•litzar els mercats” és la formulació eufemística que s’ha trobat per aconseguir la claudicació de l’Europa més atractiva de tota la seva història, la que va construir-se mitjançant el pacte de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. No sé si en som prou conscients que assistim als funerals del millor centre-dreta i del millor centre-esquerra europeus. Què els substitueix?: la dictadura dels “mercats”. La més eficaç de les dictadures, perquè el poder és “invisible” i els individus no es poden treure la por del cos. En un país on el nombre d’aturats galopa cap els cinc milions, on el fracàs escolar és estrepitós i on els joves no poden mirar amb optimisme el futur (el seu temps) no es pot titllar d’exagerat l’ús de la paraula “dictadura”.
2. Allò que és urgent: la veritat i la responsabilitat.
I en aquest context, s’imposen retallades. Sense saber de quin mal patim (no nego la crisi, em permeto sospitar que les persones que imposen les retallades no coneixen a quina crisi s’enfronten). No coneixem el que és important i ens afanyem a fer el que alguns exigeixen com a deure urgent.
A Catalunya hi ha una despesa excessiva en ensenyament? Al contrari. I en sanitat? Al contrari. En xifres absolutes i relatives estem per sota de la mitjana europea, ocupant la cua dels rànquings. A l’any 2006, la despesa educativa i sanitària a Catalunya –al conjunt d’Espanya també, però menys- era insuficient. La dècada de l’abundància no havia servit per augmentar els pressupostos d’aquests serveis essencials. La retallada redueix allò que ja era insuficient. (Suposo que no escapa la derivada perversa que té l’afectació a aquests serveis: que els ciutadans puguin pensar que gastàvem més del compte, just el contrari del que és veritat).
La pregunta següent és obligada. Com que l’evidència es fonamenta també en dades relatives, en percentatges, quines partides pressupostàries estaven per damunt de la mitjana europea? Haurien de ser aquestes les més afectades per la retallada. No tinc la resposta, però hi ha una evidència sospitosa: s’afecten els serveis essencials, que gestionen les autonomies i no s’afecten els serveis de titularitat estatal. Una evidència que il•lumina una ideologia.
Ho he escrit unes quantes vegades: cal que els responsables polítics ens diguin la veritat i que els ciutadans ens avinguem a fer els esforços imprescindibles per sortir de la crisi. Ara bé, sense xecs en blanc. Amb condicions.
La primera: Definició del nivell d’estalvi mínim.
La segona: Descripció de l’estat actual de l’estructura de la despesa i de la previsió d’ingressos. No se’ns ha informat, quan es podria haver fet a partir de les dades de la Intervenció General.
La tercera: Explicació del “pla de xoc”, amb l’especificació de totes les retallades, de la durada prevista i de les polítiques complementàries –que han de tenir l’objectiu d’obrir els camins per al creixement econòmic-. És una fal•làcia vincular automàticament la reducció del dèficit amb el creixement econòmic. La ideologia dominant seguirà exigint reduccions de despesa pública (de moment, ja ha aconseguit imposar la “bondat” del que se’n diu “aprimar l’administració” (una paraula positiva, “aprimar” –curiosament fa quatre dècades, la paraula positiva era engreixar).
La quarta: Convèncer els ciutadans. Ho considero imprescindible, si no volem continuar perdent l’essència de la democràcia. Parlo per experiència, no és veritat que els ciutadans no en vulguin saber res de pagar més o avenir-se a sacrificis. És una qüestió d’autoritat moral de qui ho proposa, de credibilitat.
3. Allò que és important: una tercera via per a Espanya.
Una anàlisi profunda del que ha passat en els últims quinze anys ens dóna un conjunt de dades que ens permeten concloure que a alguns països europeus -a Espanya de manera intensa- s’ha fet política des d’un pragmatisme reactiu. Els governs s’han dedicat a respondre a estímuls en comptes d’estudiar, de planificar i de construir vincles morals abans d’actuar. La resposta als estímuls ve determinada per les incitacions. L’estudi, la planificació i la construcció de vincles morals es fonamenta en les conviccions i en l’assumpció de responsabilitats. Acostumats a la reacció en els temps “bons” –qui no se n’aprofitava de les circumstàncies era titllat d’estúpid-, ara continuen reaccionant. El cas Zapatero és paradigmàtic. L’ensorrament electoral del PSC també s’explica, en part, per això. Han tingut molts reflexos que els han donat èxits sense precedents i no se n’han adonat que els reflexos s’anaven convertint en reflexos condicionats.
Penso que l’electorat català va fer una bona opció el mes de novembre. El que està passant en els primers mesos em fa dubtar que el Govern estigui a l’alçada dels ciutadans que els van votar per primera vegada, però cal atorgar-los el període de confiança. Em puc equivocar en la interpretació, però penso que en el vot va tenir menys pes el nacionalisme que el “centrisme”.
Em saltaré les eleccions del mes de maig, perquè les municipals es guanyen o es perden en cada municipi i, per sort, la realitat catalana és molt complexa.
El repte més important són les eleccions generals. Ens hi juguem molt, especialment els ciutadans catalanistes socialdemòcrates. L’escenari actual és negatiu, inconsistent. Tota la xerinola (no mereix dir-se’n debat) successòria de José Luís Rodríguez Zapatero és insultant. Quasi tothom percep com un temps agònic el que falta per acabar aquesta legislatura. I per als catalanistes socialdemòcrates l’alternativa és com per anar-se’n a viure “nord enllà”. Una victòria aclaparadora del PP, com pronostiquen les enquestes, podria voler dir el final del somni de l’Europa Social i de l’Espanya del pacte constitucional. Perquè malgrat que en el PP hi ha persones de pensament demòcrata-cristià, no són majoritaris. Podríem trobar-nos amb el govern més ultranacionalista i dretà d’Europa.
Davant d’aquests possibilitat em dolen la ceguesa, la indolència i el conformisme dels amics i companys que, com jo, han viscut amb perplexitat la deriva del PSOE i del PSC. També em dol l’eufòria mal dissimulada dels que pensen, a Catalunya, que serà l’oportunitat per a la independència (no ho serà, més aviat pot contribuir a una ruptura civil catalana).
¿Per què no mirem amb humilitat la història contemporània d’Europa? ¿Per què no encetem el temps de recuperar el millor del passat? Cap crisi s’ha resolt amb instruments nous, sinó amb noves utilitzacions d’instruments vells. (De vegades m’imagino què escriuran del nostre temps i considero versemblant un judici com aquest: “Durant de primera dècada del segle XXI, es va aconseguir esborrar del mapa tots els grans homes i totes les grans dones de la història, es va aprofitar el foc per fer desaparèixer totes les seves paraules. Els mediocres van tenir, finalment, la possibilitat d’ocupar el seu lloc. I van instaurar la nova barbàrie”).
Hi ha una possibilitat, que seria bona per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. Trencar amb el bipartidisme espanyol. Només es pot aconseguir buscant un marc per a un gran pacte d’Estat. En podríem formular les bases recuperant el millor del passat: Els fills del demòcrata-cristians i dels socialdemòcrates recuperem i actualitzem els acords dels nostres pares (o avis) i definim i avalem un model de govern espanyol per als propers vuit anys. Aquest podria de ser el primer marc de treball i podria influir immediatament en la política espanyola (el PSOE no pot continuar governant sol amb aquesta broma de mal gust de la geometria variable). Després s’hauria de buscar la traducció electoral. Al PSOE li costarà de moure’s, per això, les meves esperances estan en el PSC, en CiU i en el PNV. Si es deixa a part el nacionalisme, es poden trobar moltes confluències programàtiques, un programa comú per a Espanya que pugui influir a Europa. L’acord hauria d’incloure la constitució de fet d’una tercera força parlamentària (no parlo de grup parlamentari) que decantaria i orientaria en una direcció nova de debò el govern espanyol i la política espanyola. No seria una força menor, perquè podria superar els tres milions de vots i acostar-se als cinquanta escons.
No és un procés fàcil ni té l’èxit garantit. Però en aquest moment, l’alternativa és majoria absoluta del PP o Gran Pacte dels hereus de la Democràcia Cristiana i de la Socialdemocràcia. Penso que val la pena treballar en aquesta direcció.
divendres, de març 04, 2011
diumenge, de gener 30, 2011
Quantes ignoràncies i quants oblits ens podem permetre?
La memòria és la garantia de la vida. No existiria cap ésser viu sense la memòria genètica. No existiria la majoria de les espècies sense la memòria immunològica. Els éssers humans s’han inventat fórmules genials per garantir la memòria que podríem anomenar "històrica". I malgrat això, i malgrat conèixer la devastació que provoca en els individus una malaltia com l’Alzheimer, hem fet de la vida actual el ball de l'oblit i de la ignorància.
Segur que es poden trobar desenes d’arguments per defensar l’assumpció d’ignoràncies i oblits com a garantia de supervivència No ho podem saber tot ni ho podem recordar tot. Tenim el cervell preparat per conèixer i recordar només allò que resulta necessari. Els que més saben són els que tenen més consciència de la magnitud del que no saben. Però és pertinent preguntar-se quines ignoràncies no hauríem de cultivar per no ser responsables, per acció o per consentiment, de destruccions irreversibles.
Si estiguéssim en una activitat científica, seria obvi que ningú menysprearia tot el saber acumulat fins aquest moment. Newton i altres s’han referit al mèrit escàs de les seves aportacions i han conclòs, amb humilitat, que les seves descobertes s’han produït perquè s’han pogut enfilar en les espatlles dels gegants que els han precedit. (Seria bo deixar-nos encomanar per l’actitud científica en les decisions quotidianes).
En canvi, en l’activitat sociocultural, estem renunciant a una herència humanística mil•lenària. Actuem amb la convicció que els clàssics no hi tenen res a dir en el nostre temps; que les obres de Ramon Llull, Petrarca, Erasme, Montaigne, i tants d’altres, són anacròniques i el seu estudi i coneixement ens impedirien viure les oportunitats del nostre present vertiginós; que la gran literatura de les últimes centúries avorreix. Preferim inventar-nos la història que estudiar-la. Venem el passat a preu de saldo i expressem la nostra lleialtat cega al projecte de ser sempre joves –o millor, encara que no queda bé dir-ho, adolescents-. L’adolescent té moltes virtuts, però és, essencialment, ignorant.
Només en aquest context poden explicar-se -no justificar-se- les ignoràncies clamoroses de les quals som responsables per acció o per consentiment.
Com poden els governants escoltar els oracles dels mercats i sotmetre’s als seus dictats i ignorar els ciutadans i, especialment, les persones que estan en l’atur? Les dues “convencions partidistes” que hem hagut de suportar els últims caps de setmana han estat cerimònies litúrgiques d’exaltacions solipsistes que ofenen les famílies a les quals el despertador no els anuncia el començament d’una jornada laboral. Ens governa el PSOE, malgrat que no ho sembli, i els líders convoquen els vips de les finances i de les empreses “concessionades”, els representants de les patronals i els sindicats, que defensen els treballadors. Però i els aturats –sobretot els aturats que no van tenir res a veure amb la crisi i en són víctimes-, qui els convoca? Qui els representa? Els partits Ignoren que els únics representants orgànics dels aturats són, precisament, ells mateixos, els partits.
Podem ignorar els aturats?
Podem ignorar l’ampliació de l’abisme entre els que tenen més i els que tenen poc, entre els que avui compten beneficis milionaris i els que s’enfonsen en la misèria més humiliant?
Podem ignorar qui són els responsables d’una crisi de la qual la majoria en sortirem molt perjudicats? (Menys, esclar, els responsables i els acòlits que acabaran acompanyant-los amb l’hàbit de conversos).
Podem ignorar el formidable moviment de renacionalització espanyola, en els anys que havíem reservat per celebrar la veritable Unió Europea, i el que això significa?
Podem ignorar la història de les Caixes i impulsar i acceptar la seva conversió en bancs? Com afectarà això a Catalunya? Com substituirem la seva obra social i cultural d’aquí a cinc o deu anys? Des de quan la mala gestió d’alguns organismes es resol aniquilant el tipus l’organisme, quan ha resultat molt beneficiós per a un país?
Podem ignorar els principis de la democràcia?
La resposta és sí. I d’aquí neix una altra pregunta: Fins quan? I una altra: Amb quines conseqüències? I una altra: Estarem preparats per fer-hi front? No.
Per què no ens aturem i busquem resposta en la memòria? Escoltem, per exemple, els ecos d’un poema de W.H. Auden:
WE'VE covered ground since that awkward day
When, thoughtlessly, a human mind
Decided to leave the apes behind,
Come pretty far, but who dare say
If far be forward or astray,
Or what we still might do in the way
Of patient building, impatient crime,
Given the sunlight, salt and time.
“(...) Hem anat molt lluny, però no sabem si hem progressat o ens hem extraviat, ni què farem en aquest viatge de construcció pacient, de crims impacients, que depenen de la llum del sol, de la sal o del temps”. (Disculpeu la traducció)
Penso que la paraula “extraviat” ens defineix molt bé. I molt sovint les paraules poden orientar les accions. Si l’acceptéssim, què faríem? Ens aturaríem un temps, veuríem si hi som tots i buscaríem en la nostra experiència –la humanitat ha trobat totes les solucions als problemes nous en experiències anteriors- algun model per orientar-nos i continuar caminant.
Queda una pregunta: Com és que els governants han ignorat la possibilitat que els milions de persones que treballem, i molt especialment els funcionaris, estiguem disposats a renunciar a un altre percentatge del nostre sou, no per tapar forats bancaris, sinó per incorporar al treball, millor al nostre costat, les persones preparades per fer-ho? Aquesta pregunta conté l’alternativa a la política actual. La política actual té alternativa, el PP i el PSOE també volen que ignorem això.
Segur que es poden trobar desenes d’arguments per defensar l’assumpció d’ignoràncies i oblits com a garantia de supervivència No ho podem saber tot ni ho podem recordar tot. Tenim el cervell preparat per conèixer i recordar només allò que resulta necessari. Els que més saben són els que tenen més consciència de la magnitud del que no saben. Però és pertinent preguntar-se quines ignoràncies no hauríem de cultivar per no ser responsables, per acció o per consentiment, de destruccions irreversibles.
Si estiguéssim en una activitat científica, seria obvi que ningú menysprearia tot el saber acumulat fins aquest moment. Newton i altres s’han referit al mèrit escàs de les seves aportacions i han conclòs, amb humilitat, que les seves descobertes s’han produït perquè s’han pogut enfilar en les espatlles dels gegants que els han precedit. (Seria bo deixar-nos encomanar per l’actitud científica en les decisions quotidianes).
En canvi, en l’activitat sociocultural, estem renunciant a una herència humanística mil•lenària. Actuem amb la convicció que els clàssics no hi tenen res a dir en el nostre temps; que les obres de Ramon Llull, Petrarca, Erasme, Montaigne, i tants d’altres, són anacròniques i el seu estudi i coneixement ens impedirien viure les oportunitats del nostre present vertiginós; que la gran literatura de les últimes centúries avorreix. Preferim inventar-nos la història que estudiar-la. Venem el passat a preu de saldo i expressem la nostra lleialtat cega al projecte de ser sempre joves –o millor, encara que no queda bé dir-ho, adolescents-. L’adolescent té moltes virtuts, però és, essencialment, ignorant.
Només en aquest context poden explicar-se -no justificar-se- les ignoràncies clamoroses de les quals som responsables per acció o per consentiment.
Com poden els governants escoltar els oracles dels mercats i sotmetre’s als seus dictats i ignorar els ciutadans i, especialment, les persones que estan en l’atur? Les dues “convencions partidistes” que hem hagut de suportar els últims caps de setmana han estat cerimònies litúrgiques d’exaltacions solipsistes que ofenen les famílies a les quals el despertador no els anuncia el començament d’una jornada laboral. Ens governa el PSOE, malgrat que no ho sembli, i els líders convoquen els vips de les finances i de les empreses “concessionades”, els representants de les patronals i els sindicats, que defensen els treballadors. Però i els aturats –sobretot els aturats que no van tenir res a veure amb la crisi i en són víctimes-, qui els convoca? Qui els representa? Els partits Ignoren que els únics representants orgànics dels aturats són, precisament, ells mateixos, els partits.
Podem ignorar els aturats?
Podem ignorar l’ampliació de l’abisme entre els que tenen més i els que tenen poc, entre els que avui compten beneficis milionaris i els que s’enfonsen en la misèria més humiliant?
Podem ignorar qui són els responsables d’una crisi de la qual la majoria en sortirem molt perjudicats? (Menys, esclar, els responsables i els acòlits que acabaran acompanyant-los amb l’hàbit de conversos).
Podem ignorar el formidable moviment de renacionalització espanyola, en els anys que havíem reservat per celebrar la veritable Unió Europea, i el que això significa?
Podem ignorar la història de les Caixes i impulsar i acceptar la seva conversió en bancs? Com afectarà això a Catalunya? Com substituirem la seva obra social i cultural d’aquí a cinc o deu anys? Des de quan la mala gestió d’alguns organismes es resol aniquilant el tipus l’organisme, quan ha resultat molt beneficiós per a un país?
Podem ignorar els principis de la democràcia?
La resposta és sí. I d’aquí neix una altra pregunta: Fins quan? I una altra: Amb quines conseqüències? I una altra: Estarem preparats per fer-hi front? No.
Per què no ens aturem i busquem resposta en la memòria? Escoltem, per exemple, els ecos d’un poema de W.H. Auden:
WE'VE covered ground since that awkward day
When, thoughtlessly, a human mind
Decided to leave the apes behind,
Come pretty far, but who dare say
If far be forward or astray,
Or what we still might do in the way
Of patient building, impatient crime,
Given the sunlight, salt and time.
“(...) Hem anat molt lluny, però no sabem si hem progressat o ens hem extraviat, ni què farem en aquest viatge de construcció pacient, de crims impacients, que depenen de la llum del sol, de la sal o del temps”. (Disculpeu la traducció)
Penso que la paraula “extraviat” ens defineix molt bé. I molt sovint les paraules poden orientar les accions. Si l’acceptéssim, què faríem? Ens aturaríem un temps, veuríem si hi som tots i buscaríem en la nostra experiència –la humanitat ha trobat totes les solucions als problemes nous en experiències anteriors- algun model per orientar-nos i continuar caminant.
Queda una pregunta: Com és que els governants han ignorat la possibilitat que els milions de persones que treballem, i molt especialment els funcionaris, estiguem disposats a renunciar a un altre percentatge del nostre sou, no per tapar forats bancaris, sinó per incorporar al treball, millor al nostre costat, les persones preparades per fer-ho? Aquesta pregunta conté l’alternativa a la política actual. La política actual té alternativa, el PP i el PSOE també volen que ignorem això.
divendres, de gener 21, 2011
Pensant en Espanya
Espanya no està bé, el problema no és conjuntural i impedeix respostes eficients als reptes. Cal una diagnosi i l’actuació corresponent. Per diagnosticar bé un problema, a part d’una metodologia acreditada és imprescindible disposar de temps i de distància. Els dos factors no estan disponibles en el mercat de la política i tampoc en el dels mitjans de comunicació. Els que és important no marca l’agenda, sinó el que és immediat. I si el que és immediat no resulta aparatós, el discurs el transforma en transcendental. Així, en el dia a dia, es van lidiant temes cabdals o presumptament cabdals des de la improvisació, des de la intuïció o des dels prejudicis.
Pensant des de Catalunya en Espanya sense precipitacions i sense apriorismes és fàcil adonar-se que hi ha descripcions que s’aproximen al moviment de fons que es produeix a l’Estat, un moviment que s’està intensificant els últims sis anys, però que s’alimenta d’un impuls secular, que, en altres moments, va donar vida, per exemple, als apologistes o al Regeneracionisme. Però em fa l’efecte que confonem descripcions amb diagnòstics. La descripció no comporta la necessitat d’actuar, el diagnòstic, sí. Trobo a faltar un pensament aplicat, que dugui el germen de solucions possibles.
Des del meu punt de vista, el problema d’Espanya per a Catalunya (i també per a Europa) és que els dos partits hegemònics es mouen en un marc definit pel nacionalisme espanyol del PP. Cada vegada hi ha més detalls que poden permetre definir el PSOE com el PP d’esquerres. Aquest marc ens perjudica, a Catalunya i a Europa, perquè cap dels dos partits actuen ni d’acord amb l’Espanya constitucional (plural) ni amb la voluntat d’enfortir la Unió Europea. Cada dos per tres se’ls activa l’instint nacionalista i Europa es redueix a un directori, que s’ha vist obligat a imposar i amenaçar, i Catalunya a una nacionalitat impulsora d’excessos descentralitzadors que s’han d’acabar d’una vegada per totes.
La conclusió previsible d’aquesta situació és una sortida falsa de la crisi i que les properes eleccions generals reflecteixin una Espanya dominada pel PP, amb un PSOE derrotat per no haver complert el pacte que va signar amb els seus propis electors el 2008. Aznar ja va demostrar que per a ell Europa no existia i no sembla que Rajoy sigui un europeista convençut. Els dos comparteixen la necessitat de recentralitzar políticament i institucionalment Espanya –ara que ja està centralitzada pel que fa a les infraestructures i al poder econòmic que depèn de les concessions-. Les línies de la recentralització política i institucional estan en els documents de la FAES i en els continguts i en la lletra de la sentència contra la decisió dels ciutadans de Catalunya, en referèndum, a favor de l’Estatut.
N’estic segut que encara hi ha possibilitat de canviar la tendència i aconseguir un resultat diferent. Em semblen imprescindibles dues condicions:
1ª. La rectificació del PSOE (i també del PSC). La poca tradició democràtica d’Espanya (trenta-tres anys són molt pocs) permet entendre com s’han admès les frivolitats i les vel•leïtats de José Luís Rodríguez Zapatero. Si no arrosseguéssim la història que ens condiciona, el grup parlamentari ja li hauria demanat la dimissió. Penso que aquesta és una clau molt important. No he esmentat el Partit, perquè, al cap i la fi podem entendre que es regeixi per Òrgans que garanteixin la fidelitat al líder, però els parlamentaris es deuen als seus electors i és evident que estan actuant d’esquena als onze milions de ciutadans que els van votar i contra el que es van comprometre a defensar. Trobo que farien un gran servei a l’Estat si convencessin José Luís Rodríguez Zapatero de deixar el càrrec i busquessin els recolzaments necessaris per a un nou president. Hi ha persones molt preparades i algunes amb molt prestigi a Europa. Penso que el vot del ciutadà dóna dret a exigir als parlamentaris que va escollir que li siguin lleials a ell, no al líder d’un partit.
2ª. El trencament del bipartidisme a Espanya. En això hi pot jugar un paper cabdal el PSC i m’agradaria molt que el jugués. La raó és clara. En totes les eleccions generals, entre setanta-set i vuitanta quatre de cada cent electors catalans no han donat la seva confiança al PP. El millor servei a Catalunya és, òbviament, actuar perquè la nostra voluntat es converteixi en un fet i el PP no governi Espanya. Opino que en aquest moment, si no canvien les coses, el lligam amb el PSOE converteix el PSC en un apèndix d’un partit nacionalista espanyol. La seva història li permetria liderar un gran pacte amb altres partits de “la perifèria” que volguessin jugar net els propers vuit anys per reconduir l’Estat cap al model constitucional i per tornar-li a donar credibilitat a Europa (no em refereixo als mercats). Les últimes eleccions van ser les més bipartidistes de la història, en canvi, al 1993 i al 1996, la suma dels vots obtinguts pels partits perifèrics –inclòs el PSC, esclar- es va acostar al 25 %. Podria tornar-se a donar aquest percentatge o, fins i tot, gràcies a aquest pacte, incrementar-se. Una força amb aquest vots té la legitimitat de decidir quin dels dos partits més grans ha de governar l’Estat i té el dret d’entrar en el Govern, que és, penso, el que també li falta a Espanya: ministres amb una mirada molt més oberta.
El que penso tindria un bon efecte col•lateral: obligaria a imaginar noves maneres de fer política intensament democràtica, que ens són absolutament imprescindibles.
Pensant des de Catalunya en Espanya sense precipitacions i sense apriorismes és fàcil adonar-se que hi ha descripcions que s’aproximen al moviment de fons que es produeix a l’Estat, un moviment que s’està intensificant els últims sis anys, però que s’alimenta d’un impuls secular, que, en altres moments, va donar vida, per exemple, als apologistes o al Regeneracionisme. Però em fa l’efecte que confonem descripcions amb diagnòstics. La descripció no comporta la necessitat d’actuar, el diagnòstic, sí. Trobo a faltar un pensament aplicat, que dugui el germen de solucions possibles.
Des del meu punt de vista, el problema d’Espanya per a Catalunya (i també per a Europa) és que els dos partits hegemònics es mouen en un marc definit pel nacionalisme espanyol del PP. Cada vegada hi ha més detalls que poden permetre definir el PSOE com el PP d’esquerres. Aquest marc ens perjudica, a Catalunya i a Europa, perquè cap dels dos partits actuen ni d’acord amb l’Espanya constitucional (plural) ni amb la voluntat d’enfortir la Unió Europea. Cada dos per tres se’ls activa l’instint nacionalista i Europa es redueix a un directori, que s’ha vist obligat a imposar i amenaçar, i Catalunya a una nacionalitat impulsora d’excessos descentralitzadors que s’han d’acabar d’una vegada per totes.
La conclusió previsible d’aquesta situació és una sortida falsa de la crisi i que les properes eleccions generals reflecteixin una Espanya dominada pel PP, amb un PSOE derrotat per no haver complert el pacte que va signar amb els seus propis electors el 2008. Aznar ja va demostrar que per a ell Europa no existia i no sembla que Rajoy sigui un europeista convençut. Els dos comparteixen la necessitat de recentralitzar políticament i institucionalment Espanya –ara que ja està centralitzada pel que fa a les infraestructures i al poder econòmic que depèn de les concessions-. Les línies de la recentralització política i institucional estan en els documents de la FAES i en els continguts i en la lletra de la sentència contra la decisió dels ciutadans de Catalunya, en referèndum, a favor de l’Estatut.
N’estic segut que encara hi ha possibilitat de canviar la tendència i aconseguir un resultat diferent. Em semblen imprescindibles dues condicions:
1ª. La rectificació del PSOE (i també del PSC). La poca tradició democràtica d’Espanya (trenta-tres anys són molt pocs) permet entendre com s’han admès les frivolitats i les vel•leïtats de José Luís Rodríguez Zapatero. Si no arrosseguéssim la història que ens condiciona, el grup parlamentari ja li hauria demanat la dimissió. Penso que aquesta és una clau molt important. No he esmentat el Partit, perquè, al cap i la fi podem entendre que es regeixi per Òrgans que garanteixin la fidelitat al líder, però els parlamentaris es deuen als seus electors i és evident que estan actuant d’esquena als onze milions de ciutadans que els van votar i contra el que es van comprometre a defensar. Trobo que farien un gran servei a l’Estat si convencessin José Luís Rodríguez Zapatero de deixar el càrrec i busquessin els recolzaments necessaris per a un nou president. Hi ha persones molt preparades i algunes amb molt prestigi a Europa. Penso que el vot del ciutadà dóna dret a exigir als parlamentaris que va escollir que li siguin lleials a ell, no al líder d’un partit.
2ª. El trencament del bipartidisme a Espanya. En això hi pot jugar un paper cabdal el PSC i m’agradaria molt que el jugués. La raó és clara. En totes les eleccions generals, entre setanta-set i vuitanta quatre de cada cent electors catalans no han donat la seva confiança al PP. El millor servei a Catalunya és, òbviament, actuar perquè la nostra voluntat es converteixi en un fet i el PP no governi Espanya. Opino que en aquest moment, si no canvien les coses, el lligam amb el PSOE converteix el PSC en un apèndix d’un partit nacionalista espanyol. La seva història li permetria liderar un gran pacte amb altres partits de “la perifèria” que volguessin jugar net els propers vuit anys per reconduir l’Estat cap al model constitucional i per tornar-li a donar credibilitat a Europa (no em refereixo als mercats). Les últimes eleccions van ser les més bipartidistes de la història, en canvi, al 1993 i al 1996, la suma dels vots obtinguts pels partits perifèrics –inclòs el PSC, esclar- es va acostar al 25 %. Podria tornar-se a donar aquest percentatge o, fins i tot, gràcies a aquest pacte, incrementar-se. Una força amb aquest vots té la legitimitat de decidir quin dels dos partits més grans ha de governar l’Estat i té el dret d’entrar en el Govern, que és, penso, el que també li falta a Espanya: ministres amb una mirada molt més oberta.
El que penso tindria un bon efecte col•lateral: obligaria a imaginar noves maneres de fer política intensament democràtica, que ens són absolutament imprescindibles.
dissabte, de gener 01, 2011
2011: Un escenari possible. 1
REFLEXIÓ PRÈVIA
El 2010 es recordarà com l’any en el qual es va fer visible la derrota absoluta de l’esquerra europea i més concretament de la socialdemocràcia. La devastació arriba fins i tot a les paraules: ¿Qui pot definir de manera convincent en què consisteix ser d’esquerres o ser socialdemòcrata avui dia?
Ja fa temps que penso que la conjunció del liberalisme moral de l’"esquerra" i el liberalisme econòmic de la "dreta" ens han abocat a la vora d'un col•lapse social. Algunes persones ben informades opinen que els símptomes són clars i preocupants.
Tampoc no han fet bon servei lectures simplificadores de teories sociològiques que han convertit l’analogia en realitat. L’analogia és una tàctica imprescindible per conèixer el món: la descoberta de les “novetats” només es pot fer a partir d’instruments semàntics vells (d’això, els científics en saben molt). Segurament que és una bona trobada la paraula “líquida” com a analogia per a aproximacions provisionals a la realitat. Però en comptes d’aproximacions, que il•luminarien precisament la impertinència de la paraula, per la multitud d’excepcions i, sobretot, pels seus efectes perversos en la recerca de solucions possibles als problemes, s’ha volgut “explicar-ho” tot amb aquesta paraula. Els metges insisteixen en una realitat fonamental per a l’exercici de la seva professió: més que malalties, hi ha malalts. Doncs bé, alguns sociòlegs i la majoria dels seus comentaristes ens diuen el contrari: hi ha malaltia, els malalts no importen i no hi ha gent sana. Aquesta joguina terminològica serveix de coartada per al relativisme absolut. En un article recent, un professor de “Storytelling” recomanava fa pocs mesos que acceptéssim que el rumor ja forma part de la realitat i que l’important no és ni la realitat ni la veritat, sinó el rumor.
Los rumores, nos guste o no, son el combustible principal que alimenta el mecanismo de comunicación triunfante en esta nueva economía, el boca a oreja. La combustión permanente de dichas especulaciones es la que precisamente pone en marcha el motor de la atención de los ciudadanos, del debate privado y público, y es necesaria para lograr la perseguida cohesión social y visión común frente a un problema. Por tanto, para construir la imagen de España no debemos tratar como incendio lo que en realidad es necesaria combustión.
Antonio Núñez: España serà lo que se rumoree. El Pais, 16/08/2010
¿Llegeixo bé si interpreto que –tornant a l’analogia- el senyor Núñez ens està dient que la malaltia és imprescindible perquè el malalt continuï malalt?
Ara es pot percebre que l’esquerra amb el seu liberalisme moral ha fet la feina bruta al liberalisme econòmic i, sense saber-ho, s’ha immolat en el seu altar. És patètic veure el president del govern lloant les excel•lències d’unes polítiques contràries a les que va pactar amb els seus electors, abans d’oferir el seu cap a un botxí. Jo no sóc partidari del martiri, no el vull ni per a mi ni per als altres, però si alguna vegada em toca ser martiritzat preferiré que sigui per defensar les meves idees, no per defensar les idees del botxí.
La derrota s’ha produït. A Europa, no hi ha cap partit d’esquerres amb la fortalesa suficient per guanyar unes eleccions en la dècada que acabem d’encetar. Ara bé, això no és el pitjor. Hi ha dos fets més greus: 1) la irresponsabilitat de la majoria dels governants d’esquerres, que s’han sentit còmodes en les corts del poder i han confirmat cada dia, davant del mirall, la seva superioritat moral, han deixat orfes els miserables (ja se’m perdonarà la incorrecció política) i n’han creat més. 2) Referint-nos a Espanya i a Catalunya, amb set anys de governs d’esquerres, ara hi ha molta més gent en una situació de pobresa irreversible i també, molta més gent relegada, exclosa, humiliada. Si aquestes circumstàncies coven la ràbia i el ressentiment, el conflicte social pot ser imparable i no ens podem imaginar la seva magnitud.
Hi ha solució? Sí. Hi ha alternativa, sí. Em referiré més endavant a un escenari desitjable per a aquest any que acabem d’encetar. De tota manera, amb franquesa, penso que el millor seria promoure plataformes noves d’implicació ciutadana amb dos objectius: 1) presentar als governs la possibilitat d’una política econòmica alternativa que exigeixi molts sacrificis immediats als que tenim sous o ingressos dignes, alts o molt alts, però que ens compensi amb la creació de llocs de treball, per a les persones preparades, en sectors on hi hagi feina per repartir (aquesta és la paraula: repartir), i amb l’assignació de fons extraordinaris per a les persones que viuen en la pobresa. 2) anar definint un partit nou, per si l’esclerosi dels partits tradicionals es converteix en “el” problema. Potser la paraula idònia per a aquest partit seria “demòcrata” per posar de relleu la reinstauració del seu factor bàsic: el govern ho és en representació dels ciutadans, no del poble, ni del públic, ni dels consumidors, ni de les audiències, ni dels territoris, ni de la nació, dels ciutadans. I també hauria d’incorporar el qualificatiu “europeu”, perquè Europa, ara, és més solució que mai. (Ja sé que acabo d’anomenar unes sigles que ja existeixen). El nom fa la cosa. Aquest partit hauria de tenir una vocació de centralitat i hauria de proposar la regulació del liberalisme econòmic i també la del liberalisme moral, des de la confiança en les virtuts dels ciutadans, molts dels quals no només saben regular-se, sinó que, amb convenciment o per força, ja ho han fet.
L’ESCENARI
1. El nou govern de Catalunya respon a les expectatives creades en els àmbits de l’educació i de la cultura.
2. El Partit dels Socialistes de Catalunya assumeix les seves responsabilitats i encerta la reformulació dels objectius.
3. El PSOE convenç Zapatero de la conveniència de la seva substitució immediata, forma un govern amb credibilitat i orienta les seves polítiques cap a la creació d’ocupació.
QUE NO ENS FALTI
1. El pa a taula
2. La disposició a nous viatges d’anada
3. La ironia
(L’escenari el desenvoluparé un altre dia)
El 2010 es recordarà com l’any en el qual es va fer visible la derrota absoluta de l’esquerra europea i més concretament de la socialdemocràcia. La devastació arriba fins i tot a les paraules: ¿Qui pot definir de manera convincent en què consisteix ser d’esquerres o ser socialdemòcrata avui dia?
Ja fa temps que penso que la conjunció del liberalisme moral de l’"esquerra" i el liberalisme econòmic de la "dreta" ens han abocat a la vora d'un col•lapse social. Algunes persones ben informades opinen que els símptomes són clars i preocupants.
Tampoc no han fet bon servei lectures simplificadores de teories sociològiques que han convertit l’analogia en realitat. L’analogia és una tàctica imprescindible per conèixer el món: la descoberta de les “novetats” només es pot fer a partir d’instruments semàntics vells (d’això, els científics en saben molt). Segurament que és una bona trobada la paraula “líquida” com a analogia per a aproximacions provisionals a la realitat. Però en comptes d’aproximacions, que il•luminarien precisament la impertinència de la paraula, per la multitud d’excepcions i, sobretot, pels seus efectes perversos en la recerca de solucions possibles als problemes, s’ha volgut “explicar-ho” tot amb aquesta paraula. Els metges insisteixen en una realitat fonamental per a l’exercici de la seva professió: més que malalties, hi ha malalts. Doncs bé, alguns sociòlegs i la majoria dels seus comentaristes ens diuen el contrari: hi ha malaltia, els malalts no importen i no hi ha gent sana. Aquesta joguina terminològica serveix de coartada per al relativisme absolut. En un article recent, un professor de “Storytelling” recomanava fa pocs mesos que acceptéssim que el rumor ja forma part de la realitat i que l’important no és ni la realitat ni la veritat, sinó el rumor.
Los rumores, nos guste o no, son el combustible principal que alimenta el mecanismo de comunicación triunfante en esta nueva economía, el boca a oreja. La combustión permanente de dichas especulaciones es la que precisamente pone en marcha el motor de la atención de los ciudadanos, del debate privado y público, y es necesaria para lograr la perseguida cohesión social y visión común frente a un problema. Por tanto, para construir la imagen de España no debemos tratar como incendio lo que en realidad es necesaria combustión.
Antonio Núñez: España serà lo que se rumoree. El Pais, 16/08/2010
¿Llegeixo bé si interpreto que –tornant a l’analogia- el senyor Núñez ens està dient que la malaltia és imprescindible perquè el malalt continuï malalt?
Ara es pot percebre que l’esquerra amb el seu liberalisme moral ha fet la feina bruta al liberalisme econòmic i, sense saber-ho, s’ha immolat en el seu altar. És patètic veure el president del govern lloant les excel•lències d’unes polítiques contràries a les que va pactar amb els seus electors, abans d’oferir el seu cap a un botxí. Jo no sóc partidari del martiri, no el vull ni per a mi ni per als altres, però si alguna vegada em toca ser martiritzat preferiré que sigui per defensar les meves idees, no per defensar les idees del botxí.
La derrota s’ha produït. A Europa, no hi ha cap partit d’esquerres amb la fortalesa suficient per guanyar unes eleccions en la dècada que acabem d’encetar. Ara bé, això no és el pitjor. Hi ha dos fets més greus: 1) la irresponsabilitat de la majoria dels governants d’esquerres, que s’han sentit còmodes en les corts del poder i han confirmat cada dia, davant del mirall, la seva superioritat moral, han deixat orfes els miserables (ja se’m perdonarà la incorrecció política) i n’han creat més. 2) Referint-nos a Espanya i a Catalunya, amb set anys de governs d’esquerres, ara hi ha molta més gent en una situació de pobresa irreversible i també, molta més gent relegada, exclosa, humiliada. Si aquestes circumstàncies coven la ràbia i el ressentiment, el conflicte social pot ser imparable i no ens podem imaginar la seva magnitud.
Hi ha solució? Sí. Hi ha alternativa, sí. Em referiré més endavant a un escenari desitjable per a aquest any que acabem d’encetar. De tota manera, amb franquesa, penso que el millor seria promoure plataformes noves d’implicació ciutadana amb dos objectius: 1) presentar als governs la possibilitat d’una política econòmica alternativa que exigeixi molts sacrificis immediats als que tenim sous o ingressos dignes, alts o molt alts, però que ens compensi amb la creació de llocs de treball, per a les persones preparades, en sectors on hi hagi feina per repartir (aquesta és la paraula: repartir), i amb l’assignació de fons extraordinaris per a les persones que viuen en la pobresa. 2) anar definint un partit nou, per si l’esclerosi dels partits tradicionals es converteix en “el” problema. Potser la paraula idònia per a aquest partit seria “demòcrata” per posar de relleu la reinstauració del seu factor bàsic: el govern ho és en representació dels ciutadans, no del poble, ni del públic, ni dels consumidors, ni de les audiències, ni dels territoris, ni de la nació, dels ciutadans. I també hauria d’incorporar el qualificatiu “europeu”, perquè Europa, ara, és més solució que mai. (Ja sé que acabo d’anomenar unes sigles que ja existeixen). El nom fa la cosa. Aquest partit hauria de tenir una vocació de centralitat i hauria de proposar la regulació del liberalisme econòmic i també la del liberalisme moral, des de la confiança en les virtuts dels ciutadans, molts dels quals no només saben regular-se, sinó que, amb convenciment o per força, ja ho han fet.
L’ESCENARI
1. El nou govern de Catalunya respon a les expectatives creades en els àmbits de l’educació i de la cultura.
2. El Partit dels Socialistes de Catalunya assumeix les seves responsabilitats i encerta la reformulació dels objectius.
3. El PSOE convenç Zapatero de la conveniència de la seva substitució immediata, forma un govern amb credibilitat i orienta les seves polítiques cap a la creació d’ocupació.
QUE NO ENS FALTI
1. El pa a taula
2. La disposició a nous viatges d’anada
3. La ironia
(L’escenari el desenvoluparé un altre dia)
dimarts, de desembre 14, 2010
Reptes després de les eleccions. 2. Educació
2.1. L'èxit escolar és possible
Aquests dies post-electorals hi ha una febra analítica dels resultats. M’agraden molt la majoria de respostes i actituds personals i institucionals –i me’n sento orgullós-, però em fa la impressió que es busquen formulacions caducades per entendre què ha passat. Segurament que no es pot discutir que les esquerres estan fora de joc a Europa; ni que la crisi passa factura als governs; ni que la sentència del Tribunal Constitucional ha estat demolidora; ni que el PSOE i el Govern Central han jugat brut contra el govern català –també Carme Chacón, amb fets i paraules (em refereixo a algunes declaracions i a un article increïble signat amb Felipe González)-; ni que el PSC ha jugat papers contradictoris; ni que seria millor un grup parlamentari socialista català diferenciat... Tampoc no es pot discutir massa que han sobrat picabaralles internes i ha faltat sintonia mediàtica... Però trobo a faltar la crítica a la gestió.
Cadascú coneix el món en què es mou i on es juga la dignitat. En el meu entorn, la majoria dels que han deixat de votar els partits governants ho han fet per un desacord perplex amb les polítiques de cultura i d’educació. En un altre apartat em referiré a la cultura, però ja avanço que la major part de comentaris apuntaven a la intensificació dels monopolis reals i a un menyspreu impensable cap a la creació catalana de rigor.
Conec moltes persones que treballen en l’ensenyament secundari i universitari. La immensa majoria es divideixen en dos grups. Els que vam confirmar ben aviat que la política del govern en aquest àmbit era errònia i els que ho van confirmar més tard. Després de no fer cap cas als indicadors que definien el fracàs d’un sistema –no d’un model, perquè no n’hi ha-, ara s’utilitzen les últimes dades d’un informe sobrevalorat que indiquen una millora lleugera i relativa. És dolorós criticar la feina dels amics, tant com notar el menyspreu silenciós de totes les anàlisis i propostes enviades amb respecte i il·lusió durant aquests set anys.
Cal un canvi de rumb urgent en la política educativa catalana. I el més necessari és obrir les portes a les persones que coneixen la realitat, marginades i silenciades de fa molt temps, i encarregar-los la gran rectificació. Espero que el nou govern ho sàpiga fer. No li serà fàcil. El primer adversari que tindrà és la lluita contra uns gegants: les grans paraules. Haurà d’enfrontar-se a la Inclusió –qui s’atreveix a no estar d’acord amb una educació inclusiva!-; a la Equitat –una de les fal·làcies més grans que es divulguen és que el nostre sistema equitatiu: confonent aquest concepte tan noble amb la uniformitat de la ignorància-; a l’Autonomia dels Centres –el pitjor dels últims paranys: construir autonomies en el buit de Model. És imprescindible un pla de xoc que es resumeix en un gest: escoltar el clam dels professionals i, a continuació, les seves explicacions i, després, les seves recomanacions.
El fracàs escolar no és només el percentatge de nois i noies que no obtenen el graduat. És el fracàs d’un sistema que no serveix bé cap alumne; que no detecta a temps els problemes de comprensió i d’expressió i, per tant, que condemna a moltes persones al pitjor que els pot passar: la incompetència lingüística. Un sistema que crea marginacions disfressades de cohesions; que menysprea el treballador i tolera el que en cap altre lloc seria tolerat: la impunitat del brètol o del que es nega a complir amb la seva obligació. Un sistema que desconeix què fan els professors i que els sotmet a un martiri burocràtic impertinent. Un sistema que impossibilita l’atenció personalitzada, malgrat que la predica com una de les seves virtuts.
Alguns hem volgut quedar-nos i no hem acceptat ofertes polítiques o privades perquè hem decidit esperar, des de dins, el dia que puguem tornar a entrar a una classe i treballar amb la moral de qui disposa d’ instruments eficients per ajudar els alumnes a construir una autonomia de pensament, uns coneixements sòlids i ben formats i una capacitat d’expressió solvent, en el marc d’un model que torna a prestigiar l’educació catalana. Fa set anys, pensàvem que era possible i imminent. Ara ho tornem a pensar, a desitjar, a suplicar. Perquè estem convençuts que l'èxit escolar és possible.
Aquests dies post-electorals hi ha una febra analítica dels resultats. M’agraden molt la majoria de respostes i actituds personals i institucionals –i me’n sento orgullós-, però em fa la impressió que es busquen formulacions caducades per entendre què ha passat. Segurament que no es pot discutir que les esquerres estan fora de joc a Europa; ni que la crisi passa factura als governs; ni que la sentència del Tribunal Constitucional ha estat demolidora; ni que el PSOE i el Govern Central han jugat brut contra el govern català –també Carme Chacón, amb fets i paraules (em refereixo a algunes declaracions i a un article increïble signat amb Felipe González)-; ni que el PSC ha jugat papers contradictoris; ni que seria millor un grup parlamentari socialista català diferenciat... Tampoc no es pot discutir massa que han sobrat picabaralles internes i ha faltat sintonia mediàtica... Però trobo a faltar la crítica a la gestió.
Cadascú coneix el món en què es mou i on es juga la dignitat. En el meu entorn, la majoria dels que han deixat de votar els partits governants ho han fet per un desacord perplex amb les polítiques de cultura i d’educació. En un altre apartat em referiré a la cultura, però ja avanço que la major part de comentaris apuntaven a la intensificació dels monopolis reals i a un menyspreu impensable cap a la creació catalana de rigor.
Conec moltes persones que treballen en l’ensenyament secundari i universitari. La immensa majoria es divideixen en dos grups. Els que vam confirmar ben aviat que la política del govern en aquest àmbit era errònia i els que ho van confirmar més tard. Després de no fer cap cas als indicadors que definien el fracàs d’un sistema –no d’un model, perquè no n’hi ha-, ara s’utilitzen les últimes dades d’un informe sobrevalorat que indiquen una millora lleugera i relativa. És dolorós criticar la feina dels amics, tant com notar el menyspreu silenciós de totes les anàlisis i propostes enviades amb respecte i il·lusió durant aquests set anys.
Cal un canvi de rumb urgent en la política educativa catalana. I el més necessari és obrir les portes a les persones que coneixen la realitat, marginades i silenciades de fa molt temps, i encarregar-los la gran rectificació. Espero que el nou govern ho sàpiga fer. No li serà fàcil. El primer adversari que tindrà és la lluita contra uns gegants: les grans paraules. Haurà d’enfrontar-se a la Inclusió –qui s’atreveix a no estar d’acord amb una educació inclusiva!-; a la Equitat –una de les fal·làcies més grans que es divulguen és que el nostre sistema equitatiu: confonent aquest concepte tan noble amb la uniformitat de la ignorància-; a l’Autonomia dels Centres –el pitjor dels últims paranys: construir autonomies en el buit de Model. És imprescindible un pla de xoc que es resumeix en un gest: escoltar el clam dels professionals i, a continuació, les seves explicacions i, després, les seves recomanacions.
El fracàs escolar no és només el percentatge de nois i noies que no obtenen el graduat. És el fracàs d’un sistema que no serveix bé cap alumne; que no detecta a temps els problemes de comprensió i d’expressió i, per tant, que condemna a moltes persones al pitjor que els pot passar: la incompetència lingüística. Un sistema que crea marginacions disfressades de cohesions; que menysprea el treballador i tolera el que en cap altre lloc seria tolerat: la impunitat del brètol o del que es nega a complir amb la seva obligació. Un sistema que desconeix què fan els professors i que els sotmet a un martiri burocràtic impertinent. Un sistema que impossibilita l’atenció personalitzada, malgrat que la predica com una de les seves virtuts.
Alguns hem volgut quedar-nos i no hem acceptat ofertes polítiques o privades perquè hem decidit esperar, des de dins, el dia que puguem tornar a entrar a una classe i treballar amb la moral de qui disposa d’ instruments eficients per ajudar els alumnes a construir una autonomia de pensament, uns coneixements sòlids i ben formats i una capacitat d’expressió solvent, en el marc d’un model que torna a prestigiar l’educació catalana. Fa set anys, pensàvem que era possible i imminent. Ara ho tornem a pensar, a desitjar, a suplicar. Perquè estem convençuts que l'èxit escolar és possible.
Reptes després de les eleccions. 1 Primeres notes
Després d’haver analitzat els resultats del 28 de novembre, m’atreveixo a dir que hem superat bé la primera prova d’un període transcendental de la vida espanyola que acabarà amb les eleccions generals del 2012.
Necessitàvem els resultats que es van donar en les eleccions al Parlament de Catalunya.
No podem estar contents amb la participació, però n’hi va haver més de l’esperada i això va atorgar un plus d’autoritat moral al veredicte de les urnes.
Va guanyar Convergència i Unió amb un nombre de vots que els permet liderar un governament que serà molt difícil si assumeixen la responsabilitat de mirar la realitat sense lents distorsionadores.
Els partits del Govern van perdre una quatitat de vots impressionant. No m’agraden les derrotes esfereidores, però potser en aquest cas, a més de merescuda, pot ser catàrtica.
I els partits que es van presentar amb objectius simples i maximalistes van rebre molt pocs vots.
Ara comença el temps de definició de reptes.
El primer és convèncer’ns que tots constituïm un “nosaltres” i que, per tant, ens interessa un grau elevat d’acord en l’anàlisi i la jerarquització dels problemes que han de resoldre els poders públics, una voluntat de pacte en les polítiques estratègiques i una acció eficient, honesta i convençuda de la gestió que se’n deriva. Si s’aconsegueix això –amb la celeritat imprescindible que exigeixen les circumstàncies actuals- els representants polítics i els governants podran liderar els canvis profunds que hem de protagonitzar entre tots (protagonitzar, no patir).
Ciutadans hauria de revisar aspectes de la seva diagnosi de Catalunya que no s’avenen amb la realitat, però que poden acabar afectant-la negativament. Necessitem tothom –tothom- per no haver de deixar en herència els nostres nets una Catalunya monolíngüe castellana de fet.
Els partits independentistes haurien de veure que aquestes eleccions emmarcades per tot el que ha passat els últims anys han dibuixat el millor panorama possible per les seves aspiracions: l’independentisme és transversal. Difícilment podrà ser ja l’única bandera d’una formació política amb voluntat d’influir en la governança. Ja no pot ser un objectiu messiànic, sinó un instrument per aconseguir més responsabilitat i més possibilitat de desenvolupar les potencialitats de tots els ciutadans a Catalunya, a Europa i al món.
Els partits del Govern d’Entesa han d’assumir de debò la derrota i admetre la raó dels ciutadans. Només si busquen la raó dels ciutadans i no les “raons internes” podran comptar en el futur. Hi ha dues estratègies per vèncer incerteses: comprendre la realitat o imposar una mirada. Totes les formacions polítiques han de revisar el seu llenguatge per adequar-lo a la realitat –i plegar de voler aconseguir l’efecte invers. I en aquesta revisió, una de les primeres accions ha de ser “auscultar” (escoltar amb atenció els indicis profunds) tot el que passa fora de la galàxia política. Penso que no som pocs els que no ens preocupa el futur del PSC, d’ERC o d’IV, sinó el futur dels ciutadans. Dit d’una altra manera, si els polítics d’aquests partits volen sobreviure, no s’han de mirar entre ells –ni tampoc no s’han de mirar gaire els estudis d’opinió-. Han d’observar amb rigor i humilitat, sense altiveses morals, què els demanen les persones a les quals han de servir. Segurament que no és la prioritat immediata, però no estaria malament posar damunt la taula el fracàs de la fórmula del govern de l’esquerra plural i, conseqüentment, la necessitat, ara ja inajornable, de plantejar-se una fórmula nova, una Plataforma Progressista.
El repte de Convergència i Unió és encertar el Govern i les polítiques immediates. Ja sé que em puc fer pesat, però una vegada més vull insistir en el fet que només una mirada sense prejudicis a la realitat pot garantir el seu èxit –que serà el nostre-. Necessitem fermesa i claredat en l’explicació dels problemes i de les mesures traumàtiques imprescindibles, per més que ens resulti dolorosa. Repeteixo, si res ja no tornarà a ser com abans, no en vulguem ser víctimes, sinó subjectes de la transformació.
Necessitàvem els resultats que es van donar en les eleccions al Parlament de Catalunya.
No podem estar contents amb la participació, però n’hi va haver més de l’esperada i això va atorgar un plus d’autoritat moral al veredicte de les urnes.
Va guanyar Convergència i Unió amb un nombre de vots que els permet liderar un governament que serà molt difícil si assumeixen la responsabilitat de mirar la realitat sense lents distorsionadores.
Els partits del Govern van perdre una quatitat de vots impressionant. No m’agraden les derrotes esfereidores, però potser en aquest cas, a més de merescuda, pot ser catàrtica.
I els partits que es van presentar amb objectius simples i maximalistes van rebre molt pocs vots.
Ara comença el temps de definició de reptes.
El primer és convèncer’ns que tots constituïm un “nosaltres” i que, per tant, ens interessa un grau elevat d’acord en l’anàlisi i la jerarquització dels problemes que han de resoldre els poders públics, una voluntat de pacte en les polítiques estratègiques i una acció eficient, honesta i convençuda de la gestió que se’n deriva. Si s’aconsegueix això –amb la celeritat imprescindible que exigeixen les circumstàncies actuals- els representants polítics i els governants podran liderar els canvis profunds que hem de protagonitzar entre tots (protagonitzar, no patir).
Ciutadans hauria de revisar aspectes de la seva diagnosi de Catalunya que no s’avenen amb la realitat, però que poden acabar afectant-la negativament. Necessitem tothom –tothom- per no haver de deixar en herència els nostres nets una Catalunya monolíngüe castellana de fet.
Els partits independentistes haurien de veure que aquestes eleccions emmarcades per tot el que ha passat els últims anys han dibuixat el millor panorama possible per les seves aspiracions: l’independentisme és transversal. Difícilment podrà ser ja l’única bandera d’una formació política amb voluntat d’influir en la governança. Ja no pot ser un objectiu messiànic, sinó un instrument per aconseguir més responsabilitat i més possibilitat de desenvolupar les potencialitats de tots els ciutadans a Catalunya, a Europa i al món.
Els partits del Govern d’Entesa han d’assumir de debò la derrota i admetre la raó dels ciutadans. Només si busquen la raó dels ciutadans i no les “raons internes” podran comptar en el futur. Hi ha dues estratègies per vèncer incerteses: comprendre la realitat o imposar una mirada. Totes les formacions polítiques han de revisar el seu llenguatge per adequar-lo a la realitat –i plegar de voler aconseguir l’efecte invers. I en aquesta revisió, una de les primeres accions ha de ser “auscultar” (escoltar amb atenció els indicis profunds) tot el que passa fora de la galàxia política. Penso que no som pocs els que no ens preocupa el futur del PSC, d’ERC o d’IV, sinó el futur dels ciutadans. Dit d’una altra manera, si els polítics d’aquests partits volen sobreviure, no s’han de mirar entre ells –ni tampoc no s’han de mirar gaire els estudis d’opinió-. Han d’observar amb rigor i humilitat, sense altiveses morals, què els demanen les persones a les quals han de servir. Segurament que no és la prioritat immediata, però no estaria malament posar damunt la taula el fracàs de la fórmula del govern de l’esquerra plural i, conseqüentment, la necessitat, ara ja inajornable, de plantejar-se una fórmula nova, una Plataforma Progressista.
El repte de Convergència i Unió és encertar el Govern i les polítiques immediates. Ja sé que em puc fer pesat, però una vegada més vull insistir en el fet que només una mirada sense prejudicis a la realitat pot garantir el seu èxit –que serà el nostre-. Necessitem fermesa i claredat en l’explicació dels problemes i de les mesures traumàtiques imprescindibles, per més que ens resulti dolorosa. Repeteixo, si res ja no tornarà a ser com abans, no en vulguem ser víctimes, sinó subjectes de la transformació.
dimecres, de novembre 24, 2010
Un escenari per al 29 N
Quan el present aclapara per sobredosi d’incerteses i el passat sembla que no serveix, es pot intentar definir un escenari futur pròxim, desitjable i possible. Si aquest escenari resulta atractiu, redueix el nombre d’incerteses i, sobretot, convida a mirar el passat per trobar-hi models de solucions.
És el que penso fer en aquesta nota. ¿Quin escenari m’agradaria que es perfilés l’endemà de les eleccions?
1. Un enfortiment, encara que sigui lleu –molt lleu- de la democràcia. Des del respecte màxim a les persones que decideixin abstenir-se, jo opino que és millor votar. Hi ha d’haver més votants dels que es preveuen. Des de dos observatoris molt poderosos es desitja el contrari: els partidaris de l’Espanya uniforme, hereus dels apologistes del segle XVIII, de Menéndez Pelayo i de la sobrevalorada Generació del 98 –els que sempre han guanyat (excepte en els primers quinze anys de la transició). Aquests partidaris de l’Espanya uniforme han imposat un domini que te el seu correlat partidista perfecte en el PP, però ha arrossegat el PSOE i ha dibuixat un camp de joc on competeixen els mitjans de comunicació de Madrid. Una participació baixa es llegirà com un èxit en la seva estratègia (no democràtica) de desactivació del model d’estat plurinacional. L’altre observatori són allò que s’anomena “els mercats”. Des de sempre hi ha un combat entre democràcia (sense cometes, perquè podem definir què és) i “mercats” (amb cometes, perquè no sabem què són, ni on són, ni –especialment- què desitgen). Al meu entendre, cada punt de participació que es perd és una victòria.
2. La possibilitat d’un govern fort (no d’un partit fort), amb una gran credibilitat i amb la màxima autoritat moral possible. Només hi veig dues alternatives: una majoria absoluta o un pacte –de govern- entre els dos grans partits, que busqui la implicació de les minories catalanistes en la major part de polítiques estratègiques. És imprescindible per atraure persones amb preparació sòlida que assumeixin les conselleries i els altres nivells de màxima responsabilitat governamental. També ho és per prendre amb urgència les mesures necessàries per encarar la crisi –al començament, sacrifici, generositat i solidaritat; després, dependrà de les circumstàncies. I també és imprescindible per comptar políticament a Espanya i Europa.
3. La percepció d’una disponibilitat ciutadana a donar suport a aquest govern durant molt més que els cent dies de gràcia. És a dir, a acceptar la invitació al sacrifici; a assumir un model de vida molt més auster; a “pensar individualment i actuar col•lectivament”. Un dels millors professors que he tingut, no pas precisament d’esquerres em va dir l’any 1982: “és magnífica la democràcia, perquè pots empènyer “el carro” en la direcció contrària a les teves idees i opinions, sense trair els teus principis”.
Aquest escenari podria tenir alguna cosa de nou començament, de nova oportunitat. I és factible, depèn dels ciutadans, de nosaltres.
És el que penso fer en aquesta nota. ¿Quin escenari m’agradaria que es perfilés l’endemà de les eleccions?
1. Un enfortiment, encara que sigui lleu –molt lleu- de la democràcia. Des del respecte màxim a les persones que decideixin abstenir-se, jo opino que és millor votar. Hi ha d’haver més votants dels que es preveuen. Des de dos observatoris molt poderosos es desitja el contrari: els partidaris de l’Espanya uniforme, hereus dels apologistes del segle XVIII, de Menéndez Pelayo i de la sobrevalorada Generació del 98 –els que sempre han guanyat (excepte en els primers quinze anys de la transició). Aquests partidaris de l’Espanya uniforme han imposat un domini que te el seu correlat partidista perfecte en el PP, però ha arrossegat el PSOE i ha dibuixat un camp de joc on competeixen els mitjans de comunicació de Madrid. Una participació baixa es llegirà com un èxit en la seva estratègia (no democràtica) de desactivació del model d’estat plurinacional. L’altre observatori són allò que s’anomena “els mercats”. Des de sempre hi ha un combat entre democràcia (sense cometes, perquè podem definir què és) i “mercats” (amb cometes, perquè no sabem què són, ni on són, ni –especialment- què desitgen). Al meu entendre, cada punt de participació que es perd és una victòria.
2. La possibilitat d’un govern fort (no d’un partit fort), amb una gran credibilitat i amb la màxima autoritat moral possible. Només hi veig dues alternatives: una majoria absoluta o un pacte –de govern- entre els dos grans partits, que busqui la implicació de les minories catalanistes en la major part de polítiques estratègiques. És imprescindible per atraure persones amb preparació sòlida que assumeixin les conselleries i els altres nivells de màxima responsabilitat governamental. També ho és per prendre amb urgència les mesures necessàries per encarar la crisi –al començament, sacrifici, generositat i solidaritat; després, dependrà de les circumstàncies. I també és imprescindible per comptar políticament a Espanya i Europa.
3. La percepció d’una disponibilitat ciutadana a donar suport a aquest govern durant molt més que els cent dies de gràcia. És a dir, a acceptar la invitació al sacrifici; a assumir un model de vida molt més auster; a “pensar individualment i actuar col•lectivament”. Un dels millors professors que he tingut, no pas precisament d’esquerres em va dir l’any 1982: “és magnífica la democràcia, perquè pots empènyer “el carro” en la direcció contrària a les teves idees i opinions, sense trair els teus principis”.
Aquest escenari podria tenir alguna cosa de nou començament, de nova oportunitat. I és factible, depèn dels ciutadans, de nosaltres.
dijous, de novembre 18, 2010
Raons per decidir, si us plau
Segurament que la meva opinió no és majoritària, perquè si ho fos potser notaria que alguns missatges d’aquesta campanya em concerneixen, i no ho noto. Però, si faig cas a les enquestes, resulta que formo part d’un grup considerable, els que no tenen decidit el vot. Per tant sembla que m’haurien de tenir en compte.
Intento posar-me en el lloc de l’interlocutor (els responsables de campanya dels partits) i preguntar-me com em veuen. Com que no els conec, em baso en allò que produeixen i surt en els mitjans de comunicació. I una vegada més constato un desconeixement. No sé si hi ha altres persones en el grup dels que no tenim decidit el vot que puguin decantar-se per una opció després d’haver vist els vídeos o d’haver escoltat els debats o llegit les entrevistes que s’han publicat. Jo no. Més aviat m’han decebut. Bàsicament, per dues raons. La primera és que els missatges no es corresponen a la realitat de novembre de 2010 (el debat dels candidats de la demarcació de Girona, per exemple em feia la impressió que podia ser el de 2006). La segona perquè la major part dels “relats” –es nota la interiorització de les modes dogmàtiques de les estratègies de seducció contemporànies- són buit i banals. Bernardo Atxaga, en la seva obra mestra “Obabakoak”, dedica un capítol a teoritzar sobre el conte. Diu que un bon conte no pot ser buit, no pot ser banal i no pot ser miserable. Procuro mesurar les meves paraules, per això m’he estalviat la tercera, però costa de no utilitzar-la quan veus i sents algunes coses –i n’intueixes el cost-.
En resum, falten deu dies per les eleccions, teníem una oportunitat immillorable per estar a l’alçada d’unes circumstàncies que exigeixen intel•ligència, rigor i anàlisi crítica, i, de moment, l’hem perduda. Sempre he pensat que les eleccions no són una festa, amb un programa d’actes i unes litúrgies que tenen el seu valor en la repetició. En canvi, aquestes, de moment, ho són: una festa que deixa la vida entre parèntesi.
Reivindico raons.
Quin pla de xoc en política econòmica? Insisteixo en la disponibilitat per a tots els sacrificis que calguin si l’objectiu és, de debò, resoldre el problema dels aturats i anar cap a una política europea comuna.
Quin pla de xoc en política educativa? Aquí no hi valen més dogmes ni actes de fe. El canvi és urgent i ha de ser important.
Quin pla de reforma de la política cultural? Com pensen acabar amb els monopolis? Com pensen tornar a atendre els impulsos “amateurs” i les iniciatives dels ciutadans que no vivim a Barcelona?
Quina voluntat d’incidència en la política espanyola i, per extensió, europea? Opino que desenfoquem el problema d’Espanya. Al meu entendre, ara, el problema és que només hi ha dos partits que compten i que comparteixen un marc ideològic de fons inspirat per un pensament jacobí caduc, el problema, ara té dos noms PP i PSOE. M’agradaria sentir que algun partit proposa la construcció d’un àmbit de reflexió sobre Espanya des de la perifèria amb la voluntat d’arribar a acords programàtics en futures convocatòries electorals per decidir el signe del govern espanyol. (Ampliaré aquesta idea en futures aportacions al blog).
Em calen raons per decidir.
Intento posar-me en el lloc de l’interlocutor (els responsables de campanya dels partits) i preguntar-me com em veuen. Com que no els conec, em baso en allò que produeixen i surt en els mitjans de comunicació. I una vegada més constato un desconeixement. No sé si hi ha altres persones en el grup dels que no tenim decidit el vot que puguin decantar-se per una opció després d’haver vist els vídeos o d’haver escoltat els debats o llegit les entrevistes que s’han publicat. Jo no. Més aviat m’han decebut. Bàsicament, per dues raons. La primera és que els missatges no es corresponen a la realitat de novembre de 2010 (el debat dels candidats de la demarcació de Girona, per exemple em feia la impressió que podia ser el de 2006). La segona perquè la major part dels “relats” –es nota la interiorització de les modes dogmàtiques de les estratègies de seducció contemporànies- són buit i banals. Bernardo Atxaga, en la seva obra mestra “Obabakoak”, dedica un capítol a teoritzar sobre el conte. Diu que un bon conte no pot ser buit, no pot ser banal i no pot ser miserable. Procuro mesurar les meves paraules, per això m’he estalviat la tercera, però costa de no utilitzar-la quan veus i sents algunes coses –i n’intueixes el cost-.
En resum, falten deu dies per les eleccions, teníem una oportunitat immillorable per estar a l’alçada d’unes circumstàncies que exigeixen intel•ligència, rigor i anàlisi crítica, i, de moment, l’hem perduda. Sempre he pensat que les eleccions no són una festa, amb un programa d’actes i unes litúrgies que tenen el seu valor en la repetició. En canvi, aquestes, de moment, ho són: una festa que deixa la vida entre parèntesi.
Reivindico raons.
Quin pla de xoc en política econòmica? Insisteixo en la disponibilitat per a tots els sacrificis que calguin si l’objectiu és, de debò, resoldre el problema dels aturats i anar cap a una política europea comuna.
Quin pla de xoc en política educativa? Aquí no hi valen més dogmes ni actes de fe. El canvi és urgent i ha de ser important.
Quin pla de reforma de la política cultural? Com pensen acabar amb els monopolis? Com pensen tornar a atendre els impulsos “amateurs” i les iniciatives dels ciutadans que no vivim a Barcelona?
Quina voluntat d’incidència en la política espanyola i, per extensió, europea? Opino que desenfoquem el problema d’Espanya. Al meu entendre, ara, el problema és que només hi ha dos partits que compten i que comparteixen un marc ideològic de fons inspirat per un pensament jacobí caduc, el problema, ara té dos noms PP i PSOE. M’agradaria sentir que algun partit proposa la construcció d’un àmbit de reflexió sobre Espanya des de la perifèria amb la voluntat d’arribar a acords programàtics en futures convocatòries electorals per decidir el signe del govern espanyol. (Ampliaré aquesta idea en futures aportacions al blog).
Em calen raons per decidir.
dimecres, de novembre 10, 2010
Sobre l'educació secundària, que pot canviar
Juliol de 2003. Santander.
Participo en un seminari de la Universitat Menéndez Pelayo. Als vespres, uns quants professors ens reunim per enraonar sobre qüestions de la nostra feina que ens preocupen. La confiança creix i ens duu a debats crítics –els més estimulants: la discrepància fecunda. Hi ha una coincidència en la diagnosi de l’educació a Espanya: la política educativa és errònia i ens està duent a una degradació d’aquest servei públic essencial. Em sorprèn una afirmació d’una professora d’Elx que obté un consens immediat: la nostra esperança sou vosaltres –es dirigeix a mi-, els socialistes heu de guanyar les properes eleccions catalanes, vosaltres heu de liderar la reforma radical de la política educativa. Es van multiplicar les intervencions en el mateix sentit, notava una estima admirada per la capacitat catalana de pensar un model eficient, de posar-lo en marxa i d’”exportar-lo” a la resta d’Espanya.
Desembre de 2003
Trucades de felicitació d’Elx i d’altres ciutats, Gijón, Cáceres, Granada... El missatge insisteix en la memòria de l’últim estiu a Santander. Tenim raons fundades per l’esperança del canvi imprescindible en la política educativa liderat pel nou govern de Catalunya. Jo els parlo de la meva confiança que, amb temps, respecte i rigor sabrem estar a l’alçada de les seves expectatives.
Octubre de 2009
Trobada d’alguns dels participants en el Seminari de juliol de 2003. Què heu fet, amb l’educació a Catalunya? Des de quina Institució és possible impulsar el canvi pendent en la política educativa a Espanya, ara, que tots els indicadors posen de relleu el fracàs del sistema? Vaig donar-los la raó i vaig elaborar un document on per enèsima vegada explicava la meva opinió als responsables del meu partit. Una versió d’aquest document va ser publicada per “Catalunya, Causa Comuna” en el debat “Què n’esperem de l’educació, avui?”. Publicada, però sense recollir-ne ni una sola idea.
És llarg. El resum pot ser aquest: hi ha solució, si qui governa s’atreveix a mirar la realitat i obrar en conseqüència.
El podeu consultar:
http://www.causacomuna.cat/files/upload/9_1268856811.pdf
Participo en un seminari de la Universitat Menéndez Pelayo. Als vespres, uns quants professors ens reunim per enraonar sobre qüestions de la nostra feina que ens preocupen. La confiança creix i ens duu a debats crítics –els més estimulants: la discrepància fecunda. Hi ha una coincidència en la diagnosi de l’educació a Espanya: la política educativa és errònia i ens està duent a una degradació d’aquest servei públic essencial. Em sorprèn una afirmació d’una professora d’Elx que obté un consens immediat: la nostra esperança sou vosaltres –es dirigeix a mi-, els socialistes heu de guanyar les properes eleccions catalanes, vosaltres heu de liderar la reforma radical de la política educativa. Es van multiplicar les intervencions en el mateix sentit, notava una estima admirada per la capacitat catalana de pensar un model eficient, de posar-lo en marxa i d’”exportar-lo” a la resta d’Espanya.
Desembre de 2003
Trucades de felicitació d’Elx i d’altres ciutats, Gijón, Cáceres, Granada... El missatge insisteix en la memòria de l’últim estiu a Santander. Tenim raons fundades per l’esperança del canvi imprescindible en la política educativa liderat pel nou govern de Catalunya. Jo els parlo de la meva confiança que, amb temps, respecte i rigor sabrem estar a l’alçada de les seves expectatives.
Octubre de 2009
Trobada d’alguns dels participants en el Seminari de juliol de 2003. Què heu fet, amb l’educació a Catalunya? Des de quina Institució és possible impulsar el canvi pendent en la política educativa a Espanya, ara, que tots els indicadors posen de relleu el fracàs del sistema? Vaig donar-los la raó i vaig elaborar un document on per enèsima vegada explicava la meva opinió als responsables del meu partit. Una versió d’aquest document va ser publicada per “Catalunya, Causa Comuna” en el debat “Què n’esperem de l’educació, avui?”. Publicada, però sense recollir-ne ni una sola idea.
És llarg. El resum pot ser aquest: hi ha solució, si qui governa s’atreveix a mirar la realitat i obrar en conseqüència.
El podeu consultar:
http://www.causacomuna.cat/files/upload/9_1268856811.pdf
dilluns, de novembre 08, 2010
Necessitem anàlisis rigoroses, propostes exigents i noms propis acreditats
No sé si hi ha ciutadans que es troben en la meva situació que detectin senyals de resposta a les seves preguntes. Fa uns mesos que no em compto entre les persones convençudes, a les quals admiro, destinataris de la majoria dels senyals emesos durant la precampanya (el tòpic propi i l’advertiment sobre les maldats de l’adversari). Ja vaig dir que, de moment, la meva papereta és blanca perquè vull conèixer quina anàlisi de la realitat fan els partits i quines solucions proposen per encarar la problemàtica del present.
Llegeixo tot el que puc i lamento concloure que, de moment, no trobo anàlisis radicals de la realitat, sinó confirmació de prejudicis. Les propostes, en conseqüència, són velles o ingènues.
Al meu entendre, vénen temps molt difícils, en els quals s’hauran d’assumir polítiques d’aquelles que, d’una manera frívola i irrespectuosa, es qualifiquen d’impopulars. M’agradaria d’exercir la meva responsabilitat i els meus drets de ciutadà donant suport, amb el meu vot, a aquestes propostes polítiques que exigiran sacrificis inimaginats. Però per fer-ho, els partits amb vocació de govern m’ho haurien d’explicar ara, no després de les eleccions.
Hi ha centenars de milers de persones a Catalunya -i milions a Europa- que saben què vol dir fer sacrificis molt durs. Això em fa pensar que no som una minoria els que podríem estar d’acord en renunciar significativament al nostre benestar si ens presenten unes propostes convincents per resoldre, amb el temps que calgui, els problemes més greus que tenim els catalans-espanyols-europeus.
Esclar que hi ha una condició que no sé si s’ha donat: el canvi dels analistes i dels planificadors. L’anàlisi oficial de la situació que estem vivint la fan els mateixos que ens han portat a la crisi? –perquè la crisi no és una fatalitat, és una conseqüència de la incapacitat de persones amb nom i cognoms- . I les propostes es couen en els mateixos obradors intel•lectuals d’on han partit les iniciatives errònies –o els relats buits, banals, i de vegades miserables, que ens hem hagut d’empassar-?
Envio un altre missatge per donar més opcions a l’atzar (vull dir que algú dels que es presenta a les eleccions catalanes trobi la meva ampolla de nàufrag).
1. Alguns necessitem informació verídica sobre la situació econòmica i financera actual.
2. Alguns necessitem que els partits ens doneu els noms dels autors de les vostres anàlisis i ens agradaria comprovar que no coincideixen amb els responsables dels problemes que patim.
3. Alguns necessitem els noms dels que podrien dirigir les àrees fonamentals del govern que preveieu, per comprovar les seves credencials i intuir les estratègies diferents que estaran disposats a desenvolupar.
4. Alguns necessitem que ens anuncieu els sacrificis que haurem de fer. Els farem si ens doneu garanties que tots els esforços de govern -a més de respondre a l’objectiu urgent d’atendre les persones desemparades- es dedicaran a definir les regles perquè no es repeteixin els mateixos errors i perquè l’austeritat, la responsabilitat, el rigor i l’exigència rebin el suport que es mereixen.
Llegeixo tot el que puc i lamento concloure que, de moment, no trobo anàlisis radicals de la realitat, sinó confirmació de prejudicis. Les propostes, en conseqüència, són velles o ingènues.
Al meu entendre, vénen temps molt difícils, en els quals s’hauran d’assumir polítiques d’aquelles que, d’una manera frívola i irrespectuosa, es qualifiquen d’impopulars. M’agradaria d’exercir la meva responsabilitat i els meus drets de ciutadà donant suport, amb el meu vot, a aquestes propostes polítiques que exigiran sacrificis inimaginats. Però per fer-ho, els partits amb vocació de govern m’ho haurien d’explicar ara, no després de les eleccions.
Hi ha centenars de milers de persones a Catalunya -i milions a Europa- que saben què vol dir fer sacrificis molt durs. Això em fa pensar que no som una minoria els que podríem estar d’acord en renunciar significativament al nostre benestar si ens presenten unes propostes convincents per resoldre, amb el temps que calgui, els problemes més greus que tenim els catalans-espanyols-europeus.
Esclar que hi ha una condició que no sé si s’ha donat: el canvi dels analistes i dels planificadors. L’anàlisi oficial de la situació que estem vivint la fan els mateixos que ens han portat a la crisi? –perquè la crisi no és una fatalitat, és una conseqüència de la incapacitat de persones amb nom i cognoms- . I les propostes es couen en els mateixos obradors intel•lectuals d’on han partit les iniciatives errònies –o els relats buits, banals, i de vegades miserables, que ens hem hagut d’empassar-?
Envio un altre missatge per donar més opcions a l’atzar (vull dir que algú dels que es presenta a les eleccions catalanes trobi la meva ampolla de nàufrag).
1. Alguns necessitem informació verídica sobre la situació econòmica i financera actual.
2. Alguns necessitem que els partits ens doneu els noms dels autors de les vostres anàlisis i ens agradaria comprovar que no coincideixen amb els responsables dels problemes que patim.
3. Alguns necessitem els noms dels que podrien dirigir les àrees fonamentals del govern que preveieu, per comprovar les seves credencials i intuir les estratègies diferents que estaran disposats a desenvolupar.
4. Alguns necessitem que ens anuncieu els sacrificis que haurem de fer. Els farem si ens doneu garanties que tots els esforços de govern -a més de respondre a l’objectiu urgent d’atendre les persones desemparades- es dedicaran a definir les regles perquè no es repeteixin els mateixos errors i perquè l’austeritat, la responsabilitat, el rigor i l’exigència rebin el suport que es mereixen.
diumenge, d’octubre 03, 2010
Els partits i els governs s'han oblidat de mi?
Des que vaig decidir escriure alguns pensaments aprofitant l’oportunitat que ofereixen unes eleccions –i més aquestes que es produeixen en un temps de crisis assumides com reals, però no com pròpies- he enraonat amb molts amics i n’he tret algunes conclusions que aniré explicant regularment.
Dos aclariments previs relacionats amb el que acabo d’escriure. Tinc amics que voten quasi tots els partits de l’espectre polític i no ens passa allò de “per no barallar-nos, per no perdre l’amistat, no parlem de política”. Al contrari. La conversa es fa fecunda, segrega constantment l’adhesiu que intensifica l’amistat i confirma la primera màxima de la democràcia: “les coses poden ser d’una altra manera”. I m’ha permès confirmar l’experiència de sempre: és molt més divertit viure en el joc de la discrepància que en el de la uniformitat. Penso que també és més segur. Podríem manllevar una constatació científica i argumentar que tenen més possibilitat de supervivència els col•lectius constituïts per individus que ignoren coses diferents.
El segon aclariment és sobre la distinció entre crisis reals i crisis pròpies. Tornem als científics, la disciplina del pensament dels quals és imprescindible en èpoques convulses com la que estem vivint. No sé qui va trobar per primera vegada el terme “realitat biològica”, té un poder explicatiu molt gran. Els individus de qualsevol espècie no viuen en la realitat, sinó en la “realitat biològica”, que és una construcció del cervell a partir de les dades dels sentits i, en el cas humà, del llenguatge. Les crisis són reals, però per a una majoria –de la qual formen part els que tenen els instruments i/o l’obligació d’encarar-les i de resoldre-les- no són la seva “realitat biològica”. Opino que aquest problema és el principal.
Insistint en aquestes teories, la clau de la supervivència dels individus i de la pervivència de l’espècie és que la “realitat biològica” es correspongui suficientment a la realitat. Si no es dóna aquesta condició, la catàstrofe es pot precipitar.
***
Entre els meus amics ha crescut considerablement el nombre dels que pensen abstenir-se en les properes eleccions catalanes. Comparteixo molts dels arguments que aporten. Avui en vull destacar un. Els partits polítics s’han oblidat dels ciutadans i alguns afegeixen, amb tanta raó com tristesa, “s’han oblidat que són el que són gràcies a la confiança que els vam atorgar després de conèixer com volien governar”.
Sóc dels que encara penso que l’art ens ajuda a revelar aspectes de la vida i entendre allò que ni la ciència, ni les disciplines humanístiques, ni les religions, ni les tertúlies no ens aclareixen. En una obra artística, un relat excel•lent de Julio Cortázar, “El perseguidor”, trobo unes paraules il•luminadores. El protagonista, Johnny Carter (la traducció fictícia del gran saxofonista Charlie Parker), li diu al seu biògraf, després de llegir la biografia ja publicada, “Bruno, (...) de lo que te has olvidado es de mí”. Efectivament, els partits i els governs utilitzen informes que presumptament defineixen els ciutadans i actuen en consonància amb els esbossos que se’n desprenen. Però som molts els que podem afirmar que ens han escrit una biografia que no té res a veure amb nosaltres. Molts podem dir als partits i als governs: us heu oblidat de mi.
Els meus amics saben que aniré a votar i que en aquest moment la meva papereta és en blanc, que vull participar en el procés electoral llançant al mar d’Internet ampolles amb un paper a dintre, com el nàufrag que necessita que el trobin a faltar, que el busquin i que li permetin recuperar els drets de ciutadà. Sóc plenament conscient que el mar és ple d’ampolles i que hi ha poques probabilitats que algú faci cas a les meves. Però tot i això, escriuré. He convidat els meus amics a fer-ho, perquè potser si canviéssim el joc i convertíssim els dies que queden fins a les eleccions en oportunitats que l’oferta s’adeqüi a la demanda i no al revés, l’endemà del 28N podríem alimentar expectatives de millora.
Els meus amics també saben que només votaré el partit que es comprometi a fer una política econòmica que prioritzi la definició dels sacrificis necessaris per reduir, a curt termini, dràsticament l’atur; una política educativa nova, amb dirigents diferents; una política cultural que trenqui amb els monopolis i que busqui la síntesi entre la Indústria i la creació “amateur”; i un compromís argumentat de treballar per l’exigència i la consecució d’un estat eficient. En aquest ordre de prioritat.
Sobre aquestes quatre condicions, escriuré més endavant.
Dos aclariments previs relacionats amb el que acabo d’escriure. Tinc amics que voten quasi tots els partits de l’espectre polític i no ens passa allò de “per no barallar-nos, per no perdre l’amistat, no parlem de política”. Al contrari. La conversa es fa fecunda, segrega constantment l’adhesiu que intensifica l’amistat i confirma la primera màxima de la democràcia: “les coses poden ser d’una altra manera”. I m’ha permès confirmar l’experiència de sempre: és molt més divertit viure en el joc de la discrepància que en el de la uniformitat. Penso que també és més segur. Podríem manllevar una constatació científica i argumentar que tenen més possibilitat de supervivència els col•lectius constituïts per individus que ignoren coses diferents.
El segon aclariment és sobre la distinció entre crisis reals i crisis pròpies. Tornem als científics, la disciplina del pensament dels quals és imprescindible en èpoques convulses com la que estem vivint. No sé qui va trobar per primera vegada el terme “realitat biològica”, té un poder explicatiu molt gran. Els individus de qualsevol espècie no viuen en la realitat, sinó en la “realitat biològica”, que és una construcció del cervell a partir de les dades dels sentits i, en el cas humà, del llenguatge. Les crisis són reals, però per a una majoria –de la qual formen part els que tenen els instruments i/o l’obligació d’encarar-les i de resoldre-les- no són la seva “realitat biològica”. Opino que aquest problema és el principal.
Insistint en aquestes teories, la clau de la supervivència dels individus i de la pervivència de l’espècie és que la “realitat biològica” es correspongui suficientment a la realitat. Si no es dóna aquesta condició, la catàstrofe es pot precipitar.
***
Entre els meus amics ha crescut considerablement el nombre dels que pensen abstenir-se en les properes eleccions catalanes. Comparteixo molts dels arguments que aporten. Avui en vull destacar un. Els partits polítics s’han oblidat dels ciutadans i alguns afegeixen, amb tanta raó com tristesa, “s’han oblidat que són el que són gràcies a la confiança que els vam atorgar després de conèixer com volien governar”.
Sóc dels que encara penso que l’art ens ajuda a revelar aspectes de la vida i entendre allò que ni la ciència, ni les disciplines humanístiques, ni les religions, ni les tertúlies no ens aclareixen. En una obra artística, un relat excel•lent de Julio Cortázar, “El perseguidor”, trobo unes paraules il•luminadores. El protagonista, Johnny Carter (la traducció fictícia del gran saxofonista Charlie Parker), li diu al seu biògraf, després de llegir la biografia ja publicada, “Bruno, (...) de lo que te has olvidado es de mí”. Efectivament, els partits i els governs utilitzen informes que presumptament defineixen els ciutadans i actuen en consonància amb els esbossos que se’n desprenen. Però som molts els que podem afirmar que ens han escrit una biografia que no té res a veure amb nosaltres. Molts podem dir als partits i als governs: us heu oblidat de mi.
Els meus amics saben que aniré a votar i que en aquest moment la meva papereta és en blanc, que vull participar en el procés electoral llançant al mar d’Internet ampolles amb un paper a dintre, com el nàufrag que necessita que el trobin a faltar, que el busquin i que li permetin recuperar els drets de ciutadà. Sóc plenament conscient que el mar és ple d’ampolles i que hi ha poques probabilitats que algú faci cas a les meves. Però tot i això, escriuré. He convidat els meus amics a fer-ho, perquè potser si canviéssim el joc i convertíssim els dies que queden fins a les eleccions en oportunitats que l’oferta s’adeqüi a la demanda i no al revés, l’endemà del 28N podríem alimentar expectatives de millora.
Els meus amics també saben que només votaré el partit que es comprometi a fer una política econòmica que prioritzi la definició dels sacrificis necessaris per reduir, a curt termini, dràsticament l’atur; una política educativa nova, amb dirigents diferents; una política cultural que trenqui amb els monopolis i que busqui la síntesi entre la Indústria i la creació “amateur”; i un compromís argumentat de treballar per l’exigència i la consecució d’un estat eficient. En aquest ordre de prioritat.
Sobre aquestes quatre condicions, escriuré més endavant.
dilluns, d’agost 02, 2010
Una nova conjuntura. 1
He llegit la sentència del Tribunal Constitucional i sense haver d'esperar els nous pronunciaments respecte els recursos pendents he entès el missatge: la Espanya que alguns vam imaginar el 1978 i per la qual hem treballat (no m'agrada el verb lluitar) fins fa pocs mesos és constitucionalment impossible. La reacció de les forces polítiques espanyoles i dels mitjans de comunicació que tenen la seu a Madrid porta a una conclusió l'estat federal és impossible. El missatge és diàfan, unívoc. No té matisos.
Segur que s'han produït errors per part dels promotors del nou Estatut per a Catalunya, però han estat errors comesos en seus parlamentàries que podien corregir-se en els imprescindible debats d'idees, basats en argumentacions respectuoses, que haurien de ser la tònica dominant del Parlament de Catalunya i de les Corts espanyoles. També admeto que l'Estatut que vaig votar en referèndum tenia imperfeccions. Però entre moltes d'altres li veia una virtut: demostrava que les Corts espanyoles sabien llegir la Constitució en clau federal.
Opino que la millor resposta d'un Tribunal Constitucional davant dels recursos contra un Estatut votat en última instància pel poble -a qui se li reconeix la legitimitat i, per tant, la soberania per fer-ho- hauria estat desistir de pronunciar-se. S'hauria pronunciat aquest Tribunal contra l'adopció d'acords en el marc dels òrgans de la Unió Europea? Totes les resolucions a través dels quals hem cedit soberania a la Unió cabien en la Constitució que coneixen els actuals membres del Tribunal Constitucional?
Portem cinc anys durant els quals la política ha estat sotmesa a les estratègies i tàctiques partidistes, però també a l'ètica i a la moral. (Potser ens caldria redefinir aquests conceptes, precisament per salvaguardar el gran invent que va ser la política democràtica. Els ciutadans hem de tenir un marc ample -el més ample possible- de pensament, decisió i acció derivats de l'ètica i la moral, però també hem de defensar la política, entesa com l'acció de prendre acords des de la discrepància; d'escoltar atentament les minories, de assumir les resolucions de la majoria i de fer possible el benestar dels ciutadans).
Els últim cinc anys han tingut moments de buidor i banalitat; moments miserables -per exemple, la recollida de signatures contra Catalunya- que culminaven tota una estratègia sectària del Partit Popular; moments de perplexitat: la incomprensió o la desqualificació de la major part de la intel·lectualitat que s'expressa a través dels mitjans de comunicació de Madrid; moments de profunda tristesa: l'operació del "Manifiesto en Favor de la Lengua Española", que pretenia influir en la decisió del Tribunal Constitucional per destruir l'aspecte més indiscutible de la discutible política educativa de les últimes dècades. (També hi ha hagut moments de vergonya aliena davant de respostes simplistes que partien d'una pretesa superioritat moral catalana). Espanya no es mereixia això, Catalunya i Europa, tampoc.
El 9 de juliol vam poder llegir la sentència. Naturalment no m'atreveixo a discutir-la ni criticar-la des d'una perspectiva jurídica. Això ho han de fer els professionals. Sí que ho vull fer i ho puc fer des d'una perspectiva de lleialtat democràtica.
Per a un Estat, és un símptoma molt inquietant que el seu Tribunal Constitucional s'hagi guanyat a pols durant els últims anys la sospita fundada de la submissió als partits o a les ideologies. Hi ha qui ha dit, amb tota la raó que el més important per fer política a Espanya, ara, és "controlar" el Tribunal Constitucional. La gravetat s'accentua quan, a més, la seva composició no respon a les sensibilitats guanyadores de les dues últimes eleccions. Els vots dels partits d'esquerres i dels nacionalistes -que van aprovar a les Corts el text que vam votar els ciutadans de Catalunya- sumen el 57 %. De cap manera no és aquesta la proporció del Tribunal Constitucional. La gravetat assoleix el seu grau màxim quan la seva resolució es converteix, de fet, en un annex preventiu de l'Estatut, fet que comporta, com deia José Maria Ridao, amb la lucidesa que el caracteritza, que "no tenim Estatut".
També vull analitzar la sentència des d'una perspectiva lingüística -aclarint que això no vol dir que em quedi en la forma, perquè un ús lingüístic és forma i contingut.
Des del segle XV, a la península, hi ha molts episodis de creació de models excloents, d'imposicions d'uniformitat, d'expulsions dels col·lectius diferents del grup dominant -moltes vegades invocant el "nom sagrat d'Espanya" i titllant d'anti-espanyols persones de nissaga espanyola centenària-. Aquest episodis han general un castellà que s'ha convertit en la llengua de l'ortodòxia, del dogma, de la intolerància, de la persecució: El castellà de la Inquisició, d'alguns membres de l'anomenada i sobrevalorada Generación del 98, de José María Pemán. Un castellà que no tenia res a veure amb la poesia de Juan de la Cruz o de Luís Cernuda, ni amb la prosa de Cervantes o de Juan Marsé. Un dels innombrables perdedors ignorats en les cunetes de la Historia de Espanya, José María Blanco White, a començaments del segle XIX, va decidir escriure en anglès perquè notava que el castellà evocava "el rumor lejano de una mazmorra". Juan Goytisolo, després d'haver constatat el fracàs de la novel·la del realisme social, s'adona que el seu principal adversari és la llengua de l'Espanya de la dictadura, que es proclamava hereva dels Reis Catòlics i de l'Imperi, i escriu a Disidencias: "para violar la leyenda, los mitos y los valores hispánicos, tenía que violar asimismo el lenguaje". La lectura de la sentència i, sobretot, de quatre vots particulars, m'ha evocat "el rumor lejano de una mazmorra". Res a veure amb sentències de fa vint-i-cinc anys del mateix Tribunal.
No es pot oblidar -i el Tribunal Constitucional menys que ningú- que la política democràtica, entre molts altres fonaments, s'inscriu en el mètode argumentatiu, que no busca la veritat, com la busquen, cadascún a la seva manera, el mètode científic, l'artístic o el revelat. Busca la versemblança. És a dir, parteix del principi que "les coses poden ser d'una altra manera".
Tots aquests factors em duen a tres conclusions:
De cap manera em sento allunyat d'una part de la cultura en llengua castellana que s'ha produït des de tots els indrets de la península. Em sento del mateix univers de Fernando de Rojas, de Cervantes, de Machado, de Cernuda i de desenes de creadors no catalans. M'apassiona el castellà estimulant, obert, profund que va cultivar Jaime Gil de Biedma i que cultiven Juan Marsé i Javier Cercas, catalans admirats.
Em sento exclòs de l'Estat que imposa la sentència del Tribunal Constitucional i que assumeixen -l'Estat i la sentència- els Partit Popular i el PSOE.
Considero imprescindible que els ciutadans de Catalunya treballem amb respecte, rigor i exigència per definir, des de la diferència -que és la nostra riquesa-, marcs possibles on puguin desenvolupar-se els tres grans impulsos que ens poden permetre aspirar a viure un futur millor: la solidaritat (no oblidem que el principal problema és la crisi econòmica, que pateixen d'una manera molt cruel milions d'europeus); l'excel·lència (que ens farà respectables per la qualitat del nostre treball i dels nostres serveis públics); i la definició de l'Estat que més ens convé, un Estat -sigui l'espanyol o el propi- amb una vocació inequívoca de federar-se amb altres Estats que comparteixen cultura, que assumeixen una història de confrontacions constants (això és la història d'Europa) i, sobretot, que cultiven la voluntat de fer camí junts. Els tres grans impulsos s'han de fer a l'hora i cap d'ells ha de prevaldre, especialment l'últim, perquè caiem massa sovint en el parany de suspendre la vida a l'espera d'esdeveniments alliberadors.
Jo també sóc dels que penso que les properes eleccions al Parlament de Catalunya són fonamentals per al nostre futur i que, per tant, hem de tenir un Parlament capaç de constituir majories sòlides i un govern cohesionat, eficient i eficaç.
És l'hora dels partits i és l'hora dels ciutadans que més que mai tenim l'oportunitat de donar a conèixer amb tots els matisos el nostre pensament.
Segur que s'han produït errors per part dels promotors del nou Estatut per a Catalunya, però han estat errors comesos en seus parlamentàries que podien corregir-se en els imprescindible debats d'idees, basats en argumentacions respectuoses, que haurien de ser la tònica dominant del Parlament de Catalunya i de les Corts espanyoles. També admeto que l'Estatut que vaig votar en referèndum tenia imperfeccions. Però entre moltes d'altres li veia una virtut: demostrava que les Corts espanyoles sabien llegir la Constitució en clau federal.
Opino que la millor resposta d'un Tribunal Constitucional davant dels recursos contra un Estatut votat en última instància pel poble -a qui se li reconeix la legitimitat i, per tant, la soberania per fer-ho- hauria estat desistir de pronunciar-se. S'hauria pronunciat aquest Tribunal contra l'adopció d'acords en el marc dels òrgans de la Unió Europea? Totes les resolucions a través dels quals hem cedit soberania a la Unió cabien en la Constitució que coneixen els actuals membres del Tribunal Constitucional?
Portem cinc anys durant els quals la política ha estat sotmesa a les estratègies i tàctiques partidistes, però també a l'ètica i a la moral. (Potser ens caldria redefinir aquests conceptes, precisament per salvaguardar el gran invent que va ser la política democràtica. Els ciutadans hem de tenir un marc ample -el més ample possible- de pensament, decisió i acció derivats de l'ètica i la moral, però també hem de defensar la política, entesa com l'acció de prendre acords des de la discrepància; d'escoltar atentament les minories, de assumir les resolucions de la majoria i de fer possible el benestar dels ciutadans).
Els últim cinc anys han tingut moments de buidor i banalitat; moments miserables -per exemple, la recollida de signatures contra Catalunya- que culminaven tota una estratègia sectària del Partit Popular; moments de perplexitat: la incomprensió o la desqualificació de la major part de la intel·lectualitat que s'expressa a través dels mitjans de comunicació de Madrid; moments de profunda tristesa: l'operació del "Manifiesto en Favor de la Lengua Española", que pretenia influir en la decisió del Tribunal Constitucional per destruir l'aspecte més indiscutible de la discutible política educativa de les últimes dècades. (També hi ha hagut moments de vergonya aliena davant de respostes simplistes que partien d'una pretesa superioritat moral catalana). Espanya no es mereixia això, Catalunya i Europa, tampoc.
El 9 de juliol vam poder llegir la sentència. Naturalment no m'atreveixo a discutir-la ni criticar-la des d'una perspectiva jurídica. Això ho han de fer els professionals. Sí que ho vull fer i ho puc fer des d'una perspectiva de lleialtat democràtica.
Per a un Estat, és un símptoma molt inquietant que el seu Tribunal Constitucional s'hagi guanyat a pols durant els últims anys la sospita fundada de la submissió als partits o a les ideologies. Hi ha qui ha dit, amb tota la raó que el més important per fer política a Espanya, ara, és "controlar" el Tribunal Constitucional. La gravetat s'accentua quan, a més, la seva composició no respon a les sensibilitats guanyadores de les dues últimes eleccions. Els vots dels partits d'esquerres i dels nacionalistes -que van aprovar a les Corts el text que vam votar els ciutadans de Catalunya- sumen el 57 %. De cap manera no és aquesta la proporció del Tribunal Constitucional. La gravetat assoleix el seu grau màxim quan la seva resolució es converteix, de fet, en un annex preventiu de l'Estatut, fet que comporta, com deia José Maria Ridao, amb la lucidesa que el caracteritza, que "no tenim Estatut".
També vull analitzar la sentència des d'una perspectiva lingüística -aclarint que això no vol dir que em quedi en la forma, perquè un ús lingüístic és forma i contingut.
Des del segle XV, a la península, hi ha molts episodis de creació de models excloents, d'imposicions d'uniformitat, d'expulsions dels col·lectius diferents del grup dominant -moltes vegades invocant el "nom sagrat d'Espanya" i titllant d'anti-espanyols persones de nissaga espanyola centenària-. Aquest episodis han general un castellà que s'ha convertit en la llengua de l'ortodòxia, del dogma, de la intolerància, de la persecució: El castellà de la Inquisició, d'alguns membres de l'anomenada i sobrevalorada Generación del 98, de José María Pemán. Un castellà que no tenia res a veure amb la poesia de Juan de la Cruz o de Luís Cernuda, ni amb la prosa de Cervantes o de Juan Marsé. Un dels innombrables perdedors ignorats en les cunetes de la Historia de Espanya, José María Blanco White, a començaments del segle XIX, va decidir escriure en anglès perquè notava que el castellà evocava "el rumor lejano de una mazmorra". Juan Goytisolo, després d'haver constatat el fracàs de la novel·la del realisme social, s'adona que el seu principal adversari és la llengua de l'Espanya de la dictadura, que es proclamava hereva dels Reis Catòlics i de l'Imperi, i escriu a Disidencias: "para violar la leyenda, los mitos y los valores hispánicos, tenía que violar asimismo el lenguaje". La lectura de la sentència i, sobretot, de quatre vots particulars, m'ha evocat "el rumor lejano de una mazmorra". Res a veure amb sentències de fa vint-i-cinc anys del mateix Tribunal.
No es pot oblidar -i el Tribunal Constitucional menys que ningú- que la política democràtica, entre molts altres fonaments, s'inscriu en el mètode argumentatiu, que no busca la veritat, com la busquen, cadascún a la seva manera, el mètode científic, l'artístic o el revelat. Busca la versemblança. És a dir, parteix del principi que "les coses poden ser d'una altra manera".
Tots aquests factors em duen a tres conclusions:
De cap manera em sento allunyat d'una part de la cultura en llengua castellana que s'ha produït des de tots els indrets de la península. Em sento del mateix univers de Fernando de Rojas, de Cervantes, de Machado, de Cernuda i de desenes de creadors no catalans. M'apassiona el castellà estimulant, obert, profund que va cultivar Jaime Gil de Biedma i que cultiven Juan Marsé i Javier Cercas, catalans admirats.
Em sento exclòs de l'Estat que imposa la sentència del Tribunal Constitucional i que assumeixen -l'Estat i la sentència- els Partit Popular i el PSOE.
Considero imprescindible que els ciutadans de Catalunya treballem amb respecte, rigor i exigència per definir, des de la diferència -que és la nostra riquesa-, marcs possibles on puguin desenvolupar-se els tres grans impulsos que ens poden permetre aspirar a viure un futur millor: la solidaritat (no oblidem que el principal problema és la crisi econòmica, que pateixen d'una manera molt cruel milions d'europeus); l'excel·lència (que ens farà respectables per la qualitat del nostre treball i dels nostres serveis públics); i la definició de l'Estat que més ens convé, un Estat -sigui l'espanyol o el propi- amb una vocació inequívoca de federar-se amb altres Estats que comparteixen cultura, que assumeixen una història de confrontacions constants (això és la història d'Europa) i, sobretot, que cultiven la voluntat de fer camí junts. Els tres grans impulsos s'han de fer a l'hora i cap d'ells ha de prevaldre, especialment l'últim, perquè caiem massa sovint en el parany de suspendre la vida a l'espera d'esdeveniments alliberadors.
Jo també sóc dels que penso que les properes eleccions al Parlament de Catalunya són fonamentals per al nostre futur i que, per tant, hem de tenir un Parlament capaç de constituir majories sòlides i un govern cohesionat, eficient i eficaç.
És l'hora dels partits i és l'hora dels ciutadans que més que mai tenim l'oportunitat de donar a conèixer amb tots els matisos el nostre pensament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
