dissabte, de desembre 01, 2012
A Catalunya, potser és necessari un govern d’unitat
La Unió Europea està en crisi perquè ha estat segrestada segrestada el poder econòmic d’alguns països que han desactivat la política de les Institucions escollides pels ciutadans.
La crisi de la Unió Europea és també espanyola, però Espanya també està en crisi perquè a partir de 1996 l’Estat va iniciar una “segona transició”, impulsada amb entusiasme i astúcia pel PP, que va imposar la política de trinxera, on l’adversari deixava de ser el company amb qui deliberar, per convertir-se en l’enemic a destruir, i va implementar un model econòmic el motor del qual eren la usura i la cobdícia. També va canviar el rumb de la interpretació de la Constitució per tergiversar-ne l’esperit i tornar a la matriu castellana, sempre dogmàtica, sempre uniformadora, sempre excloent. El PSOE, incomprensiblement, va seguir en el mateix paradigma –camuflat per les polítiques dels canvis socials, alguns imprescindibles i d’altres que envaïen la llibertat de la ciutadania-. Els partits catalans hegemònics no es van oposar ni a la política de trinxera, ni al nou model econòmic, però van haver de connectar amb els ciutadans de Catalunya que, ja el 2010, van reaccionar amb contundència i maduresa a l’ús dels poders de l’Estat per a la contrareforma involutiva.
Les crisis de la Unió Europea i espanyola també són catalanes. Però Catalunya les pateix amb una gravetat especial perquè és feble, molt feble, i perquè durant l’últim any la majoria de partits polítics i la majoria de comentaristes dels mitjans de comunicació han creat un miratge que han confós amb la realitat ciutadana. Penso que aquest miratge és el que ha provocat que els resultats de les últimes eleccions hagin estat sorprenents. La realitat catalana no es corresponia a la imatge que molts se n’havien fet.
I ara què?
Penso que el primer que s’ha de demanar és que no es torni a cometre l’error del miratge. No es poden tornar a construir presumptes veritats amb interpretacions interessades dels resultats electorals. Potser el que convé és aturar-se i revisar la realitat. Canviar la mirada. Estudiar molt. Introduir la paciència en l’acció política i, també, en els mitjans de comunicació.
Tenim, esclar, algunes urgències:
La primera és l’atenció als damnificats per la barbàrie econòmica que ens domina i per les polítiques que han agreujat la crisi (m’atreveixo a fer aquesta afirmació perquè considero que si unes polítiques no han impedit la condemna a la misèria a milions de ciutadans i a desenes de milers d’empreses productives són responsables de la gravetat de la situació; ningú no em podrà convèncer que és més important un punt menys de dèficit que la feina de milers de treballadors honestos; que és més important pagar el deute a un banc que pagar el deute a entitats d’atenció social; que és més important satisfer el senyor Monti que als ciutadans innocents que temen l’arribada de l’exèrcit civil que li prendrà el pis on viu).
La revisió de la realitat començarà amb bon peu si admetem la complexitat –riquíssima i democràtica- de la ciutadania catalana; si acceptem que la nostra política també ha estat de trinxeres; i que vam abocar-nos, alguns amb molt d’entusiasme, a l’economia de la usura i de la cobdícia. També seria important fer un exercici d’humilitat i abandonar l’altivesa moral amb què enfrontem totes les crisis que ens afecten.
La revisió continuaria pel bon camí si féssim memòria de les paraules sàvies que han guiat temps esplèndids o que han lamentat períodes devastadors. Per exemple que destruir és molt fàcil i construir molt lent; que costa relativament poc saber on està el mal, però és molt difícil percebre què és i on està el bé; que la recerca d’objectius excel·lents no és un antídot contra mètodes injustos; que no n’hi ha prou que allò que desitgem sigui millor que allò que tenim: la millora ha de compensar els mals de la transició; que els revolucionaris pacífics han de respectar els adversaris.
La segona urgència és la formació d’un govern sòlid que tingui la màxima autoritat moral a Catalunya, a Espanya i a Europa.
Després dels resultats electorals, hi ha diferents possibilitats de govern, però penso que només n’hi ha una que pugui tenir aquesta autoritat moral: un govern d’unitat constituït sense criteris de quotes i sense submissions als “estats majors” dels partits.
(No em refereixo a un govern de tecnòcrates, ni d’independents. Mai he considerat democràtica la desconsideració als polítics ni la entronització dels tècnics o dels independents. Sí que proposo que els partits facin un pas enrere i que no interfereixen en l’autonomia del Parlament ni en la del Govern. La “separació de poders” també passa per això).
Els ciutadans van escollir un Parlament. És als parlamentaris a qui correspon intentar arribar al millor acord possible, sense invents que només es poden defensar amb sofismes. I el millor acord possible serà aquell que aconsegueixi aplegar el màxim de forces polítiques a l’entorn d’un programa solvent.
M’atreveixo a avançar que, atesos els resultats electorals, i tenint en compte molt especialment el nombre de vots de les diferents opcions polítiques, podria tenir un suport molt gran un programa basat en les prioritats següents:
Atenció urgent als ciutadans i ciutadanes que viuen en la pobresa o que voregen el seu llindar.
Garantia dels serveis sanitaris, socials, educatius i culturals suficients.
Millora del finançament.
Estímul de l'economia productiva.
Optimització de la col·laboració amb Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments.
Convocatòria del referèndum.
Vivim temps molt difícils –no sé si en som del tot conscients- i la situació pot empitjorar. La història està plena d’exemples de catàstrofes que han derivat de greuges, pors i ràbies. També de miopies dels governants. En els racons de la història també hi ha exemples de gestos i accions que han permès frenar caigudes i recuperar dignitats. Aquests exemples conjuguen, entre d’altres, tres virtuts: el respecte, la compassió i la generositat.
Hem de ser capaços d’imaginar alternatives.
divendres, de setembre 28, 2012
És imprescindible un partit català nou
Si no es crea una opció electoral que prioritzi els interessos i les necessitats dels ciutadans de Catalunya des dels principis de la justícia social i de l’equitat, molts milers d’homes i dones amb dret a vot no sabran qui votar el dia 25 de novembre, i, la majoria, ho farà en blanc o s’abstindrà. Si sempre és bona la màxima participació, aquesta vegada és imprescindible. Molt més que la majoria absoluta d’un partit, necessitem una participació nombrosa, per damunt de la que es dóna en les eleccions generals. La nostra autoritat moral creixerà.
El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.
Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.
Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)
Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.
A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.
En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.
CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.
És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:
1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.
2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.
No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.
Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).
Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.
La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.
Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.
Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.
Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.
Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)
Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.
En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.
El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.
Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.
Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)
Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.
A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.
En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.
CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.
És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:
1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.
2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.
No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.
Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).
Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.
La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.
Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.
Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.
Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.
Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)
Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.
En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.
dilluns, de juliol 16, 2012
Potser ja és massa tard.1
Hi ha vuit factors que poden justificar el títol d’aquest text i dels dos que el complementaran:
1.El “Real Decreto-Ley 20/2012, de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y el fomento de la competitividad" (dit amb altres paraules, més clares i més pròximes a la realitat: mesures contra les víctimes de la crisi perquè una part dels responsables rebin cent milions d’euros i per aprofitar l’avinentesa i fer la contrareforma a Espanya).
2.Les conviccions que es deriven de l’última Escuela de Verano de la FAES. (Llegir els documents de la FAES és adonar-se de la magnífica manera de treballar de la dreta espanyola. Normalment, encerten les seves prediccions, entre altres coses, perquè tenen una bona logística, una bona estratègia i cap escrúpol per aplicar tot tipus de tàctiques).
3.El domini dels mitjans de comunicació d’Espanya per part de la ideologia nacionalista espanyola, neofranquista. Ara es farà quasi hegemònica amb les mesures que està prenent el govern central per al control absolut de la ràdio i les televisions públiques.
4.La ignorància i la impotència del PSOE (i del PSC). Ignorància en el sentit que han viscut els últims anys en un món que no tenia res a veure amb la realitat. Els costarà molt temps fer-ne una diagnosi correcta, si l’arriben a fer i hi són a temps.
5.Els errors del govern català, que el sotmeten absolutament al PP i al govern de Madrid. El perjudici suplementari que estem patint els catalans també és responsabilitat del nostre Govern.
6.La deriva europea cap al menyspreu de la sobirania popular i cap a l’incompliment de les normes per a la presa de decisions establertes en tots els tractats. No hi ha cap norma europea que pugui legitimar el “càstig” a Grècia o a Espanya.
7.La reacció dels ciutadans no troba cap canalització. La immensa majoria -segurament que no seria exagerat parlar d’un setanta per cent- poden fer seva la frase “ningú no ens representa”.
8.Atesa la clarividència i la capacitat de síntesi de “El Roto” em preocupa molt aquesta vinyeta: http://elpais.com/elpais/2012/07/09/opinion/1341856280_000180.html
Per raons professionals, he hagut de tornar a llegir King Lear de Shakespeare. Molt sovint els artistes ens donen definicions impossibles d’obtenir mitjançant els altres processos de coneixement. A l’escena primera de l’acte quart, Gloucester diu: 'Tis the time’s plague when madmen lead the blind (És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs. Traducció de Salvador Oliva). Trobo que és una manera molt precisa de descriure la situació actual. Els “Madmen” del gran casino en què s’ha convertit el planeta guien els cecs, els governants democràtics.
***
En els altres dos textos d’aquesta sèrie intentaré explicar millor els vuit factors i afegiré unes reflexions sobre la necessitat de l’heterodòxia per fer front a l’envestida contra els drets dels ciutadans a la qual estem assistint.
Presentaré cinc accions heterodoxes que considero imprescindibles:
1. Un exercici de (re)coneixement de la força immensa de les persones, partits i instàncies civils que han dit prou a les conquestes de l’Estat del Benestar, i de la feblesa de la majoria dels ciutadans (i dels partits que els haurien de representar i defensar).
2. Assumpció de la necessitat de fer política europea i d'exigir que se’n faci.
3. La petició insistent i per totes les vies democràtiques i pacífiques possibles –que són moltes- de la dimissió del govern de l'Estat per fer tot el contrari del que va proposar en el programa amb el qual va guanyar les eleccions.
4. La creació d’un ens d’anàlisi i acció institucional a Catalunya que defineixi l’Estat que necessitem els ciutadans de Catalunya i les accions que s’han d’emprendre per a la seva consecució.
I la més important i urgent en la conjuntura actual:
5. L’estudi, la creació i l’execució d’un programa de repartiment del treball. Penso que no es pot proposar cap mesura en aquest moment si abans no es mostra la disposició col·lectiva a compartir el que tenim.
1.El “Real Decreto-Ley 20/2012, de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y el fomento de la competitividad" (dit amb altres paraules, més clares i més pròximes a la realitat: mesures contra les víctimes de la crisi perquè una part dels responsables rebin cent milions d’euros i per aprofitar l’avinentesa i fer la contrareforma a Espanya).
2.Les conviccions que es deriven de l’última Escuela de Verano de la FAES. (Llegir els documents de la FAES és adonar-se de la magnífica manera de treballar de la dreta espanyola. Normalment, encerten les seves prediccions, entre altres coses, perquè tenen una bona logística, una bona estratègia i cap escrúpol per aplicar tot tipus de tàctiques).
3.El domini dels mitjans de comunicació d’Espanya per part de la ideologia nacionalista espanyola, neofranquista. Ara es farà quasi hegemònica amb les mesures que està prenent el govern central per al control absolut de la ràdio i les televisions públiques.
4.La ignorància i la impotència del PSOE (i del PSC). Ignorància en el sentit que han viscut els últims anys en un món que no tenia res a veure amb la realitat. Els costarà molt temps fer-ne una diagnosi correcta, si l’arriben a fer i hi són a temps.
5.Els errors del govern català, que el sotmeten absolutament al PP i al govern de Madrid. El perjudici suplementari que estem patint els catalans també és responsabilitat del nostre Govern.
6.La deriva europea cap al menyspreu de la sobirania popular i cap a l’incompliment de les normes per a la presa de decisions establertes en tots els tractats. No hi ha cap norma europea que pugui legitimar el “càstig” a Grècia o a Espanya.
7.La reacció dels ciutadans no troba cap canalització. La immensa majoria -segurament que no seria exagerat parlar d’un setanta per cent- poden fer seva la frase “ningú no ens representa”.
8.Atesa la clarividència i la capacitat de síntesi de “El Roto” em preocupa molt aquesta vinyeta: http://elpais.com/elpais/2012/07/09/opinion/1341856280_000180.html
Per raons professionals, he hagut de tornar a llegir King Lear de Shakespeare. Molt sovint els artistes ens donen definicions impossibles d’obtenir mitjançant els altres processos de coneixement. A l’escena primera de l’acte quart, Gloucester diu: 'Tis the time’s plague when madmen lead the blind (És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs. Traducció de Salvador Oliva). Trobo que és una manera molt precisa de descriure la situació actual. Els “Madmen” del gran casino en què s’ha convertit el planeta guien els cecs, els governants democràtics.
***
En els altres dos textos d’aquesta sèrie intentaré explicar millor els vuit factors i afegiré unes reflexions sobre la necessitat de l’heterodòxia per fer front a l’envestida contra els drets dels ciutadans a la qual estem assistint.
Presentaré cinc accions heterodoxes que considero imprescindibles:
1. Un exercici de (re)coneixement de la força immensa de les persones, partits i instàncies civils que han dit prou a les conquestes de l’Estat del Benestar, i de la feblesa de la majoria dels ciutadans (i dels partits que els haurien de representar i defensar).
2. Assumpció de la necessitat de fer política europea i d'exigir que se’n faci.
3. La petició insistent i per totes les vies democràtiques i pacífiques possibles –que són moltes- de la dimissió del govern de l'Estat per fer tot el contrari del que va proposar en el programa amb el qual va guanyar les eleccions.
4. La creació d’un ens d’anàlisi i acció institucional a Catalunya que defineixi l’Estat que necessitem els ciutadans de Catalunya i les accions que s’han d’emprendre per a la seva consecució.
I la més important i urgent en la conjuntura actual:
5. L’estudi, la creació i l’execució d’un programa de repartiment del treball. Penso que no es pot proposar cap mesura en aquest moment si abans no es mostra la disposició col·lectiva a compartir el que tenim.
dimecres, de maig 23, 2012
S'està fent cada cop més tard. 3
En el primer article d’aquesta sèrie vaig intentar sintetitzar les meves preocupacions en la degradació de la política. Em referia a la política tal com es va anar configurant a partir de 1945: des de la salvaguarda dels principis de les velles declaracions fundacionals es concretava un objectiu extraordinari, l’Estat del Benestar. Des de pactes tàcits i d’acords explícits, teixint costums i promulgant lleis, la ciutadania se sentia protagonista d’un procés de millora modesta de les condicions de vida pròpies i, sobretot, de la construcció d’una arquitectura sociopolítica que oferiria a les generacions futures unes oportunitats individuals i col·lectives mai imaginades.
Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.
Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.
Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.
La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.
A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).
A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696
Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.
Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.
Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).
Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %
(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)
Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?
(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.
Aquest període excepcional, amb tots els seus clarobscurs va durar només trenta anys. Reagan i Tatcher van encapçalar la croada que havia d’aturar un procés -“intolerable” des del punt de vista de molts- en el qual l’equitat tenia massa prestigi i pertorbava els somnis dels grans especuladors.
Trenta-set anys més tard, el 23 de febrer de 2012, Mario Draghi va enviar un missatge a ultratomba dirigit a l’excowboy i a la dama de ferro a través del Wall Street Journal: The European social model has already gone. El model social europeu s’ha acabat. No era una descripció, era el clam de victòria del president del Banc Central Europeu. Un clam precipitat, perquè a continuació prescrivia els nous càstigs que s’havia d’infligir als ciutadans. És a dir, sembla que la feina no està acabada, la qual cosa ens permet continuar dient que “s’està fent cada cop més tard”.
Podria ser que l’excés de zel i la pulsió infinita de la cobdícia siguin l’oportunitat dels ciutadans, abandonats pels partits i els seus dirigents. Ara bé, és imprescindible que ens despullem de tots els qualificatius amb què ens han emmascarat (audiència, consumidors, clients, públic, poble... ) i ens reivindiquem essencialment com a ciutadans, és a dir, subjectes de sobirania.
La primera manifestació que haurem de fer és que un ciutadà que compleixi les lleis i practiqui els costums democràtics no pot ser intervingut. No pot tolerar les imposicions de normes que no deriven de la seva sobirania sinó que venen imposades per jugadors de casinos especulatius.
A continuació haurem de reivindicar la veritat. La informació contrastada i organitzada que permeti definir la situació actual. (Quina llàstima –o quina injustícia- que en el món actual no puguem obtenir aquestes dades entrant en alguna web governamental o de partits).
A tall d’exemple, a mi m’agradaria saber les raons per les quals m’exigeixen tants sacrificis pel fet de ser espanyol, perquè les dades parcials de què disposo són que a Espanya, l’any 2011, el deute exterior total per persona era de 41.000 €, mentre que el de Alemanya era de 50.000, a França de 66.000 i al Regne Unit de 117.000. Em costa d’acceptar que retallin la Sanitat quan aquí només gastàvem uns 3000 € per habitant i a França l’augmentaven a 4.600. També em fa mal saber que a França el pressupost d’educació de 2012 va augmentar un 0,9 % respecte l’any anterior mentre que a Catalunya, en dos anys ha baixat el 15% o que el de cultura creixés a França un 3% respecte el 2010 i aquí haguem de viure en la misèria. Se’m dirà que he de tenir en compte altres factors. Ho accepto. És el que demano: que posin damunt la taula tots els factors i no la pujada o la baixada de la borsa o de la prima de risc. Convido els lectors a llegir l’estudi de la BBC i entendran els meus dubtes: http://www.bbc.co.uk/news/business-15748696
Ara bé, els ciutadans només tindrem força si ens la donen les organitzacions que ens acullen i ens representen. Algunes se’ns han fet molt velles, però al meu entendre no en sobra cap. Més aviat, en falten, perquè les noves organitzacions poden emparar i animar els que no se senten representats i, també, poden fer sortir els partits, els sindicats i altres organitzacions madures dels universos tancats on es troben i donar més pluralitat i més força als mitjans de comunicació.
Els que segueixen aquest bloc saben que sóc partidari de la creació d’un nou partit socialdemòcrata català-europeu que neixi i s’estructuri d’acord amb les necessitats de la segona dècada del segle XXI, però avui m’agradaria formular una pregunta/proposta.
Parteixo de la convicció que el problema més greu és l’atur juvenil. Lamento donar més dades, que impedeixen una lectura fluida d’aquest article. Són de 2011 (1).
Mitjana d’atur de persones de 30 a 64 anys a Europa: 14%. A Espanya: 19%
Mitjana d’atur de persones de 25 a 29 anys a Europa: 14 %. A Espanya: 30,4%
Mitjana d’atur de persones de 20 a 24 anys a Europa: 18,6 %. A Espanya: 39,8 %
Mitjana d’atur de persones de 15 a 19 anys a Europa: 21,4 %. A Espanya: 50,6 %
(Es poden consultar d’altres dades en l’adreça següent: http://www.travail-emploi-sante.gouv.fr/IMG/pdf/2011-039_v2.pdf)
Allò que es creï no pot prescindir dels joves perquè són els principals perjudicats de l’enorme injustícia social i política espanyola. Vet aquí la pregunta/proposta: ¿els impulsors d’aquest nou partit, potser a partir d’estructures prèvies, no haurien de ser fonamentalment i majoritàriament joves? La xarxa pot esdevenir primera àgora d’anàlisi crítica respectuosa (sine ira et studio) i d’organització eficaç. Molts dels que van impulsar la restauració democràtica dels anys setanta tenien entre vint i trenta anys, ¿què impedeix que la defensa de la democràcia (perquè es tracta de defensar-la) i la seva millora tingui com a agents ciutadanes i ciutadans d’aquestes edats?
(1)Pròpiament, aquestes dades són dels països següents: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, , Noruega, Països Baixos Portugal, Regne Unit i Suècia.
dimecres, de maig 09, 2012
S'està fent cada cop més tard. 2
En un llibre de publicació recent, Radicales libres –interessant, com la majoria dels seus assaigs-, José Maria Ridao escriu: Otto Rosenberg –un gitano que va patir la persecució nazi- sufriría una decepción tanto más profunda cuanto que ponía en entredicho su secreta esperanza de que ningún sistema político podría jamás abolir la compasión.
La lectura d’aquestes paraules va coincidir amb la reunió del BCE a Barcelona, vigilada per terra, mar i aire, i vaig pensar que acabava de trobar una formulació precisa del diagnòstic del que està passant a Europa i més específicament a alguns països, entre els quals hi ha Espanya. L’organisme que dirigeix, sense cap autoritat moral, Mario Draghi celebrava una de les cerimònies perfectament programades per abolir la compassió.
La irritació que em produïen les imatges va activar-me la ironia i per un moment vaig pensar que el que veiem eren dibuixos de “El Roto”: una foto de grup dels culpables de la malaltia -que, com els bruixots, s’havien convertit en els responsables de la cura-, somrients davant les càmeres que immortalitzaven la barbàrie; una altra foto dels mateixos en un dels grans àpats de celebració de la cerimònia obscena per confirmar, entre tast i tast de bons vins i d’aliments de qualitat suprema cuinats amb receptes sofisticades, que la compassió anava debilitant-se adequadament; una altra foto d’un policia estirat amb un fusell amb mira telescòpica protegint-los de no se sap ben bé qui... La ironia va donar pas a la tristesa quan vaig escoltar el meu president demanant al nunci del final de l’Estat del Benestar a Europa, que donessin una oportunitat a l’esperança. Un representant polític legitimat pels vots dels ciutadans suplicava caritat a uns senyors que no representen ningú, que no estan legitimats democràticament, però que intervenen descaradament en les nostres vides.
Aquestes imatges es barrejaven amb el record de la faula Els animals empestats: el lleó, el rei, després de constatar que la pesta s’escampa per les seves terres ordena que es busqui el culpable de la epidèmia. Amb una dignitat falsa confessa que potser ell en té la culpa, perquè ha devorat convulsivament xais i fins i tot un pastor, però la guineu, el llop i d’altres animals aristocràtics s’encarreguen de treure-li del cap aquestes cabòries girant-li l’argument –"és un honor pels devorats"-. La guineu, el llop i totes les altres bèsties amb “càrrec” confessen presumptes excessos i els neguen immediatament. Al final, només queda el ruc. No hi ha dubte: ell és el culpable de la pesta, perquè ha gosat menjar-se l’herba d’un camp. Ha de patir i morir perquè la resta d’animals se salvin. La reunió de Barcelona em va semblar una posta en escena molt vella, però fastuosa, d’aquesta faula. De fet, feia quatre dies que s’havien infligit càstigs als malalts, als majors de 26 anys sense feina, als “sense papers” i un conseller de la Generalitat havia suggerit als joves catalans que se n’anessin a fer de cambrers a Londres.
Una altra obra va acabar d’omplir la visió esperpèntica de la setmana passada, Los barateros, l’excel·lent article que Mariano José de Larra va escriure l’any 1836. Discuteixen un barater i la societat. El barater es queixa que la societat no el protegeix, només el castiga. I la societat li respon: Porque mis leyes, baratero alcanzan con la pena a aquellos a quienes no alcanzan con la protección. Ellas renuncian a amparar, pero no a vengar; lo bueno de ellas, baratero, es para mí, lo malo, para ti; (...) tú no puedes castigar mi negligencia y mi falta de amparo. Quan el barater li fa la pregunta fonamental, ¿Y la igualdad ante la ley, sociedad?, la societat contesta: Hombre del pueblo, la igualdad ante la ley existirá cuando tú y tus semejantes la conquistéis (...) Y de qué te quejas, pueblo? No renuncias a tus derechos en el acto de no reclamarlos? ¿No lo autorizas todo sufriéndolo todo?
En aquestes paraules hi ha la fórmula de la rectificació. Els ciutadans no podem sofrir-ho tot, perquè és el mateix que autoritzar-ho tot. ¿Què podem fer?
Abans d’aventurar una resposta a aquesta pregunta convé reflexionar sobre l’estratègia del neoliberalisme salvatge. Altre cop ens il·lumina José María Ridao, a Radicales libres, quan descriu la crisi dels anys trenta del segle passat: Grandes períodos, grandes procesos, grandes trastornos: una descripción del mundo, en suma, donde las figuras de una abstracción colectiva ocuparon el lugar de los acontecimientos reales, que sus contemporáneos sólo vivieron, sin embargo como acumulación de dramas individuales en paralelo, en radical e incomunicable soledad.
S’ha construït un gran relat quasi mític. D’una banda, els mercats totpoderosos, cínics i capriciosos –com els déus de l’Olimp-, que inspiren els sermons dels sacerdots que sublimen el dolor i li confereixen un sentit: el patiment d’avui és imprescindible si no volem caure en el precipici. De l’altra els governs oferint els sacrificis pertinents que calmaran la ira dels totpoderosos. I flotant en aquest univers líquid –fals-, els ciutadans damnificats, entre els quals hi ha, condemnats a l’atur, cinquanta de cada cent joves.
És aquest relat el que ens obliga a suportar que Mario Draghi sentenciï: "la primera prioritat és l’estabilitat de preus; la segona prioritat és l’estabilitat financera"... S’ha de abandonar aquest relat i les regles que se’n deriven i s’ha d’exigir als nostres representants legítims que també abandonin aquest terreny de joc, on no hi ha els ciutadans.
Potser els ciutadans podríem començar amb una declaració solemne: no estem disposats a acceptar que s’aboleixi la compassió, per tant, estem disposats a compartir el que tenim, perquè tots tinguem, encara que alguns, la majoria, tinguem menys.
Deixo les implicacions polítiques d’aquesta declaració per al proper article.
dimecres, d’abril 11, 2012
S’està fent cada cop més tard. 1
Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
S’està fent cada cop més tard. 1
Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula
He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?
Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.
S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).
He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.
En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.
És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:
Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.
L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?
Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.
Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.
Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.
Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.
La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.
A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.
dimecres, de gener 11, 2012
Adéu, PSC
El PSC s’ha extraviat. En el Congrés va perdre l’oportunitat de començar a rectificar la deriva dels últims anys –el factor principal de tres derrotes formidables-. L’interès amb què el van seguir els mitjans de comunicació permetia enviar un missatge solvent a tota la ciutadania. Una vegada més no es va estar a l’alçada de les circumstàncies. Res del que es va dir públicament responia de manera convincent als problemes reals (als greus problemes reals) de la majoria de ciutadans de Catalunya. No vaig percebre cap canvi rellevant, perquè els responsables del desgavell continuen acaparant el poder. I el nou primer secretari va fer un discurs vell, buit, banal. Havia llegit feia poc la intervenció, llarga, densa, persuasiva, de Helmut Schmith davant dels congressistes del SPD. La diferència es abismal. La diferència entre les paraules d’un “home d’Estat” i les d’un “home de Partit”.
Era ingenu esperar que el Congrés fos una altra cosa, ja ho sé. De fet, la història dels vuit últims anys és la de la perpetuació dels responsables dels errors reconeguts, una paradoxa sobre la qual tornaré més endavant.
És dolorós veure com una organització que ha fet aportacions tan substancials a la restauració de la democràcia espanyola i a la vertebració del catalanisme, ara sigui un mecanisme rovellat incapaç de generar aportacions polítiques efectives en un moment de crisi econòmica greu, que s’està aprofitant per teixir la segona fase de la reforma conservadora radical a Europa i als EEUU –el somni de Reagan i Thatcher- i, a Espanya, per enderrocar l’Estat Constitucional i substituir-lo per un Estat Nacional –el somni de José Antonio Primo de Rivera-.
I més dolorós és veure com molts companys de molt temps –alguns amics- se sotmeten a les imposicions -que critiquen privadament- dels responsables de la catàstrofe que no han perdut el poder i col·laboren en una presumpta renovació que saben que no és real.
A tot això s’hi afegeix la submissió a un PSOE que és incapaç de generar alternatives a un model caducat (liderat per Rubalcaba) o a un altre cosa (liderada per Chacón) –no es pot parlar de model- que és la responsable principal de la derrota política i moral del socialisme espanyol. El fet que les úniques candidatures amb possibilitats de dirigir del PSOE siguin aquestes dues és l’exemple clau de la seva obsolescència. El PSOE té un problema molt greu si els candidats a liderar-lo són els dos grans derrotats en les últimes eleccions, a Espanya i a Catalunya. Es podria arribar a parlar de falta de respecte als electors.
Hi ha un document que permet fer-se una idea de la incongruència radical de les persones que volen continuar dominant el PSOE. És “Mucho PSOE por hacer” (producte evident de la marca propagandística que sempre acompanya Carme Chacón). Només comentaré tres fragments:
(...) los socialistas nos hemos ido dejando parte de nuestra credibilidad en el camino. Cuando tardamos en reconocer y llamar a la situación económica con el mismo nombre que la llamaban los ciudadanos, perdimos ante ellos buena parte de nuestro crédito. Cuando aplicamos, ciertamente obligados, políticas contra la crisis ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores, perdimos otra parte de nuestro crédito. Más aún cuando no fuimos capaces de equilibrar los esfuerzos y sacrificios que dichas políticas imponían a los sectores más débiles de nuestra sociedad con la carga fiscal que debería haberse exigido a los más poderosos. También hemos dejado una parte de nuestro crédito cuando hemos justificado la limitación de nuestras prácticas democráticas internas con el argumento de las dificultades a las que nos enfrentábamos, en lugar de ver en la amplia participación de los militantes una vía de solución a nuestros problemas (…)
Fixem-nos que en aquest fragment es construeix un “nosaltres” que no només se separa de la ciutadania, sinó que exclou també els militants del partit. És a dir, afirmen que “nosaltres, els socialistes” no hem escoltat els militants socialistes. Sense voler-ho mostren l’arrel del problema: una cúpula que ho ha volgut controlar i dominar tot, que ha aniquilat el pensament crític i que s’ha apropiat de la identitat del Partit: “L’État c’est moi”.
Pot semblar que en la cita anterior hi ha un reconeixement sincer dels errors. No. La sinceritat els hauria dut a l’autoexclusió dels propers òrgans directius i no ho fan. Al contrari, i ho deixen clar en un altre paràgraf extraordinàriament significatiu:
(...) lo importante no es señalar quién haya podido equivocarse; esos errores, en mayor o menor medida, y por acción o por omisión, ya forman parte de nuestra trayectoria colectiva.
Ara sí que en el “nosaltres” hi volen els que durant anys han estat marginats i exclosos. Els errors són “nostres”, de tots, per tant no podem parlar de persones, no podem identificar responsables, perquè ho som tots. Ens obliguen a oblidar-nos de qui s’ha equivocat, amb la intenció de continuar dirigint els errors del futur. Aquesta actitud exigeix la creació d’un concepte nou que algun filòsof hauria d’estudiar. En podríem dir "l’ètica de la irresponsabilitat", que inspira l’actuació dels responsables que es declaren irresponsables de les catàstrofes que podien haver evitat, abans d’intentar continuar ocupant llocs de responsabilitat.
En el document hi ha la denuncia inútil dels "poders no democràtics que pretenen imposar els seus privilegis i la seva moral a tota la societat". És inútil perquè alguns dels signants del document s’han sotmès a aquests poders des del govern i els han convidat -i festejat- unes quantes vegades a La Moncloa. També denuncien el retorn als egoismes nacionals, ells, que s’han passat els últims sis anys (des que van encunyar l’eslògan “Gobierno de España”) alimentant l’egoisme estèril del nacionalisme espanyol.
En el document hi ha, només faltaria, una declaració programàtica: la potenciació del treball i del capital intel·lectual, la reforma fiscal integral, el combat del frau…
En la crisis, hemos de reforzar el compromiso que los socialistas hemos mostrado siempre con los más débiles, con los trabajadores y las mujeres, y volcar, además, toda nuestra energía en rescatar a los jóvenes de la discriminación laboral y social que sufren.
La pregunta innocent davant tanta impertinència és “vostès han governat els últims vuit anys i podien haver fet tot això, no?
En el document també es reivindiquen els encerts –n’hi ha hagut, esclar-. I s’insisteix en una “auténtica revolución en derechos civiles” (he de confessar que no entenc què són els drets civils actualment: ¿els que no són militars, o religiosos…? no ho sé). En aquest cas, el problema és que aquesta presumpta revolució s’ha fet en un marc erroni: el liberalisme moral. Sospito que quan diuen drets civils volen dir drets individuals. És a dir han ajudat a Thatcher i a Reagan en la seva creuada a favor de l’individualisme radical i ferotge, sense compassió. Ja he escrit moltes vegades que la crisi actual s’ha gestat en el cultiu creuat del liberalisme econòmic i del liberalisme moral.
En aquestes circumstàncies i en coherència amb tot el que he escrit durant els últims catorze mesos en un bloc on, en comptes de parlar de política de partits, m’hauria agradat reflexionar i dialogar sobre cultura i ensenyament, el que s’escau és dir adéu, amb respecte, amb afecte a les persones, ple de dubtes, fins i tot amb el desig de estar equivocat.
Continuo pensant que és imprescindible un partit socialdemòcrata català. Després de constatar la impossibilitat d’un PSC nou, a alguns només ens queda l’esperança d’un partit nou. Em consta que hi ha molta gent que el desitja perquè el necessita. ¿Serà possible en un temps de desmantellament dels principis de la política i de descrèdit induït dels polítics? ¿Serà possible en un temps en què el pensament socialdemòcrata troba tan poques oportunitats de desenvolupar-se i d’aplicar-se? Ha de ser possible.
Era ingenu esperar que el Congrés fos una altra cosa, ja ho sé. De fet, la història dels vuit últims anys és la de la perpetuació dels responsables dels errors reconeguts, una paradoxa sobre la qual tornaré més endavant.
És dolorós veure com una organització que ha fet aportacions tan substancials a la restauració de la democràcia espanyola i a la vertebració del catalanisme, ara sigui un mecanisme rovellat incapaç de generar aportacions polítiques efectives en un moment de crisi econòmica greu, que s’està aprofitant per teixir la segona fase de la reforma conservadora radical a Europa i als EEUU –el somni de Reagan i Thatcher- i, a Espanya, per enderrocar l’Estat Constitucional i substituir-lo per un Estat Nacional –el somni de José Antonio Primo de Rivera-.
I més dolorós és veure com molts companys de molt temps –alguns amics- se sotmeten a les imposicions -que critiquen privadament- dels responsables de la catàstrofe que no han perdut el poder i col·laboren en una presumpta renovació que saben que no és real.
A tot això s’hi afegeix la submissió a un PSOE que és incapaç de generar alternatives a un model caducat (liderat per Rubalcaba) o a un altre cosa (liderada per Chacón) –no es pot parlar de model- que és la responsable principal de la derrota política i moral del socialisme espanyol. El fet que les úniques candidatures amb possibilitats de dirigir del PSOE siguin aquestes dues és l’exemple clau de la seva obsolescència. El PSOE té un problema molt greu si els candidats a liderar-lo són els dos grans derrotats en les últimes eleccions, a Espanya i a Catalunya. Es podria arribar a parlar de falta de respecte als electors.
Hi ha un document que permet fer-se una idea de la incongruència radical de les persones que volen continuar dominant el PSOE. És “Mucho PSOE por hacer” (producte evident de la marca propagandística que sempre acompanya Carme Chacón). Només comentaré tres fragments:
(...) los socialistas nos hemos ido dejando parte de nuestra credibilidad en el camino. Cuando tardamos en reconocer y llamar a la situación económica con el mismo nombre que la llamaban los ciudadanos, perdimos ante ellos buena parte de nuestro crédito. Cuando aplicamos, ciertamente obligados, políticas contra la crisis ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores, perdimos otra parte de nuestro crédito. Más aún cuando no fuimos capaces de equilibrar los esfuerzos y sacrificios que dichas políticas imponían a los sectores más débiles de nuestra sociedad con la carga fiscal que debería haberse exigido a los más poderosos. También hemos dejado una parte de nuestro crédito cuando hemos justificado la limitación de nuestras prácticas democráticas internas con el argumento de las dificultades a las que nos enfrentábamos, en lugar de ver en la amplia participación de los militantes una vía de solución a nuestros problemas (…)
Fixem-nos que en aquest fragment es construeix un “nosaltres” que no només se separa de la ciutadania, sinó que exclou també els militants del partit. És a dir, afirmen que “nosaltres, els socialistes” no hem escoltat els militants socialistes. Sense voler-ho mostren l’arrel del problema: una cúpula que ho ha volgut controlar i dominar tot, que ha aniquilat el pensament crític i que s’ha apropiat de la identitat del Partit: “L’État c’est moi”.
Pot semblar que en la cita anterior hi ha un reconeixement sincer dels errors. No. La sinceritat els hauria dut a l’autoexclusió dels propers òrgans directius i no ho fan. Al contrari, i ho deixen clar en un altre paràgraf extraordinàriament significatiu:
(...) lo importante no es señalar quién haya podido equivocarse; esos errores, en mayor o menor medida, y por acción o por omisión, ya forman parte de nuestra trayectoria colectiva.
Ara sí que en el “nosaltres” hi volen els que durant anys han estat marginats i exclosos. Els errors són “nostres”, de tots, per tant no podem parlar de persones, no podem identificar responsables, perquè ho som tots. Ens obliguen a oblidar-nos de qui s’ha equivocat, amb la intenció de continuar dirigint els errors del futur. Aquesta actitud exigeix la creació d’un concepte nou que algun filòsof hauria d’estudiar. En podríem dir "l’ètica de la irresponsabilitat", que inspira l’actuació dels responsables que es declaren irresponsables de les catàstrofes que podien haver evitat, abans d’intentar continuar ocupant llocs de responsabilitat.
En el document hi ha la denuncia inútil dels "poders no democràtics que pretenen imposar els seus privilegis i la seva moral a tota la societat". És inútil perquè alguns dels signants del document s’han sotmès a aquests poders des del govern i els han convidat -i festejat- unes quantes vegades a La Moncloa. També denuncien el retorn als egoismes nacionals, ells, que s’han passat els últims sis anys (des que van encunyar l’eslògan “Gobierno de España”) alimentant l’egoisme estèril del nacionalisme espanyol.
En el document hi ha, només faltaria, una declaració programàtica: la potenciació del treball i del capital intel·lectual, la reforma fiscal integral, el combat del frau…
En la crisis, hemos de reforzar el compromiso que los socialistas hemos mostrado siempre con los más débiles, con los trabajadores y las mujeres, y volcar, además, toda nuestra energía en rescatar a los jóvenes de la discriminación laboral y social que sufren.
La pregunta innocent davant tanta impertinència és “vostès han governat els últims vuit anys i podien haver fet tot això, no?
En el document també es reivindiquen els encerts –n’hi ha hagut, esclar-. I s’insisteix en una “auténtica revolución en derechos civiles” (he de confessar que no entenc què són els drets civils actualment: ¿els que no són militars, o religiosos…? no ho sé). En aquest cas, el problema és que aquesta presumpta revolució s’ha fet en un marc erroni: el liberalisme moral. Sospito que quan diuen drets civils volen dir drets individuals. És a dir han ajudat a Thatcher i a Reagan en la seva creuada a favor de l’individualisme radical i ferotge, sense compassió. Ja he escrit moltes vegades que la crisi actual s’ha gestat en el cultiu creuat del liberalisme econòmic i del liberalisme moral.
En aquestes circumstàncies i en coherència amb tot el que he escrit durant els últims catorze mesos en un bloc on, en comptes de parlar de política de partits, m’hauria agradat reflexionar i dialogar sobre cultura i ensenyament, el que s’escau és dir adéu, amb respecte, amb afecte a les persones, ple de dubtes, fins i tot amb el desig de estar equivocat.
Continuo pensant que és imprescindible un partit socialdemòcrata català. Després de constatar la impossibilitat d’un PSC nou, a alguns només ens queda l’esperança d’un partit nou. Em consta que hi ha molta gent que el desitja perquè el necessita. ¿Serà possible en un temps de desmantellament dels principis de la política i de descrèdit induït dels polítics? ¿Serà possible en un temps en què el pensament socialdemòcrata troba tan poques oportunitats de desenvolupar-se i d’aplicar-se? Ha de ser possible.
divendres, de desembre 02, 2011
Senyors delegats del PSC ¿començaran el Congrés amb el vot decidit?
¿N’estan segurs, els protagonistes del presumpte procés de renovació del PSC, que la societat segueix amb interès el pròleg del seu congrés i alimenta expectatives que el dia 18 de desembre marqui el començament d’una etapa realment nova en la política catalana?
¿No s’han adonat que només està creixent la moral dels adversaris davant la manifestació palesa d’una tossuderia que pretén garantir el manteniment del stato quo pagant el preu de la ruptura definitiva de la sintonia amb una part important dels ciutadans de Catalunya i especialment dels que es consideren (ens considerem) socialdemòcrates?
¿No se’ls ha acudit de pensar que estan davant de l’última oportunitat de recuperació de la solvència perduda d’un partit que en el passat va (co)liderar la construcció d’una Catalunya integradora i admirada, però que ara, extraviat, és vist com una part del problema per sortir de la crisi econòmica, social, cultural i de valors que ens aclapara?
El PSC hauria de ser l’instrument adaptat a la realitat del segle XXI per convertir les idees socialdemòcrates noves en propostes i accions polítiques efectives. Des de l’any 2003 els ciutadans han enviat senyals, cada cop més diàfans i contundents, a uns responsables que construïen uns discursos (liberals), que mantenien unes relacions (“perilloses”), que feien ostentació d’unes actituds (prepotents) i que impulsaven i defensaven unes polítiques (impròpies). La resposta d’aquests responsables ha estat doble: la ignorància dels senyals i la defensa aferrissada de discursos, relacions, actituds i polítiques.
Les idees socialdemòcrates noves s’obriran camí i buscaran dialogar una vegada més amb el pensament democratacristià nou. Una altra cosa és l’instrument que les assumirà i les convertirà en projecte i acció política. A Catalunya hi ha tres alternatives: el PSC, una CiU que ja està movent-se per atraure les persones que poden centrar-la, i un partit nou –una iniciativa possible.
Avui opino que la primera de les tres alternatives és la més improbable. El pròleg del Congrés convida a canviar de canal.
Primer i sobretot perquè ningú no demostra haver estudiat a fons la realitat i estar construint les línies generals de la diagnosi dels problemes principals i de les propostes que s’han d’oferir des de l’oposició. No s’hi val a dir que s’està resolent una qüestió interna. S’està definint una estructura, finançada en part per molts diners públics, que només tindrà sentit si es converteix en el motor que col•labora en la solució dels problemes gravíssims que afecten una part considerable de ciutadans.
En segon lloc, perquè aparentment no hi ha candidatures, sinó candidats. És a dir, es menyspreen idees i equips i només es mostren persones.
En tercer lloc perquè fa la impressió que, una vegada més, tot està decidit i decantat cap als sectors responsables de la catàstrofe. M’adono que encara em quedava un pols d’ingenuïtat perquè desitjava assistir (des de fora) a un debat transparent en un congrés on els delegats, en un exercici d’obertura intel•lectual –i moral-, escoltessin amb atenció les propostes de les candidatures, les debatessin a fons i votessin la més solvent. He de confessar que m’han decebut els posicionaments públics, precipitats, dels alcaldes de Tarragona, de Granollers, de Pineda, de l’alcaldessa de Santa Coloma o del primer secretari de la Federació de Barcelona (fora que no formin part de les candidatures i jo ho ignori). En comptes de convidar a escoltar les propostes, ja anuncien el vot, en una actitud que s’assembla a la llei de l’Oest: primer escullo i després escolto.
Encara em resulten més estranyes les manifestacions dels que ja tenen el vot decidit, després de llegir el discurs més nou, més ple de veritat i més estimulant de tot aquest procés, el de Martín Miralles (1). Senyor Ballesteros, senyor Amor, senyor Mayoral, senyora Parlón, senyor Martí ¿de debò que no dedicaran ni un minut a pensar que potser el senyor Miralles té raó i que el seu vot hauria de ser un altre? ¿de debò que diguin el que diguin , passi el que passi, en el Congrés vostès t’entossudiran en el seu vot? ¿No troben que seria inacceptable, avui dia, amb tot el que ha passat, que tots els delegats comencessin el Congrés sabent què votaran?
Al PSC és l’hora d’exigir mirades noves, paraules vives, oïdes innocents i persones amb autoritat moral. Si no, la socialdemocràcia catalana trobarà un altre camí.
(1) https://www.facebook.com/notes/més-psc/discurs-de-mart%C3%ADn-miralles-a-lacte-de-suport-al-candidat-joan-ignasi-elena-trans/331812080165904
¿No s’han adonat que només està creixent la moral dels adversaris davant la manifestació palesa d’una tossuderia que pretén garantir el manteniment del stato quo pagant el preu de la ruptura definitiva de la sintonia amb una part important dels ciutadans de Catalunya i especialment dels que es consideren (ens considerem) socialdemòcrates?
¿No se’ls ha acudit de pensar que estan davant de l’última oportunitat de recuperació de la solvència perduda d’un partit que en el passat va (co)liderar la construcció d’una Catalunya integradora i admirada, però que ara, extraviat, és vist com una part del problema per sortir de la crisi econòmica, social, cultural i de valors que ens aclapara?
El PSC hauria de ser l’instrument adaptat a la realitat del segle XXI per convertir les idees socialdemòcrates noves en propostes i accions polítiques efectives. Des de l’any 2003 els ciutadans han enviat senyals, cada cop més diàfans i contundents, a uns responsables que construïen uns discursos (liberals), que mantenien unes relacions (“perilloses”), que feien ostentació d’unes actituds (prepotents) i que impulsaven i defensaven unes polítiques (impròpies). La resposta d’aquests responsables ha estat doble: la ignorància dels senyals i la defensa aferrissada de discursos, relacions, actituds i polítiques.
Les idees socialdemòcrates noves s’obriran camí i buscaran dialogar una vegada més amb el pensament democratacristià nou. Una altra cosa és l’instrument que les assumirà i les convertirà en projecte i acció política. A Catalunya hi ha tres alternatives: el PSC, una CiU que ja està movent-se per atraure les persones que poden centrar-la, i un partit nou –una iniciativa possible.
Avui opino que la primera de les tres alternatives és la més improbable. El pròleg del Congrés convida a canviar de canal.
Primer i sobretot perquè ningú no demostra haver estudiat a fons la realitat i estar construint les línies generals de la diagnosi dels problemes principals i de les propostes que s’han d’oferir des de l’oposició. No s’hi val a dir que s’està resolent una qüestió interna. S’està definint una estructura, finançada en part per molts diners públics, que només tindrà sentit si es converteix en el motor que col•labora en la solució dels problemes gravíssims que afecten una part considerable de ciutadans.
En segon lloc, perquè aparentment no hi ha candidatures, sinó candidats. És a dir, es menyspreen idees i equips i només es mostren persones.
En tercer lloc perquè fa la impressió que, una vegada més, tot està decidit i decantat cap als sectors responsables de la catàstrofe. M’adono que encara em quedava un pols d’ingenuïtat perquè desitjava assistir (des de fora) a un debat transparent en un congrés on els delegats, en un exercici d’obertura intel•lectual –i moral-, escoltessin amb atenció les propostes de les candidatures, les debatessin a fons i votessin la més solvent. He de confessar que m’han decebut els posicionaments públics, precipitats, dels alcaldes de Tarragona, de Granollers, de Pineda, de l’alcaldessa de Santa Coloma o del primer secretari de la Federació de Barcelona (fora que no formin part de les candidatures i jo ho ignori). En comptes de convidar a escoltar les propostes, ja anuncien el vot, en una actitud que s’assembla a la llei de l’Oest: primer escullo i després escolto.
Encara em resulten més estranyes les manifestacions dels que ja tenen el vot decidit, després de llegir el discurs més nou, més ple de veritat i més estimulant de tot aquest procés, el de Martín Miralles (1). Senyor Ballesteros, senyor Amor, senyor Mayoral, senyora Parlón, senyor Martí ¿de debò que no dedicaran ni un minut a pensar que potser el senyor Miralles té raó i que el seu vot hauria de ser un altre? ¿de debò que diguin el que diguin , passi el que passi, en el Congrés vostès t’entossudiran en el seu vot? ¿No troben que seria inacceptable, avui dia, amb tot el que ha passat, que tots els delegats comencessin el Congrés sabent què votaran?
Al PSC és l’hora d’exigir mirades noves, paraules vives, oïdes innocents i persones amb autoritat moral. Si no, la socialdemocràcia catalana trobarà un altre camí.
(1) https://www.facebook.com/notes/més-psc/discurs-de-mart%C3%ADn-miralles-a-lacte-de-suport-al-candidat-joan-ignasi-elena-trans/331812080165904
dilluns, de novembre 21, 2011
Les catàstrofes demanen respostes excepcionals
Sempre és bo mantenir la calma en circumstàncies catastròfiques per intentar respostes intel•ligents. Sempre és bo evitar els impulsos instintius, que només garanteixen l’encert quan parteixen del que podríem anomenar “l’experiència de l’espècie”. Sempre és bo no reaccionar precipitadament.
Ara bé, una catàstrofe exigeix accions extraordinàries després d’haver-se produït. S’ha d’atendre els damnificats, s’ha d’iniciar el període de recuperació –que serà un temps durant el qual es treballarà d’una manera excepcional-, i s’han de demanar responsabilitats als que podien haver-la evitat.
Les respostes que s’han donat per part de les persones responsables de la direcció del PSC no es corresponen amb la dimensió formidable de la sèrie de catàstrofes que ha patit. Encara que sigui una obvietat, penso que he d’aportar algunes dades. Les més significatives, des del meu punt de vista, són les següents:
Diferència de vots entre el PSC i el PP a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 1.067.813
2011: + 204.503
El PP ha retallat la diferència en 863.310 vots.
Diferència de vots entre el PSC i CiU a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 893.352
2011: - 93.940
CiU ha retallat tota la diferència i ens ha superat, això vol dir que entre 2008 i 2011 hi ha una diferència relativa a favor seu de 987.292 vots.
Malgrat l’evidència, públicament, tot continua com si els fets haguessin sigut més o menys normals.
Cap assumpció de responsabilitats. La crisi econòmica (la fúria dels déus) és la culpable de tot. Com si no haguessin negat la crisi amb Zapatero, com si no haguessin saludat els “brots verds”, com si no haguessin donat suport a un govern insolvent, com si no haguessin votat la reforma constitucional... Ni una dimissió (un detall per a la història).
Cap missatge als damnificats, que pertanyen a tres grups: a) els ciutadans que no han pogut votar aquest PSC i que, en conseqüència s’han vist abocats a l’abstenció o al vot en blanc; b) els que, havent-lo votat, s’han trobat amb un resultat que minimitza el valor del seu vot; i c) els ciutadans de Catalunya que consideren imprescindible l’existència d’un partit socialdemòcrata solvent, que pugui ser, si és necessari, l’alternativa a CiU.
Cap anunci de plans singulars per començar la rectificació immediatament. Encara que falti poc, el Congrés hauria de ser, de facto, extraordinari i en canvi sembla que tot avança de la mateixa manera que fa un any, com si res no hagués passat, enmig de silencis intolerables (que fan sospitar maniobres amagades per mantenir el control “del poder”). No em sé de memòria els estatuts, però cap norma no hauria d’impedir un congrés excepcional, que, si no és l’inici d’una catarsi i d’un temps radicalment nou, pot ser una rèplica de la catàstrofe.
Una persona ha qualificat aquest blog com la carta dels desitjos impossibles d’un nàufrag. Si també resulta impossible la rectificació imprescindible del PSC, potser serà el moment de buscar un altre partit.
Ara bé, una catàstrofe exigeix accions extraordinàries després d’haver-se produït. S’ha d’atendre els damnificats, s’ha d’iniciar el període de recuperació –que serà un temps durant el qual es treballarà d’una manera excepcional-, i s’han de demanar responsabilitats als que podien haver-la evitat.
Les respostes que s’han donat per part de les persones responsables de la direcció del PSC no es corresponen amb la dimensió formidable de la sèrie de catàstrofes que ha patit. Encara que sigui una obvietat, penso que he d’aportar algunes dades. Les més significatives, des del meu punt de vista, són les següents:
Diferència de vots entre el PSC i el PP a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 1.067.813
2011: + 204.503
El PP ha retallat la diferència en 863.310 vots.
Diferència de vots entre el PSC i CiU a Catalunya en les eleccions generals
2008: + 893.352
2011: - 93.940
CiU ha retallat tota la diferència i ens ha superat, això vol dir que entre 2008 i 2011 hi ha una diferència relativa a favor seu de 987.292 vots.
Malgrat l’evidència, públicament, tot continua com si els fets haguessin sigut més o menys normals.
Cap assumpció de responsabilitats. La crisi econòmica (la fúria dels déus) és la culpable de tot. Com si no haguessin negat la crisi amb Zapatero, com si no haguessin saludat els “brots verds”, com si no haguessin donat suport a un govern insolvent, com si no haguessin votat la reforma constitucional... Ni una dimissió (un detall per a la història).
Cap missatge als damnificats, que pertanyen a tres grups: a) els ciutadans que no han pogut votar aquest PSC i que, en conseqüència s’han vist abocats a l’abstenció o al vot en blanc; b) els que, havent-lo votat, s’han trobat amb un resultat que minimitza el valor del seu vot; i c) els ciutadans de Catalunya que consideren imprescindible l’existència d’un partit socialdemòcrata solvent, que pugui ser, si és necessari, l’alternativa a CiU.
Cap anunci de plans singulars per començar la rectificació immediatament. Encara que falti poc, el Congrés hauria de ser, de facto, extraordinari i en canvi sembla que tot avança de la mateixa manera que fa un any, com si res no hagués passat, enmig de silencis intolerables (que fan sospitar maniobres amagades per mantenir el control “del poder”). No em sé de memòria els estatuts, però cap norma no hauria d’impedir un congrés excepcional, que, si no és l’inici d’una catarsi i d’un temps radicalment nou, pot ser una rèplica de la catàstrofe.
Una persona ha qualificat aquest blog com la carta dels desitjos impossibles d’un nàufrag. Si també resulta impossible la rectificació imprescindible del PSC, potser serà el moment de buscar un altre partit.
"El problema actual no està en la política socialdemócrata, sinó en el seu llenguatge esgotat". Tony Judt
Avui diumenge no és el dia de fer análisis. Tampoc no és el día de demanar responsabilitats. Però sí que era el día que els responsables de la catàstrofe estiguessin a l'alçada de les circumstàncies. Com escrivía l'enyorat Tony Judt, els dirigents socialdemòcrates pateixen un greu problema de llenguatge i, seguint amb el seu pensament, aquests problemes els impedeixen d'adonar-se de la realitat i, conseqüentment, de buscar la resposta necessària.
El PP ha guanyat perquè el PSOE i el PSC han perdut. La realitat és que a Catalunya hem perdut més de 750.000 vots, el 45% dels electors del 2008 no ens han renovat la confiança i, amb això, hem restat força als que ens han votat. L'ètica, l moral i la política exigien una resposta ben diferent de la que hem hagut d'escoltar. Avui, els resonsables encara estan submergits en l'error, en la falta de llenguatge.
A partir de demà és imprescindible un canvi de rumb, un canvi radical.
El PP ha guanyat perquè el PSOE i el PSC han perdut. La realitat és que a Catalunya hem perdut més de 750.000 vots, el 45% dels electors del 2008 no ens han renovat la confiança i, amb això, hem restat força als que ens han votat. L'ètica, l moral i la política exigien una resposta ben diferent de la que hem hagut d'escoltar. Avui, els resonsables encara estan submergits en l'error, en la falta de llenguatge.
A partir de demà és imprescindible un canvi de rumb, un canvi radical.
dijous, de novembre 10, 2011
Un vídeo immoral (Nota d'urgència)
Els responsables de campanya haurien de saber que la democràcia es fonamenta en el convenciment que l'adversari també té la seva part de raó i que la seva veritat pot estar més a prop de la realitat que la nostra. Aquest convenciment és la base del respecte, una actitud que s'ha de cultivar constantment, fins i tot, si no et paguen amb la mateixa moneda.
Des d'aquest principi, una campanya electoral ha de tendir a l'argumentació constant. I argumentar no és desacreditar ni molt menys agredir.
No renuncio a cap de les meves conviccions, continuo opinant que el pensament socialdemòcrata és el que pot ajudar-nos millor a encarar la crisi, acabar de diagnosticar-la i treballar per superar-la. Però de cap manera puc acceptar que el meu partit faci i divulgui un vídeo com el que acaba de presentar.
Considero que els que no som responsables de campanya no podem callar. Aquest vídeo porta verí i els socialistes podem perdre les eleccions, però no podem malbaratar el nostre patrimoni moral. Hem de denunciar-lo i hem d'exigir la seva retirada immediata.
Malauradament, aquest fet em confirma les idees que vaig exposar la setmana passada.
Des d'aquest principi, una campanya electoral ha de tendir a l'argumentació constant. I argumentar no és desacreditar ni molt menys agredir.
No renuncio a cap de les meves conviccions, continuo opinant que el pensament socialdemòcrata és el que pot ajudar-nos millor a encarar la crisi, acabar de diagnosticar-la i treballar per superar-la. Però de cap manera puc acceptar que el meu partit faci i divulgui un vídeo com el que acaba de presentar.
Considero que els que no som responsables de campanya no podem callar. Aquest vídeo porta verí i els socialistes podem perdre les eleccions, però no podem malbaratar el nostre patrimoni moral. Hem de denunciar-lo i hem d'exigir la seva retirada immediata.
Malauradament, aquest fet em confirma les idees que vaig exposar la setmana passada.
dissabte, de novembre 05, 2011
El camí equivocat
Entre les tècniques de la Retòrica hi ha “l’argument de direcció”: Si ja hem escollit un camí, no podem tornar enrere. Sembla que és el dogma del present. Les persones elegides per administrar el bé públic són incapaces d’imaginar una alternativa a la realitat actual. No són els únics. Hi ha corporacions financeres que estan convençudes que el camí escollit continua essent el millor i faran tot el que puguin (tenen molt poder) perquè cap responsable polític gosi imaginar un canvi de rumb. Han treballat molt bé durant els últims vint anys, han aconseguit que els polítics els ajudin a desacreditar la política, han aconseguit desactivar el pensament crític que podia cultivar-se en els centres educatius, en les manifestacions artístiques i en els mitjans de comunicació i han implantat el culte a la cobdícia, al món líquid i al “jo individual” (aquell que menysté tot el que no representi un benefici propi, aquell per a qui no importa l’efecte que els seus actes tenen per als altres: el contrari al “jo moral”). Un exemple: només en aquest context s’entén l’acceptació acrítica del discurs de Steve Jobs als alumnes de la Universitat de Stanford –que aquests dies centenars de milers de persones escolten, admiren i aplaudeixen. Ara no puc analitzar exhaustivament les barbaritats que diu, només convido a pensar en l’última recomanació que fa i que encén l’auditori: Stay Hungry, stay Foolish (podríem traduir-ho de manera no literal com: no deixeu de desitjar, seguiu esbojarrats), el retrat de l’únic “valor” que té prestigi avui.
Ningú no pot negar que el PSOE, amb la complicitat d’un PSC sotmès, va canviar de rumb el maig de 2010, però esclar, el canvi de rumb no garanteix el camí correcte. Del 2006 al 2010 ens arrossegaven cap a la fallida moral, política i econòmica, vam caure-hi i vam prendre mal.
A partir d’aquell moment s’han perdut quatre grans oportunitats.
La primera era la dimissió de Rodríguez Zapatero i la formació d’un govern amb estabilitat parlamentària garantida i la màxima credibilitat europea possible. En comptes d’això es va posar el govern al servei de la redempció europea del president.
La segona era la rectificació del PSC després del missatge claríssim dels ciutadans catalans -en forma de vot- en les eleccions al Parlament de Catalunya: congrés extraordinari i exigència de canvi de rumb a Madrid. Ni una cosa, ni l’altra. Al contrari, justificació pública entusiasta de l’injustificable: la reforma de la constitució, per exemple.
La tercera era la confecció de candidatures. Òbviament, Rubalcaba sol no podia recuperar la confiança dels electors socialistes, per tant s’imposava un procés de selecció dels millors candidats possibles en cada circumscripció: persones noves, socialdemòcrates, solvents en les seves professions i amb autoritat moral. Les candidatures són continuistes. Han actuat com les Institucions financeres internacionals i les grans corporacions privades, que han premiat els responsables de la catàstrofe. La perseverança en el manteniment dels responsables de polítiques errònies és una malaltia crònica del PSOE: podríem donar-li un nom: la síndrome Bel, en homenatge a Germà Bel que després d’haver demostrat l’immens error de les polítiques d’infraestructures de les últimes dècades ha vist com ningú li feia cas i es persistia en l’error, amb gran entusiasme. El que han fet en l’àmbit educatiu n’és un altre exemple clamorós.
La quarta oportunitat era la construcció d’un discurs nou, radicalment nou, fonamentat en la veritat (qui està en el govern la coneix millor que ningú) i en un programa a mig termini d’exigència de sacrificis estructurals i conjunturals que permetessin encarar els propers anys amb més marge de maniobra. En comptes d’això, s’ha optat per un discurs vell, molt vell, caducat i, el que és pitjor, gens respectuós amb els ciutadans, perquè els fa responsables de l’apocalipsi que anuncien si guanyen “les dretes”, quan s’han dedicat els últims divuit mesos, després de culminar la revolució de l’ultraliberalisme moral, a començar l’última fase d’entronització de l’ultraliberalisme econòmic. Abraçats al PP en la ressaca de la reforma constitucional, ens miren i ens diuen que la seva parella és el diable.
Aquests errors, gravíssims des del pensament socialdemòcrata, aboquen Espanya a un futur d’augment de les desigualtats, d’hegemonia del pensament ultraliberal únic, i d’involució autonòmica.
Alguns companys em retreuen que escrigui aquestes opinions ara. Poden perjudicar els interessos del PSC, dels “meus”. Potser aquest és el problema de fons, pensar que “els meus” són el meu partit, amb la qual cosa es confon un instrument amb aquells a qui ha de servir. Els “meus” són totes les persones joves que he tingut la sort de conèixer en les meves classes, perquè, per primera vegada, temo pel seu futur. Fa anys que se’ls adula elevant-los a la categoria d’únics protagonistes del món, se’ls ha convidat als funerals del coneixement, se’ls ha repetit que podien fer-se ells mateixos, se’ls ha recomanat l’egoisme irresponsable (Stay Hungry, stay Foolish)... i ara ningú no sap com dir-los que darrere la porta hi ha el desert. Els “meus” són els aturats que han dedicat temps i recursos a aconseguir la millor formació possible (alguns han pogut demostrar-ho en les feines de les quals han estat expulsats simplement pel fet d’haver arribat els últims). Comparteixo amb ells un raonament bàsic, que cap partit incorpora en el seu programa, “repartim el treball, encara que els que tenim feina haguem de ser el vint per cent més pobres”. Els “meus” també són tots els que no compten a l’hora de dibuixar els perfils sociològics del present: les persones que prefereixen contemplar que explotar, “estar-se’n” que consumir, enraonar en viu que reaccionar als estímuls virtuals, les persones que consideren una estupidesa afirmar: és l’economia, imbècil!
Formo part del trenta per cent de ciutadans que no saben què faran el 20 N. I no me’n sento gens orgullós. M’agradaria que “els meus”, que no van aprofitar l’oportunitat de canviar el govern el maig de l’any passat, que no van impulsar la gran rectificació el novembre, que no van renovar les candidatures, s’aturin un moment, pensin que potser avancen per un camí equivocat i busquin una drecera: un canvi en el discurs, que a hores d’ara només pot ser radical: una descripció correcta i clara de la realitat, el pla de xoc dels sacrificis en favor de la comunitat i la crida a la gran rectificació socialdemòcrata.
Sóc capaç d’esborrar totes les frustracions passades, de renunciar a totes les exigències de responsabilitat, d’oblidar tots els menyspreus, si escolto el discurs nou.
Ningú no pot negar que el PSOE, amb la complicitat d’un PSC sotmès, va canviar de rumb el maig de 2010, però esclar, el canvi de rumb no garanteix el camí correcte. Del 2006 al 2010 ens arrossegaven cap a la fallida moral, política i econòmica, vam caure-hi i vam prendre mal.
A partir d’aquell moment s’han perdut quatre grans oportunitats.
La primera era la dimissió de Rodríguez Zapatero i la formació d’un govern amb estabilitat parlamentària garantida i la màxima credibilitat europea possible. En comptes d’això es va posar el govern al servei de la redempció europea del president.
La segona era la rectificació del PSC després del missatge claríssim dels ciutadans catalans -en forma de vot- en les eleccions al Parlament de Catalunya: congrés extraordinari i exigència de canvi de rumb a Madrid. Ni una cosa, ni l’altra. Al contrari, justificació pública entusiasta de l’injustificable: la reforma de la constitució, per exemple.
La tercera era la confecció de candidatures. Òbviament, Rubalcaba sol no podia recuperar la confiança dels electors socialistes, per tant s’imposava un procés de selecció dels millors candidats possibles en cada circumscripció: persones noves, socialdemòcrates, solvents en les seves professions i amb autoritat moral. Les candidatures són continuistes. Han actuat com les Institucions financeres internacionals i les grans corporacions privades, que han premiat els responsables de la catàstrofe. La perseverança en el manteniment dels responsables de polítiques errònies és una malaltia crònica del PSOE: podríem donar-li un nom: la síndrome Bel, en homenatge a Germà Bel que després d’haver demostrat l’immens error de les polítiques d’infraestructures de les últimes dècades ha vist com ningú li feia cas i es persistia en l’error, amb gran entusiasme. El que han fet en l’àmbit educatiu n’és un altre exemple clamorós.
La quarta oportunitat era la construcció d’un discurs nou, radicalment nou, fonamentat en la veritat (qui està en el govern la coneix millor que ningú) i en un programa a mig termini d’exigència de sacrificis estructurals i conjunturals que permetessin encarar els propers anys amb més marge de maniobra. En comptes d’això, s’ha optat per un discurs vell, molt vell, caducat i, el que és pitjor, gens respectuós amb els ciutadans, perquè els fa responsables de l’apocalipsi que anuncien si guanyen “les dretes”, quan s’han dedicat els últims divuit mesos, després de culminar la revolució de l’ultraliberalisme moral, a començar l’última fase d’entronització de l’ultraliberalisme econòmic. Abraçats al PP en la ressaca de la reforma constitucional, ens miren i ens diuen que la seva parella és el diable.
Aquests errors, gravíssims des del pensament socialdemòcrata, aboquen Espanya a un futur d’augment de les desigualtats, d’hegemonia del pensament ultraliberal únic, i d’involució autonòmica.
Alguns companys em retreuen que escrigui aquestes opinions ara. Poden perjudicar els interessos del PSC, dels “meus”. Potser aquest és el problema de fons, pensar que “els meus” són el meu partit, amb la qual cosa es confon un instrument amb aquells a qui ha de servir. Els “meus” són totes les persones joves que he tingut la sort de conèixer en les meves classes, perquè, per primera vegada, temo pel seu futur. Fa anys que se’ls adula elevant-los a la categoria d’únics protagonistes del món, se’ls ha convidat als funerals del coneixement, se’ls ha repetit que podien fer-se ells mateixos, se’ls ha recomanat l’egoisme irresponsable (Stay Hungry, stay Foolish)... i ara ningú no sap com dir-los que darrere la porta hi ha el desert. Els “meus” són els aturats que han dedicat temps i recursos a aconseguir la millor formació possible (alguns han pogut demostrar-ho en les feines de les quals han estat expulsats simplement pel fet d’haver arribat els últims). Comparteixo amb ells un raonament bàsic, que cap partit incorpora en el seu programa, “repartim el treball, encara que els que tenim feina haguem de ser el vint per cent més pobres”. Els “meus” també són tots els que no compten a l’hora de dibuixar els perfils sociològics del present: les persones que prefereixen contemplar que explotar, “estar-se’n” que consumir, enraonar en viu que reaccionar als estímuls virtuals, les persones que consideren una estupidesa afirmar: és l’economia, imbècil!
Formo part del trenta per cent de ciutadans que no saben què faran el 20 N. I no me’n sento gens orgullós. M’agradaria que “els meus”, que no van aprofitar l’oportunitat de canviar el govern el maig de l’any passat, que no van impulsar la gran rectificació el novembre, que no van renovar les candidatures, s’aturin un moment, pensin que potser avancen per un camí equivocat i busquin una drecera: un canvi en el discurs, que a hores d’ara només pot ser radical: una descripció correcta i clara de la realitat, el pla de xoc dels sacrificis en favor de la comunitat i la crida a la gran rectificació socialdemòcrata.
Sóc capaç d’esborrar totes les frustracions passades, de renunciar a totes les exigències de responsabilitat, d’oblidar tots els menyspreus, si escolto el discurs nou.
dilluns, d’octubre 10, 2011
O un altre PSC o un altre Partit - i 3
Fa dues setmanes, en una tertúlia radiofònica, un periodista li va dir a un polític: ja estem, de fet, en campanya electoral, per tant res del que diguis ens ho podem agafar seriosament. Hem d’esperar al dia 21 de novembre (la cita no és textual). No faig referència a aquestes paraules per denunciar-ne la barbaritat aparent, sinó per emfasitzar-les. Ha canviat el món, han empitjorat les expectatives dels ciutadans, hi ha una indefinició perillosa que pot provocar una catàstrofe social i resulta que a l’hora de decidir qui ens governa ho hem de fer en base a múltiples formes de mentida, servides amb un llenguatge buit, insolvent. No és que falli alguna cosa accessòria: fallen els pilars del Sistema.
Els saberuts gabinets de comunicació imposen “discursos que persuadeixin l’auditori”. Des del setial del presumpte coneixement de les persones aconsellen als polítics –i aquests se’ls creuen- adular-les, bressolar-les perquè s’adormin i oblidin les dificultats reals i advertir-les del perill del triomf des adversaris. I així ens veiem obligats a percebre diàfanament com es deterioren les condicions de vida de la majoria dels ciutadans –no de tots, alguns les milloren escandalosament-, a escoltar sorolls (em nego a dir-ne paraules i menys música) que pretenen enganyar-nos i a esperar l’endemà de les eleccions.
En resum, al sobirà (el poble) se li demana el vot sense un compromís solvent –allò que es farà amb aquest vot. És immoral i no té res a veure amb la democràcia.
El panorama és molt inquietant en les circumstàncies actuals en què la desacreditació dels partits polítics i de la funció pública són també una part del problema.
D’aquí venia la meva apel•lació a construir un altre PSC o un altre Partit. Era molt difícil, però no impossible. Ara ja no hi som a temps. Sembla que no hi haurà un altre Partit i el PSC està donant una imatge desoladora per als que ens hem passat tota la vida defensant-lo i, temporalment, representant-lo. L’argument fonamental continua essent vàlid: hi ha mes de cinc milions de ciutadans espanyols, un milió a Catalunya, condemnats, a priori, a l’abstenció.
Serà difícil viure els dies que falten per a les eleccions més tristes des de la restauració democràtica. Cap Partit ens presentarà una avaluació precisa de la realitat, ni ens dirà, amb paraules convincents, la veritat del què pensa fer –o tem haver de fer- en relació a les quatre problemàtiques que ens afecten més greument: l’econòmica, la institucional i política (també territorial), la de valors i la cultural.
No s’ha de ser molt intel•ligent per intuir que el 20 N pot significar una altra cosa a partir de 2011: el primer dia d’una llarga etapa neofranquista. Es derrocarà l’Espanya Constitucional i s’instaurarà l’Espanya Nacional. Es decidirà -des d’on hi haurà legitimitat democràtica per decidir- que s’ha acabat la broma del desenvolupament constitucional i que comença a tornar a ser hora de la "renacionalització". Una nova victòria dels apologistes, apòstols del sacrifici de la realitat a l’altar de la “idea d’Espanya”. Una nova derrota de Luís Cañuelo, de Manuel de la Revilla, d’Antonio Machado, de Luis Cernuda, de José María Ridao (espanyols que m’han estimulat a pensar els últims trenta anys que la seva idea d’Espanya, que jo compartia, era possible). Una nova victòria de Juan Pablo Forner, de Menéndez Pelayo, d’Ángel Ganivet, de José María Pemán, de Jon Juaristi.
Si reflexionem sobre la implicacions que aquesta amenaça possible té per a Catalunya, aquí, la preocupació hauria de ser majúscula. No m’agrada lamentar-me del passat ni plànyer-me del present, però no puc deixar de constatar una evidència paradoxal: mentre una part dels catalans –amb molt ressò als mitjans- repeteixen constantment que no en volen saber res d’Espanya –des de la indiferència, del sentiment de superioritat moral, o, pitjor, d’una aversió injustificable en democràcia-, una part cada dia més considerable d’espanyols s’ha ocupat i s’ha preocupat de Catalunya i l’ha confirmat com el “seu problema”, un problema a resoldre, que pesarà en el sentit del vot d’una minoria nombrosa.
El proper govern, del PP, té el camp abonat per a totes les iniciatives que se li acudeixin contra l’Estat Autonòmic (que és el constitucional) i, si considerem les circumstàncies d’Euskadi, la víctima -única i propiciatòria- serà Catalunya. I quan la crisi provoqui -o culmini- la segona recaiguda, cap fórmula del pensament independentista -l'únic que articula un discurs versemblant sobre el futur català- serà possible en els propers vuit anys (la pròpia essència de l’independentisme intel•ligent és l’europeisme i Europa, ara, no es pot permetre aquest front).
Davant d’aquest perill, altre cop la mirada ha d’apuntar al PSC. Més ben dit, al PSC, al govern de la Generalitat i a la coalició que té la majoria al Parlament de Catalunya. Estan obligats a entendre’s i a donar senyals inequívocs de disposició a l’entesa –fins i tot, abans del 20 N-. Des del meu punt de vista és imprescindible que, entre els dos, arribin als 35 diputats a Madrid (en això, podem fer-hi molt els ciutadans) i que Iniciativa i Esquerra facin el millor resultat possible. Després de les eleccions veurem que el PSOE es mostra disposat a pactar amb el PP (en una reedició de les “componendas” –no trobo una bona traducció al català d’aquesta paraula- entre Cánovas i Sagasta). Ja n’hem tingut dos tastos, amargants per les formes i els continguts: la reforma constitucional i la cessió de la base de Rota. El PSC haurà de dir no a l’envestida neofranquista. Haurà de dir no al PSOE en qüestions territorials. Haurà d’ajudar a construir el “poder de Catalunya”, i el model que pot enfortir més aquest poder és un pacte conjuntural (a dos o tres anys, prorrogables) que porti a un govern de concentració català (no uso l’adjectiu nacional per subratllar la necessitat integradora). El considero imprescindible i penso que s’hauria de fer abans dels primers acords a Madrid, que arribaran molt aviat.
Durant aquests dos o tres anys, els socialdemòcrates hauríem de portar la paraula “progrés” als laboratoris d’anàlisi i reformulació i, en el pacte, treballar amb tres paraules que poden conduir a un acord eficaç: la perfectibilitat, la solidaritat i el respecte.
En aquest escenari, no hi pot fer res un nou Partit –tant de bo es pogués constituir un Think Tank que el fes possible si es considera necessari-, però sí que hi pot fer molt un nou PSC, del qual, de moment, se’n veuen pocs senyals esperançadors.
Els saberuts gabinets de comunicació imposen “discursos que persuadeixin l’auditori”. Des del setial del presumpte coneixement de les persones aconsellen als polítics –i aquests se’ls creuen- adular-les, bressolar-les perquè s’adormin i oblidin les dificultats reals i advertir-les del perill del triomf des adversaris. I així ens veiem obligats a percebre diàfanament com es deterioren les condicions de vida de la majoria dels ciutadans –no de tots, alguns les milloren escandalosament-, a escoltar sorolls (em nego a dir-ne paraules i menys música) que pretenen enganyar-nos i a esperar l’endemà de les eleccions.
En resum, al sobirà (el poble) se li demana el vot sense un compromís solvent –allò que es farà amb aquest vot. És immoral i no té res a veure amb la democràcia.
El panorama és molt inquietant en les circumstàncies actuals en què la desacreditació dels partits polítics i de la funció pública són també una part del problema.
D’aquí venia la meva apel•lació a construir un altre PSC o un altre Partit. Era molt difícil, però no impossible. Ara ja no hi som a temps. Sembla que no hi haurà un altre Partit i el PSC està donant una imatge desoladora per als que ens hem passat tota la vida defensant-lo i, temporalment, representant-lo. L’argument fonamental continua essent vàlid: hi ha mes de cinc milions de ciutadans espanyols, un milió a Catalunya, condemnats, a priori, a l’abstenció.
Serà difícil viure els dies que falten per a les eleccions més tristes des de la restauració democràtica. Cap Partit ens presentarà una avaluació precisa de la realitat, ni ens dirà, amb paraules convincents, la veritat del què pensa fer –o tem haver de fer- en relació a les quatre problemàtiques que ens afecten més greument: l’econòmica, la institucional i política (també territorial), la de valors i la cultural.
No s’ha de ser molt intel•ligent per intuir que el 20 N pot significar una altra cosa a partir de 2011: el primer dia d’una llarga etapa neofranquista. Es derrocarà l’Espanya Constitucional i s’instaurarà l’Espanya Nacional. Es decidirà -des d’on hi haurà legitimitat democràtica per decidir- que s’ha acabat la broma del desenvolupament constitucional i que comença a tornar a ser hora de la "renacionalització". Una nova victòria dels apologistes, apòstols del sacrifici de la realitat a l’altar de la “idea d’Espanya”. Una nova derrota de Luís Cañuelo, de Manuel de la Revilla, d’Antonio Machado, de Luis Cernuda, de José María Ridao (espanyols que m’han estimulat a pensar els últims trenta anys que la seva idea d’Espanya, que jo compartia, era possible). Una nova victòria de Juan Pablo Forner, de Menéndez Pelayo, d’Ángel Ganivet, de José María Pemán, de Jon Juaristi.
Si reflexionem sobre la implicacions que aquesta amenaça possible té per a Catalunya, aquí, la preocupació hauria de ser majúscula. No m’agrada lamentar-me del passat ni plànyer-me del present, però no puc deixar de constatar una evidència paradoxal: mentre una part dels catalans –amb molt ressò als mitjans- repeteixen constantment que no en volen saber res d’Espanya –des de la indiferència, del sentiment de superioritat moral, o, pitjor, d’una aversió injustificable en democràcia-, una part cada dia més considerable d’espanyols s’ha ocupat i s’ha preocupat de Catalunya i l’ha confirmat com el “seu problema”, un problema a resoldre, que pesarà en el sentit del vot d’una minoria nombrosa.
El proper govern, del PP, té el camp abonat per a totes les iniciatives que se li acudeixin contra l’Estat Autonòmic (que és el constitucional) i, si considerem les circumstàncies d’Euskadi, la víctima -única i propiciatòria- serà Catalunya. I quan la crisi provoqui -o culmini- la segona recaiguda, cap fórmula del pensament independentista -l'únic que articula un discurs versemblant sobre el futur català- serà possible en els propers vuit anys (la pròpia essència de l’independentisme intel•ligent és l’europeisme i Europa, ara, no es pot permetre aquest front).
Davant d’aquest perill, altre cop la mirada ha d’apuntar al PSC. Més ben dit, al PSC, al govern de la Generalitat i a la coalició que té la majoria al Parlament de Catalunya. Estan obligats a entendre’s i a donar senyals inequívocs de disposició a l’entesa –fins i tot, abans del 20 N-. Des del meu punt de vista és imprescindible que, entre els dos, arribin als 35 diputats a Madrid (en això, podem fer-hi molt els ciutadans) i que Iniciativa i Esquerra facin el millor resultat possible. Després de les eleccions veurem que el PSOE es mostra disposat a pactar amb el PP (en una reedició de les “componendas” –no trobo una bona traducció al català d’aquesta paraula- entre Cánovas i Sagasta). Ja n’hem tingut dos tastos, amargants per les formes i els continguts: la reforma constitucional i la cessió de la base de Rota. El PSC haurà de dir no a l’envestida neofranquista. Haurà de dir no al PSOE en qüestions territorials. Haurà d’ajudar a construir el “poder de Catalunya”, i el model que pot enfortir més aquest poder és un pacte conjuntural (a dos o tres anys, prorrogables) que porti a un govern de concentració català (no uso l’adjectiu nacional per subratllar la necessitat integradora). El considero imprescindible i penso que s’hauria de fer abans dels primers acords a Madrid, que arribaran molt aviat.
Durant aquests dos o tres anys, els socialdemòcrates hauríem de portar la paraula “progrés” als laboratoris d’anàlisi i reformulació i, en el pacte, treballar amb tres paraules que poden conduir a un acord eficaç: la perfectibilitat, la solidaritat i el respecte.
En aquest escenari, no hi pot fer res un nou Partit –tant de bo es pogués constituir un Think Tank que el fes possible si es considera necessari-, però sí que hi pot fer molt un nou PSC, del qual, de moment, se’n veuen pocs senyals esperançadors.
dilluns, de setembre 26, 2011
O un altre PSC o un altre Partit - 2
No recordo qui va escriure que és millor una esquerra reflexiva que una esquerra indignada. Em sembla un bon pensament. La indignació pot convertir-se en la nova coartada –l’enèsima- per no assumir responsabilitats. La democràcia es fonamenta en la voluntat dels ciutadans, per tant, en últim terme, som els ciutadans els responsables dels nostres governs. La indignació ens pot consolar, però té un efecte secundari negatiu: no és el millor estat per analitzar, per destriar, per avaluar, per decidir. Per fer tot això és imprescindible la reflexió i la millor reflexió és la que es fonamenta en la serenitat, en el respecte i en l’estudi sense apriorismes.
És veritat que vivim un temps que ens inunda de motius per a la perplexitat. Entre aquests motius no hi ha la incertesa, perquè la incertesa és senyal de vida i causa de llibertat. Resulta molt poc atractiu un futur cert. El que provoca perplexitat és la indefinició. La incapacitat de trobar els factors que defineixen el present, perquè el present sí que el podem conèixer bé i en podem fer la “foto-fixa” per analitzar-lo a fons, ja com a passat immediat.
Moltes veus denuncien que la política s’hagi sotmès als “mercats”. D’acord amb el que acabo d’escriure, s’hauria de precisar el retret. Massa governants han renunciat a conèixer la realitat -de fet l’han abandonada, han construït un núvol d’adulacions i combats que té poc a veure amb el que estan vivint els ciutadans-. Al meu entendre, no estan sotmesos ara, amb la crisi, sinó que porten molts anys sense observar la realitat o adequant-la a la seva fantasia. A Espanya, especialment (inclosa Catalunya). Quan podíem tenir la millor educació, quan podíem invertir més diners en la sanitat per homologar-nos a Europa, quan podíem resoldre l’atur estructural, quan podíem fer la reforma fiscal imprescindible per a les nostres aspiracions de benestar i perseguir el frau... quan podíem adonar-nos que l’Alta Velocitat no era un gran negoci o que el finançament local no podia basar-se en la construcció o que l’Estat Autonòmic era un bé a preservar, massa governants van dedicar-se a la pràctica de la banalitat i de la buidor.
El memorial de greuges dels ciutadans espanyols pot ser molt més gran, però vull agafar el fil d’aquesta sèrie de comentaris que plantegen la necessitat d’un nou PSC o d’un nou Partit.
Si la meva anàlisi és certa i si hi afegim que molts estudis coincideixen que en aquest moment hi pot haver entre quatre i cinc milions de persones de pensament socialdemòcrata que no tenen a qui votar (un milió a Catalunya), quina hauria de ser la resposta del PSC?
Tinc la tendència a dibuixar escenaris possibles, m’ajuden a pensar críticament. El PSC podria prioritzar les eleccions del 20 N (oblidar-se temporalment del seu congrés) i convocar tothom, especialment les persones més preparades a formular la millor diagnosi possible dels últims quatre anys. Podria adonar-se que ha comès errors d’una magnitud tan gran que exigeixen canvis programàtics i canvis de persones. Podria buscar les persones idònies, amb un bon coneixement de la realitat, amb capacitat de confrontació dialèctica respectuosa i, sobretot, amb autoritat moral i amb el compromís de dir la veritat. Amb aquestes persones es poden construir unes candidatures ben diferents –homes i dones que afirmin amb credibilitat que seran lleials als electors, no a l’executiva del partit (no proposo uns representants que “vagin a la seva”, sinó que siguin sempre la veu de qui els ha votat –avui dia hi ha mecanismes per estar ben a prop dels ciutadans). I podria fer saber que fa tot això.
El que estem coneixent no té res a veure amb aquest escenari. Més aviat dóna la impressió que tots els moviments responen a una doble convicció i a una necessitat: la convicció que les coses s’han fet bé i que els ciutadans som desagraïts i la necessitat de mantenir un lloc de treball.
Quina immensa tristesa. El PSC que tantes vegades ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies ara malbarata el seu crèdit i deixa un milió de persones sense empara. El futur de la socialdemocràcia catalana ha de dependre d’aquesta estructura? Ho poso en dubte. Hi ha temps per rectificar? Sí I per construir una alternativa solvent? Tant de bo.
És veritat que vivim un temps que ens inunda de motius per a la perplexitat. Entre aquests motius no hi ha la incertesa, perquè la incertesa és senyal de vida i causa de llibertat. Resulta molt poc atractiu un futur cert. El que provoca perplexitat és la indefinició. La incapacitat de trobar els factors que defineixen el present, perquè el present sí que el podem conèixer bé i en podem fer la “foto-fixa” per analitzar-lo a fons, ja com a passat immediat.
Moltes veus denuncien que la política s’hagi sotmès als “mercats”. D’acord amb el que acabo d’escriure, s’hauria de precisar el retret. Massa governants han renunciat a conèixer la realitat -de fet l’han abandonada, han construït un núvol d’adulacions i combats que té poc a veure amb el que estan vivint els ciutadans-. Al meu entendre, no estan sotmesos ara, amb la crisi, sinó que porten molts anys sense observar la realitat o adequant-la a la seva fantasia. A Espanya, especialment (inclosa Catalunya). Quan podíem tenir la millor educació, quan podíem invertir més diners en la sanitat per homologar-nos a Europa, quan podíem resoldre l’atur estructural, quan podíem fer la reforma fiscal imprescindible per a les nostres aspiracions de benestar i perseguir el frau... quan podíem adonar-nos que l’Alta Velocitat no era un gran negoci o que el finançament local no podia basar-se en la construcció o que l’Estat Autonòmic era un bé a preservar, massa governants van dedicar-se a la pràctica de la banalitat i de la buidor.
El memorial de greuges dels ciutadans espanyols pot ser molt més gran, però vull agafar el fil d’aquesta sèrie de comentaris que plantegen la necessitat d’un nou PSC o d’un nou Partit.
Si la meva anàlisi és certa i si hi afegim que molts estudis coincideixen que en aquest moment hi pot haver entre quatre i cinc milions de persones de pensament socialdemòcrata que no tenen a qui votar (un milió a Catalunya), quina hauria de ser la resposta del PSC?
Tinc la tendència a dibuixar escenaris possibles, m’ajuden a pensar críticament. El PSC podria prioritzar les eleccions del 20 N (oblidar-se temporalment del seu congrés) i convocar tothom, especialment les persones més preparades a formular la millor diagnosi possible dels últims quatre anys. Podria adonar-se que ha comès errors d’una magnitud tan gran que exigeixen canvis programàtics i canvis de persones. Podria buscar les persones idònies, amb un bon coneixement de la realitat, amb capacitat de confrontació dialèctica respectuosa i, sobretot, amb autoritat moral i amb el compromís de dir la veritat. Amb aquestes persones es poden construir unes candidatures ben diferents –homes i dones que afirmin amb credibilitat que seran lleials als electors, no a l’executiva del partit (no proposo uns representants que “vagin a la seva”, sinó que siguin sempre la veu de qui els ha votat –avui dia hi ha mecanismes per estar ben a prop dels ciutadans). I podria fer saber que fa tot això.
El que estem coneixent no té res a veure amb aquest escenari. Més aviat dóna la impressió que tots els moviments responen a una doble convicció i a una necessitat: la convicció que les coses s’han fet bé i que els ciutadans som desagraïts i la necessitat de mantenir un lloc de treball.
Quina immensa tristesa. El PSC que tantes vegades ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies ara malbarata el seu crèdit i deixa un milió de persones sense empara. El futur de la socialdemocràcia catalana ha de dependre d’aquesta estructura? Ho poso en dubte. Hi ha temps per rectificar? Sí I per construir una alternativa solvent? Tant de bo.
dimecres, de setembre 14, 2011
O un altre PSC o un altre Partit - 1
La nota anterior d’aquest Blog permet entendre la meva profunda decepció pel vot del PSC en la reforma constitucional. És molt dolorós veure com persones amb qui has compartit projecte, derrotes i victòries, confonen responsabilitat amb submissió i s’avenen a prendre una decisió precipitada que pot afectar greument les persones de classe mitjana i baixa, les generacions joves, i també el futur de l’autogovern de Catalunya.
Ja fa temps que els representants del PSC i molts d’altres parlamentaris socialistes haurien d’haver exigit la dimissió de Zapatero, però han acceptat que el pensament vagi per una banda i les resolucions per una altra. S’han avingut a propostes contradictòries i absurdes, i s’han contagiat d’una de les pitjors malalties de la política actual, el convenciment que tot és líquid i virtual i que, en conseqüència, només s’ha de flotar (ni tan sols nedar) i només s’han de fer gestos per resoldre uns problemes (els derivats de la bogeria del gran Casino en què s’han convertit “els mercats”) o dir paraules per “consolar” els veritables afectats –els aturats i les persones que encara tenen moral per destinar els seus recursos econòmics a la mal anomenada economia real (mal anomenada, perquè li sobra l’adjectiu; l’economia que no és real és economia? –haurem de seguir la pista del significat de la paraula).
El que comento representa la part visible d’una irresponsabilitat estructural. Si el món ha canviat i si vivim una crisi greu, un partit socialdemòcrata hauria d’organitzar-se d’una manera radicalment nova, per fer la millor anàlisi possible de la realitat, per arribar a definir unes propostes viables que salvaguardin els poders democràtics i que defensin els bens col•lectius –aconseguits gràcies als sacrificis de molts homes i dones- i per seleccionar aquelles persones solvents i preparades que, per la seva credibilitat i trajectòria, poden garantir-ne l’execució. Això ho hauria d’haver fet fa temps però molt més ara, que estem en període (pre)electoral.
Sense crueltat, amb respecte, també hauria estat imprescindible substituir els representants que no han sabut trobar solucions a les problemàtiques que havien de combatre.
En comptes d’això, ens trobem amb una elecció acrítica de la cap de llista, amb moviments que només tenen a veure amb qüestions internes (la “lluita pel poder”) i amb uns missatges que no es corresponen en absolut al temps que vivim.
(Una nota com la que avui publica Le Monde és impensable al PSC: Premier débat PS : six candidats attendus sur la crise. Les socialistes seront jeudi au débat France 2-"Le Monde". Leurs propositions face à la crise seront determinantes).
A quina conclusió hem d'arribar? Si fos que ens trobem davant d’un Partit que no s’adona que s’arrisca a perdre prop d’un milió de vots respecte les últimes eleccions i que, en conseqüència, els perdrà, potser no seria preocupant.
Però no és aquesta la conclusió, sinó una altra molt més dura: A Catalunya, ara, hi ha un milió de ciutadans que després de comprovar amb perplexitat que es quedaven sense representants en el poder legislatiu i executiu, es queden sense partit a qui votar (a la resta d’Espanya, el nombre pot superar els tres milions).
El centre de la política socialdemòcrata són els ciutadans i els partits han de saber estar a la seva alçada. El PSC, ara, no hi està. Ha abandonat els seus.
Per això és pertinent una pregunta: si no és possible un altre PSC, no s’hauria d’intentar promoure un altre Partit Socialdemòcrata Català (amb accent europeu)?
Ja fa temps que els representants del PSC i molts d’altres parlamentaris socialistes haurien d’haver exigit la dimissió de Zapatero, però han acceptat que el pensament vagi per una banda i les resolucions per una altra. S’han avingut a propostes contradictòries i absurdes, i s’han contagiat d’una de les pitjors malalties de la política actual, el convenciment que tot és líquid i virtual i que, en conseqüència, només s’ha de flotar (ni tan sols nedar) i només s’han de fer gestos per resoldre uns problemes (els derivats de la bogeria del gran Casino en què s’han convertit “els mercats”) o dir paraules per “consolar” els veritables afectats –els aturats i les persones que encara tenen moral per destinar els seus recursos econòmics a la mal anomenada economia real (mal anomenada, perquè li sobra l’adjectiu; l’economia que no és real és economia? –haurem de seguir la pista del significat de la paraula).
El que comento representa la part visible d’una irresponsabilitat estructural. Si el món ha canviat i si vivim una crisi greu, un partit socialdemòcrata hauria d’organitzar-se d’una manera radicalment nova, per fer la millor anàlisi possible de la realitat, per arribar a definir unes propostes viables que salvaguardin els poders democràtics i que defensin els bens col•lectius –aconseguits gràcies als sacrificis de molts homes i dones- i per seleccionar aquelles persones solvents i preparades que, per la seva credibilitat i trajectòria, poden garantir-ne l’execució. Això ho hauria d’haver fet fa temps però molt més ara, que estem en període (pre)electoral.
Sense crueltat, amb respecte, també hauria estat imprescindible substituir els representants que no han sabut trobar solucions a les problemàtiques que havien de combatre.
En comptes d’això, ens trobem amb una elecció acrítica de la cap de llista, amb moviments que només tenen a veure amb qüestions internes (la “lluita pel poder”) i amb uns missatges que no es corresponen en absolut al temps que vivim.
(Una nota com la que avui publica Le Monde és impensable al PSC: Premier débat PS : six candidats attendus sur la crise. Les socialistes seront jeudi au débat France 2-"Le Monde". Leurs propositions face à la crise seront determinantes).
A quina conclusió hem d'arribar? Si fos que ens trobem davant d’un Partit que no s’adona que s’arrisca a perdre prop d’un milió de vots respecte les últimes eleccions i que, en conseqüència, els perdrà, potser no seria preocupant.
Però no és aquesta la conclusió, sinó una altra molt més dura: A Catalunya, ara, hi ha un milió de ciutadans que després de comprovar amb perplexitat que es quedaven sense representants en el poder legislatiu i executiu, es queden sense partit a qui votar (a la resta d’Espanya, el nombre pot superar els tres milions).
El centre de la política socialdemòcrata són els ciutadans i els partits han de saber estar a la seva alçada. El PSC, ara, no hi està. Ha abandonat els seus.
Per això és pertinent una pregunta: si no és possible un altre PSC, no s’hauria d’intentar promoure un altre Partit Socialdemòcrata Català (amb accent europeu)?
dijous, de setembre 01, 2011
Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució
Hi ha raons de pes per estudiar una reforma del marc legal que generi l’estabilitat pressupostària de les Administracions Públiques a Espanya, però no es pot acceptar de cap manera la reforma improvisada que es planteja. Per això suplico als diputats i senadors del PSC, des de la meva minúscula part de la sobirania popular, que votin en contra de la reforma.
He procurat seleccionar les paraules. No em refereixo al PSC, sinó als seus diputats i senadors. Si renuncien a l’autonomia de pensament i a l’esperit crític i se sotmeten a una disciplina imposada sense possibilitat de debat ample i intens desvirtuen greument la democràcia, perquè trenquen el compromís amb els ciutadans i, especialment, amb els seus electors.
Es converteixen en actors secundaris d’un “relat” pervers:
Hi ha unes persones, amb nom i cognom, que han aconseguit crear uns “ens abstractes” (els nous deus, els “mercats”, perillosos, perquè són déus fets a imatge i semblança de la cobdícia humana) que volen gestos sacrificials per consolidar i augmentar el seu poder.
Aquestes persones han fet arribar senyals a un “grup reduït amb informació privilegiada” encapçalat pel senyor Rodríguez Zapatero.
El president del govern (que fa poc s’ha reunit amb el màxim representant d’aquells que “vuelven, si tú no vas”) ha exigit el gran sacrifici, per impedir el pitjor sacrifici.
Els diputats i senadors, majoritàriament, hi estan en contra (ho diuen privadament, no públicament).
Els ciutadans, perplexos, no tenen cap informació, no entenen la proposta, no la poden assumir perquè hi ha hagut massa enganys en els últims temps i, sobretot, massa claudicació política.
(I vet aquí el gran gir, digne del pitjor guió): els diputats i senadors voten contra la seva pròpia opinió i col•laboren en l’ocultació de la informació a la ciutadania, a la qual demanen fe cega, negant el que pot comportar la normativa derivada de la modificació constitucional.
Hi ha un epíleg: Els diputats i senadors, catalans, saben perfectament que a Catalunya el perjudici és triple: el de la pròpia mesura; el de la continuació inexorable d’un procés, iniciat per la resolució del Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut, planificat per recentralitzar el poder espanyol; i el del trencament, una vegada més, de la unitat catalanista.
Poden haver-hi d’altres sorpreses atesa la inconsistència del govern central, però el dia clau serà el 20 N, data mal escollida que pot convertir la transició en un parèntesi entre el “tardofranquisme” i el “neofranquisme” (penso que com sempre Spain is diferent i que es cultiva una versió molt particular del neoliberalisme, més gris i més altiva, que necessitaria un altre Goya o un altre Valle-Inclán per descriure-la).
¿Per què els diputats i senadors del PSC no han de votar a favor d’ aquesta modificació de l’article 135 de la Constitució?
Perquè Espanya té problemes estructurals molt greus, tant greus o més que els efectes de la crisi internacional. Aquí s’escau l’analogia amb les malalties. Hi ha metges que sostenen que no hi ha malalties, sinó malalts. La crisi internacional ha agafat a Espanya amb molt poques defenses. És d’aquells malalts la vida dels quals perilla més per la seva feblesa o per alguna reacció equivocada dels seus anticossos, que pels antígens.
Seria molt diferent plantejar aquesta modificació en un altre marc, com, per exemple, el següent:
• Si no tinguéssim cinc milions d’aturats.
• Si no tinguéssim el 43% d’atur juvenil (més del doble de la mitjana europea).
• Si les nostres despeses sanitària i educativa no estigués per sota de la mitjana europea.
• Si haguéssim definit els llindars que no es poden rebaixar per garantir els serveis bàsics de l’estat del benestar.
• Si el dèficit públic no estigués en un nivell baix (com en realitat està).
• Si el frau fiscal no hagués arribat al 23’3% del PIB (a Europa no supera el 14%). Els estudis sobre el frau fiscal a Espanya indiquen que mentre només hi ha un 1% d’assalariats que no compleixen amb els seus deures fiscals, hi ha el 18% de professionals liberals i el 45% d’empresaris que no ho fan: alguns treballs quantifiquen en vuitanta mil milions més d’euros els que podria ingressar de més cada any la Hisenda Pública amb una inspecció responsable.
• Si s’haguessin millorat les lleis fiscals per equilibrar relativament l’aportació de les empreses i del capital a la dels assalariats. No m’estic referint al demagògic “que paguin els rics”, sinó que tots fem el mateix esforç fiscal.
• Si no s’hagués escrit la sentència demolidora contra l’Estatut.
• Si s’hagués obert un procés de debat llarg, crític i inclusiu.
• (Podríem afegir-hi d'altres condicions).
Ja sé que se’m pot dir: “estem en una situació extrema, si coneguessis la realitat...” Doncs bé, això és el que vull i això és el que ens mereixem els ciutadans: conèixer la realitat. I n’estic segur que si la coneguéssim no prendríem aquesta mesura, sinó d’altres més efectives, més justes i, possiblement, més doloroses per als que podem fer molts més sacrificis, però que reforçarien l’Estat democràtic.
Potser val la pena que tornem a formular principis democratacristians i socialdemòcrates (les ideologies que van inspirar l’Estat del Benestar): sí a l’austeritat econòmica; sí al pacte lleial entre ciutadans d’ideologies diferents; no a les renúncies morals; sí a la política.
Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució.
(Vull que se m'entengui. No abono la immobilitat, ni molt menys la frivolitat o la ignorància. Al contrari. Penso que es podrien adoptar mesures urgents molt més efectives -i doloroses, sí, doloroses- per resoldre els problemes del malalt i frenar els efectes de la malaltia).
He procurat seleccionar les paraules. No em refereixo al PSC, sinó als seus diputats i senadors. Si renuncien a l’autonomia de pensament i a l’esperit crític i se sotmeten a una disciplina imposada sense possibilitat de debat ample i intens desvirtuen greument la democràcia, perquè trenquen el compromís amb els ciutadans i, especialment, amb els seus electors.
Es converteixen en actors secundaris d’un “relat” pervers:
Hi ha unes persones, amb nom i cognom, que han aconseguit crear uns “ens abstractes” (els nous deus, els “mercats”, perillosos, perquè són déus fets a imatge i semblança de la cobdícia humana) que volen gestos sacrificials per consolidar i augmentar el seu poder.
Aquestes persones han fet arribar senyals a un “grup reduït amb informació privilegiada” encapçalat pel senyor Rodríguez Zapatero.
El president del govern (que fa poc s’ha reunit amb el màxim representant d’aquells que “vuelven, si tú no vas”) ha exigit el gran sacrifici, per impedir el pitjor sacrifici.
Els diputats i senadors, majoritàriament, hi estan en contra (ho diuen privadament, no públicament).
Els ciutadans, perplexos, no tenen cap informació, no entenen la proposta, no la poden assumir perquè hi ha hagut massa enganys en els últims temps i, sobretot, massa claudicació política.
(I vet aquí el gran gir, digne del pitjor guió): els diputats i senadors voten contra la seva pròpia opinió i col•laboren en l’ocultació de la informació a la ciutadania, a la qual demanen fe cega, negant el que pot comportar la normativa derivada de la modificació constitucional.
Hi ha un epíleg: Els diputats i senadors, catalans, saben perfectament que a Catalunya el perjudici és triple: el de la pròpia mesura; el de la continuació inexorable d’un procés, iniciat per la resolució del Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut, planificat per recentralitzar el poder espanyol; i el del trencament, una vegada més, de la unitat catalanista.
Poden haver-hi d’altres sorpreses atesa la inconsistència del govern central, però el dia clau serà el 20 N, data mal escollida que pot convertir la transició en un parèntesi entre el “tardofranquisme” i el “neofranquisme” (penso que com sempre Spain is diferent i que es cultiva una versió molt particular del neoliberalisme, més gris i més altiva, que necessitaria un altre Goya o un altre Valle-Inclán per descriure-la).
¿Per què els diputats i senadors del PSC no han de votar a favor d’ aquesta modificació de l’article 135 de la Constitució?
Perquè Espanya té problemes estructurals molt greus, tant greus o més que els efectes de la crisi internacional. Aquí s’escau l’analogia amb les malalties. Hi ha metges que sostenen que no hi ha malalties, sinó malalts. La crisi internacional ha agafat a Espanya amb molt poques defenses. És d’aquells malalts la vida dels quals perilla més per la seva feblesa o per alguna reacció equivocada dels seus anticossos, que pels antígens.
Seria molt diferent plantejar aquesta modificació en un altre marc, com, per exemple, el següent:
• Si no tinguéssim cinc milions d’aturats.
• Si no tinguéssim el 43% d’atur juvenil (més del doble de la mitjana europea).
• Si les nostres despeses sanitària i educativa no estigués per sota de la mitjana europea.
• Si haguéssim definit els llindars que no es poden rebaixar per garantir els serveis bàsics de l’estat del benestar.
• Si el dèficit públic no estigués en un nivell baix (com en realitat està).
• Si el frau fiscal no hagués arribat al 23’3% del PIB (a Europa no supera el 14%). Els estudis sobre el frau fiscal a Espanya indiquen que mentre només hi ha un 1% d’assalariats que no compleixen amb els seus deures fiscals, hi ha el 18% de professionals liberals i el 45% d’empresaris que no ho fan: alguns treballs quantifiquen en vuitanta mil milions més d’euros els que podria ingressar de més cada any la Hisenda Pública amb una inspecció responsable.
• Si s’haguessin millorat les lleis fiscals per equilibrar relativament l’aportació de les empreses i del capital a la dels assalariats. No m’estic referint al demagògic “que paguin els rics”, sinó que tots fem el mateix esforç fiscal.
• Si no s’hagués escrit la sentència demolidora contra l’Estatut.
• Si s’hagués obert un procés de debat llarg, crític i inclusiu.
• (Podríem afegir-hi d'altres condicions).
Ja sé que se’m pot dir: “estem en una situació extrema, si coneguessis la realitat...” Doncs bé, això és el que vull i això és el que ens mereixem els ciutadans: conèixer la realitat. I n’estic segur que si la coneguéssim no prendríem aquesta mesura, sinó d’altres més efectives, més justes i, possiblement, més doloroses per als que podem fer molts més sacrificis, però que reforçarien l’Estat democràtic.
Potser val la pena que tornem a formular principis democratacristians i socialdemòcrates (les ideologies que van inspirar l’Estat del Benestar): sí a l’austeritat econòmica; sí al pacte lleial entre ciutadans d’ideologies diferents; no a les renúncies morals; sí a la política.
Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució.
(Vull que se m'entengui. No abono la immobilitat, ni molt menys la frivolitat o la ignorància. Al contrari. Penso que es podrien adoptar mesures urgents molt més efectives -i doloroses, sí, doloroses- per resoldre els problemes del malalt i frenar els efectes de la malaltia).
diumenge, de juny 26, 2011
Una generació afortunada no pot deixar una herència miserable
Si repassem la història d’Espanya, és probable que trobem algunes persones molt afortunades. Però segur que no trobarem cap generació com la nostra, els que vam néixer al començament de la segona meitat del segle XX. Podem lamentar la brutalitat moral i l’estultícia de la dictadura, però vam ser fills d’homes i dones que van decidir lliurement i amb una convicció indestructible que ho sacrificarien tot per la nostra salut, per la nostra formació acadèmica, per la nostra feina i per la nostra felicitat. Van saber estar-se de capricis, van ser radicalment austers, van estalviar més del que era raonable. Alguns, ferits per la responsabilitat de l’última guerra civil, van treballar per teixir vincles amb vells enemics, que, poc a poc, es van convertir en adversaris i, finalment, en conciutadans (la llista d’excepcions pot semblar llarga, però és insignificant). Els nostres pares ens van dir “el món és vostre”. Van transformar la misèria en fortuna i ens la van regalar abans de morir-se.
¿Com és possible que en només trenta anys haguem arribat a malbaratar-ho tot? Primer vam decidir atacar els valors morals, i van caure fàcilment. Ara tot s’amida pel benefici econòmic. Després vam anar contra els objectius comuns i vam invertir l’equació: de la dignitat del reconeixement que “allò que és bo per la majoria és bo per a mi” hem passat a roïnesa d’ “allò que és bo per a mi és l’únic que m’importa”. Finalment, ens hem fet tots “maoistes” i hem aniquilat el passat (literalment o reescrivint-lo segons els nostres interessos d’ara).
Fa un any tenia l’esperança que la crisi ens faria reaccionar. Em vaig equivocar. Alguns –una minoria- l’han convertida en una oportunitat, renovada i millor, de continuar fent negoci. D’altres, desarmats de valors morals, s’han deixat endur per la torbonada, pregant al nou déu i als seus sacerdots que els permetin continuar consumint. La immensa majoria ens sentim impotents i estem paralitzats davant la magnitud de la catàstrofe. I uns quants milions ja han tornat als anys quaranta del segle passat: a la pobresa real produïda per la pobresa moral.
No és la nostra derrota, la de la generació afortunada, (encara rebrem la torna d’una jubilació còmoda) és la derrota dels nostres pares –hem invalidat els seu sacrifici- i dels nostres fills –estem a punt de fer-los la vida impossible.
“A punt de...” Aquesta podria ser la nostra oportunitat. La rectificació és urgent i ha de ser radical. La nostra generació encara mana –ho ha fet sempre-. Abans de desaparèixer ha de canviar el rumb del que, per entendre’ns, anomenem societat.
Els socialdemòcrates ens hauríem de posar al davant, exigint, abans, la retirada dels companys, responsables polítics, que han fet el paper lamentable de comparses dels especuladors i ens estan intentant vendre que els ha tocat complir un presumpte destí èpic: infligir dolor als febles.
¿Com és possible que en només trenta anys haguem arribat a malbaratar-ho tot? Primer vam decidir atacar els valors morals, i van caure fàcilment. Ara tot s’amida pel benefici econòmic. Després vam anar contra els objectius comuns i vam invertir l’equació: de la dignitat del reconeixement que “allò que és bo per la majoria és bo per a mi” hem passat a roïnesa d’ “allò que és bo per a mi és l’únic que m’importa”. Finalment, ens hem fet tots “maoistes” i hem aniquilat el passat (literalment o reescrivint-lo segons els nostres interessos d’ara).
Fa un any tenia l’esperança que la crisi ens faria reaccionar. Em vaig equivocar. Alguns –una minoria- l’han convertida en una oportunitat, renovada i millor, de continuar fent negoci. D’altres, desarmats de valors morals, s’han deixat endur per la torbonada, pregant al nou déu i als seus sacerdots que els permetin continuar consumint. La immensa majoria ens sentim impotents i estem paralitzats davant la magnitud de la catàstrofe. I uns quants milions ja han tornat als anys quaranta del segle passat: a la pobresa real produïda per la pobresa moral.
No és la nostra derrota, la de la generació afortunada, (encara rebrem la torna d’una jubilació còmoda) és la derrota dels nostres pares –hem invalidat els seu sacrifici- i dels nostres fills –estem a punt de fer-los la vida impossible.
“A punt de...” Aquesta podria ser la nostra oportunitat. La rectificació és urgent i ha de ser radical. La nostra generació encara mana –ho ha fet sempre-. Abans de desaparèixer ha de canviar el rumb del que, per entendre’ns, anomenem societat.
Els socialdemòcrates ens hauríem de posar al davant, exigint, abans, la retirada dels companys, responsables polítics, que han fet el paper lamentable de comparses dels especuladors i ens estan intentant vendre que els ha tocat complir un presumpte destí èpic: infligir dolor als febles.
dilluns, de juny 13, 2011
Més reflexions, també provisionals, sobre el PSC i el seu congrés
Els comentaris d’aquesta nota són la continuació de les anteriors, és a dir que els problemes que plantejaré s’han de col•locar a continuació dels que vaig prioritzar el 5 de juny: l’atur, la involució de la política espanyola i l’absència d’un llenguatge capaç d’il•luminar millor la realitat i de generar idees resolutòries.
Mesures conjunturals
És imprescindible que tot el que fem se sotmeti a la creació de la millor estructura possible per resoldre els problemes dels ciutadans, que estan per damunt, absolutament, dels problemes d’un partit.
En aquest sentit, m’agradaria que la direcció actual ordenés l’estudi de mesures conjunturals per començar a crear feina ja, sobretot per als joves. De vegades oblidem que som responsables del govern d’Espanya i, per tant, de la seva submissió a una abstracció, “els mercats” i a uns organismes reals que no li fan cas perquè no té cap autoritat moral –imprescindible per convèncer que hi ha altres maneres de sortir de la crisi-. No podem continuar tolerant des del PSC el “pensament captiu” del president del govern. Cada vegada hi ha més argumentacions crítiques amb les fórmules imposades per fer front a la crisi. Cada vegada és més qüestionable com s’està fent el que s’està fent. Sense renunciar a sacrificis duríssims, o, si cal, demanant-ne més, hauríem d’aconseguir que el problema singular d’Espanya, l’atur, no fos tan greu.
La debilitat del catalanisme polític
El segon problema que plantejava en la nota anterior s’ha agreujat. El catalanisme polític, que va ser incapaç de donar una resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional (que preconitza la submissió al concepte arcaic d’una Espanya “essencial”), ara ha estat incapaç de unir-se per construir una alternativa a Badalona.
El missatge de Badalona és clar i rotund. Lamentable. El catalanisme actual pot ser capaç de construir discursos brillants i, fins i tot, enviar els més “valents” a demanar la proclamació unilateral de la independència, però no és capaç de crear estructures de diàleg respectuós ni d’unitat d’acció, ni de formulació d’alternatives a les agressions que pretenen la pitjor de les opcions democràtiques: una Espanya uniforme –a la valenciana (i sotmesa a una capital despòtica).
L’actual alcalde de Badalona no és una persona moderada, que llueixi un currículum de consensos i que es mostri capaç d’entendre les raons dels altres. Tampoc no duu sota el braç una proposta per pal•liar els efectes de la crisi. No. Ha arribat a cavall de proclames xenòfobes tan efectives que han impedit l’entrada de l’extrema dreta –perquè els ha manllevat el discurs.
Sap greu constatar que al país al qual has volgut servir, Catalunya, s’acoblen plenament les paraules premonitòries de l’enyorat Tony Judt: El Estado, lejos de desaparecer, podría estar a punto de lograr su plena realización: los privilegios de la ciudadanía, las protecciones de los derechos de los poseedores de tarjetas de residencia, serán esgrimidos como triunfos políticos. Habrá intolerantes demagogos en democracias establecidas que pedirán tests –de conocimientos, de lengua, de actitud- para determinar si los desesperados recién llegados merecen ostentar la “identidad” de británicos o de holandeses o de franceses. Ya lo están haciendo. En este “espléndido siglo nuevo” echaremos de menos a los tolerantes, a los de los márgenes: a la gente fronteriza. Mi gente.
Al “laboratori” de Badalona el PP ha provat el seu discurs dretà més dur i l’ha reblat amb un tractament demagògic de la immigració. ¿No és una circumstància propícia per buscar la unitat catalanista i crear una alternativa? Dol la impotència del catalanisme. El PSC ha de donar prioritat a l’anàlisi d’aquest fet. Té poc temps per construir un discurs que permeti convèncer els ciutadans i els altres partits que s’ha d’evitar que el model València-Madrid-Badalona domini Espanya. (Aquest discurs no pot ser, de cap manera, el de la por).
Un sistema electoral profundament injust
Amb el sistema electoral que tenim, a Badalona no és de rebut utilitzar l’argument del respecte a la llista més votada –ho dic amb l’autoritat que em dóna haver guanyat quatre eleccions i haver governat només les dues úniques vegades que CiU no va poder pactar amb altres forces-.
García Albiol va treure només 26.890 vots. Els partits catalanistes amb representació al Consistori en van obtenir 39.053. A Badalona van votar 81.370 persones, el 33’47 % de les quals es va inclinar per una opció anticatalanista i xenòfoba; el 47’99 %, en canvi, va optar per opcions catalanistes i integradores. Garcia Albiol és alcalde només amb el 17’57 % dels vots dels electors badalonins. Dit d’una altra manera, 129.140 ciutadans de Badalona no li van donar confiança. Són dades d’una contundència colossal. El PP ha obtingut “la gran victòria” per la incapacitat dels catalanistes. El recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes anticatalanes (amb recollida de signatures inclosa) i un discurs sobre la immigració propi de l’extrema dreta, els han sortit de franc. Un 17’57 % de suport ciutadà ha estat suficient per desactivar el catalanisme.
De vegades, l’obligació d’analitzar les dades et duu a ratificar la convicció que tenim una llei electoral profundament injusta. Del congrés del PSC n’ha de sortir el compromís solemne que es canviarà si som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans que ens han abandonat perplexos davant els nostres errors.
L’abstenció
Si s’analitza un altre aspecte de Badalona es fa palesa una altra singularitat catalana. L’abstenció. És ben estrany en el territori espanyol amb més ofertes partidistes. Per subratllar la gravetat del fet, podem comparar-nos amb València. Allà, l’abstenció en les eleccions locals va ser del 30 %, a Catalunya, va arribar al 45 %. I si ho comparem amb les autonòmiques potser ens resultarà increïble. En les eleccions del novembre de 2010, l’abstenció va ser del 40’05 %. A València, ha sigut del 28’54 %. Hem de ser honestos i admetre que el partit que a hores d’ara no està a l’alçada de les circumstàncies és el PSC. Un altre repte per al Congrés.
S’hi ha d’incorporar aquest problema, començant per la seva objectivació. Tots coneixem persones que han deixat de votar el PSC. Jo puc assegurar, per exemple, que hi ha molt poca gent del món de la cultura, de les arts i de l’educació (el meu món) que en vulgui saber res del partit al qual, majoritàriament, han donat confiança fins el 2007. A uns, els hem abandonat, a d’altres els hem amargat la vida professional. Ara bé, la major part dels abstencionistes estan al marge d’un marc que el PSC ha assumit de manera acrítica. Avui ho exposaré sintèticament, perquè tinc ganes d’escriure-ho més endavant. Com que en aquesta nota abuso de les estadístiques (cosa que no m’agrada fer) també les utilitzaré per a la síntesi. El PSC en els últims anys s’ha sotmès al “marc d’acreditació catalana establert”: “els catalans veuen TV3 i estan a la xarxa”. L’audiència de TV3 no supera el 20 %. El nombre de catalans amb accés a Internet volta el 40 %. Les grans derrotes polítiques tenen el seu origen en la ignorància, per part dels partits, de la majoria dels ciutadans.
TRES APUNTS BREUS
1. He defensat que la millor solució a Espanya era la dimissió de Zapatero i la seva substitució per una persona i un equip de solvència contrastada i autoritat europea. No s’ha produït. Ara ens veiem abocats a dues opcions dolentes: avançar les eleccions –el més probable- o arribar al març havent fet fora del govern “el millor dels seus membres” (per això se l’ha escollit candidat, no?). El PSC ha de tenir un pla B si vol presentar una candidatura catalana realment nova. D’aquí a la tardor hi va una eternitat i a la tardor poden coincidir congrés i eleccions: el pitjor escenari.
2 ¿Qui és el responsable de les postes en escena del PSC? ¿Ningú no veu que les imatges de la trobada amb Rubalcaba que van servir les televisions generen rebuig als espectadors distants o crítics? El missatge era “caos”. Des del meu punt de vista, el pitjor és que no respirava cap sensació de veritat.
3. No tot és negatiu en el temps que ens toca viure. Espero que els actuals responsables del PSC s’adonin de la fortuna dels moviments que s’han creat “des de baix” i que atenguin les seves demandes. Cap burocràcia no ha de frenar o limitar la participació. Sóc partidari de les formes, però sempre hi ha formes que canvien formes, les milloren i les adeqüen a la realitat i a la necessitat. Els ciutadans ens han de veure discutint molt poc de “casa nostra” i enraonant molt, amb criteri, sobre els seus problemes (que són els nostres) i les possibles solucions. Tot Sine ira et Studio.
Mesures conjunturals
És imprescindible que tot el que fem se sotmeti a la creació de la millor estructura possible per resoldre els problemes dels ciutadans, que estan per damunt, absolutament, dels problemes d’un partit.
En aquest sentit, m’agradaria que la direcció actual ordenés l’estudi de mesures conjunturals per començar a crear feina ja, sobretot per als joves. De vegades oblidem que som responsables del govern d’Espanya i, per tant, de la seva submissió a una abstracció, “els mercats” i a uns organismes reals que no li fan cas perquè no té cap autoritat moral –imprescindible per convèncer que hi ha altres maneres de sortir de la crisi-. No podem continuar tolerant des del PSC el “pensament captiu” del president del govern. Cada vegada hi ha més argumentacions crítiques amb les fórmules imposades per fer front a la crisi. Cada vegada és més qüestionable com s’està fent el que s’està fent. Sense renunciar a sacrificis duríssims, o, si cal, demanant-ne més, hauríem d’aconseguir que el problema singular d’Espanya, l’atur, no fos tan greu.
La debilitat del catalanisme polític
El segon problema que plantejava en la nota anterior s’ha agreujat. El catalanisme polític, que va ser incapaç de donar una resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional (que preconitza la submissió al concepte arcaic d’una Espanya “essencial”), ara ha estat incapaç de unir-se per construir una alternativa a Badalona.
El missatge de Badalona és clar i rotund. Lamentable. El catalanisme actual pot ser capaç de construir discursos brillants i, fins i tot, enviar els més “valents” a demanar la proclamació unilateral de la independència, però no és capaç de crear estructures de diàleg respectuós ni d’unitat d’acció, ni de formulació d’alternatives a les agressions que pretenen la pitjor de les opcions democràtiques: una Espanya uniforme –a la valenciana (i sotmesa a una capital despòtica).
L’actual alcalde de Badalona no és una persona moderada, que llueixi un currículum de consensos i que es mostri capaç d’entendre les raons dels altres. Tampoc no duu sota el braç una proposta per pal•liar els efectes de la crisi. No. Ha arribat a cavall de proclames xenòfobes tan efectives que han impedit l’entrada de l’extrema dreta –perquè els ha manllevat el discurs.
Sap greu constatar que al país al qual has volgut servir, Catalunya, s’acoblen plenament les paraules premonitòries de l’enyorat Tony Judt: El Estado, lejos de desaparecer, podría estar a punto de lograr su plena realización: los privilegios de la ciudadanía, las protecciones de los derechos de los poseedores de tarjetas de residencia, serán esgrimidos como triunfos políticos. Habrá intolerantes demagogos en democracias establecidas que pedirán tests –de conocimientos, de lengua, de actitud- para determinar si los desesperados recién llegados merecen ostentar la “identidad” de británicos o de holandeses o de franceses. Ya lo están haciendo. En este “espléndido siglo nuevo” echaremos de menos a los tolerantes, a los de los márgenes: a la gente fronteriza. Mi gente.
Al “laboratori” de Badalona el PP ha provat el seu discurs dretà més dur i l’ha reblat amb un tractament demagògic de la immigració. ¿No és una circumstància propícia per buscar la unitat catalanista i crear una alternativa? Dol la impotència del catalanisme. El PSC ha de donar prioritat a l’anàlisi d’aquest fet. Té poc temps per construir un discurs que permeti convèncer els ciutadans i els altres partits que s’ha d’evitar que el model València-Madrid-Badalona domini Espanya. (Aquest discurs no pot ser, de cap manera, el de la por).
Un sistema electoral profundament injust
Amb el sistema electoral que tenim, a Badalona no és de rebut utilitzar l’argument del respecte a la llista més votada –ho dic amb l’autoritat que em dóna haver guanyat quatre eleccions i haver governat només les dues úniques vegades que CiU no va poder pactar amb altres forces-.
García Albiol va treure només 26.890 vots. Els partits catalanistes amb representació al Consistori en van obtenir 39.053. A Badalona van votar 81.370 persones, el 33’47 % de les quals es va inclinar per una opció anticatalanista i xenòfoba; el 47’99 %, en canvi, va optar per opcions catalanistes i integradores. Garcia Albiol és alcalde només amb el 17’57 % dels vots dels electors badalonins. Dit d’una altra manera, 129.140 ciutadans de Badalona no li van donar confiança. Són dades d’una contundència colossal. El PP ha obtingut “la gran victòria” per la incapacitat dels catalanistes. El recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes anticatalanes (amb recollida de signatures inclosa) i un discurs sobre la immigració propi de l’extrema dreta, els han sortit de franc. Un 17’57 % de suport ciutadà ha estat suficient per desactivar el catalanisme.
De vegades, l’obligació d’analitzar les dades et duu a ratificar la convicció que tenim una llei electoral profundament injusta. Del congrés del PSC n’ha de sortir el compromís solemne que es canviarà si som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans que ens han abandonat perplexos davant els nostres errors.
L’abstenció
Si s’analitza un altre aspecte de Badalona es fa palesa una altra singularitat catalana. L’abstenció. És ben estrany en el territori espanyol amb més ofertes partidistes. Per subratllar la gravetat del fet, podem comparar-nos amb València. Allà, l’abstenció en les eleccions locals va ser del 30 %, a Catalunya, va arribar al 45 %. I si ho comparem amb les autonòmiques potser ens resultarà increïble. En les eleccions del novembre de 2010, l’abstenció va ser del 40’05 %. A València, ha sigut del 28’54 %. Hem de ser honestos i admetre que el partit que a hores d’ara no està a l’alçada de les circumstàncies és el PSC. Un altre repte per al Congrés.
S’hi ha d’incorporar aquest problema, començant per la seva objectivació. Tots coneixem persones que han deixat de votar el PSC. Jo puc assegurar, per exemple, que hi ha molt poca gent del món de la cultura, de les arts i de l’educació (el meu món) que en vulgui saber res del partit al qual, majoritàriament, han donat confiança fins el 2007. A uns, els hem abandonat, a d’altres els hem amargat la vida professional. Ara bé, la major part dels abstencionistes estan al marge d’un marc que el PSC ha assumit de manera acrítica. Avui ho exposaré sintèticament, perquè tinc ganes d’escriure-ho més endavant. Com que en aquesta nota abuso de les estadístiques (cosa que no m’agrada fer) també les utilitzaré per a la síntesi. El PSC en els últims anys s’ha sotmès al “marc d’acreditació catalana establert”: “els catalans veuen TV3 i estan a la xarxa”. L’audiència de TV3 no supera el 20 %. El nombre de catalans amb accés a Internet volta el 40 %. Les grans derrotes polítiques tenen el seu origen en la ignorància, per part dels partits, de la majoria dels ciutadans.
TRES APUNTS BREUS
1. He defensat que la millor solució a Espanya era la dimissió de Zapatero i la seva substitució per una persona i un equip de solvència contrastada i autoritat europea. No s’ha produït. Ara ens veiem abocats a dues opcions dolentes: avançar les eleccions –el més probable- o arribar al març havent fet fora del govern “el millor dels seus membres” (per això se l’ha escollit candidat, no?). El PSC ha de tenir un pla B si vol presentar una candidatura catalana realment nova. D’aquí a la tardor hi va una eternitat i a la tardor poden coincidir congrés i eleccions: el pitjor escenari.
2 ¿Qui és el responsable de les postes en escena del PSC? ¿Ningú no veu que les imatges de la trobada amb Rubalcaba que van servir les televisions generen rebuig als espectadors distants o crítics? El missatge era “caos”. Des del meu punt de vista, el pitjor és que no respirava cap sensació de veritat.
3. No tot és negatiu en el temps que ens toca viure. Espero que els actuals responsables del PSC s’adonin de la fortuna dels moviments que s’han creat “des de baix” i que atenguin les seves demandes. Cap burocràcia no ha de frenar o limitar la participació. Sóc partidari de les formes, però sempre hi ha formes que canvien formes, les milloren i les adeqüen a la realitat i a la necessitat. Els ciutadans ens han de veure discutint molt poc de “casa nostra” i enraonant molt, amb criteri, sobre els seus problemes (que són els nostres) i les possibles solucions. Tot Sine ira et Studio.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
