diumenge, de juny 26, 2011

Una generació afortunada no pot deixar una herència miserable

Si repassem la història d’Espanya, és probable que trobem algunes persones molt afortunades. Però segur que no trobarem cap generació com la nostra, els que vam néixer al començament de la segona meitat del segle XX. Podem lamentar la brutalitat moral i l’estultícia de la dictadura, però vam ser fills d’homes i dones que van decidir lliurement i amb una convicció indestructible que ho sacrificarien tot per la nostra salut, per la nostra formació acadèmica, per la nostra feina i per la nostra felicitat. Van saber estar-se de capricis, van ser radicalment austers, van estalviar més del que era raonable. Alguns, ferits per la responsabilitat de l’última guerra civil, van treballar per teixir vincles amb vells enemics, que, poc a poc, es van convertir en adversaris i, finalment, en conciutadans (la llista d’excepcions pot semblar llarga, però és insignificant). Els nostres pares ens van dir “el món és vostre”. Van transformar la misèria en fortuna i ens la van regalar abans de morir-se.

¿Com és possible que en només trenta anys haguem arribat a malbaratar-ho tot? Primer vam decidir atacar els valors morals, i van caure fàcilment. Ara tot s’amida pel benefici econòmic. Després vam anar contra els objectius comuns i vam invertir l’equació: de la dignitat del reconeixement que “allò que és bo per la majoria és bo per a mi” hem passat a roïnesa d’ “allò que és bo per a mi és l’únic que m’importa”. Finalment, ens hem fet tots “maoistes” i hem aniquilat el passat (literalment o reescrivint-lo segons els nostres interessos d’ara).

Fa un any tenia l’esperança que la crisi ens faria reaccionar. Em vaig equivocar. Alguns –una minoria- l’han convertida en una oportunitat, renovada i millor, de continuar fent negoci. D’altres, desarmats de valors morals, s’han deixat endur per la torbonada, pregant al nou déu i als seus sacerdots que els permetin continuar consumint. La immensa majoria ens sentim impotents i estem paralitzats davant la magnitud de la catàstrofe. I uns quants milions ja han tornat als anys quaranta del segle passat: a la pobresa real produïda per la pobresa moral.

No és la nostra derrota, la de la generació afortunada, (encara rebrem la torna d’una jubilació còmoda) és la derrota dels nostres pares –hem invalidat els seu sacrifici- i dels nostres fills –estem a punt de fer-los la vida impossible.

“A punt de...” Aquesta podria ser la nostra oportunitat. La rectificació és urgent i ha de ser radical. La nostra generació encara mana –ho ha fet sempre-. Abans de desaparèixer ha de canviar el rumb del que, per entendre’ns, anomenem societat.

Els socialdemòcrates ens hauríem de posar al davant, exigint, abans, la retirada dels companys, responsables polítics, que han fet el paper lamentable de comparses dels especuladors i ens estan intentant vendre que els ha tocat complir un presumpte destí èpic: infligir dolor als febles.

dilluns, de juny 13, 2011

Més reflexions, també provisionals, sobre el PSC i el seu congrés

Els comentaris d’aquesta nota són la continuació de les anteriors, és a dir que els problemes que plantejaré s’han de col•locar a continuació dels que vaig prioritzar el 5 de juny: l’atur, la involució de la política espanyola i l’absència d’un llenguatge capaç d’il•luminar millor la realitat i de generar idees resolutòries.

Mesures conjunturals

És imprescindible que tot el que fem se sotmeti a la creació de la millor estructura possible per resoldre els problemes dels ciutadans, que estan per damunt, absolutament, dels problemes d’un partit.

En aquest sentit, m’agradaria que la direcció actual ordenés l’estudi de mesures conjunturals per començar a crear feina ja, sobretot per als joves. De vegades oblidem que som responsables del govern d’Espanya i, per tant, de la seva submissió a una abstracció, “els mercats” i a uns organismes reals que no li fan cas perquè no té cap autoritat moral –imprescindible per convèncer que hi ha altres maneres de sortir de la crisi-. No podem continuar tolerant des del PSC el “pensament captiu” del president del govern. Cada vegada hi ha més argumentacions crítiques amb les fórmules imposades per fer front a la crisi. Cada vegada és més qüestionable com s’està fent el que s’està fent. Sense renunciar a sacrificis duríssims, o, si cal, demanant-ne més, hauríem d’aconseguir que el problema singular d’Espanya, l’atur, no fos tan greu.

La debilitat del catalanisme polític

El segon problema que plantejava en la nota anterior s’ha agreujat. El catalanisme polític, que va ser incapaç de donar una resposta contundent a la sentència del Tribunal Constitucional (que preconitza la submissió al concepte arcaic d’una Espanya “essencial”), ara ha estat incapaç de unir-se per construir una alternativa a Badalona.

El missatge de Badalona és clar i rotund. Lamentable. El catalanisme actual pot ser capaç de construir discursos brillants i, fins i tot, enviar els més “valents” a demanar la proclamació unilateral de la independència, però no és capaç de crear estructures de diàleg respectuós ni d’unitat d’acció, ni de formulació d’alternatives a les agressions que pretenen la pitjor de les opcions democràtiques: una Espanya uniforme –a la valenciana (i sotmesa a una capital despòtica).

L’actual alcalde de Badalona no és una persona moderada, que llueixi un currículum de consensos i que es mostri capaç d’entendre les raons dels altres. Tampoc no duu sota el braç una proposta per pal•liar els efectes de la crisi. No. Ha arribat a cavall de proclames xenòfobes tan efectives que han impedit l’entrada de l’extrema dreta –perquè els ha manllevat el discurs.

Sap greu constatar que al país al qual has volgut servir, Catalunya, s’acoblen plenament les paraules premonitòries de l’enyorat Tony Judt: El Estado, lejos de desaparecer, podría estar a punto de lograr su plena realización: los privilegios de la ciudadanía, las protecciones de los derechos de los poseedores de tarjetas de residencia, serán esgrimidos como triunfos políticos. Habrá intolerantes demagogos en democracias establecidas que pedirán tests –de conocimientos, de lengua, de actitud- para determinar si los desesperados recién llegados merecen ostentar la “identidad” de británicos o de holandeses o de franceses. Ya lo están haciendo. En este “espléndido siglo nuevo” echaremos de menos a los tolerantes, a los de los márgenes: a la gente fronteriza. Mi gente.

Al “laboratori” de Badalona el PP ha provat el seu discurs dretà més dur i l’ha reblat amb un tractament demagògic de la immigració. ¿No és una circumstància propícia per buscar la unitat catalanista i crear una alternativa? Dol la impotència del catalanisme. El PSC ha de donar prioritat a l’anàlisi d’aquest fet. Té poc temps per construir un discurs que permeti convèncer els ciutadans i els altres partits que s’ha d’evitar que el model València-Madrid-Badalona domini Espanya. (Aquest discurs no pot ser, de cap manera, el de la por).

Un sistema electoral profundament injust

Amb el sistema electoral que tenim, a Badalona no és de rebut utilitzar l’argument del respecte a la llista més votada –ho dic amb l’autoritat que em dóna haver guanyat quatre eleccions i haver governat només les dues úniques vegades que CiU no va poder pactar amb altres forces-.
García Albiol va treure només 26.890 vots. Els partits catalanistes amb representació al Consistori en van obtenir 39.053. A Badalona van votar 81.370 persones, el 33’47 % de les quals es va inclinar per una opció anticatalanista i xenòfoba; el 47’99 %, en canvi, va optar per opcions catalanistes i integradores. Garcia Albiol és alcalde només amb el 17’57 % dels vots dels electors badalonins. Dit d’una altra manera, 129.140 ciutadans de Badalona no li van donar confiança. Són dades d’una contundència colossal. El PP ha obtingut “la gran victòria” per la incapacitat dels catalanistes. El recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes anticatalanes (amb recollida de signatures inclosa) i un discurs sobre la immigració propi de l’extrema dreta, els han sortit de franc. Un 17’57 % de suport ciutadà ha estat suficient per desactivar el catalanisme.

De vegades, l’obligació d’analitzar les dades et duu a ratificar la convicció que tenim una llei electoral profundament injusta. Del congrés del PSC n’ha de sortir el compromís solemne que es canviarà si som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans que ens han abandonat perplexos davant els nostres errors.

L’abstenció

Si s’analitza un altre aspecte de Badalona es fa palesa una altra singularitat catalana. L’abstenció. És ben estrany en el territori espanyol amb més ofertes partidistes. Per subratllar la gravetat del fet, podem comparar-nos amb València. Allà, l’abstenció en les eleccions locals va ser del 30 %, a Catalunya, va arribar al 45 %. I si ho comparem amb les autonòmiques potser ens resultarà increïble. En les eleccions del novembre de 2010, l’abstenció va ser del 40’05 %. A València, ha sigut del 28’54 %. Hem de ser honestos i admetre que el partit que a hores d’ara no està a l’alçada de les circumstàncies és el PSC. Un altre repte per al Congrés.

S’hi ha d’incorporar aquest problema, començant per la seva objectivació. Tots coneixem persones que han deixat de votar el PSC. Jo puc assegurar, per exemple, que hi ha molt poca gent del món de la cultura, de les arts i de l’educació (el meu món) que en vulgui saber res del partit al qual, majoritàriament, han donat confiança fins el 2007. A uns, els hem abandonat, a d’altres els hem amargat la vida professional. Ara bé, la major part dels abstencionistes estan al marge d’un marc que el PSC ha assumit de manera acrítica. Avui ho exposaré sintèticament, perquè tinc ganes d’escriure-ho més endavant. Com que en aquesta nota abuso de les estadístiques (cosa que no m’agrada fer) també les utilitzaré per a la síntesi. El PSC en els últims anys s’ha sotmès al “marc d’acreditació catalana establert”: “els catalans veuen TV3 i estan a la xarxa”. L’audiència de TV3 no supera el 20 %. El nombre de catalans amb accés a Internet volta el 40 %. Les grans derrotes polítiques tenen el seu origen en la ignorància, per part dels partits, de la majoria dels ciutadans.

TRES APUNTS BREUS

1. He defensat que la millor solució a Espanya era la dimissió de Zapatero i la seva substitució per una persona i un equip de solvència contrastada i autoritat europea. No s’ha produït. Ara ens veiem abocats a dues opcions dolentes: avançar les eleccions –el més probable- o arribar al març havent fet fora del govern “el millor dels seus membres” (per això se l’ha escollit candidat, no?). El PSC ha de tenir un pla B si vol presentar una candidatura catalana realment nova. D’aquí a la tardor hi va una eternitat i a la tardor poden coincidir congrés i eleccions: el pitjor escenari.

2 ¿Qui és el responsable de les postes en escena del PSC? ¿Ningú no veu que les imatges de la trobada amb Rubalcaba que van servir les televisions generen rebuig als espectadors distants o crítics? El missatge era “caos”. Des del meu punt de vista, el pitjor és que no respirava cap sensació de veritat.

3. No tot és negatiu en el temps que ens toca viure. Espero que els actuals responsables del PSC s’adonin de la fortuna dels moviments que s’han creat “des de baix” i que atenguin les seves demandes. Cap burocràcia no ha de frenar o limitar la participació. Sóc partidari de les formes, però sempre hi ha formes que canvien formes, les milloren i les adeqüen a la realitat i a la necessitat. Els ciutadans ens han de veure discutint molt poc de “casa nostra” i enraonant molt, amb criteri, sobre els seus problemes (que són els nostres) i les possibles solucions. Tot Sine ira et Studio.

diumenge, de juny 05, 2011

Primeres reflexions, provisionals, sobre el congrés del PSC

0. És necessari el PSC?

Moltes vegades s’ha fet servir la frase “si això no existís, s’hauria d’inventar”. És un bon instrument intel•lectual per analitzar periòdicament realitats i construccions mentals de tota mena.

Tinc moltes prevencions davant de qualsevol proposta d’eliminació o de canvi radical. Les cultures humanes, ho he dit altres vegades citant el poeta W. H. Auden, són lenta construcció i destrucció impacient i sempre he preferit formar part dels constructors que dels destructors. Però seguint amb el mateix poema, sorgeix la qüestió: tot el camí que ha fet l’ésser humà, que és molt, ha estat avenç o “extraviament”. La veritat és que ara no seria incorrecte aplicar-nos el participi “extraviats”.

En aquest context, trobo que és bo preguntar-se, per exemple, ¿si no existís un sistema hospitalari com el que tenim a Catalunya, l’hauríem d’inventar? La resposta seria afirmativa, per tant, l’hem de defensar i millorar. I si la pregunta fos ¿si no existís el Facebook, l’hauríem d’inventar? Per a mi, la resposta seria negativa. No respon a cap necessitat i, més aviat, és perniciós per als més joves (segons sembla, ni hi podrien entrar, ni podrien penjar-hi fotos... que és el que fan amb total impunitat). No podem combatre’l frontalment, per tant l’hem de conèixer a fons per trobar-li potencialitats positives, que en té i moltes. També ens hauríem de preguntar ¿si no existissin les escoles o els Instituts o les universitats tal com els tenim ara, els hauríem d’inventar? Molt em temo que la resposta intel•ligent seria negativa. Però com que no voldrem ser la primera generació que desmantelli un dels invents humans més fecunds, el que convé és redefinir el seu paper en el món actual, on quasi tot el que “educa” és a fora de les Institucions educatives (família i escola).

I és pertinent preguntar-se ¿si a Catalunya no existís el PSC, ara, ens l’inventaríem? La meva resposta és negativa.

1. Quin partit seria necessari?

Per tant, la primera premissa per a una autèntica renovació d’aquest col•lectiu de persones és definir quin partit necessita la majoria de ciutadans que no se senten representats per les altres formacions polítiques, que són moltíssims. Si no ho fem, serà senyal que ens importa més el partit –que no és res més que un instrument- que les persones, que són els subjectes de la democràcia.


2. Els problemes dels ciutadans.

Per a aquesta definició, que no pot ser apriorística, necessitem detectar quins són els problemes que els ciutadans raonablement han d’exigir que siguin entomats i resolts per les institucions polítiques.

En aquest escrit n’identificaré tres.

a. El problema fonamental

El problema fonamental és –i serà durant uns anys- una crisi que és alhora econòmica i moral (he intentat sintetitzar en altres escrits els factors desencadenants en la simbiosi perversa entre el liberalisme econòmic i el liberalisme moral).

Aquesta crisi té beneficiaris i perjudicats. Hi ha persones que guanyen molts diners des de fa tres anys i n’hi ha d’altres que es freguen les mans perquè observen com la por d’una part dels ciutadans abona una ideologia que permetrà la segona revolució conservadora (Reagan i Thatcher rebran un homenatge pòstum, ja estan a punt d’aconseguir el poder els que aniran molt més enllà que ells). Els perjudicats són de tres classes. Els perjudicats / privilegiats (només s’han de moure per obtenir suports institucionals de tot tipus); els perjudicats visibles (que sempre tenen una organització que els representa i poden manifestar-se i fer-se sentir –que no escoltar); i els perjudicats invisibles (que són xifres).

És imprescindible un partit capaç d’estudiar a fons la situació, de trobar les alternatives, d’explicar-les a uns ciutadans majors d’edat i de convertir-les en programa electoral.

b. El problema d’Espanya.

A Espanya tenim un problema afegit: La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut incentiva la destrucció de l’Estat pactat en la Constitució de 1978. Em sembla un problema gravíssim, perquè és latent i sabem que allò que és latent pot esclatar sense control (també sabem com esclaten les coses sense control a Espanya).

És imprescindible un partit capaç d’objectivar els perills derivats d’aquesta sentència i d’obtenir la força moral i la força real imprescindibles per convertir-se en referent per a la solució.

c. Un problema de mirada.

El tercer problema és de llenguatge i de discurs. Els moviments que han coincidit en les ocupacions de les places han il•luminat la buidor o la desorientació del llenguatge polític integrat i dels seus discursos. Ni un sol eslògan partidista podia competir amb els eslògans de la Plaza del Sol o de la Plaça Catalunya. Aclareixo que el llenguatge i el discurs no són “forma” sinó que revelen “contingut”.

Si no canviem la mirada, discutirem sobre les mateixes coses, de la mateixa manera.
És imprescindible un partit capaç de trobar un discurs que soni més autèntic que el dels “indignats”.

3. Un congrés diferent

Si s’accepta la primera premissa (cal definir el partit que necessita una majoria de la població), s’ha de concloure que el congrés per començar a construir aquest partit no pot semblar-se en absolut a cap congrés anterior.

Ha de ser un congrés que sigui vist pels ciutadans com la traducció organitzada d’un missatge:

. Unes persones diverses i acreditades per trajectòries professionals i de compromís social solvents (l’experiència política ha de quedar en segon terme, i en tercer terme, la partidista) han decidit treballar colze a colze per resoldre els tres problemes –i d’altres-.

. Han creat una estructura senzilla, oberta, receptiva i descentralitzada.

. Han definit prioritats.

. S’han proposat estudiar de la manera més rigorosa possible els factors dels problemes i les alternatives. Això exigeix començar per posar en qüestió el corpus teòric i ideològic preservat fins ara i obrir-se a tots els sectors intel•lectuals. També exigeix una incorporació real i efectiva de les problemàtiques i dels anhels de tots els sectors socials.

. Es comprometen a aplicar les polítiques imprescindibles, derivades de les prioritats i dels estudis, immediatament, en els Ajuntaments que governa, i en el govern de l’Estat si els ciutadans els fan confiança en les eleccions generals.