divendres, de desembre 02, 2011

Senyors delegats del PSC ¿començaran el Congrés amb el vot decidit?

¿N’estan segurs, els protagonistes del presumpte procés de renovació del PSC, que la societat segueix amb interès el pròleg del seu congrés i alimenta expectatives que el dia 18 de desembre marqui el començament d’una etapa realment nova en la política catalana?

¿No s’han adonat que només està creixent la moral dels adversaris davant la manifestació palesa d’una tossuderia que pretén garantir el manteniment del stato quo pagant el preu de la ruptura definitiva de la sintonia amb una part important dels ciutadans de Catalunya i especialment dels que es consideren (ens considerem) socialdemòcrates?

¿No se’ls ha acudit de pensar que estan davant de l’última oportunitat de recuperació de la solvència perduda d’un partit que en el passat va (co)liderar la construcció d’una Catalunya integradora i admirada, però que ara, extraviat, és vist com una part del problema per sortir de la crisi econòmica, social, cultural i de valors que ens aclapara?

El PSC hauria de ser l’instrument adaptat a la realitat del segle XXI per convertir les idees socialdemòcrates noves en propostes i accions polítiques efectives. Des de l’any 2003 els ciutadans han enviat senyals, cada cop més diàfans i contundents, a uns responsables que construïen uns discursos (liberals), que mantenien unes relacions (“perilloses”), que feien ostentació d’unes actituds (prepotents) i que impulsaven i defensaven unes polítiques (impròpies). La resposta d’aquests responsables ha estat doble: la ignorància dels senyals i la defensa aferrissada de discursos, relacions, actituds i polítiques.

Les idees socialdemòcrates noves s’obriran camí i buscaran dialogar una vegada més amb el pensament democratacristià nou. Una altra cosa és l’instrument que les assumirà i les convertirà en projecte i acció política. A Catalunya hi ha tres alternatives: el PSC, una CiU que ja està movent-se per atraure les persones que poden centrar-la, i un partit nou –una iniciativa possible.

Avui opino que la primera de les tres alternatives és la més improbable. El pròleg del Congrés convida a canviar de canal.

Primer i sobretot perquè ningú no demostra haver estudiat a fons la realitat i estar construint les línies generals de la diagnosi dels problemes principals i de les propostes que s’han d’oferir des de l’oposició. No s’hi val a dir que s’està resolent una qüestió interna. S’està definint una estructura, finançada en part per molts diners públics, que només tindrà sentit si es converteix en el motor que col•labora en la solució dels problemes gravíssims que afecten una part considerable de ciutadans.

En segon lloc, perquè aparentment no hi ha candidatures, sinó candidats. És a dir, es menyspreen idees i equips i només es mostren persones.

En tercer lloc perquè fa la impressió que, una vegada més, tot està decidit i decantat cap als sectors responsables de la catàstrofe. M’adono que encara em quedava un pols d’ingenuïtat perquè desitjava assistir (des de fora) a un debat transparent en un congrés on els delegats, en un exercici d’obertura intel•lectual –i moral-, escoltessin amb atenció les propostes de les candidatures, les debatessin a fons i votessin la més solvent. He de confessar que m’han decebut els posicionaments públics, precipitats, dels alcaldes de Tarragona, de Granollers, de Pineda, de l’alcaldessa de Santa Coloma o del primer secretari de la Federació de Barcelona (fora que no formin part de les candidatures i jo ho ignori). En comptes de convidar a escoltar les propostes, ja anuncien el vot, en una actitud que s’assembla a la llei de l’Oest: primer escullo i després escolto.

Encara em resulten més estranyes les manifestacions dels que ja tenen el vot decidit, després de llegir el discurs més nou, més ple de veritat i més estimulant de tot aquest procés, el de Martín Miralles (1). Senyor Ballesteros, senyor Amor, senyor Mayoral, senyora Parlón, senyor Martí ¿de debò que no dedicaran ni un minut a pensar que potser el senyor Miralles té raó i que el seu vot hauria de ser un altre? ¿de debò que diguin el que diguin , passi el que passi, en el Congrés vostès t’entossudiran en el seu vot? ¿No troben que seria inacceptable, avui dia, amb tot el que ha passat, que tots els delegats comencessin el Congrés sabent què votaran?

Al PSC és l’hora d’exigir mirades noves, paraules vives, oïdes innocents i persones amb autoritat moral. Si no, la socialdemocràcia catalana trobarà un altre camí.

(1) https://www.facebook.com/notes/més-psc/discurs-de-mart%C3%ADn-miralles-a-lacte-de-suport-al-candidat-joan-ignasi-elena-trans/331812080165904