La gran lliçó de l’Olga Tubau

“Un ciudadano de un pueblo libre no debe expiar las faltas que no son suyas ni ser víctima de la impotencia y egoísmo del Estado, y esto es algo que los tribunales pueden evitar. Les pido que lo eviten con la sentencia absolutoria”

Aquestes han estat les últimes paraules de l’Olga Tubau, l’advocada del major Josep Lluís Trapero i de la intendent Teresa Laplana, en una intervenció final -de deu hores- absolutament admirable. Ha omplert d’oxigen democràtic la Sala de l’Audiència Nacional.

No m’ha sorprès perquè vaig tenir la immensa fortuna de compartir amb ella les vicissituds d’un judici molt complicat contra un “fals culpable”. Treball infatigable, professionalitat radical, respecte a l’adversari i principis democràtics irrenunciables. Aquests són, des del meu punt de vista, els seus atributs, que es conjuguen amb una bondat que m’atreveixo a qualificar de “machadiana” (“Y supo cuánto es la vida hecha de sed y dolor. / Y fue compasivo para el ciervo y el cazador, / para el ladrón y el robado, / para el pájaro azorado, / para el sanguinario azor.”)

Les últimes paraules de l’Olga Tubau anaven dirigides al Tribunal, perquè ella mai no utilitzaria el caràcter púbic d’una vista judicial per dirigir-se als possibles espectadors. Penso que el món on li agradaria viure s’assembla poc al que ens toca suportar, ple de brogit i de fúria, farcit de virtualitats, de simulacions, de succedanis. Lluny de la realitat.

Però si les llegim bé, convindrem que aquestes paraules serveixen per explicar l’arrel més profunda de la crisi territorial que viu l’Estat: Hi ha ciutadans que expien faltes que no són seves. Hi ha ciutadans (moltíssims, no només catalans -independentistes o no-) que han sigut víctimes de la impotència i de l’egoisme de l’Estat. I fins ara, almenys, els tribunals no ho han evitat, al contrari, han donat forma legal a la injustícia.

Recordem el començament de la cita -son paraules de Manuel Alonso Martínez, un dels pares de la Constitució de 1876, “un ciudadano de un pueblo libre...”. La impotència i l’egoisme de l’Estat han suspès l’atribut fonamental del poble i quan cau l’adjectiu “lliure”, com queda la democràcia?