dilluns, de juliol 25, 2016

Si és possible, per què a Espanya no es preveu un govern d’esquerres?


He de reconèixer que la informació que escolto i llegeixo dels nostres polítics o sobre ells comença a deixar-me perplex. Per convicció i per experiència pròpia els tinc un respecte enorme i intento, si no comprendre’ls, entendre’ls. Però no els entenc.
No entenc què està fent el Govern de Catalunya, ni el Parlament, però en aquest text vull referir-me a Espanya i als partits d’esquerres després de les dues últimes eleccions generals.
Tinc molt present que vivim un temps on els factors que indiquen futurs inquietants són més nombrosos i precisos que els que permeten esperar canvis positius. I penso que una part molt important de la responsabilitat d’aquesta deriva la tenen i l’han d’assumir els governs i els partits neo-conservadors. Dit d’una altra manera, és imprescindible i urgent rectificar radicalment les polítiques i les agendes polítiques. Totes. Les econòmiques, les socials i les culturals.
Les eleccions sempre són una oportunitat de canvi, de fet, el més normal, el menys traumàtic. Tanmateix, les lleis electorals solen impedir una lectura clara de la voluntat ciutadana. Quan un partit que té un milió de vots aconsegueix només dos representants al Congrés de Diputats i un altre n’obté sis amb tres-cents mil es produeix una distorsió important de les prioritats dels votants. Per això, sense discutir a posteriori les regles del joc (que s’accepten en el mateix moment de participar), és fonamental tenir en compte sempre el nombre de vots a l’hora de pensar en la representativitat dels òrgans de govern escollits en segona instància (per exemple, la mesa del Congrés o el President del Govern).
Vaig tenir una gran alegria el 20 de desembre. Malgrat les distorsions provocades per la Llei d’Hont, era possible conformar una majoria d’esquerres que obrís pas a un canvi en el govern d’Espanya. L’esperança d’aquest govern nou es fonamentava, sobretot, en què els partits d’esquerres superaven el 51% dels vots emesos, mentre que les forces de centre-dreta i dreta no arribaven al 45%. A part, Democràcia i Llibertat, el PNV i CC també eren partidaris d’un canvi de govern i, sobretot, de polítiques.
La perplexitat va començar amb el pacte PSOE – Ciutadans. Era obvi que no portava enlloc. Era menys obvi, però es podia sospitar que s’havia activat l’establishment espanyol, no per impulsar un govern amb aquests dos partits, sinó per fer impossible un pacte d’esquerres. La repetició de les eleccions va ser la primera gran victòria del establishment.
Mesos de treball molt intel·ligent per part del PP, d’obnubilació socialista i d’errors tàctics greus per part de Podem (també a Catalunya) feien témer el pitjor. Però no es va produir. El resultat electoral va ser molt més ajustat, però l’esquerra (48%) continuava tenint més volts que la dreta (46%).
El canvi era possible. Per això va augmentar la perplexitat quan es va conèixer la composició de la mesa del Congrés, on la dreta hi té la majoria.
El procés encara no s’ha acabat, però em temo que, una vegada més, les esquerres seran responsables de la continuació (amb modificacions cosmètiques -o contundents pel que fa a la política territorial-) de l’envestida neoliberal.
Era possible dialogar fins a l’extenuació per fer un govern d’esquerres? Sí, i encara ho és.
Era possible dissenyar una legislatura curta amb un govern format per persones amb gran autoritat moral que, a part de les rectificacions urgents, preparés els canvis legislatius substancials que necessita Espanya? Sí, i encara ho és.
Era bo per a Catalunya aquest govern? Sí, perquè les forces catalanistes i sobiranistes eren determinants (penso que és errònia la màxima “quant pitjor, millor” i que a la política catalana li falta assossec, reflexió, alguna correcció i, sobretot, temps).
Espanya tindrà un govern d’esquerres el 2016? Si no el té serà responsabilitat dels partits d’esquerres. Faran impossible, altre cop, allò que és possible?