Quan el present aclapara per sobredosi d’incerteses i el passat sembla que no serveix, es pot intentar definir un escenari futur pròxim, desitjable i possible. Si aquest escenari resulta atractiu, redueix el nombre d’incerteses i, sobretot, convida a mirar el passat per trobar-hi models de solucions.
És el que penso fer en aquesta nota. ¿Quin escenari m’agradaria que es perfilés l’endemà de les eleccions?
1. Un enfortiment, encara que sigui lleu –molt lleu- de la democràcia. Des del respecte màxim a les persones que decideixin abstenir-se, jo opino que és millor votar. Hi ha d’haver més votants dels que es preveuen. Des de dos observatoris molt poderosos es desitja el contrari: els partidaris de l’Espanya uniforme, hereus dels apologistes del segle XVIII, de Menéndez Pelayo i de la sobrevalorada Generació del 98 –els que sempre han guanyat (excepte en els primers quinze anys de la transició). Aquests partidaris de l’Espanya uniforme han imposat un domini que te el seu correlat partidista perfecte en el PP, però ha arrossegat el PSOE i ha dibuixat un camp de joc on competeixen els mitjans de comunicació de Madrid. Una participació baixa es llegirà com un èxit en la seva estratègia (no democràtica) de desactivació del model d’estat plurinacional. L’altre observatori són allò que s’anomena “els mercats”. Des de sempre hi ha un combat entre democràcia (sense cometes, perquè podem definir què és) i “mercats” (amb cometes, perquè no sabem què són, ni on són, ni –especialment- què desitgen). Al meu entendre, cada punt de participació que es perd és una victòria.
2. La possibilitat d’un govern fort (no d’un partit fort), amb una gran credibilitat i amb la màxima autoritat moral possible. Només hi veig dues alternatives: una majoria absoluta o un pacte –de govern- entre els dos grans partits, que busqui la implicació de les minories catalanistes en la major part de polítiques estratègiques. És imprescindible per atraure persones amb preparació sòlida que assumeixin les conselleries i els altres nivells de màxima responsabilitat governamental. També ho és per prendre amb urgència les mesures necessàries per encarar la crisi –al començament, sacrifici, generositat i solidaritat; després, dependrà de les circumstàncies. I també és imprescindible per comptar políticament a Espanya i Europa.
3. La percepció d’una disponibilitat ciutadana a donar suport a aquest govern durant molt més que els cent dies de gràcia. És a dir, a acceptar la invitació al sacrifici; a assumir un model de vida molt més auster; a “pensar individualment i actuar col•lectivament”. Un dels millors professors que he tingut, no pas precisament d’esquerres em va dir l’any 1982: “és magnífica la democràcia, perquè pots empènyer “el carro” en la direcció contrària a les teves idees i opinions, sense trair els teus principis”.
Aquest escenari podria tenir alguna cosa de nou començament, de nova oportunitat. I és factible, depèn dels ciutadans, de nosaltres.
dimecres, de novembre 24, 2010
dijous, de novembre 18, 2010
Raons per decidir, si us plau
Segurament que la meva opinió no és majoritària, perquè si ho fos potser notaria que alguns missatges d’aquesta campanya em concerneixen, i no ho noto. Però, si faig cas a les enquestes, resulta que formo part d’un grup considerable, els que no tenen decidit el vot. Per tant sembla que m’haurien de tenir en compte.
Intento posar-me en el lloc de l’interlocutor (els responsables de campanya dels partits) i preguntar-me com em veuen. Com que no els conec, em baso en allò que produeixen i surt en els mitjans de comunicació. I una vegada més constato un desconeixement. No sé si hi ha altres persones en el grup dels que no tenim decidit el vot que puguin decantar-se per una opció després d’haver vist els vídeos o d’haver escoltat els debats o llegit les entrevistes que s’han publicat. Jo no. Més aviat m’han decebut. Bàsicament, per dues raons. La primera és que els missatges no es corresponen a la realitat de novembre de 2010 (el debat dels candidats de la demarcació de Girona, per exemple em feia la impressió que podia ser el de 2006). La segona perquè la major part dels “relats” –es nota la interiorització de les modes dogmàtiques de les estratègies de seducció contemporànies- són buit i banals. Bernardo Atxaga, en la seva obra mestra “Obabakoak”, dedica un capítol a teoritzar sobre el conte. Diu que un bon conte no pot ser buit, no pot ser banal i no pot ser miserable. Procuro mesurar les meves paraules, per això m’he estalviat la tercera, però costa de no utilitzar-la quan veus i sents algunes coses –i n’intueixes el cost-.
En resum, falten deu dies per les eleccions, teníem una oportunitat immillorable per estar a l’alçada d’unes circumstàncies que exigeixen intel•ligència, rigor i anàlisi crítica, i, de moment, l’hem perduda. Sempre he pensat que les eleccions no són una festa, amb un programa d’actes i unes litúrgies que tenen el seu valor en la repetició. En canvi, aquestes, de moment, ho són: una festa que deixa la vida entre parèntesi.
Reivindico raons.
Quin pla de xoc en política econòmica? Insisteixo en la disponibilitat per a tots els sacrificis que calguin si l’objectiu és, de debò, resoldre el problema dels aturats i anar cap a una política europea comuna.
Quin pla de xoc en política educativa? Aquí no hi valen més dogmes ni actes de fe. El canvi és urgent i ha de ser important.
Quin pla de reforma de la política cultural? Com pensen acabar amb els monopolis? Com pensen tornar a atendre els impulsos “amateurs” i les iniciatives dels ciutadans que no vivim a Barcelona?
Quina voluntat d’incidència en la política espanyola i, per extensió, europea? Opino que desenfoquem el problema d’Espanya. Al meu entendre, ara, el problema és que només hi ha dos partits que compten i que comparteixen un marc ideològic de fons inspirat per un pensament jacobí caduc, el problema, ara té dos noms PP i PSOE. M’agradaria sentir que algun partit proposa la construcció d’un àmbit de reflexió sobre Espanya des de la perifèria amb la voluntat d’arribar a acords programàtics en futures convocatòries electorals per decidir el signe del govern espanyol. (Ampliaré aquesta idea en futures aportacions al blog).
Em calen raons per decidir.
Intento posar-me en el lloc de l’interlocutor (els responsables de campanya dels partits) i preguntar-me com em veuen. Com que no els conec, em baso en allò que produeixen i surt en els mitjans de comunicació. I una vegada més constato un desconeixement. No sé si hi ha altres persones en el grup dels que no tenim decidit el vot que puguin decantar-se per una opció després d’haver vist els vídeos o d’haver escoltat els debats o llegit les entrevistes que s’han publicat. Jo no. Més aviat m’han decebut. Bàsicament, per dues raons. La primera és que els missatges no es corresponen a la realitat de novembre de 2010 (el debat dels candidats de la demarcació de Girona, per exemple em feia la impressió que podia ser el de 2006). La segona perquè la major part dels “relats” –es nota la interiorització de les modes dogmàtiques de les estratègies de seducció contemporànies- són buit i banals. Bernardo Atxaga, en la seva obra mestra “Obabakoak”, dedica un capítol a teoritzar sobre el conte. Diu que un bon conte no pot ser buit, no pot ser banal i no pot ser miserable. Procuro mesurar les meves paraules, per això m’he estalviat la tercera, però costa de no utilitzar-la quan veus i sents algunes coses –i n’intueixes el cost-.
En resum, falten deu dies per les eleccions, teníem una oportunitat immillorable per estar a l’alçada d’unes circumstàncies que exigeixen intel•ligència, rigor i anàlisi crítica, i, de moment, l’hem perduda. Sempre he pensat que les eleccions no són una festa, amb un programa d’actes i unes litúrgies que tenen el seu valor en la repetició. En canvi, aquestes, de moment, ho són: una festa que deixa la vida entre parèntesi.
Reivindico raons.
Quin pla de xoc en política econòmica? Insisteixo en la disponibilitat per a tots els sacrificis que calguin si l’objectiu és, de debò, resoldre el problema dels aturats i anar cap a una política europea comuna.
Quin pla de xoc en política educativa? Aquí no hi valen més dogmes ni actes de fe. El canvi és urgent i ha de ser important.
Quin pla de reforma de la política cultural? Com pensen acabar amb els monopolis? Com pensen tornar a atendre els impulsos “amateurs” i les iniciatives dels ciutadans que no vivim a Barcelona?
Quina voluntat d’incidència en la política espanyola i, per extensió, europea? Opino que desenfoquem el problema d’Espanya. Al meu entendre, ara, el problema és que només hi ha dos partits que compten i que comparteixen un marc ideològic de fons inspirat per un pensament jacobí caduc, el problema, ara té dos noms PP i PSOE. M’agradaria sentir que algun partit proposa la construcció d’un àmbit de reflexió sobre Espanya des de la perifèria amb la voluntat d’arribar a acords programàtics en futures convocatòries electorals per decidir el signe del govern espanyol. (Ampliaré aquesta idea en futures aportacions al blog).
Em calen raons per decidir.
dimecres, de novembre 10, 2010
Sobre l'educació secundària, que pot canviar
Juliol de 2003. Santander.
Participo en un seminari de la Universitat Menéndez Pelayo. Als vespres, uns quants professors ens reunim per enraonar sobre qüestions de la nostra feina que ens preocupen. La confiança creix i ens duu a debats crítics –els més estimulants: la discrepància fecunda. Hi ha una coincidència en la diagnosi de l’educació a Espanya: la política educativa és errònia i ens està duent a una degradació d’aquest servei públic essencial. Em sorprèn una afirmació d’una professora d’Elx que obté un consens immediat: la nostra esperança sou vosaltres –es dirigeix a mi-, els socialistes heu de guanyar les properes eleccions catalanes, vosaltres heu de liderar la reforma radical de la política educativa. Es van multiplicar les intervencions en el mateix sentit, notava una estima admirada per la capacitat catalana de pensar un model eficient, de posar-lo en marxa i d’”exportar-lo” a la resta d’Espanya.
Desembre de 2003
Trucades de felicitació d’Elx i d’altres ciutats, Gijón, Cáceres, Granada... El missatge insisteix en la memòria de l’últim estiu a Santander. Tenim raons fundades per l’esperança del canvi imprescindible en la política educativa liderat pel nou govern de Catalunya. Jo els parlo de la meva confiança que, amb temps, respecte i rigor sabrem estar a l’alçada de les seves expectatives.
Octubre de 2009
Trobada d’alguns dels participants en el Seminari de juliol de 2003. Què heu fet, amb l’educació a Catalunya? Des de quina Institució és possible impulsar el canvi pendent en la política educativa a Espanya, ara, que tots els indicadors posen de relleu el fracàs del sistema? Vaig donar-los la raó i vaig elaborar un document on per enèsima vegada explicava la meva opinió als responsables del meu partit. Una versió d’aquest document va ser publicada per “Catalunya, Causa Comuna” en el debat “Què n’esperem de l’educació, avui?”. Publicada, però sense recollir-ne ni una sola idea.
És llarg. El resum pot ser aquest: hi ha solució, si qui governa s’atreveix a mirar la realitat i obrar en conseqüència.
El podeu consultar:
http://www.causacomuna.cat/files/upload/9_1268856811.pdf
Participo en un seminari de la Universitat Menéndez Pelayo. Als vespres, uns quants professors ens reunim per enraonar sobre qüestions de la nostra feina que ens preocupen. La confiança creix i ens duu a debats crítics –els més estimulants: la discrepància fecunda. Hi ha una coincidència en la diagnosi de l’educació a Espanya: la política educativa és errònia i ens està duent a una degradació d’aquest servei públic essencial. Em sorprèn una afirmació d’una professora d’Elx que obté un consens immediat: la nostra esperança sou vosaltres –es dirigeix a mi-, els socialistes heu de guanyar les properes eleccions catalanes, vosaltres heu de liderar la reforma radical de la política educativa. Es van multiplicar les intervencions en el mateix sentit, notava una estima admirada per la capacitat catalana de pensar un model eficient, de posar-lo en marxa i d’”exportar-lo” a la resta d’Espanya.
Desembre de 2003
Trucades de felicitació d’Elx i d’altres ciutats, Gijón, Cáceres, Granada... El missatge insisteix en la memòria de l’últim estiu a Santander. Tenim raons fundades per l’esperança del canvi imprescindible en la política educativa liderat pel nou govern de Catalunya. Jo els parlo de la meva confiança que, amb temps, respecte i rigor sabrem estar a l’alçada de les seves expectatives.
Octubre de 2009
Trobada d’alguns dels participants en el Seminari de juliol de 2003. Què heu fet, amb l’educació a Catalunya? Des de quina Institució és possible impulsar el canvi pendent en la política educativa a Espanya, ara, que tots els indicadors posen de relleu el fracàs del sistema? Vaig donar-los la raó i vaig elaborar un document on per enèsima vegada explicava la meva opinió als responsables del meu partit. Una versió d’aquest document va ser publicada per “Catalunya, Causa Comuna” en el debat “Què n’esperem de l’educació, avui?”. Publicada, però sense recollir-ne ni una sola idea.
És llarg. El resum pot ser aquest: hi ha solució, si qui governa s’atreveix a mirar la realitat i obrar en conseqüència.
El podeu consultar:
http://www.causacomuna.cat/files/upload/9_1268856811.pdf
dilluns, de novembre 08, 2010
Necessitem anàlisis rigoroses, propostes exigents i noms propis acreditats
No sé si hi ha ciutadans que es troben en la meva situació que detectin senyals de resposta a les seves preguntes. Fa uns mesos que no em compto entre les persones convençudes, a les quals admiro, destinataris de la majoria dels senyals emesos durant la precampanya (el tòpic propi i l’advertiment sobre les maldats de l’adversari). Ja vaig dir que, de moment, la meva papereta és blanca perquè vull conèixer quina anàlisi de la realitat fan els partits i quines solucions proposen per encarar la problemàtica del present.
Llegeixo tot el que puc i lamento concloure que, de moment, no trobo anàlisis radicals de la realitat, sinó confirmació de prejudicis. Les propostes, en conseqüència, són velles o ingènues.
Al meu entendre, vénen temps molt difícils, en els quals s’hauran d’assumir polítiques d’aquelles que, d’una manera frívola i irrespectuosa, es qualifiquen d’impopulars. M’agradaria d’exercir la meva responsabilitat i els meus drets de ciutadà donant suport, amb el meu vot, a aquestes propostes polítiques que exigiran sacrificis inimaginats. Però per fer-ho, els partits amb vocació de govern m’ho haurien d’explicar ara, no després de les eleccions.
Hi ha centenars de milers de persones a Catalunya -i milions a Europa- que saben què vol dir fer sacrificis molt durs. Això em fa pensar que no som una minoria els que podríem estar d’acord en renunciar significativament al nostre benestar si ens presenten unes propostes convincents per resoldre, amb el temps que calgui, els problemes més greus que tenim els catalans-espanyols-europeus.
Esclar que hi ha una condició que no sé si s’ha donat: el canvi dels analistes i dels planificadors. L’anàlisi oficial de la situació que estem vivint la fan els mateixos que ens han portat a la crisi? –perquè la crisi no és una fatalitat, és una conseqüència de la incapacitat de persones amb nom i cognoms- . I les propostes es couen en els mateixos obradors intel•lectuals d’on han partit les iniciatives errònies –o els relats buits, banals, i de vegades miserables, que ens hem hagut d’empassar-?
Envio un altre missatge per donar més opcions a l’atzar (vull dir que algú dels que es presenta a les eleccions catalanes trobi la meva ampolla de nàufrag).
1. Alguns necessitem informació verídica sobre la situació econòmica i financera actual.
2. Alguns necessitem que els partits ens doneu els noms dels autors de les vostres anàlisis i ens agradaria comprovar que no coincideixen amb els responsables dels problemes que patim.
3. Alguns necessitem els noms dels que podrien dirigir les àrees fonamentals del govern que preveieu, per comprovar les seves credencials i intuir les estratègies diferents que estaran disposats a desenvolupar.
4. Alguns necessitem que ens anuncieu els sacrificis que haurem de fer. Els farem si ens doneu garanties que tots els esforços de govern -a més de respondre a l’objectiu urgent d’atendre les persones desemparades- es dedicaran a definir les regles perquè no es repeteixin els mateixos errors i perquè l’austeritat, la responsabilitat, el rigor i l’exigència rebin el suport que es mereixen.
Llegeixo tot el que puc i lamento concloure que, de moment, no trobo anàlisis radicals de la realitat, sinó confirmació de prejudicis. Les propostes, en conseqüència, són velles o ingènues.
Al meu entendre, vénen temps molt difícils, en els quals s’hauran d’assumir polítiques d’aquelles que, d’una manera frívola i irrespectuosa, es qualifiquen d’impopulars. M’agradaria d’exercir la meva responsabilitat i els meus drets de ciutadà donant suport, amb el meu vot, a aquestes propostes polítiques que exigiran sacrificis inimaginats. Però per fer-ho, els partits amb vocació de govern m’ho haurien d’explicar ara, no després de les eleccions.
Hi ha centenars de milers de persones a Catalunya -i milions a Europa- que saben què vol dir fer sacrificis molt durs. Això em fa pensar que no som una minoria els que podríem estar d’acord en renunciar significativament al nostre benestar si ens presenten unes propostes convincents per resoldre, amb el temps que calgui, els problemes més greus que tenim els catalans-espanyols-europeus.
Esclar que hi ha una condició que no sé si s’ha donat: el canvi dels analistes i dels planificadors. L’anàlisi oficial de la situació que estem vivint la fan els mateixos que ens han portat a la crisi? –perquè la crisi no és una fatalitat, és una conseqüència de la incapacitat de persones amb nom i cognoms- . I les propostes es couen en els mateixos obradors intel•lectuals d’on han partit les iniciatives errònies –o els relats buits, banals, i de vegades miserables, que ens hem hagut d’empassar-?
Envio un altre missatge per donar més opcions a l’atzar (vull dir que algú dels que es presenta a les eleccions catalanes trobi la meva ampolla de nàufrag).
1. Alguns necessitem informació verídica sobre la situació econòmica i financera actual.
2. Alguns necessitem que els partits ens doneu els noms dels autors de les vostres anàlisis i ens agradaria comprovar que no coincideixen amb els responsables dels problemes que patim.
3. Alguns necessitem els noms dels que podrien dirigir les àrees fonamentals del govern que preveieu, per comprovar les seves credencials i intuir les estratègies diferents que estaran disposats a desenvolupar.
4. Alguns necessitem que ens anuncieu els sacrificis que haurem de fer. Els farem si ens doneu garanties que tots els esforços de govern -a més de respondre a l’objectiu urgent d’atendre les persones desemparades- es dedicaran a definir les regles perquè no es repeteixin els mateixos errors i perquè l’austeritat, la responsabilitat, el rigor i l’exigència rebin el suport que es mereixen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
