O un altre PSC o un altre Partit - 2

No recordo qui va escriure que és millor una esquerra reflexiva que una esquerra indignada. Em sembla un bon pensament. La indignació pot convertir-se en la nova coartada –l’enèsima- per no assumir responsabilitats. La democràcia es fonamenta en la voluntat dels ciutadans, per tant, en últim terme, som els ciutadans els responsables dels nostres governs. La indignació ens pot consolar, però té un efecte secundari negatiu: no és el millor estat per analitzar, per destriar, per avaluar, per decidir. Per fer tot això és imprescindible la reflexió i la millor reflexió és la que es fonamenta en la serenitat, en el respecte i en l’estudi sense apriorismes.

És veritat que vivim un temps que ens inunda de motius per a la perplexitat. Entre aquests motius no hi ha la incertesa, perquè la incertesa és senyal de vida i causa de llibertat. Resulta molt poc atractiu un futur cert. El que provoca perplexitat és la indefinició. La incapacitat de trobar els factors que defineixen el present, perquè el present sí que el podem conèixer bé i en podem fer la “foto-fixa” per analitzar-lo a fons, ja com a passat immediat.

Moltes veus denuncien que la política s’hagi sotmès als “mercats”. D’acord amb el que acabo d’escriure, s’hauria de precisar el retret. Massa governants han renunciat a conèixer la realitat -de fet l’han abandonada, han construït un núvol d’adulacions i combats que té poc a veure amb el que estan vivint els ciutadans-. Al meu entendre, no estan sotmesos ara, amb la crisi, sinó que porten molts anys sense observar la realitat o adequant-la a la seva fantasia. A Espanya, especialment (inclosa Catalunya). Quan podíem tenir la millor educació, quan podíem invertir més diners en la sanitat per homologar-nos a Europa, quan podíem resoldre l’atur estructural, quan podíem fer la reforma fiscal imprescindible per a les nostres aspiracions de benestar i perseguir el frau... quan podíem adonar-nos que l’Alta Velocitat no era un gran negoci o que el finançament local no podia basar-se en la construcció o que l’Estat Autonòmic era un bé a preservar, massa governants van dedicar-se a la pràctica de la banalitat i de la buidor.

El memorial de greuges dels ciutadans espanyols pot ser molt més gran, però vull agafar el fil d’aquesta sèrie de comentaris que plantegen la necessitat d’un nou PSC o d’un nou Partit.

Si la meva anàlisi és certa i si hi afegim que molts estudis coincideixen que en aquest moment hi pot haver entre quatre i cinc milions de persones de pensament socialdemòcrata que no tenen a qui votar (un milió a Catalunya), quina hauria de ser la resposta del PSC?

Tinc la tendència a dibuixar escenaris possibles, m’ajuden a pensar críticament. El PSC podria prioritzar les eleccions del 20 N (oblidar-se temporalment del seu congrés) i convocar tothom, especialment les persones més preparades a formular la millor diagnosi possible dels últims quatre anys. Podria adonar-se que ha comès errors d’una magnitud tan gran que exigeixen canvis programàtics i canvis de persones. Podria buscar les persones idònies, amb un bon coneixement de la realitat, amb capacitat de confrontació dialèctica respectuosa i, sobretot, amb autoritat moral i amb el compromís de dir la veritat. Amb aquestes persones es poden construir unes candidatures ben diferents –homes i dones que afirmin amb credibilitat que seran lleials als electors, no a l’executiva del partit (no proposo uns representants que “vagin a la seva”, sinó que siguin sempre la veu de qui els ha votat –avui dia hi ha mecanismes per estar ben a prop dels ciutadans). I podria fer saber que fa tot això.

El que estem coneixent no té res a veure amb aquest escenari. Més aviat dóna la impressió que tots els moviments responen a una doble convicció i a una necessitat: la convicció que les coses s’han fet bé i que els ciutadans som desagraïts i la necessitat de mantenir un lloc de treball.

Quina immensa tristesa. El PSC que tantes vegades ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies ara malbarata el seu crèdit i deixa un milió de persones sense empara. El futur de la socialdemocràcia catalana ha de dependre d’aquesta estructura? Ho poso en dubte. Hi ha temps per rectificar? Sí I per construir una alternativa solvent? Tant de bo.

O un altre PSC o un altre Partit - 1

La nota anterior d’aquest Blog permet entendre la meva profunda decepció pel vot del PSC en la reforma constitucional. És molt dolorós veure com persones amb qui has compartit projecte, derrotes i victòries, confonen responsabilitat amb submissió i s’avenen a prendre una decisió precipitada que pot afectar greument les persones de classe mitjana i baixa, les generacions joves, i també el futur de l’autogovern de Catalunya.

Ja fa temps que els representants del PSC i molts d’altres parlamentaris socialistes haurien d’haver exigit la dimissió de Zapatero, però han acceptat que el pensament vagi per una banda i les resolucions per una altra. S’han avingut a propostes contradictòries i absurdes, i s’han contagiat d’una de les pitjors malalties de la política actual, el convenciment que tot és líquid i virtual i que, en conseqüència, només s’ha de flotar (ni tan sols nedar) i només s’han de fer gestos per resoldre uns problemes (els derivats de la bogeria del gran Casino en què s’han convertit “els mercats”) o dir paraules per “consolar” els veritables afectats –els aturats i les persones que encara tenen moral per destinar els seus recursos econòmics a la mal anomenada economia real (mal anomenada, perquè li sobra l’adjectiu; l’economia que no és real és economia? –haurem de seguir la pista del significat de la paraula).

El que comento representa la part visible d’una irresponsabilitat estructural. Si el món ha canviat i si vivim una crisi greu, un partit socialdemòcrata hauria d’organitzar-se d’una manera radicalment nova, per fer la millor anàlisi possible de la realitat, per arribar a definir unes propostes viables que salvaguardin els poders democràtics i que defensin els bens col•lectius –aconseguits gràcies als sacrificis de molts homes i dones- i per seleccionar aquelles persones solvents i preparades que, per la seva credibilitat i trajectòria, poden garantir-ne l’execució. Això ho hauria d’haver fet fa temps però molt més ara, que estem en període (pre)electoral.

Sense crueltat, amb respecte, també hauria estat imprescindible substituir els representants que no han sabut trobar solucions a les problemàtiques que havien de combatre.

En comptes d’això, ens trobem amb una elecció acrítica de la cap de llista, amb moviments que només tenen a veure amb qüestions internes (la “lluita pel poder”) i amb uns missatges que no es corresponen en absolut al temps que vivim.

(Una nota com la que avui publica Le Monde és impensable al PSC: Premier débat PS : six candidats attendus sur la crise. Les socialistes seront jeudi au débat France 2-"Le Monde". Leurs propositions face à la crise seront determinantes).

A quina conclusió hem d'arribar? Si fos que ens trobem davant d’un Partit que no s’adona que s’arrisca a perdre prop d’un milió de vots respecte les últimes eleccions i que, en conseqüència, els perdrà, potser no seria preocupant.

Però no és aquesta la conclusió, sinó una altra molt més dura: A Catalunya, ara, hi ha un milió de ciutadans que després de comprovar amb perplexitat que es quedaven sense representants en el poder legislatiu i executiu, es queden sense partit a qui votar (a la resta d’Espanya, el nombre pot superar els tres milions).

El centre de la política socialdemòcrata són els ciutadans i els partits han de saber estar a la seva alçada. El PSC, ara, no hi està. Ha abandonat els seus.

Per això és pertinent una pregunta: si no és possible un altre PSC, no s’hauria d’intentar promoure un altre Partit Socialdemòcrata Català (amb accent europeu)?

Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució

Hi ha raons de pes per estudiar una reforma del marc legal que generi l’estabilitat pressupostària de les Administracions Públiques a Espanya, però no es pot acceptar de cap manera la reforma improvisada que es planteja. Per això suplico als diputats i senadors del PSC, des de la meva minúscula part de la sobirania popular, que votin en contra de la reforma.

He procurat seleccionar les paraules. No em refereixo al PSC, sinó als seus diputats i senadors. Si renuncien a l’autonomia de pensament i a l’esperit crític i se sotmeten a una disciplina imposada sense possibilitat de debat ample i intens desvirtuen greument la democràcia, perquè trenquen el compromís amb els ciutadans i, especialment, amb els seus electors.

Es converteixen en actors secundaris d’un “relat” pervers:

Hi ha unes persones, amb nom i cognom, que han aconseguit crear uns “ens abstractes” (els nous deus, els “mercats”, perillosos, perquè són déus fets a imatge i semblança de la cobdícia humana) que volen gestos sacrificials per consolidar i augmentar el seu poder.

Aquestes persones han fet arribar senyals a un “grup reduït amb informació privilegiada” encapçalat pel senyor Rodríguez Zapatero.

El president del govern (que fa poc s’ha reunit amb el màxim representant d’aquells que “vuelven, si tú no vas”) ha exigit el gran sacrifici, per impedir el pitjor sacrifici.

Els diputats i senadors, majoritàriament, hi estan en contra (ho diuen privadament, no públicament).

Els ciutadans, perplexos, no tenen cap informació, no entenen la proposta, no la poden assumir perquè hi ha hagut massa enganys en els últims temps i, sobretot, massa claudicació política.

(I vet aquí el gran gir, digne del pitjor guió): els diputats i senadors voten contra la seva pròpia opinió i col•laboren en l’ocultació de la informació a la ciutadania, a la qual demanen fe cega, negant el que pot comportar la normativa derivada de la modificació constitucional.

Hi ha un epíleg: Els diputats i senadors, catalans, saben perfectament que a Catalunya el perjudici és triple: el de la pròpia mesura; el de la continuació inexorable d’un procés, iniciat per la resolució del Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut, planificat per recentralitzar el poder espanyol; i el del trencament, una vegada més, de la unitat catalanista.

Poden haver-hi d’altres sorpreses atesa la inconsistència del govern central, però el dia clau serà el 20 N, data mal escollida que pot convertir la transició en un parèntesi entre el “tardofranquisme” i el “neofranquisme” (penso que com sempre Spain is diferent i que es cultiva una versió molt particular del neoliberalisme, més gris i més altiva, que necessitaria un altre Goya o un altre Valle-Inclán per descriure-la).

¿Per què els diputats i senadors del PSC no han de votar a favor d’ aquesta modificació de l’article 135 de la Constitució?

Perquè Espanya té problemes estructurals molt greus, tant greus o més que els efectes de la crisi internacional. Aquí s’escau l’analogia amb les malalties. Hi ha metges que sostenen que no hi ha malalties, sinó malalts. La crisi internacional ha agafat a Espanya amb molt poques defenses. És d’aquells malalts la vida dels quals perilla més per la seva feblesa o per alguna reacció equivocada dels seus anticossos, que pels antígens.

Seria molt diferent plantejar aquesta modificació en un altre marc, com, per exemple, el següent:

• Si no tinguéssim cinc milions d’aturats.
• Si no tinguéssim el 43% d’atur juvenil (més del doble de la mitjana europea).
• Si les nostres despeses sanitària i educativa no estigués per sota de la mitjana europea.
• Si haguéssim definit els llindars que no es poden rebaixar per garantir els serveis bàsics de l’estat del benestar.
• Si el dèficit públic no estigués en un nivell baix (com en realitat està).
• Si el frau fiscal no hagués arribat al 23’3% del PIB (a Europa no supera el 14%). Els estudis sobre el frau fiscal a Espanya indiquen que mentre només hi ha un 1% d’assalariats que no compleixen amb els seus deures fiscals, hi ha el 18% de professionals liberals i el 45% d’empresaris que no ho fan: alguns treballs quantifiquen en vuitanta mil milions més d’euros els que podria ingressar de més cada any la Hisenda Pública amb una inspecció responsable.
• Si s’haguessin millorat les lleis fiscals per equilibrar relativament l’aportació de les empreses i del capital a la dels assalariats. No m’estic referint al demagògic “que paguin els rics”, sinó que tots fem el mateix esforç fiscal.
• Si no s’hagués escrit la sentència demolidora contra l’Estatut.
• Si s’hagués obert un procés de debat llarg, crític i inclusiu.
• (Podríem afegir-hi d'altres condicions).

Ja sé que se’m pot dir: “estem en una situació extrema, si coneguessis la realitat...” Doncs bé, això és el que vull i això és el que ens mereixem els ciutadans: conèixer la realitat. I n’estic segur que si la coneguéssim no prendríem aquesta mesura, sinó d’altres més efectives, més justes i, possiblement, més doloroses per als que podem fer molts més sacrificis, però que reforçarien l’Estat democràtic.

Potser val la pena que tornem a formular principis democratacristians i socialdemòcrates (les ideologies que van inspirar l’Estat del Benestar): sí a l’austeritat econòmica; sí al pacte lleial entre ciutadans d’ideologies diferents; no a les renúncies morals; sí a la política.

Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució.

(Vull que se m'entengui. No abono la immobilitat, ni molt menys la frivolitat o la ignorància. Al contrari. Penso que es podrien adoptar mesures urgents molt més efectives -i doloroses, sí, doloroses- per resoldre els problemes del malalt i frenar els efectes de la malaltia).