dimecres, d’abril 11, 2012

S’està fent cada cop més tard. 1

Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.

Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula

He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?

Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.

S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).

He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.

En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.

És molt forta la "Internacional de la presumpta llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:

Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.

L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?

Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.

Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.

Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.

Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.

La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.

A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.

S’està fent cada cop més tard. 1

Però vosaltres també heu de parlar. Perquè tots hem de parlar. Per a això la Naturalesa ens va fer criatures humanes. Només heu de dir un únic “NO” i la vostra naturalesa humana s’haurà salvat. Si continueu callant haureu omplert vosaltres mateixos la Vostra boca de terra. No sereu res més que unes orelles que escolten les pistoles catòdiques d’Heliogàbal. I això és exactament el que Heliogàbal vol de vosaltres.

Antonio Tabucchi: Manifest de la paraula

He decidit donar el títol "S'està fent cada cop més tard" a les noves reflexions del bloc en homenatge a Antonio Tabucchi, mort el passat 25 de març. Va ser un escriptor excel·lent i un intel·lectual que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. El seu article ¿A on va Itàlia, senyor Ciampi? n’és un bon exemple (i podria donar lloc a una llarga sèrie de manifestos/memorials de greuges: ¿A on va Espanya, senyor Rajoy? O ¿A on va Catalunya, senyor Mas? O ¿A on va Europa, senyora Merkel? O, també, ¿A on anem, ciutadans europeus?

Ja sé que la novel·la Si stà facendo sempre piú tardi no parla de política, sinó d’amor (o de desamor), però Tabucchi mateix va declarar que està plena de personatges supervivents del naufragi del segle XX: transmeten desesperació i infelicitat perquè la humanitat és infeliç i, certament, no se la fa més feliç oferint-li bens de consum. En aquest sentit la meva novel·la és un missatge contra el poder.

S’està fent cada cop més tard per evitar la catàstrofe més inquietant que ens amenaça. Si pensem en allò que caracteritza els últims quatre anys, ens costarà molt saber on estem des del punt de vista de l’economia, malgrat que l’economia ho està empestant tot. També ens serà difícil definir la societat que hem constituït i trobar els seus valors. Però no ens serà gens difícil concloure que cada dia que passa es va erosionant més la sobirania dels ciutadans: en conseqüència, la catàstrofe més inquietant que ens amenaça és política. Als ciutadans se’ns està arrabassant el dret a decidir. Els supervivents del naufragi del segle XX podem descobrir que els governants ens condueixen cap a una nova era, la de la Plutocràcia (si canviem “Heliògabal / Berlusconi”, per ”Plutòcrates”, el fragment del Manifest de la paraula de Tabucchi s’omple de sentit).

He utilitzat el verb erosionar perquè estic convençut que en el projecte d’enderroc de la democràcia hi concorren partits i organitzacions polítiques que formen part del sistema. Els “cavalls de Troia” sempre han estat eficaços. Aquesta és una dificultat afegida en la crisi del present. La primera reclamació lògica en temps de dificultats extraordinàries seria la unitat, però a Espanya, per exemple, la unitat no és desitjable, perquè, per la fortalesa del Partit Popular i la feblesa del PSOE, es podria produir una acceleració de la pèrdua de la sobirania ciutadana. El PSOE encara no ha deixat de ser l’altra cara de la moneda del Partit Popular i aquest partit és dels que consideren que s’ha anat massa lluny en les conquestes de l’Estat del Benestar i que s’ha de produir una frenada i una involució (camuflada en l’eufemisme “reformes”). La lectura dels principals documents de la FAES converteix el que està passant en aquest moment en la confirmació de les seves prediccions i propostes, cosa que fa necessari atendre al que estan dient ara perquè pot ser el dibuix del nostre futur immediat. Dissortadament, Espanya (no els espanyols) torna a ser l’Estat de la contrareforma, en el qual “els uns” s’imposaran “als altres” de manera rotunda i inapel·lable.

En els documents de la FAES està escrit que les polítiques socialdemòcrates -que també consideren pròpies de la dreta-, van ser beneficioses quan a Europa hi havia misèria (“quan els nens dels pobres acabaven bornis, per exemple, i eren analfabets") i quan les taxes de creixement econòmic eren altes. Naturalment que tots els nens mereixen un desenvolupament saludable i l’escolarització, però d’aquí a demanar que tots han de tenir l’oportunitat d’estudiar música, per exemple, hi ha un abisme. Conclusió: fins aquí es podia arribar. I com que les taxes de creixement econòmic són baixes (“casualment” també per culpa de les polítiques d’amputacions que es desenvolupen), a partir d’ara toca la “llibertat”.

És molt forta la 'Internacional de la "llibertat” (ho he escrit moltes vegades: beneficiària també del liberalisme moral que han sembrat els partits socialdemòcrates quan han governat els últims quinze anys). I cada dia fa més ostentació del seu poder. Vet aquí quatre exemples:

Semblava que la crisi econòmica havia de comportar un enfortiment de la política per regular els “mercats” i resulta que els “mercats” estan regulant les accions dels governs democràtics.

L’endeutament d’Espanya es distribueix de la manera següent: les empreses deuen el 136 % del PIB, els bancs, el 104 %, les famílies, el 82 % i les administracions públiques, el 74 %. Han aconseguit un “relat” (els agrada molt aquesta paraula) que fixa com a únic problema el deute menor, el de les administracions públiques, i dintre d’aquestes, les menys endeutades: Comunitats autònomes i Ajuntaments. ¿Quantes vegades ha aparegut la informació que els bancs deuen 275.000 milions d’euros o que les grans empreses de la construcció en deuen 95.000 milions i se'ls ha exigit responsabilitats i solucions?

Les oscil·lacions de la borsa i la “prima de risc” són comentades exhaustivament en les opinions publicades. Els aturats només apareixen de tant en tant, en forma d’estadística i les seves penúries mai com a motiu d’exigència de polítiques diferents.

Governar s’ha convertit en ser forts amb els febles i febles amb els forts.

Podríem afegir un cinquè exemple: estan imposant el “relat” que els partits socialdemòcrates estan tan desorientats que s’aboquen a la irrellevància, estació prèvia a la desaparició.

Davant d’aquest panorama cal que assumeixin la seva responsabilitat els ciutadans que encara estan convençuts de la necessitat de continuar treballant per la igualtat, sense renunciar a la millora de la qualitat de vida ni a l’excel·lència; que no renuncien a deixar una herència digna a la generació jove; que volen continuar demostrant que resulta extremadament útil viure honestament.

La responsabilitat comporta, en primer lloc, no declarar-se vençuts, dir aquell “NO” que reclamava Tabucchi i exigir la veritat.

A Catalunya, és probable que l’assumpció d'aquesta responsabilitat porti a moltes persones a constituir un nou tipus d’organització que podria derivar en un partit polític nou, radicalment diferent dels actuals.