dimecres, de juliol 30, 2014

Quan no trobem respostes...

Des de fa uns quants anys torna a ser difícil estar a l’altura de les circumstàncies. Vivim en una paradoxa: tot evoluciona tan de pressa que no podem entendre cap instant, ni gaudir-lo. Estem convençuts que per a la tecnologia ni hi ha res impossible, que ens ofegaran les novetats, que l’obsolescència programada afectarà, si no afecta ja, les persones. Però al mateix temps, sentim que la majoria de nosaltres no podem impulsar cap dels canvis socials que considerem imprescindibles: per exemple, la consecució d’un model polític que restauri el principi d’igualtat d’oportunitats i que restitueixi a la gent la seva condició de ciutadans.

Ens preguntem què hem de fer? i no ens complauen les respostes que surten vertiginoses i caduques dels “artilugis” amb els quals pensem que ens comuniquem.
Hem oblidat, o, millor, ens han fet oblidar que els éssers humans disposem que quatre mètodes de coneixement i que, per tant, allò que no podem explicar amb un mètode, potser ho podem començar a entendre amb un altre. Un d’aquests mètodes és l’artístic (abans de ser desactivat pel postmodernisme, la màscara que el neocapitalisme va regalar a l’art). Una obra artística no dóna respostes, ajuda, en canvi, a formular d’una altra manera, més extensa i més intensa les preguntes.

Convido a llegir aquest fragment de Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino:

L’atles del gran Khan conté també els mapes de les terres promeses visitades amb el pensament però encara no descobertes, o no fundades; la nova Atlàntida, Utopia, La Ciutat del Sol, Oceana, Tamoe, Harmonia, Icària.

Pregunta Kublai a Marco: tu que ets explorador i veus els signes, sabràs dir-me cap a quin d’aquests futurs ens impulsen els vents propicis.

I Polo: Per a aquests ports no sabria traçar la ruta en el mapa ni fixar la data d’arribada. De vegades en tinc prou amb un escorç obert al bell mig d’un paisatge incongruent, amb la insinuació d’unes llums en la boira, amb el diàlegs de dos transeünts que es troben en el vertiginós anar i venir, per pensar que partint d’allà formaré tros a tros la ciutat perfecta, feta de fragments barrejats amb la resta, d’instants separats per intervals, de senyals que algú envia sense saber qui les rep. Si et dic que la ciutat a la qual tendeix el meu viatge és discontínua en el temps i l’espai, de vegades més dispersa, d’altres més densa, no has de creure que es pot deixar de buscar-la. Potser mentre nosaltres enraonem està aflorant esbarriada dins dels termes del teu imperi. Puc rastrejar-la, però de la manera que t’he dit.

El gran Khan estava fullejant ja en el seu atles els mapes de les ciutats que amenacen en els malsons i en les malediccions. Kublai diu: tot és inútil si l’últim port només pot ser la ciutat infernal, i allà, en el fons, és on, en una espiral cada vegada més estreta, ens xucla la corrent.

I Polo: L’infern dels vius no és una cosa que serà, ja existeix aquí i és el que habitem cada dia, el que formem estant junts. Hi ha dues maneres de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i convertir-se en part d’ell fins el punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix atenció i aprenentatge continus: buscar i saber qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.


No trobeu que hi podem veure molt més clar? Que podem repensar què està passant i què seria bo que passés? Que necessitem afinar les nostres atencions per copsar símptomes positius? Busquem els noms dels “qui” i dels “què”, que existeixen, i donem-los espai.

dimarts, de juliol 15, 2014

L'elecció de la barbàrie

Reflexions d’urgència davant d’un manifest nacionalista espanyol

Avui, 15 de juliol de 2014 s’ha donat a conèixer el Manifiesto de los libres e iguales, davant del Congrés dels Diputats. Ha recollit, de moment, cinquanta-nou signatures.

La seva lectura provoca molta preocupació a les persones com jo que no hem estat ni som nacionalistes, que sabem que no tenim la Veritat, que salvaguardem com un gran tresor l’autonomia de pensament, que ens hem passat molts anys promovent diàlegs després dels quals hem reafirmat les nostres idees o ens han convençut les dels nostres interlocutors, que no ens agrada la deriva que des de fa temps impulsa l’establishment espanyol i que pensem que els ciutadans catalans ens mereixem un estat propici, un estat propi, un estat independent.

¿Per què dic que provoca preocupació? Perquè hi ha afirmacions que jo subscriuria, però que no signifiquen el mateix per a mi que per als signants del manifest. I perquè persones admirades avalen falsedats i advertències que sonen igual al dogma de l’administració Bush: “sospitem que el mal ens vol destruir (el secesionismo catalán pretende romper la convivència entre espanyoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres), per tant és legítima la guerra preventiva (asumimos la responsabilidad y pasamos a la acción)”.


Estic completament d’acord, per exemple, en evitar la derrota de la democracia espanyola; en la necessitat d’aplicar “toda la ley; en someter a referendum común cualquier alteración de las bases constitucionales (ja m’hauria agradat que haguessin sotmès a referèndum la modificació de l’article 135 que en un dels seus apartats ara diu: Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta); i, sobretot, estic d’acord en el fet que el “projecte independentista” “no ha recibido la respuesta que merece, però just en el sentit contrari al que exigeix el manifest nacionalista espanyol.

També estic d’acord amb l’afirmació següent: El nacionalismo (español) antepone la identidad a la ciudadanía, los derechos míticos de un territorio (Espanya) a los derechos fundamentales de las personas… Si no estigués convençut que la vida en democràcia es fonamenta en el respecte als que no pensen com jo, podria acceptar la demanda que es treballi organizadamente por la deslegitimación intelectual y política del nacionalismo. Em carrega molt el nacionalisme espanyol (penso que tinc autoritat moral per dir-ho perquè sempre he discrepat del nacionalisme català), però més aviat treballaré perquè els senyors Félix de Azúa, Fernando Savater, Vargas-Llosa; etc. continuïn gaudint de tota la legitimació intel·lectual i política que per a mi tenen. I m’agradaria que ells fessin el mateix amb els que pensen com jo.

No estic d’acord amb l’ús de “desafío”. M’agrada molt més parlar del “projecte independentista” d’una part significativa de la ciutadania catalana. I penso que és un error considerar que el que vol una majoria d’aquesta part significativa pugui considerar-se “agermanat” con el populismo antieuropeo. L’anti-europeisme no ha estat precisament una pulsió catalana. En canvi, no sé si el nacionalisme espanyol ara és europeista o és, mes aviat, “atlantista”. El que és inqüestionable és que ha estat anti-europeu desenes de dècades.

Tampoc estic d’acord en considerar que España es hoy una nación a la defensiva en cuyas élites prevalecen el tacticismo y la resignación. (Dec estar equivocat, però jo pensava que la paraula “tacticismo” no era admesa en castellà, però davant de l’autoritat intel·lectual dels signants del manifest, accepto el mot). L’ofensiva de l’establishment és abassegadora, només cal consultar el BOE i alguns mitjans de comunicació. Les elits no estan a la defensiva, què va, ho estan dominant tot i aconsegueixen, fins i tot amb més celeritat del que es podien imaginar, els seus objectius, que, com sempre, són econòmics. I res de “tacticisme”, hi ha una estratègia neoliberal i “recentralitzadora” diàfana, a la qual li ha sortit un adversari imprevist: una part de la ciutadania catalana.

Que les elits van per feina respecte el projecte independentista ho reconeixia fa poc, al Campus FAES 2014, el senyor Francesc de Carreras: Gràcies a la FAES per l’esforç que està fent, sobretot l’últim any, per informar de manera solvent als espanyols i especialment als catalans de la realitat històrica, social i econòmica de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya enfront de les deformacions i mentides oficials que es propaguen a Catalunya pels sectors nacionalistes, molts d’ells amb càrrecs públics, i que s’han fet especialment dures els últims anys. Gràcies per les dues publicacions; per la presència a Barcelona en reunions de grups. Estan essent decisives perquè una part callada i aïllada de Catalunya s’animi a dir en públic allò que es deia en privat. A Catalunya hi ha un dèficit de democràcia fa anys. La intel·ligent intervenció de FAES per superar la situació està essent essencial. (la traducció és meva. Les publicacions a les quals fa referència es poden trobar gratuïtament a la pàgina web de la Fundació partidista més ben subvencionada d’Espanya. Són Cataluña en claro: economía, derecho, historia y cultura i 20 preguntas con respuesta sobre la secesión de Cataluña)

El manifest que estic comentant és una invitació a la barbàrie, en el sentit precís de la paraula. Algú va escriure: la barbàrie s’elegeix. S’elegeix optar per la victòria de la “nació” sobre el ciutadà. S’elegeix renunciar a l’esperit crític. S’elegeix no acceptar el principi fonamental de la deliberació política: les coses poden ser d’una altra manera. S’elegeix no articular les diferències sinó elaborar “mots d’ordre” per justificar l’encotillament i la mutilació d’una realitat múltiple i heterogènia. S’elegeix posar el titol Manifiesto de los libres e iguales (altre cop la pulsió espanyola a buscar “limpiezas” excloents: exclouen els que no pensem com ells del nom d’una iniciativa de la Oficina de les Nacions Unides per als Drets Humans –Free&Equal-). La intolerància s’elegeix. S’elegeix, sobretot, posar-se al costat de qui domina, convalidant les consignes –no els arguments- amb els quals el poder bàrbar persegueix els que no són o no pensen com la majoria. Els catalans que pensem que es pot trobar un camí polític que ens permeti la creació d’un estat propi no som com la majoria espanyola.

Les paraules emblema del manifest, si no m’equivoco, són “Democràcia” i “Constitució”. Des del meu punt de vista, en canvi, el problema és de “política”. En minúscula, perquè no estem convocats a “fer Història” –la història no convoca ni fixa destins-.

“Només” estem convocats a fer política, començant per acordar dues obvietats:

1. Hi ha un projecte, no un “desafiament”, ni un “fet gravíssim per a la convivència, el benestar i la modernització d’Espanya i Catalunya”, ni un “órdago” o ni un “perill terrible per a uns, o altres, o tots”;

2. És obligatori i imprescindible crear el marc de diàleg polític per buscar la millor solució. He escrit moltes vegades que entenc la política com l’art de minimitzar els riscos d’enfrontament, de construir (si no la trobem ja oberta) la sortida menys traumàtica als conflictes.

Fins ara, tot el que la immensa majoria dels ciutadans, pensin el que pensin, està fent respecte aquest projecte és democràtic: ho és oposar-se a la independència, i ho és, també, voler la independència i obtenir-la. Ambdues posicions són constitucionals. Resultaria un frau de llei que un Estat democràtic que empara els partits independentistes i els declara tan legals, lícits i legítims com tots els altres no contemplés la possibilitat legal de la consecució del seu objectiu.

Potser això explica la virulència que destil·la el manifest: els que l’han signat saben que la Constitució espanyola deixa oberta la possibilitat legal de la independència d’un territori d’Espanya.