Reptes després de les eleccions. 2. Educació

2.1. L'èxit escolar és possible

Aquests dies post-electorals hi ha una febra analítica dels resultats. M’agraden molt la majoria de respostes i actituds personals i institucionals –i me’n sento orgullós-, però em fa la impressió que es busquen formulacions caducades per entendre què ha passat. Segurament que no es pot discutir que les esquerres estan fora de joc a Europa; ni que la crisi passa factura als governs; ni que la sentència del Tribunal Constitucional ha estat demolidora; ni que el PSOE i el Govern Central han jugat brut contra el govern català –també Carme Chacón, amb fets i paraules (em refereixo a algunes declaracions i a un article increïble signat amb Felipe González)-; ni que el PSC ha jugat papers contradictoris; ni que seria millor un grup parlamentari socialista català diferenciat... Tampoc no es pot discutir massa que han sobrat picabaralles internes i ha faltat sintonia mediàtica... Però trobo a faltar la crítica a la gestió.

Cadascú coneix el món en què es mou i on es juga la dignitat. En el meu entorn, la majoria dels que han deixat de votar els partits governants ho han fet per un desacord perplex amb les polítiques de cultura i d’educació. En un altre apartat em referiré a la cultura, però ja avanço que la major part de comentaris apuntaven a la intensificació dels monopolis reals i a un menyspreu impensable cap a la creació catalana de rigor.

Conec moltes persones que treballen en l’ensenyament secundari i universitari. La immensa majoria es divideixen en dos grups. Els que vam confirmar ben aviat que la política del govern en aquest àmbit era errònia i els que ho van confirmar més tard. Després de no fer cap cas als indicadors que definien el fracàs d’un sistema –no d’un model, perquè no n’hi ha-, ara s’utilitzen les últimes dades d’un informe sobrevalorat que indiquen una millora lleugera i relativa. És dolorós criticar la feina dels amics, tant com notar el menyspreu silenciós de totes les anàlisis i propostes enviades amb respecte i il·lusió durant aquests set anys.

Cal un canvi de rumb urgent en la política educativa catalana. I el més necessari és obrir les portes a les persones que coneixen la realitat, marginades i silenciades de fa molt temps, i encarregar-los la gran rectificació. Espero que el nou govern ho sàpiga fer. No li serà fàcil. El primer adversari que tindrà és la lluita contra uns gegants: les grans paraules. Haurà d’enfrontar-se a la Inclusió –qui s’atreveix a no estar d’acord amb una educació inclusiva!-; a la Equitat –una de les fal·làcies més grans que es divulguen és que el nostre sistema equitatiu: confonent aquest concepte tan noble amb la uniformitat de la ignorància-; a l’Autonomia dels Centres –el pitjor dels últims paranys: construir autonomies en el buit de Model. És imprescindible un pla de xoc que es resumeix en un gest: escoltar el clam dels professionals i, a continuació, les seves explicacions i, després, les seves recomanacions.

El fracàs escolar no és només el percentatge de nois i noies que no obtenen el graduat. És el fracàs d’un sistema que no serveix bé cap alumne; que no detecta a temps els problemes de comprensió i d’expressió i, per tant, que condemna a moltes persones al pitjor que els pot passar: la incompetència lingüística. Un sistema que crea marginacions disfressades de cohesions; que menysprea el treballador i tolera el que en cap altre lloc seria tolerat: la impunitat del brètol o del que es nega a complir amb la seva obligació. Un sistema que desconeix què fan els professors i que els sotmet a un martiri burocràtic impertinent. Un sistema que impossibilita l’atenció personalitzada, malgrat que la predica com una de les seves virtuts.

Alguns hem volgut quedar-nos i no hem acceptat ofertes polítiques o privades perquè hem decidit esperar, des de dins, el dia que puguem tornar a entrar a una classe i treballar amb la moral de qui disposa d’ instruments eficients per ajudar els alumnes a construir una autonomia de pensament, uns coneixements sòlids i ben formats i una capacitat d’expressió solvent, en el marc d’un model que torna a prestigiar l’educació catalana. Fa set anys, pensàvem que era possible i imminent. Ara ho tornem a pensar, a desitjar, a suplicar. Perquè estem convençuts que l'èxit escolar és possible.