Primeres reflexions, provisionals, sobre el congrés del PSC

0. És necessari el PSC?

Moltes vegades s’ha fet servir la frase “si això no existís, s’hauria d’inventar”. És un bon instrument intel•lectual per analitzar periòdicament realitats i construccions mentals de tota mena.

Tinc moltes prevencions davant de qualsevol proposta d’eliminació o de canvi radical. Les cultures humanes, ho he dit altres vegades citant el poeta W. H. Auden, són lenta construcció i destrucció impacient i sempre he preferit formar part dels constructors que dels destructors. Però seguint amb el mateix poema, sorgeix la qüestió: tot el camí que ha fet l’ésser humà, que és molt, ha estat avenç o “extraviament”. La veritat és que ara no seria incorrecte aplicar-nos el participi “extraviats”.

En aquest context, trobo que és bo preguntar-se, per exemple, ¿si no existís un sistema hospitalari com el que tenim a Catalunya, l’hauríem d’inventar? La resposta seria afirmativa, per tant, l’hem de defensar i millorar. I si la pregunta fos ¿si no existís el Facebook, l’hauríem d’inventar? Per a mi, la resposta seria negativa. No respon a cap necessitat i, més aviat, és perniciós per als més joves (segons sembla, ni hi podrien entrar, ni podrien penjar-hi fotos... que és el que fan amb total impunitat). No podem combatre’l frontalment, per tant l’hem de conèixer a fons per trobar-li potencialitats positives, que en té i moltes. També ens hauríem de preguntar ¿si no existissin les escoles o els Instituts o les universitats tal com els tenim ara, els hauríem d’inventar? Molt em temo que la resposta intel•ligent seria negativa. Però com que no voldrem ser la primera generació que desmantelli un dels invents humans més fecunds, el que convé és redefinir el seu paper en el món actual, on quasi tot el que “educa” és a fora de les Institucions educatives (família i escola).

I és pertinent preguntar-se ¿si a Catalunya no existís el PSC, ara, ens l’inventaríem? La meva resposta és negativa.

1. Quin partit seria necessari?

Per tant, la primera premissa per a una autèntica renovació d’aquest col•lectiu de persones és definir quin partit necessita la majoria de ciutadans que no se senten representats per les altres formacions polítiques, que són moltíssims. Si no ho fem, serà senyal que ens importa més el partit –que no és res més que un instrument- que les persones, que són els subjectes de la democràcia.


2. Els problemes dels ciutadans.

Per a aquesta definició, que no pot ser apriorística, necessitem detectar quins són els problemes que els ciutadans raonablement han d’exigir que siguin entomats i resolts per les institucions polítiques.

En aquest escrit n’identificaré tres.

a. El problema fonamental

El problema fonamental és –i serà durant uns anys- una crisi que és alhora econòmica i moral (he intentat sintetitzar en altres escrits els factors desencadenants en la simbiosi perversa entre el liberalisme econòmic i el liberalisme moral).

Aquesta crisi té beneficiaris i perjudicats. Hi ha persones que guanyen molts diners des de fa tres anys i n’hi ha d’altres que es freguen les mans perquè observen com la por d’una part dels ciutadans abona una ideologia que permetrà la segona revolució conservadora (Reagan i Thatcher rebran un homenatge pòstum, ja estan a punt d’aconseguir el poder els que aniran molt més enllà que ells). Els perjudicats són de tres classes. Els perjudicats / privilegiats (només s’han de moure per obtenir suports institucionals de tot tipus); els perjudicats visibles (que sempre tenen una organització que els representa i poden manifestar-se i fer-se sentir –que no escoltar); i els perjudicats invisibles (que són xifres).

És imprescindible un partit capaç d’estudiar a fons la situació, de trobar les alternatives, d’explicar-les a uns ciutadans majors d’edat i de convertir-les en programa electoral.

b. El problema d’Espanya.

A Espanya tenim un problema afegit: La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut incentiva la destrucció de l’Estat pactat en la Constitució de 1978. Em sembla un problema gravíssim, perquè és latent i sabem que allò que és latent pot esclatar sense control (també sabem com esclaten les coses sense control a Espanya).

És imprescindible un partit capaç d’objectivar els perills derivats d’aquesta sentència i d’obtenir la força moral i la força real imprescindibles per convertir-se en referent per a la solució.

c. Un problema de mirada.

El tercer problema és de llenguatge i de discurs. Els moviments que han coincidit en les ocupacions de les places han il•luminat la buidor o la desorientació del llenguatge polític integrat i dels seus discursos. Ni un sol eslògan partidista podia competir amb els eslògans de la Plaza del Sol o de la Plaça Catalunya. Aclareixo que el llenguatge i el discurs no són “forma” sinó que revelen “contingut”.

Si no canviem la mirada, discutirem sobre les mateixes coses, de la mateixa manera.
És imprescindible un partit capaç de trobar un discurs que soni més autèntic que el dels “indignats”.

3. Un congrés diferent

Si s’accepta la primera premissa (cal definir el partit que necessita una majoria de la població), s’ha de concloure que el congrés per començar a construir aquest partit no pot semblar-se en absolut a cap congrés anterior.

Ha de ser un congrés que sigui vist pels ciutadans com la traducció organitzada d’un missatge:

. Unes persones diverses i acreditades per trajectòries professionals i de compromís social solvents (l’experiència política ha de quedar en segon terme, i en tercer terme, la partidista) han decidit treballar colze a colze per resoldre els tres problemes –i d’altres-.

. Han creat una estructura senzilla, oberta, receptiva i descentralitzada.

. Han definit prioritats.

. S’han proposat estudiar de la manera més rigorosa possible els factors dels problemes i les alternatives. Això exigeix començar per posar en qüestió el corpus teòric i ideològic preservat fins ara i obrir-se a tots els sectors intel•lectuals. També exigeix una incorporació real i efectiva de les problemàtiques i dels anhels de tots els sectors socials.

. Es comprometen a aplicar les polítiques imprescindibles, derivades de les prioritats i dels estudis, immediatament, en els Ajuntaments que governa, i en el govern de l’Estat si els ciutadans els fan confiança en les eleccions generals.