Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució

Hi ha raons de pes per estudiar una reforma del marc legal que generi l’estabilitat pressupostària de les Administracions Públiques a Espanya, però no es pot acceptar de cap manera la reforma improvisada que es planteja. Per això suplico als diputats i senadors del PSC, des de la meva minúscula part de la sobirania popular, que votin en contra de la reforma.

He procurat seleccionar les paraules. No em refereixo al PSC, sinó als seus diputats i senadors. Si renuncien a l’autonomia de pensament i a l’esperit crític i se sotmeten a una disciplina imposada sense possibilitat de debat ample i intens desvirtuen greument la democràcia, perquè trenquen el compromís amb els ciutadans i, especialment, amb els seus electors.

Es converteixen en actors secundaris d’un “relat” pervers:

Hi ha unes persones, amb nom i cognom, que han aconseguit crear uns “ens abstractes” (els nous deus, els “mercats”, perillosos, perquè són déus fets a imatge i semblança de la cobdícia humana) que volen gestos sacrificials per consolidar i augmentar el seu poder.

Aquestes persones han fet arribar senyals a un “grup reduït amb informació privilegiada” encapçalat pel senyor Rodríguez Zapatero.

El president del govern (que fa poc s’ha reunit amb el màxim representant d’aquells que “vuelven, si tú no vas”) ha exigit el gran sacrifici, per impedir el pitjor sacrifici.

Els diputats i senadors, majoritàriament, hi estan en contra (ho diuen privadament, no públicament).

Els ciutadans, perplexos, no tenen cap informació, no entenen la proposta, no la poden assumir perquè hi ha hagut massa enganys en els últims temps i, sobretot, massa claudicació política.

(I vet aquí el gran gir, digne del pitjor guió): els diputats i senadors voten contra la seva pròpia opinió i col•laboren en l’ocultació de la informació a la ciutadania, a la qual demanen fe cega, negant el que pot comportar la normativa derivada de la modificació constitucional.

Hi ha un epíleg: Els diputats i senadors, catalans, saben perfectament que a Catalunya el perjudici és triple: el de la pròpia mesura; el de la continuació inexorable d’un procés, iniciat per la resolució del Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut, planificat per recentralitzar el poder espanyol; i el del trencament, una vegada més, de la unitat catalanista.

Poden haver-hi d’altres sorpreses atesa la inconsistència del govern central, però el dia clau serà el 20 N, data mal escollida que pot convertir la transició en un parèntesi entre el “tardofranquisme” i el “neofranquisme” (penso que com sempre Spain is diferent i que es cultiva una versió molt particular del neoliberalisme, més gris i més altiva, que necessitaria un altre Goya o un altre Valle-Inclán per descriure-la).

¿Per què els diputats i senadors del PSC no han de votar a favor d’ aquesta modificació de l’article 135 de la Constitució?

Perquè Espanya té problemes estructurals molt greus, tant greus o més que els efectes de la crisi internacional. Aquí s’escau l’analogia amb les malalties. Hi ha metges que sostenen que no hi ha malalties, sinó malalts. La crisi internacional ha agafat a Espanya amb molt poques defenses. És d’aquells malalts la vida dels quals perilla més per la seva feblesa o per alguna reacció equivocada dels seus anticossos, que pels antígens.

Seria molt diferent plantejar aquesta modificació en un altre marc, com, per exemple, el següent:

• Si no tinguéssim cinc milions d’aturats.
• Si no tinguéssim el 43% d’atur juvenil (més del doble de la mitjana europea).
• Si les nostres despeses sanitària i educativa no estigués per sota de la mitjana europea.
• Si haguéssim definit els llindars que no es poden rebaixar per garantir els serveis bàsics de l’estat del benestar.
• Si el dèficit públic no estigués en un nivell baix (com en realitat està).
• Si el frau fiscal no hagués arribat al 23’3% del PIB (a Europa no supera el 14%). Els estudis sobre el frau fiscal a Espanya indiquen que mentre només hi ha un 1% d’assalariats que no compleixen amb els seus deures fiscals, hi ha el 18% de professionals liberals i el 45% d’empresaris que no ho fan: alguns treballs quantifiquen en vuitanta mil milions més d’euros els que podria ingressar de més cada any la Hisenda Pública amb una inspecció responsable.
• Si s’haguessin millorat les lleis fiscals per equilibrar relativament l’aportació de les empreses i del capital a la dels assalariats. No m’estic referint al demagògic “que paguin els rics”, sinó que tots fem el mateix esforç fiscal.
• Si no s’hagués escrit la sentència demolidora contra l’Estatut.
• Si s’hagués obert un procés de debat llarg, crític i inclusiu.
• (Podríem afegir-hi d'altres condicions).

Ja sé que se’m pot dir: “estem en una situació extrema, si coneguessis la realitat...” Doncs bé, això és el que vull i això és el que ens mereixem els ciutadans: conèixer la realitat. I n’estic segur que si la coneguéssim no prendríem aquesta mesura, sinó d’altres més efectives, més justes i, possiblement, més doloroses per als que podem fer molts més sacrificis, però que reforçarien l’Estat democràtic.

Potser val la pena que tornem a formular principis democratacristians i socialdemòcrates (les ideologies que van inspirar l’Estat del Benestar): sí a l’austeritat econòmica; sí al pacte lleial entre ciutadans d’ideologies diferents; no a les renúncies morals; sí a la política.

Els diputats i senadors del PSC no poden votar a favor d’aquesta reforma de la Constitució.

(Vull que se m'entengui. No abono la immobilitat, ni molt menys la frivolitat o la ignorància. Al contrari. Penso que es podrien adoptar mesures urgents molt més efectives -i doloroses, sí, doloroses- per resoldre els problemes del malalt i frenar els efectes de la malaltia).