dimecres, de gener 11, 2012

Adéu, PSC

El PSC s’ha extraviat. En el Congrés va perdre l’oportunitat de començar a rectificar la deriva dels últims anys –el factor principal de tres derrotes formidables-. L’interès amb què el van seguir els mitjans de comunicació permetia enviar un missatge solvent a tota la ciutadania. Una vegada més no es va estar a l’alçada de les circumstàncies. Res del que es va dir públicament responia de manera convincent als problemes reals (als greus problemes reals) de la majoria de ciutadans de Catalunya. No vaig percebre cap canvi rellevant, perquè els responsables del desgavell continuen acaparant el poder. I el nou primer secretari va fer un discurs vell, buit, banal. Havia llegit feia poc la intervenció, llarga, densa, persuasiva, de Helmut Schmith davant dels congressistes del SPD. La diferència es abismal. La diferència entre les paraules d’un “home d’Estat” i les d’un “home de Partit”.

Era ingenu esperar que el Congrés fos una altra cosa, ja ho sé. De fet, la història dels vuit últims anys és la de la perpetuació dels responsables dels errors reconeguts, una paradoxa sobre la qual tornaré més endavant.

És dolorós veure com una organització que ha fet aportacions tan substancials a la restauració de la democràcia espanyola i a la vertebració del catalanisme, ara sigui un mecanisme rovellat incapaç de generar aportacions polítiques efectives en un moment de crisi econòmica greu, que s’està aprofitant per teixir la segona fase de la reforma conservadora radical a Europa i als EEUU –el somni de Reagan i Thatcher- i, a Espanya, per enderrocar l’Estat Constitucional i substituir-lo per un Estat Nacional –el somni de José Antonio Primo de Rivera-.

I més dolorós és veure com molts companys de molt temps –alguns amics- se sotmeten a les imposicions -que critiquen privadament- dels responsables de la catàstrofe que no han perdut el poder i col·laboren en una presumpta renovació que saben que no és real.

A tot això s’hi afegeix la submissió a un PSOE que és incapaç de generar alternatives a un model caducat (liderat per Rubalcaba) o a un altre cosa (liderada per Chacón) –no es pot parlar de model- que és la responsable principal de la derrota política i moral del socialisme espanyol. El fet que les úniques candidatures amb possibilitats de dirigir del PSOE siguin aquestes dues és l’exemple clau de la seva obsolescència. El PSOE té un problema molt greu si els candidats a liderar-lo són els dos grans derrotats en les últimes eleccions, a Espanya i a Catalunya. Es podria arribar a parlar de falta de respecte als electors.

Hi ha un document que permet fer-se una idea de la incongruència radical de les persones que volen continuar dominant el PSOE. És “Mucho PSOE por hacer” (producte evident de la marca propagandística que sempre acompanya Carme Chacón). Només comentaré tres fragments:

(...) los socialistas nos hemos ido dejando parte de nuestra credibilidad en el camino. Cuando tardamos en reconocer y llamar a la situación económica con el mismo nombre que la llamaban los ciudadanos, perdimos ante ellos buena parte de nuestro crédito. Cuando aplicamos, ciertamente obligados, políticas contra la crisis ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores, perdimos otra parte de nuestro crédito. Más aún cuando no fuimos capaces de equilibrar los esfuerzos y sacrificios que dichas políticas imponían a los sectores más débiles de nuestra sociedad con la carga fiscal que debería haberse exigido a los más poderosos. También hemos dejado una parte de nuestro crédito cuando hemos justificado la limitación de nuestras prácticas democráticas internas con el argumento de las dificultades a las que nos enfrentábamos, en lugar de ver en la amplia participación de los militantes una vía de solución a nuestros problemas (…)

Fixem-nos que en aquest fragment es construeix un “nosaltres” que no només se separa de la ciutadania, sinó que exclou també els militants del partit. És a dir, afirmen que “nosaltres, els socialistes” no hem escoltat els militants socialistes. Sense voler-ho mostren l’arrel del problema: una cúpula que ho ha volgut controlar i dominar tot, que ha aniquilat el pensament crític i que s’ha apropiat de la identitat del Partit: “L’État c’est moi”.

Pot semblar que en la cita anterior hi ha un reconeixement sincer dels errors. No. La sinceritat els hauria dut a l’autoexclusió dels propers òrgans directius i no ho fan. Al contrari, i ho deixen clar en un altre paràgraf extraordinàriament significatiu:

(...) lo importante no es señalar quién haya podido equivocarse; esos errores, en mayor o menor medida, y por acción o por omisión, ya forman parte de nuestra trayectoria colectiva.

Ara sí que en el “nosaltres” hi volen els que durant anys han estat marginats i exclosos. Els errors són “nostres”, de tots, per tant no podem parlar de persones, no podem identificar responsables, perquè ho som tots. Ens obliguen a oblidar-nos de qui s’ha equivocat, amb la intenció de continuar dirigint els errors del futur. Aquesta actitud exigeix la creació d’un concepte nou que algun filòsof hauria d’estudiar. En podríem dir "l’ètica de la irresponsabilitat", que inspira l’actuació dels responsables que es declaren irresponsables de les catàstrofes que podien haver evitat, abans d’intentar continuar ocupant llocs de responsabilitat.

En el document hi ha la denuncia inútil dels "poders no democràtics que pretenen imposar els seus privilegis i la seva moral a tota la societat". És inútil perquè alguns dels signants del document s’han sotmès a aquests poders des del govern i els han convidat -i festejat- unes quantes vegades a La Moncloa. També denuncien el retorn als egoismes nacionals, ells, que s’han passat els últims sis anys (des que van encunyar l’eslògan “Gobierno de España”) alimentant l’egoisme estèril del nacionalisme espanyol.

En el document hi ha, només faltaria, una declaració programàtica: la potenciació del treball i del capital intel·lectual, la reforma fiscal integral, el combat del frau…

En la crisis, hemos de reforzar el compromiso que los socialistas hemos mostrado siempre con los más débiles, con los trabajadores y las mujeres, y volcar, además, toda nuestra energía en rescatar a los jóvenes de la discriminación laboral y social que sufren.

La pregunta innocent davant tanta impertinència és “vostès han governat els últims vuit anys i podien haver fet tot això, no?

En el document també es reivindiquen els encerts –n’hi ha hagut, esclar-. I s’insisteix en una “auténtica revolución en derechos civiles” (he de confessar que no entenc què són els drets civils actualment: ¿els que no són militars, o religiosos…? no ho sé). En aquest cas, el problema és que aquesta presumpta revolució s’ha fet en un marc erroni: el liberalisme moral. Sospito que quan diuen drets civils volen dir drets individuals. És a dir han ajudat a Thatcher i a Reagan en la seva creuada a favor de l’individualisme radical i ferotge, sense compassió. Ja he escrit moltes vegades que la crisi actual s’ha gestat en el cultiu creuat del liberalisme econòmic i del liberalisme moral.

En aquestes circumstàncies i en coherència amb tot el que he escrit durant els últims catorze mesos en un bloc on, en comptes de parlar de política de partits, m’hauria agradat reflexionar i dialogar sobre cultura i ensenyament, el que s’escau és dir adéu, amb respecte, amb afecte a les persones, ple de dubtes, fins i tot amb el desig de estar equivocat.

Continuo pensant que és imprescindible un partit socialdemòcrata català. Després de constatar la impossibilitat d’un PSC nou, a alguns només ens queda l’esperança d’un partit nou. Em consta que hi ha molta gent que el desitja perquè el necessita. ¿Serà possible en un temps de desmantellament dels principis de la política i de descrèdit induït dels polítics? ¿Serà possible en un temps en què el pensament socialdemòcrata troba tan poques oportunitats de desenvolupar-se i d’aplicar-se? Ha de ser possible.

1 comentari:

reyes_1945 ha dit...

Ja era hora, Joan! Trobo molt encertades les teves reflexions d'aquest article, tot i parlar un profà en militància socialdemòcrata i un tot just iniciat en política com jo. Només trobo un però. Associar un agument de les llibertats individuals a un liberalisme econòmic no és del tot precís, doncs per exemple dubto que a Thatcher li agradés gaire que les dones poguéssin abortar legalment o que els homosexuals poguéssin contraure matrimoni legalment. Així doncs, entre els centenars d'errors, traicions a la seva suposada ideologia i baixades de pantalons als mercats, es troben alguns asteriscos positius, de la mateixa manera que Mussolini va construir una fantàstica xarxa ferroviària a Itàlia entre tanta repressió, tants assassinats i demés (per posar un exemple extrem, tal com li hauria agradat a Plató)
Dit això, trobo que després de les eleccions catalanes del 2011, el PSC va obtenir la magnífica oportunitat de trencar amb el "sí, bwana" (on bwana és el PSOE) i demostrar als votants, simpatitzants i a la (suposo) nombrosíssima gent descontenta que realment trencaven amb les errònies línies anteriors.
Així doncs, el repte per al PSC era adaptar-se o morir, i en escollir la segona opció ha deixat de tenir sentit (si és que encara en tenia algun prèviament) per a la majoria de militants seguir militant, en trobar-se un partit (i sobretot uns dirigents) ancorat en els errors i sense voler unir-se a cap corrent de canvi. Això per a mi és la definició de naufragi, i per això celebro el teu desprendiment de semblant despropòsit.