divendres, de setembre 28, 2012

És imprescindible un partit català nou

Si no es crea una opció electoral que prioritzi els interessos i les necessitats dels ciutadans de Catalunya des dels principis de la justícia social i de l’equitat, molts milers d’homes i dones amb dret a vot no sabran qui votar el dia 25 de novembre, i, la majoria, ho farà en blanc o s’abstindrà. Si sempre és bona la màxima participació, aquesta vegada és imprescindible. Molt més que la majoria absoluta d’un partit, necessitem una participació nombrosa, per damunt de la que es dóna en les eleccions generals. La nostra autoritat moral creixerà.

El fet de ser una formació nova li permetria no haver de suportar el llast d’uns partits que han estat absolutament superats per les circumstàncies. Continuo pensant que el millor sistema de govern és la democràcia representativa i, per tant, que els partits polítics són insubstituïbles, però una cosa és defensar els partits polítics i l’altra els partits polítics que tenim. Si tants ciutadans, en estudis d’opinió solvents, els perceben com un problema, és que són un problema.

Em sap un greu immens la deriva del PSC. Ha caigut en una irrellevància social enorme, que ha afectat persones i idees. El descrèdit de l’actual direcció impedeix que les millors persones del partit tinguin cap visibilitat i puguin ser percebudes com a possibles líders en aquest moment tan difícil, però també impedeix que es mantinguin com a prioritats polítiques les anàlisis i les respostes als problemes més importants del país.

Perquè no tinc cap dubte que el problema més important del país és la devastació que produeixen la crisi econòmica i les polítiques de retallades errònies que s’estan aplicant. I la situació pot empitjorar. En canvi, si repassem les opinions publicades els últims mesos, ens adonarem que la immensa habilitat tàctica de Convergència i Unió ha aconseguit posar un altre objectiu per damunt d’aquest, (amb l’agreujant de l’acostumada indefinició: la independència? L’estat propi? estructures d’estat? La “plenitud nacional”... o la majoria absoluta en unes eleccions que han aconseguit precipitar?)

Penso que no podem treballar amb la hipòtesi que aquesta crisi serà resolta gràcies a la consecució d’una de les formes institucionals contemplades pels pensadors sobiranistes. Aquesta crisi necessita respostes urgents. L’hem de resoldre amb el que tenim, però amb polítiques diferents, que són possibles.

A Catalunya hem passat del “mono-tema” crisi, al “mono-tema” independència. I això no és just per a centenars de milers de ciutadans.

En les properes eleccions s’han d’aclarir dues qüestions capitals: el model d’austeritat dels propers quatre anys i l’articulació institucional de Catalunya en la Unió Europea. No podem obviar-ne cap de les dues i hauríem de poder votar una opció política que ens oferís propostes convincents per resoldre els problemes vinculats a aquestes dues qüestions capitals.

CiU està jugant molt bé, perquè ha aconseguit molt poder. Té raons per pensar que està a punt d’aconseguir una hegemonia que pot durar dècades, en certa manera, a imatge i semblança de l'aclaparadora victòria ideològica que ha aconseguit el Partit Popular a Espanya. Sap que pot aspirar al “vot útil sobiranista”. I sap que la seva victòria pot ser espectacular si es donen dos factors més: la persistència del PSC en la ignorància dels seus votants potencials i, sobretot, l’”oblit” per part dels ciutadans de la duresa i de la injustícia de la seves polítiques de retallades.

És des d’aquesta anàlisi que considero imprescindible la “nova opció electoral”, que pot ser molt clara (no simple) en les seves propostes:

1. Canvi substancial de polítiques d’austeritat. Només posaré un exemple vinculat a un dels sectors que conec. S’atreveixen a retallar-nos remuneracions i drets per pagar deutes. És dur compartir la sala de professors amb persones molt ben formades i amb molta capacitat que guanyen sous miserables. Un govern socialdemòcrata s’hauria d’atrevir a demanar-nos, als que encara tenim marge, un altre esforç d’austeritat –via impostos, no via retallades- a canvi d’oferir més llocs de treball de mestres i professors i millors condicions laborals per als interins i substituts. Hi ha altres polítiques d’austeritat possibles.

2. Inici del procés institucional per a la celebració d’un referèndum amb una pregunta clara, que permeti que Catalunya sigui membre de ple dret de la Unió Europea.

No he d’explicar el perquè de la primera proposta. Sempre he estat socialdemòcrata.

Sí que he d’explicar la segona, perquè en el referèndum, jo votaria per l’estat propi, és a dir per un ens jurídic que tingui delegada a la Unió Europea una part molt gran de la seva sobirania en les polítiques monetària, financera i fiscal; que no pretengui guardar fronteres ni duanes; que treballi per a una veritable política exterior i de defensa europees; però que disposi de la màxima autonomia possible per a les polítiques d’infraestructures, educatives, sanitàries, socials i culturals. I que estigui entre els primers en treballar efectivament per l’equitat (solidaritat és una paraula que no m’agrada).

Les meves idees han canviat. Sóc dels que han fracassat en l’intent de construir un estat espanyol plenament democràtic. No em penedeixo d’haver-hi dedicat anys de vida, esforços intel·lectuals i sacrificis personals. Més aviat estic orgullós de formar part d’un país, Catalunya, els ciutadans del qual no han estalviat iniciatives ni recursos per aconseguir disminuir les diferències injustes entre territoris. Fins a mitjans dels noranta estava content de com anaven les coses. Però després, la deriva espanyola ha tornat a recuperar pulsions velles i excloents. En aquest moment, el model econòmic espanyol no té res a veure amb el català, però l’està contagiant; el model cultural anul·la la pluralitat i el model d’estat exigeix el “sacrifici” de Catalunya.

La meva posició és defensiva. La força d’aquesta deriva és descomunal. Va aconseguir deixar-nos sense estatut, perquè, com diu el lúcid José María Ridao, Catalunya no té una norma amb què governar-se, té un manual d’instruccions de centenars de pàgines on uns membres del Tribunal Constitucional s’han atrevit a escriure, preventivament, que allò que es diu és vàlid si s’interpreta d’una manera i no ho és si s’interpreta d’una altra manera.

Aquella sentència va ser la primera gran envestida d’un combat legal (legal no és sinònim perfecte de democràtic, per això les forces democràtiques poden canviar les lleis mentre que les lleis no poden afectar la democràcia) liderat pel Partit Popular i, malauradament, recolzat per una part massa important del PSOE, que té perfectament definits els seus objectius últims.

Recomano escoltar atentament les intervencions de l’última “Escuela de Verano" de la Faes. Vet aquí algunes frases.

Empieza a cundir la opinión de que hay que hacer algo y pronto porque las coses no pueden seguir así (...) No hay mal que por bien no venga. La terrible crisis en la que nos encontramos ha tenido la virtud de ponernos delante la crisis del propio estado de las autonomias (...) Las causas de la emergencia están ahí y hay que actuar sobre ellas para que no vuelva a producirse una situación semejante (...) UCD y PSOE lo intentaron a raíz del golpe del 23 F creando una comisión de expertos cuyo informe pudiera servir para ordenar el proceso. Pero ya era tarde. Això ho diu un catedràtic prestigiós de dret constitucional de la UCM, Tomás Ramón Fernández, abans de proposar, entre altres coses una recentralització de les competències definida en una Constitució reformada, més garanties per a la “irrenunciable unidad de España” i un sistema electoral que “minimice el peso del voto nacionalista”.

Naturalmente que España no tiene cuatro lenguas. Ho va dir Emilio Lamo de Espinosa, president de l’Instituto Elcano (els informes del qual és bo de tenir en compte)

Esto no es el final, ni el principio del final, sinó el final del principio. Aquesta frase, críptica i resplendent a l’hora, de Javier Rupérez, polític veterà i ambaixador d’Espanya, és extremadament inquietant.

En èpoques no democràtiques eren els reis i els cabdills els que havien d’estar a l’alçada de les circumstàncies, perquè pesava sobre ells l’obligació de dirigir els pobles. En democràcia, som tots els ciutadans els que han d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Això és el que espero dels socialdemòcrates catalans.









1 comentari:

Quim Curbet ha dit...

Completament d'acord