dimecres, de juliol 30, 2014

Quan no trobem respostes...

Des de fa uns quants anys torna a ser difícil estar a l’altura de les circumstàncies. Vivim en una paradoxa: tot evoluciona tan de pressa que no podem entendre cap instant, ni gaudir-lo. Estem convençuts que per a la tecnologia ni hi ha res impossible, que ens ofegaran les novetats, que l’obsolescència programada afectarà, si no afecta ja, les persones. Però al mateix temps, sentim que la majoria de nosaltres no podem impulsar cap dels canvis socials que considerem imprescindibles: per exemple, la consecució d’un model polític que restauri el principi d’igualtat d’oportunitats i que restitueixi a la gent la seva condició de ciutadans.

Ens preguntem què hem de fer? i no ens complauen les respostes que surten vertiginoses i caduques dels “artilugis” amb els quals pensem que ens comuniquem.
Hem oblidat, o, millor, ens han fet oblidar que els éssers humans disposem que quatre mètodes de coneixement i que, per tant, allò que no podem explicar amb un mètode, potser ho podem començar a entendre amb un altre. Un d’aquests mètodes és l’artístic (abans de ser desactivat pel postmodernisme, la màscara que el neocapitalisme va regalar a l’art). Una obra artística no dóna respostes, ajuda, en canvi, a formular d’una altra manera, més extensa i més intensa les preguntes.

Convido a llegir aquest fragment de Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino:

L’atles del gran Khan conté també els mapes de les terres promeses visitades amb el pensament però encara no descobertes, o no fundades; la nova Atlàntida, Utopia, La Ciutat del Sol, Oceana, Tamoe, Harmonia, Icària.

Pregunta Kublai a Marco: tu que ets explorador i veus els signes, sabràs dir-me cap a quin d’aquests futurs ens impulsen els vents propicis.

I Polo: Per a aquests ports no sabria traçar la ruta en el mapa ni fixar la data d’arribada. De vegades en tinc prou amb un escorç obert al bell mig d’un paisatge incongruent, amb la insinuació d’unes llums en la boira, amb el diàlegs de dos transeünts que es troben en el vertiginós anar i venir, per pensar que partint d’allà formaré tros a tros la ciutat perfecta, feta de fragments barrejats amb la resta, d’instants separats per intervals, de senyals que algú envia sense saber qui les rep. Si et dic que la ciutat a la qual tendeix el meu viatge és discontínua en el temps i l’espai, de vegades més dispersa, d’altres més densa, no has de creure que es pot deixar de buscar-la. Potser mentre nosaltres enraonem està aflorant esbarriada dins dels termes del teu imperi. Puc rastrejar-la, però de la manera que t’he dit.

El gran Khan estava fullejant ja en el seu atles els mapes de les ciutats que amenacen en els malsons i en les malediccions. Kublai diu: tot és inútil si l’últim port només pot ser la ciutat infernal, i allà, en el fons, és on, en una espiral cada vegada més estreta, ens xucla la corrent.

I Polo: L’infern dels vius no és una cosa que serà, ja existeix aquí i és el que habitem cada dia, el que formem estant junts. Hi ha dues maneres de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i convertir-se en part d’ell fins el punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix atenció i aprenentatge continus: buscar i saber qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.


No trobeu que hi podem veure molt més clar? Que podem repensar què està passant i què seria bo que passés? Que necessitem afinar les nostres atencions per copsar símptomes positius? Busquem els noms dels “qui” i dels “què”, que existeixen, i donem-los espai.