diumenge, d’octubre 03, 2010

Els partits i els governs s'han oblidat de mi?

Des que vaig decidir escriure alguns pensaments aprofitant l’oportunitat que ofereixen unes eleccions –i més aquestes que es produeixen en un temps de crisis assumides com reals, però no com pròpies- he enraonat amb molts amics i n’he tret algunes conclusions que aniré explicant regularment.
Dos aclariments previs relacionats amb el que acabo d’escriure. Tinc amics que voten quasi tots els partits de l’espectre polític i no ens passa allò de “per no barallar-nos, per no perdre l’amistat, no parlem de política”. Al contrari. La conversa es fa fecunda, segrega constantment l’adhesiu que intensifica l’amistat i confirma la primera màxima de la democràcia: “les coses poden ser d’una altra manera”. I m’ha permès confirmar l’experiència de sempre: és molt més divertit viure en el joc de la discrepància que en el de la uniformitat. Penso que també és més segur. Podríem manllevar una constatació científica i argumentar que tenen més possibilitat de supervivència els col•lectius constituïts per individus que ignoren coses diferents.
El segon aclariment és sobre la distinció entre crisis reals i crisis pròpies. Tornem als científics, la disciplina del pensament dels quals és imprescindible en èpoques convulses com la que estem vivint. No sé qui va trobar per primera vegada el terme “realitat biològica”, té un poder explicatiu molt gran. Els individus de qualsevol espècie no viuen en la realitat, sinó en la “realitat biològica”, que és una construcció del cervell a partir de les dades dels sentits i, en el cas humà, del llenguatge. Les crisis són reals, però per a una majoria –de la qual formen part els que tenen els instruments i/o l’obligació d’encarar-les i de resoldre-les- no són la seva “realitat biològica”. Opino que aquest problema és el principal.
Insistint en aquestes teories, la clau de la supervivència dels individus i de la pervivència de l’espècie és que la “realitat biològica” es correspongui suficientment a la realitat. Si no es dóna aquesta condició, la catàstrofe es pot precipitar.
***
Entre els meus amics ha crescut considerablement el nombre dels que pensen abstenir-se en les properes eleccions catalanes. Comparteixo molts dels arguments que aporten. Avui en vull destacar un. Els partits polítics s’han oblidat dels ciutadans i alguns afegeixen, amb tanta raó com tristesa, “s’han oblidat que són el que són gràcies a la confiança que els vam atorgar després de conèixer com volien governar”.
Sóc dels que encara penso que l’art ens ajuda a revelar aspectes de la vida i entendre allò que ni la ciència, ni les disciplines humanístiques, ni les religions, ni les tertúlies no ens aclareixen. En una obra artística, un relat excel•lent de Julio Cortázar, “El perseguidor”, trobo unes paraules il•luminadores. El protagonista, Johnny Carter (la traducció fictícia del gran saxofonista Charlie Parker), li diu al seu biògraf, després de llegir la biografia ja publicada, “Bruno, (...) de lo que te has olvidado es de mí”. Efectivament, els partits i els governs utilitzen informes que presumptament defineixen els ciutadans i actuen en consonància amb els esbossos que se’n desprenen. Però som molts els que podem afirmar que ens han escrit una biografia que no té res a veure amb nosaltres. Molts podem dir als partits i als governs: us heu oblidat de mi.
Els meus amics saben que aniré a votar i que en aquest moment la meva papereta és en blanc, que vull participar en el procés electoral llançant al mar d’Internet ampolles amb un paper a dintre, com el nàufrag que necessita que el trobin a faltar, que el busquin i que li permetin recuperar els drets de ciutadà. Sóc plenament conscient que el mar és ple d’ampolles i que hi ha poques probabilitats que algú faci cas a les meves. Però tot i això, escriuré. He convidat els meus amics a fer-ho, perquè potser si canviéssim el joc i convertíssim els dies que queden fins a les eleccions en oportunitats que l’oferta s’adeqüi a la demanda i no al revés, l’endemà del 28N podríem alimentar expectatives de millora.
Els meus amics també saben que només votaré el partit que es comprometi a fer una política econòmica que prioritzi la definició dels sacrificis necessaris per reduir, a curt termini, dràsticament l’atur; una política educativa nova, amb dirigents diferents; una política cultural que trenqui amb els monopolis i que busqui la síntesi entre la Indústria i la creació “amateur”; i un compromís argumentat de treballar per l’exigència i la consecució d’un estat eficient. En aquest ordre de prioritat.
Sobre aquestes quatre condicions, escriuré més endavant.

1 comentari:

xavi boix ha dit...

Hola Joan,
Si trobes el partit que es comprometi a complir amb les condicions que indiques, o tant sols que les posi al seu programa (baixo el llistó d'exigència!!) avisa que jo també el votaré. De moment la meva butlleta no és blanca sinó per un dels nouvinguts al panorama.
Xavi