Pensant en Espanya

Espanya no està bé, el problema no és conjuntural i impedeix respostes eficients als reptes. Cal una diagnosi i l’actuació corresponent. Per diagnosticar bé un problema, a part d’una metodologia acreditada és imprescindible disposar de temps i de distància. Els dos factors no estan disponibles en el mercat de la política i tampoc en el dels mitjans de comunicació. Els que és important no marca l’agenda, sinó el que és immediat. I si el que és immediat no resulta aparatós, el discurs el transforma en transcendental. Així, en el dia a dia, es van lidiant temes cabdals o presumptament cabdals des de la improvisació, des de la intuïció o des dels prejudicis.

Pensant des de Catalunya en Espanya sense precipitacions i sense apriorismes és fàcil adonar-se que hi ha descripcions que s’aproximen al moviment de fons que es produeix a l’Estat, un moviment que s’està intensificant els últims sis anys, però que s’alimenta d’un impuls secular, que, en altres moments, va donar vida, per exemple, als apologistes o al Regeneracionisme. Però em fa l’efecte que confonem descripcions amb diagnòstics. La descripció no comporta la necessitat d’actuar, el diagnòstic, sí. Trobo a faltar un pensament aplicat, que dugui el germen de solucions possibles.
Des del meu punt de vista, el problema d’Espanya per a Catalunya (i també per a Europa) és que els dos partits hegemònics es mouen en un marc definit pel nacionalisme espanyol del PP. Cada vegada hi ha més detalls que poden permetre definir el PSOE com el PP d’esquerres. Aquest marc ens perjudica, a Catalunya i a Europa, perquè cap dels dos partits actuen ni d’acord amb l’Espanya constitucional (plural) ni amb la voluntat d’enfortir la Unió Europea. Cada dos per tres se’ls activa l’instint nacionalista i Europa es redueix a un directori, que s’ha vist obligat a imposar i amenaçar, i Catalunya a una nacionalitat impulsora d’excessos descentralitzadors que s’han d’acabar d’una vegada per totes.

La conclusió previsible d’aquesta situació és una sortida falsa de la crisi i que les properes eleccions generals reflecteixin una Espanya dominada pel PP, amb un PSOE derrotat per no haver complert el pacte que va signar amb els seus propis electors el 2008. Aznar ja va demostrar que per a ell Europa no existia i no sembla que Rajoy sigui un europeista convençut. Els dos comparteixen la necessitat de recentralitzar políticament i institucionalment Espanya –ara que ja està centralitzada pel que fa a les infraestructures i al poder econòmic que depèn de les concessions-. Les línies de la recentralització política i institucional estan en els documents de la FAES i en els continguts i en la lletra de la sentència contra la decisió dels ciutadans de Catalunya, en referèndum, a favor de l’Estatut.

N’estic segut que encara hi ha possibilitat de canviar la tendència i aconseguir un resultat diferent. Em semblen imprescindibles dues condicions:

1ª. La rectificació del PSOE (i també del PSC). La poca tradició democràtica d’Espanya (trenta-tres anys són molt pocs) permet entendre com s’han admès les frivolitats i les vel•leïtats de José Luís Rodríguez Zapatero. Si no arrosseguéssim la història que ens condiciona, el grup parlamentari ja li hauria demanat la dimissió. Penso que aquesta és una clau molt important. No he esmentat el Partit, perquè, al cap i la fi podem entendre que es regeixi per Òrgans que garanteixin la fidelitat al líder, però els parlamentaris es deuen als seus electors i és evident que estan actuant d’esquena als onze milions de ciutadans que els van votar i contra el que es van comprometre a defensar. Trobo que farien un gran servei a l’Estat si convencessin José Luís Rodríguez Zapatero de deixar el càrrec i busquessin els recolzaments necessaris per a un nou president. Hi ha persones molt preparades i algunes amb molt prestigi a Europa. Penso que el vot del ciutadà dóna dret a exigir als parlamentaris que va escollir que li siguin lleials a ell, no al líder d’un partit.

2ª. El trencament del bipartidisme a Espanya. En això hi pot jugar un paper cabdal el PSC i m’agradaria molt que el jugués. La raó és clara. En totes les eleccions generals, entre setanta-set i vuitanta quatre de cada cent electors catalans no han donat la seva confiança al PP. El millor servei a Catalunya és, òbviament, actuar perquè la nostra voluntat es converteixi en un fet i el PP no governi Espanya. Opino que en aquest moment, si no canvien les coses, el lligam amb el PSOE converteix el PSC en un apèndix d’un partit nacionalista espanyol. La seva història li permetria liderar un gran pacte amb altres partits de “la perifèria” que volguessin jugar net els propers vuit anys per reconduir l’Estat cap al model constitucional i per tornar-li a donar credibilitat a Europa (no em refereixo als mercats). Les últimes eleccions van ser les més bipartidistes de la història, en canvi, al 1993 i al 1996, la suma dels vots obtinguts pels partits perifèrics –inclòs el PSC, esclar- es va acostar al 25 %. Podria tornar-se a donar aquest percentatge o, fins i tot, gràcies a aquest pacte, incrementar-se. Una força amb aquest vots té la legitimitat de decidir quin dels dos partits més grans ha de governar l’Estat i té el dret d’entrar en el Govern, que és, penso, el que també li falta a Espanya: ministres amb una mirada molt més oberta.

El que penso tindria un bon efecte col•lateral: obligaria a imaginar noves maneres de fer política intensament democràtica, que ens són absolutament imprescindibles.