diumenge, de gener 30, 2011

Quantes ignoràncies i quants oblits ens podem permetre?

La memòria és la garantia de la vida. No existiria cap ésser viu sense la memòria genètica. No existiria la majoria de les espècies sense la memòria immunològica. Els éssers humans s’han inventat fórmules genials per garantir la memòria que podríem anomenar "històrica". I malgrat això, i malgrat conèixer la devastació que provoca en els individus una malaltia com l’Alzheimer, hem fet de la vida actual el ball de l'oblit i de la ignorància.

Segur que es poden trobar desenes d’arguments per defensar l’assumpció d’ignoràncies i oblits com a garantia de supervivència No ho podem saber tot ni ho podem recordar tot. Tenim el cervell preparat per conèixer i recordar només allò que resulta necessari. Els que més saben són els que tenen més consciència de la magnitud del que no saben. Però és pertinent preguntar-se quines ignoràncies no hauríem de cultivar per no ser responsables, per acció o per consentiment, de destruccions irreversibles.

Si estiguéssim en una activitat científica, seria obvi que ningú menysprearia tot el saber acumulat fins aquest moment. Newton i altres s’han referit al mèrit escàs de les seves aportacions i han conclòs, amb humilitat, que les seves descobertes s’han produït perquè s’han pogut enfilar en les espatlles dels gegants que els han precedit. (Seria bo deixar-nos encomanar per l’actitud científica en les decisions quotidianes).

En canvi, en l’activitat sociocultural, estem renunciant a una herència humanística mil•lenària. Actuem amb la convicció que els clàssics no hi tenen res a dir en el nostre temps; que les obres de Ramon Llull, Petrarca, Erasme, Montaigne, i tants d’altres, són anacròniques i el seu estudi i coneixement ens impedirien viure les oportunitats del nostre present vertiginós; que la gran literatura de les últimes centúries avorreix. Preferim inventar-nos la història que estudiar-la. Venem el passat a preu de saldo i expressem la nostra lleialtat cega al projecte de ser sempre joves –o millor, encara que no queda bé dir-ho, adolescents-. L’adolescent té moltes virtuts, però és, essencialment, ignorant.

Només en aquest context poden explicar-se -no justificar-se- les ignoràncies clamoroses de les quals som responsables per acció o per consentiment.

Com poden els governants escoltar els oracles dels mercats i sotmetre’s als seus dictats i ignorar els ciutadans i, especialment, les persones que estan en l’atur? Les dues “convencions partidistes” que hem hagut de suportar els últims caps de setmana han estat cerimònies litúrgiques d’exaltacions solipsistes que ofenen les famílies a les quals el despertador no els anuncia el començament d’una jornada laboral. Ens governa el PSOE, malgrat que no ho sembli, i els líders convoquen els vips de les finances i de les empreses “concessionades”, els representants de les patronals i els sindicats, que defensen els treballadors. Però i els aturats –sobretot els aturats que no van tenir res a veure amb la crisi i en són víctimes-, qui els convoca? Qui els representa? Els partits Ignoren que els únics representants orgànics dels aturats són, precisament, ells mateixos, els partits.

 Podem ignorar els aturats?

 Podem ignorar l’ampliació de l’abisme entre els que tenen més i els que tenen poc, entre els que avui compten beneficis milionaris i els que s’enfonsen en la misèria més humiliant?

 Podem ignorar qui són els responsables d’una crisi de la qual la majoria en sortirem molt perjudicats? (Menys, esclar, els responsables i els acòlits que acabaran acompanyant-los amb l’hàbit de conversos).

 Podem ignorar el formidable moviment de renacionalització espanyola, en els anys que havíem reservat per celebrar la veritable Unió Europea, i el que això significa?

 Podem ignorar la història de les Caixes i impulsar i acceptar la seva conversió en bancs? Com afectarà això a Catalunya? Com substituirem la seva obra social i cultural d’aquí a cinc o deu anys? Des de quan la mala gestió d’alguns organismes es resol aniquilant el tipus l’organisme, quan ha resultat molt beneficiós per a un país?

 Podem ignorar els principis de la democràcia?

La resposta és sí. I d’aquí neix una altra pregunta: Fins quan? I una altra: Amb quines conseqüències? I una altra: Estarem preparats per fer-hi front? No.

Per què no ens aturem i busquem resposta en la memòria? Escoltem, per exemple, els ecos d’un poema de W.H. Auden:

WE'VE covered ground since that awkward day
When, thoughtlessly, a human mind
Decided to leave the apes behind,
Come pretty far, but who dare say
If far be forward or astray,
Or what we still might do in the way
Of patient building, impatient crime,
Given the sunlight, salt and time.


(...) Hem anat molt lluny, però no sabem se hem progressat o ens hem extraviat, ni què farem en aquest viatge de construcció pacient, de crims impacients, que depenen de la llum del sol, de la sal o del temps”. (Disculpeu la traducció)

Penso que la paraula “extraviat” ens defineix molt bé. I molt sovint les paraules poden orientar les accions. Si l’acceptéssim, què faríem? Ens aturaríem un temps, veuríem si hi som tots i buscaríem en la nostra experiència –la humanitat ha trobat totes les solucions als problemes nous en experiències anteriors- algun model per orientar-nos i continuar caminant.

Queda una pregunta: Com és que els governants han ignorat la possibilitat que els milions de persones que treballem, i molt especialment els funcionaris, estiguem disposats a renunciar a un altre percentatge del nostre sou, no per tapar forats bancaris, sinó per incorporar al treball, millor al nostre costat, les persones preparades per fer-ho? Aquesta pregunta conté l’alternativa a la política actual. La política actual té alternativa, el PP i el PSOE també volen que ignorem això.