dilluns, de maig 23, 2011

El PSC i el PSOE han donat l’esquena al seu electorat

Sembla un conte, però no ho és:

Una trucada d’uns amics que viuen a París (artistes farts dels monopolis culturals del nostre país, exiliats des de fa dotze anys) m’ajuda a començar una reflexió urgent sobre el 22 de maig: “L’electorat ha donat l’esquena als socialistes”, constaten. ‘No’, responc convençut, ‘els aparells socialistes i els parlamentaris han donat l’esquena a l’electorat’. Em recriminen que això és un joc de paraules i em demanen concreció. No em costa gaire de trobar arguments. ‘Últimament’, els dic, ‘he parlat amb uns quants homes i dones -votants socialistes- perplexos: “abans en sabíem coses dels nostres líders, ens venien a veure, ens escoltaven, discutíem (com han fet sempre els de CiU)... Ara no en sabem res. Si de tant en tant rebem alguna cosa d’ells és una consigna contra la dreta”. Interpreto el silenci dels meus amics de París com una invitació a continuar –em coneixen i saben que sóc reservat, que m’agrada més escoltar que enraonar-. Però avui tinc ganes d’enraonar, perquè em sento tan marginat com aquells votants socialistes de sempre, i m’atreveixo, davant la sorpresa dels amics, a parlar de l’experiència pròpia. ‘¿Pot ser que totes les meves idees dels últims onze anys hagin estat equivocades?’, em pregunto en veu alta. ‘Encara que només sigui per una raó estadística, alguna vegada dec haver encertat. Doncs, no. Cap de les meves observacions –sempre discrepants, sempre argumentades- dirigides, respectuosament, als membres de les executives o a algun alt càrrec dels governs de Catalunya o d’Espanya ha obtingut atenció –no dic resposta, dic atenció-. Hi ha un moment visible, que coneixeu, l’ensarronada del meu pas –de només quatre mesos- pel Departament de Cultura. No es va acceptar ni una de les meves propostes. Però hi ha desenes de comunicacions escrites i verbals que han topat amb dirigents sords i muts. Si em passa a mi, que he estat alcalde, membre d’una executiva i d’un govern, què no els passarà als militants “de base”?

Com que per una raó que no entenc la trucada els resulta gratuïta –també m’assabento que ells paguen la meitat que jo per la connexió a Internet- l’enraonament s’allarga molt. Tinc temps d’explicar-los que els nostres vint-i-cinc representants al Congrés dels Diputats van posar per davant la conveniència del PSOE a allò que s’havia considerat interessant per Catalunya. També els explico que Zapatero continua als núvols i analitza la realitat com si no tingués res a veure amb ell. No es volen creure que en comptes de dimitir i donar pas a un nou president del mateix partit –que és el que necessita Espanya, ara- empeny el PSOE a un procés de primàries que restarà energies al govern (demostrant una vegada més que el PSOE està per damunt dels ciutadans). “¿I no podríeu exigir als parlamentaris catalans, que ho són pels vots que han obtingut de vosaltres, que convoquin el grup parlamentari i demanin la dimissió de Zapatero?” La clau està en això, penso. La situació és suficientment greu per exigir als parlamentaris que assumeixin la responsabilitat de representar-nos. Com que m’he quedat mut, em demanen: “Què faràs?” ‘Ho escriure al blog’ els responc. Riuen i, com que són amics lleials, em reserven una pregunta sorpresa –no sorprenent- per tancar l’enraonament llarg, agradable, fecund com sempre: “¿I per què continues en aquest partit?”

A soles penso ¿Per què continuar en un partit amb un “aparell” que un dia es va posar al davant d’un milió i mig de persones i els va dir “endarrere!!!” El milió i mig de persones va recular confiat. Va adonar-se que els dirigents, que ja no els miraven, continuaven endavant. El milió i mig de persones es va aturar, pensant que els dirigents s’havien avançat per guaitar el paratge i que recularien per anunciar el camí a recórrer junts (escollit entre els que havien proposat en el seu programa electoral); però els dirigents es van oblidar del milió i mig de persones i del programa electoral i caminaven entotsolats, tossuts, atents a unes pantalles on podien emmirallar-se de tant en tant, on es discutien a crits amb altres dirigents d’altres partits i on, sobretot, s’escoltaven... i escoltaven el que es deia d’ells. El milió i mig de persones va enviar algun senyal. Cap resposta. La meitat del milió i mig de persones va decidir tornar-se’n a casa. La perplexitat va convertir-se en desolació, per als que es van quedar i per als que se’n van tornar: una crisi econòmica desbocada i una política econòmica improvisada van començar a sembrar atur, precarietat i misèria. I els dirigents s’emmirallaven, s’escoltaven, discutien i “mitinejaven” entotsolats... però el seu missatge era incomprensible o inaudible.

Avui, alguns mitjans afirmen que el partit travessarà el desert. I la majoria dels que li han donat confiança habitualment pensa que potser serà positiu, perquè ells fa molt temps que malviuen al desert.

Jo no em puc treure del cap la pregunta: “¿per què continues en aquest partit?”

2 comentaris:

Pep ha dit...

Una descripcio exacta de la situacio , bo molt bo. Gran reflexio, llastima de l'"autisme" que pateixen els dirigents del Psc..
Calen més reflexions com la teva, persones amb líderatge, valors, generar confiança..
Salut

Pep ha dit...

Una descripcio exacta de la situacio , bo molt bo. Gran reflexio, llastima de l'"autisme" que pateixen els dirigents del Psc..
Calen més reflexions com la teva, persones amb líderatge, valors, generar confiança..
Salut