És imprescindible un pacte contra l'atur

Segurament que una de les millors mirades al caos on presumptament vivim és la dels humoristes dels diaris. Fa poc, en un dels seus dibuixos, El Roto escrivia aquest diàleg: Personatge 1: La gent està furiosa amb la situació! Personatge 2: I això que no saben quina és la situació. Penso que aquest és un problema fonamental a Espanya.

Ara bé, si apliquem el zoom a la realitat ens adonarem que hi ha situacions que podríem conèixer. Però això exigeix una atenció que avui dia no es practica. Fins i tot s’ha volgut pervertir la paraula atenció inventant-se un terme: “l’economia de l’atenció”. La teoria –econòmica, òbviament- que predica aquest terme ve a dir que com que el món és ple de distrets només es vendran els productes (siguin detergents o candidats polítics) que seguin capaços de captar durant un temps mínimament llarg l’atenció dels consumidors (ex-ciutadans) mitjançant “relats” –que no tenen per què ser notícia de cap realitat-.

L’atenció que no es practica és la que mereixen la ciència i alguns estudiosos de les humanitats. Efectivament, la ciència ens permetria veure clarament on ens duu l’explotació actual dels recursos i conèixer algunes solucions possibles.

No m’he referit genèricament a les humanitats perquè penso que part del seu descrèdit s’ha guanyat a pols, moltes vegades per les respostes que alguns professionals han gosat donar, però també per les preguntes (falses) que s’han fet. Ara bé, entre aquests professionals de les humanitats n’hi ha que estudien, que es passen moltes hores estudiant –per això no són mediàtics-. Si els prestéssim atenció, o si féssim com ells, també podríem aclarir de què poden ser símptomes els fets que ens aclaparen.

Posaré alguns exemples:

¿De què és símptoma la falta de lideratge polític? Doncs del fet que els dirigents dels partits ja no fan com abans. Dediquen molt poc temps a observar i estudiar la realitat. Si els partits no són àmbits d’anàlisi intens i profund de la realitat, i de formació de persones per al govern democràtic, com pot sortir un líder?

¿De què és símptoma la il•legalització de Bildu? ¿Si no s’estiguessin mirant constantment –ja no de reüll sinó cara a cara com en un duel del “Oest”- el PP i el PSOE, la Fiscalia hauria impugnat les llistes?

¿De què és símptoma la volubilitat del govern català en les “retallades”? ¿Seria voluble si no hi hagués eleccions municipals aquest mes? ¿Ho seria si tingués la certesa que només podrà convèncer si demostra haver estudiat a fons la situació, si estigués disposat de debò a uns pactes parlamentaris sòlids i generosos, si fos capaç de donar dades indiscutibles als ciutadans?

¿De què és símptoma l’obertura dels informatius del divendres, 29 d’abril de 2011? “Una bona notícia i una mala notícia” - va dir un presentador solvent. “La bona notícia, la boda reial britànica. La mala notícia, els quatre milions nou-cents mil aturats a Espanya”. ¿No és insultant per als aturats aquesta equiparació? ¿No és un missatge clar a totes les persones que no tenen feina –i molt especialment als joves-, que proclama: tenim altres preocupacions, no ens molesteu, perquè volem veure un petó i un vestit i una llàgrima i una persona que ha demanat tres dies lliures a la seva feina per “estar, en aquest moment històric, al carrer per on passaran els nuvis”?

¿De què són símptomes totes les campanyes maximalistes de “no retalleu...”? No volem adonar-nos de la situació en què ens trobem i no volem fer res per resoldre el problema més greu de tots, l’atur.

No entenc com cap governant no fa cap passa per aconseguir un gran pacte d’Estat contra l’atur. Tampoc no el fem a Catalunya. Alguns responsables encara s’afanyen a maquillar les xifres o a prometre paradisos futurs on “començarà a crear-se” treball (és a dir, paradisos amb “només” quatre milions d’aturats). De vegades em fa l’efecte que estem en una espècie de món al revés. Se’ns vol convèncer que només resolent una crisi –que potser no tindrà solució eficaç- es crearà feina. Se’ns demanen sacrificis o se’ns imposen sense demanar-nos-els per fer contents els “mercats”. No per ajudar els aturats.

Penso que només hi ha una manera de fer front amb dignitat democràtica a la realitat actual: Per una banda, fer cas als professionals més solvents –no als de sempre- per diagnosticar bé el problema i conèixer algunes solucions “macro”. Per l’altra, aconseguir un pacte contra l’atur: un pla de xoc. Com que sóc un treballador públic proposo una mesura, a tall d’exemple. ¿Seria impossible aconseguir un acord polític i social de quatre anys pel qual els treballadors dels que s’anomenen serveis essencials a les persones (sanitat, ensenyament i benestar social) renunciéssim al deu o al quinze per cent del nostre sou a canvi de crear tots els llocs de treball possibles per millorar aquests serveis? Proposo més metges, més ensenyants i més treballadors socials. Sí. Al contrari del que és ortodox. Els primers beneficiaris serien els joves –tenim una oportunitat de demostrar-los que ens importa de debò el seu futur-. Hi hauria d’haver condicions, esclar. Naturalment, els primers beneficiaris haurien de ser els que en el temps de les irresponsabilitats s’han sacrificat i han estudiat i s’han preparat a fons. Per la meva feina, en conec molts i seria un honor per a mi tenir-ne uns quants treballant al meu costat. Si algú pensa que això és impossible (o demagog) ha de saber que algunes empreses privades s’han salvat gràcies a renúncies com la que proposo o que el govern de l’Estat, de fet, ja m’ha rebaixat un quinze per cent el meu poder adquisitiu en els últims dos anys.